Vogt i Dasch envoltat de ratolins i ratolines en la ridícula producció de Neuenfels per el Festival de Bayreuth-
Amb el retard previst, degut a les exigències del calendari d’ahir, us porto la gravació de Lohengrin i així d’aquesta manera complir amb el ritual que any rere any, des de que IFL va aparèixer, de portar-vos el festival de Bayreuth amb els enllaços que us permetin descarregar-vos les transmissions si és són del vostre interès.
Ahir era el tercer any que la producció, horrorosa segons el meu criteri, de Neuenfels pujava a l’escenari del Festspielhaus de Bayreuth, i cada any hi han hagut canvis respecte als anteriors, í tot i així encara hi ha coses bàsiques que haurien de canviar i que perduren, com és el cas de l’Elsa pàl·lida i sense cap atractiu ni vocal ni musical que justifiquin, més enllà de la seva nacionalitat alemanya, una permanència de tres anys en un festival on ha gaudit de Elses d’una categoria que l’anodina Dasch ni tan sols ha somiat mai apropar-se. Aquest no és un rol on sigui impossible trobar en l’actualitat una soprano fins i tot excelsa per cantar-lo, que persisteixen amb aquesta és incomprensible.
Coses dels temps i de la política artística tan sabudament discutible, ara també, de les directores del festival.
Segon any amb el Lohengrin de Klaus Florian Vogt, el rol wagnerià que s’adapta més a les característiques vocals de nen cantor de Heide (Schleswig-Holstein) i que el va introduir per la porta gran a altres aventures molt més discutibles, de les que cal dir que ara per ara en surt indemne.
Res a dir, el seu Lohengrin també em va seduir quan el vaig veure primer al vídeo i més tard en directe. No és el meu cavaller del cigne més seductor, però el canta de meravella i acostumats com estem que el cant wagnerià sigui tan mal tractat, escoltar a algú que el canta molt bé és un pas gegantí.
Canvis, cada any una, per a la diabòlica Ortrud. La producció la va estrenar la impossible Herlitzius, que ja va desaparèixer, sortosament, en l’edició del 2011. Petra Lang, malgrat anar al límit, va oferir una Ortrud molt més digna i aquest any, han tornat a canviar i tenim a la que fins ara havia esdevingut la Kundry dels darrers dos anys de la producció de Herheim per el Parsifal, després de substituir a Fujimura, la mezzosoprano nord-americana Susan McClean, que alternarà Ortrud i Kundry en un mateix Festival, con en anys gloriosos havien fet les més grans.
El resultat no és que sigui molt esperançador. McClean en Ortrud posa al límit la part més aguda de la seva veu i Ortrud la necessita, no debades les sopranos dramàtiques en fan grans creacions. Dramàticament funciona prou bé, però sense ser la tortura del primer any, jo crec que no millora a Lang en l’edició de l’any passat.
També ha canviat en respecte a les dos edicions anteriors, el perfid Telramund. Aquest any és Thomas J. Mayer, el baríton alemany, alumne del gran Kurt Moll, que debuta a Bayreuth. No em va agradar gens com a Wotan de Die Walküre a Munic, que us vaig deixar en un apunt de març d’enguany. Aquí m’ha agradat més, potser allà substitut a darrere hora del Wotan previst no va tenir gaire temps de preparar el rol, en canvi en aquí la veu em sembla molt més important i amb presència dramàtica, tot i que a vegades es descontrola una mica. M’ha agradat bastant i en el duo que inicia el segon acte, ha estat al costat de McClean, perfectament diabòlic. Veu amenaçant i de caràcter dramàtic que caldrà escoltar en directa al Liceu, a veure com resulta.
Wilhelm Schwinghammer, substituïa a Georg Zeppenfeld, que tant m’havia agradat els dos anys anteriors. Bé, sense més.
La direcció de Nelsons és molt inquieta, vigorosa i enèrgica, quelcom que s’agraeix després de l’anodina rutina de Schneider en el Tristan. L’orquestra sona imponent, gràcies també a unes impecables retransmissions radiofòniques que tenen uns enginyers de so que mereixen una mostra pública de reconeixement. Un lapsus sense so durant uns segons del tercer acte, no pot desmerèixer un resultat tan brillant.
Us deixo amb el tenebrós duo que inicia el segon acte, entre Telramund i Ortrud, i també les imprecacions d’Ortrud en el duo, que us estalvio, amb ella i Elsa.
i ara les temibles imprecacions:
https://infernemland.blog/wp-content/uploads/2012/07/02-imprecacions.LOHENGRIN
Richard Wagner
Director musical: Andris Nelsons
Director d’escena: Hans Neuenfels
Escenografia: Reinhard von der Thannen
Vestuari: Reinhard von der Thannen
Disseny d ellums: Franck Evin
Vídeo: Björn Verloh
Dramatúrgia: Henry Arnold
Director del cor: Eberhard Friedrich
Lohengrin: Klaus Florian Vogt
Heinrich der Vogler: Wilhelm Schwinghammer
Elsa von Brabant: Annette Dasch
Friedrich von Telramund: Thomas J. Mayer
Ortrud: Susan Maclean
Der Heerrufer des Königs: Samuel Youn
1. Edler: Stefan Heibach
2. Edler: Willem Van der Heyden
3. Edler: Rainer Zaun
4. Edler: Christian Tschelebiew
ENLLAÇOS
https://rapidshare.com/files/1239382676/Lohengrin_Bayreuth _2012_A1.mp3
https://rapidshare.com/files/2748336776/Lohengrin_Bayreuth_2012_A2.mp3
https://rapidshare.com/files/3702424242/Lohengrin_Bayreuth_2012_A3.mp3
Demà tindreu, puntualment el Tannhäuser
IN FERNEM LAND 
No poden contractar a Anja Harteros???? Tot i que a mi m’entren ganes de veure el dia en que la Netrebko s’engresqui a cantar l’Elsa! 😉
M'agradaM'agrada
Netrebko?, podria ser, però m’estimo més a Harteros o Anne Schwanewilms (per aquest rol, és clar)
M'agradaM'agrada
Jo vaig llegir que li feia molta il·lusió cantar l’Elsa, i que li agradaria que el seu debut fos a Bayreuth amb Thielemann a la batuta.
A mi em fa gràcia!
M'agradaM'agrada
Netrebko debutarà amb el paper d’Elsa al 2016 a Dresde amb Thielemann.
M'agradaM'agrada
Mira que bé! 🙂
M'agradaM'agrada
Només vaig poder escoltar el segon acte, i sense poder centrar-me massa tampoc. Per tant, poca cosa puc dir, aixi que prenc bona nota de la crònica. Pel que fa a Klaus Florian Vogt, doncs que sempre m’ha agradat fent de Lohengrin, i ahir no va ser una excepció en els fragments que li vaig escoltar. Pel que fa l’Elsa de Annette Dasch efectivament francament millorable.
Veig ratolins a l’escenari. Sorprenen. No puc dir més, no conec escènicament la producció, però renoi, no sé que deu tenir aquesta òpera que dongui per a tanta desmesura d’imaginació. I és que tambè, amb tot un Daniel Barenboim al fossat, i a casa seva, la Staatsoper, resulta que Stefan Herheim li va poblar de titelles tot l’escenari en el primer i tercer actes. Cada membre del cor en portava una i bé que la feia anar. Unes hores d’assaig ben segur van ser necessaries, i no de cant precisament. Bé, fins ara res de nou, el que passa és que les titelles eran la viva imatge, amb boina i tot, del pare de l’obra! Tot sigui dit, altres moments de la funció van ser estel.lars. I segur que algú se’n recorda d’uns nens i unes nenes en una escola…I ara potser el que escandalitzaré seré jo… perquè…perquè… no em va desagradar, i en veure-la tambè en una reposicició al mateix Liceu anys més tard i tambè a Leipzig doncs….mmmm… que m’ha acabat agradant molt. Bé, suposso que a pesar d’això podré continuar visitant i participant a IFL. 🙂
M'agradaM'agrada
La versió de Lohengrin segons Peter Konwitschny em sembla esplèndida, o sigui que per part meva no seràs excomunicat.
Quina diferència amb aquest “ratatouille koncep” !!!
M'agradaM'agrada
Algu sap si dema es retransmeteix per radio, Ariadne auf Naxos desde Salzburg? I el 1 la Boheme?
M'agradaM'agrada
Estàs una mica obsessiu… 🙂
M'agradaM'agrada
ja ho se jajajajaja, pero és que ara que se com es graba la ràdio… estic enganxat tot el dia grabant coses. jejeje
M'agradaM'agrada
Doncs a mi em va semblar un Lohengrin força digne. Com que no el veia … doncs això. El Klaus Florian Vogt comença amb una veu de nen que fa esfereir. Després la vau li va agafant cos i perque no dir-ho, dignitat. els altres protagonistes, força correctes, segons la meva oïda i experiència. Naturalment, sense ànim de comparacions inevitablement perjudicials pels cantants actuals. L’orquestra i sobre tot el cor en aquesta obra, i des de Bayreuth sempre colossals. Pel que fa a l’escena, encara recordo amb intensa emoció la producció de Keith Warner, on cada personatge era cada personatge i a escena veies el mateix que senties cantar i tocar.
Salutacions
Josep
M'agradaM'agrada
Les senyores també?
M'agradaM'agrada
Vaig poder sentir només (això sí: sembla que, afortunadament, amb una mica més de tranquil·litat que no pas en Josep) el segon acte i Mayer / McClean em van resultar una parella del tot odiosa. Diria doncs (amb totes les reserves amb que cal agafar sempre les meves paraules), que ho van fer molt bé. El cor també em va agradar, i Dasch la rebia tot lo figa tova que (penso) tocava. Tot plegat, em va agradar força. Baixarem enllaços per sentir la resta. Gràcies.
[P.S.: Com es nota que els jocs olímpics han estimulat el vostre esperit competitiu: em desperto un diumenge una mica més tard i em deixeu fora del podi. Males persones! ]
M'agradaM'agrada
Dasch és una cantant molt mediocre i Bayreuth es mereix molt més nivell.
M'agradaM'agrada
Ara que he sentit aquest, vaig pel de l’Scala 2012, i després Bayreuth 2012.
Quina sort poder gaudir d’aquest blog teu, aquestes cròniques, aquestes descàrregues. Un 99,9% de la culpa de la meva abducció Wagneriana la tens tu. La permanència i atemporalitat del teu blog alleuja una mica l’amargura que em produeix haver-me perdut tant Wagner per haver-hi arribat tan tard.
M'agradaM'agrada
“CULPA?” m’encanta 😉
Amargura! i el que et queda per gaudir?
Mai és tard, tot necessita el seu temps i t’asseguro que la teva immersió ja la voldria per a molts que fa anys i panys que s’arrosseguen com ànimes en pena per Liceus, Auditoris i Palaus.
M'agradaM'agrada