Gabriele Schnaut en l’espectacular escena del riu Eufrates a Babylon a Munic, producció de Carlus Padrissa (La Fura dels Baus)

El 27 d’octubre va tenir lloc la inauguració de la temporada 2012-2013 de la Bayerische Staatsoper (Munic) amb l’estrena mundial de l’òpera Babylon del compositor muniquès Jörg Widmann, amb llibret del filòsof  Peter Sloterdijk i sota les direccions, musical de Ken Nagano i escènica de Carlus Padrissa, és a dir La Fura dels Baus en la versió més espectacular i enlluernadora, ja que quan és Oller qui es fa càrrec de direcció escènica dels muntatges de La Fura, els conceptes canvien bastant, i jo crec que per millorar tot i que no hi hagi tanta grua.

No em negareu que el viatge estètic que suposa passar en un dia de Leonardo Vinci (Artaserse) a Jörg Widmann, no sigui un canvi radical com anunciava ahir, és una veritable sotragada.

Babylon no és una òpera fàcil. Quasi mai les òperes contemporànies ho son. Ja n’hem parlat més d’una vegada i mai ens hem acabat posant-nos d’acord, cosa per altre part gens preocupant.

Els compositors contemporanis en la majoria de casos no acaben de connectar amb el públic, i les estrenes acaben de ser més noticia per l’escenificació que no pas per la música  o els soferts cantants que han d’aprendre rols d’extrema dificultat i que de ben segur no tornaran a fer, a no ser que com en el cas de The Tempest, que Colbran comentava fa tres dies, tractant-se d’una coproducció entre diversos teatres s’ha compartit producció i cast.

Si la música no és un vehicle emocional i el llibret esdevé dramàticament poc rellevant, s’explica fàcilment el motiu per el qual la majoria d’estrenes operístiques no s’acabin imposant en els repertoris. Curiosament i malgrat aquesta manca d’entusiasme del públic i una certa complicitat amb la crítica,  els teatres, ja siguin subvencionats amb diners públics o esponsoritzats amb diners privats, continuen oferint estrenes any rere any, estrenes que s’obliden l’endemà de la darrera representació. A casa nostra no cal dir que la situació esdevé una mica més mediocre, ja que el ritme d’estrenes és més aviat ensopit, i quan succeeixen no passen d’un nivell d’inacceptable mediocritat i escassa ressonància artística i internacional.

Acostumen a estrenar-se òperes dels mateixos compositors (compositors afins al establisment polític de torn) que mai ningú s’atreveix a tornar a representar en cap altre teatre del món, ni tan sols els de casa nostra.

Altres compositors com poden ser Albert Guinovart, Alberto García Demestres o Salvador Brotons, per dir-ne tres que no han estrenat mai al Liceu possiblement per estar lluny dels àmbits influents de les conselleries decisòries, composen obres amb un notable grau d’acceptació del públic, però com que ara entraria a parlar de política i avui toca parlar de Babylon, potser ho deixaré pendent per un altre apunt.

Jörg Widmann utilitza un multilingüisme musical on tot si val, en l’intent, suposo jo, d’agradar a tothom amb el risc d’acabar no agradant a ningú. Sumptuositat orquestral, explosions de so, atonalitats, melodies de-construïdes, ritmes jazzístics, recitats dramatitzats i grinyolades vàries, ja sigui a càrrec de l’extraordinari desplegament orquestral, com de l’exigent vocalitat d’alguns del rols principals.

No cal dir que sense la vessant escènica l’òpera esdevindria, al menys per a mi, no audible, però en una demostració furera de gran pressupost, la cosa musical queda un cop més, com la banda sonora d’un espectacle multimèdia, que potser amb el temps oblidarem o confondrem amb altres propostes escèniques de Padrissa, ja que els enginys mecànics, les torres humanes i les projeccions videogràfiques acaben sent molt similars, sigui quina sigui la trama. l’època o la dramatúrgia. Es tracta de distreure al públic i a poder ser i si el pressupost ho permet, deixar-lo bocabadat.

A la metàfora babilònica creada per Peter Sloterdijk li succeeix una mica el mateix. Poc ens acaba important si l’amor entre Tammu i Inanna és una reflexió filosòfica entre la confrontació de dos mons, sobretot si l’eix central de l’amor entre els dos personatges, no ens commou ni amb la música, ni amb el cant. L’emotivitat, tot i que no tan sols ella, ha de ser un vehicle per assolir la complicitat artística, sobretot si s’utilitza el llenguatge teatral.

En el variat multilingüisme musical també hi ha moments de concessió per a la melodia més assequible, com el duo  entre els amants, que contrasta amb altres moments  experimentals, críptics i analítics.

Vocalment l’exigència és màxima i sembla que a Widmann com a la majoria de compositors actuals, tan sols l’interessi posar al límit als soferts cantants.   Anna Prohaska (Inanna) està sotmesa a una tessitura extrema, que a força de exigir-li sobreaguts, resulta esgotadora per a ella i per a l’oïdor. Potser que estudiïn el que van fer els grans compositors operístics i s’adonaran de la mestrívola utilització que feien dels recursos vocals en perfecte conjunció amb els esdeveniments dramàtics. La Reina de la Nit o Zerbinetta, dos personatges ben diferenciats, utilitzen de manera ben diversa una tessitura extrema i no per això han d’estar tota l’estona fent pinyols.

També el personatge de Seele (l’ànima) interpretat per Claron McFadden ha de barallar-se amb els extrems més aguts i sobreaguts de la seva veu, que en el seu cas és de timbre més punyent que la de Prohaska. 

Anna Prohaska (Inanna), Willard White (Tod) a Babylon a la Staatsoper de Munic

La veterana Gabriele Schnaut en tessitura mezzosopranil és el riu Eufrates, que ja és un repte en si mateix, i el cas és que el seu cant és desbordant (encara en una forma molt acceptable) com el riu que interpreta, que ho anega tot.

El vetarà i de veu rotunda Willard White compleix amb autoritat el doble rol de Mort i el Rei sacerdot, això si amb una emissió tan estrafolària com la seva vestimenta.

També tenim un contratenor, Kai Wessel, per fer més heterogènia i àmplia la proposta vocal i interpretant l’home escorpí, és l’encarregat de inaugurar i tancar l’òpera amb un cant planyívol i també inquietant.

El tenor Jussi Myllys, que interpreta l’enamorat Tammu té seriosos problemes en emetre els aguts que li exigeix la partitura i fa patir una mica.

Ken Nagano fa “explosionar” en molts moments l’orquestra de la Bayerische Staatsoper, però en alguns moments Widmann ens ofereix espais d’assossec, com un líric preludi abans de l’escena del sacrifici i aleshores el director ens regala el necessari relax entre tanta tensió.

La historia flueix de manera simbòlica davant dels nostres ulls i Padrissa utilitza, un cop més la parafernàlia furera que caracteritza els seus muntatges, amb profusió d’enginys mecànics, grues i estructures de grans dimensions que en aquest cas es composen de més de 400 peces mòbils que juntament amb els vídeos, aquest cop sense l’habitual Franc Aleu i a càrrec de Tigrelab welovecode, acaben per fer triomfar la proposta amb els mitjans que no deixen de sorprendre, malgrat la sensació d’un dejá vu i el tractament poc dramàtic que els personatges assoleixen en les propostes de Padrissa i que en canvi Alex Oller tracta de manera molt més acurada, com succeïa a Le Grand macabre (Alex Oller) i es trobava a faltar en la Tetralogia de Les Arts (Padrissa).

Moments impactants no en falten i també d’aclaparadora densitat visual. La part més explícitament sexual és molt light, com es pot veure en el reclam de moltes portades i cròniques ha estat la fotografia del Temple de l’amor, amb les set vulves i els set penis, tots manipulats pel septet vestit de despullats, així com els vídeos en l’escena de l’orgia on jo ho ha sabut veure, o la transmissió televisiva és ho amaga, la participació de Nacho Vidal.

Babylon, a la Bayerischen Staatsoper, producció de Carlus Padrissa, vestuari de Chu Uroz i escenografia de Roland Olbeter.

La gran ciutat de Babilònia es converteix en l’escenari d’una transformació de la civilització en el moment en què dues cultures xoquen: Mentre els babilonis  segueixen practicant sacrificis humans, els jueus, que s’han assentat a la ciutat provinents de l’exili, ja els han abolit.

L’òpera segueix aquest conflicte a través de l’amor de  Tammu, un exiliat i Inanna, una sacerdotessa del temple de l’amor lliure. Quan els déus desencadenen el caos en l’univers, la vida a la terra també es confon, les tempestes de meteorits amenacen l’humanitat, l’Eufrates es desborda i esdevé el diluvi.

El sacerdot-rei promet que la pau i l’ordre entre el cel i la terra s’aconseguiran a través d’un sacrifici humà, i els babilonis realitzen una celebració frenètica. Però Inanna baixa a l’inframón per portar al sacrificat  Tammu de nou a la vida i per reunir-se amb ell (al·lusió al mite d’Orfeo). Al final, l’amor guanya reemplaçant els antics rituals del sacrifici, produint-se l’esperada reconciliació entre el cel i la humanitat. Un acord contractual constitueix la base per a un nou ordre mundial, instaurant la setmana de 7 dies, sobre la base d’un cicle ordenat de la vida.

El resultat és una creació de notable impacte visual i també auditiu, que desconec si assolirà una regularitat en les futures temporades dels teatres. En qualsevol cas em sembla molt més interessant que les estrenes que acostumem a patir per aquí i molts estic segur que voldreu visitar aquesta Babilònia post moderna.

Us deixo un Youtube promocional que de ben segur engrescarà a més d’un.

*

BABYLON
Opera en set quadres
música de Jorg Widmann
llibret de Peter Sloterdijk

Seele: Claron McFadden
Inanna: Anna Prohaska
Tammu: Jussi Myllys
Priesterkonig / Tod: Willard White
Euphrat: Gabriele Schnaut
Skorpionmensch: Kai Wessel
Ezechiel: August Zirner
Septette: Iulia Maria Dan, Golda Schultz, Silvia Hauer, Dean Power, Kenneth Roberson
Septette / Pfortner 1 – Tim Kuypers
Septette / Der Schreiber / Pfortner 2 – Tareq Nazmi
Ein Bote / Das Kind – Tolzer Knabenchor
Priester – Joshua Stewart

Direcció musical: Kent Nagano
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper, diretor Soren Eckhoff

Direcció d’escena: Carlus Padrissa, La Fura dels Baus
Escenografia: Roland Olbeter
Vestuari: Chu Uroz
Video: Tigrelab welovecode
Disseny de llums: Urs Schonebaum
Szenische Mitarbeit – Tine Buyse
Dramaturgia: Moritz Gagern, Miron Hakenbeck

Bayerische Staatsoper
3 de novembre de 2012

És una òpera nova, d’ara i que jo crec que cal veure, per això en parlo aquí, on habitualment ens concentrem massa en el passat.

Demà parlarem del Ludwig Trio i de l’actuació que tindrà lloc al Teatre Principal de Sabadell avui a les 21:00, dins el marc del cicle de Cambra de JJ.MM.  Us animeu ?, són molt bons.