Dels cinc concerts que el Quartet Casals té programats a la Schubertíada de Vilabertan en l’edició 2012, interpretant els quinze quartets que Frank Schubert va composar, jo n’hauré vist dos i potser escoltat tots cinc, en qualsevol cas dels tres primers, dels que van tenir lloc el dijous, divendres i dissabte ja en podria parlar, però em limitaré a fer-ho d’aquells que vaig tenir la fortuna d’escoltar en directa en les mini i meravelloses vacances. Aquests concerts que assaborits en un festival de l’estranger esdevindrien mítics, i que potser per ser a la molt més assequible i propera Schubertíada de Vilabertran algú podria considerar que tenen poca transcendència o són concerts casolans de petit format, han esdevingut sense ànim d’exagerar, les experiències musicals d’aquesta temporada 2011-2012 que conclourà el 31 d’agost, juntament amb el Tristan und Isolde del mes de març a Berlín.

El nivell assolit divendres passat dubto jo que el trobeu en gaires llocs del món, òbviament inclosos els noms més rellevants dels festivals que jo mateix m’he encarregat d’anomenar i portar-vos a IFL, amb les gravacions que tant rebombori han suscitat durant aquest mes d’agost, convertint-lo ara per ara, en el mes rècord de visites des de febrer del 2007.

Si el dijous el Quartet Casals s’estrenava amb els quartets números 4, 1 i 9, divendres per la tarda i en un estat d’absoluta excel·lència interpretativa i creativa, van fer front als número 2, 8 i 10. El dissabte i enmig d’una xafogor quasi insuportable (per a ells molt més encara) van tenir lloc les interpretacions dels números 7, 5 i el fascinant 14 (La mort i la donzella). Per aquest proper cap de setmana queden el 3, el 6 i el 13 (Rosamunda) el dia 24, i per dissabte 25 el 12, el 11 i el 15, en la sessió més romàntica de totes cinc, on s’interpretarà el conjunt més madur de tots cinc programes.

Jo us vull parlar tan sols d’allò que he presenciat en directa i sobretot, malgrat la impressionant versió de “La mort i la donzella” de dissabte, del grandiós concert de divendres.

Alguna cosa especial o alguna conjunció astral es va produir el divendres 17 sobre les coordenades de la Canònica, ja que tanta música i amb tanta perfecció estilística és molt difícil d’assaborir entre dos quarts de set de la tarda i les onze (tocades) de la nit.

Molts s’atreveixen a dir que el Quartet Casals és el millor quartet de corda del món en aquest moment, jo ni els portaré la contraria, ni els diré que tenen raó, però jo l’únic que puc dir és que en viu no n’he sentit de millor.

El grau d’equilibri, musicalitat, calidesa, bellesa i expressivitat assolida en les seves interpretacions és tan gran que et fan perdre fàcilment la noció d’espai i temps, i això que les altes temperatures assolides aquest cap de setmana ens feien suar de valent, i la sensació desagradabilíssima que provoca l’asfixiant xafogor i les gotes de suor lliscat per l’esquena, no van poder amb l’extrema plenitud que l’audició dels quartets produïa en un auditori tan atent com concentrat.

Si Goerne i Schmalcz a la nit ens van transportar a l’èxtasi, el Quartet Casals per la tarda ens va obrir les portes sempre forrellades del paradís, ja fos en el dens andante sostenuto del Quartet número 8, o en el posterior flirteig entre el dos violins i el deliciós acompanyament de cello i viola, en el menuetto del mateix quartet.

Els Casals gaudeixen plenament del que fan, tan sols cal veure com ho viuen i ho transmeten. Ells com a la nit Goerne i Schmalcz, fan possible que l’auditori participi de la interpretació no com a passius oïdors, sinó en la més absoluta comunió entre el compositor, el intèrpret i el feliç espectador del miracle creatiu.

I com que no són màquines, dissabte en el tercer concert, potser per què els condicionants eren uns altres, potser perquè era el tercer dia i tanta tensió va passar factura, o aneu a saber el motiu, però em va semblar que ni la concentració, ni l’equilibri assolits, ni la perfecte afinació arribaven a les cotes assolides divendres, i tot i interpretar el quartet número 14, el més notable dels sis escoltats en aquests gloriosos dos dies, la meva percepció no va ser la mateixa i sense ànim de pontificar, tampoc la reacció del públic ho va ser, tot i ser generosa i espectacular, però sense assolir la intensitat de les dues catarsi viscudes en la Canònica, en el que algun mitjà ja ha anomenat de manera molt encertada “Divendres de Passió”.

Dissabte la conjunció astral va fer que explotés un llum de l’escenari, que un nen que jugava al carrer davant de la porta de la Canònica, es fes protagonista durant uns interminables segons, i fins i tot que deu compassos abans d’acabar l’imponent “La mort i la donzella” a Vera Martínez-Mehner, que feia de primer violí, com també ho va fer divendres en el quartet número 10 i en ambdues ocasions de manera exquisida, se li tranqués una corda. Petites i insignificants foteses que van fer que entre divendres i dissabte hi haguessin unes subtils diferències que en cap cas em faran desmerèixer unes interpretacions memorables, però que tanmateix faran que recordi el divendres 17 d’agost de 2012 com quelcom definitivament memorable en la meva vida musical.

ALTRES ASPECTES (no musicals)

Quan varem decidir anar a Vilabertran, ens varem acollir a la magnífica oferta d’entrades i allotjament que podeu trobar al web de la Schubertíada, i no em pregunteu que em va fer aturar-me davant la que oferia Can Morset a Boadella d’Empordà, però el cas és que tot d’una va ser un vista i escollida, i d’immediat ja vaig poder comprovar que era del tot encertada, quan l’Eva en va poder solucionar un petit embolic que em vaig fer a l’hora d’escollir les entrades.

El cas és que en el moment de fer la reserva poc podia imaginar que Boadella d’Empordà, com molts altres pobles de la zona, envoltats d’un meravellós i civilitzat entorn natural, es veuria afectat per el paorós incendi que a primers d’agost ens va deixar a tots el cor en un puny i la sensació de no poder fer res davant de tanta i injusta destrucció.

No vaig trigar ni mig segon a escriure a Can Morset per assegurar la reserva malgrat tot el que havia passat i a fe de Déu que no me’n penediré mai. En el format tradicional del bed and breakfasts, l’Eva i en Pere han condicionat la planta baixa de la seva preciosa casa de Boadella per hostatjar de manera exquisidament professional, però amb aquell punt de familiaritat que no et fa sentir mai incòmode en una casa que no es la teva. Tracta magnífic, ambient acollidor i esmorzar exquisit a base de matèries primeres empordaneses.

Si alguna vegada visiteu la zona i teniu previst passar una o vàries nits, tingueu present el suggeriment. L’Alt Empordà necessita que no els abandonem a la dissort d’un entorn cremat, els nous brots ja comencen a treure el caparró enmig de la cendra i caldrà que sapiguem aprofitar tots els al·licients culturals i gastronòmics que ens ofereixen (magnífica oferta a El Trull d’en Francesc a Boadella, a tocar de Can Morset).

Us deixo el web de Can Morset: http://www.canmorset.com/index.php/cat/mnu-can-morset-3

Aquesta propaganda absolutament gratuïta i altruista té el mateix caràcter i finalitat que ho pot tenir recomanar a tots aquells que pugueu apropar-vos als concerts de la Schubertíada que encara s’han de fer, i els de les edicions futures. Insisteixo en compartir amb tots vosaltres allò que m’agrada i que em fa feliç.

El cap des setmana, que ha donat per molt, també va servir per fer una visita a la Senyora Mercedes que feia molts dies que no comentava al blog i aprofitant que estàvem ben a prop de on resideix, va motivar una visita sorpresa i una bona i plaent estona de xerrameca . Us puc dir que està magnífica i amb una esplendorosa salut.

I encara em deixava alguna que altre magnífica “conspiració” entre xurros, frankfurts i cerveses, que no tot pot ser virtuós, no us sembla?

Un cap de setmana magnífic i inoblidable, que és molt més del que em podia permetre en les circumstàncies actuals, i que serà recordat també, com ho són els grans esdeveniments musicals que ja han quedat gravats en el “top-ten” particular de “The best of IFL”

APUNT RELACIONAT: VILABERTRAN 2012: MATTHIAS GOERNE I ALEXANDER SCHMALCZ