IN FERNEM LAND

TORSTEN KERL CANTA RIENZI A TOULOUSE


Rienzi : Torsten Kerl a la producció de Jorge Lavelli al Teatre Capitole de Toulouse. Foto Tommaso le Pera

Com tots sabeu, l’any 2013 celebrarem tots plegats dos bicentenaris imprescindibles de dos dels més grans genis de la música, i ambdós operistes per sobre de tot, Giuseppe Verdi i Richard Wagner.

Qualsevol teatre que vulgui ser alguna cosa ha estructurat i estructurà la temporada actual (2012-2013) i la propera (2013-2014) al voltant d’aquestes dues efemèrides i qui més qui menys ja ho ha reflectit en la seva inauguració.

El Théâtre du Capitole de Toulouse ha decidit inaugura la temporada 2012/13 amb Rienzi, la tercera òpera del compositor, in una de les estigmatitzades pel mateix Wagner i condemnades a no ser mai representada al temple de Bayreuth.

Certament és una òpera que encara mira excessivament en un passat i un format del que Wagner no trigaria a desempallegar-se’n ben aviat, si bé en la seva extensíssima i extenuant partitura s’anticipen trets característics, estructurals i també temes melòdics que s’aniran transformant en les òperes imminents com L’Holandès, Tannhäuser i Lohengrin i fins i tot el Wagner més madur. El Rienzi de Wagner no pot amagar l’admiració que el compositor sentia per Meyerbeer, però també per Weber o Marschner, eclipsat posteriorment per l’obra wagneriana però que algun dia hauríem de començar a re-programar, i per què no dir-ho, també de Rossini. A Rienzi ja s’intueix el Lietmotiv

A Toulouse malgrat que l’han escorçat quasi tres hores (l’original s’aproxima a les sis hores i Wagner veient la impossibilitat d’escenificar-la en un sòl dia  inclús va pensar en oferir-la en dues parts; Rienzis Grösse i Rienzis Fall), ha decidit escenificar-la després de 143 anys de la darrera vegada a l’estrena de París al Théâtre-Lyrique l’any 1869. El Gran Teatre del Liceu, malgrat programar-la també aquesta temporada, ha insistit en la versió concertant, com ja va fer la darrera vegada que la tercera òpera de Wagner es va programar al teatre de les Rambles i que va suposar aleshores, la presentació del que després seria director musical de la casa, Sebastian Weigle. Aquesta temporada serà l’OBC sota la direcció de Pablo González qui intentarà aixecar aquesta òpera tan excessiva com interessant.

Al Capitole l’encarregat d’escenificar aquesta Grand Òpera ha estat el director argentí Jorge Lavelli, encara recordat per aquells terrabastalls provocadors que suposaven les seves posades en escena dels anys 70 del segle passat, provocacions que vistes ara (Faust al Palais Garnier) són d’una candidesa tradicionalista exasperant.

Pel que fa a la part musical, el responsable de la versió potser en excés vibrant i quasi crispada, és el director israelià Pinchas Steinberg, que fa sonar a l’orquestra i el Cor del Capitole de manera excel·lent però quasi en un constant forte, que en una òpera propensa a la desmesura de les marxes, les grans corals, els concertants interminables i els crecendos d’exultació patriòtica, és fàcil que esdevingui esgotadora

Us proposo escoltar la brillant obertura:

Toulouse ha apostat segur encarregant el rol esgotador de Rienzi al tenor alemany Torsten Kerl, del que ja en vaig parlar molt elogiosament en l’apunt dedicat al DVD que l’any passat va sortir a la venda, d’una representació brillantíssima a Berlín.

Kerl és el Rienzi del moment. Poques versions he escoltat com la seva, tan brillant, heroica, segura, vibrant de fraseig i de color vocal, amb aguts segurs i sense defallences. Quasi us diria que està millor que en el vídeo de Berlín.

Escoltem l’entrada de Rienzi, amb la que podríem buscar similituds amb “l’Esultate” que escoltàvem ahir de l’Otello, si bé Wagner necessita un llarguíssim i exigent recitatiu seguit d’un concertant de melodia quasi ballable, mentre que Verdi amb quatre frases ja en té prou, és clar que un tot just començava i mai es va caracteritzar per la síntesi i l’altre estava a punt de signar el seu testament musical.

Així va cantar “Zur Ruhe!… Und ihr, habt ihr” Torsten Kerl (Rienzi), acompanyat per Stefan Heidemann (Orsini), Richard Wiegold (Colonna),  Marc Heller (Baronelli), Leonardo Neiva (Cecco) i Robert Work (Cardinal Raimonmdo Orvieto)

Ara escoltem la famosa pregària del cinquè acte “Allmächt’ger Vater” on després de tanta estona cantant, Wagner exigeix del tenor una tessitura extensa, legato, expresivitat i la musicalitat que mai hauria de mancar en cap interpretació.

Malauradament en el rol de Irene, els francesos no han tingut gens d’encert d’escollir a una permanentment crispada Marika Schönberg, soprano que quasi fa oblidar a la pitjor Irene que havia escoltat fins ara (Siv Wennberg a la versió discogràfica de la EMI dirigida per Hollreiser). Aquest rol és ingrat sense un gran moment solista i en canvi en permanent presència en els concertants que farceixen la partitura. Wagner la fa passejar per una tessitura quasi sempre per la perillosa zona del passatge i la zona aguda. La senyora Schönberg de qualitats tècniques i vocals molt millorables, canta permanentment en forte, no matisa, no apiana i masses vegades crida. La seva actuació és esgotadora i voreja sovint la molèstia.

En canvi el rol d’Adriano Colonna (rol masculí per a mezzosoprano o soprano dramàtica, que a vegades canten erròniament barítons) ha estat interpretat de manera excel·lent per la mezzosoprano alemanya Daniela Sindram (a les primeres representacions va cantar la jove mezzosoprano Géraldine Chauvet de la que he llegit excel·lents i esperançadores crítiques). El rol d’Adriano si que té molts moments de lluïment, i hi ha qui diu que és el rol més lluït i agraït de l’òpera. Sindram els aprofita de manera convincent si bé s’aprecia alguna tensió a la zona més aguda.

Escoltem-la en la colpìdora i intensa escena d’Adriano del tercer acte “Gerechter Gott…Wo bin icht” que ja apunta a Senta.

La resta de rols, en general estan correctament cantats per un nodrit grup de rols més secundaris, dels quals potser el més rellevant és el Cardenal Orvieto del conegut baríton nord-americà Robert Bork que al Liceu ens va visitar sovint d’ençà el seu debut en la producció de Billy Budd de la temporada 2000/2001 i que va seguir amb Henry VIII (Saint-Saens), Oedipe (Enescu), Peter Grimes (Britten) i aquella estrena mundial del Gaudí (Guinjoan) que el va obligar a aprendre català.

Aquesta producció de Toulouse que ha obtingut un gran èxit de públic i també de la crítica, per bé que més matisat, l’ha gravat la televisió francesa, per tant no seria res d’estrany que aviat disposem dels arxius a IFL. De moment us deixo amb els enllaços de l’àudio corresponents a la transmissió de Radio France del passat 10 d’octubre.

Richard Wagner
RIENZI, oder der letzte der Tribunen

Rienzi : Torsten Kerl
Irène : Marika Schönberg
Steffano Colonna : Richard Wiegold
Adriano : Daniela Sindram
Paolo Orsini : Stefan Heidemann
Le Cardinal Orvieto : Robert Bork
Baroncelli : Marc Heller
Cecco del Vecchio : Leonardo Neiva
Le Messager de la paix : Jennifer O’Loughlin

Choeur du Capitole
Choeur de l’Accademia Teatro alla Scala de Milan (direction : Alfonso Caiani)
Orchestre National du Capitole
Direcció musical: Pinchas Steinberg

Théâtre du Capitole de Toulouse 10 d’octubre de 2012

ENLLAÇOS mp3:

La versió mereix ser escoltada i sobretot gaudida per la gran interpretació que fa Torsten Kerl.

20 comments

  1. Fernando S.T.

    Esa versión de concierto en el Liceu con Weigle, es mi única experiencia con esta obra.
    A pesar de los buenos momentos que tiene, se me hizo muy plomiza.

    M'agrada

    • No és una òpera que m’entusiasmi, però té grans moments, i si els cantants i el director estan a l’alçada pot representar-se com qualsevol altre bona, encara que no genial, de qualsevol dels altres compositors, com per exemple per a mi La forza del destino.
      lamentablement no crec que Christian Franz, el Rienzi que ens espera al Liceu, li pugui fer ombra a Kerl. No perdem l’esperança

      M'agrada

      • tristany

        Moltes gràcies per l’apunt, Joaquim. Trobo que els de Tolosa han estat originals i valents en l’inici de les celebracions wagnerianes optant per escenificar Rienzi. Sempre és un plaer escoltar un cantant tan exquisit com Torsten Kerl, malgrat que tingui una projecció tan estranyament limitada, almenys quan he tingut ocasió de veure’l darrerament en viu. Per cert que Herr Franz ha estat (afortunadament ?) substituït del Rienzi del Liceu pel per a mi ignot Stuart Neill (actualització del 14.09.12 al web del teatre).

        M'agrada

  2. Carlos R.

    En el Real la programaron la temporada pasada, también en versión de concierto y creo que es una equivocación.
    Tengo el DVD de la producción de Berlin y a pesar de ser una opera excesiva aún con los notables recortes a que es sometida, se digiere mucho mejor que en versión de concierto, si bien es cierto que esa producción berlinesa es muy brillante e imaginativa.
    Kerl es un excelente tenor.

    M'agrada

  3. bocachete

    Jo trobo que és una òpera que, vista i ben escenificada, pot agradar i molt (l’acció és bastant moguda) i que té moments brillants i ben resolts. En versió de concert, mai no serà el mateix, encara que suposa que la retallaran bastant, com quan la va fer el Weigle.

    M'agrada

  4. Del programa de mà del Real de l’any passat:

    1.- L’òpera de major èxit en vida del compositor. El seu èxit va ser colosal i mai superat per cap altre de les seves obres, amb l’excepció dels Meistersinger.
    2.- L’òpera va convertir Wagner en compositor de prestigi, i va facilitar el seu nomanament com Kapellmeister de Dresde.
    3.- Única òpera de Wagner que tracta un episodi històric concret, l’ascens i caiguda del tribu del pople Cola di Rienzi.
    4.- La millor òpera de Meyerbeer, segons Von Bülow (molt ocurrent…i parcial…i massa agraït, dic jo).
    5.- Partitura de Wagner més vinculada a la biografía de Hitler, que la va escoltar amb delectació als 17 anys a Linz, i va utilitzar la seva obertura en el congrés inaugural del partit nazi a Núremberg. Perfectament identificat l’home, amb els banys de masses i el seu populisme desfermat.
    6.- La partitura original va fomar part de la colecció privada del Führer i va desaparèixer amb ell en el bombardeig de Berlin.
    7.- Avui dia no hi ha cap partitura original de Rienzi i cada director ha de decidir quina versió escollir en cada representació i com s’han d’instrumentar algunes parts.

    Amb aquest bagatge:

    1.- Un cop més es confima la llegendària “gratitud” de Wagner envers els factors (fets, coses o persones) que el van ajudar a viure millor. És a dir, l’òpera que li va proporcionar l’èxit més gran, fama, diners, i un honorable i prestigiós càrrec, va ser (junt amb les dues primeres que va compondre) ben detestada i ben desterrada del seu temple (no ho va deixar clar això últim però ja se’n van cuidar els seus “sacerdots” de practicar l’excomunió).

    2.- El Fhürer és debía fixar molt amb les escenes grandioses, espectaculars, desmesurades, populistes, agitades, etc… I tambè es debia fixar molt en les ideas de Cola di Rienzi, en el seu fulgurant ascent, en la seva empenta… Però no va pendre nota, gens ni mica, de com va acabar.

    Amb aquets antecedents és incomprensible com aquesta òpera, amb totes les seves virtuds i defectes, no es representi molt més. És un peplum enorme, que obviament s’ha de servir en forma resumida, però tot i aixi, té els seu interés musical, dramàtic i històric. El Liceu i el Real l’han programat en forma de concert, i el Liceu hi torna aquesta temporada. Ja va sent hora de veure-la representada, que cap dels dos llocs és Bayreuth i per tant no és pecat.

    Ah, sí, perdona, que en Tostern Kerl m’agradat molt i moltes gràcies per fer possible tenir una representació d’aquest òpera. 🙂

    M'agrada

    • Parles poc de música i de cant. Tots aquests aspectes, deixam dir extramusicals li han fet més mal que bé.
      Dir que és la millor òpera de Meyerbeer denota si més no, desconeixement de les obres de Meyerbeer. Ja li agradaria al Rienzi tenir un quart acte com el de Les Hugueots, amb l’ària de Valentine i el sensacional duo amb Raoul. De fet Les Huguenots és una obra mestra i Rienzi, no.
      El Liceu hagués hagut de programar o Les Fades o La prohibició d’estimar, encara que hagués estat en forma de concert, altre cop el Rienzi no té cap sentit. però potser a Pablo Gonzàlez no li feia gaire gràcia, i això que Les fades és tant o més interessant que Rienzi i igualment farragosa.

      M'agrada

      • La comparació Huguenots/Rienzi nó és de rebut, venint de Von Bülow. Crec haver deixat constància de que és totalment desencertada. De música i cant no he parlat gens donat que no tenia res a afegi de rellevant a tot lo ja dit en tot el post. I jo crec que totes les coses poden tenir “extras” que les fan si més no curioses. I Rienzi, sense aquets “extras”, simplement seria irrellevant. 🙂

        M'agrada

      • Home irrellevant no, la pregària del tenor, com a mínim forma part del repertori, com a mínim discogràfic de molts tenors, és clar que 6 minuts en front dels 360 de durada aproximada de l’original és un percentatge sagnant.

        M'agrada

  5. OLYMPIA

    Jo solament parlaré de el que és n dels grans tenors dels nostres dies. No conec Rienzi però a kerl li he sentit cantat “La ciutat morta”, un paper ultrafificultós i em va entusiasmar. Trobo a faltar que no vingui al Liceu.
    Gràcies Joaquim.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: