UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (1)

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d'Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.

Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (2)

Les Comtes d'Hoffmann 002

Si, certament, escric sobre el segon repartiment abans d’haver vist oficialment el primer, ja que l’assaig general del primer cast no és suficient per fer una valoració correcta. Per tant per saber que m’ha semblat Spyers, Naouri, Kim, Dessay & Cia, haureu d’esperar al dilluns 18.

Abans de parlar del que hem viscut aquesta nit passada al Liceu, cal preguntar-se què és el que hem vist, què s’està fent aquest dies al Liceu? i vull que m’entengueu bé. Després de intentar treure l’entrellat de totes les edicions conegudes d’aquesta òpera, els ingenus com jo podíem arribar a creure que tractant-se d’una nova producció del Gran Teatre del Liceu coproduïda amb San Francisco, el que veuríem aquesta any correspondria a  una de les edicions existents, potser en el millor dels casos, la darrera i considerada definitiva, la dels senyors Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, tot i saber que això suposa un dispendi exagerat de drets d’autor, un dels motius de tanta edició presumptament musicològica, ja que tothom intenta aprofitar-se del garbuix que sempre ha suposat el procés creatiu d’aquesta òpera i les possibilitats alienes de beneficiar-se’n qualsevol que diu haver trobat un compàs fins ara mai vist. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: UN BALLO IN MASCHERA

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.

Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.

Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui  en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.

Al  capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2012: L’ENFANT ET LES SORTILEGES (vídeo)

L’enfant et les sortilèges, Festival de Glyndebourne 2012, producció de Laurent Pelly. Foto: Simon Annand

La setmana passada us vaig deixar la primera part del doble programa Ravel, amb L’heure espagnole i ara us proposo la deliciosa i surrealista L’enfant et les sortileges amb el mateix equip artístic, Kazushi Ono i Laurent Pelly. També els cantants del vodevil espanyol repeteixen en aquest compte que en prou feines una hora, omple l’escenari d’objectes i animalons que hauran de fer canviar al nen rebel.

SINOPSI:
L’enfant et les sortileges narra la història d’un nen mal cregut que després de ser renyat per la seva mare, trenca tots els objectes que té al seu voltant. Els objectes maltractats prenen vida, els mobles, la tassa, el paper pintat de les parets, la llibreta dels deures i el foc de la llar comencen a parlar; fins i tot del seu quadern escolar esdevé un professor i les xifres un cor. En la segona part, el llit es converteix en un jardí ple dels cants dels animals i les plantes que abans l’infant havia caçat i torturat. Després d’un petit accident el nen aprèn la lliçó i acaba cridant a la mare.

La versió és esplèndida gràcies a una direcció musical minuciosa, plena de contrasts i atmosferes que exploren amb minuciós detall, l’exuberant orquestració raveliana allunyada de la simplicitat que un conte infantil podria fer preveure, i és clar, també és esplèndida gràcies a un treball escènic portentós del millor Pelly. Si a “L’heure espagnole” el director sembla conformar-se amb el vodevil tradicional, a “L’enfant et les sortileges” exhibeix les conegudes capacitats per crear potents espectacles a partir de la quotidianitat, la fantasia i la poesia visual. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: NIXON IN CHINA

Nixon in China és la primera òpera del compositor John Adams (15 de febrer de 1947), i segurament la més minimalista de les 6 que ha escrit:

Juntament amb Philip Glass, Terry Riley i Steve Reich, Adams forma part del nucli fundacional del minimalisme musical, que com tothom sap es basa en la tonalitat funcional de cel·lules musicals que es repeteixen de manera obsessiva, amb petites i significatives variacions graduals.

Adams porta el minimalisme a formacions molt més a gran escala de les tradicionals i austeres formacions dels compositors més fundacionals.

L’òpera pren com anècdota dramatúrgica, la històrica visita del President dels Estats Units, Richard Nixon, a la Xina de Mao Tse-tung a l’any 1972. És a dir, la confrontació de dos mons, de dues grans potències, en un moment històric convuls i ens porta sobre l’escenari una trama política de gran repercussió, si bé aquesta és va transformant al llarg dels tres actes, per acabar en un tractament molt més reflexiu, centrat en els personatges històrics i en llur vides i teòrics pensaments, que no pas en els fets narrats, que ben mirat tenen un interès operístic relatiu. Continua llegint