IN FERNEM LAND

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (2)


Les Comtes d'Hoffmann 002

Si, certament, escric sobre el segon repartiment abans d’haver vist oficialment el primer, ja que l’assaig general del primer cast no és suficient per fer una valoració correcta. Per tant per saber que m’ha semblat Spyers, Naouri, Kim, Dessay & Cia, haureu d’esperar al dilluns 18.

Abans de parlar del que hem viscut aquesta nit passada al Liceu, cal preguntar-se què és el que hem vist, què s’està fent aquest dies al Liceu? i vull que m’entengueu bé. Després de intentar treure l’entrellat de totes les edicions conegudes d’aquesta òpera, els ingenus com jo podíem arribar a creure que tractant-se d’una nova producció del Gran Teatre del Liceu coproduïda amb San Francisco, el que veuríem aquesta any correspondria a  una de les edicions existents, potser en el millor dels casos, la darrera i considerada definitiva, la dels senyors Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, tot i saber que això suposa un dispendi exagerat de drets d’autor, un dels motius de tanta edició presumptament musicològica, ja que tothom intenta aprofitar-se del garbuix que sempre ha suposat el procés creatiu d’aquesta òpera i les possibilitats alienes de beneficiar-se’n qualsevol que diu haver trobat un compàs fins ara mai vist.

Tal i com estan les coses al Liceu, el més fàcil era suposar que s’hagués triat l’edició Chaudens malgrat que l’acte de Venècia en aquesta edició esdevé anecdòtic, però l’estalvi de costos era prou important. Quina versió han escollit?, i la resposta sembla ser que cap en concret i totes, han fet un nyap (un altre), i per què?. Hem pagat drets per acabar fent aquest híbrid? En el programa de mà diuen Edició basada en l’edició integral de l’òpera de Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, per tant una de nova?. Hem pagat els drets de l’edició crítica de l’editorial Schott Music i n’hem vist una altre? No entenc res.

Suposo que per acabar-ho d’adobar, la presumpte nova producció del senyor Pelly s’assembla massa a la que ja va fer fa uns anys a Lausana i per tant, desconeixent quina edició es va emprar a la ciutat suïssa, ja que aquesta darrera edició crítica data del 2006 i la producció de Lausana es va estrenar al 2003, puc suposar que el criteri de l’edició musical allà i aquí s’ha deixat en mans de la direcció escènica, cosa sorprenent i inadmissible. Se suposa que si és una nova producció hauria de ser la direcció artística dels teatres que la coprodueixen qui encarreguessin, sobre l’edició escollida, una direcció escènica nova a un senyor que s’hauria de cenyir a aquesta partitura sense poder tocar ni una semicorxera. Juraria que no ha estat així. De mica en mica el directors escènics es van fent amos i senyors de les competències dels directors musicals i artístics, i no hi ha ningú que els aturi els peus.

Pelly utilitza bàsicament un híbrid de la versió Chaudens amb diàlegs nous d’una tal Agathe Mélinand (deu cobrar aquesta senyora per aquesta feina?) , però respectant al pròleg els recitatius de Guiraud, així com la major part de la música del pròleg, l’acte de Olympia i el d’Antonia, mentre que per la resta utilitza material de Michael Kaye i Jean-Christoph Keck i per tant a l’acte de Giulietta i a l’epíleg els resultats són difícilment classificables en qualsevol de les edicions conegudes, si bé hi ha una mica de tothom i acaba sent de ningú. Fins i tot el nou final del Liceu acaba diferent de com l’havia escoltat a Paris (2007) ja que després de la darrera intervenció de la Musa el cor dels esperits canta l’apoteosi del crescendo de “On est grand par l’amou” però s’acaba diluint en dos compassos desconcertants, inaudits fins ara i de dubtosa autoria, en un pianíssim estrambòtic i destrempant. Podem afirmar doncs, que de la mateixa manera que la Espert va voler fer la seva edició de Turandot amb el final escènic inventat, el Sr. Pelly vol fer el seu en aquests Contes d’Hoffmann, manipulant fins i tot les acotacions de la partitura? Casi juraria que així és.

Tots els que ens varem escandalitzar i/o emprenyar amb el que el Sr. Herheim va fer-li al pobre Príncep de Rusalka, ara hauríem de demanar danys i perjudicis per la manipulació extraordinària del que s’ha fet en aquesta “nova producció”. Possiblement aquest sigui un tema menor per a la majoria de públic que assisteixi a les representacions del Liceu, potser mai se n’adonarà dels canvis notoris (no tant sols talls i omissions) respecte a qualsevol de les edicions fins ara conegudes i el que és pitjor, tampoc ho trobarà especialment greu quan se n’assabenti.

Ja m’estranyava que a la fulla parroquial que ens arriba a casa, així com en el web del Liceu, no se’ns parlés de l’edició, sobretot en una òpera com aquesta, on qui més qui menys, sap que hi ha diferents possibilitats, i en canvi i com acostuma a passar, se’ns parli de la omnipresent dramatúrgia del fulanet de torn.

Ahir vaig comprar el programa i lluny de trobar la informació que buscava sobre l’edició que ens oferien, m’he trobat amb informacions valuoses que difereixen de la proposta que veiem, aleshores de què serveix el programa de mà?. Ni tant sols el resum argumental dels  actes s’ajusta al que finalment ens acaben oferint. Per exemple, diu Teresa Llovet al final del resum de l’acte V, “I el darrer quartet del monòleg és reprès pels quatre protagonistes: Stela, la Musa (Nicklause), Hoffmann i Lindorf, als quals s’uneix el cor abans de caure el teló“, doncs bé, el que veiem i escoltem en l’edició presentada no és així i això vol dir que el Teatre no ha passat a la Sra. Llovet els arranjaments fets a aquesta versió “basada en”. És clar que algú em podrà dir que molt pitjor era el programa de la Rusalka, on ningú va tenir pebrots d’explicar el que el Sr. Harheim ens volia dir i varem haver de ser nosaltres solets qui vam acabar fent els deures i deduint, amb el desequilibri de molts en l’intent de reeixir-ne, el que ens volia dir.

Perdoneu la llarga introducció però crec que és un aspecte prou important com per no passar-lo per alt.

Ahir dimarts al migdia es va oficialitzar que la Senyora Eglise Gutiérrez no cantaria el rol d’Olympia i que en el seu lloc totes les funcions previstes del segon repartiment anirien a càrrec de la senyora Kathleen Kim, l’Olympia de l’estrena. A priori un gerro d’aigua freda, la veritat, ja que em feia molta il·lusió veure per primera vegada tots els rols interpretats per a una única soprano, però tal i com va anar la representació, molt millor així, llàstima de no haver trobat una substituta també per Antonia, Giulietta i Stella.

Recordo que la presentació del mestre Stéphane Denéve la temporada 2010-2011 amb Ariane et Barbe-Bleue de Dukas, em va agradar, ahir gens. Em va donar la sensació que l’obra estava feta a pedaços i que a moments l’orquestra prenia una presència fins i tot molesta, i en altres quedava excessivament discreta. Tampoc el so en el seu conjunt em va semblar homogeni, ni tampoc càlid, ni equilibrat. A alguns bons moments de la corda li seguien altres estridents del metall i en molts moments, lluny de la seducció melòdica que  Offenbach sempre llueix en les seves partitures,  l’orquestra mostrava un acompanyament vulgar, mancat de brillantor o potser confós en un excés de decibels. Continuo pensant que a aquesta producció li manquen assaigs, ja que encara després de l’estrena d’abans d’ahir hi havia una certa descoordinació entre fossat i escenari. El conjunt orquestral és avorrit, hi manca la fantasia que aquesta òpera transpira, tant per la lleugeresa de la pròpia música, com per l’esperit de la història, que malgrat se de tons negres no necessàriament ha d’acabar sent gris. Petites protestes al final i incomprensibles Bravos de dedicats al mestre.

El Cor del Liceu, cada vegada més reduït (vaig comptar 44 cantants), evidència amb aquesta reducció, mancances o potser seria millor dir excessos?. Canten massa fort i això acaba esdevenint en algun moment un so crispat vorejant el crit, és clar que les tensions del mestre Denéve no els ajudaven gaire, però els hem escoltat millor aquesta mateixa temporada.

Esperava molt d’Ismael Jordi, tot i que tenia dubtes que aquest rol exigent i llarg fos idoni per la seva veu. Ahir va començar bé, sense forçar gaire però mesurant potser amb excés les seves forces. La veu de Jordi és preciosa i la seva musicalitat exquisida, canta magníficament. Té un problema en la zona del passatge, ja que canvia el color i l’emissió s’estrangula, perdent bellesa i enlletgint el resultat. La projecció no és gaire generosa i en alguns moments quedava literalment tapat, ja fos per l’orquestra o pel seus companys (tercet del tercer acte). De fet en el tercer acte és on em va agradar menys, ja que es va amagar massa o potser es reservava pel quart i cinquè, on veritablement va donar una mica més de gas i la veu va lluir més intensitat, fent aixecar una mica el vol a una actuació correcta que necessita més presència. Penso que ho pot fer millor.

Oren Gradus jo crec que és un baríton-baix nord-americà, no un baix-baríton, ni molt menys un baix com sembla deduir-se pel seu currículum. La veu té una sonoritat interessant, no és especialment brillant en la seva actuació, però composa bé els rols malèfics. A la zona greu la veu perd projecció, mentre que és la zona central on llueix més rotunditat. Una mica més de imaginació interpretativa ajudaria a valorar més la seva correcta, sense més, actuació.

Garantir l’Olympia va ser tot un encert, ja que no em puc imaginar com la senyora Gutiérrez ho podia arribar a fer. Kathleen Kim és una Olympia clàssica, és a dir, exhibició de facultats, amb picats, trinats, escales i tot el que faci falta, però també és necessita una certa gràcia que ella no té. Pensar en les antològiques Olympia que ens va deixar Natalie Dessay en diverses i variades produccions i en totes elles assolint la perfecció, segurament no fa cap bé a qualsevol cantant que vulgui dir alguna cosa en aquest rol tan espectacular com limitat. Kim va sobrada i com a mínim aixeca una ovació intensa, i això sempre anima.

Eglise Gutiérrez, de la que l’enyorat Fèlix, compatriota seu, sempre em parlava de manera molt esperançada, mai m’ha dit res, sempre he cregut que s’havien posats masses expectatives a una veu potser interessant però qui sap si a una artista limitada. Jo pensava que aquest canvi de registre dels darrers temps, abandonant els rols de lírica lleugera amb que es va presentar, seria beneficiós per la seva vocalitat, sempre tendent al so calat en el registre sobreagut, però crec que ja no hi som a temps. El que crec que varem escoltar quasi tots els que vam anar ahir al Liceu, sembla ser el final d’una veu que en prou feines havia començat. La veu és interessant, de color fosc, però ben aviat ens vam poder adonar que el registre agut, el que és propi d’una soprano lírica era perillosament insegur, la veu en fer front a la zona aguda perd seguretat i harmònics, es tensa i fixa, i per evitar l’efecte negatiu que produeix a l’oïdor, la Sra Gutiérrez agafava tots els aguts des de sota i en emissió inaudible, suposo que per evitar qualsevol accident, i amb la tècnica del portamento intentava buscar la nota apropiada i quan se n’adonava que allò que s’intuïa no garantia els mínims exigibles, ometia la nota, per tant feia trampes o mirat de manera positiva, intentava evitar-nos disgustos. Una vegada podia passar, dues intranquil·litzava i a la tercera ja exasperava, malauradament en varen venir moltes més. Incapaç de fer front a Antonia, va culminar el famós tercet de manera penosa.

Com a Giulietta ens va mostrar una dicció francesa (en aquesta versió es parla molt, massa) molt millorable i un registre inapropiat i inaudible, tot i així ens va regalat un final d’acte per llogar-hi cadires, encara la vaig sentir massa.

Com a Stella i gràcies a Pelly li vam escoltar un fragment del “Non mi dir” de Donna Anna, amb que s’inicia l’òpera (potser el millor de la seva actuació?), i també una arieta a l’acte cinquè que no va servir per arreglar una nit per oblidar. Els incomprensibles Bravos que intentaven fer-nos creure en acabar el tercer acte que aquella era una de les sopranos a tenir en compte, van motivar les lleugeres, però audibles protestes en finalitzar la representació. Mai hagués hagut de fer cap dels rols d’aquestes representacions, però suposo que rescindir un contracte deu ser complicat.

Em va agradar Gemma Coma-Alabert com a Musa i Nicklause. La veu no és gaire bonica o potser seria millor dir que l’emissió a vegades és gutural, però projecta molt bé i és molt musical. Va saber treure un bon partit de totes les àries, especialment la preciositat del tercer acte.

Francisco Vas en els quatre criats (Andrés, Cochenille, Frantz i Pitichinaccio) va demostrar altre cop que és un imprescindible de la casa, cantant i actuant. És un luxe comptar sempre amb ell.

També és un luxe, i diria que asiàtic, portar a Carlos Chausson per cantar tant sols el Crespel. Molt bé Isaac Galán (Schlémil) i Manel Esteve Madrid (Spalanzani). Correctes Àlex Sammartí (Luther), Airam Hernández (Nathanaël) i Gabriel Diap (Hermann). Poc audible, i no per culpa seva, Salomé Haller (la veu de la tomba) en col·locar-la fora d’escena i més a prop del monument a Colon que de l’escenari .

Què puc dir de la producció?  Un bon amic em deia que Les Contes d’Hoffmann havien de ser Lola Montes, i més enllà de la gràcia que el caracteritza, té raó.

Les contes d’Hoffmann té òbviament una vessant fosca, misteriosa, també tètrica, i estaria d’acord en aquells que diuen que el poeta és una ment retorçada i malaltissa, per tant que la proposta escènica sigui gris en alguns moments, em semblaria una idea encertada, però sempre, no.

L’escenografia quasi minimalista dels planells mòbils que a vegades ofereixen solucions dramàtiques interessants, acaba resultant pesada com una llosa, ajudada per un disseny de llums que juga amb les ombres i les projeccions. Tampoc ho posa fàcil que no hi hagi pràcticament cap nota de color en un vestuari sobri i majoritàriament gris. Ni l’acte de Olympia, amb una solució brillant per l’ària de la nina i poca cosa més, ni el luxuriós acte venecià de Giulietta, aquí mòbil (potser imitant la genial i brillant solució Carsen a l’ONP), però també gris tot i el toc verd de les tapisseries del mobiliari, poden oferir aquella tediosa sensació de fredor i distanciament. On queda la màgia? i el somni? i la fantasia?. Pelly que en altres produccions, potser més còmiques, ha demostrat sempre una especial habilitat per crear bons moments teatrals, crec que no sabut donar agilitat a tantes escenes parlades (Antonia i Giulietta) i de mica en mica la sensació d’avorriment em va anar envaint (també el dia de l’assaig) fins arribar a desitjar que una òpera que m’estimo, acabés.

Es fa llarguíssima i si els cantants no excel·leixen, encara més.

Per allò intuït el dia de l’assaig i per les millores que desitjo en el rodatge, espero el dia 17 gaudir-la molt més del que vaig fer-ho ahir.

85 comments

  1. Alex

    Joaquim, estuve tambièn ayer y poco tengo que añadir a tus comentarios con los que concuerdo en casi todo.
    Vocalmente solo me ha gustado la Olympia de K.Kim , màs las notables aportaciones de Chausson y Vas.
    Decepcionante E.Gutierrez con estos portamentos y voz atràs, ademàs de parecerme que desafinaba en bastantes ocasiones. ( creo que serà Cendrillon la pròxima temporada ) y Jordi voz esforzada e insuficiente para el Hoffmann pese a su musicalidad y gusto, notàndole cuando forzaba una emisión algo nasal.
    El tal Gradus, una vulgaridad de cantante con a ratos y en la zona de sus graves, pèrdida de volumen.
    De la orquestaciòn de Denève, ni matices, ni detalles apenas con exceso de volumen en bastantes momentos.
    La puesta en escena, mas Pelly que no sé que version o ediciòn de les Contes.
    Veremos que tal el primer cast, la semana que viene

    M'agrada

  2. bocachete

    Ai… què negre es veu: després de La fille, creia que Pelly faria una escenografia d’aquell estil. I pensava treure una segona entrada per a la Gutiérrez, per això dels quatre papers i pensant que potser estaria molt bé, però veig que no valdrà la pena i em puc quedar amb el primer repartiment i prou. Efectivament, totes les circumstàncies i canvis d’edició passaran totalment desapercebuts. A banda d’això, sí que és poc seriós no indicar la versió a la documentació publicada; ara, no sé jo si és una constant en les nostres institucions musicals: casos més senzills d’indicar com les edicions de les simfonies de Bruckner no solen aparèixer en els programes previs ni en els definitius de l’OBC, de manera que no se sap què se sent fins tenir-ho davant, i ni això.

    M'agrada

    • jo he vist propostes escèniques de Pelly boníssimes, La Fille, Cendrillon, L’heure spagnola, l’enfant et les sortileges, Giulio Cesare (ONP) i altres que no em van agradar tant Manon (MET), però és un home amb idees teatrals potents. Aquí m’ha decebut, ja que precisament Les contes d’Hoffmann és una òpera que dóna molt joc i ell en canvi ho ha limitat molt tot, ho ha fet molt sobri, quan és una òpera riquíssima de personatges i situacions.
      Jo crec que el Liceu deu haver passat el seu calvari amb aquesta proposta, però la dictadura dels directors d’escena ja ho té això. Fins l’assaig general es feien retocs, qui s’esposa en una situació tant caòtica anunciar una edició en concret?

      M'agrada

    • Josep Olivé

      És important en Bruckner, efectivament, dona informació de la versió que escoltarem. No cal anar lluny: en la tercera simfonia executada per l’OBC de fa dues setmanes, entre revisions propies i edicions crítiques estem parlant de no menys de 8 possibles interpretacions diferents (unes poc, altres bastant, i d’altres molt diferents). La versió de Minkowski va ser l’original de 1873 (estrenada al 1877), que rarament s’escolta. No hagués estat de més informar-ho en el programa de mà.

      M'agrada

    • Joan

      I tan cert! Oue tornarà a posar-se al capdevant de la OBC amb una vuitena de Bruckner quina? No ho sé. Tampoc és que m’interessi particularment però home més que que t’expliquin per enèsima vegada la problemàtica de les diferents edicions estaria bé posar-ho, sí.
      Em fa feliç saber que em puc estalviar tranquil.lament tant l’entrada del segon repartiment com el programa de mà i conformar-me amb la del meu torn d’abonat. Però penso que la despesa d’en Joaquim és molt necessària i que pot servir-li de matèria per a un proper concurs, amb preguntes com: “Quins dels diàlegs de l’edició Kaye van ser alterats….”
      Esplèndid Post i fabulosos comments!

      M'agrada

      • Ep! el programa de mà porta articles interessants, però no fa referencia a “l’edició especial” que veiem, haguessin hagut d’esperar a imprimir-lo el mateix dia de l’estrena i potser tot i així amb riscos.

        M'agrada

      • Joan

        i a banda de ser interessants són llegibles aquest cop? perquè amb el disseny escollit darrerament que passa per damunt de la llegibilitat
        (No sé si per evitar que se’n facin fotocòpies)Personalment preferiria que haguessin editat el llibret de l’edició definitiva (per ara) íntegre.

        M'agrada

      • Uf, això és una altre tema.
        El disseny és MOLT discutible, em posa dels nervis.
        El llibret que han editat és el de la versió d’aquesta tal Agathe Mélinand. No en tenen prou amb la partitura, ara ja retoquen el llibret i tots a cobrar. 👿

        M'agrada

      • Joan

        Avui, aprofitant la mitja part de la sonàmbula, m’he passat per les runes del que un dia fou “la botiga” i m’he trobat amb una liquidació de restes de sèrie de programes de mà. El dels contes entre ells, que en el seu moment no em vaig comprar. Recordava el fet però no exactament el perquè. A 2 € hauria de fer-ho ara? Alguna altra suggerència de compra de llibrets si encara es troben? Thanks in advance. Jo, així que recordi interessants -que ja no hi són- el Don Carles, el de la Aïda de Mestre Cabanes, el darrer programa que va ballar Pina Bausch i a qui el públic per cert va xiular i algun altre que no em ve ara al cap.Hi torno el dia 9 a veure el repartiment alternatiu (em nego a anomenar segon repartiment a un cast on el comte sigui Michele Pertusi!)

        M'agrada

  3. Voy a centratrme básicamente en la desastrosa aportación de Eglise Gutiérrez porque me destrozó tres partes de cinco que consta la obra. Ya lo ha dicho Joaquim, lo mejor el trocito de “Non mi dir” del prólogo del Prólogo, el resto lamentable. Si esta señora fue alguna vez buena -a mí nunca me ha convencido- y en “Cendrillon” retransmitida desde el Covent Garden a los cines ya “no me hizo el peso”, ayer como dice un amigo ya está “p’al gato”. Cantó los tres roles a los que se atrevió, después de un -por lo oído- problemático ensayo, con tres colores distintos de voz, siendo el más oscuro y peor el de Giulietta, escondiéndose vocalmente bajo la voz de Ismael Jordi en el dúo, prácticamente lo único que canta en ese acto, dedicándose en la parte hablada a destrozar el francés y escénicamente repitiendo los vulgares movimientos del Hada de “Cendrillon”. Por lo visto o ella es así o Pelly le marca que se mueva como Mae West cuantas veces la dirige. Enfín acabé harto de portamentos, de caladas, de fijaciones y de chillidos y en ocasiones de no oirla, lo cual suponía un descanso para los oídos. A esta cantante tendrían que enviarla a casa y buscar una sustituta que no destroce la obra más de lo que la destroza Laurent Pelly y el poti-poti de ediciones empleadas.

    La dirección orquestal la encuentro cuadrada y sin gracia. La sensualidad de la música de Offenbach desaparece por arte de magia y en su lugar se escucha un sonido mezclado y rígido, con algunas salvedades que no compensan el resto.

    La escena vista por segunda vez aburre y es claustrofóbica, quizás es lo que se pretende y si es así lo ha conseguido ese Sr. Pelly, uno más de los directores “geniales” que se atreven a tergiversar partituras y argumentos. El final de la ópera es un puro desafuero con una caída musical que nunca había escuchado y acaba por dar el “puyazo” a una obra maestra que no se merece tanto desequilibrio y falta de imaginación. El coro en una de las peores intervenciones de los últimos tiempos.

    El resto del reparto bastante solvente, destacando un Ismael Jordi que irá a más en las próximas funciones, especialmente si eliminan del reparto a Eglise Gutiérrez y una eficaz Kathleen Kim, a la que hay que agradecer el esfuerzo de intervenir en todas las funciones de estos “Cuentos”, lo cual puede ser un riesgo para su voz. Bienvenido Carlos Chausson en un rol inferior a su valía.

    De todas formas me quedo con la maravillosa música de Offenbach que ayer fue maltratada.

    M'agrada

    • No hace que haga comentarios de lo que me pareció la función de anoche ( lamentablemente y por un fuerte resfriado tuve que irme antes del epílogo para mo molestar con mis toses a mis vecinos de localidad), porque estoy plenamente de acuerdo con Colbran : que decepción la Gutierrez! ( a la que todavía un – supongo – grupo de amigos bravearon antes que acabara su segunda aria , no recuerdo si en el cuento de Antonia , haciendo casi el ridículo )
      A mi Jordi no me gustó demasiado :, no me gustan los Hoffmann lírico ligeros porque tienden a forzar la voz y a emitir incluso alguna nasalidad indebida. Hoffmann debería un rol para un lírico
      Y pesante, sin matices a penas, exceso de volumen, la dirección de Denève, descoordinado a ratos con las entradas entre él y los solistas

      Espero disfrutar la semana que viene, con el primer cast

      M'agrada

    • Santi

      Como siempre, coincido con todo lo que escribes Colbran.
      Yo me fui después del acto de Antonia, y eso que me hubiese quedado un entracto más, pero pensé: para qué?….ya sé lo que da de si esta cantante…y no era de mi gusto, la verdad.
      Así que me fui. Quizá tendría ella un mal día, no sé, puede ser….pero desde luego, he escuchado mejores Antonias, mucho mejores¡¡ En fin, tuve mala suerte con esta función. Intentaré ir al primer reparto a ver qué tal. Eso sí, el coro estuvo GENIAL, les felicito¡¡ 🙂

      M'agrada

  4. Comences la paella i veus que li falten cloïsses, i que no te res de nou, i que l’has menjades de més bones. I t’agafa tal emprenyament que ja et sembla que l’arròs està covat. I jo, que no n’he menjat tantes però que m’agrada molt menjar, he de creure que tens raó (perquè també se el que es educar el paladar) però no deixo de dir que a mi m’ha agradat molt, moltíssim, que m’he passat tres hores paladejant-la i que hi tornaria dema. I tot això amb algun ingredient molt esperat que al aparèixer em va fer pensar si era congelat, la Dessay i un altre que al final quasi peta, Spyres.

    Et vas avorrir, inqüestionable, però jo vaig veure mooolta gent amb la mateixa cara de felicitat que jo devia fer. Acceptes el que van fer amb la Rusalka però Els contes han de ser Lola Montes i no cap altre cosa, i Pelly no pot donar un to fosc al turmentat record d’en Hoffman. Penso que si poguessis prescindir del que esperaves, el que saps i el que recordes, veuries que el teu judici sobre la producció no es del tot just .

    M'agrada

    • Ya sé que te diriges a Joaquim, pero permíteme que te replique.

      En cuanto a voces comentas otra función. Ayer no fue así. Respecto a la escena, en el ensayo incluso me agradó -tenía ganas de que me agradara porque adoro esta ópera- vista por segunda vez me aburrió. No obstante, cada uno tiene su paladar y le gusta el arroz a su manera. A mí por ejemplo me gusta la paella, pero prefiero el arroz blanco. Por lo que yo hubiera preferido una versión de concierto a lo que ofrece Pelly.

      Yo no acepto ni lo de “Russalka” ni mucho menos el destripe que han hecho con esta maravilla de ópera. Aquí sí que han hecho una paella de mariscos, pollo, conejo, ternera, cordero, cerdo, alubias, garbanzos, guisantes, judías verdes y mango con la música y eso es intolerable porque el resultado no está a la altura de ninguna de las versiones vistas o grabadas -sea en DVD o CD-, excepción hecha del desastre de 115′ de Lyon que dirigió Kent Nagano hace bastantes años.

      De todas formas me alegro de que te gustara porque esta música no la pueden destrozar ni pretendiéndolo.

      M'agrada

      • Salvo porque si luego se suma Joaquim voy a tener que comprar el doble de arnica, encantado de que seas tu el que empiece 🙂

        Como Joaquim, la juzgas por comparación, ventaja (o inconveniente) que yo no tengo, y eso es justamente lo que quiero decir. Vuestras opiniones de “connaisseurs” no las voy a discutir ni yo, experto en imprudencias, pero me sorprende mucho el juicio al espectáculo. Me dejó boquiabierto lo simpático y precioso del vuelo de Olympia, todo el segundo acto, con el Doctor Miracle saliendo por todos lados, la belleza de la escena de la Barcarola, los colores y las sombras, los recortes del escenario, y una historia perfectamente contada, con más tela de la que me pensaba. ¿Puede hacerse mejor?. Pues, por lo visto, si. Pero ¿hace a esta eso mala?

        M'agrada

      • Mala la escena no he dicho, sino que ayer me aburrió y traiciona la obra original, pues cambia reacciones de los personajes. Lo peor es el pasticcio musical en el que también ha intervenido el dichoso Pelly, supeditándose el director de orquesta a la voluntad de aquél y esto no se lo tolero ni a Luchino Visconti que volviese a la vida.

        Lo de la Olympia es lo mejor de la escena, pero una vez me enseñan el truco me “destrempo”.

        M'agrada

      • Te entiendo perfectamente y creo que si estuviese en tu lugar diría lo mismo, pero me parece que tu también entiendes que a cualquiera que no conociese la obra le gustase. Sin embargo, que cambien incluso el sentido de libretos que por lo general no son la Divina comedia ni Santuario no me parece nada grave si se adaptan a la música, que en definitiva es lo que hace que la ópera sea lo que es. La historia de estos cuentos, por lo visto tan distinta, es inteligible, interesante y concordante con la música y con la puesta en escena, con lo que a mí me basta. Otra cosa son los recortes en la partitura, y ahí de nuevo, el saber, ocupe o no lugar, hace penar. Ciertamente, el tercer acto me pareció desequilibradamente corto, y, no sé si está también cambiado, pero el final de la obra fue muy peculiar, hasta el punto de que los aplaudidores precoces se anticiparon unos minutos en lo que parecía un final que no lo fue. Bueno, gracias por hacerme caso y disculpa el rollazo

        M'agrada

      • Amb quina producció comparo JL, digues-m’ho si-us-plau.
        Si la comparés amb el monument de Carsen a Paris, o la de John Schliesinger a la ROH, o la de Orange, o la de Richard Jones per a Munic, entre moltes de les que he vist, encara, però no ho he fet precisament per intentar entrar en un nou món. Pelly ho fa, el crea i ho fa original, però no m’agrada el conjunt, en cap cas he dit que fos un bunyol, o que fos dolenta, és més, fins ara ningú ho ha dit.

        M'agrada

      • No la compares amb cap explícitament com fa Fede, però es evident que parles tenint moltes presents al cap, cosa que no pots evitar ni volent. No critico ni puc criticar el teu punt de vista, però em sembla que la irritació per els canvis influeix massa en el teu judici global. Tampoc dius textualment que fos dolenta la producció, no, però sí que vas arribar a desitjar que una òpera que t’estimes acabés.

        M'agrada

      • José Luis, si l’equip de cantants és inferior, que ho era, potser Jordi millor que Spyres, però no ho puc garantir ja que no vaig assistir a la funció del 4 i tant sols parlo per l’assaig, la resta de l’espectacle empitjora, `per això desitjava que acabés i també perquè 5 minuts més de Gutiérrez hagué spogut ser letal 🙂
        La producció amb cantants bons o boníssims passa una mica més , però ni de lluny em sembla una producció tan destacable com tu dius.

        M'agrada

    • pensa que tu i jo hem vist repartiments diferents i l’acte d’ANtonia sense Dessay (vista a l’assaig), esdevé soporífer.
      No accepto el que van fer a Rusalka, ho admiro i Pelly pot fer-la negra si vol, però avorrir-me no i em va avorrir molt, moltissim i com jo molta gent ahir, pe rtnat estem empatats. Quan vegi oficialment els altres ja diré com anirà, però limitant-me a la representació d’ahir, no canvio ni una coma.
      T’equivoques JL, independentment que ni tu ni jo podem prescindir del nostre bagatge, si em sacsegen i ho fan bé, gaudeixo.

      M'agrada

      • El segon acte em va agradar mes per la musica i per la dramatúrgia que per Dessay, que va lluir esplèndidament per moments, però quan va començar amb La tortora em pensava que no era ella. Potser també va ajudar la esplèndida actuació del baríton, però el fet es que teatralment em va semblar boníssim.

        Clar que no es pot prescindir del bagatge que cadascú te o no té. Però es pot acceptar la influencia que té. Tanta com per entendre dos fets indiscutibles: Tu et vas avorrir i jo m’ho vaig passar pipa.

        Ah! Comprendràs que estic tan content d’empatar amb tu, com el Madrid quan ho fa amb el Barça 😉

        M'agrada

  5. Oriol

    Jo la vaig anar a veure el dia 4 (el de l’estrena) i haig de dir que no la coneixia gaire excepte els moments que tothom coneix. Però en general sense comparatives amb altres cantants ni produccions a causa de la meva manca de referències penso que la producció que vaig veure va estar força be sobretot pel que fa a la posada d’escena que em va semblar ingeniosa i ben pensada. Pel que fa els cantants si que m’esperava alguna cosa millor però clar ens tenien mal acostumats amb cantants del nivell de la Devia, Kunde, Netrebko etc…, però en conjunt em va semblar força correcte sobretot per la Dessay penso que és recomenable per anar-la a veure qui no hi hagi anat.

    M'agrada

    • No vaig veure la del 4, per tant con que tret de Kim tota la resta són diferents, vam veure dos contes poc comparables. Si les veu funcionen les produccions i les orquestres acostumen a millorar 🙂

      M'agrada

  6. Nos venden una producción como “nueva” cuando es la misma que la de Lausanne de hace un montón de años. ¿Qué cambia? ¿Algún retoque en la partitura? Una vez vistos dos cambios de escenario, visto el resto. Repetitiva y tediosa.

    El prólogo y el epílogo (sobre todo el epílogo) se me hicieron eternos. Mejoró un poco la cosa en el acto de Olympia, por la partitura y por la coreana, más que nada. El de Antonia, con Dessay, fue lo que más me gustó, porque ella hace subir el nivel. Y el de Giulietta… en fin, corramos un tupido velo porque la rusa, más que cortesana, parecía una señorita de pago de las Ramblas de lo ordinaria que era. Y encima, ni cantaba bien.

    En mi opinión, lo único decente del reparto fueron K.Kim, la Dessay (a pesar de que está cascadilla) y Francisco Vas. Y ya es triste…

    Estaba pensando cambiar la entrada del abono para ir al segundo cast, pero visto lo visto, no lo haré. Y tampoco creo que la repita. Lo más probable es que se la regale a alguien que la vaya a disfrutar más.

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    Encara no hi he anat, aixi que em reservo per a la tercera tanda de posts dedicats a aquesta obra, que serà la del primer repartiment i en dies coincidents. Però si vull deixar constància de que m’he quedat mica sorprès del tractament gairebé musicològic que fas en la crònica i del pes que té aquest factor en tot el teu anàl.lisi. La pregunta és: ha de ser motiu de discussió/valoració la versió que se’ns ofereix? O millor dit: val la pena comparar-la amb d’altres revisions/edicions i extraure d’aquestes comparacions valoracions sobre èxit o fracàs de la producció que el Liceu ens ofereix? Ho dic perque de tot lo llegit fins ara, sobretot del teu post dedicat a la preparació, com de totes les entrades de Colbran (no sols les d’aquets dies) es pot concloure perfectament que la probabilitat d’assistir a una versió mai vista és molt alta (recordo una frase de Fede que venia a dir que tenia moltíssimes gravacions i que cap d’elles eren idèntiques). Ha estat tal el nivell d’informació previa de la problemàtica revisionista de “Les Contes d’Hoffmann”, que jo mateix que em considero un apassionat de l’anal.lisi d’obres revisades (sobretot les que són degudes al mateix autor, perque ens donen informació valuosa de les impossicions, dubtes i evolució artística), he tingut de dir-me “…i aquí em paro…” per aixi sentir-me alliberat” de l’intent d’apropar-me al Liceu sabent lo que si/no veuré i si/no escoltaré. En el cas d’aquesta òpera, i probablement només en aquesta, no és la millor manera d’afrontar-la?

    M'agrada

    • He volgut anar amb molt de compte i potser no ha quedat prou clar que presumptament s’ha pagat un dineral per representar una edició que no hem vist i que per més inri s’han fet canvis DE LA PARTITURA per caprici del Sr Pelly, per això la llarga introducció.
      Repeteixo:
      Se suposa que quan un teatre decideix fer una coproducció amb un altre i trien una edició de la que s’han de pagar drets, i contracten a un director d’escena per fer una NOVA producció, aquest, si té la barra de reciclar una que ja havia fet per un altre teatre, ha d’adaptar el que va fer a la nova edició i aquí s’ha fet a l’inrevés. MORRO o BARRA.

      M'agrada

  8. Jordi

    Jo també hi vaig ser dilluns i m’esperava més de tot, sense arribar a desagradar-me res.
    Malament quan tothom comenta lo bona actriu que és Dessay i que és una intèrpret fabulosa, pocs parlen de la soprano, tots parlen de l’actriu. Mala senyal.
    La Giulietta una mica matrioska i la Olympia de la coreana, fantàstica. També em va agradar la noia que cantava Nicklause
    Spyers no tan bo com tu ens vas vendre, correcta i prou. Naouri el millor.
    Producció entretinguda i sense mica de xispa.
    Direcció d’orquestra millor que l’orquestra.
    El Cor del Liceu bé, però s’estan allunyant del nivell que ens havien acostumat anys enrere. Ara que l’orquestra comença a posar-se a to ens comença a fallar el cor. Mai es pot ser feliç del tot
    Avui m’han dit uns amics que van ser-hi dilluns i ahir, que Jordi és millor que Spyers però la resta del segon repartiment, tret de la Kim que repeteix, és fluix.

    M'agrada

  9. Antoni

    Crec que, en aquesta proposta, la solvència del cast influeix en l’anàlisi de la producció. Jo vaig veure el primer repartiment i des del punt de vista dramàtic em va agradar força i no em va avorrir gens; però probablement no és el mateix veure actuar la Sra. Dessay que la Sra. Gutiérrez.

    Que no segueixin cap versió en concret, en una òpera en què encara no hi ha cap edició crítica universalment admesa, ho trobo menys greu que no pas que es potinegi Rusalka. Ara bé, si això s’ha fet per decisió del Sr. Pelly i/o ha costat un ronyó en drets d’autor, aleshores ho trobo deplorable. I la solució musical per al final, certament, em sembla fluixa.

    La meva sensació general és que la cosa, el dia 4, no va acabar d’arrencar i només l’acte d’Antonia em va emocionar. En la part positiva hi té molt a veure la Sra. Desay; i, en la no tant positiva, la poc inspirada direcció d’orquestra i les limitacions en l’agut del Sr. Spyres.

    M'agrada

    • Jan

      De el que dius del dia 4 hi estic d’acord. L’únic acte bo i emocionant va ser el d’Antonia, no se si perquè estavem esperant que sortís la Dessay o perquè ho va fer molt bé, perquè l’escena d’aquest acte és molt bonica… però tot l’acte d’Antonia va sortir quasi rodó.
      Per a mi Spyres és un tenoret, si sempre fa el que va fer al Liceu, li queden 4 dies! No té agut!

      M'agrada

      • L´acte d´Antonia va ser el millor (també per a mi) perquè aquesta escenografia tant expressionista (per moments sembla una pel·lícula de Murnau o Lang!) potser grinyola una mica en els altres actes, però s´escau molt be per l´història d´Antonia (veu d´ultratomba, metge pervers,…); i perquè si -un cop quadrada història i escena- tens una cantant de la capacitat interpretativa de Dessay…

        M'agrada

  10. Jaume T.

    M’agraden molt unes frases del senyor José Luis:
    “Ciertamente, el tercer acto me pareció desequilibradamente corto, y, no sé si está también cambiado, pero el final de la obra fue muy peculiar, hasta el punto de que los aplaudidores precoces se anticiparon unos minutos en lo que parecía un final que no lo fue”.

    Miri, no dic que els “aplaudidores precoces” de la nit del dilluns fos allò que més m’agradés, però sí que em van alegrar l’existència. Aquells aplaudiments em van fer entendre que al Liceu hi havia algú que coneixia ELS CONTES D’HOFFMANN. Durant gairebé 100 anys, que són molts, aquesta òpera s’interpretava en l’edició de la casa Choudens de 1907. En aquesta edició l’òpera acaba amb el cor “Jusqu’au matin…” Es veu que queda algú –-i no va ser pas un de sol– que ho sabia i, acabada l’orquestra, es va posar a aplaudir. D’espectador jo també ho hauria fet.

    M'agrada

  11. Em va encantar!. En els temps que corren millor no mirar gaire i parar bé les orelles, i tot arreglat. D’edicions n’he vist de molt pitjors, aquesta era discreta i crec que lligaba bé. Recordo una d’Orange, crec, que cantaven de peus a l’aigua! I amb el vent que hi fa….L’orquestra i els interprets, en conjunt bé, l’Ismael Jordi extraordinari i també la Olympia de la Kim. En fi, que el nostre crític no tenia el millor dia en la meva modesta opinió.
    La Barrientos.

    M'agrada

    • Hola benvinguda a IFL.
      Me’n alegro que t’agradés tant tot. A mi Jordi em va agradar, sobretot quan el vaig sentir i crec que és un tenor molt a tenir en compte, sempre l’he defensat dels atacs que ha tingut, tant en els apunts que li he dedicat, com quan hem discutit verbalment i amistosament amb persones que no tenien la meva opinió, ara bé Hoffmann malgrat ser un perdedor ha de tenir moments on la veu ha de brillar i el aguts han de tenir “punch” que diuen els americans, no pot ser que quedin en l’anonimat, ell és el protagonista.
      Amb l’Olympia estem d’acord, i amb la resta no ho sé, ja no et pronuncies, i francament dubto que la soprano Gutiérrez t’agradés. Puc dubtar-ho?
      Jo ahir tenia un dia esplèndid, la Sra Gutiérrez no, el teu crític no ho sé, no el conec 🙂

      M'agrada

  12. dandini

    Caram avui el món es de color molt fosc gairebe negra.A jutjar pel que dius el grau d’insatisfacció és molt gran, potser insuperable.Estava pensant en trucar a Don Alvaro a veure si em deixa la pistola i acabo finalment amb tant de patiment inminent.Pero ben mirat i donat que sovint opinem força diferent he pensat que a lo millor li trobo a la versió i interpretació alguna qualitat…
    Respecte a la versió utilizada d’una obra que cada any en té alguna de nova doncs que voleu que os digui si no ha costat un ronyó com diu l’Antoni no crec que sigui tant reprobable.Donar-li masses voltes a aquest tema em fa perdre-li l’interès.
    No se quin és l’estat vocal actual de l’Eglise Gutiérrez(el dia 19 si canta ho sabré) pero donat que fa 7 anys ja no t’agradava gens ni el seu nom ni el seu cant hagués estat sorprenent que ara(que per lo vist està en baixa forma) t’agradés.

    M'agrada

    • No en tinguis cap dubte, el món, i no més cal veure un TN, el món és més negre que el que el gris de les Contes de Pelly.
      Com hauràs vist a la contesta de l’Antonio, presumptament (ara sempre s’ha de dir així, no fos cas que em caigui un puro), ha costat dos ronyons i al final l’han manipulat.
      Doncs espero que entre ahir i el 19 faci un peregrinatge pels santuaris que li queden més propers, La Salud, Montserrat, Núria i Lourdes, a veure si li concedeixen un miracle. Efectivament no m’agradava quan va començar i ara em va agradar molt menys, entremig vaig veure-li una Cendrillon al cinema que em va fer una certa il·lusió, però res per mullar-me de dalt a baix, no et vagis a pensar que em vaig desfer.
      En fi noi, una més d’aquelles que havien de menjar-se el món i que si no és per intervenció divina, dubto que passin a la historia.

      M'agrada

  13. dandini

    Si ha costat dos ronyons doncs totalment d’acord i donada la precarietat econòmica actual ja m’hagués estat be la versió Choudens(segurament més barateta) amb el “Scintille diamand” inclòs.
    Respecte a Eglise Gutierrez si está malament de veu ho diré el primer,
    cap problema.Ja saps que(a l’ópera) no em caso amb ningú ni pel civil ni per l’Eglise.
    Os envio un enllaç que no te res a veure pero que segur que t’animará i tornaras a creure en la felicitat (al menys l’operística).Es tracta de la guapíssima soprano Pretty Yende que té una veu preciosa,extensa que s’acompanya d’una coloratura nítida i precisa i d’un entusiasme juvenil molt engrescador i adient al repertori rossinià.No se si d’aquí 7 o 30 anys seguirá sent igual de bona(tampoc m’importa massa) pero et puc dir que en el seu estat actual arrassa( al menys al Met).Espero que vingui aviat al Liceu on per cert ja va cantar “Qui la voce ” de I Puritani de Bellini .
    No us ho perdèu escoltar aixó es més efectiu que pendre 3 prozacs.

    M'agrada

    • Alex

      Tengo el audio de una de las funciones de LE COMTE ORY donde creo JDF cantó indispuesto pero siempre a gran nivel y donde las grandes triunfadoras vocales ( justificadamente ) fueron Yende y también Karine Deshayes ( prox.temporada por cierto, serà Charlotte en el WERTHER que se repetirà en la Opera Bastille, junto a Alagna)

      M'agrada

    • Aquesta noia efectivament va cantar al Liceu al concert dels 50 anys de Montserrat Caballé, va tenir un èxit molt merescut.
      Me’n alegro que vagi fent camí, tant de bo agafi el més correcte.

      M'agrada

  14. Vicent

    També, en el seu moment, arrel de les darreres funcions de Boris Godunov, crec que enregistrades en dvd, se’ns va vendre que es tractava de la versió “ur” quan en realitat, es tractava de la versió de l’estrena, harmonies originals de Mussorgsky, crec que orquestrades per Pavel Lamm, a la qual se li havien tallat els cuadres corresponents a l’acte polonès i em sembla que el de Kromy. Hi havia de per en mig una qüestió de drets d’autor, si no vaig errat, relativa a la “revisió” de l’esmentada versió ur. Salutacions.

    M'agrada

  15. Josep Olivé

    Efectivament ni l’acte polonès ni tampoc el de Kromy. Però què vol dir la revisió “ur”?

    Boris Godunov es un altre de les òperes que més val anar documentat previament, però aquesta desmesura d’incidències a “Les Contes…” no l’he conegut en cap altra òpera.

    M'agrada

    • Vicent

      Em refereixo a la primeríssima versió, la que no va arribar a estrenar-se i que el teatre de Sant Petersburg va retornar a Mussorgsky. Aquest, hi va afegir -per a la versió de l’estrena- els dos quadres polonesos, crec que va treure el quadre de Sant Bassili i va afegir-n’hi el de Kromy (si no vaig errat). A més, la introducció orquestral de l’acte de la posada va canviar-la sensiblement i va reelaborar el monòleg de Boris de l’acte dels aposents del Kremlin, que li va sortir més concentrat. Crec que l’únic que l’ha enregistrada és Valery Gergev per PHILIPS en una edició, desconec si encara catalogada, en la qual hi va presentar conjuntament, la versió “ur” i la posterior de l’estrena. Posteriorment Txostàkovitx va emprar, en la seva revisió de l’òpera, la versió no extrenada a la que m’estic referint, en el monòleg de Boris als seus aposents del Kremlin. D’aquesta versió crec que tan sols hi ha un enregistrament en directe, protagonitzat per Miroslav Cancalovic (crec que la que hi feia la Marina tenia el suggerent cognom de Milosevic o tal vegada Millatovich, ara no me’n recordo) cantat mig en rus, mig en sebi.

      M'agrada

  16. Gràcies a uns bons amics vaig poder veure l’assaig general del primer repartiment. Se’m va fer una mica llarga i vaig trobar el tenor tan bo com curt de veu però esscoltar una Dessay que encara guarda del seu temps de grandesa, em va agradar molt. Lamento que aquella veu, fràgil com el cristall, es vagi acabant.
    Ara m’espera una funció dimarts amb el segon repartiment. Vista la teva crònica, Joaquim així com la d’en Colbran, hi vaig amb l’ànima als peus. Seria bo que canviessin a l’Église Gutiérrez però em temo que no hi haurà temps…
    Salutacions!

    M'agrada

  17. Merecidos abucheos, en mi opinión, los que acaba de recibir el director musical Stéphane Déneve al entrar para iniciar la conclusión de “Les contes d’Hoffmann”, que acabo de escuchar gracias a la retransmisión que está ofreciendo Catalunya Musica, y que creo que obedecen a su teutónica interpretación de una finísima y elegante música que dirigida por él parece escrita por un autór germánico de marchas hitlerianas.

    Por otra parte es posible que haya trascendido al público su sumisión a todo lo exigido por el “genial”(?) Pelly. Quizás esté equivocado pero creo que habrán más protestas -merecidas- al final. Están destrozando una delicada, sensual y maravillosa partitura y la están convirtiendo en una vulgaridad. Qué pena! Con lo que yo quiero esta obra, por las interminables horas de felicidad que me ha proporcionado a lo largo de mi ya larga vida. Afortunadamente tengo mejores versiones para volver a escuchar esta preciosa ópera y ésta que estoy grabando la conservaré para demostrar lo que no se debe hacer con esta obra maestra de la Opera Francesa.

    M'agrada

    • alex

      ¿Como será que sea bastante coincidente con el amigo Colbran?
      Ayer y aunque llegué tarde a casa, pude escuchar todo el 2º, 3º e inicio del 4º acto por Catalunya Musica ( hasta acabada el aria alternativa al…scintille le diamant… que cantó Naouri) y en la concertacìón, coincido plenamente : dirección errática, cambios sorpresivos de los tempi, descoordinación con los cantantes, excesivo volumen ( más propio de UN HOLANDES ERRANTE) en las partes de conjunto y en algunos solos orquestales, carencia de matices y de finezza ( como dirían los italianizantes), enfín bastante desastre.

      De los solistas anoche, diría que lo mejor porque interviene en todo instante, la magnífica Nicklause de Michèle Losier siempre con gusto, estilo, matizaciones y un fraseo exquisito. Brava y que vuelva pronto!
      Bien y efectista como siempre K.Kim, notable y con estilo y personalidad L.Naouri ( parecía un Van Dam, al lado del deficiente Gradus del 2º cast) y un lujo Paco Vas y Carlitos Chausson en sus roles.
      Spyres ( como Jordi) NO es voz de Hoffmann, demasiado ligerito y con problemas a partir del paso donde el agudo pierde color y se vuelve blanquecino, mientras que Dessay como Antonia me produjo cierta pena como admirador que he sido de esta excelente soprano desde hace años : sea porque no se ha recuperado de sus intervenciones quirúrgicas en las cuerdas vocales, sea porque no está en forma vocal, su instrumento sonaba como desgastado, tenso cada vez que iba al agudo, es decir querer y no poder : eso si, tuvo momentos de gran intensidad teatral en sus muy notables parlandos y en como frasear, pero cantando la buena de Nathalie está bastante cascadita ( no obstante, al lado de la aburridísima y errática Eglise G. , Mme. Dessay parecía casi la Cotrubas de años ha.)
      Lo mejor de ayer es que para los amantes de la ópera francesa como yo, es que al menos y al ser francófonos una buena mayoría de los cantantes ( incl. la buena dicción francesa de Chausson, Vas e incluso Spyres), se entendían todos los diálogos

      M'agrada

  18. Alberto

    Bona nit,
    Esta noche a Denève le han abucheado al principio del IV acto. A él y/o la orquesta? Desde luego no ha habido mucho entusiasmo. Un saludo. Alberto

    M'agrada

  19. Alberto

    No ha sido un abucheo general, ha provenido de una sola persona del segundo piso, al lado del escenario. Lo he visto perfectamente. A mi gusto, nada cultivado, no ha habido nada de entusiasmo. Siento decir tampoco.

    M'agrada

    • Alguien que sabia muy bien lo que hacía y ya no podía aguantar más. La parte musical de estos “Contes” ha sido ultrajada y el Sr. Dèneve es bastante culpable de ello, por admitir según qué cosas del Sr. Pelly y por dirigir una música sin la elegancia y la sensualidad que requiere y además haciendo que la orquesta sonara ruidosa y “empastada”.

      M'agrada

      • Alberto

        Apreciado Colbran, y como podría yo hacer esa comparación?

        Por cierto, “el abucheador valiente” escribe en “la tertulia del Foyer “. Se llama Wotan. Efectivamente su rechazo sonoro iba dirigido a Deneuve. Para los que seguisteis por la radio, Deneuve se encaró con él haciéndole gestos despectivos como si le estuviera diciendo “eso me lo dices en la calle”.

        Saludos

        M'agrada

  20. dandini

    Vaig està al teatre dijous per veure la 2º funció del Contes.Comparteixo l’opinió de l’Alberto respecte a la protesta de Stephane Denève.Va ser una única persona.No estic 100% d’acord amb la seva direcció(marcial???) pero em va fer descobrir detalls de la partitura absents en altres versions i no la considero reprobable en absolut.
    Kathleen Kim va fer un gran paper com Olympia.Les agilitats són atractives i la seva veu sona pura que és per mí el que necessita el rol(tot i el mi bemoll final agafat per sota i lleugerament calat).Prescindeixo totalment del morbo de sentir una gran diva “assoluta” patint que em permetés posar-me la medalleta de crític estricte.
    Natalie Dessay va fer segons el meu parer una gran actuació.La seva veu ja no és la que era fa 15 anys pero l’intenció,la profesionalitat,el fraseig,els filats i inclús el “Re” segueixen pertanyen a la 1ª divisió.No es tracta d’una diva caduca que fa el ridicul sino d’una cantant encara en aquest rol competitiva a 1º nivell.
    Tatiana Pavlovskaya va estar desde el punt de vista vocal molt be pero la seva pronunciació necessita anar al taller de reparacions amb tota urgència.Practicament no li vaig entendre una sóla paraula i la conversió de les erres franceses en jotes rascades donava una sensació gairebe exótica.
    Extraordinària Michele Losier com Niklausse-Muse.Pronuncició,estil i veu vorejant la perfecció per aquest rol.
    Michael Spyres(Hoffmann) em va provocar diferentes reaccions.Per una banda la seva veu en el centre és molt bella ,el seu cant és musical acurat,sensible i atractiu.En aquest aspecte a mí em recorda lleugerament a Georges Thill.Pero quant puja cap amunt la veu blanqueija(una mica Dalmau González), perd volum i apareix l’incomoditat pero no el desastre.No crec que el repertori “contra natura ” de baritenore rossinià el pugui beneficiar.No tinc la solució pero m’agradaria que superés aquests problemes doncs com cantant i interpret m’agrada molt i tobo que evidència una gran qüalitat.
    Molt be Laurent Naouri dicció perfecte,coneixedor total dels seus rols i estil adient,sense ser un divo.
    Secundaris de luxe a destacar Francisco Vas,Carlos Chausson i Manel Esteve.
    La producció es austera pero interessant.
    En conjunt l’espectacle no em motiva començar a “rajar” a tort i a dret pero está clar que una part del públic juga a les reaccions extremes que normalment trobo que s’equivoquen tant quan “bavejan” com quan “destrueixen”.

    M'agrada

    • Una opinión más, tan válida como las de los demás. Sigo en mis trece de que Dèneve no es el director idóneo para Offenbach y menos para esta ópera. Y que ha hecho lo que le ha mandado Pelly. Pregunta a quien quieras y te lo confirmará. El resultado musical -no hablo del vocal- de estos “Contes” para tí es válido, para mí no. Sabías que hay música que no es ni de Offenbach ni de Guiraud añadida por Pelly? Esto te parece bien? Teniendo en cuenta que Offenbach escribió una partitura que supera las 4 horas, para que añadirle otra música -con lo buena que es la suya- de Dios sabe quién.

      M'agrada

      • La música no és afegida per Pelly, el garbuix és monumental i en aquesta edició liceista sembla ser que tothom ha tingut dret a “millorar” l’edició crítica, que ara deu ser més aviat “criticada”

        M'agrada

    • D’aquests cantants no m’atreveixo a dir res, de l’orquestra ja he dit el que tenia que dir per allò escoltat el segon dia.
      Per ràdio no va millorar, tot i que les veus sense l’escena, perden la màgia del teatre i en el cas de Dessay t’asseguro que no és ben be com tu dius. cal escoltar-la per adonar-se’n, si vols la gravació te la passaré.

      M'agrada

  21. dandini

    Be si no em falla la memoria se li va tallar 1 filat que va corregir a l’instant i el pas del registre agut al greu va evidenciar en algunes ocasions certa dificultat d’impostació.Repeteixo que la veu no sona com fa 15 anys.Ha perdut la brillantor inicial i ara és més aviat velada i sona per tant més gastada(o vella digues-li com vulguis).Al seu favor figura la seva capacitat d’actriu ,de moviment,de gest i d’actitud.La dicció segueix a grandíssim nivell.Les paraules sempre cerquen el sentit adeqüat.El cant malgrat lo apuntat més amunt no ha perdut aquell interès de fer servir l’excel·lència tècnica a favor de l’interpretació(aquest és el seu punt fort dels darrers deu anys i encara belluga…).En conjunt i al menys en aquest rol per mí una cantant que no necessita la clemència del públic ni el suport dels seus “borregos” com els hi ha passat a tantes dives caduques, per assolir l’èxit que evidenment és inferior al de les seves Lakmés anys 90.

    M'agrada

  22. dandini

    Doncs be perque no ,seria una teoria argumentable en la que podriem coincidir o no.Quan un divo está en decadència pot mantenir en certs rols la seva categoria compensant amb un estudi interpretatiu detallat del rol,en el aspecte escènic , preservant una part important de les seves virtuds vocals o deixant ben palès el seu esforç per aconseguir el máxim rendiment del capital remanent.Si no es donen alguna d’aquestes circumstàncies el millor és passar pàgina.En cas contrari em faria por convertirme en un borrego…i ser l’ultim en donar-me compte de la realitat.

    M'agrada

  23. Marta B

    Ahir al vespre vaig veure els Contes de Hoffmann amb aquest repartiment. No puc parlar de les versions perquè era la primera vegada que veia aquesta opera en directe, com abans havia llegit aquest apunt i tots els comentaris que heu anat fent a l’acabar el primer acte vaig pensar que estaveu exagerant, doncs vaig trobar que tot anava prou bé. Però a partir del 2n acte la funció es va anar desinflant. . A part d’Eglise Gutierrez que no em va agradar gens, la resta ho van fer prou bé, Ismael Jordi té una veu preciosa i Carlos Chausson va estar fabulós en el paper de Crespel, molt bé Francisco Vas i Gemma Coma-Alabert. L’orquestra va anar a l’hora, no va tapar en cap moment cap dels cantants i el cor força bé, però no se si és que jo últimament vaig molt cansada, però a partir del 2n acte vaig començar a badallar i no vaig parar fins el final.

    Una cosa positiva, ahir el Liceu feia goig de veure, estava pràcticament ple i el que em va alegrar força, molta gent jove.

    M'agrada

    • Ai Marta, em sap greu, quan et vaig recomanar aquest segon cast no sabia que la Sra Gutiérrez seria tan desastrosa.
      De totes maneres el problema dels badalls es reprodueix en el primer repartiment, amb un nivell vocal excel·lent. Intentaré explicar-ho a l’apunt d’avui.
      Feia dies que treies el cap per IFL, espero que estigueu tots bé.

      M'agrada

  24. rosetapiccina

    Jo hi he estat avui.
    Espero el teu apunt

    No, no puc esperar. 🙂 Ja faré copy-paste

    Després de sentir-la a la ràdio i de les vostres crítiques, vaig tenir la temptació de no anar-hi i confitar-me l’entrada, doncs tinc poc temps a aquesta vida i no el volia perdre. Així que hi anava desanimada. Però, companys, ja tinc el verí a la sang, i un cop comença l’orquestra, em sento afortunada de poder ser-hi allà, encara que l’espectacle no sigui perfecte. En aquest cas, a més, com diu el Colbran, la música és massa bonica com per que se la puguin carregar tan fàcilment.

    Algunes breus impressions:

    M’he enamorat de la veu del Laurent Naouri (em diràs que no hi ha per tant, però és que la meva experiència és minsa)

    Quin desastre, com dèieu, el Spyres a partir de la meitat. Quina pena m’ha fet “Oh Dieu de quel ivresse”. I el Kleinzack de l’últim acte, ai Senyor. Però al principi cantava força bé.

    La Dessay només m’ha agradat (i molt) quan no cridava: quina veu més bonica la seva quan diu “C’est une chançon d’amour qui s’envole”. Però què lletja la tourturelle.

    Què mona la Kathleen Kim, patinant i tot. I no té vertigen. Quins aguts, quina meravella.

    Sento discordar amb el món, a mi la veu de la Losier em desagrada molt profundament. Apagada, tremolosa i sense emoció. La verité dit-on sortait d’un puits, l’archet fremissant, voyez-la sous son eventail, du cendres de ton coeur. Totes perdudes per a mi, que amb tanta il·lusió me les havia aprés de memòria 😦 Pot s’ha de tenir un bagatge per sintonitzar amb aquest tipus de veu.

    De la Tatiana ja ni parlo.

    Horrible el pastiche de l’acte de Giuletta i especialment el final.

    Jo diria que l’orquestra deu haver millorat, no? semblava que no feia cridar tant al cor. Això sí, posaven molt d’èmfasi en alguns moments, però, si no era quan estaven cantant, no em molestava. Clar que aquí també en falten referències (en viu).

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: