IN FERNEM LAND

RIGOLETTO A MUNIC (Vasallo-Calleja-Petibon:Armiliato)


 

Joseph Calleja, Il Duca a Rigoletto a Munic 2012, producció d'Árpád Schilling. Fotografia Wilfried Hösl

Joseph Calleja, Il Duca a Rigoletto a Munic 2012, producció d’Árpád Schilling. Fotografia Wilfried Hösl

La commemoració del bicentenari del naixement de Wagner i Verdi el proper any, fa que les temporades que s’han iniciat al 2012 s’omplin de títols d’aquests dos pilars fonamentals de les programacions operístiques.

Avui us proposo escoltar la premier de la nova producció de Rigoletto a la Staatsoper de Munic. Ja us aviso que l’escoltada us provocara en més d’un moment, un cert enuig i això que no podrem presenciar el que realment va enutjar a una gran part dels espectadors muniquesos que van presenciar l’estrena d’aquesta nova producció deguda a Árpád Schilling.  Molts pensaven que aquest nova producció els feria oblidar el xoc rebut en l’anterior proposta d’aquest popular títol verdià deguda a l’excèntrica Doris Dörrie que va situar l’acció al planeta dels simis, sembla ser que el senyor Schilling va provocar una sonada protesta que si després visioneu el vídeo que us deixaré, podreu intuir el motiu. No diré que els muniquesos arribessin a enyorar el Duc simi, però la protesta a Schilling va ser sonada.

Per tant nosaltres ens limitarem a escoltar, que ja és molt, i crec no errar si us dic que l’escoltada provocara més d’un ensurt. Aquest Rigoletto constata un cop més que l’estat actual del cant verdià és precari o dit d’altre manera, que tothom s’atreveix amb Verdi. Els cantants li deuen haver perdut el respecte i qualsevol s’atreveix a cantar rols en teatres de primera categoria, que en altre temps no haguessin cantat en teatres de província. La culpa no és tan sols dels cantants, ja que els agents i els directors artístics alguna cosa haurien de dir. Finalment el públic, cada vegada més acomodat en el pur entreteniment, ha rebaixat el llistó i acaba fent la resta. Així és comprensible que representacions mediocres puguin arribar a ser fins i tot èxits.

Franco Vassallo Rigoletto a Munic- Foto Wilfried Hösl

Franco Vassallo Rigoletto a Munic- Foto Wilfried Hösl

Franco Vassallo, com han fet molts col·legues abans que ell, transforma Rigoletto en un personatge de l’escola verista, potser per dissimular les carències vocals, tècniques i dramàtiques. La crisi de barítons verdians és notòria i no és pas quelcom nou. Vassallo no encerta a trobar el color natural de la seva veu, que enfosqueix per intentar fer passar gat per llebre, però això  seria quelcom menys molest, al menys per a mi, que el que arriba a fer Vassallo, suposo que amb l’intent de fer del seu Rigoletto un personatge dramàticament creïble  Verisme?  Aquí teniu el “Pari siamo” Jutgeu vosaltres mateixos

Patricia Petibon, Gilda a Rigoletto (Munic 2012) Foto Wilfried Hösl

Patricia Petibon, Gilda a Rigoletto (Munic 2012) Foto Wilfried Hösl

El cas de Patricia Petibon és digne d’estudi i potser dintre d’uns anys es faran tesis doctorals del que aquesta senyora ha arribat a fer i com ho ha fet. Ara la trobem cantant Verdi sense deixar de ser Petibon, és a dir fent i desfent, adaptant i versionant. Cal dir que dramàticament és interessant l’enfocament vocal i la intenció. Petibon ja no és aquella soprano  lleugera que semblava voler situar-se a l’ombra de Natalie Dessay amb un look de Pippi Långstrump per cridar l’atenció, ja que vocalment no li arribava a la seva compatriota ni a la sola de la sabata. A Petibon, al contrari que a Dessay, la veu se li ha eixamplat una mica, esdevenint una lírica lleugera amb un cert cos que juntament amb l’adequada intenció fa que el seu cant de sigui més interessant. Em pensava que seria pitjor i malgrat alguna que altre molesta fixació i algunes frases no del tot afinades, la seva Gilda sense ser per llençar coets és audible. Us deixo el primer tast, “Caro nome”

Joseph Calleja, el tenor maltès té un vibrato molest, en certs moments l’arriba a controlar, però és, al menys per a mi, un handicap important. A la veu li falta una mica de registre greu per cantar aquest rol que enganya. L’estil si que hi és, canta amb elegància, si bé comença la representació de manera molt insegura, amb frases curtes sovint tallades per una respiració defectuosa que fan presagiar quelcom que afortunadament no arriba a passar, tot i que arrossega tota la nit aquest problema de respiració. No fa cap ostentació de sobreaguts (evita tots aquells no escrits i que la sacrosanta tradició ha imposat injustament), i s’acaba erigint  com l’únic defensor d’un cant elegant, en estil i classe. En qualsevol cas no és un Duca per no oblidar.

Aquí teniu l’escena que inicia el segon acte “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime…Possente amor mi chiama”

I encara us deixaré al meu amic Vassallo cantant així “Cortigiani vil razza”. El final és inaudit

I per acabar, l’emblemàtic quartet “Bella figlia del amore” un test del nivell vocal i musical de la proposta. Armiliato no està gaire inspirat en la concertació i els cantants semblen anar una mica a la seva.

Fanco Vassallo (Rigoletto) i Patricia Petibon (Gilda) en la producció d'Árpád Schilling per a Munic. Foto Wilfried Hösl

Fanco Vassallo (Rigoletto) i Patricia Petibon (Gilda) en la producció d’Árpád Schilling per a Munic. Foto Wilfried Hösl

Giuseppe Verdi
RIGOLETTO

Il Duca di Mantova Joseph Calleja
Rigoletto Franco Vassallo
Gilda Patricia Petibon
Sparafucile/Monterone Dimitry Ivashchenko
Maddalena/Giovanna Nadia Krasteva
Marullo Tim Kuypers
Borsa Matteo Dean Power
Il Conte di Ceprano Christian Rieger
La Contessa di Ceprano Iulia Maria Dan
Usciere Goran Juriæ 
Paggio della Duchessa Yulia Sokolik

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper, director Stellario Fagone

Director musical Marco Armiliato

15 de desembre de 2012, Nationaltheater, Munic

ENLLAÇOS (mp3)

http://rapidshare.com/files/1808996843/Rigoletto_Munic_2012_1.mp3

http://rapidshare.com/files/1719452046/Rigoletto_Munic_2012_2.mp3

Jo crec que Verdi es mereix, i no ho dic per aquest Rigoletto tan sols, una revisió en profunditat, una Verdi renaissance que intenti retornar a un estil i a una escola massa oblidada.

Fem un ràpid repàs?, La forza del destino al Liceu amb tres casts diferents, l’Otello, el Ballo i l’Aida del MET, el Macbeth del Teatro Real, i espereu, això acaba de començar…

34 comments

  1. dandini

    Gràcies ! No és una funció tant bona com la d’ahir pero la teva apreciació tant negativa no la comparteixo.
    Franco Vassallo és un baríton líric de notable qüalitat fent de Rigoletto.Està lluny de ser un referent pero no crec que poguem afirmar que sigui un cantant despreciable.Al final del “Cortigiani” hi ha un ensurt on molts grans barítons han arrivat desfiatats.
    Patricia Petibon no és Natalie Dessay pero és una molt bona soprano que dona una sensibilitat especial al rol de Gilda.Les notes amb algún petit problema hi són i la sonoritat és mes compatible amb una noia jove que no pas amb una gallina.
    Sempre ets especialment sever a l’hora de parlar de Joseph Calleja.Malgrat ser un homenaç sempre sembla que la seva capacitat respiratoria está amenaçada(potser per sobrepès).Tant si la frase és curta com llarga al final la inspiració d’aire apareix com una necessitat imperiosa.A banda d’aixó que en aquesta funció era més evident que en altres aparicions, la veu té un timbre preciós,el cant és elegant i l’estil exacte.La crítica del seu vibrato sempre em porta a fer comparacions amb veus molt més vibradores que la seva com per exemple la de Conxita Supervía pero mira per on en aquest cas t’agrada i ja no et molesta.En conjunt crec que és un gran Duc de Mantua.
    El Marco Armiliato és un bon director pero en la escena del cor abans de la caballetta hi ha un “galimaties” considerable.Crec que els nervis i potser pocs essaijos fan preveure que en les properes funcions millorará el rediment assolit tant dels cantants com de l’Orquestra en aquesta Premiere.

    Per tornar a l’optimisme us deixo el millor(per mí) “Cortigiani” de l’actualitat.Es tracta de Quin Kelsey(1978).Ell ja ha cantat rols comprimaris al Met i rols principals a San Francisco,Chicago,Berlin,Roma i Dresden,etc.La veu com podeu apreciar té un color preciós,l’expressivitat está a flor de pell i la dicció es gairebe perfecte.Bons profes d’italià en el seu Hawai natal !
    Ja ha cantat el Rigoletto a Oslo a Toronto i el mes de febrer debutará amb aquest rol a l’Opera de Zurich al costat de Saimir Pirgu,Aleksandra Kurzak i sota la direcció de Fabio Luisi.Espero que en Joan Matabosc el tingui en compte pel futur.

    M'agrada

    • No em puc creure que t’agradi el “pari siamo”, amb lo primmirat que ets tu i en canvi que acceptis la frase inicial amb en tantes altres emissions de tan mal gust, buscant efectes veristes en lloc de ser expressiu amb el cant.
      L’accident de Cortigiani és fruit d’una emissió equivocada i si aquest ha de ser el Rigoletto per Munic vol dir que estem malament.
      El que tu ens proposes no és gaire millor, malgrat aquests compromisos futurs que ha de fer. Avui ja no és com abans, quan un cantant era contractat a Viena. Londres, Paris o Milà volia dir que havia fet moltes funcions de rodatge en teatres de província, ara a la que veuen que hi ha un cantant valent que canta Rigoletto o qualsevol altre rol difícil, el contracten ràpid. les prioritats són unes altres.
      Calleja, que podria ser millor del que és, no acaba de perfeccionar aquests problemes que esmentes i que a hores d’ara ja hauria d’haver resolt, però noi, no hi ha voluntat de millorar, més aviat sembla que hi hagi voluntat d’enriquir-se el més aviat possible. El públic, que sempre té la raó aplaudeix amb ganes i punt.

      M'agrada

  2. SANTI

    Ja fa temps que Verdi és maltractat per veus poc apropiades.
    A part de Vassallo, Petibon i Calleja m’han semblat per aquests fragments que ens has posat, correctes.
    El vibrato i el timbre de Calleja són poc agradables atenent a la gravació.
    Estem lluny de Bergonzi i Kraus, però encara estem més lluny de Merrill, Bruson o Cappuccilli, i més lluny encara deTibbett, Stracciari, Warren, Bastianini, McNeil, Protti i tants d’altres.

    M'agrada

  3. alex

    Con la crónica que nos haces Joaquim de tanta discreción – como mucho – de este RIGOLETTO , no voy a escucharlo ( conozco a los cantantes, no me imagino a la Petibon como Gilda y coincido contigo que el ” caprineo” o vibrato en exceso de Calleja también me molesta).

    Me interesa mucho más ( a ver si puedo escaparme a Sevilla a finales de junio), el RIGOLETTO en la Maestranza y no por Nucci ( que ya lo tengo más que conocido y actualmente con sus trucos y reiterados bises, ya empieza a aburrirme), sino por Albelo y la Pratt ( ambos, espléndidos lírico ligeros y de lo mejorcito de la actualidad)

    M'agrada

  4. De las sopranos que hoy circulan por el mundo operístico Patricia Petibon puede que sea una de las que menos me interesa. Ni me gusta su voz ni su forma de cantar, con constantes fijaciones ya comenzando con “Gualtierrrr Maldeeee”…, además a los portamentos escritos por Verdi añade los suyos.

    Calleja es mejor cantante que la Petibon pero nunca me entusiasma.

    Vasallo canta a golpes y aunque es barítono y no tenor camuflado tampoco me acaba de convencer en estos fragmentos. Su línea de canto es bastante deficiente y su legato también y su final de aria lamentable, a pesar de los dos bravos.

    Curiosamente en el cuarteto quien está mejor es Petibon. La Krasteva habla más que canta, Calleja cumple y Vasallo está ausente.

    Armiliato no consigue dar ningún relieve a la música.

    Enfín un “Rigoletto” muy poco recomendable si el resto de la función siguió por el camino de estos cuatro fragmentos, pero es probable que guste a alguien, a mí no.

    M'agrada

  5. Jan

    Si que fa falta que es torni a fer un pensament en com s’ha de cantar verdi…
    1. Vassallo és un horror, no m’ha agradat gens, i dubto que tot i fent verisme m’agradés.
    2. La Petibon doncs no ho sé, com dius molt bé, es pot escoltar, però tampoc és que sigui res de l’altre món.
    3. El Calleja és un tenor que cada dia que passa m’agrada menys, és que a part de lo de la vibració i altes coses, això de que vulgui imitar d’aquesta manera tan evident al Pavarotti em posa molt nerviós, i a més és un cantant que no em transmet res, és totalment fred i estaquirot, o sigui que qui digui que és el millor tenor de l’actualitat que s’ho faci mirar (hi ha moltíssima gent que ho diu, no ho entenc, que no han escoltat mai a Kaufmann, Flórez, Beczala i Alagna???).

    M'agrada

  6. No em sé imaginar la Petibon fent de Gilda i el maltès fent de duc tampoc tot i que reconec que entona, és fi de maneres…però la veu és limitada a un casal catequístic. En un teatre d’òpera és justa.
    Gràcies per tot.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: