IN FERNEM LAND

LA NAVARRAISE DE MASSENET AMB DESHAYES i ALAGNA


Karine Deshayes. Foto afp

Avui us porto l’òpera de Jules MassenetLa Navarraise” en una versió de concert que va tenir lloc el passat 29 de setembre a la Sala Pleyel de Paris, amb la mezzosoprano Karine Deshayes i el tenor Roberto Alagna com a parella protagonista, amb l’Orchestra National de France sota la direcció de Frédéric Chaslin.

La versió és prou interessant, ja sigui per la pròpia obra, una òpera poc representada de Jules Massenet, que s’apropa al verisme més exaltat, sempre sota el particular punt de vista de la passional música del compositor francès, i també per escoltar en un nou registre a Deshayes, fins ara associada a un altre repertori, així com a Roberto Alagna, el tenor que havia cancel·lat algunes funcions d’ençà d’aquell discutible Turandot a Orange i que sembla estar, ni que sigui parcialment, recuperat.

Però deixeu-me explicar alguna cosa d’aquesta òpera.

La Navarraise és una òpera (molt) curta en dos actes , que en prou feines arriba als tres quarts d’hora, però que va tenir a Massenet ocupat durant dos anys . La va escriure per a la gran Emma Calvé i el compositor la va dedicar a la seva muller. L’estrena va tenir lloc al Covent Garden de Londres el 20 de juny de 1894 i va comptar amb la presència del Príncep de Gal·les com a principal reclam per a la aristocràtica audiència del dia de l’estrena, entre la qual no es trobava Massenet que s’estimava més defugir els actes multitudinàriament mundans.

El cast va reunir, a part de la Calvé, al tenor Albert Álvarez com a Araquil, al baix Pol Plaçon com a Garrido, els barítons Charles Gilibert com a Remigio i Eugène Dufriche com a Bustamente, i al tenor Claude Bonnard com a Ramon el capità. Philippe Flon va dirigir l’orquestra.

L’èxit a Londres va ser notable i en particular per la gran interpretació d’Emma Calvé. Això va fer que l’òpera es representés d’immediat a Brussel·les i a Paris (Opéra Comique), però a Paris no va ser ben acollida, com tampoc ho va ser el 6 de febrer de 1896 a la Scala de Milà.

El discurs continuo, sense àries o números aïllats no va agradar ni al públic ni a la crítica, que no van saber veure una evolució interessant en l’obra de Massenet, que bevent de la corrent verista imperant a Itàlia, va saber construir un intens relat basant-se en la novel·la La cigarreta de Jules Clarétic, que té com eix central a Anita (La navarraise), una dona passional que dilueix a tots els personatges que l’envolten, un gran temperament dramàtic ideal per a una gran diva que haurà de mostrar tota una àmplia gamma de registres en un curt però intens seguit d’episodis que transcorren en temps real i que s’aniran succeint fins el preceptiu tràgic final.

SINOPSIS

Anita i el sergent Araquil estan enamorats, ella és una jove navarresa orfe que no es ben vista per el pare d’Araquil, Remigio, que exigeix a la noia una dot de dos mil duros, sabent que ella no els té i per tant impossibilitant la unió de la parella.
Anita, decidida a aconseguir els diners, es presenta al general Garrido i li proposa matar a Zucarraga, el cap dels enemics carlins, a canvi de la suma de la dot.
Quan Anita torna ensangonada per cobrar la feina, després d’haver matat a Zucarraga, enganyant-lo i dient-li que volia fer l’amor amb ell, es trobarà que els soldats porten ferit de mort a Araquil, que creient per un malentès d’una informació errònia que el soldat que acompanya a Anita al camp enemic li passa a ell, creient que ella l’ha traït, surt a buscar-la sent mortalment ferit.
Araquil mor maleint a Anita i aquesta completament enfollida i rica, cau juntament  amb el teló.

L’argument intens dóna per a 40 minuts de música passional i d’orquestració exuberant on tot succeeix ràpid, però en la partitura trobarem a part d’un tractament orquestral notable i ric en detalls ambientals, farcit de timbres i colors tràgics, un preludi que exposa el tema de Zucarraga, amb un transfons de sonoritats militars a càrrec dels metalls i la percussió, com també un interludi, un nocturn que serveix per unir els breus actes.

El tractament vocal és intens i visceral, sobretot per Anita, que amb petites cèl·lules temàtiques, ha de desenvolupar els complexes sentiments i narrar els tràgics esdeveniments. Com ja he dit no hi ha grans números isolats, però tot i així Massenet té temps per incloure uns couplets espanyolitzants “J’ai trois maisons dans Madrid” cantats per Bustamante. Cal destacar l’intens i curt duo del primer acte entre Anita i Araquil, en aquesta òpera tot és breu, i la captivadora invocació d’Araquil “O bien aimée”. Són moments excel·lents que sense gaire temps per esplaiar-se ens acabaran portant sense adonar-nos a la rialla embogida que clourà aquesta raresa, que tot i no ser sovintejada en les temporades, compta amb dues gravacions discogràfiques comercials, prou rellevants i amb sorprenents i dispars repartiments: Horne-Domingo i Lucia Popp-Alain Vanzo.

En aquesta versió cal admirar a la jove Karine Deshayes que ens fa preveure una imminent Carmen. Està magnífica, molt millor que en les seves erràtiques aproximacions rossinianes. La veu més de soprano que no pas de mezzo, amb uns greus febles, és mostra radiant i esplendorosa, però sobretot intensa d’expressivitat i colors, no caient mai en la vulgaritat d’un rol propens al gran guinyol.

Escoltem primer a la mezzo francesa en la seva arieta “Ah Mariez donc son coeur”

Pel que fa al tenor Alagna, a part de l’adequació idiomàtica i estilística, se’ns mostra esplèndid, encara que en la esmentada invocació “O bien aimée”, les mitges veus, els pianissims i els falsets no li acabin de sortir del tot nets i polits com de ben segur hagués succeït de trobar-se en plena forma. Podríem dir que es troba en una fase de recuperació i que l’obra, per la seva limitada exigència i brevetat, li escau d’allò més bé, sobretot en els aspectes més calorosament passionals del seu cant sempre emotiu i expansiu, particularment en els dos breus duos.

Escoltem-lo primer en “O bien aimée”

Cal dir que La Navarraise formava part d’un doble programa, i per tant potser es va reservar una mica per la segona part, on va interpretar l’òpera del seu germà David, Le dernier jour d’un condamné, on hi va participar Ainhoa Arteta.

Escoltem ara a la parella protagonista en el primer duo, on podrem admirar més a l’expansiu Alagna i la desbordant Karine Deshayes

I ara altre cop tots dos en el dramàtic final

La resta de cantants van complir sense més i al director Frédéric Chaslin potser li manca una mica més de subtilesa massenetiana, sobrant-li uns quants decibels. Massa efectista

Jules Massenet
LA NAVARRAISE
Episode lyrique en deux actes
Livret de Jules Claretie et Henri Cain
D’après la nouvelle La Cigarette de Jules Claretie
créé le 20 juin 1894 au Covent Garden de Londres

Anita, la Navarraise
Karine Deshayes
Araquil
Roberto Alagna
Le général Garrido
Thomas Dear
Remigio, père d’Araquil
Nicolas Cavallier
Le capitaine Ramon
Marc Larcher
Le sergent Bustamente
Rudi Fernandez-Cardenas
Orchestre National de France
Direcció musical
Frédéric Chaslin
Paris, Salle Pleyel, 29 de setembre de 2012

ENLLAÇ mp3:

https://rapidshare.com/files/979317460/LaNavarraise_290912.mp3

Agraeixo a l’Alex que m’ha facilitat l’enllaç.

Estic segur que ho gaudireu intensament.

33 comments

  1. Xavier C.

    Jan: els duros eren monedes de cinc pessetes, que era el que fèiem anar abans de l´euro. Un duro equivaldria a uns tres cèntims d´euro, que ara sembla molt poc però que llavors era força. 2000 duros serien 60 euros: a l´època, tot un capital.

    Joaquim: quina és l´òpera més breu que coneixes?

    M'agrada

    • Puedo contestar yo? Creo que es “The telephone” de Gian Carlo Menotti (uno de mis compositores de ópera favoritos), no llega a los 25 minutos. Otra ópera muy corta es “Il maestro di capella” de Domenico Cimarosa, dura unos 25/27 minutos. En realidad esta es un monólogo.

      Pero Joaquim puede que conozca alguna más corta.

      M'agrada

      • bocachete

        De fet, ningú no deu “superar” (per baix) Milhaud: va fer-ne tres d’aquestes que anomenava “Opéras-minute”: L’enlèvement d’Europe.
        L’abandon d’Ariane i La délivrance de Thésée.. Les tres no donen ni per a la primera part d’un programa doble. A la segona es podrien fer les dues que té de mitja horeta (Le pauvre matelot i Les malheurs d’Orphée) i podríem tenir cinc òperes en menys de dues hores… Que vingui Wagner i ho vegi! Una “pentalogia” que ocupa menys d’un acte dels seus.

        M'agrada

        • SANTI

          Ara puc contestar amb més detall, abans ho he fet sense consultar.
          Això és el que diu la Wiki
          Opéra
          Les opéras sont au nombre de 16, dont trois opéras minute (environ 15 minutes chacun) :
          L’Enlèvement d’Europe
          L’Abandon d’Ariane
          La Délivrance de Thésée.
          Deux opéras d’une durée courte (~ 30 minutes)
          Le Pauvre Matelot
          Les Malheurs d’Orphée

          M'agrada

        • Muchas gracias por informar. Conocía -por haberlo leído- que existían estas óperas, pero no conocía su duración ni creo haberlas escuchado, con la excepción de “Le pauvre Matelot” y ésta sólo una vez.

          M'agrada

        • bocachete

          Oh… ara resulta que Milhaud fa òperes “llargues”: el doble que “Sands of time” de Peter Reynolds i Simon Rees (llibret): 3 minuts i 34 segons, segons el Guinness de rècords o 4 minuts i 9 segons segons altres fonts (una variació major en proporció que els Parsifal de Kna i Furtwängler). Diu l’autor que volia fer una “miniatura” que duré el que triga en bullir un ou. Té obertura, cor d’introducció, àries i recitatiu… S’estrenà en 1993 a Cardiff. city centre. Hi canten un baríton, una soprano i un cor de quatre sopranos, acompanyats de dues flautes, dos oboès, dos saxos i percussió, o un piano.
          En fi, que triga més en pujar i baixar el teló que l’acció de l’òpera.

          M'agrada

        • Xavier C.

          Moltes gràcies, Colbran/Santi/Bocachete. Mare meva, quin plaer veure com sabeu de tot! Bé: lo dels tres minuts ja em sembla una mica massa, però la veritat és que aquest programa Milhaud de 5 òperes en no arriba a dues horetes i tots cap a casa, sembla molt estimulant i tota una experiència. Que algú amb contactes li digui a en Matabosch!

          M'agrada

  2. Alex

    La Deshayes es una mezzo mas bien soprano a tener muy en cuenta.
    Dices Joaquim que será una inminente Carmen: pues tan inminente que en diciembre, se repartirá este rol con Antonacci en Bastille.
    A Alagna, con algùn falsete en lugar de pianissimo que introduce lo cual y aunque a mi no me gusten los falsetes, en òpera fancesa son bastante reconocidos, sì lo noto recuperado después de sus problemas durante el pasado verano ( siendo yo uno de los perjudicados por su cancelaciòn del D. Carlo vienes) y como buen admirador que soy de el, veremos que tal sus proximos Nemorinos del mes que viene en la ROH, rol que no creo en estos momentos sea apto para su vocalidad.
    Por cierto y hace dos años en N.Y. Carnegie Hall y con ocasiòn si recordaìs de aquellas excelentes CARMEN del Met ( Garanca y Alagna, màs Frittoli), Alagna y Garanca cantaron una funciòn versiòn concierto de LA NAVARRAISE, de la que jamàs he hallado el audio en ningùn lugar

    M'agrada

  3. “La navarraise” es una ópera que siempre me ha gustado desde que adquirí (hace unos 35 años) la versión Horne-Domingo-Milnes, dirigida por Henry Lewis -ex-marido de Marilyn Horne- y que aconsejo a todos. Es una obra al estilo verista comparable a “La vida breve” de Falla, ya que tanto en una como otra ópera el único rol desarrollado con amplitud es el de la protagonista, el resto de personajes tiene poco que “hacer”, en este caso que cantar. La partitura enlaza una bella melodía con otra, tanto o más bella que la anterior, a lo largo de su breve duración y tiene auténtica fuerza dramática,

    Katherine Deshayes está verdaderamente implicada en su personaje, pero Roberto Alagna lo encuentro muy forzado; su canto hasta ahora no era así. Confío en que ese estado vocal sea pasajero.

    M'agrada

  4. dandini

    Moltes gràcies i molt interessant .Massenet és un compositor que estimo molt. La Karine Deshayes és una cantant amb una elevada dosi d’implicació constant que no defalleix,valenta i alhora musical.També m’ha agradat molt Roberto Alagna.Si arriva l’esperat dia de la reposició de Les Huguenots al Liceu espero que comptin amb Karine Deshayes per l’Urbain.Li vaig veure a Strasbourg i va estar fabulosa.

    Escolteu-li la preciosa i origial ària.”Nobles seigneurs ,salut” i el electritzant concertant que segueix.Uaaaauuu…

    M'agrada

    • Estic segur que en aquesta Anita t’agradarà molt.
      Alagna és diferent. És un tenor que m’agrada molt per què s’entrega sempre, però la veu no acaba de respondre com ell voldria, la preciosa arieta que us he deixat ho demostra. Si acaba cantant en forte i obrint, perdrà una gran part de l’actiu que el diferència d’altres tenors.

      M'agrada

  5. Jan

    Deshayes es una cantant que m’agrada moltíssim! Tot el que li he sentit m’ha agradat moltíssim!
    Quan la vaig sentir en directe el dia de l’ànima del liceu, em va encantar! té una veu bonica, que es projecta molt bé, i amb personalitat, una cosa molt important que molts cantants ignoren.
    Per a mi ella i la Garança són les millors mezzos de la actualitat, tot i que Bartoli i Didonato també m’agraden molt! 🙂
    Merci Joaquim! 😉

    M'agrada

        • Anna Caterina Antonacci es probablemente una soprano Falcon (Cornelie Falcon) -cantante francesa del siglo XIX que cantaba de soprano, siendo su voz natural de mezzo-soprano, motivo por el cual al forzar su instrumento vocal por encima de sus posibilidades sólo duró 6 años y perdió totalmente la voz-, pero la Antonacci se encuentra cómoda tanto al cantar los roles Colbran de mezzo-soprano aguda (“Semiramide”, “Ermione”, “La donna del lago”, “Elisabetta…”, “Zelmira”,etc…), como otros más centrales de la envergadura de Carmen, Charlotte, Nina (“la pazza per amore”)…, así como los propiamente Falcon como “La juive”. Y ya lleva 26 años de carrera, sin, de momento, dar signos de fatiga.

          M'agrada

    • No hi ha de què Jan
      Jo crec que entre Garanca i Deshayes hi ha molta distància. No veig a Deshayes cantant avui per avui, rols com Eboli o Amneris Garanca no els canta per ara, ja quer és prudent i vol anar amb peus de plom, però no hi ha cap dubte que ja ho podria fer, sobretot Eboli, i ens deixaria bocabadats.
      Garanca és més perfecte, però Deshayes és més calenta i passional, cosa que agraeixo especialment.

      M'agrada

  6. Marta B

    Moltes gràcies, ja està baixada, col·locada al lloc que li pertoca i ja l’estic escoltant, no la coneixia, és molt bonica. K. Deshayes la trobo molt implicada en el seu paper, molt bé. Totalment d’acord amb tu sobre el que dius de R. Alagna. I ara, a acabar-la de disfrutar.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: