IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2012: TANNHÄUSER


Tannhäuser a Bayreuth. Producció de Sebastian Baumgarten

L’any passat quan es ca inaugurar el Festival amb la producció d’aquest Tannhäuser, el resultat final va ser un clamorós fracàs. Sobretot a nivell vocal, amb un Tannhäuser absolutament deficient, i una Venus molt indigne, però molt.

Vist el panorama, amb malestar inclós de la cancellera Merkel que va sortir indignada de la inauguració, les germanes Wagner van decidir posar en la mesura del possible remei. o es va carregar la producció, suposo que intentant donar-li rendibilitat  vocal i musical, per contrarestar l’escènica.

Del repartiment inicial encara haguessin hagut de fer una neteja més a fons, del que van saltar Lars Cleveman i  Stephanie Friede, però jo ho hagués fet extensible a Michael Nagy, absolutament insuficient per cantar el Wolfram von Eschenbach. La resta de l’equip està bé, sense grans  alegries, però millorant allò que era indigne, i el resultat final ha millorat molt.

En realitat ha anat molt millor perquè les germanes van pensar que havien d’assegurar l’èxit des de l’arrel, el fossat, i aleshores van recórrer a Christian Thielemann, el gran guru del wagnerisme. Amb aquest canvi van deixar a Thomas Engelbrook, el correcta director de l’any passat, al descobert, ja que Thielemann és el principal responsable en donar aquest tomb radical. La versió del genial director és enlluernadora i definitiva.

És clar que amb una direcció així, calia apostar per un tenor capaç de fer creïble el rol i cercar una Venus, si més no, digna.

Torsten Kerl ha obtingut merescudament un èxit notabilíssim. Al tenor alemany la veu no li sona especialment bonica, el timbre és una mica ingrat, però canta magníficament i sense ser un veritable heldentenor, la veu té una bona solidesa. va cantar un bon primer acte, en el concertant del segon va estar a punt de l’accident, però se’n va sortir, i en el relat de Roma jo no diria que va cantar-lo amb absoluta suficiència, com va dir Pérez de Arteaga en la transmissió de Radio Clásica, però si amb quelcom més que dignitat. Per fi algú que cantava sense ferir la sensibilitat dels oïdors, per fi un cantant que feia quelcom més que llegir amb dificultat la partitura i per fi algú que torna a Bayreuth l’esperança de tenir un tenor per Tannhaüser.

La Venus de Michelle Breedt tampoc diria que és la millor que recordem, ni molt menys, però canta, és musical, no crida i si no sedueix, al menys no ens fa sortir, cames ajudeu-me, del Venusberg.

Escoltem a ambdós cantants en l’escena del Venusberg des de “Dir töne Lob! Die Wunder sei’n geprissen”

TANNHÄUSER
Richard Wagner

Musikalische Leitung Christian Thielemann
Regie Sebastian Baumgarten
Bühnenbild Joep van Lieshout
Kostüme Nina von Mechow
Licht Franck Evin
Video Christopher Kondek
Dramaturgie Carl Hegemann
Chorleitung Eberhard Friedrich

Landgraf Hermann Günther Groissböck
Tannhäuser Torsten Kerl
Wolfram von Eschenbach Michael Nagy
Walther von der Vogelweide Lothar Odinius
Biterolf Thomas Jesatko
Heinrich der Schreiber Arnold Bezuyen
Reinmar von Zweter Martin Snell
Elisabeth, Nichte des Landgrafen Camilla Nylund
Venus Michelle Breedt 
Ein junger Hirt Katja Stuber

ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/3990459234/Tannhauser_Bayreuth_A1.mp3

https://rapidshare.com/files/2904809943/Tannhauser_Bayreuth_A2.mp3

https://rapidshare.com/files/1757803772/Tannhauser_Bayreuth_A3.mp3

Els enllaços dels actes 2 i 3 provenen de la transmisió de Radio Clásica de RNE, captada per en Colbran, però la de l’acte 1er i degut a un petit lapsus en la recepció del senyal, he tingut de utilitzar la  de l’emissora BR-KLASSIK, tot i que el so no és tan bo, tenim la retranmissió en la seva integritat.

El llistó del Festival de l’any passat va quedar situat tant sota mínims, que qualsevol millora, per petita que fos, sempre seria ben rebuda i ens semblaria molt més important. Per acabar l’edició del 2012 ens queda el Parsifal amb el relleu del mestre Gatti, per el mestre Jordan, que de ben segur ens signarà una versió amb molt d’interès. De l’elenc vocal no espero cap sorpresa i d’aquest Parsifal esperem amb veritable expectació la retransmisió videogràfica que es retransmetrà a molts cinemes europeus i a alguna televisió, la representació del dia 15, com va succeir l’any passat amb Lohenfgrin. Tan bon punt estigui disponible la tindrem puntualment a IFL.

19 comments

  1. Josep Olivé

    Vaig escoltar el segon i tercer actes i em va satisfer musicalment encara que coincideixo en la valoració del Wolfram von Eschenbach de Michael Nagy. Molt bé en Torsten Kerl i Camilla Nylund (no la menciones a la crònica…oi?), l’orquestra i el director, i és clar, el cor, que té un protagonisme absolut en aquesta òpera.

    Doncs sí, tenia interés per escoltar-la tota per un detall dels que ja sebeu en sóc molt donat (potser massa). Té relació amb les versions de Tannhäuser, que normalment es despatxa l’assumpte dient que n’hi han dues, la de Dresde i la de Paris/Viena i que com a síntisi val però que com a estudi rigorós és massa simplista. Com en l’Holandés, estem davant d’un caos de revisions (millor no detallar-les oi?), però el fet de que la versió de Paris/Viena (pràcticament idèntiques però amb la diferència de l’idioma) s’hagi impossat de manera aclaparadora ha rebaixat molt l’especulació i el debat. Però és que resulta que de l’intervenció del corn anglés en el primer acte (clar precedent del tercer acte de Tristan, i no tan sols precedent instrumental sino fins i tot escènic) hi ha la versió original de 3 compassos, una posterior de 18 molt rarament executada i la més interpretada que és de 9 (totes tres procedents de revisions de Dresde). I en Christian Thielemann en el 2002 i a Bayreuth va fer sonar la de 18! I m’he quedat amb els ganes de saber si ahir ho va repetir. O sigui, agrairia que alguna ànima piatosa em pogués resoldre aquest petit i probablement ridicul trauma. 🙂

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Ops! Una cosa que m’he oblidat…. Ahir seguia l’òpera sense llibret i en la llarga i extraordinaria narració de Tannhäuser del tercer acte i sense saber ben poca cosa d’alemany em vaig adonar perfectament del moment en que el Sant Pare, a més de dir-li de tot menys guapo, li engalta que de perdó res de res, a tots els altres pelegrins si, però a ell ni flowers, potser irritat per no haver tastat ell mateix els favors de Venus, no tinc altre explicació. Doncs resulta que Torsten Kerl va impostar la veu tot imitant la gravatat i solemnitat del Pare Sant, i em va sorpendre perquè no ho havia sentit mai de manera tant acusada.

      M'agrada

      • Pérez de Arteaga ja en va fer esment i va dir que René Kollo també ho feia. És un aspecte dramàtic molt interessant. Segurament els tenors, preocupats per morir en el moment just i no en l’intent d’acabar el relat, no s’estan per fer grans desenvolupaments dramàtics, prou feina tenen. És d’agrair que Kerl ho interpreti d’aquesta manera.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: