La temporada de cambra de Joventuts Musicals de Sabadell va reunir ahir al violinista Josep Colomé (Sabadell 1979) i al pianista José Enrique Bagaria (Barcelona 1978)per oferir un atractiu programa a l’entorn del impressionisme musical, que va aixecar molta expectació i no tan sols pel fet que Colomé sigui fill de Sabadell, sinó més aviat per l’emergent categoria dels dos excel·lents joves musics i la consolidada formació d’un duet que des de 2006 ha anat consolidant un gran prestigi.
Jo n’esperava molt d’aquest concert i malgrat l’èxit assolit vaig sortir decebut. A vegades passen aquestes coses, n’esperes molt i després hi ha quelcom que no acaba de quallar. Crec que ahir Colomé no va tenir un bon dia, alguna cosa va succeir i això va repercutir tant en la seva actuació, com en el conjunt.
Ja en les primeres notes del Sonet de la rosada, un del tres sonets de Toldrà que van interpretar i que va inaugurar el concert, es va percebre un so poc afinat i una cert desequilibri sonor entre el dos instrumentistes. Vaig pensar que seria alguna cosa momentània, però després de Toldrà va venir la Berceuse de Fauré, i l’espectacular arranjament que Kreisler va fer de la dansa espanyola de La vida breve de Falla, i quasi us diria que la sensació de nerviosisme i desequilibri es va accentuar, i tant sols en el Thème et Variations de Olivier Messiaen, que tancava la primera part, vaig albirar esperances de que el concert finalment adreces el rumb. Amb Messiaen vaig trobar que es produïa una interpretació conjunta de l’obra, hi havia una complicitat evident i es van aconseguir moments de veritable comunió interpretativa.
Josep Colomé és un violinista amb molta ànima i sentiment, el so acostuma a ser càlid i intens, però ahir l’afinació li va jugar una mala passada i això va perjudicar tant la seva personal prestació com el treball de conjunt i Bagaria, que és un pianista excel·lent que d’ençà que va guanyar el Maria Canals del 2006 no para d’assolir èxits i reconeixements internacionals, va acabar patint les conseqüències d’un nerviosisme i una inseguretat latent.
A la segona part ens esperava la magnífica Sonata en la major de Cesar Franck i si bé jo confiava que la pausa obrés efectes miraculosament reparadors, la veritat és que el concert va seguir més o menys igual, amb moments que deixaven entreveure el que hagués pogut ser i malauradament no va ser possible.
No puc dir coses que ni vaig escoltar ni vaig sentir, i com que penso que aprecieu la meva sinceritat, m’estimo més endur-m’en un calbot de part d’algú que hi entengui més que jo, que no pas que algú em digui que no sóc prou sincer.
Sé que tant Josep Colomé, com José Enrique Bagaria són dos músics excel·lents, amb una carrera meravellosa per endavant, extremadament preparats i extraordinàriament sensibles, per tant el concert d’ahir, tal i com el vaig viure jo, és una anècdota i l’èxit assolit l’atribueixo a l’estima local per a dos joves músics amb talent, un gran pervindre i molt reconeixement i estima per part dels amics, coneguts i saludats, també de la professió, que es van apropar al Principal per gaudir d’una nit que es preveia esplèndida, és clar que potser el que va tenir una mala nit vaig ser jo.
Encara ens van obsequiar, gràcies als aplaudiments del públic, amb una cançó de bressol que Maurice Ravel va dedicar a Fauré. Una delícia.
Us deixo amb un Youtube del duo Colomé i Bagaria interpretant a Falla, en aquest cas la nana. Decididament crec que ahir no van tenir el dia.
I demà el retorn del mestre Foster amb l’OBC.
IN FERNEM LAND 
Vaja. Una llàstima. Tothom pot tenir un mal dia. Potser els nervis de saber que tenien el ressò mediàtic d´IFL (comences a ser temible! :smile:) Molts d´ànims a tots dos. I també a tu, que sé que t´haurà sabut greu haver de fer una crítica així a gent jove del país.
M'agradaM'agrada
Com a mínim un d’ells n’era coneixedor, però a part de la teva subtil malesa, em va saber greu que ahir no acabés de sortir tant bé com els cicles de JJMM de Sabadell ens tenen acostumats.
M'agradaM'agrada
Si que és una pena que ahir no acabés d’anar bé, però succeeix, són persones i estan subjectes a mil i un condicionants.
Jo els he vist vàries vegades i són molt bons.
M'agradaM'agrada
Enrique Bagaria o José Enrique Bagaria, no sé quins dels noms és el correcte, ha interpretat no fa pas massa tot un gran Emperador dirigit per un gran Tsar. A tenir en compte. No l’he escoltat mai, però bo deu ser-ho quan ha compartit gira per l’estat espanyol amb Prats, Volodin, Matsuef i la Orquestra del teatre Mariinski.
Efectivament el fragment que he escoltat el violí sona desafinat. No puc creure que dos artistes curtits no hagin tingut en compte la certa complexitat que té l’afinació conjunta d’un instrument de teclat amb un de corda (sense trasts), més encara quan un violinista d’ofici pot temperar el so durant l’execució. Com que això és massa bàsic, o jo no estic fi avui d’oïda o alguns compassos em sonen pel desafortunats.
M'agradaM'agrada
Mirémoslo por el lado positivo. El concierto estuvo compuesto de unas piezas magníficas que fueron resueltas no siempre con la perfección de la que estoy seguro que estos jóvenes intérpretes suelen hacer gala. Algunas eran estrenos para mis oídos y disfruté mucho escuchándolas.
Las piezas de Toldrá son delicadísimas, pero a mí lo que más me gustó fue la obra de Messiaen y la Sonata de Franck. Es una pena que los pianísimos de Colomé llegaran a ser inaudibles en algunos momentos, mientras que las notas graves sonaran estupéndamente. La afinación no estuvo siempre al mismo nivel, pero el acompañamiento pianístico de Bagaria me pareció muy acertado.
De todas formas la calidez sonora -y ambiental!- del Teatre Principal de Sabadell crea adicción y es ideal para este tipo de conciertos de cámara.
M'agradaM'agrada
És conegut per molts que el teu criteri musical no té gaire solvència. Tenir un blog no dóna cap tipus d’autoritat crítica. Caure en els tòpics de si Colomé és de Sabadell i per això va tenir un públic entregat d’amistats i coneguts o que Bagaría és un bon pianista perquè va guanyar el Maria Canals són comentaris d’aficionat de tercera, d’un veritable diletant de la música. Això sí que és desafinar! Quin sentit té que vagis a un concert i et carreguis la interpretació d’un músic només perquè no ha arribat a les teves expectatives? Què en saps de com ha de sonar un violí? A quants recitals com aquest has anat últimament? No ets especialista en òpera? Hi ha molt poques ocasions de poder sentir dos músics com ells, que demostren una compenetració tan forta a dalt de l’escenari i un domini de l’instrument tan sòlid. La lectura que van fer va estar en tot moment al servei de l’esperit de les obres que van interpretar, sense efectismes fàcils ni superficialitat. Van saber captar i transmetre l’essència de cada peça i per això els aplaudiments van ser tan efusius. No trobaràs gaires programes tan difícils i interessants com aquests. Tots dos són músics que no busquen la falsa vanaglòria, sinó que desitjen expressar-se artísticament amb la màxima honestedat. La teva opinió personal pot pesar més que la resposta espontània d’un teatre ple? Em sembla que el mal moment l’has tingut tu. Potser eres tu el que estaves insegur. Aquí tens el calbot.
M'agradaM'agrada
Benvolguda rata sàvia, benvinguda a IFL.
M’hagués agradat anomenar-te amb un altre nom més acord amb la realitat, però aquí tu t’has batejat, retratat i amagat.
Els que em visiten habitualment saben de la meva lluita en voler fer entendre a tothom que el que jo escric aquí és la meva opinió i impressió sobre allò que veig, escolto i sento, i per tant com que tothom sap que sóc un aficionat, ningú entra aquí pensant que llegirà a Jorge de Persia, per citar a un crític.
Si tu em situes a tercera divisió, doncs a tercera divisió, jo t’asseguro que no tinc cap problema en acceptar-ho, em creguis o no. La meva solvència com a crític és nul·la, això ho sap tothom i es profecia, ara bé com a espectador és la que és, t’agradarà més o menys, es pot dir amb més educació o amb menys, amb més floritures o sense embuts, fins i tot es pot estar d’acord o no amb el que dic, sóc públic i opino, o és que el públic no té dret a fer-ho?.
Ara bé rata sàvia, si algú desafina, desafina, no és una qüestió que pugui tenir matisos, o encertes amb la nota justa o no l’encertes.
No et faré la llista de concerts i recitals que he vist, tampoc en trauràs res, si et ve de gust repasses els apunts del blog i els veuràs.
Com que jo no he parlat ni de superficialitat i no he utilitzat la paraula lectura, que si que és un terme que denota superficialitat, en lloc de interpretació que és la que m’agrada utilitzar en a mi, em prenc el teu comentari com la teva valoració del recital, una opinió més, la teva. Vaig constatar una fet evident que dubto que tu em puguis negar, ja que aleshores tindries un problema d’oïda, aquest fet va motivar desequilibris i en cap moment he parlat d’efectismes, ni superficialitat, no sé pas d’on ho has tret.
La meva opinió no pesa més que res, és la meva opinió, però si digués que el recital va ser meravellós, em mentiria i mentiria als visitants que volen saber el que jo opino, fins i tot algú podria pensar que vull quedar bé amb JJMM de Sabadell o amb els artistes, que no tinc el gust de conèixer i si admirar. He estat respectuós, valoro la trajectòria i la vàlua evident d’aquests músics, però rata sàvia, divendres no van estar bé.
Accepto el calbot sempre i quan em demostris que no no hi van haver desafinades, jo n’estic segur que si, n’hi van haver. Podríem discutir si malgrat les desafinades el concert va ser meravellós?, podríem, però si ja ens situem divergents en aquest aspecte, millor deixar-ho estar.
No crec que perdis el temps en tornar per aquí, però sempre que vulguis pots comentar i donar-me lliçons, jo t’ho agrairia i estic segur que molts aprendríem dels teus coneixements, ara bé, et demanaria si us plau, que si no vols que sapiguem qui ets, al menys utilitza un nom que et faci justícia.
M'agradaM'agrada
…jo prefereixo mil vegades més IFL, que Jorge de P….
M'agradaM'agrada
Gràcies però no es tracta tant de que preferim, es tracta de productes diferents, compatibles fins i tot. La suma de tota la informació sempre és bona i aquí a part de la meva informació tenen cabuda les vostres informacions.
M'agradaM'agrada
Òndia, Joaquim!!! Tants anys després i et volen tornar a posar a la categoria de palanganero! 😯 🙂 😆
Ai, Rata… dime de qué presumes y te diré de qué careces…
M'agradaM'agrada
Este blog ni es una revista especializada ni un periódico con crítica musical, es simplemente un blog en el que todos podemos expresar nuestras libres opiniones, sin ningún tipo de coacciones, comenzando por Joaquim, fundador y titular del mismo.
En una revista o periódico si no estás de acuerdo con una crítica no puedes replicarla con una contestación inmediata, pues si la haces lo más probable es que no te la publiquen o por el contrario si lo creen conveniente lo hagan un mes o dos después (las revistas) o días o semanas más tarde (los periódicos). Sin embargo en este blog los comentarios se publican inmediatamente si ya has hecho alguno previamente o a lo sumo unas horas más tarde si es el primero y el blog lo detecta y no permite su publicación hasta que el propietario -Joaquim- lo lee.
Como habrás visto ha aparecido publicada tu reacción, yo creo que algo exaltada, contra una opinión u opiniones de personas que somos público, no críticos, y que aquí exponemos ante una manifestación musical del tipo que sea con plena libertad y de acuerdo con nuestros gustos, conocimientos y referencias, sin más trascendencia que la de opinar, con lo cual no hay por qué estar siempre de acuerdo con dichas opiniones, pero hay obviedades que no se pueden discutir como son los desajustes, las desafinaciones, las notas caladas o fijas, los “gallos”, el abuso de los portamentos, la apertura de vocales, las precipitaciones, la falta de fiato o legato, la mala dicción, la desincronización de orquesta e intérpretes, el excesivo volumen orquestal, el escaso volumen vocal, la carencia de estilo, etc… tanto aplicable a música vocal como instrumental e incluso en estas obviedades tampoco solemos ponernos todos de acuerdo, pero no pasa nada porque somos público y cada uno tiene su escala de valores.
En este concierto camerístico yo escuché unos bravos que consideré inadecuados porque para mí no eran merecidos, pero no se me ocurrió protestarlos porque cada uno debe manifestarse como crea más conveniente. Yo opté por unos aplausos de cortesía, por haber podido escuchar unas piezas musicales magníficas, no siempre interpretadas -en mi opinión- con la calidad que se merecían, quizás por múltiples razones que desconozco, porque estoy seguro que estos solistas pueden dar mucho más de sí y su trayectoria así parece indicarlo. Dados a escoger me quedo más con el acompañamiento pianístico que con la intervención del solista de violín que tuvo momentos que me agradaron y otros no.
M'agradaM'agrada
¿?
M'agradaM'agrada
No comparteixo la forma i els fons del que escrius. Però una cosa sí vull deixar constància: que precisament aquest post és una clara confirmació d’opinió lliure i independent. Impossible trobar aquesta matèria prima en els medis de comunicació convencionals.
M'agradaM'agrada
Obviament lo escrit hauría d’haver anat com a contestació a rata sàvia. Tot sovint és llegeixen coses que a un l’alteren. 🙂
M'agradaM'agrada