Si aquesta tarda no teniu res a fer i us trobeu a Barcelona o us hi podeu acostar, jo us aconsello que aneu al Palau de la Música i compreu una entrada pel concert de l’Orquestra Simfònica del Vallés, ja que a part d’una estrena mundial de Benet Casablancas i la primera simfonia de Beethoven, tindreu l’oportunitat d’escoltar en directa el triple concert de Beethoven, una obra tan bella com difícil d’escoltar en directa, i creieu-me quan us dic que la versió que en fa el Trio Ludwig és meravellosa.

Jo vaig tenir l’oportunitat de gaudir-ho ahir al Teatre La Faràndula de Sabadell i paga la pena.

El concert es va iniciar amb l’estrena mundial de Tres interludis de Benet Casablancas, un compositor que no es podrà queixar, les seves obres es programen molt, molt més que les d’altres compositors catalans i m’agradaria que algú m’expliqués com funciona això, encara que m’ho imagino.

L’obra de Casablancas s’escolta amb amabilitat, sembla que ja ha passat el temps en que les obres del compositor sabadellenc ocasionaven, al menys en a mi, una sensació d’enuig, de incomoditat. Qui sap, potser ell o més aviat jo, he experimentat una evolució que m’ha fet assimilar i comprendre el seu codi, el seu llenguatge musical. En els tres preludis m’ha semblat intuir influències de Debussy i Stravinsky, fins i tot en el tercer preludi o bé la imaginació m’ha traït, o he escoltat un tema proper al de Fafner del segon acte de Siegfried, en qualsevol cas la rica orquestració i tot el desplegament tímbric, tan habitual en la música contemporània, va suposar per a mi l’atractiu principal d’una obra que potser no serà revolucionaria, però que em va suggerir sensacions interessants i no em va fer remoure a la butaca. La OSV va mostrar cohesió i sonoritats brillants, si bé en algun moment no sé si dir que vaig apreciar algun metall poc encertat, però sense que sembli un acudit fàcil, a vegades amb aquest repertori mai sé si és tracta d’una cosa volguda o no.

La primera part es completava amb Simfonia núm 1 de Beethoven. Cal dir que amb Rubén Gimeno l’Orquestra Simfònica del Vallés ha recuperat aspectes perillosament perduts en els darrers anys, per la qual cosa ens hem de felicitar pel treball seriós que s’ha fet i que permet altre cop escoltar una OSV cohesionada, compacta, endreçada i vital. En aquest afany de superació queden aspectes per millorar, però m’ha agradat el so aconseguit.

Altre cosa és la versió, que jo m’hagués estimat més transparent i enjogassada,  no debades és la primera simfonia, la més mozartiana encara que ja denota un canvi d’estil i insinua per on aniran els trets de les cabdals simfonies posteriors. M’hagués agradat un tempo més lleuger, però sense cap mena de dubte l’honestedat de la interpretació i la versió, van ser essencials per assolir un merescut reconeixement per part del públic.

A la segona part teníem el plat fort. No és fàcil veure programat aquest triple concert i per tant que l’OSV l’hagi inclòs en el seu cicle de concerts és tot un encert. Han aprofitat que el Trio Ludwig són agrupació resident al Teatre Principal de Sabadell per treballar plegats i el resultat ha estat magnífic. Certament l’orquestra tan sols ha d’acompanyar deixant que el protagonisme se l’enduguin els tres solistes, i en aquest sentit l’OSV va complir amb escreix i Rubén Gimeno va concertar amb encert, tenint cura del balanç, l’equilibri i el so.

No hi ha dubte que el Trio Ludwig esdevindrà una formació senyera, la qualitat en cadascun dels seus concerts és superior a l’anterior, i s’aprecien en les seves interpretacions, a part del domini tècnic que sembla que tot sigui fàcil i assequible, una evolució i compenetració expressiva notabilíssima.

El Trio Ludwig acaba de gravar aquest concert amb l’Orquestra Sinfónica de Galicia i Victor Pablo Pérez, curiosament protagonistes de l’apunt d’ahir, i per tant porten l’obra molt fresca i estudiada i això en la interpretació els va beneficiar molt, permetent que es dediquessin a treballar aspectes més expressius, quelcom que s’agreix molt i acaba dotant a la versió d’un plus que supera en molt el d’una lectura ben feta de l’obra.

Tots tres components van estar inspirats, si bé ahir vaig trobar a la pianista Hyo-Sun Lim una mica més apagada del que en ella és habitual, no sé si atribuir-ho a l’acústica de La Faràndula, a l’emoció del seu aniversari (ho vam saber més tard quan ens ho va dir Abel Tomás en dedicar-li la propina que ens van oferir), o la voluntat pròpia de deixar el protagonisme al violí i violoncel, ahir especialment inspirats i bellament compenetrats. Si sempre que els he vist m’ha semblat intuir un lideratge per part d’Arnau Tomàs, ahir em va semblar que Abel amb el seu violí i després d’un incert inici, agafava una volada extraordinària que el seu germà va recollir en els moments que Beethoven els fa dialogar, com en el meravellós Largo, iniciat de manera esplendorosa per una bellíssima frase del violoncel càlid i expressiu de l’Arnau.

No creieu pel que he dit que Hyo-Sun Lim no agafés el protagonisme quan Beethoven ho demana, ho va fer i molt bé, de manera brillant, polida i precisa, el comentari, que no pas retret, es referia a una menor presència sonora respecte a altres vegades, que precisament aquest fet desequilibrava el conjunt.

La d’ahir va ser un interpretació extravertida,  pletòrica, entusiasta, enèrgica, bellíssima en els passatges lírics i admirable en els virtuosístics, on cadascun dels tres components es repartien els seus moments gaudint tant del protagonisme dels moments solistes, com del luxós acompanyament en els passatges concertants. De veritat us dic que mentre no arriba l’esperada gravació d’aquest Triple concert, l’oportunitat que teniu aquesta tarda de gaudir d’aquesta interpretació és única i d’or.

Pronostico en un futur immediat la programació d’aquesta obra en els cicles simfònics, gràcies a aquest luxós i entusiasmant Trio Ludwig.

El públic que no omplia ni de bon tros La Faràndula, va irrompre en finalitzar el concert,  amb una ovació de gala, acompanyada d’exclamacions de joia, altrament dites bravos, que  van ser insistents i perllongats, motiu per el qual el generós Trio ens va regalar, ara sense l’orquestra que els acaronava dalt de l’escenari, la deliciosa “Einer Kleiner Wiener Marsch” de Kreisler que els germans Tomàs van dedicar, com ja he dit, a la seva companya en el dia del seu aniversari. Una absoluta delícia

Jo ja us he avisat.

No m’entretindré gaire en parlar de la col·laboració d’Els Comediants, artistes residents a les temporades de l’OSV i l’aportació al concert, pràctica habitual d’aquesta temporada, de la que n’havia sentit parlar (no gaire bé) i que avui he experimentat, per no dir patit. La intenció és bona, el resultats prescindibles. M’agrada la idea de que el director intervingui i expliqui coses al públic i fins i tot que els musics interaccionin, és una manera de trencar certs estereotips rígids. Que facin un intent coreografiat de presentació del Trio Ludwig no em va semblar gaire reeixit, sobretot per no ser gens espontani, o que s’iniciés  el concert amb allò que anomenàvem un quadre plàstic, en argot teatral d’aficionats, i amb una caixeta contenidora de la partitura que s’estrenava girant als peus de la tarima del director, va ser una aportació ben pobre que no justifica en cap cas la residència d’un grup teatral de llarguíssima i ja esgotada trajectòria.

Demà, en un cap de setmana farcit d’emocions musicals, tinc previst parlar-vos del Cor Vivaldi que avui a la mateixa hora que las OSV al Palau, interpretaran un magnífic concert a l’Auditori AXA de L’Illa Diagonal, amb dos Stabat Mater (malgrat que ja hem celebrat Pasqua), el de Pergolesi i el de García Demestres.