IN FERNEM LAND

PALAU 100: DIE ZAUBERFLÖTE amb l’Akademie für Alte Musik Berlín-René Jacobs


Una nit veritablement memorable, això és el que han aconseguit els de Palau 100 amb aquesta Die Zauberflöte en versió concertant en la que en cap moment hem trobat a faltar les genialitats d’un director d’escena, ni una nova lectura dramatúrgica, ni una espectacular i efectista escenografia. L’únic protagonista ha estat Mozart en estat pur i per aconseguir-ho ha calgut comptar amb René Jacobs, l’Akademie für Alte Musik de Berlín, el RIAS Kammerchor i un excel·lent grup de solistes vocals, res més.

René Jacobs li dóna la volta completament a totes les versions fins ara conegudes de Die Zauberflöte i des de l’enèrgica i vibrant obertura t’ensenya totes les cartes que durant tota la versió t’anirà mostrant. Curiosament amb un so contundent i uns tempi molt lleugers aconsegueix crear grans moments lírics, còmics, dramàtics, de tensió i fins i tot místics, és clar que sense la qualitat d’una orquestra tan dúctil, càlida i virtuosística no seria possible.

Si els tempi són lleugers i no he trobat a faltar cap recreació en els moments més elegíacs com la fabulosa ària de Pamina del segon acte, en els volums més aviat potents si que he trobat a faltar algun moment orquestral en pianíssim, és clar que l’acústica del Palau, sempre amb el so tan present, no facilita les coses.

La qualitat de l’orquestra de l’Akademie für Alte Musik de Berlín és admirable, tant en el so riquíssim, vellutat i sempre càlid de les genials fustes, com el virtuosisme de les cordes exposades moltes vegades a unes dinàmiques extremes o els metalls, tan temuts quan es tracta d’instruments historicistes i aquí mai problemàtics. Si que és cert que l’us i quasi abús dels efectes sonors (trons i llamps) fa que la percussió en més d’un moment hagi estat massa eixordadora,  però és el preu que s’ha de pagar per escoltar una versió teatralitzada com mai fins ara havia escoltat.

Jacobs no té un gest especialment seductor ni espectacular, però el que aconsegueix si que ho és. Pura seducció que t’atrapa i no et deixa en tota l’òpera, amb mil i un detalls, a part de les aportacions personals que no traeixen mai a Mozart i que sempre el beneficien. Hi ha hagut moments orquestrals especialment inoblidables, com l’acompanyament del tercet del segon acte “Soll ich dich”, que m’he fixat amb la cura del  director en fer brillar tots els mil i un detalls del diàleg entre les famílies orquestrals, els solistes instrumentals i sense oblidar mai que hi havia uns cantants que no podien ser mai tapats, i això, malgrat el volum en general fort, no ha passat mai, tret que la veu de Tamino (Topi Lehtipuu) no té ni gaire projecció, ni gaire volum.

Les aportacions de suport musical en els diàlegs, amb l’acompanyament del pianoforte és tot un encert  i segon Jacobs, la seva versió no fa res més que seguir la voluntat de Mozart de incorporar-los, encara que ell no els escrivís, per reforçar els sentiments i les emocions suscitades per la declamació (extret del programa de mà).

El RIAS Kammerchor amb aproximadament una trentena de membres, va projectar molt més i millor, que la vuitantena  de membres de les dues formacions corals que la setmana passada van cantar a l’Auditori la Joana d’Arc a la foguera. El mestre de cant que els ha ensenyat a projectar i emetre la veu, hauria de venir a fer masterclas a casa nostra. Aquí els cors no projecten i emeten amb aquesta intensitat

El so sempre és compacte, l’equilibri perfecte, l’emissió mai estrident i l’afinació espectacular. A tot aquest cúmul de lloances cal sumar-li la magnífica expressivitat i un so bellíssim  en totes les cordes, perfectament recognoscibles. Un moment especialment emotiu va ser el famós cor de sacerdots “O Isis und Osiris”, però en totes i cadascuna de les seves intervencions van brillar i enlluernar. Quina enveja!

La flauta màgica necessita un ampli i excel·lent equip de cantants, amb dos rols especialment exigents, la Reina de la nit i Sarastro, això no vol dir que per a tots els altres sigui bufar i fer ampolles, però l’exigència extrema del registre agut de la Reina de la nit (els Fa de la segona ària) o els greus cavernosos de Sarastro (en el duet entre Pamina i Sarastro del finale I, Sarastro ha de fer el famós “doch, doch geb” que és la nota més greu escrita per Mozart) necessiten una solidesa que sobrepassa la dels cantants senzillament correctes.

L’equip que porta René Jacobs, diferent al de la magnífica gravació d’Harmonia Mundi, però idèntic a la de la gravació que us vaig deixar abans d’ahir, és d’una solidesa inqüestionable i encara que de tots els rols us podria dir cantants que avui en dia poden resultar millor que els escoltats ahir al Palau, de cap, tret de Tamino, puc posar-li ni un retret significatiu. Jo crec que amb la direcció de Jacobs tots creixen i en mans de directors més adotzenats la majoria serien cantants adotzenats.

Cal dir,com ja vaig anunciar a l’apunt de l’àudio a Amsterdam, que l’òpera es representa encara que sigui de manera molt minimalista. Els cantants actuen, entren i surten de l’escena. es situen al davant i al darrere de l’hemicicle (el cor es situa estàtic als laterals de l’hemicicle) i tant l’entrada de Papageno, com la de Papagena en el duet, es fa pel passadís central de la platea. Tot plegat, encara que no hi hagi més atrezzo que unes cadires i algun detall, és perfectament suggerit i l’acció es segueix a la perfecció ajudats per un sobretitulat al fons de l’escenari que malgrat tenir les lletres d’unes dimensions perfectament llegibles, la intensitat lumínica de l’hemicicle dificultava la lectura. (no hi ha manera!)

El Tamino del tan anomenat tenor australià Topi Lehtipuu m’ha decebut. La veu és petita, no corre gaire i quan ha de fer la zona de pas i atacar la zona aguda obre el so, s’escanya i el seu cant perd la distinció que el caracteritza, la línia és interessant, però no brilla. És limitat però correcte, és l’únic fluix de tots els cantants. Tornarà per cantar la part de tenor a el Messies que dirigirà Spinosi en el proper concert del Palau 100 (19 de desembre), caldrà veure si millora i demostra el prestigi que el seu nom té.

La Pamina de la soprano sueca Miah Persson (al Liceu ens va fer L’Incoronazione di Poppea) és una delícia. La veu no és especialment distingida, pràcticament impossible reconèixer-la entre altres, però és molt musical i fa coses precioses, detalls d’emissió bellíssims. El seu cant és molt expressiu i canta amb sentiment. En el seu gran moment “Ach, ich fühl’s” he lamentat que Mozart fos tan breu i que Jacobs anés tan ràpid, tot i que la coherència de tota la versió no pot tenir cap crítica possible, però es feia evident que Persson hagués pogut recrear-se en la morbidesa sense caure en el manierisme, per en definitiva gaudir d’una dosi una mica més llarga de plaer.

Marcos Fink (germà de l’excel·lent mezzosoprano Bernada Fink) m’ha agradat molt més al natural que en la gravació de la ràdio. No és un baix profund com l’imponent Sarastro requereix, però el seu cant és molt noble i aristocràtic, amb uns harmònics molt sonors i atractius i una línia bellíssima que s’acaba imposant. Tant quan cantava al fons de l’hemicicle com al costat de Jacobs, la veu es projectava perfectament i tan sols els seus greus, sempre audibles, necessitaven una mica més de potència. Magnífic!

La soprano turca Burçu Uyar va ser la Reina de la nit. La veu és molt interessant, fosca, amb reminiscències dramàtiques, allunyada de les caderneres que llencen sobreaguts vertiginosos però amb una veu sense carn. Ella no, ella té sentit dramàtic, una veu amb cos, un centre fosc adient a la dolenteria del personatge i un greu quasi inaudible (llàstima), com la immensa majoria de sopranos lleugeres que interpreten el rol. Va fer les coloratures amb molta dignitat i el sobreagut de la primera ària li va sortir curtet (massa) i no del tot afinat. En la segona ària, la temible i espectacular “Der Hölle Rache” es va implicar molt més, oferint una notable recreació dramàtica. Les dificultats extremes les va salvar totes, si bé algun dels Fa no va sonar del tot ajustat (Beverly Sills deia que era impossible fer tots els Fa perfectes). No és la Reina de la nit de la meva vida, no és Gruberova, ni Damrau, però és una bona, molt més que digna cantant, que aporta un plus dramàtic que acostumo sempre a trobar a faltar.

Daniel Schmutzhard (Papageno) és un jove baríton austríac que haurem de seguir. És tota una revelació, que uneix a una veu magnífica i inequívoca de baríton (líric), una personalitat escènica natural i espontània. El fraseig és de manual i remata el seu cant acurat amb molta simpatia, quelcom indispensable per assumir el rol de Papageno. Si ja acostuma a passar, ahir encara més, i Papageno es va cruspir sense pietat a Tamino.

Sunhae Im la soprano sud-coreana que canta el bombonet de Papagena, es va endur de carrer al públic amb una simpatiquíssima actuació. No ha de fer molt, però el que va fer,  ho va fer esplèndidament, quan no cantava i quan ho va fer en el famós duo. És va posar al públic a la butxaca.

Kurt Azesberger és un veterà tenor alemany que interpreta el Monostatos sense secrets. La veu no és la típica veu desagradable d’un tenor que fa els rols petits. Té presencia i sapiència escènica. Un valor segur que arrodoneix un cast sense fissures.

Un veritable luxe van suposar les tres fabuloses dames, la soprano Inga Kalna, i les mezzosopranos Anna Grevelius i Isabelle Druet. Veus precioses, conjuntades, grans, de sorprenent qualitat en un cast que no sigui discogràfic. BRAVO!

També magnífics tant el baríton Thomas E. Bauer que feia l’oficiant i el sacerdot), com el tenor Joachim Buhrmann fent el segon sacerdot i l’home armat, i que he arribat a pensar que hagués fet un bon Tamino.

Per culminar la gran festa musical tres membres del St Florian Sängerknaben es van fer càrrec dels tres genis. Veus blanques amb les fixacions pròpies de l’edat (tot i que hi ha veus blanques que no ho fan) que van cantar meravellosament bé, afinats i conjuntats (un petit desquadre no compta) i que vestidets de mariner acabaven de donar el toc entranyable a un concert memorable.

Ens queda molta temporada operística per endavant però aquesta Die Zauberflöte té molts números per esdevenir un dels títols de la temporada.

Al final grans ovacions i bravos enfervorits per a Jacobs, l’orquestra i el Cor.

Apunt relacionat (àudio d’Amsterdam):

Bon cap de setmana i Visca Mozart!

Un comentari

  1. Xavier C.

    I dius que això avui no ho repeteixen, oi? Be: què hi farem… Jo me´n alegro molt que tot hagi anat tant perfecte, però, això sí: encara que només sigui per caritat cristiana… no em vingueu ara amb allò del ja t´ho vaig dir!!! 😕

    M'agrada

    Respon
      • Xavier C.

        No pateixis, mon ami. A la vida no es pot tenir sempre tot. Jo m´he perdut aquest concert tant meravellós, però darrerament he pogut gaudir d´altres que (no importa si musicalment no eren tan excelsos) m´han donat molta satisfacció; i divendres no vaig tenir música però estava ben envoltat de bons amics. No es pot demanar més. Bueno, sí: que si t´ho perds t´ho expliquin a IFL!!! 😛 Thank you for doing it!

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim

          Si vas passar una bona estona amb bons amics no et vas perdre res, efectivament, vas guanyar. IFL t’explica coses, nos empre les que voldries o com ho voldries, però t’ho explica, si puc, és clar.

          M'agrada

  2. Josep Olivé

    No em puc extendre avui, que haig de marxar a donar una volta per Les Arts, però si al menys deixar escrit que vaig viure ahír un dels moments més màgics de la meva vida musical. Tot, absolutament tot va ajudar a que aixi fos: Mozart, l’òpera, el director, els solistes, l’orquestra, el cor, l’escena, l’entorn i el Palau. Una Flauta Màgica meravellosament servida en el terreny musical i en el terreny dramàtic. Em va agradar molt la prestació musical dels cantants i em va entusiasmar la seva actuació escénica i dramática. Va ser sublim l’execució i la versió de la partitura per part d’un director historicista majestuós en lo musical i generós fins l’extenuació en els detalls, en els accents i en els matisos, amb una divina intervenció del pianoforte en els diàlegs parlats i una sensacional percusió, generadora d’un ventall d’efectes especials sencillament espectacular. Molt emotiu d’altre banda veure l’implicació feliç, interesada i riallera de tots els músics en el seguiment de l’acció dramática, L’entorn, vestimenta i escenografia van judar tambè a descarragar l’obra de l’enorme carga simbólica que conté i me la van fer veure en la fisonomía que més em colpeix: la de ser un meravellós conte de fades explicat i cantat d’una manera que no podré oblidar mai.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No pares Josep. Records als amics valencians
      Jo crec que sense les disfresses ridícules dels comediants i amb aquesta austeritat que ho presenten aquesta Zauberflóte en molts moments pren una volada molt més seriosa. El que són les coses…darrerament discrepem…això deu ser bo, oi?

      M'agrada

      Respon
  9. Marta B

    No podries explicar millor aquesta nit memorable. Aquesta temporada, per a mi, ja en són dos, el Lohengrin i ara aquesta Flauta. I totes dues amb les entrades comprades dos dies abans.
    Fa una estona que he baixat aquesta Flauta i ha passat davant de tot el que tinc per a escoltar, que no és poc, però tenia ganes de tornar a repetir l’experiència.

    M'agrada

    Respon
  11. Titus

    M’alegre molt de que t’haja agradat el Mozart de Jacobs. A mi m’agrada molt, em pareix una revolució, però hi ha molts que pensen tot el contrari i l’acusen de contaminar amb barroquismes la música de Mozart.
    Em sorpren molt el que dius de Marcos Fink. Al Don Giovanni del mateix Jacobs, on fa de Leporello, no em va convèncer. Clar que comparat amb el lamentable Don Giovanni que va triar, era com escoltar al mateix Chaliaplin.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Jo també vaig sorprendrem Titus. es clar que Sarastro i Leporello res tenen a veure, no ja de tessitura, ni de línia i concepció dramàtica. A Fink li va molt millor aquest personatge noble, aristocràtic i majestàtic. La veu és molt bonica, però la sorpresa va ser els harmònics que llueix, és un baix amb la veu molt clara, però les notes són de baix, el color no tant. Si tingues la veu una mica més fosca i una mica més de consistència i projecció a la zona greu seria perfecte, però t’asseguro que va ser un bon Sarastro.
      Per fer el Leporello li fa falta una gràcia i jovialitat que no té.

      M'agrada

      Respon
  14. OLYMPIA

    No sóc a casa i no puc contrastar el programa però jo vaig veure La flauta màgica dirigida per Jacobs fa uns dos anys a París. Em va agradar molt i no vaig trobar gensm l’escenografia. Les veus eren excepcionals i sempre sonaven a allò que havien de sonar: Mozart.
    Celebro que hagi estat un èxit, Joaquim i no m’estranya!

    M'agrada

    Respon
  15. nurpamina

    Joaquim, t’haig de felicitar per la ressenya de l’espectacle que vam tenir la sort de viure ahir al Palau. És ben cert que Papageno no necessita plomes ni colors, perquè tot això ho porta la seva veu. La primera impressió sorprenent, per alguns fragments amb “tempi” d’una velocitat temerària, però absolutament encertats en una versió màgica com la que Jacobs va dirigir, de manera elegant i en complicitat amb tot el conjunt. ZauberMozart… un bàlsam per acabar la setmana.

    M'agrada

    Respon
  16. colbran

    Creo que ya está todo dicho. Una magnífica velada, con unos cantantes en general muy bien escogidos, una dirección musical original y brillantísima, una orquesta excepcional y un coro fantástico para una obra que a veces me parece ñoña, pero ayer no, al contrario
    tomó la dimensión e importancia que merece. Yo estoy seguro que incluso Mozart hubiera estado complacido de escuchar su ópera interpretada como lo fue ayer. Un acierto del que nos beneficiamos todos los asistentes. Ultimamente no salgo tan satisfecho de espectáculos operísticos, ayer sí.

    M'agrada

    Respon
  18. Josep Olivé

    És La Flauta Màgica un conte de fades revestit de ritual maçonic? O és just a l’inrevés? Per a les dues afirmacións hi ha prou arguments. Tant musicals com extramusicals. Tant literaris (del llibret) com extraliteraris. I la teoría de que va començar sent un conte i que per problemes de possible plagi amb un altre obra recentment estrenada (basada en el mateix conte, Lulú i la Flauta Màgica) va esdevenir en una clara apología de ritus iniciàtic tot just a partir del primer finale (i d’aquí la justificació de l’incoherència i absurditat del llibret) no és sosté, donat que els primers cinc acords amb que s’inicia l’obertura ens ho anuncien d’una manera més clara imposible: responen en ritme i tonalitat a motius de ceremònia de lògia, i són tota una declaració d’intencions per on aniran els trets de l’òpera. Tot i aixi, tot i que fins el primer finale (i no diguem a partir d’aquest) hi ha noves demostracions de substracte maçònic (simbologia per aquí i per allà, la primera ària de la Reina de la Nit, etc…), tot i la més que probable intervenció del reputat maçò Von Born escombrant cap a casa, tot i això doncs, no he sabut mai postular-me i respondre decididament a les dues preguntes amb que he començat l’escrit. Hi ha un tercera pregunta: fa falta postular-se? I a aquesta pregunta sí sé respondre: No. I és per això, precisament per això, que el que més agreixo de les dramaturgies i escenografies d’aquesta òpera meravellosa i apassionant és que no me la facin veure (o millor me la venguin) polaritzades en un sentit o en un altre. Vull dir, que per un costat em carrega d’allò més veure l’entorn pompòs, greu i solemne dels sacerdots, de l’orador, dels soldats i del mateix Sarastro, i que siguin els seus missatges i la seva prèdica moralitzant l’epicentre de l’acció. Per dues raons: perque sempre he sostingut, discrepant obertament de molta gent que aprecio intelectualment, que el temple de Sarastro no és precisament un altaveu dels valors de la il.lustració, i si ho és, aleshores és ben poc exemplar: Sarastro predica el que no fa, sagresta impunement i manté una línea divisoria ben ferma entre el mon dels escollits i el dels mortals. I d’altra banda, què dir de fer de l’ocellaire l’eix on gira tota l’obra? És un error, al meu parer. Com ho és fer-ho de la confrontació entre Sarastro i la Reina de la Nit, o de l’amor de la parella Tamino i Pamina. I ho és perquè cada vegada estic més convençut que tant Schikenader com Mozart van voler fer una obra que, tenint molt en compte al públic que anava dirigida, i tot seguint el guió d’un conte, mostrès escenes amb continguts populars, unes humorístiques, i d’altres revestides amb missatges ètics i filosòfics propis de la maçoneria (ja els hi anava bé, tots dos eren maçons, i si pretenien ser trascendents o no mai se’n ha pogut treure l’aigua clara), sense oblidar que alguns d’aquets missatges eren pregonats clarament en clau de paròdia. I d’aquí la poca, la molt poca cura en la coherència del llibret, no la van pretendre mai, no era aquest el seu objectiu principal, ni molt menys! Per tant, la versió Comediants no m’agrada particularment, ja que no sols fa de Papageno el centre on gravita tota la seva dramaturgia sino que, i és per a mi lo negativament determinant, el ridiculitza. Volent-li donar més rellevància al seu mon que al dels sacerdots el que s’aconsegueix és tot el contrari, el despulla de la seva dignitat. Les vestimentes que proporciona Comediants a Papageno i als sacerdots són la clau de volta de tot lo que acabo d’expresar i que explican, per sí mateixes, el per què moltes de les escenografies de la Flauta Màgica ni m’agraden ni em convencen. I aquí vaig. A les vestimentes, per exemple! I és que la representació del passat divendres va ser per a mi la manera més visualment encertada de fer-me arribar la Flauta Màgica: tota una serie de cantants/actors abillats de manera ben normal m’estaven explicant un conte de fades, tots ells, sense distinció, amb l’embolcall d’una música sublim interpretada de manera meravellosa, se’m dirigian a mi de la manera més normal com si estigués jo, de manera pivilegiada, tot solet al Palau. Caracterizant musical i dramàticament de manera primorosa els seus respectius pesonatges m’explicaven un conte, i que com a tots els contes, l’entorn, la vestimenta, l’attrezzo i els llums ja els posava jo!

    M'agrada

    Respon
    • Joan

      i a la versió de Comediants (producció pròpia per a mi tan o més brillant com la del Gato con botas o Cenerentola tot i, com vaig aprendre a IFL, no estar inicialment pensada per les dimensions del liceu, cal negar-li doncs el pa i la sal? ni tan sols com a pla B snifff

      M'agrada

      Respon
      • Josep Olivé

        No, en absolut, no se li pot negar ni el pa ni la sal. Aquesta òpera admet moltíssimes lectures i una d’elles és la de Comediants. Tant és aixi que només cal veure què programen teatres presigiosos i no tan prestiojos arreu del mon a les festes de Nadal: La Flauta Màgica. I vull creure que en versió molt pareguda a la de Comediants donades les festes i el públic que anirà a veure-la. Jo entenc, amic Joan, que la versió de Comediants agradi. Ho entenc perfectament. Però el que vull dir és que no és la meva versió, no és la versió que m’agrada d’aquesta òpera.

        M'agrada

        Respon
    • Joaquim

      Jo crec que els comentaris més llargs que has fet a IFL són arran de Die Zauberflöte, òpera que et motiva especialment i amb la que compartim fascinació.
      La veritat és que amb un argument pueril, uns missatges soterrats, foscos, metafísics, racistes i misògins van fer una obra mestra i en Jabobs ho va llegir de meravella.

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari