Abel Tomàs, Arnau Tomàs i Hyo-Sun Lim (Ludwig Trio)

El segon concert de la temporada de Cambra de Joventuts Musicals de Sabadell va tenir com a protagonista al Ludwig Trio, que ahir divendres va interpretar obres de Mozart, Beethoven i Xostakóvitx en un concorregut Teatre Principal.

La primera vegada que vaig assistir a un concert d’aquest Trio va ser en ocasió d’un concert que la formació va fer en el marc de la Schubertíada de Barcelona en el darrer mes de juny. En van agradar molt, com també em van agradar ahir a la primera part quan van interpretar el Trio divertimento en si bemoll major Kv 254 de W.A.Mozart, i el Trio Op 70 núm 1 “ghost” en Re major de Ludwig van Beethoven, amb un largo assai ed espressione veritablement encisador, però el concert no hagués esdevingut veritablement memorable de no haver estat per la magnífica interpretació que Hyo-Sum Lim (Piano), Abel Tomàs (violí) i Arnau Tomàs (violoncel), van fer del aclaparador Trio núm 2 Op.67 en mi menor de Dmitri Xostakòvitx.

Em va semblar tan extraordinària l’experiència, que un cop escrit l’apunt, he hagut d’escoltar-lo al Youtube en unes quantes versions que he trobat, amb l’alegria d’haver descobert una obra d’aquelles que sobrepassen els moments simplement plaents que tantes vegades ens proporciona la música, per esdevenir un moment d’impactant vivència sensorial i emocional, quelcom que jo trobo importantíssim i que malauradament no succeeix tant sovint com jo voldria.

Xostakòvitx que em sembla absurd descobrir ara, ha sigut capaç en els quatre moviments (Andante moderato, Allegro non troppo, Largo i Allegretto) fer-me oblidar de estava en un teatre com a oïdor d’una interpretació, envoltat de gent més o menys com jo predisposada a passar una bona vetllada musical. A vegades succeeix, i la música t’entra  directa sense donar-te temps a fer la composició de lloc  a preparar-te amb la cuirassa analítica que massa sovint em fa seure en una butaca a escoltar una interpretació musical i no gaudir-la en llibertat.

Els compassos inicials amb el violoncel quasi robant la sonoritat al violí que entrarà uns compassos més tard en una forma de canon i amb una sonoritat greu més propera a la viola, ja ens anuncia que amb Xostakòvitx estem lluny dels formulismes clàssics i acadèmics dels “previsibles” Mozart o Beethoven de la primera part.  Res és el que suposem que serà i aviat me’n vaig adonar que l’enigmàtica melodia de reminiscències eslaves va ser suficientment potent per rendir-me absolutament a la sempre fascinant sacsejada que suposa escoltar les obres de Xostakòvitx, amb la seva transcendència, la seva ironia, el seu dramatisme, els tocs inquietantment fúnebres del passacaglia que inicia el piano, les variacions tímbriques i harmòniques, les dinàmiques esbojarrades o els stacatto que et colpegen de manera quasi sinistre, abans d’escoltar unes reminiscències d’un vals que quasi mai pot faltar en la música del genial compositor, així com el canvi sobtat i majestàtic en tonalitat major d’un final en forma de coral que t’eleva després de perilloses estones passejant per l’abisme sinistre d’una melodia de reminiscències jueves i espectrals, en homenatge a les víctimes de l’holocaust que en l’època de la composició es va conèixer i a qui juntament amb Ivan I. Sollertinski. amic mort poc abans, va dedicà l’obra (1944)

És clar que Xostakòvitx tot això ho va deixar escrit en una partitura per a ser interpretada i ahir vaig (vàrem) tenir la immensa fortuna que fos el Ludwig Trio qui em trasbalsés i em fes viure de manera molt intensa aquesta vivència musical.

La marcada personalitat dels tres integrants s’escau molt en una obra com aquesta, i qui sap si no tant en les de la primera part on potser l’equilibri és un factor més essencial, en canvi per a mi en aquesta segona part, la intensitat de les interpretacions dels germans Tomàs, juntament amb la potent presencia sonora de Hyo-Sun Lim al piano, va fer que visqués la música en lloc d’escoltar-la. Suposo que us ha passat alguna vegada i m’entendreu el que vull transmetre.

Em va semblar una interpretació madura, experta, arriscada i potent, on la calidesa de la interpretació s’imposava de ben segur sobre alguna que altre sonoritat no del tot ajustada del violí. La intensitat emotiva era tal que la mitja hora aproximada de durada em va semblar un sospir.

Jo no hagués desitjat cap propina, ja que hi ha interpretacions que més val que s’acabin amb l’impacte final, i el simpàtic divertiment del Beethoven desenfadat que ens van regalar després dels intensos aplaudiments em van agafar tip. Després d’un grandiós àpat no calia un didal d’un licor que no fa justícia a la vianda. Tot i així cal agrair el detall, és clar que si.

Vull acabar la crònica amb l’anecdotari particular d’un fet que no per ser malauradament quotidià i sovint comentat, deixa de ser lamentable:

Jo puc comprendre que a algú no li agradi gaire l’obra que està escoltant. Se suposa que (ja ho sé que és molt suposar) que les persones que assistim als concerts estem dotats d’una especial sensibilitat i respecte, però ja sabem que no és així. Ahir, una mica més endavant d’on jo estava assegut, per tant molt aprop dels músics que de ben segur també ho varen percebre, hi havia una senyora que no va tenir cap inconvenient en desembolicar un parell de caramels amb embolcall especialment musical, en algun moment gaire adient. M’enteneu? Lleig, molt lleig senyora.

Un altre o potser ella mateixa, portava una bossa amb una cremallera de sonoritat inquietant, lletjor comparable als caramels.

Al meu darrere dues senyores i un senyor, de manera quasi imperceptible, he dit quasi, comentaven coses durant la interpretació, sobretot en el  monumental Trio de Xostakòvitx que aviat he notat que no entenien i no els satisfeia, per tant en lloc de callar i resar el rosari en concentrat silenci, han optat per comentar cosetes. Més lletjor.

Finalment quedava el gran moment no musical de la nit, aquell que passarà de ben segur a la història del petit anecdotari molest dels moments vergonyants que tots hem viscut un dia o un altre en una sala de concerts.

Com he dit el Trio de Xostakòvitx es clou amb un majestàtic coral que deixa en suspens un acord final en tonalitat major, i just en aquest moment, a un senyor li ha vingut un estossec emès de manera innecessàriament grollera, tot entenent que el primer et pot agafar d’imprevist malgrat no ser un esternut. Ara bé el que em sembla inadmissible i d’un mal gust apocalíptic és que veient que allò no s’aturava, el senyor continués estossegant sense abandonar la sala i avortés de manera delictiva, quasi terrorista m’atreviria a dir, el moment del llarg recolliment amb que Xostakòvitx, els membres del Ludwig Trio i la resta del públic havíem decidit fer abans de l’esclat final, regalant-nos un seguit de sorollosos i vergonyants estossecs que han trencat un moment d’èxtasi col·lectiu. Això no va ser tan sols lleig, va ser un pecat.

Demà tindreu la crònica d’un esdeveniment important, amb la interpretació a l’Auditori de l’oratori del compositor suís Arthur Honegger, Jeanne d’Arc au bûcher (1938), amb Marie Cotillard recitant a Paul Claudel i l’OBC i una llarga llista de cantants i corals, sota la direcció de Marc Soustrot. En tinc moltes ganes.