IN FERNEM LAND

GREGORY KUNDE OTELLO (de VERDI) a LA FENICE


L’esultate de l’original Otello (Gregory Kunde) a La Fenice de Venècia, producció de Francesco Michelli, Foto Michele Crosera.

Jo vaig ser el primer sorprès i totalment escèptic quan Gregory Kunde va anunciar que cantaria l’Otello de Verdi al teatre La Fenice de Venècia, doncs bé, ja ho tenim aquí i la sorpresa és notòria i molt agradable.

Amb seixanta anys complerts i una carrera al darrera plegada de reptes importants, no tots musicals, amb una superació d’un procés cancerós inclòs, el tenor nord-americà Gregory Kunde ha acomplert el somni de interpretar el rol més anhelat per la gran majoria de tenors. Ell un cantant de tessitura líric lleugera en el seus inicis, esdevingut baritenore més per mancança de veritables cantants amb aquesta particular vocalitat que per facultats, i ara al final quan ja quasi no hauria de demostrar res a ningú, ha decidit fer front als rols més amples i del repertori spinto verdià: Alvaro de la Forza, Renato a Un Ballo in Maschera, Manrico a Il Trovatore, Otello o Arrigo  a I Vespri Sicilianni. Si en el Renato del Ballo es va estavellar no fa gaire (Un ballo in maschera a Torino), curiosament amb aquest Otello ha sortit “vincitore” gràcies a la intel·ligència d’utilitzar els seus mitjans i fer front al rol sense emmascarar la veu i ans al contrari, cantant-lo amb tot allò que té a favor, una dicció clara, un fraseig intel·ligent i intel·ligible i un agut potent, penetrant i incisiu, un centre generós i una empenta admirable. El registre greu, essencial a la part i que en principi podria ser el màxim perill, l’ha superat amb una bona projecció i assentament dels recursos tècnics i en el convincent segon acte, superant les difícils confrontacions amb Iago  en el gran duo final, amb una nota ben alta.

L’Otello de Kunde res té a veure amb els Otello que des de la desaparició de Del Monaco han sovintejat els escenaris operístics. La gran majoria de tenors han abordat el rol a base de testosterona per fer-se un lloc i consolidar-se, imitant al genial tenor florentí, però en la majoria dels casos o no tenien els mitjans vocals, o en altres no tenien els expressius. Recordeu el que comentava no fa gaire arran de l’Otello de Botha al MET.

Kunde com Domingo (vocalitat i recursos a anys llum i molt més idònia que la del tenor nord-americà) utilitza els seus punt forts per superar aquells que no li son gaire favorables, i per tant un cop escoltat podrem trobar-li a faltar més amplitud en el registre greu, però no més intenció en les seves frases, quelcom essencial en aquest rol. Tenint en compte que és el primer Otello i que si ell vol en farà molts més, estic segur que aquesta estrena es veurà seguida de prestacions excel·lents. Acaba una mica esgotat, com per altre part la majoria de cantants en un rol tan extenuant, però la interpretació és molt convincent i la resposta vocal molt més digne que el que jo creia.

Kunde va estar acompanyat d’una gran direcció musical de Myung-Whun Chung (amb alguna errada notable de quadratura entre fossat i escenari) i de la penosa mediocritat del Iago de Lucio Gallo, pitjor que a Londres, i la inadequada Desdemona de la soprano nord-americana Leah Crocetto, guanyadora de l’edició del 2011 del concurs de Cardiff, amb una veu feridora, timbrada i metàl·lica, curta de fiato i molt poc verdiana. La resta correctes sense destacar ningú.

És ben curiós que ara us puc dic quelcom que ahir mateix no hagués ni tan sols insinuat, Gregory Kunde m’ha convençut més com a Otello verdià que no pas el de Rossini (el vaig veure a Pesaro al 2007). És clar que aquest de Verdi no l’he vist en directa i tot i conèixer la satisfactòria projecció de la veu, caldrà comprovar si traspassa la densitat orquestral i en teatres més grans que La Fenice, d’una dimensió més assequibles que La Scala, el Liceu o el MET.

És una prestació que cal tenir en compte i aquí la teniu:

Escoltem ara, abans de deixar els enllaços de tota la representació, com Kunde va fer front als moments més esperats de la difícil partitura.

Gregory Kunde i Leah Crocetto a l’Otello de La Fenice. producció de Francesco Michelli, Foto Michele Crosera.

L’entrada, “Esultate, l’orgoglio musulmano è sepolto in mar”

El primer duo amb Desdemona el líric “Già nella notte densa

Gregory Kunde i Leah Crocetto a L’Otello de Verdi, producció producció de Francesco Micheli, escenografia d’ Edoardo Sanchi, vestuari de Silvia Aymonino i disseny de llums de Fabio Barettin. Foto Michele Crosera.

Duo amb Iago (Lucio Gallo), “Tu, indietro…Sì, pel ciel marmoreo giuro”

Segon duo amb Desdemona, molt més incisiu i de gran força dramàtica “Dio ti giocondi, o sposo

El monòleg d’Otello “Dio! mi potevi scagliar

Ària final “Niun mi tema,”

Otello a La Fenice de Venècia, producció de Francesco Micheli, escenografia d’ Edoardo Sanchi, vestuari de Silvia Aymonino i disseny de llums de Fabio Barettin. Foto Michele Crosera.

OTELLO
Giuseppe Verdi-Arrigo Boito

Otello Gregory Kunde
Jago Lucio Gallo
Desdemona Leah Crocetto
Cassio Francesco Marsiglia
Roderigo Antonello Ceron
Lodovico Mattia Denti
Montano Matteo Ferrara
Emilia Elisabetta Martorana
Un araldo Salvatore Giacalone

Maestro concertatore e Direttore Myung-Whun Chung
Venècia, Teatro La Fenice 16 de novembre de 2012

ENLLAÇOS mp3

IMPORTANT: Si no podeu descarregar els arxius heu d’enviar-me una sol·licitud al correu ximowb@gmail.com i aleshores us afegiré a una llista de contactes que us permetrà disposar dels arxius.

Bona setmana a tots!

46 comments

  1. Algo me decía que lo iba a hacer bien, pero era algo irracional, en el fondo pensaba que de su Otello podría salir cualquier cosa. Y me alegro que el resultado haya sido positivo, sobre todo porque se demuestra que Otello también se canta y que puede hacerse de forma natural.
    También me gustó su Pollione en Taormina.
    Seguramente ha debido padecer algún tipo de evolución, buscada o no, porque se llegó a hablar de él como un tenor ya acabado.
    Lucio Gallo suena a tenor antes que a barítono y la voz pierde impostación a dos por tres ¿no?

    M'agrada

    • Efectivamente maac, Kunde lo canta y lo canta con expresión y musicalidad, todo un acierto. Hace su versión y sale airoso, otro Otello es posible y bajo ningún concepto es una version light.
      Lo de Gallo es la otra cara de la moneda, habla y recita, y no lo hace con naturalidad, ni con modestia, es malo, si más.

      M'agrada

  2. Jan

    per el que he escoltat, no ho fa gens malament! la veritat és que pensava que no podria superar el repte, i sembla que la cosa li ha sortit molt bé!

    Avui Xavier sóc el pimer eh?? 😉

    Demà tornaré a comentar!
    Gràcies Joaquim! 🙂

    M'agrada

  3. Agradabilísima sorpresa la de poder escuchar a Gregory Kunde en tan buenas condiciones y en un rol tan exigente- Creo que es uno de los cantantes con más amor propio de todo el panorama lírico mundial. Suele sacar fuerzas de flaquezas en los cometidos más difíciles y en este Otelo está superior, sin que su voz denote fatiga o esfuerzo y con una dicción italiana cristalina.

    Lucio Gallo es el desastre de siempre y la señorita Leah Crocetto posee una voz tan estropeada que parece que esté a punto de retirarse y no recién salida de un concurso ganado el año pasado…

    M'agrada

  4. dandini

    Actualment Gregory Kunde m’agrada més quan interpreta un rol que necessiti expressivitat,força i tessitura extrema que no pas un rol on s’haigi d’exhibir cant legato o puresa belcantista.En aquests moments és quan queda més palesa la seva incipient oscilació vocal i el desgast de l’instrument.Per aquesta mateixa raó és lògic que ens agradi més cantant l’Otello o el Raoul de Nangis que no pas cantant el Riccardo o el Percy.Al Liceu el tindrem interpretant el Gualtiero de Il Pirata i posteriorment Pollione el 2015 i l’Otello Rossinà el 2016.
    La veu de Lucio Gallo també ha perdut flexibilitat fet molt evident en “Era la notte” en canvi en “Si pel ciel” queda ben convincent.
    Leah Crocetto no té una veu massa bonica i supleix amb entrega incontestable les seves mancances.

    M'agrada

    • L’única divergència en quan a Kunde la tenim en l’apreciació del rol de Raul de Nangys, ja que per a mi Meyerbeer i aquest personatge està més a prop del belcantisme que no de l’Otello.
      De Gallo i Crocetto diferim del tot. No hi ha cantants més inadequats que aquests dos per aquest repertori i rols

      M'agrada

  5. Perquè després diguin alguns que ja res pot sorprendre’ls (pel que a l’òpera es refereix) … Doncs vet aquí la prova de que (almenys a mi) si: Té tota la raó en Joaquim, si els balanços de la presa de so no enganyen, estem davant d’una encarnació molt més que digna del rol titular del capolavoro verdià. Diria (sense por d’exagerar o equivocar-me) que el referent clar de Kunde per construir ha estat aquell (potser innecessari, però correctíssim també) del Pavarotti: l’acurat fraseig, l’atenció prestada pel cantant als reguladors dinàmics, la forma de produir les perilloses notes greus del paper, el recolzament (una mica excessiu) en les consonants finals, tot això (em) recorda clarament l’encarnació del Pavarotti … Escolteu els fragments i aneu després al Youtube a buscar fragments del de Mòdena amb Solti per comparar: veureu que, excepte pel timbre esplendorós (això és obvi) i cert (momentani) vibrato excessiu de la veu de Kunde, és aquest qui guanya en la comparació…

    M'agrada

    • Potser referent vocal si, però ja li hagués agradat a Pavarotti tenir una intencionalitat expressiva com la de Kunde. Precisament el punt més fort d’aquest Otello sorprenent, és aquesta intenció en el fraseig, acompanyada és clar, de la resposta vocal tan ferma.
      En qualsevol cas ha sortit un Otello imprevist en mig del desert de tenors que cantin aquest rol amb garanties.

      M'agrada

  6. Concep

    M’ho escoltaré per opinar, però et volia fer una pregunta.
    No has anat al Liceu a veure L’elisir d’amore?. Crec que és la primera vegada que et deixes de comentar una òpera. No et va agradar?.
    Jo, després de tot el que es va dir del tenor Javier Camarena vaig tenir una certa decepció, tot i així el millor d’un cast fluixet.

    M'agrada

    • No he vist aquest Elisir, vaig badar i quan vaig voler comprar entrades barates (impossible pagar més de 11€ per aquesta obra i aquest repartiment) ja no en quedaven. Em sap greu per Camarena, però espero que tornarà aviat al Liceu. Jo tinc l’entrada de l’abonament per les funcions de maig/juny.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Lo que li deia a l’Alex. Que l’efecte de la cancel.lació de la funció del 14 va provocar que sobtadament no haguessin disponibles entrades econòmiques per a la resta de funcions. Això és el que crec que va passar. Jo vaig poder anar el divendres però donat l’èxit inesperat vaig intentar repetir el diumenge i estava ja tot molt ple. Espero jo tambè hi torni.

        M'agrada

      • Va estar sencillament sensacional a “Una furtiva…” en la funció del divendres i va superar, en molt, els seus dubtes del primer acte (deficient projecció de la veu). Però ja dic, al segon acte molt bé, esplendit. I tot va acabar amb la festa ja super-coneguda preperada per en Mario Gas, amb el bis de Dulcamara repartint Elixirs per la platea, amb les 533 llumetes del Liceu enceses (si no les he comptat malament) que encandila i encandilará al públic per sempre més. Troballa del Mario Gas, sens dubte.

        M'agrada

      • Concep

        No vull que en Joaquim s’enfadi per obrir un fil paral•lel, però precisament per aquestes irregularitats o dubtes del primer acte és per lo que no em va convèncer del tot.
        L’espectacle funciona molt bé, però la resta del repartiment el vaig trobar fluix i la representació la salva Mario Gas. Contagia optimisme i això en aquests temps és més valuós que una soprano , un baríton i un Dulcamara de rebaixes.

        M'agrada

      • Lástima Josep que no coincidiéramos y te pudiera saludar in person!
        Estuve viernes y repetí domingo para disipar un par de dudas, entre ellas la Cabell.
        Como le he dicho por email privado a Joaquim, excelente la presentación barcelonesa de Camarena, para mi gusto el mejor tenor lírico ligero que ha pasado por el Liceu después de Flórez en los últimos 2/3 años : canto fácil, segurísimo , fraseo y dicción excelentes, convincente excenicamente ( sin necesidad de sobreactuación). Se le pidió el bis de la furtiva el viernes que, inteligentemente, no dio.
        Que vuelva y pronto ( a ratos, me recordó al Carreras joven de sus inicios)
        La Cabell y ayer desde muy cerca, me pareció una cantante muy musical, con buena técnica, clase aunque la voz que es algo extraña ( oscura pero de escaso volumen), pero en las escenas de conjunto la voz queda tapada
        Alberghini muy convincente y de gran presencia escénica, bien Odena aunque su instrumento de barítono auténtico queda mejor para Verdi que para barítono dúctil belcantista
        Orquesta y coros, notables, con más que correcta dirección de Callegari

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Intenté también ir el Domingo pero ya no quedaban localidades con precios asequibles para una repetición. Supongo que la anulación de una de las funciones provocó que se llenaran las restantes y de aquí la sopresa de la dificultad de encontrar entradas a última hora. Coincido plenamente en la valoración artística que haces. También a mi me pareció oir a Carreras en algunas inflexiones melódicas y hasta diría que el timbre de la voz tiene algo de Pavarotti. Una gran y agradable sorpresa, sí señor!

        M'agrada

      • Concep

        La Cabell té una veueta, i fosca, no apte per cantar en teatres grans, car no traspassa. És una veu que mai s’eleva. No entenc com fa la carrera que fa.
        Òdena confon Belcore amb Macbeth, hauria d’aprendre a dosificar els generosos mitjans. La part de Belcore és belcantista i s’ha de cantar amb lleugeresa de so i fatxenderia, no agressivitat.
        Alberghini no va ser el gran histriònic que s’endu de carrer al poble, la simpatia que desprèn és limitada i el personatge és un gran bombó desaprofitat.
        Segons ho vaig viure jo el mèrit de l’èxit és de Mario Gas i una furtiva lagrima molt ben cantada.
        Joaquim, prometo no insistir, em sap greu haver parlat de l’Elisir d’amore, ara me n’adono que no tocava

        M'agrada

      • Respecto a la Cabell -que sólo conozco por disco y por el DVD de “La Bohême”- no me gusta nada de nada. Sobre las carreras de algunos y algunas habría que averiguar los “senderos” recorridos porque de lo contrario no se entiende. Lamento que Odena “apretara” más de la cuenta porque es una voz extraordinaria de auténtico barítono, digno sucesor de los grandes barítonos catalanes y españoles. A veces a los cantantes de voz grande les cuesta controlarla para el “bel canto”.

        M'agrada

  7. alex

    Escucharé las escenas cantadas por Kunde que han recibido, en general, bastantes buenos comentarios.
    Digo las escenas de Kunde, porque Gallo ya lo conozco y es un desastre vocal que habla y no canta.
    A mi particularmente, un OTELLO verdiano donde el Jago lo estropea todo, me interesa relativamente poco

    M'agrada

  8. enhorabuena por el blog, y por enlazar los podcasts para aquellos que no pudimos estar atentos a la transmisión radiofónica.
    no pierda un detalle: Kunde se cantó el Otello de Rossini en mayo en Bruselas. apenas seis meses más tarde, debuta el de Verdi. tiene firmado cantar el primero en Barcelona dentro de dos años.
    la voz es la que es a estas alturas de su carrera, pero lo compensa con musicalidad, con gusto, con estilo. se echa en falta algo más de rotundidad en el grave, y un centro no tan opaco. pero de lo que hay por ahí suelto, pues es de lo mejorcito en el papel.

    M'agrada

    • Bienvenido Dino y gracias por comentar.
      Efectivamente Kunde es una rara avis que habrá alternado los dos Otello (Rossini y Verdi) y en los dos, aún no siendo para su teórica voz, ha salido más que airoso y en el de Verdi, sorprendentemente airoso, brillante!.
      Esperemos que su regreso en el Liceu sea en estas plenas, pletóricas faculatdes.
      Vuelve cuando quieras, estaremos encantados de leerte.

      M'agrada

  9. El poc que he escoltat m’ha agradat força. No tinc temps per comentar més avui, que aviat em trucarà el destí a la porta de l’Auditori, tot escoltant una simfonia molt poc coneguda, una autèntica raresa junt amb quatre cançonetes que pse pse…res, per passar l’estona. 🙂

    M'agrada

  10. dandini

    Vaig ser al Liceu el divendres per la segona funció de L’elisir i puc dir que el resultat em va semblar magnífic.Javier Camarena és un grandíssim tenor líric.Va fer una interpretació personal i original sense la més mínima còpia de cap tenor i alhora molt reixida i comunicativa.La projecció de la seva veu va tenir algún problema en el cant silabato en el duo amb Dulcamara.En la resta de l’obra aquest problema va desapareixer i va lluir uns aguts brillantíssims(un d’ells interrumput per una ovació al mitj del duo amb Belcore),una dicció neta i expressiva i unes agilitats que donàven goig de sentir.Al seu costat Nicole Cabell té segons el meu parer un enveijable color fosc i vellutat(una mica Ciofi pero més timbrada) no massa freqüent en aquest repertori .Els aguts són nítids, afinats i ben projectats i la coloratura está molt ben treballada malgrat que en el primer duo amb Nemorino i va haver-hi algún moment on em va semblar precipitada i poc espontànea. Ángel Òdena va estar pletòric com Belcore amb un esporàdic problema en un moment on va voler lluir massa volum vocal.Correcte vocalment , graciós i simpàtic el Dulcamara de Simone Alberghini.La química escènica entre la parella protagonista va funcionar molt be i el resultat va ser una autèntica festa amb bravos i xiulets d’aprovació per a tothom.Molt maco !

    M'agrada

  11. Jan

    Vaig comentar una mica ahir a la nit, i ara hi torno!
    L’otello del Kunde m’ha convençut i molt! Té una veu bastant maca, forta, i pel que sembla, la seva veu no queda tapada per l’orquestra, i a més la intenció que li dóna al personatge està molt bé! La veritat és que m’ha sorprès! 🙂
    Ella per el que he escoltat no m’ha agradat gens, no ho hagués dit mai que fos unma noia jove.
    I el gallo és un desastre, sembla que en contes de cantar, cridi! ho fa veritablement molt malament!
    D’aquesta gravació, em quedo amb el kunde, que li faig des d’aquí un BRAVO! 🙂

    M'agrada

  12. Quina sorpresa agradable!! Kunde demostra, com ja heu dit, que amb inteligència es pot afrontar aquest rol des d’una perspectiva diferent al que estem acostumats a escoltar. Ja ho havien fet altres molt abans, ahí està l’Otello de Lauri Volpi. Llàstima de la resta del repartiment.

    M'agrada

    • Efectivament Titus, però fins i tot crec que Lauri Volpi tenia una veu més idònia, en principi, que la de Kunde, i ja veus!Ens hem de felicitar d’aquesta troballa, encara que no sé si en podrà cantar molts a la seva edat, però de ben segur el veurem en algun altre teatre de més relleu i sobretot més ben acompanyat.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: