La forza del destino, producció de Hugo de Ana pel Teatro Colón de Buenos Aires (2012) Acte II, escena II “La Vergine degli Angeli”
Si, jo també creia que amb dos apunts era suficient, sobretot tenint en compte que La forza del destino, com ja havia quedat clar, no és una de les meves òperes predilectes, però aneu a saber si és la mateixa força que té el destí o bé les causalitats famoses, però ahir m’arribava un vídeo d’aquesta òpera, provinent del Teatro Colón de Buenos Aires, amb coincidents punts d’interès amb la producció del Liceu, com per omplir l’apunt d’avui amb una tercera entrega de preparació a les funcions d’aquesta òpera que avui es comença a representar al Liceu..
A Buenos Aires, com a Barcelona, el director musical és el mestre italià Renato Palumbo, i al Colón com en un dels repartiments possibles al Liceu, el jove baríton Luca Salsi canta el rol de Don Carlo di Vargas, ja que segons m’han informat fons ben informades el baríton italià que substitueix al prèviament anunciat Leo Nucci, és un veritable cantant verdià i ja que el mestre Palumbo és tota una garantia per tal de que aquesta llarga, irregular i a vegades (masses) desballestada òpera no ens faci caure en l’avorriment, m’ha semblat prou interessant portar-lo a IFL, tot i que a Buenos Aires ja us aviso que tampoc acaben de fer diana amb el repartiment, i és que no cal insistir en la dificultat de trobar les veus que sense fer malbé la partitura, sàpiguen atorgar la dignitat, la força i la justa distinció al cant verdià.
La forza del destino, acte IV escena segona, producció Hugo de Ana
Abans de fer-vos un esbós de les veus us diré que al Colón la producció és del director argentí Hugo de Ana, prou conegut per les seves grandioses, espectaculars i decoratives posades en escena, molt del grat de tots aquells que tenen la gran tradició i el MET com a referència. No ens diu gaire cosa, però el que diu ho diu bé i fa goig a la vista, amb una profusió de quadres plàstics molt arcaica, un vestuari idoni, molta cura en la il·luminació i unes escenografies de tendències “Cecilbedemillesques”, i tenint en compte que en aquesta òpera jo crec que no hi ha relectura possible, millor dedicar-se als aspectes més musicals i vocals, sense intentar treure de situacions i diàlegs inversemblants qualsevol pretesa erudició o missatge subliminal.
Com ja us he dit Renato Palumbo es fa càrrec de la part musical, i és un goig comprovar com el director italià sap portar una partitura propensa als canvis d’estat d’ànim, tant a dalt de l’escenari (un dels atractius per a Verdi), com en els espectadors que fàcilment passem de l’èxtasi a la crispació. El mestre Palumbo domina amb bon tremp els moments concertants i també sap embolcallar als cantants amb el càlid gruix orquestral sense ser ell el protagonista. La seva direcció té sentit verdià en les grans frases ja siguin d’èpica militarista, com en els moments místic o religiosos, sense oblidar aquests aspectes presumptament populars i folklòrics que cada dos per tres prenen un protagonisme exasperant.
De manera curiosa us adonareu que en el darrer acte i en l’escena segona, aquella que el llibret situa en una grota d’una vall, tant Hugo de Ana com Jean-Claude Avray, responsables escènics de les produccions utilitzant un Crist enorme estirata terra, molt curiós. Qui ha copiat a qui?
Un altre coincidència amb les representacions liceistes la trobareu amb la ubicació de l’obertura després del primer acte. Si no fos que a Paris, en l’estrena de la producció de Jean-Claude Avray dirigia Philippe Jordan, hagués dit que és una idea del mestre Palumbo. Sigui com sigui, continuo pensant que és un error, que no aporta res, ja que si bé el desenvolupament del tema del destí que inicia magistralment el número destinat a obrir l’òpera s’escau molt bé després de l’assassinat no volgut del Marqués de Vargas, però la durada és excessiva i penso que trenca durant massa estona l’acció escènica ja iniciada.
La forza del destino, acte IV escena segona, producció de Jean-Claude Avray
En l’equip de cantants de la producció argentina hi ha de tot. La Leonora de la soprano grega Dimitra Theodossiou, que té molts seguidors ja que es veu que a vegades ho fa molt bé, no m’interessa gaire, potser en directa guanya, però la seva veu gravada denota en la zona aguda una tendència al xiscla, amb una oscil·lació preocupant i sobretot l’afinació és molt dubtosa sobretot quan vol apianar. El color és interessant i té moments, però només moments, esplèndids de intenció i intensitat. El tenor Mikhail Agafanov, que tenia la sort de no conèixer, es deixa influenciar massa sovint per els defectes de la Theodossiou i ves per on no té cap deles seves virtuds. Efectivament caldrà seguir a Luca Salsi, un baríton de veritat amb un gruix important i un cant noble i plenament verdià, una joia encara en brut però tot sembla indicar que aquest si serà un baríton de veritat. El Padre Guardiano de Roberto Scandiuzzi té la noblesa i autoritat escaient si bé el instrument vocal denota un cert desgast encara impropi per la seva edat. Bé el Melitone del baríton Luis Gaeta i perfectament descriptible la Preziosilla de la ignota Agnes Zwierko, ja ho sé, el rol és ingrat però ella no posa res de la seva part per intentar-ho dissimular. La resta de rols està correctament servit.
M’esperava una mica més de l’orquestra del Teatro Colón, sobretot a l’obertura, però és bona, així com el cor. En general és un vídeo interessant, sobretot per els amants, que n’hi ha, d’aquesta òpera, si bé em sembla que tots estarem d’acord en la dificultat de trobar veritables veus verdianes que facin justícia a aquesta partitura decididament difícil.
Us deixaré escoltar al baríton italià Luca Salsi (Parma, 1975) en el recitatiu, ària i cabaletta que canta el personatge de Don Carlo di Vargas en el tercer acte de La forza del destino “Morir!… tremenda cosa!… Urna fatale del mio destino…Egli è salvo”, on podreu observar la corpulència i consistència vocal, l’acurat i incisiu fraseig, la dicció ben clara, l’emissió lliure, sense appogiatture nasals o portaments per atacar les notes més altes. Té un bon fiato i control de la respiració i també noblesa en la línea de cant, aspecte imprescindible per cantar Verdi. Potser una mica més de registre greu no estaria gens malament i també una mica més de paciència, ja que sembla que en algun moment es precipiti, però no tinc cap dubte que si el volum és generós com sembla, al Liceu agradarà com al Colón i que d’ara en endavant demanarem que sovintegi les temporades liceistes.
LA FORZA DEL DESTINO
Giuseppe Verdi
Francesco Maria Piave
Donna Leonora di Vargas: Dimitra Theodossiou
Don Alvaro: Mikhail Agafanov
Don Carlo di Vargas: Luca Salsi
Padre Guardiano: Roberto Scandiuzzi
Preziosilla: Agnes Zwierko
Fra Melitone: Luis Gaeta
Mrchese di Calatrava: Fernando Radó
Trabucco: Fernando Chalabe
Alcalde de Hornachuelos: Leonardo Estevez
Curra: Guadalupe Barrientos
Medico: Gustavo Feulien
Coro Teatro Colon, director: Peter Burian
Orquesta del Teatro Colon
Diecror musical: Renato Palumbo
Director escènica, escenografia i vestuari: Hugo de Ana
Teatro Colón – Buenos Aires 22 d’abril de 2012
ENLLAÇOS VÍDEO:
Actes 1er i 2on
https://rapidshare.com/files/2539159621/Forza_Colon_2012-I.avi.001
https://rapidshare.com/files/2774673775/Forza_Colon_2012-I.avi.002
https://rapidshare.com/files/97828551/Forza_Colon_2012-I.avi.003
Actes 3er i 4at
https://rapidshare.com/files/2081273901/Forza_Colon_2012-II.avi.001
https://rapidshare.com/files/2277512173/Forza_Colon_2012-II.avi.002
https://rapidshare.com/files/309461628/Forza_Colon_2012-II.avi.003
ELS ALTRES APUNTS PER PREPARAR LA FORZA DEL DESTINO:
Demà espero parlar de la inaguració de la temporada operística del Gran Teatre del Liceu 2012-2013. Tal i com està el pati, tot un esdeveniment que no hauríem de gaudir cada temporada.
IN FERNEM LAND 
Gracias por el video, Joaquim!
me han dado notables referencias de L. Salsi de los ensayos liceisticos y parece un barítono a lo ” Zancanaro”, notable barítono italiano muy del estilo verdiano de los 80s/90s. Veremos !
Por cierto y volviendo a la famosa obertura, una anécdota liceista que quizás Jaume T.y Colbran pueden confirmar :
Gran Teatro del Liceu, noviembre de 1.964, inauguración temporada 64/65, FORZA DEL DESTINO.
Dirige el maestro Ottavio Ziino, Alvaro es Carlo Bergonzi , Carlo di Vargas Piero Cappuccilli ( muy joven entonces), Leonora di Vargas era Marcella de Osma, creo que el Padre Guardiano Carlo Cava y el gran Piero de Palma como Maestro Trabuco. Pues bien, en la función del estreno solo, se toca la famosa obertura en su inicio tradicional y luego,se vuelve a tocar íntegra al inicio del acto tercero!! Si, tal como suena y ¿ porqué ?
Pues porque la TVE ( Televisión Española de la época y supongo que en blanco y negro), conectó con el Liceo para ofrecer en directo… el acto tercero de LA FORZA, es decir solo este acto y por dicho motivo, se tocó de nuevo la susodicha obertura por segunda vez durante tal función inaugural.
( eso sí, entonces con dos grandes voces y cantantes masculinos, que en estos últimos años o actualmente son inhallables)
M'agradaM'agrada
Madre mia…lo que acabas de explicar…son capaces de copiarlo! Deleite de anécdota! Muy deivertida! 🙂
M'agradaM'agrada
Lamento no poder confirmar esa “curiosidad”, Alex, porque yo no estuve en la primera función y no me lo comentaron en su momento. Entonces yo iba a platea y no había cambios de impresiones como en el 4º y 5º piso. Cuando en 1983 cambié de ubicación todo fue diferente. En los pisos altos había comentarios llenos de entusiasmo y un ambiente de auténticos amantes de la ópera. Nunca más me aboné a platea.
Recuerdo vagamente esa representación porque “La forza…” no me ha satisfecho nunca, sólo me interesa la partitura encomendada a la soprano y Marcella de Osma no era precisamente Renata Tebaldi…
M'agradaM'agrada
De res Alex.
Zancanaro m’agradava molt, la veu era magnífica, però era una mica distant, em sembla que Salsi és més sanguini.
M'agradaM'agrada
Si aquesta tercera entrega ha estat cosa del destí, vol dir que aquest no sempre ha de ser tràgic.
M'agradaM'agrada
A vegades el destí és magnífic, n’estic segur 🙂
M'agradaM'agrada
Escoltarem a Luca Salsi atentament, i si es confirmen les expectatives convindrà afirmar que al destí se li ha de tenir respecte, però no por, per lo venturós que tambè pot arribar a ser.
M'agradaM'agrada
Caldrà veure si al natural es confirma el que s’escolta en el vídeo o en aquest àudio que he extret.
Té molts números de ser una aposta magnífica
M'agradaM'agrada
No tenía previsto asistir al reparto con Salsi, pero ahora esperaré veredicto de las funciones in situ y quizás me anime.
M'agradaM'agrada
Em sembla que serem molts que farem el mateix.
M'agradaM'agrada
I ha arribat la tercera part com a The Godfather.
No sé si mai haurem anat més preparats a una òpera. Jo vaig assistir al maig del 96 al Teatre Victoria i no m’acordo molt, la qual cosa vol dir que no em va interessar massa.
Durant aquests dies d’obligat repòs hem estat veient en DVD del Mariinsky dirigit per Gergiev del que parlaves en el primer apunt i hem llegit amb atenció tots els comentaris, però creiem que aquesta òpera no aconseguirà estar entre les nostres favorites encara que tenim moltes ganes de tornar a veure-la. Verdi sempre és Verdi.
Gràcies Joaquim per tot el temps que ens dediques
M'agradaM'agrada
És un temps que em dedico i després transmeto, de fet el blog també m’obliga molt a enriquir-me, llegint molt i escoltant, tota una gran oportunitat per aprendre.
Gràcies a vosaltres per fer-me companyia.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim!!!!
Ens veiem aquest vespre infermens!!!!!!
M'agradaM'agrada
Fins després doncs
M'agradaM'agrada
Caram Luca Salsi es menja alguna nota i el registre greu és una mica feble pero el cant verdià ja hi és i les ganes d’interpretar superan a les de lluir “palmito” vocal ,el que és d’agrair. Una joia en brut, avui opino exactament com tú. Permeteu-me que us envii un enllaç d’aquesta ària que estimo moltíssim cantada per un senyor que sembla un baix amb aguts. Aixó és una autèntica maravella per a tots els afeccionats a l’Ópera. Intenció dramática,fraseig verdià i so d’una bellesa irresistible.No us ho perdèu.
http://www.youtube.com/watch?v=gcxuM2Q91XI
M'agradaM'agrada
Además Dandini, opertunísimo y un homenaje merecidísimo a Mr. Warenoff quien murió con las botas puestas, en el propio Met el 4 o 5 de marzo de 1.960 cantando precisamente, esta misma aria….morir tremenda cosa….urna fatale!!!
Y vaya fatalità, con la muerte en escena de Warren!
M'agradaM'agrada
El senyor Luca Salsi també volia fer aquest so díesi agut, com Warren. Si no el fa és perquè el mestre Palumbo li ho ha prohibit, i ell és molt obedient.
M'agradaM'agrada
Leonard Warren junto con Tita Ruffo, Riccardo Stracciari y Lawrence Tibbett son para mi “los tres mosqueteros” (que eran cuatro) de la cuerda baritonal del siglo XX. Ha habido grandes barítonos entonces y no tantos después, pero como los que he citado ninguno a su altura.
Gracias, Dandini, por recordarme la hermosa y contundente voz de Warren. Sólo de escucharlo me brotan las lágrimas. Qué voz y qué entrega! Eso es un barítono y no los tenores cortos que circulan por ahí sin graves y sin pasión.
“La forza…” le costó la vida, al pie del “cañón”, es decir de las candilejas. Qué mejor muerte para un cantante!
M'agradaM'agrada
A mi també m’agrada, Salsi ens posa d’acord, això d’entrada ja és interessant. L’haurem d’anar a veure.
En Warren que ens proposa Dandini demostra un cop més que com els dinosaures, hi han coses que ja han desaparegut per sempre.
M'agradaM'agrada
Ya que Dandini recrea más que merecidamente a un grandioso Carlo di Vargas, voy a recrear yo a uno de los Alvaro referenciales, con una voz poderosa, homogénea, squillante a raudales, canto incisivo verdiano, con una de las mejores técnicas de paso al agudo.
Como dice antes Santi, Tucker es otro de los “dinosaurios” desaparecidos para siempre
http://www.youtube.com/watch?v=bmZdIfsyB8E
M'agradaM'agrada
No nos pongas a Tucker!!! Que luego con Giordani o Todorovich nos puede coger un ataque!:)
M'agradaM'agrada
Otro de los grandes que aparte de voz ponía el corazón en cuanto cantaba. Hoy se busca tanto el buen sonido y el agudo -los que los buscan y los encuentran- que olvidan el corazón y muchos la línea de canto, especialmente en cuanto a la obra de Verdi.
M'agradaM'agrada
Efectivamente Colbran, tanto corazón y pasión ponía Tucker que éste le falló a los 61 años, falleciendo a las dos semanas de su última actuación teatral, una vez recién aterrizado a los USA.
¿ Y donde fue esta última ? En el Gran Teatro del Liceo el 25 de diciembre de 1.974 ( dia de Navidad por la noche) donde Tucker cantó por última vez de su vida : D.José ( CARMEN, con Rosalind Elyas y Franco Bordoni), unos días después de sus 3 exitosas funciones como Eléazar ( LA JUIVE).
Creo que el Maestro Tribó alguna anécdota puede contar, ya que tengo entendido fue un buen conocedor y hasta amigo del tenor Tucker durante las estancias barcelonesas de éste
M'agradaM'agrada
Hola. ¿como abro estos archivos? gracias
M'agradaM'agrada
Hola Pato, bienvenido a IFL.
Lo primero que tienes que hacer, una vez los has bajado todos, es unirlos. Para ello puedes utilizar el programa hjsplit de descarga gratuita y uso muy fácil.
Para unir los archivos en hjsplit, cuando hayas pulsado join vayas a hacerlo, aparece una pantalla donde te pide que quieres unir, la abres y vas a la carpeta de descargas, solamente visualizarás el primero de cada bloque (accte 1 y 2, y acte 3 y 4), no te preocupes, todo es correcto, en la segunda ventana (Output) debes informar de la carpeta donde quieres guardar la unión, cuando hayas informado de todo, pulsas start y esperas a que se una lo que has pedido, lo repites tantas veces como archivos tengas por unir (en este caso dos).
Espero que haya sido suficinetemente esclarecedor y que disfrutes de la opera.
Cordialmente
M'agradaM'agrada