IN FERNEM LAND

OBC: Jeanne d’Arc au bûcher d’Honegger (Cotillard-Gallais-Beuron-Hinojosa-Almajano;Soustrot)


Si no recordo malament tant sols havia escoltat aquesta obra una vegada, ja fa anys i per ràdio, no sé si era la gravació de Seiji Ozawa o un altre. En aquell moment em va semblar una obra molt interessant en alguns moments i en altres una obra plana. Transcorreguts els anys i amb un bagatge musical molt més ampli al darrera, l’oratori, que no òpera, em continua semblant una obra amb moments de gran interès, però amb unes caigudes de tensió, al menys per a mi, clamoroses i que malgrat els grans moments que sens dubte té aquesta obra, n’hi ha altres que se’m fan feixucs.

Possiblement amb una escenificació, ideal per a La Fura dels Baus, que visualitzi aquest gran fresc en forma de flashback, part d’aquesta caiguda de tensió no es produiria i per tant el discurs musical estic segur que guanyaria en rellevància, i l’alternança de recitat poètic de Paul Claudel i les parts cantades obtindria una força que la forma concertant dilueix tot i l’acollidora ambientació lumínica que presentava l’Auditori de Barcelona, amb la sala a les fosques i l’hemicicle amb una intensitat, encara que càlida, molt més atenuada del que és habitual.

Els responsables de l’Auditori van creure de manera encertada que si s’apagaven els llums de la sala, malgrat que el programa de mà incloïa el text sencer, s’havia de incloure una projecció del text, ja que era impossible llegir-lo. Però els responsables no van pujar fins el segon amfiteatre i no van poder comprovar com la mida de les lletres era clarament petita i per tant si no portaves prismàtics (pràctica que a l’Auditori no s’estila) es feia molt difícil seguir la totalitat del text.

Dit això, l’Auditori presentava ahir dissabte una afluència molt més que notable, no diria ple de gom a gom, però si molt ple i això hem de dir que es deu solament a una única cosa, ja que ni Honegger ni aquesta obra són tan estimats i coneguts, ni el preu escandalosament alt de les entrades (39€ l’entrada més econòmica) ho justificava. La raó era la presència de Marion Cotillard,

l’actriu francesa guanyadora d’un Oscar per la interpretació d’Edith Piaf a la pel·lícula La vie en rose, i protagonista entre moltes altres de pel·lícules com Big Fish (Tim Burton), Midnight Paris (Woody Allen) o Nine (Rob Marshall).

Ella i tan sols ella ha portat un públic diferent, cinèfil o teatral a l’Auditori, públic que segurament els deu agradar la música però que no acostumen a anar als concerts i això els habituals ho notem. El públic cal dir que ahir va seguir la interpretació amb respectuosa educació, malgrat interpretar-se tota l’obra seguida.

També els resposables de l’OBC deuen creure que ella i només ella és més important que el propi Arthur Honneger i la mateixa obra que s’interpretava, ja que fixeu-vos amb la portada del programa de mà que encapçala l’apunt i ho veureu claríssim: L’OBC i Marion Cotillard, i el compositor i l’obra què? Una cosa és que el reclam publicitari als diaris sigui l’actriu, l’altre és que el programa de sala obvii en la seva portada l’obra i el compositor.

Em va agradar bastant que les solistes vocals femenines es situessin en un lateral i a la meitat del hemicicle, les veus es projectaven molt millor que si haguessin estat situades a primeríssima fila, on acostumen a quedar-se ofegades per la massa orquestral, tot i que en algun moment em van semblar amplificades, però no sempre, aprofitant un descuit (possiblement) dels tècnics de so, ja que els actors lògicament si que estaven amplificats. Per què els cantants portaven micròfon?, aquest és un enigma que jo no puc resoldre.

Pel que fa a la direcció musical em va semblar que Marc Soustrot va quadrar-ho tot perfectament, però li va mancar un punt de fascinació per crear el corresponent interès dramàtic. Potser va ser ell qui va fer que l’obra en alguns moments resultés massa plana, i jo ho atribueixo a Honegger. En altres moments l’OBC va brillar oferint una sonoritat esplèndida i riquíssima, i no sempre en els moments més brillants, també en els més elegíacs, onírics i de caire més espiritual. Em va agradar que el mestre Soustrot no tapés, amb tot el dispositiu que tenia al davant als solistes, tot i que ja us he dit que em va desconcertar una mica escoltar en certs moments també als cantants amplificats.

Marion Cotillard (Jeanne d’Arc) 17 de novembre de 2012 L’Auditori. Foto IFL

Marion Cotillard fa una Joana d’Arc una mica naïf, sense l’alè tràgic/espiritual que hom podria esperar. La veu més aviat d’inflexions jovenívoles ens oferia una visió quasi adolescent de l’heroïna, que no li escau del tot malament, però que potser hagués hagut de menester una evolució més visible al llarg de l’oratori, mentre que ella quasi sempre ho va vestir en un exclusiu registre, força auster i gens grandiloqüent, amb alguna lleugera inflexió durant la darrera escena (Jeanne d’Arc en flammes), més dramàtica i quasi diria desesperada, però poc visible a llarga distància.

Òbviament la fama que porta associada l’ha ajudada molt a assolir l’èxit, però si us digués que esperava quelcom més dramàticament potent, no us enganyaria gens. La dolcesa i la claredat de la seva emissió m’han subjugat

Bé, també, Xavier Gallais en el primordial rol parlat de Fra Domènec, llegint el llibre de la vida de Jeanne.

Les parts cantades van estar molt ben resoltes per cantants tan experimentades com Marta Almajano (Margarida), María Hinojosa (La Verge) i Aude Extrémo (Caterina). La part de tenor que intervé en diferents rols (una veu, Porcus, Herald i el clergue) va ser cantada per Yann Beuron, amb algun que altre desajust i la desconcertant utilització de l’amplificació, que per segons que perjudica més que no pas beneficia.

Més episòdiques són les intervencions del baix (Eric Martin-Bonnet), com una veu, herald II i un altre pagès), que ha resolt sense problemes aparents.

Els altres rols són parlats i breus, anant a càrrec dels actors locals, Pep Planas i Carles Romero Vidal.

L’Auditori 17 de novembre de 2012. Joana d’Arc a la foguera. Foto IFL

Aquesta obra necessita un gran desplegament, també a nivell coral, amb la participació d’un cor de veus mixtes i un de veus blanques. En aquesta ocasió la part coral estava formada per dues formacions que col·laboren habitualment en molts dels concerts simfònics corals que es fan a Barcelona, com són el Cor Lieder Càmera (Dir. Xavier Pastrana) i el Cor Madrigal (Dir.Mireia Barrera), i l’estimat i excels Cor Vivaldi (Dir. Òscar Boada) en la part de les veus blanques.

El tema coral a Catalunya, un país amb una tradició coral contrastada i unes formacions amateurs de gran nivell, és ben curiós, ja que a hores d’ara no tenim una gran formació professional que sigui capaç d’atorgar als concerts el caire d’excel·lència que si poden donar les parts orquestrals o les solistes.

Per què no tenim una formació coral professional per fer-se càrrec dels concerts que ho requereixen?. Amb aquesta pregunta no vull dir que les dues formacions corals no hagin estat a un bon nivell, però no al nivell que la proposta necessita. Falta potència controlada, registre agut d’emissió lliure i plena, equilibri entre les cordes i homogeneïtat sonora. És quelcom massa habitual de difícil solució en un moment com aquest. No es va fer quan tot era favorable, menys es farà ara en la situació actual, però això no vol dir que no s’hagi de dir i insistir a demanar. És una mancança a la que no podem fer el desentès i la suma de dues o més corals no acostuma a fer un gran Cor. Ambdues formacions canten bé però tenen limitacions que no queden “amagades” sumant esforços.

Necessitem un Cor professional.

Caldrà preguntar-se si non era millor gastar-se els diners en contractar un Cor de gran nivell i donar el rol de Jeanne a una actriu menys mediàtica i amb un catxet més assequible, potser fins i tot una actriu d’aquí, no sé si estic dient una bajanada.

No diré res que no hagi dit en moltes ocasions quan parlo del Cor Vivaldi, ja que de nou han enlluernat amb la puresa del so, aquest si ple i arrodonit, amb dolçor, mai estrident i sempre audible i bell, homogeni. Un resultat miraculós i un goig gaudir-lo.

En finalitzar l’obra els aplaudiments i les mostres d’admiració van ser notòries. Un cop més el magnetisme de Madame Cotillard va enlluernar al públic i va galvanitzar a la resta en una bona interpretació, que jo no qualificaria de memorable. Amb una mica de malesa reconcentrada diria que hem pecat de provincianisme, enduts per la “gran etoile”. Si aplaudíem a la reencarnació de la Piaf ho entenc, tot i que ja no tocava. Exactament interpretat com ella, una actriu més anònima o nostrada, no s’hagués endut la mateixa resposta, i per suposat no hagués concentrat a la sortida dels artistes ni la meitat dels mitòmans. Volodos o qualsevol altre estel musical que ens visita no ho aconsegueix. Coses del cinema!

Així que tingui les gravacions (àudio i vídeo) en tornarem a parlar.

Un comentari

  1. A l'ombra del llardoner...

    No hi he anat i només en saber que diversos membres de la cultura i política camparien per allà ja m’he alegra’t de quedar-me veient el Barça (penós establishment, per cert, tant com el madrileny…però com que és el nostre sembla que ens l’hem de confitar). Totalment d’acord amb la situació coral i de les entitats musicals a Catalunya. I malgastar el pressupost amb uns honoraris com els de la Cotillard és un clar reclam de màrqueting (i un gol colat per algun representant de l’actriu a Espanya) alhora de programar una obra a la que no hi hagués anat ni Déu!

    …tant Institut del Teatre, tan suport als actors i les arts escèniques nostrades, tant de bombo amb el TNC, però alhora de la verita…merda! Això em recorda la subnormalitat de l’Auditori de Santa Coloma de Gramanet que van inaugurar-lo amb la Bàrbara Heindricks…

    M'agrada

    • Ni els vaig veure a tota aquesta colla, però és normal, sabent que hi hauria càmeres i flaixos de periodistes, estant en plena campanya com es poden perdre sortir a la foto?. Això si, els que manen no s’en estan de retallar i menysprear la cultura, i la resta en tot el que portem de campanya no he sentit a cap partit que en parlés.
      No em sorprèn res, però m’empipa, per no dir una unombrallardonera d’aquestes que deixes anar amb gràcia provocadora.
      Salut!

      M'agrada

  2. No tenia previst llegir-te encara, que jo hi vaig aquest mati. Però ahir vaig voler mirar-lo un segon per medici.tv, a veure què tal anava la cosa, i… em vaig enganxar del tot!. Espero que, malgrat això i la teva opinió gens entusiasta, pugui gaudir-ho igual.

    Del provincianisme… és lògic. La campanya la fan així i ben me´n alegro que els hi hagi sortit bé. I potser s´han hagut estalviar tenir que donar explicacions als centenars de persones que reclamarien a taquilles “escolti´m: torni´m els diners, que jo he vingut a veure la senyoreta Cotillard i aquí posa que al final ha vingut un tal senyor Honegger”. Aquestes coses s´han de mirar 🙂 … Però si fins i tot nosaltres entrem en aquest joc! Ara em diràs de tot, però l´altre dia feies referència a aquest concert i el venies a presentar com una de les fites de la temporada. De veritat que hauries dit el mateix d´ell si en comptes de Cotillard hi tinguéssim una Joana d´Arc d´estar per casa? Jo mateix, per citar els del meu poble: sentia dijous Guia d´orquestra. En acabant ens recorden que el proper és el Barbablava i la 10ena de Xostakóvitx. Vaig fotre i tot un salt del llit: “ostres! al final vas agafar entrada també per aquest, oi, Xavi?”. I sí, però… no ho tenia tant present com tenia lo de la Joana d´Arc. Si voleu m´autoenganyo i us confesso que m´estimo més Honegger que Bartók…

    M'agrada

    • Normal!
      Per TV la cosa pren un altre dimensió i allò que a la sala et queda distant (expressions facials dels actors i cantants) et fan viure la interpretació d’altre manera. Veure la Cotillard plorant sempre deu resultar molt emotiu.
      El concert és una de les fites de la temporada, i tant!, però el resultat no m’ho ha acabat de confirmar.
      Bartok sempre abans que Honegger, on vas a parar, i el castell…uf el Castell (en majúscula) m’agrada moltíssim i aquesta cantata escènica, ves, que vols que et digui, tampoc passarà res, per un dia que discrepem…

      M'agrada

      • lluisemili

        Gràcies per la crítica, ho mirarem pel Medici que ahir no erem a casa.

        Sobre la mitjana d’edat i la vista cansada un dia potser podriem parlar de l’afició que tenen els dissenyadors de prospectes i programes al negre sobre granatós, lletres sobre gravats i altres fantasies que ho afavoreixin tot excepte la lectura. El canvi en el full informatiu del Liceu, degut potser a reduccions pressupostàries, facilita finalment que les lletres es vegin.
        No ho diguem gaire fort que si els dissenyadors se n’adonen ho canviaran corrents

        M'agrada

        • Ja tens raó, ja. En el menor espai possible encabir-hi el màxim de informació tan sols és pot fer amb una lletra no apta per personal amb deficiències. Si a més a més la fan amb lletra negre i fons acolorit fosc(el grana corporatiu del programa que ens envien a casa els del Liceu és criminal, sort que ho han modificat) aleshores esdevé torturant.
          Els dissenyadors al servei de l’estètica són molt perillosos.

          M'agrada

      • Roberto

        De poco me han servido los prismáticos. Desde el segundo anfiteatro los podría incluso haber leído, si delante mismo de ellos no hubieran colgado unos focos que impedían leerlos correctamente. Para lo que sí me sirvieron fue para poder apreciar los ojos y la expresión de Marion Cotillard, que ha interpretado, diría yo con una actitud de “tabula rasa” integrándose con el resto de sus compañeros y sin mostrarse para nada una diva, cosa que podría haber hecho. Debo decir que yo no he encontrado esas bajadas de tensión que has notado y que he salido muy satisfecho del concierto. Haría, que se yo, unos 50 años que no la había vuelto a oír, pero en cuanto el coro dice por primera vez aquello de Jeanne, Jeanne, filla de Dieu, va… va… va… volvió rápidamente a la memoria una época muy, muy lejana.

        M'agrada

  3. jluis

    Totalment d’acord amb la crítca. Es ben trist el provinciaisme que comentes fins i tot als titulars de diaris com El Periódico segons el qual els aplaudiments del públic nomes anaven per la Cotillard.
    Si que vaig trobar a faltar jugar més amb les llums per seguir els personatges més facilment des de dalt.

    M'agrada

    • Benvingut jluis, crec que no havies comentat fins ara, m’erro?
      Els del Periódico fan crònica habitual dels concerts?. Fa temps que no el llegeixo, si la resposta és no, ja està tot dit.
      Gràcies per comentar. Torna quan vulguis, estarem encantats.

      M'agrada

      • jose luis regojo

        No, no és el primer cop. Fa temps et vaig seguint les croniques del cor vivaldi en concret. Per cert, saps que un grup de fans del cor vivaldi l’hem proposat per la Creu de St Jordi? Vols partcipar amb el teu recolzament?

        M'agrada

  4. Hi vaig ara, aixi que gràcies per poder estar tan ben informat tan sols dues hores abans. Aviam que. A la tarda comento. Algunes coses que temia: amplificació i presència de patums culturals i polítiques. No vull dir que em sembli malament que tambè hi assisteixen, valgue’m deu, per favor. Però és que resultat que només se’ls veu en ocasions molt…molt…molt, ai no sé com dir-ho….molt per a que se’ls vegi! Per descomptat que m’agradria saber a quin mòdic preu han “adquirid” l’entrada. Però millor me’n vaig cap a l’Auditori, que encara estic de molt bon humor! :-)O

    M'agrada

  5. Jo vaig gaudir molt amb la retransmissió en directe. Teníem el subtitulat en anglès pel text preciós, uns primers plans dels artistes molt ben estudiats, amb llàgrimes de la Joan i tot. La música em va agradar tota, variada, medieval, moderna i la bella Cotillard feia un paper d’ànima molt innocent bastant apropiat. Bé pels cantants i actors, i d’acord amb tú amb el problema dels cors…l’únic que no encaixava era el vestuari de dives de les solistes i de les nenes en aquest tipus de representació. No podien anar més senzilles com la Cotillard?

    M'agrada

  6. No pude ver en diciembre de 1954 la versión que de esta cantata se montó en el Liceu escenificada y con Ingrid Bergman de protagonista, pues hacía apenas un mes que había “debutado” como espectador en nuestro teatro de ópera y no me decidí a ir. Lo lamento de verdad porque la gran actríz sueca (tres veces oscarizada), conocía muy bien el personaje -lo había interpretado en el cine 6 años antes- y su voz tenía unos registros muy variados que estoy seguro que utilizó a fondo debidamente dirigida por Roberto Rossellini.

    En la presente edición falla la emisión monocorde de Marion Cotillard, con sólo algunas inflexiones diferentes a lo largo de todos los parlamentos. La voz suena ingenua e infantíl lo cual no me parece mal -aunque la auténtica Juana tenía ya19 años cuando la quemaron- pero una mujer que dirigió ejércitos debería tener algo de autoridad y poder de convicción y mando que debía reflejarse en su voz y eso le falta a la Cotillard. Su voz suena a una permanente queja. No me ha convencido, la verdad.

    La cantata -que desconocía- me ha gustado mucho y la he asimilado muy bien. A alguien unos asientos más allá no tanto, pues roncaba espléndidamente. La orquesta y el Cor Vivaldi han sonado muy bien y la dirección musical de Marc Soustrot me ha parecido acertada. Los otros dos coros no han conseguido el mismo nivel de calidad, pero su actuación ha sido aceptable.

    Los solistas líricos han estado muy acertados -en general- y lamento las amplificaciones indiscriminadas que no venían al caso. En los actores es comprensible que sus voces estuvieran amplificadas, en caso contrario no las hubiéramos oído en el Auditori. La proyección de rótulos lamentable con un tamaño de las letras prácticamente ilegible.

    A pesar de que la obra musicalmente me ha gustado mucho, dudo que me compre una grabación y menos si la interpreta Marion Cotillard, actríz cinematográfica espléndida en su encarnación de Edith Piaf en “La vie en rose”, pero no aquí.

    M'agrada

    • “A alguien unos asientos más allá no tanto, pues roncaba espléndidamente” El veí que tenia a la dreta, era el veí just a la meva dreta, cosa que em va permetre amb un lleu toquet amb el braç martiritzar-li la monumental clapada de tant en tant.Era el seu martiri o el nostre. No ho vaig dubtar ni un moment.

      M'agrada

    • Roberto

      Frederic, existe la versión en DVD de la película dirigida por Roberto Rosellini con Ingrid Bergman de protagonista, que supongo que será una escenificación del oratorio que representaron allá por los años 50. Su título es “Giovanna al rogo” y por supuesto se encuentra a la venta en Amazon.

      M'agrada

  7. isabel

    L’acabo de sentir per la ràdio. A mi m’ha agradat molt. Les veus dels actors se sentien i entenien molt bé. Els cors els he sentit prou bé. No m’han semblat “insuficients” com es despren una mica de la descripciò del Joaquim, però potser en directe la cosa és diferent.
    Totalment d’acord amb la opinió d’algú en quan al poc recolzament de la gent del país pel que fa a escollir la protagonista. Està molt bé sentir en directe a Marion però potser també hi ha gent a casa nostra que es mereix una oportunitat així.
    Però res d’això és nou, per desgràcia…

    M'agrada

    • Per ràdio, com he pogut comprovar amb l’enllaç facilitat on podem veure la transmissió televisada d’ahir, tot pren un altre caire i les interpretacions tenen una presència que a la sala, tot i l’amplificació, no tenen.
      Els Cors ho sento però no, ni per ràdio, on potser encara aprecio més limitacions, ni en directa. Insisteixo, no son dos Cors mediocres, ni molt menys, la seva qualitat és prou evident, però no per assolir segons quin reptes i dos Cors de cambra no fan una formació coral d’envergadura.
      Segurament Cotillard, en un moment de bonança econòmica seria més comprensible, tot i que estic segur que hi ha actrius franceses molt menys mediàtiques que ho farien millor. L’operació de màrqueting és bona i la quantitat de calerons que algú es deu haver emportat, a part d’ella, també deu ser notable. La cosa està en el moment. Potser una actriu de casa no hagués dit el francès d’aquesta manera tan natural, és clar, això sempre és un handicap, per això dic que desconeixent el que deu haver cobrat la divina Cotillard, un altre actriu del gran teatre francès potser hagués costat menys, és clar que potser aleshores no s’hagués mobilitzat tot el “star system” casolà al darrera de la diva, deixant a Honegger com un comparsa.

      M'agrada

  8. Mª Teresa Mir

    És una obra que conec poc, l’he vist una sola vegada al Liceu, la temporada 1954-55 i esceneficada, en aquesta ocasió Joana d’Arc fou interpretada per l’actriu sueca Ingrid Bergman. Aleshores vaig participar en els assaigs, dels quals tinc tinc bons i mals records, de l’actriu, la gran personalitat, educació, simpatia,i la immillorable i sensible interpretació del personatge, de Roberto Rossellini, el seu marit i director d’escena, un personatge groller, mal educat, insensible, dèspota etc. en una paraula un impresentable. De l’òpera-oratori-cantata com es vulgui dir dArthur Honegger l’he gaudit més ara que fa cinquanta anys. M’ha agradat i en molts moments m’he emocionat

    M'agrada

    • Quina experiència Teresa, treballar al costat de la Bergman. T’has fixat amb qui pot dir això? Tan sols grans noms. Caram!.
      També està bé que ens parlis d’aquest Rosellini, que de ben segur tan sols coneixien els que han treballat amb ell. Per cert dir que t’ha dirigit Rosellini també té molta tela 🙂
      Gràcies per compartir-ho.

      M'agrada

  9. Pink

    Hola mai havia sabut que Ingrid Bergman havia estat al Liceu cantant,ho he entès bé ? a vegades m’emporto sorpreses de actors que canten ho han fet treballs musicals, i solament els hem vist al cinema.

    M'agrada

    • Hola Pink, el paper de Joana d’Arc en aquesta obra és recitat, i tan sols en un petit moment cantusseja una mica, com ho podríem fer tu o jo.
      Cotillard si que canta, de fet alguns dels fragments de la seva oscaritzada interpretació a La vie en rose eren cantats per ella (he dit alguns no tots), i crec que també ha cantat en altres pel·lícules, però en aquesta obra tot és recitat.
      Ingrid Bergman desconec si cantava, això de ben segur ens ho aclarirà en Colbran.

      M'agrada

      • He repasado la biografía de Ingrid Bergman y no recuerdo ningún film en que cantara, pero como en Suecia interpretó 12 películas de las que sólo conozco 6, no sé si en alguna cantó algo. Podría ser que en “El extraño caso del Dr. Jekyll”, “Las campanas de Santa María” y en “La posada de la sexta felicidad” interpretara algún tema -al menos incipientemente- pero a buen seguro que fue doblada.

        M'agrada

  10. El compte

    Vaig seguir-lo per Medici i la veritat és que no em va acabar de fer el pes i vaig decidir passar-me al futbol.
    Com molt bé dius, hi vaig trobar massa alts i baixoa, manca de ritme i “trempera”, però he trobat molt interessant la teva proposta del cor professional: si senyor!!!!!!

    M'agrada

  11. Fernando S.T.

    Acabo de llegar del concierto.
    Me ha gustado la obra más que a ti, los coros igual que a ti y la Cotillard menos que a ti.
    Saludos, me extenderé más tarde, me reclaman para la comida.

    M'agrada

  12. Leonora

    Ingrid Bergmann… En el Liceu… En la cantata de AH…Y como Juana de Arco… Eso es FORTUNA y lo demás,tontería. Daría puntos por haberla visto… Sobreviviendo a las trombas,¡buen domingo,infernems!

    M'agrada

  13. No és sant de la meva devoció Arthur Honegger però la seva Joana d’Arc, obra que no ceneixia, m’ha agradat molt. No és una obra mestra (perdona amic Xavier la gavinetada trapera, però Barbablava és una obra mestra absoluta…oi que em perdones? :-)) però he sortit molt satisfet. I és que sempre m’han agradat molt aquestes obres que inclouent recitats poètics o literaris, quan la música és de qualitat, és clar. Per possar exemples d’obres mestres: Egmont/Beethoven, Manfred/Schumann i Història d’un soldat/Stravinski. Hi han més, però aquestes són les que em venen al cap ara i les que jo admiro a la manera d’IFL, és a dir, de reclinatori.

    Molt bé l’escenificació, la imatge dels principals protagonistes, i sobretot els llums, que ben segur ha tingut el seu efecte en el silenci amb el que el públic, tant l’habitual com el que hi era per gaudir principalment de Marion Cotillard, ha escoltat l’obra. La temuda amplificació l’he rebut bé donat que, tal com diu Colbran, no s’haguessin sentit les parts recitades i els seu volum ha estat molt encertat. El subtitolat doncs lo de sempre, que aquestes coses es fan sense tenir en compte al poble, que no en té ni idea. Lo important d’un subtitolat és la seva estètica, no que es pogui llegir. On va a parar! És com quan alguns directors d’escena fan llançar corners insistenment als cantants, que només els veuen els patricis, però la plebe d’un costat ni guass!

    Si el caliu ambiental de la disposició de l’orquestra ja fa recordar molt la que es dona per a la monumental producció de la Ruhrtriennale del Saint François d’Assise, la presència a la partitura de les Ones Martenot (ben podria dir-se “generador de glissandi”), instrument tant estimat per Olivier Messianen, ja és que et situava en un plà religiós (no musical, obviament) molt comparable.

    Ja acabo. Que sempre va bé que hi hagin bones obres musicals que m’humanitzin personatges històrics que sempre m’han semblat una mica estranys i que són tractats de manera massa sovint amb èpica pel tronada.

    M'agrada

  14. La quiero volver a ver esta noche en Medici y repetiría esta tarde si la hicieran otra vez en directo, incluso aunque también viniera la oveja lucera que ha acompañado to-da la audición con su cantarina esquila. (Parece que en realidad era una señora a una pulsera pegada, pero sale ganando) Tendrías que organizar un “Consurso Tussifluix” para recoger ideas que acabasen con esta plaga: Sillas eléctricas, delación pura y dura, tests de educación general básica a la entrada… ¿Es que no hi ha rés a fer?!!!!

    Volviendo a lo importante: Impresionante. Seguro que se le pueden encontrar fallos y aspectos mejorables (como la poca variedad de Cotillard), pero me ha parecido una obra sensacional (en la que Cotillard, una más, ha estado también muy bien) y los cinco landeros que nos hemos encontrado hemos coincidido en que lo de las letras te habrá puesto de uñas, y así no hay forma. Y lo lamentable, como lo de la tos del de Shostakovich, es que tenía arreglo bien facil, que la pared daba para bastante más… en fin. Hasta el escenario feia goig tan lleno, con las partituras azules, y las ondas Martenot, que me suenan siempre a película de marcianos mala (Ed Wood & cia) han tenido pase. Muy buena experiencia, mucha emoción, y como siempre, un final que exigía casi un minuto de silencio, ha sido interruptusado por los precoces. Muy contento también por la acogida del público, creo que han salido cinco veces a saludar, y no era pidiendo un bis, y era hora de comer. BRAVO.

    M'agrada

    • Bàsicament és l’obra que jo no trobo tan genial. Moltes cosetes per aquí i per allà, però jo no he trobat que fos tan important i bella com dieu la majoria, per tant res a dir. Això si, els moments que m’agrada, m’agrada molt, llàstima que em decaigui tant i en cap moment sentís emoció, i això que és una obra que ho pretén i pel que sembla ho aconsegueix. 😥

      M'agrada

    • “…la oveja lucera que ha acompañado to-da la audición con su cantarina esquila…”…”un final que exigía casi un minuto de silencio, ha sido interruptusado por los precoces…”. Sí, así és, efectivamente. Porque voy a los conciertos desamado, que si no de qué!

      “…sillas eléctricas, delación pura y dura, tests de educación general básica a la entrada…”. No! La hoguera! Yo traigo la leña. És lo que hoy tocaba!

      M'agrada

  15. Joan

    Jo he sortit molt satisfet de l’auditori avui diumenge, tot i que precissament per ser tant mediàtic tot ,tenia els meus dubtes. Entenc que la gent més entesa puntui més baix, però per a mi un 9

    M'agrada

  16. Yo lo estuve viendo por Medici ayer y hoy fui al auditorio (gracias a que una amiga que estaba de viaje me prestó su abono, porque vaya precios…). Este oratorio ha sido todo un descubrimiento. Me ha encantado. Estoy deseando que nos regales los enlaces de audio para poder escucharlo otra vez.

    Respecto a las interpretaciones, Cotillard me ha gustado mucho (gana en los planos cortos de la versión televisada) y en el fragmento de las “visiones”, cuando la voces le llaman a la batalla, ha estado estupenda. Piel de gallina, igual que en el final.

    Los coros… ejem. ¡¡¡Menuda diferencia entre el Vivaldi y los de los adultos!!! Las voces blancas sonaban de maravilla, perfectamente empastadas. Los adultos cantaban a la vez, que no juntos. Son dos coros y el sonido no logra nunca ser homogéneo. Una pena.

    Las voces amplificadas del tenor y el bajo, fatal. Sonaban de pena. ¿Por qué no les pusieron con la virgen y las santas al fondo, dejando el primer término amplificado para los papeles recitados?

    M'agrada

    • Os regalaré los de àudio y los de vídeo (si los tengo, claro).
      Vamos a ver, una actriz no solo debe ser una gran actriz con la cara, se supone que declamando también, y en ese aspecto la poca variedad me ha sorprendido. Los que tienen la fortuna de verla de cerca, en el Auditori muy pocas personas, entiendo que guste mucho, lo mismo por TV, pero en la segunda gradería no es lo mismo, como tampoco lo es la amplificación en la sala o escucharla por radio. la amplificación en la sala perjudica la percepción global, mientras que por radio o TV todo pasa por un micrófono y todo parece mucho más natural.
      Comprendo que la solución en la sala no puede ser de otro modo, aunque Bergman en el Liceu seguro que no iba amplificada.

      M'agrada

  17. Fernando S.T.

    Des de les butaques laterals de primer pis, tercera fila, el text projectat a la paret frontal s’apreciaven poc.
    M’ha agradat bastant l’obra que no coneixia però en una obra d’aquestes característiques mancava incloure a la nòmina de professionals un director teatral que no deixés als actors tan lliures, no sé si m’explico, potser aleshores hagués hagut més varietat en la interpretació, tant per part dels homes com de la vitorejada Marion Cotillard, tots ells una mica lectors.
    Una obra molt interessant en els aspectes formals amb la barreja del text recitat i el cantat i de l’orquestració . Jo pensava que es cantava més que és parlava.
    Posats a demanar m’hagués estimat mes a Plason o Prêtre com a directors.
    Un concert bonic amb un auditori que feia goig. Una curiositat: Una noia que tenia ben a prop no ha parat de pesar figues tota l’estona, però quan s’ha acabat ha cridat i xiulat com una holigan cada cop que sortia Cotillard.
    Ara he vist una mica del concert d’ahir gràcies a l’enllaç de Medici i canvia molt.

    M'agrada

    • Caram Fernando! és la primera vegada que escrius en català. Una sorpresa molt agradable. Ja ens explicaràs a que és degut (si vols)

      És molt interessant això que dius del director teatral. No hi havia caigut i trobo que és cert, un bon director hagués fet matisar o emfatitzar més el text per tal de que no semblés, com succeïa més d’un cop, que era una lectura dramatitzada.
      La transmissió de Medici és molt bona i veure a Cotillard de tan a prop guanya molt.
      Hauré de tornar a escoltar una versió diferent de l’obra per saber si el poc entusiasme que em provoca l’obra és per culpa de Honegger o Soustrot i per tant potser si que dos experts en música francesa (tot i que Honegger és suís) com són els mestres Plasson i Prêtre, potser hagués millorat la meva percepció. Faré deures.
      Fins la propera, i repeteixo, encara que aquí es pot escriure com cadascú vulgui, m’ha sorprès molt gratament aquest català imprevist.

      M'agrada

      • Fernando S.T.

        Seria molt llarg Joaquim, però tot ha vingut després d’una discussió familiar a la sobretaula i parlant de les coses que passen a Catalunya aquests dies.
        Me costa molt escriure en català. No et prometo fer-ho a partir d’ara però si intentar-ho.

        Si insisteixes amb aquesta obra ja veuràs com t’anirà entrant, és preciosa.

        M'agrada

  18. gloria aparicio

    Doncs jo he fet “doblete” esperant l’hora de conectar amb l’Auditori he obert el nostre blog i he vist que la Silvia ( fagotera ) ens deia que ja estave penjada tota l’obra ( per Medici ) de manera que primer a les onze l’escoltat per Cat-Mùsica i la veritat es que m’agradat força i tot seguit i sense mandra, tot lo contrari, he vist la gravació de Medici llavors ja ha estat per a mí fantástica ,impactant, he disfrutat moltíssim, m’ha tocat de plé la Música que no coneixía i junt amb la fantástica interpretació de tots els personatges, la nostre OBC com sempre magnífica i a tope… els Cors, impecables, que espléndides les jovenetes del Vivaldi…. a mí personalment m’ha semblat un gran treball amb un magnífic resultat , i ara bé ,els moments de “pell de gallina ” han sigut sens dubte els moments de “Joana” sublims, jo si que l’he cregut molt abans de que li caigués la primera llàgrima, de manera que quan han aparegut jo ja feia estona que veia el personatge, jo vaig veure la película de la Bergman i la recordo més “guerrera” però sempre he pensat que hi hán certs personatges de la història ( jo diría millor… llegendes) que es impossible que no hagin estat alterats a través del temps, sobre Joana d’Arc s’escrit molt i no sempre el mateix… de joveneta jo tenía un petit i vell llibre d’ella i el que més recordo es la seva plena devoció per la Mare de Deu, i dic aixó perque l’Oratori que em vist es centre de rellevant manera en els últims moments de la jove , una jove amb tota la por i engoixa natural del ésser humá, la mort. . Pertant , molt personalment, el trevall de la Cotillar m’ha semblat excel.lent . ” Silvia, felicidades por tu solo y primer plano, guapísima, ” Felicitats a la Orquestra.

    M'agrada

    • La Joana d’Arc és un personatge que no m’agrada gaire i sent símbol de l’extrema dreta francesa encara menys.
      De ben segur la historia va ser ben diferent, però a l’hora de fer màrtirs i patriotes, ja sabem com funcionen aquestes coses.
      Dit això, la visió bucòlica d’una mort tan esgarrifosa (sembla que en realitat la van cremar un cop morta, ja que va morir de sífilis a la presó, sífilis encomanada després de les múltiples violacions sofertes), te una representació musical ben curiosa. Jo no hi acabo d’entrar.
      Jo vaig gaudir molt més de l’OBC amb l’Ocell de foc del darrer concert.

      M'agrada

      • bocachete

        Hola,

        Avui he trobat que ha sortit francament un bon concert; ara, per a variar, ni ple ni res… No es podia dir que l’Auditori no tingués una bona entrada, però les files 7 i 8 de segon pis eren buides, i bastants clapes laterals: en fi, que ni la Cotillard amb aquests preus l’omple.
        Potser m’agrada més Le roi David, d’aquest autor, però la veritat, la Jeanne d’Arc és prou interessant i una obra que val la pena sentir de tant en tant. No podem tenir cada dia una obra mestra, que no n’hi ha tantíssimes, però ja va bé de tenir-ne com aquesta.

        Pel que fa a la història real… la mitificació posterior (essencialment del segle XIX, que fins llavors va quedar gairebé obligada) l’ha desvirtuat, i les pel·lícules són, en general, massa hagiogràfiques i un pèl fluixes, però la història és bastant real: és una de les vides més documentades que tenim, ja que es conserven íntegres diverses còpies de les actes del judici de 1431: les podeu trobar a http://www.stejeannedarc.net/condamnation/proces_condamnation.php. La fabulosa La passion de Jeanne d’Arc de Dreyer, que seria la gran pel·lícula basada en la jove, segueix punt per punt les actes del judici, i els títols que incorpora en són cites literals.
        El resultat de la lectura d’aquestes actes és el d’una noia certament ingènua, absolutament convençuda de les seves “veus” (n’hi ha hagut interpretacions de tot tipus) i a qui va trair miserablement el rei que ella mateix havia aconseguit que regnés i que, sobrepassada per les circumstàncies, dubta i acaba enganyada per qui la jutja. I encara i així, i sense tenir cap formació, els posa en més d’un problema quan contesta: val la pena fixar-se en les anotacions que fa a les actes el copista, que hi anota comentaris marginals com “Ben contestat” o “No ho hauria d’haver dit” i similars. Està provada la mort a la foguera, pel que sembla i per nombrosos testimonis, tant de part anglesa com de la francesa; no és probable que fos violada perquè el judici, encara que va ser una pamema absoluta, va voler fer-se amb garanties d’imparcialitat i justícia (almenys que no es notés) i un acte així hagués sortit a la llum. D’altra banda, la sífilis és una “importació” d’Amèrica: la malaltia era desconeguda a Europa abans del 1492.
        El que resulta sorprenent no és tant el judici i la mort, sinó la trajectòria prèvia: realment, que ella arrossegués un exèrcit que estava derrotat i desmoralitzat i que els portés de victòria en victòria davant els anglesos, que militarment estaven molt per sobre dels francesos, és francament inexplicable. Però és d’aquelles coses de les que trobareu centenars d’estudis de gent que ha intentat trobar com i per què, o trobar que no pot ser així i que s’ha exagerat i no hi ha manera: realment, tot apunta que va passar així, segons totes les fonts de totes bandes, i cap historiador ha pogut demostrar versions diferents. La manipulació és molt posterior i ja no podia modificar els testimonis del segle XV, quan ja era, pocs anys després, un personatge oblidat; al contrari, interessava denostar-la o disminuir el seu paper en la victòria francesa,

        M'agrada

        • Caram!.
          Bé potser no era la sífilis i era un altre infecció de transmissió sexual, però hi ha algun document que ho diu. El buscaré.
          Gràcies per la informació tan documentada.
          La trajectòria prèvia en aquesta obra queda molt difosa i centrar-ho en el judici i sota la visió tan onírica i naïf del gran Claudel, a mi no m’ajuda gaire a valorar com la gran obra que molts dieu que és.

          M'agrada

      • Bergman me encanta pero también son contextos diferentes… igual si hubiesen puesto una hoguera en medio del escenario del Auditori la Cotillard habría estado más dramática, jajaja.
        Para gustos colores, a mi la obra me ha fascinado! Una semana muy intensa… Soustrot es un director con mucho oficio, de trato agradable, paciencia infinita, excelente músico. Ha sido una gran experiencia y un espaldarazo mediático para la OBC que en los tiempos que corren es muy importante.

        M'agrada

        • gloria aparicio

          Totalmente de acuerdo, a mí me encanto al completo, la Obra, los interpretes,la OBC ,por supuesto, y M.Cotillard me pareció perfecta, es joven pero ya se ha mostrado como gran actriz en el futuro….

          M'agrada

        • Penso que la satisfacció que tot plegat va produir en alguns de nosaltres no es pot dissociar de la fascinació de què parla Fagotera. Des de la meva ubicació, era un goig veure com alguns músics que no estaven totalment encarats a l´escenari aprofitaven els instants en què no tocaven per aixecar el cap i anar llegint les projeccions. No sé si això és la comunió entre públic i intèrprets de la que tant es parla a vegades, però en qualsevol cas el resultat a mi s´em va fer molt més gratificant que la més extraordinàriament precisa de les interpretacions fredes, mecàniques i rutinàries.

          M'agrada

        • El vídeo no se puede ver con los ojos actuales, seamos serios, es lo más horroroso que uno pueda imaginarse.
          La fuerza de Bergman está en la declamación y eso se puede percibir con los ojos cerrados.
          A parte que en la película la música és una banda sonora en segundo plano, que quizás sea lo que realmente es, una banda sonora.
          Del concierto ya lo hemos dicho todo, quizás incluso demasiado.

          M'agrada

    • Roberto

      Gracias por el enlace, no lo había buscado en YouTube, era lo que necesitaba para hacer el pedido, ya que por los datos de Amazon no podía saber si lo recitaba en italiano o en francés.

      M'agrada

  19. A mi m’ha agradat molt, ahir ja la vam veure en directe per la cadena Medici i realment s’aprecien molt millor les expressions de les cares dels actors i dels musics i em va agradar molt la actuació de la Marion Cotillard, avui des.de una mica mes lluny també he gaudit de tota la obra, direcció, música, cors, …..

    M'agrada

    • Jo he fet el procés a l’inversa, i és clar, l’opinió de l’apunt és del que vaig viure en directa sense haver vist l’expressivitat facial de Cotillard en la transmissió de la TV.
      La veu, tan sols la veu de Cotillard no reflecteix aquella expressivitat gestual que estic d’acord que és esplèndida i una llagrimeta sempre hi fa molt 🙂
      En qualsevol cas a mi l’obra, ja ho he dit, no m’agrada gaire.

      M'agrada

  20. Maribel i Victor

    Era una obra desconeguda per a nosaltres i donat que tampoc Marion Cotillard ens seduïa, ens havíem plantejat canviar aquest concert ja que aquest any hi ha molts interessants en l’altre abonament.
    Finalment la curiositat per aquest compositor i l’oportunitat de comprar els concerts que ens interessaven al 50% ha fet que el concert d’avui hagi sigut un regal inesperat. Ens ha agradat molt la música,l’orquestra, el tenor, al principi ha tingut alguns moments en els quals l’orquestra cobria la seva veu, el baix i les tres veus femenines. Excel·lent el Cor Vivalvi amb les tres veus solistes.
    En la part recitada, nosaltres que tenim la sort d’estar en la fila 6 de platea, hem pogut gaudir sobretot de Xavier Gaillard i Marion Cotillard,ens ha emocionat tant o més que als actors i al final ploràvem amb ells.
    Finalment dir que hem gaudit també ” de la oveja lucera que ha acompañado to-da la audición con su cantarina esquila “, les pulseres sonores es podrien deixar a casa o bé les senyores deurien estar amb les mans quietetes.

    M'agrada

    • Malauradament la disposició de l’Auditori no està pensada per fer teatre i si com aquest cop s’ha interpretat una obra on la part interpretativa era en gran part recitada, hagués estat bé que aquesta visió privilegiada que heu tingut els asseguts a les primeres files de platea, s’hagués pogut gaudir mitjançant una pantalla i unes càmeres oferint els primers plans dels intèrprets.
      En qualsevol cas penso que una actriu hauria d’oferir la interpretació amb el recitat i en canvi aquesta modèstia (anti diva, certament) mostrada en els parts de Jeanne, ha fet que no veient-la, i amplificada, distanciés més que no pas l’apropés.
      Per cert, Ingrid Bergman segurament ho va fer al Liceu sense amplificació de cap tipus. L’Auditori no està preparat acústicament però no sé si Cotillard en un teatre projectaria gaire bé la seva veu, més acostumada al cinema o a teatres de dimensions més petites. Per això crec que tant en la versió de la ràdio, com sobretot en la de TV, es gaudia molt millor que en directa, ja que la filtració del tota la sonoritat es tractada de la mateixa manera, mentre que a L’Auditori no era així.

      M'agrada

    • gloria aparicio

      Maribel i Victor, no us perdeu la gravació d’en Medici, us agradará molt més , guanya en tots els conceptes….. es una excel.lent gravació, per cert també m’agradat molt el recitatiu d’en Xavier Gaillard, .abans no l’he resaltat……….

      M'agrada

  21. No coneixíem l’obra i ahir ens va vindre de gust veure el concert per Medici.tv…. i sincerament ens va sorprendre molt favorablement. Aquest mati i en directe hem tingut la sort de veure’l un altre cop a l’Auditori.

    No crec que sigui un dels millors concerts de la meva vida, però m’ha agradat força sobretot per la seva faceta Coral, que és present quasi la totalitat de l’Oratori …. potser m’han sobrat un pel els recitatius, però com hem tingut la sort de llegir els sobretítols molt bé i hem pogut seguir l’argument, en conjunt m’ha agradat encara mes que ahir.

    La tornaria a veure de nou ara mateix…. i de ben segur ho faré d’aquí uns dies de nou per Medici-tv.

    M'agrada

  22. Tinc un amic octogenari que la va veure per la Bergman. Es veu que de vegades es posava nerviosa. El meu amic va muntar guàrdia a la plaça Urquinaona perquè sabia que hi tenia l’hotel a la bora. I zas! Va passar tota sola per davant del desaparegut cinema Maryland, escabellada i desgarbada s’havia deixat el glamour al camerí.
    No em cau bé Paul Claudel per raons personals que m’impedeixen oblidar el seu talent de poeeta católic que deixa la seva germana tanca quaranta anys en una casa de salut…I vaig sentir un parell d’entrevistes a ka ràdio a Cotillard i sonava francament Côte d’Azur o anunci del Martini, el que t’agradi més.
    Je vous embrasse.

    M'agrada

    • Respecto a la Cotillard tienes toda la razón del mundo. Su voz suena a “Loulou? C’est moi!” Te acuerdas?

      Provocarse una lagrima o dos es muy fácil y si no que se lo pregunten a Sophia Loren que se las provocaba a raudales a la primera petición que le hicieran para un primer plano.

      El fragmento que nos ha proporcionado La Fagotera con Ingrid Bergman vale más que toda la interpretación de Marion Cotillard -con una voz monocorde y apenas expresiva-, mientras que la actríz sueca hacía creíble su obnubilación, su tristeza y su miedo, mediante variados registros de su voz que la Cotillard ni tiene ni sabe emitir. Es una actríz para el cine y con muchos primeros planos. La Bergman era una actríz como la copa de un pino, con una voz llena de matices; lástima que el final de la “santa”, con su ascensión a los cielos, sea tan cursi, pero por lo visto a Rossellini se le fue la olla…

      M'agrada

  23. gloria aparicio

    Entre todos me estais haciendo sentir una “sommia-truites” con lo bien que me lo pasé ayer….nunca me he creido tan “bleda” no sé, a lo mejor es que necesitaba una dosis de positivismo pero me encantó… , será questión de volverla a pasar pero Mon Dieu ! hoy no, estoy algo saturada de Joana, ayer fueron dos veces y seguidas…….

    M'agrada

    • Què dius ara! Vàreu ser més els que us va agradar molt que els que vàrem creure que no n’hi havia per tant.
      Jo crec que ara has d’estar uns quants dies amb coses més pecaminoses, tanta santa i tanta foguera no pot ser bo per la salud. 😉

      M'agrada

      • gloria aparicio

        Já,já… .influencies del cinema de la meva infancia Joaquim, Jeanne d’Arc , Bernardette, Belinda, Marcelino pan y vino, les monges…… però la meva auténtica personalitat la vaig descobrir al Liceo quan vaig coneixer a “Musetta” imagina el canvi…….i la cosa va anar a més, després va venir…. Salomé, Dalila i alguna “pecadora més” però, aquestes van arribar massa tard….i ara seguint el teu concell vaig en busca del pecat, un “ferrero roxer” que fa dies em mira amb cara de” pecaminosa luxúria “, gràcies Joaquim pel concell .un petó.

        M'agrada

  24. Kucharón

    Personalmente, independientemente de si estaba o no Marion Cotillard, el concierto me encantó, musicalmente y vocalmente. Una espléndida forma de dar a conocer una obra poco representada. Luego lo volví a ver por medici.tv y me entusiasmó más todavía,…por cierto, que la realización televisiva es extraordinaria.
    Saludos

    M'agrada

  25. tristany

    A aquestes alçades poca cosa puc afegir. Jo hi vaig anar amb un amic ahir al matí i vam sortir encantats de l’auditori. Reconec que estava molt condicionat per l’esplèndida retransmissió que en van fer dissabte els de medici.tv (a aquests també els haurien d’anar donant algun premi, fan una tasca extraordinària) i tenia molt present els primers plans dels intèrprets durant el concert. Els dos cops em vaig emocionar molt, i com això, a banda de consideracions tècniques o teòriques, és al que sempre aspiro quan em decideixo a anar a un concert o a una representació, doncs més content que un gínjol.
    M’havia preparat molt bé l’obra, que desconeixia prèviament i que va ser el que em va motivar a assistir-hi, escoltant-ne tres versions: la d’Ozawa, la de Jean-Marc Cochereau i un enregistrament radiofònic amb Pappano i la seva orquestra de Roma. I en la meva modestíssima i illetrada opinió la funció d’ahir resisteix perfectament la comparació amb qualsevol d’elles (i amb això incloc les intervencions de Marthe Keller, Muriel Chaney i Romane Bohringer, les respectives, reputadíssimes i força histriòniques Joanes). D’alguns dels comentaris (faig el 100, caram!) es destil·la una animadversió cap a la senyora Cotillard que, agradés més o menys, francament, se m’escapa, sigui dit això sense ànim d’entrar en polèmiques.
    Una consideració final: les tècniques (!?) publicitàries de les nostres institucions culturals sí que són autèntiques mereixedores de la foguera. Estan arribant a uns extrems que ja fan pena (aquesta promoció de les “dives” és per apretar a córrer; a la Miró fan una exposició amb el nom de Pollock com a reclam, i de Pollock gairebé res; etc.), però obviar completament el nom del compositor i l’obra en la portada d’un programa de concert em sembla inadmissible.

    M'agrada

    • Gràcies per tot Tristany. per ser-hi, per comentar i dir-nos coses sempre interessants.
      Jo només dic que si la senyora Cotillard no hagués vingut a l’Auditori hi haguessin hagut moltes clapes, començant per la de la llotja d’autoritats, n’estic tan convençut que no diré allò de mi jugo….
      Jo confessaré que pensava que m’agradaria tant que no em vaig preparar gens, i ves per on…
      Una abraçada i repeteixo, G R À C I E S, malgrat els 100 comentaris, hi participes, t’ho agreixo molt.

      M'agrada

Deixa un comentari