Aquest cap de setmana ha tornat el mestre Eiji Oue a dirigir l’OBC, un fet que hauria de ser normal, ja que és un director estimat pel públic i l’orquestra, que va deixar una petjada, agradi o no, inoblidable.
Al mestre Oue durant el seu període de titular i posteriorment no se’l va tractar com se’l hagués hagut de tractar, i aquest fet no ha fet res més que augmentar una situació estranya que no ha afavorit a ningú, jo crec que ni al mateix mestre Oue, situat ara en una espècie de nirvana, per sobre del bé i del mal. Potser el públic que l’hem idolatrat en tenim part de culpa, però crec que l’excentricitat actual, en la que ell s’ha instal·lat pot acabar passant-li factura, al menys a Barcelona.
El mestre Oue ha dirigit en aquesta esperada visita, la vuitena simfonia d’Anton Bruckner, una simfonia tan monumental com excessiva. Particularment crec que Bruckner no tenia cap habilitat en la concreció i la síntesi de les seves obres, i sempre em dóna la sensació que no va saber fer un bon treball amb les tisores.
La majoria de les seves obres podrien durar una mica menys, i això que les seves simfonies sempre m’han semblat un garbuix de difícil comprensió, ja que mai sé quina és la versió de les moltes existents, que estic escoltant, i en cap de totes elles se li va ocórrer una pertinent tisorada que les deixés no tan retòriques i més digeribles. En quants moments d’aquesta vuitena i escoltant altres versions eminents per directors també eminents he pensat, talla aquí Anton, no ho espatllis i ell tossut que tossut, fent da capos amb lleugeres o radicals variacions.
Coneixent com coneixem al mestre Oue m’esperava una versió molt personal i és clar, discutible. Jo m’estimo més que un director versioni que no pas llegeixi, en cara que la lectura sigui magnífica, m’estimo més que s’arrisqui a dir-hi la seva i amb el mestre Oue això està garantit, però situat com està en aquesta faceta místic-contemplativa el risc era excedir-se en una obra que ja és excessiva, i tots els pronòstics s’han acomplert amb escreix.
Agraeixo molt que el mestre Oue, fidel a la seva personalitat, ens hagi fet la seva versió i no una lectura endreçada i sense caràcter, però la seva versió no m’ha agradat i si en altres repertoris o altres compositors les seves versions s’adeqüen de millor manera, penso que a Bruckner no el beneficien gens, ans al contrari, el perjudiquen i encara el fan més retòric i excessiu del que jo crec que ja és en el seu orígen.
Al mestre Oue la vuitena, ahir, li va durar més de 91 minuts i això jo crec que entre en competició directa amb les versions més plúmbies de la història, sobretot en el majestuós adagio que s’ha fet etern, amb un allargament desmesurat dels tempos, amb uns finals excessius i uns silencis que en lloc d’aportar valor desconnectaven.
El mestre Oue hagués hagut de deixar les seves excentricitats per altres obres i compositors, i en aquesta vuitena concentrar-se més, però no, ha desplegat tot allò que ja li coneixíem i que als seus detractors els encanta airejar, sense per altre part mencionar les virtuts, que les té i que també ahir van ser presents en molts moments de la immensa simfonia.
Ell posseeix, a part d’una memòria, un domini musical i una capacitat d’assimilació imponents, ja que un cop més ha dirigit de memòria, la comunicativitat, quelcom que es té o no, i que ell prodiga amb l’orquestra i el públic mentre dirigeix. Pocs directors fan sonar l’OBC, amb la rotunditat, la calidesa i la bellesa, com ell, i pocs directors connecten amb el públic, malgrat totes les excentricitats, començant pel vestuari (el d’ahir era de traca i mocador) i acabant per la coneguda hiper gestualitat, com ell. Ahir potser per no fixar-me tant en ell, vaig optar moltes vegades per fixar-me en els músics i en molts casos es percep una tensió especial que comença per com estan asseguts a la cadira i acaba amb la manera de tocar, i que tenen com a resultat una espectacular demostració de potencia i flexibilitat, admirables. Fan el que ell vol que facin, amb absoluta convicció, no és tan sols professionalitat.
Òbviament durant més de noranta minuts hi ha hagut moments de tot i per a tots, espectacularitat i brillantor en els metalls, color i gravetat en els cordes, calidesa en les fustes, precisió i contundència a la percussió i espectacular sonoritat en el breu moment de glòria per a Magdalena Barrera a l’arpa, però també hi han hagut moments de dubte, i alguns sons per aquí i per allà poc cuidats, qui sap si sense exposar als musics a l’excessiva elasticitat d’uns tempos allargats i d’una intensitat sonora extrema, aquests defalliments s’haguessin evitat.
Aquí us deixo la gravació, que com acostuma a passar sempre, deixa les coses més en evidència que qualsevol de les nostres filies i fòbies, les coses bones i les que no ho són tant.
Gravació provinent de la transmissió en directa de Catalunya Música del dia 7 d’abril de 2013, gentilesa de Colbran.
http://rapidshare.com/files/488476732/Simfonia_8_Bruckner_OBC_Oue.mp3
L’èxit al final ha sigut tan unànime com incontestable, per part d’un Auditori que no presentava ni de bon tros l’ocupació que hom esperava per un concert amb Eiji Oue i amb una obra magna com la vuitena de Bruckner.
No han faltat a la cita, el recorregut de reconeixements per a tots i cadascun dels solistes mentre els aplaudiments secundaven l’agraïment del director als seus musics, passejades de passarel·la i salutacions al públic de les llotges laterals, i una emotiva abraçada per un espectador que li ha regalat un ram de flors i que era un antic músic de l’OBC que s’ha acabat de jubilar i que ha motivat que el mestre Oue fes un salt a la platea i es fonés amb ell en una escena molt emocionant. Qui és el llest que li treu i retreu aquesta proximitat, i comunió amb públic i músics a aquest director irrepetible?
Per finalitzar, qui aconsegueix que tota l’orquestra facin unes mostres tan ostentoses de gratitud en acabar un concert? Això és quelcom que sempre m’ha agradat moltíssim i que va arribar a exasperar a alguns crítics que no tenien arguments per desprestigiar-lo en aquella inoblidable campanya que es va organitzar en la seva contra.
A la sortida hi ha hagut una petita concentració de seguidors esperant-lo, res a veure amb el que succeïa en les altres ocasions que va dirigir a L’Auditori, però més significativa que les que es produeixen per a qualsevol altre director que hagi passat a dirigir l’OBC aquesta temporada, i jo crec que això encara ens ha de fer reflexionar a tots, a ell també.
IN FERNEM LAND 
El divendres nit nova trobada von el mestre Oue. Aquesta vegada amb el mastodont de la vuitena simfonia d’Anton Bruckner. Una sala gelida, física i espiritualment, va acollir una interpretació irregular en el seu primer temps, bastant confúsv(una inadequada dosificació d’intensitats sonores), però que després d’un relaxat scherzo es va aturar en un intens adagi d’un extraordinària fondària, on ba trobar el to just, sobretot en els tractaments dels eliptics silencis, que condueixen als dos grandiosos acords del tercer temps veritables fites de l’obra: un de negació i l’altre d’afirmació, i és aquí on Oue desplega tota la seva màgia i grandesa, l’horror de la desesperació a l’afirmació consegüent (que conecta amb el món malehria de la segona sinfonia). El que va seguir va ser un gran fresc sonor digne de Malher. Un moment extraordinari. Però un concert inexplicablement trist.
El divendres es va ajustar al tempo establert excepte al tercer temps. Respecte a la disposició de l ‘orquestra va disposar els contribaixos a l’esquerra i la resta de les cordes repartides simétricament.
M'agradaM'agrada
Potser seria millor dir, atenent el que dius i al que jo vaig viure ahir, un concert irregular.
M'agradaM'agrada
(Va… que començarem fort la setmana… 🙂 )
Particularment crec que […] no tenia cap habilitat en la concreció i la síntesi de les seves obres, i sempre em dóna la sensació que no va saber fer un bon treball amb les tisores. La majoria de les seves obres podrien durar una mica menys, […] i en cap de totes elles se li va ocórrer una pertinent tisorada que les deixés no tan retòriques i més digeribles. Uhm… Wagner?
M'agradaM'agrada
Penso com tu Xavier, encara que això em representi la condemna eterna als inferns. En la meva modesta, irreverent i profana opinió, crec que hi ha molts compositors que podríen encabir-se en aquesta magnífica descripció del Joaquim.
M'agradaM'agrada
Pràcticament tots, sempre depenent del nostre estat d’ànim, hi ha dies que trobo a Puccini, que aquest si que tenia un sentit de la síntesi molt depurat, que amb el Tríptic , si,si el Tríptic amb mitja hora per òpera, potser exceptuant el Schicchi, n’hi havia ben bé prou.
Posats a dir-la grossa… 😉
M'agradaM'agrada
Mahler també
M'agradaM'agrada
Alça Manela!, a veure qui la diu més grossa 🙂
M'agradaM'agrada
Has començat tu, que consti
M'agradaM'agrada
Jo sempre sóc el que ho començo tot, i?
M'agradaM'agrada
Sembla que s’hagi obert la veda i ens hem posat a la cua per bufetejar a la histèrica de Aterriza como puedas. No estic d’acord. Wagner retallat no sería Wagner, i a Mahler no el toquem, pero en cap cas pateixen el mal de Bruckner. El problema de Bruckner (o el nostre amb Bruckner) tampoc es resoldria amb estisores. Per mi es mes un problema de muntatge, de equilibri, de cohesió i de trajectòria, com una peli tan plena de grandíssims moments que acaba per relliscar-te i no t’explica res. El veig forçat, poc autèntic i res d’això es pot aplicar a Wagner.
M'agradaM'agrada
Sí, no és el mateix: m’agrada Wagner de sempre, i amb Mahler he superat amb escreix un rebuig inicial que venia dels seus excessos. Amb Bruckner no he pogut… ho he intentat repetidament i no hi ha manera. Hi entro però de seguida en surto, i és que hi ha alguna cosa on no connectem, realment. En Wagner hi ha excessos i llaunes, no dic que no, però és una altra cosa i hom ho assumeix i pot, fins i tot, gaudir-ne. De fet, em va saber greu, però en veure que Oue tornava amb Bruckner, ja no vaig fer cap intent d’anar-hi: ja, després d’anys d’intents, no cal forçar a què m’agradi un autor que no m’agrada. Sap greu, però és així; peregrinaré a Sankt Florian i li resaré un respons al seu sepulcre sota l’orgue, però ja tinc assumit que per molt que el senti, el seu simfonisme no em convencerà… Llàstima.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord…..
M'agradaM'agrada
😦 (jejeje) De veritat que tan uns avorreix???
M'agradaM'agrada
Mare de Déu Senyor!
Si que l’has feta bona Jeroni!
M'agradaM'agrada
mmmm….mmmm….Mahler…Wagner…Buckner…Strauss…
Jo crec que es fa llarg tot el no ens agrada i curt tot el que ens agrada. Conectem amb determinats compositors i no amb d’altres moltes vegades per raons que van més enllà de la trascendència que han tingut en la història de la música, es a dir, per afinitats, per sonoritats, fins i tot pel seu tarannar.
Reconec les mancances de construcció de Bruckner en les simfonies, però m’entusiasmen en conjunt tota la seva música. Escolteu si us plau, només per possar un exemple, la Misa coral per a cor mixte i orgue. O quasevol altre misa, però en especial aquesta que he mencionat. Tambè amb Mahler hi han excessos, transicions més que discutibles i estats d’ànim que tralladava al pentagrama que tenien molt a veure amb la seva neurosi. Són músics compatibles, un dia disfruto amb la cuarta de Bruckner i un altra amb la segona de Mahler. I tots dos tenen obres llargues…que a mi no se’m fan de llargues.
I el cas Wagner ja es diferent, al meu parer. Jo no sé si el Tristany, els Mestres i Parsifal són curtes o llargues. Són obres diabolicament perfectes, musicalment i dramatúrgicament parlant. I és que l’abstracció amb que ens arriben les obres purament instrumentals és propia d’aquest art, i és per això que si no establim una perfecta sintonia amb el compositor entenem que l’obra se’ns pot fer llarga. No és el cas de les obres de Wagner citades. Aqui ja no hi ha abstracció. Hi ha un relat i una acció que queden amarades per una música que els hi dona sentit i determinació. Si el lligam, si aquest lligam el fa un geni com Wagner, aleshores ja no hi ha abstracció possible. Si es sintonitza amb tot el que està passant a escena i escoltant alhora, si això es podueix, aleshores no hi cronòmetre a la terra que pogui mesurar ni minuts ni segons….ni hores.
M'agradaM'agrada
Uhm… no sé si m´has convençut gaire. Potser sóc jo, que estic molt mal fet (no seria cap novetat: ho afegim a la miopia o a les pedres del ronyó, i a córrer), però es coneix que tinc seriosos problemes d´atenció: estic amb una cosa i llavors em venen pensaments al cap (buit per dins i per fora 😕 ) que no tenen res a veure, i marxo mentalment cap una altra cosa, i d´aquesta a una altra i… de què parlàvem? Ah… sí: que si vull estar per una cosa i només per aquella, he de fer esforços de concentració. I cinc hores seguides del que sigui, per molt que m´agradi, m´esgota. No em feu posar exemples 😆 😆 😆 . No us passa mai, quan una cosa us està agradant (llibre, pel·lícula, sopar,…), que penseu “es podria perfectament acabar aquí. Ja m´ha donat prou plaer i marxaria cap a casa del tot satisfet”? Doncs a mi sí. Sense ser el meu ídol, Wagner m´agrada. Però no puc deixar de pensar que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Doncs apa!: punto y final 🙂
M'agradaM'agrada
Home, tambè tens obres absolutament mestres de curta duració. Salomé i Elektra de Strauss. Verdi, junt amb Boito, i amb Shakespeare en els fonaments, van crear una obra perfecte en fons i forma, tant en l’aspecte musical com dramàtic, que dura ni més ni menys que el que ha de durar: Otello. El verisme en té unes quantes de curtetes, a destacar la parella (de fet): “Cavalleria rusticana” i “Pagliaci”. Gianni Schicchi un altre obra mestra absoluta en clau de comèdia…d’haver-hi n’hi han, perquè ben segur n’hi han moltes més i mper tots els gustos…O sigui, que tambè tens repertori per a disfrutar. 🙂 I perquè no vaig al terreny instrumental i simfònic que em cridan a sopar…
🙂 🙂 :-). Bé, un altre obra molt curteta és de Messien i és sobre la vida de Sant Francesc…i la d’ocellets que s’hi escolten!!! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord en la valoració del concert d’ahir. La orquestra va respondre de meravella a Oue, però Oue va exagerar els defectes que Bruckner te per molt dels aficionats, i els famosos blocs van quedar una mica buits per dintre (¿com es diu “hueco” en catalá?)
M'agradaM'agrada
Si escoltes la gravació te n’adonaràs que ahir l’orquestra va cometre més d’una pífia, però la sonoritat va ser molt bruckneriana, ampul·losa, imponent, amb moments esplèndids, però el conjunt…lluny d’aquella novena que ens va oferir en la seva darrera temporada com a titular
Hueco= buit
M'agradaM'agrada
Crec que alguna pífia vaig sentir, però diguem on cal firmar perquè segueixin igual, pífies incloses.
Buit=Vacío; Hueco=que té vuit l’interior. Trobo a faltar una paraula.
Bruckner, mai de la vida vuit, però hueco si que em va semblar, el diumenge i amb Oue, amb permís del senyor ombrívol, a qui crec entendre perfectament, però que sembla amb més ganes de esbroncar-nos que de que ilustrar-nos amb els seus evidents coneixements. A les bones agravacions que he sentit, Bruckner no em sembla mai ni vuit ni hueco, però nomes m’agraden la quarta, que es xupada 🙂 , i la setena. Ja em faré gran un any d’aquests,
M'agradaM'agrada
Buit = vacio = que no te res, a l´interior, a l´exterior, al fons del mar, a la muntanya, al pol sud, al pol nord, Figaro su, Figaro giù, al cap, a la panxa, a les entranyes o al compte corrent del banc. Buit = que no te res i està buit. Si es vol precisar més dient on és buit, doncs precisa dient el lloc. Però no falta cap paraula. Si més no, jo no acabo de veure el sentit de tenir una paraula per precisar cada una de les infinites possibilitats de buidor que poden haver a la natura, o de tenir-ne una d´addicional per una possibilitat i deixar totes les altres igualment orfes. Vaja… que jo amb buit he fet sempre via i no he tingut mai cap sensació de mancança. Ja veus: fins i tot en això aquí som més gasius, i a altres bandes doncs… ancha es mi casa!.. digo… Castilla! 😉 Per la resta, un plaer haver-te conegut ahir, encara que fos mig de passada. A veure si la propera podem xerrar un minuts més!
P.S.: M´encanta el teu blog i la gent que s´hi passeja, Joaquim. De tant en tant us repartiu unes garrotades que lo flipas, però m´encanta de totes totes. 🙂
M'agradaM'agrada
Ara què? què t’haig de dir ara?, doncs que jo també flipo.
Has llegit en Jorge de Persia?, és el que em falta reclutar a IFL,
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Absolut desacord. ¿On deixes l’estètica de l’economia? ¿I la precisió? I ves eliminant. No cal “farcit”, ja val “ple per dintre”, ni “atapeït”, amb “ben ple” ja n’hi ha prou, etc, etc. Doncs no. Un recipient, posem una palangana, pot estar buida i ser d’un material “hueco”. Una veu hueca no es una veu buida per dintre. I i el meu cap, si el piques, sonará a hueco, no a buit. Compren que “fuec” no sona gaire bé, però les coses son com son.
Per la resta, encantat. 😉
M'agradaM'agrada
Doncs ja ho tens a sota, José Luís. Per part meva, continuarem fent el buit. 🙂
M'agradaM'agrada
En castellano, uno puede preguntarse si los comentarios de don Javier C. son huecos o simplemente están vacíos; en inglés, if they are empty or hollow; y en catalán, si són/estan buits o són balmats. En este caso, el catalán también distingue entre ambas cosas; algunos catalanes, no.
M'agradaM'agrada
En este caso, porque -vengo de consultar el diccionario- no se puede traducir hueco por balma, gruta. Pero muy bonito y muchas gracias
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar dissabte i no em va agradar, ni la simfonia, ni Oue, ni l’OBC.
M'agradaM'agrada
La vuitena de Bruckner per a mí no era la millor programació, la vaig escollir perque era una altre ocasiò per trobar-me amb l’estimat Mestre Oue, aquesta Símfonía l’he escoltat en ocasions si l’han passat per radio, també tinc un antic disc ì en molt poques ocasions l’escollit davant de qualsevòl altre del meu gust ( els metalls sonen fatals, però…)
En saber que era l’Obra escollida pel Mestre Oue em vaig interessar una mica més doncs, volía gaudir “a tope” d’aquest per a mí, especial concert….em vaig introduir a internet i vaig intentar de familiaritzar-me una mica més amb Buckner…només en Karajan i en el tercer moviment em va conmoure i no massa…..
I ara el concert, jo vaig sortir prou satisfeta, la vuitena de Bruckner no será el meu ” plat preferit” però ahir jo vaig combregar amb la OBC, amb el Mestre OUE, i naturalment amb l’Autor, haig de dir que en cap moment vaig distreure’m quan es fàcil que passi si no t’introduexes en l’Obra ( com comentavem amb J.Lluis avans del concert ).. Sense tenir un grau superior en Música, opino i sempre ho mantindré… es impressionant escoltar la nostra OBC quan la dirigeix el “Mestre OUE, es per aixó que personalment no em molesti ni la indumentaria ni el gest exagerat del “Mestre” que a la fí això te la fàcil solució de limitar-se a escoltar, jo l’haig de mirar doncs m’agrada veure com don entrades i consignes amb diàleg constant amb els músics , també el seu gest més d’una vegada m’ajudat a descobrir detalls , notes que em passaven desapercebudes, i d’avegades com ahir, descobrir que m’agradat més del que pensave una Simfonía que no em feia “patxoca” per que será …..?
Encara que potser no estem d’acord JOSEP LLUIS, m’ha encantat coneixe’t .
M'agradaM'agrada
A mi també, Gloria. I sí que estem d’acord en que la orquestra va sonar magníficament, que es el que importa, que els directors i els compositors van i venen, peró la orquestra es queda. 🙂 Espero que la cantada sortís bé, i que el que ha d’arribar surti bé també
M'agradaM'agrada
I on era jo?
M’hagués agradat saludar-te 😥
M'agradaM'agrada
Joaquim no sé si ho dius per mí, jo m’hagués esperat per saludar-te ho vaig comentar amb J.L. però tenía un compromís (musical) que no podía fallar i havia d’agafar el tren…. tinc pendent amb tu tantes abraçades……!
M'agradaM'agrada
És clar que ho dic per tu!, la propera no la podem deixar passar. 😉
M'agradaM'agrada
Ahir matí també hi era. Estic d’acord amb el que dius del concert, Joaquim.
Esperava una altra cosa del mestre Eiji Oue.
Jo també n’havia estat fan quan era el director titular de l’OBC i considero que el tracta que va rebre no és el correcte.
La casaca que portava era un poema.
M'agradaM'agrada
Un poema lleig 👿
M'agradaM'agrada
Molt lleig.
M'agradaM'agrada
A veure… estic flipant amb els comentaris. Primerament, per parlar així de Bruckner s’ha de conèixer bé. I Bruckner ben interpretat ni tisores ni res, ni buits, ni res,… No entrarem en l’anàlisi de Bruckner pq ho haurien d’haver fet les notes al programa (pèssimes… ni indicaven la importància de la coda de l’obra on reaparèixen els motius de cada moviment i on, per cert, Oue, va demostrar que l’importa una “m…” la música que només busca l’efecte, ser aplaudid i cobrar).
Tocar Bruckner amb a un tempo no diré Celidibdachià (Celibidache és una altra cosa), amb la insultant deformació decibèlica (és a dir metalls en fortíssim) com el Tugan Sohkiev més anabolitzat i amb rampells a lo Furtwängler (sense cap solta ni volta, és clar) és insuportable per tothom que conegui l’obra. Els que no la coneixen i es queden amb l’impacte d’uns metalls bramant i les exhalacions del director ja en tenen prou. Oue ha deformat el públic de l’OBC i ara qualsevol orquestra internacional que la toqui adientement els semblarà poca cosa… i això és molt greu!
Tan és així que recordo que la senyora de qui ha estat el principal promotor musical d’una entidad dedicada als joves talents ara tristament desapareguda, es presentava com a música i va arribar a dir que ella havia escoltat recentment aquesta obra pel Barenboim i la Staatskapelle de Dresde (i si no era aquesta era una altra orquestra) i que l’OBC del divendres tenia poc a envejar. Sí sí sí! Quin cony de país estem! En un d’ignorants!
Oue, es reserva les grans obres per aparèixer triomfalista… és un director que a l’estranger no té aquests èxits i que dirigeix orquestres de tercera o de regional com l’OBC. Vaig anar a la sessió del divendres i al marge del ballets estúpids i ocasionals gests que poden confondre al músic, la pamema de sortir amb un cor a la camisa denoten que no hi toca, que viu en el seu món, aïllat de la realiat.
La seva gestió com a titular ho va demostrar: no preocupant-se d’obrir horitzons a l’orquestra ni dels seus problemes interns (sí senyors! Això també és feina d’un director titular! Aquí i al Japó! Ara i abans!); dirigint només les obres de gran format; sense vehicular una programació que formi al públic. Podria argumentar moltes qüestions d’ordre musical amb partitura o sense partitura però quedem-nos amb això: tempi lentissim sense coherència de discurs i pèssim fraseig -desastrós Adagio en el concepte-, desmesura decibèlica en els tutti -sobretot en timbales i trombons-, pèssima coda: iniciada a tempo proporcional i obrint textura a cada entrada d’isntrument però carregant-s’ho accelerant el tempo just quan més ho necessita: és a dir amb el tutti del minut 1:30:28 segons el link de’n Colbrán.
Aquí el divendres l’orquestra va descarrilar. La Farrés i els altres dos trompetes no s’escoltaven com quasi no s’escolten al link. Només un brams de trompes i trombons enmig d’unes timbales passades de volta (com en tota la simfonia). Aquest moment és clau en l’obra ja que s’han d’escoltar diversos motius en una construcció contrapuntística magistral: no és una fanfarra senyor Oue! És una relectura de l’art de Bach! Grandiós no vol dir eixordador. Òbviament a la partitura no indica cap variació del tempo respecte l’inici de la coda als (que s’inicia després del silenci en pianissimi amb els arpegiats ascendents de la corda).
En fi, podria parlar d’altres moments de la simfonia però seria massa llarg. L’OBC, l’Auditori i el públic de Barcelona té un sever problema…. molt sever. I ja us n’adonereu, espero.
M'agradaM'agrada
El teu també és flipant, i tu també tens un problema greu.
A mi no em va agradar, però dius coses que no s’ajusten a la veritat i el públic no s’equivoca, en Jorge de Persia si, però el públic no.
M'agradaM'agrada
Home, el públic s’equivoca i molt, com és natural donada la subjectivitat de les emocions que transmet la música. Això passa especialment en el món de l’òpera, on m’he fet un tip de veure bravejar cantants que no afinen ni una nota però claven els “pinyols”, o d’altres que no es saben el paper i s’inventen la lletra, per exemple. Jo mateix, endut per l’emoció del moment, he bravejat algunes coses que quan hi penso ara…
Una altra cosa és que si al públic ja li està bé, doncs endavant, que al capdavall és qui paga. Però no fa cap mal dir les coses com són.
Jo no hi vaig ser, però l’Ombra argumenta molt clarament els punts que considera dolents de la interpretació d’Oue, quins creus que no s’ajusten a la realitat?
M'agradaM'agrada
Aquest senyor hauria de ser més educat si vol donar lliçons.
Aquest senyor, si és que és un senyor, té problemes a l’oïda, jo a la Farrés, com diu ell, la vaig escoltar perfectament.
M’ofèn que per argumentar la seva saviesa i erudició s’utilitzin frases vulgars com aquestes:
Oue, va demostrar que l’importa una “m…” la música que només busca l’efecte, ser aplaudid i cobrar)
Sí sí sí! Quin cony de país estem! En un d’ignorants!
i que dirigeix orquestres de tercera o de regional com l’OBC
La Farrés i els altres dos trompetes no s’escoltaven
Aquest músic, el senyor Oue ho és i no gastaré més temps en demostrar obvietats li dóna quaranta mil voltes al comentarista i estic segur que hi ha moltes maneres de dir les coses, però sent groller no es té més raó i faltant a la veritat tampoc.
La qualificació a l’OBC és injusta, falsa i per tant desqualifica tots els valors i coneixements argumentats que tingui aquest individu.
No em va agradar el concert, ja ho he dit, però aquest comentarista de què va?
M'agradaM'agrada
Jofre, tampoc cal prendre-s’ho tan a la valenta 🙂
M'agradaM'agrada
Sisplau, no confongueu “sentir” i “escoltar”. Jo crec que l’home de l’ombra del llardoner vol dir que per més que escoltava no sentia la Farrés.
I posats en el terreny de les paraules faré notar al meu amic corcó José Luís que una “balma” és una cova és a dir un lloc on la roca està balmada i li dono la raó que “hueco” delimita més el significat que “buit” que traduïriem per “hueco” i per “vacio” (“cabeza hueca”/”cap buit”) Que no “vuit” que és “ocho”.
Si tot fos exactament traduïble no caldria estimar les diferents llengües. Cadascú la seva dèria
M'agradaM'agrada
El corcó coincideix plenament i ara callarà, agraint-te la subtil rectificació. Podria al•legar que, com es tractava de la vuitena, m’ha relliscat un vuit, pero no soc (tan) mentider: Els correctors automàtics tenen aquest buit. 😉
M'agradaM'agrada
Què ha dit en Jorge de Persia al respecte?
M'agradaM'agrada
Mai he criticat als “puristes” , son moltes les ocasions que he après i aprènc encara d’algun d’ells però, considero impertinent que algú em dongui lliçóns de “com haig d’escoltar la Música” i més encara, si després de penjarme el títol d’ignorant, intenta fer-me veure que tinc un “sever problema” quan el probleme el té la persona que es gasta temps i calers per assistir a un concert que te clar que no l’hi ha d’agradar doncs, per aquesta persona es obvi que començan pel Director i acabant per l’Orquestra son tots uns inútils ineptes….. aixó si, suposso que la satisfacció la sentirá després, seient al ordinador alimentant el seu “ego de purista” amb intent de menys-preuar la oïda i el gust ( i quin gust!) d’altres persones que, hem assistit al mateix Concert però l’hem gaudit de diferent manera, perque la Música no es una Ciencia exacta, com Art que es, no tenim perqué compartir el nivell de les seves emocions, però si respectar les opinions dels altres i mai,mai arribar l insult, ( aixó mateix li haig d’explicar sovint al meu net, ell té 6 anys…) la Música dels ” Grans ” per sort va ser escrita per tothom, es més, la majoria d’aquells Autors escribien pel poble i segur que la disfrutaven tant o més que prínceps i cortesans…. jo em considero del poble i espero gaudir d’aquesta OBC el major temps possible…..
Estic segura que si repases de nou el que la desmesurada passió t’ha fet escriure , m’entendrás………
M'agradaM'agrada
Ja coneixem a l’Ombra i els seus comentaris abrandats, però no veig que hagi sigut especialment impertinent, més enllà de l’habitual to encès.
Fixa’t que quan parla d’ignorants es refereix a qui compara l’OBC i Oue amb la Staatskapelle (suposo que la de Berlin i no pas la de Dresden) i Barenboim. En aquest sentit té raó, i tan dolent és menysprear la nostra orquestra, certament més bona del que molts es pensen i ens volen fer creure, com voler pensar que no tenim res a envejar als més grans. Cal ser realistes.
La música no és cap ciència, però hi ha certs elements objectius que poden ser analitzats, i això és el què ha fet l’Ombra (no conec gaire l’obra de Bruckner i no em puc posicionar sobre els seus comentaris), sense que això impliqui que tu i molts altres no pogueu gaudir d’aquesta interpretació. Les dues coses no tenen res a veure.
En quant al sever problema… ja no estic tan d’acord amb l’Ombra. No crec que Oue hagi fet mal al públic de l’Auditori amb les seves interpretacions. En tot cas va ser la direcció que en fer-lo fora de manera poc elegant predisposa al públic a favor seu (i això, no ens enganyem, resta objectivitat als judicis, també també als meus).
En aquest país el públic té molts problemes, però no són culpa de l’Oue. Els problemes són la gent que va a concerts perquè queda bé, els que van a passar l’estona i quan s’aborreixen comencen a fer sorollets i a jugar amb el mòbil o a parlar, els que aplaudeixen abans que s’acabi la música perquè la senyora grassa que cridava ja s’ha mort, etc… Que molts cops el públic aprecia més una interpretació poc encertada i en canvi respon fredament a una de memoràble? Cert, però això és normal, ja que no tot el públic té els mateixos gustos ni segueix els mateixos criteris a l’hora de valorar una interpretació.
Blogs com aquest serveixen perquè tots plegats anem afinant el nostre gust i siguem capaços de jutjar millor les interpretacions que escoltem. Però insisteixo, això no vol dir que si les cordes de tal orquestra no sonen prou avellutades no poguem gaudir del concert i sortir encantats de l’auditori. Simplement cal saber reconeixer i separar els aspectes objectius (questions tècniques) dels subjectius (emocions).
Fa un temps vaig assistir a un concert on s’interpretava una obra que m’entusiasma i que conec a fons. Poques vegades he disfrutat tant i vaig sortir quasi plorant de l’emoció, però tot i així et podria fer una llista llarga de detalls que considero erronis per part dels solistes i del director, que en cap cas desmereixen el record magnífic que tinc del concert.
M'agradaM'agrada
No conec d eres a aquesta ombra, no sé quin tarannà té, fa poc que comento i no estic acostumat a aquesta línia dura que no havia llegit fins ara, ho lamento ja que és un llenguatge més propi de foros amb gent més aviat malalta que d’aquest blog on sempre hi ha una bona concòrdia entre els tertulians.
Qui ha dit ? i que dirigeix orquestres de tercera o de regional com l’OBC, referint-se a Eiji Oue?, l’OBC de trecera o de regional, aquesta ombra no toca rodó, si no ho he entés malament la frase és obra seva.
Bona nit, jo ja no tinc res mes a dir.
M'agradaM'agrada
Respecte això que l’OBC és de tercera et dono tota la raó, està totalment fora de lloc i és clarament fals. Prefereixo pensar que és una desafortunada exageració que no pas l’opinió real d’aquesta Ombra.
M'agradaM'agrada
S’ha parlat molt de la mala gestió com a titular d’Oue. No tinc arguments per rebatre-ho, però el seu successor també s’ha centrat en les obres de gran format (que precisament no se li donen gaire bé), i no veig una programació orientada a formar el públic. A més, aquesta temporada fa pinta d’estar muntada més aviat pel Treviño, a jutjar pels solistes convidats (habituals de Torroella).
Què hem guanyat doncs?
M'agradaM'agrada
No puc compartir la forma i algunes coses del fons.
Ja veia a venir que aquesta visita del mestre Oue seria conflictiva, no hi ha hagut un director tant controvertit a l’OBC com Oue, i m’agradaria recordar que no va ser, al menys inicialment, per culpa seva. Que connectés amb el públic i l’orquestra és quelcom que mai li van perdonar aquells que se’l volien treure de sobre per col·locar altres candidats i altres interessos.
Tornar a repetir allò de que les crítiques positives van esdevenir negatives de cop i volta, està tan utilitzat que no cal insistir.
Oue forma part, agradi o no, de la historia de l’OBC i la seva aportació sense cap mena de dubte serà positiva i els aspectes negatius que també els va tenir, tenien molta menys transcendència que tot allò que va fer per pujar una moral de musics i públic, com no ho ha aconseguit cap altre director. Una feina imprescindible que potser molts directors millors no ho sabran fer-ho mai.
Retreure-li que es guardava per a ell les grans obres, quan és la pràctica normal de tots els directors musicals de totes les orquestres, no és ni just ni honest, si no ho hagués fet se li retrauria que no va ser valent i tan sols triava allò més fàcil.
Per altre part no conec gaire bé quina era l’estructura de l’OBC en època del mestre Oue, però em penso que algunes de les coses que li retreus no eren responsabilitat seva, més aviat hi havien altres que s’ocupaven dels aspectes artítics i les línies de treball, no voldria fer-me fort en aquest aspecte, però crec que no tenia totes les atribucions que un director ha de tenir. Per què?, ho desconec.
De mica en mica aquest home s’ha anat trastocant, això és obvi, tant sols cal veure’l per adonar-se’n, però et recordo que aquesta mateixa temporada n’hem tingut un altre, amb resultats musicals esplèndids que estava embolicat amb un afer d’una secta i unes immolacions, per tant qui més qui menys… bromes a part, mai se’m ocorrerà posar en dubte la vàlua del mestre Oue, ni com a music, ni com a director, ens ha deixat coses tan magnífiques que una vuitena de Bruckner decebedora no ho podrà embrutar.
Tu fas un detallat llistat de greuges musicals i atemptats contra la direcció d’aquesta simfonia, de la que no puc contra-argumentar res, en primer lloc perquè els teus coneixements són superiors als meus i no et sabria dir si tens raó o no, penso que en algunes coses l’has clavada i amb altres, francament no hi arribo, però a mi tampoc em va fer el pes, sobretot perquè la vuitena a mi em costa molt que m’agradi i les versions més lloades tampoc em fan el pes, per això he deixat anar allò de les tisores. Certament mentre l’escoltava ahir pel matí pensava el que vaig dir, si l’haguessis acabat aquí seria perfecta, cosa que em costa molt a dir de Wagner, ja per a mi era molt més hàbil, llest i genial, i un cop et fa arriba a l’orgasme musical, acaba. No hi ha en la història de la música millors finals que els de Wagner, i en el cas de Bruckner, humilment penso que no és així. S’embolicava per no dir un altre cosa i caure en el parany de les formes.
Oue ens va fer una novena de Bruckner magnífica (l’enllaç per baixar-la encara està actiu)
https://ximo.wordpress.com/2009/11/23/la-novena-de-bruckner-segons-eiji-oue/
En aquesta vuitena no m’ha agradat malgrat els grans moments que per a mi ha tingut. És difícil mantenir en una obra com aquesta un discurs permanent, Oue no ho ha sabut fer, segurament creu que aquí li aplaudirem tot sempre i qui sap si té raó, li devem mol, però això no vol dir que tingui garantit l’èxit de per vida.
Dit això, jo crec que titllar l’OBC de tercera categoria o regional, és tan injust com fruit d’una ombrada llardonera d’aquelles que més aviat et desprestigien tot l’èxit assolit en les argumentacions anteriors.
Tot això t’ho dic amb tot l’afecte i el respecte que saps que et tinc.
M'agradaM'agrada
Malgrat la mancança de músics,- sobretot la corda- per una retallada de pressupost, i davant les dificultats que comporta dirigir una orquestra amb aquest handicap, el mestre Oue va dirigir l’orquestra més que bé, possant tota la carn a la graella amb una resposta per part dels músics espectacular. Altra cosa és si t’ha emocionat o no, però crec que el problema està en la simfonia, que tot hi tenint moments bonics, són això, moments aillats i repetitus. La diferència compositiva entre la setena i la vuitena és abismal. Mentre la setena està plena de motius preciosos i emotius que esperes tornar-los a escoltar, la vuitena es fa tan llarga com una vaca en braços sense haver-te emocionat ni una engruna.
El taranna d’Eiji Oue pot ser criticable, per alguns la seva actitut es exagerada, per altres inperdonable, i per molts simpàtica, però en general el que compte són els resultats, i aquests amb la nostra orquestra han funcionat de meravella.
M'agradaM'agrada
Isolda, quan els hi fan falta musics en contracten de reforç, no crec que el problema fos aquest, és més penso que hi havien els musics idonis, però potser algú de l’orquestra ens traurà de dubtes.
M'agradaM'agrada
Coincideixo plenament amb la teva crònica. Vaig anar al concert de divendres i tinc molt poc a afegir al que has escrit. Com tu mateix dius em sembla una obra iregular i que enganxa i desenganxa a tongades. Ho sento “ombra” però no és obligatori que ens agradi Bruckner.
El mestre Oue m’ha deixat records inoblidables, sobretot en Mahler i Txaikovski. No necessita acabar els concerts fent “numerets” cercant una adhesió del públic, que d’altra banda ja té. La primera vegada que li vaig veure fer va ser amb la 9a de Beethoven i la samarreta del Barça i no ha deixat de fer-ho en tots els concerts que li he vist després.
Confesso que vaig aplaudir molt al final perquè, tot i no agradar-me massa la simfonia, el so que va treure de l’orquestra em semblà sensacional però quan es va descordar l’armilla em vaig refredar del tot. La reacció del públic va ser instantània però tampoc necessàriament apoteòsica. Algú li hauria de fer saber que el que ens agrada d’ell és la seva manera tan personal de dirigir i que la resta hi sobra.
M'agradaM'agrada
A mi Bruckner m’agrada, i estic segur que amb un altre director la vuitena m’agradaria més, malgrat que les tisores les mantinc fins i tot en les versions de Celebidache, que tampoc cal posar-se de genollons cada vegada que es pronuncia el seu nom, ni amb Klemperer, ni amb la de Barenboim.
Oue està per anar a Sálvame de luxe i que li facin un polígraf. 🙂
M'agradaM'agrada
Per cert, i per treure marro… jé,jé…. algú sap quan ens torna a visitar E.Oue ?
M'agradaM'agrada
Per acabar-ho d’arreglar diu Jorge de Persia a La Vanguardia d’avui dilluns dia 7/04/2013:
La visita de Eiji Oue, hasta hace poco titular de la OBC, plantea una cuestión importante. De todos son conocidas las opiniones encontradas que se dieron sobre su gestión y el significativo apoyo de un sector del público y de la misma orquesta. Su rentrée llegó de la mano de la potente Sinfonía núm. 8 de Bruckner, un ámbito, como el gran poema sinfónico o incluso el mundo mahleriano, que son de su especial gusto y en el que se muestra muy eficaz. Y es cierto que los artistas se mueven en ámbitos estéticos de preferencia y a un intérprete no todo le viene igual.
Digo esto movido por la vibrante versión de esta Octava de Bruckner que no haría dudar a cualquier mortal en poner los laureles en manos de Oue. Un allegro inicial inestable en el bosque de metales, aunque eficaz por parte de Oue en sostener la tensión de un fraseo consistente. Cierto ejercicio de libertad y profundos silencios. Y lo mejor comenzó en el segundo, en cuanto a matices, consistencia en tensión-relajación y una potente sección de contrabajos que -al igual que un solo de los chelos- merecieron premio en toda la obra. Dominó la buena expresión, que no tanto la limpieza sonora. Y en el adagio la cuerda fue intensa y limpia. Faltaban varios solistas, pero la orquesta estuvo a muy buen nivel. Mérito del director, que muestra dos dimensiones de lo humano. Y eso estaría en el centro de la crítica. Una trascendente, artística, no exenta de emoción, que muestra un espíritu de grandiosidad digno de la posesión (eso que etimológicamente llaman entusiasmo) que comunica, y estimula con claridad a la orquesta que lo asume. La otra, la humana de los sentimientos, la que le exigiría ser más racional en la tarea, la que le hace también saltar del escenario y fundirse en un abrazo con un espectador que le lleva flores, pero que no pudo -al menos en su gestión- conectar con el mundo más administrativo del que también debe nutrirse el quehacer cotidiano de una orquesta. Ya lo dijimos, estupendo director (de laurel) para visitas y para conectar con un público pleno de sentimiento.
M'agradaM'agrada
Vivir para leer.
M'agradaM'agrada
Catalunya se’ns desfà a les mans…
O està fins als nassos o rep pressions… o s’ha trastocat. Sí que és cert que la corda va estar molt bé a l’Adagio i que el primer moviment va haver-hi tensió. Però i tot el que no diu? Pq s’ho menja? El problema està en el que calla.
M'agradaM'agrada
I en els moments àlgids de la polèmica, en plena campanya per fotre’l fora, amb el que deia.
Feia molt temps que no feia una crítica dels concerts de l’Oue, ves a saber que hi ha al darrera d’aquesta.
M'agradaM'agrada
Intento ser breu. Em vaig alegrar quan Oue el van designar titular pq havia dirigit una 5a de Txaikovski (crec que era la temporada 2005…no ho recordo bé) i després aquella 7a de Bruckner. Després va tornar per trercera vegada coma titular i els inicis van ser bons. Després va descarrilar i degradar-se. Ho dic perquè jo era pro Oue quan feia dignament el que li pertocava (i Joaquim un director TITULAR s’ocupa de gestions i també d’estrenar obres i ampliar repertori…per això és titular no pas convidat o emèrit).
1- A JOFRE. Considerar que el públic no s’equivoca em sembla mostrar el teu descrèdit. L’Elio ho ha exposat clarament. Sobretot un públic que musicalment s’ha format els darrers i no té coneixements de història de la interpretació i li poden servir gat per llebre com és el cas.
2- A JOFRE. Ser educat amb un senyor que ens ve a prendre el pèl artísticament a base del seu narcisisme i insubstancialitat artística, crec que és ser massa generós. Si tan mervallós és Oue, quin èxit internacional té? On són les grans ovacions arreu d’on dirigeixi? O és que només ve a Catalunya a deixar-s’hi la pell (segons l’efecte catàrtic que us produeix). Quin honor, doncs!
3- A GLORIA APARICIO. No és purisme. La riquesa de la interpretació és amplísima. Hi ha una distància abismal entre el purisme i la diversitat.
4- No sorprèn que no us agradi l’obra. Tocada així a mi se’m va insuprotable. I la conec! Amb partitura (tant la versió de 1887 com la de 1890) i a través de la discografia. Esteu davant d’una obra mestra, capdalt de la historia de la música i parleu d’ella com si fos un exercici de joventud… Perdoneu, però no us l’han presentat bé: ni el mestre director ni les notes al programa que us havien de dir perquè aquesta obra representa una cima excepcional de la música occidental.
5- Perquè precisament estimo l’OBC li exigeixo el nivell que ha de donar (que no és el d’una Filharmònica de Viena.
6- Quan deia ignorant, em referia a la senyora de “….”, suposada músic.
7- A JOAQUIM. Que l’Oue forma part de la història de l’orquestra és obvi. Aprenguem dels errors i encaminent-nos cap a una excel·lència que ja ens convé. Cal informar i formar al públic. Concert com el de la Vuitena, deformen el públic. No cal dir que parlant amb alguns professors de l’orquestra es trasllueix la comoditat de treballar amb ell, però també la disconformitat amb la seva tasca artística. Dit ras: el “com” els agrada, el “què”, no.
M'agradaM'agrada
No cal que em diguis de que s’ocupa un director, ho sé, però saps segur si en les seves atribucions tenia aquestes?, o això ho feia l’Alfaya?
A mi la vuitena se’m fa bastant insuportable dirigeixi qui la dirigeixi. Perdona’m ja tens més motius per estar preocupat 🙂
Jo crec que el musics ja estan tips de l’Oue, no m’estranya, però que amb ell l’orquestra es creix, és una evidència, t’agradi o no. Els resultats seran discutibles, però jo també he parlat amb musics i hi haurà tantes opinions com musics hi ha.
Jo crec que el mateix que has dit ho haguessis dit d’una altra manera, de ben segur que ara estaria contestant a l’atra discussió eterna, la baritonalitat de Domingo.
M'agradaM'agrada
Que els músics ja estan tips de l’Oue?
Ara si que ja no entenc res…
M'agradaM'agrada
De les excentricitats de l’Oue, suposo que ara no acceptarien una actitud així en un director titular, és que cada vegada és més parodia. Altre cosa és quan transmet a dalt del podi, els coneix bé i hi ha química, per això crec que ell sap treure una força i un entusiasme que altres no.
El diumenge, i suposo que els altres dies igual, quan TOTA l’orquestra asseguda li dedicaven una sonada mostra d’aprovació i estima, és per tot el que ha fet abans i durant el concert. DE la mateixa manera que quan va baixar a abraçar-se amb el músic jubilat ho feia de tot cor, no pas per agradar a ningú, n’estic convençut i això lògicament els musics ho valoren.
M'agradaM'agrada
No es que hi hagi una distancia abismal, entre el purisme i la diversitat, més bé es que no tenen res a veure, es clar que defenso la diversitat i aquesta es mostra precisament a través dels nostres sentits i en la percepció dels diversos sentiments que ens pugui proporcionar la lectura, quan escoltem Música , contemplen una pintura, assistim a una obra teatral etc…. aquest el motiu per el que estem intercanviant opinions no ? sembla ser que tots no pensem exactament el mateix doncs això es per a mí la “diversitat ” .
I com que el tema em comença a ratllar ( com diuen els joves ) bona nit i demá serà un altre dia.
M'agradaM'agrada
Per una serie d’incidències que no venen al cas no he pogut participar tant com voldria en aquest post. I mira que m’hagués agradat. I ara, entrar a dir la meva, a l’hora que és, amb lo poc concís que sóc, i desprès d’haver disfrutat de Bach al Palau tot tornant-me l’harmonia i serenor perduda doncs és difícil. És per això, que demano disculpes a JL perquè em limitaré a fer “copy and paste” de lo que en el seu blog vaig escriure en ocasió de la preparació del concert i del concert mateix.
Pel que fa al concert…
Fluix, molt fluix concert de l’OBC el divendres, i molt millor dissabte. Jo diría que el divendres va ser quasi un assaig general aplicadet que va fer que el dissabte la cosa funcionés millor. Si no, no s’enten. Ha baixat pel de nivell l’OBC en els dos últims concerts, en una temporada que portava esplèndida, amb una ben vulgar i sorollosa sisena de Beethoven (imperdonable) i aquesta vegada amb una simfonia per a lluir-se que va passar el primer dia sense pena ni gloria, en una partitura que de pena en té ben poca i de gloria molta. Ahir, en canvi, vaig sortir bastant més satisfet i al menys s’havien complert les meves expectatives. L’excels adagio va sonar força bé, encara que no em va deixar conmogut com hauria. Bé el trio del scherzo i els moviments extrems. Pel que fa al volum sonor potser si que els metalls van “apretar” massa i efectivament no hagués estat malament no sentir-se tan absolutament aclaparat, encara que el so del Bruckner pur demana aquesta mena de sensació d’apocalipsi que m’agrada molt. I en Oue, com sempre, extrovertit quan dirigeix (i quan no dirigeix), però massa, al meu parer. Poc a poc s’està convertint en una caricatura de si mateix. I és una llàstima, perque dirigeix molt bé, els seus gestos transmeten i comuniquen molt bé, però certs excessos espatllen el resultat final, i fins i tot la concentació dels propis músics.
…i pel que fa al compositor…
Escriu Harold C. Shonberg (en un dels millors llibres mai escrits sobre grans compositors) que els detractors d’aquest enorme compositor deien que va fer la mateixa simfonia nou vegades. No els hi faltava raò. Ben segur encara ara ho podem sentir o llegir en detractors actuals, que tenir-ne en té. I no els hi falta raò, insisteixo, perquè les similituts formals en les estructures, els formats, moviments, estil, líneas melòdiques, l’ús del cromatisme, etc…són una constant en gairebé totes les seves simfonies. Els abruptes canvis, els contrastos, tots els seus finales amb acords resonants suspesos a l’aire, tots els seus scherzos, adagios (a partir de la 5ª)…sí, sí, d’acord, tot això que li escoltem en una simfonia qualsevol ben segur li hem escoltat en un altra d’opus anterior, i en això hi penso tot sovint, però sóc dels que quedo mut i perplexe davant les columnes sonores amb que Bruckner m’aclapara com ningú. I com era un home profundament religiós, li escau perfectament el fet de catalogar les seves simfonies com autèntiques catedrals sonores. Perque tenen similars característiques: grandesa, solemnitat, religiositat. Estem davant d’edicifis imponents: uns arquitectònics, els altres musicals. Jo disfruto amb aquestes “moles” que són les seves nou simfonies, tot sentint aquest so compacte, imponent, “catedralici”, aquest so que et presiona des de totes direccions d’una manera que et deixa estorat. I què passa amb la octava? Doncs que és la més llarga, la més imponent encara, o sigui, que estem davant de la catedral més gran. I quan un està davant de la de Colonia, per exemple, oi que queda amb la boca oberta? Doncs lo mateix, però amb les orelles!
…i la coda final…
Molt de compte: Bruckner va versionar molt les seves obres, i no tant pel fet de ser perfeccionista sino per pura inseguretat. Era músic insegur i molt influenciable. L’octava no va ser una excepció i d’aquí les revisions i diferents edicions de l’obra. És a dir, amb Bruckner les cosa se’ns complica perquè a més de les seves propies revisions els editors feien de les seves, i això gairebé en la majoria de les seves simfonies. El resultat de l’octava amb l’edició Haas que varem escoltar a l’Auditori no correspon ni a la primera versió del 1887 ni a la segona més reduida del 1890 (producte de la discomformitat de Levi amb la primera): dit de manera molt simplista, ve a ser la segona amb amplis fragments de la primera, amb transicions fetes pel mateix Haas. Altres editors tambè varen possar abans les mans sobre la partitura de manera que bé podriem dir que hi ha fragments en la simfonia que de Bruckner en tenen ben poc. Vull resaltar aquest fet perquè certes inconsistències de construcció no es poden atribuir a Bruckner.
M'agradaM'agrada
Disculpes,res, prou honor que em fas deixant aquest comentaris que en tot cas son ben teus. I una mica de publicitat: Ei: Josep Olivé, també a casa meva! 🙂
Darreres notes de la coda: Té inconsistències de construcció. Siguin de qui siguin, ¿creus que poden influir amb les dificultats del aficionats corrientillos? ¿Quina edició seria la mes lliure d’errors propis o aliens?
¿Que tal els nens de Windsbach? ¿Quants es van marejar?
M'agradaM'agrada
L’edició Haas és la que més s’interpreta i la més pròxima a l’original, donat que restaura gran part del material de la versió del 1887 i l’aplica sobre la versió del 1890. Les altres no les conec i de fet s’interpreten molt rarament. Hi ha un gran debat en la quantitat de notes “restaurades” i “alienes” i aqui si que ja no hi arribo. Hermann Levi (el director jueu al qui Wagner li professava no sols amistat sino admiració fins el punt de demanar-li quasi de genolls que dirigis Parsifal) va ser el causant de que Bruckner revisés de dalt a baix la seva simfonia, reduint-la sensiblement i modificant força fragments (el resultat final tampoc li va agradar i al final no la va dirigir donat que va morir en el 1890 precisament). L’inseguretat compositiva de Bruckner ve precisament de que el resultat final d’una simfonia depenia, per exemple en l’octava, del parer d’un director que admirava molt (Levi) i que si a aquest no li agradava aleshores Bruckner ho reconsiderava tot. Si més no, curiós, però que ens dona una idea de la personalitat vital i influenciable de Bruckner. La lectura d’una bona biografia seva és fins i tot bastant divertida, perquè us ho dic, era un personatge, des del punt de vista musical, poc current i entranyable.
Aficionats corrientillos? jejejejej… És que no sé com contestar a la pregunta. La música instrumental és un art abstracte i per tant com arriba a tota mena d’afecionats és molt complicat determinar-ho. Per exemple, no es descobreix l’inmensitat de Mozart fins anys de ser aficionat. Músic d’estructures ben clàssiques però d’una complexitat enorme, i aquest fet no ho captes fins que no has escoltat molta música. I la primera impressió que dona és de ser una música fàcil i galant, oi? Les estructures de Bruckner no són complexes, es mou en paràmetres formals del classicisme i del romanticisme, però certa reiteració i certa grandiloquència precisament en la forma probablement es poc atraient als afeicinats “corrientillos”, i tot depen del grau d’assimilació d’una música determinada i del voler saber d’ella l’èxit o no que tindrà, més tart o més aviat, ens el farem nostra o el rebutgerem.
Tot aficionat que vagi a un concert a escoltar música, que no molesti, que no vagi a enredar, que no cregui que està al sofà de casa, que no vagi a passar l’estona, que hi va per un interés cultural i personal, que vol descubrir quelcom de nou…tot aficionat aixi no és gens “corrientillo”, és un gran aficionat, encara que sigui el seu primer concert! 🙂
Marajats el nens del Widsbach? Ara m’he perdut! 🙂 Bona passió, bon cor i grandíssims baixos continuus (cello i orgue). I un ambient a l’escenari proper a lo que hauria estat a la Tomas Kirche. Pensava que podries ser-hi i que hi hauría gent de per aqui però no…i amb Volodos tambè solet que estava…tots els 10 bisos (!) que va interpretar, tots per a mi! jajajaja… 🙂
M'agradaM'agrada
On eres tu el dia del Ludwig?, i el dels Stabat mater amb el Vivaldi? 😆
Noi no es pot anat a tot arreu, jo ahir m’hagués agradat anar a la Passí i vaig veure a la pàgina del Palau, entrades des de 16€ i a l’hora de la veritat de 16€, res de res, 26€ la més barata, al lateral de les llotges de segon pis, i francament, ho trobo excessiu i ho lamento profundament, ahir hagués volgut “passionar santjoanescament”.
Gràcies per les teves didàctiques brucknerianes, però ni així 😥 no estic passant un moment especialment brucknerià, per culpa?, no m’ho facis dir.
M'agradaM'agrada
Vale, vale…jejejej…tens raò, però aviat Sokolov amb la Hammerklavier! Només dic això, perquè amb Minkowski crec que si hi haurà quorum. 🙂 JL, tambè va per tu! I per a tothom, és clar!!! 🙂 Ànims pel que sigui! 🙂
M'agradaM'agrada
Fixat que la seqüència va ser, Ivan el Terrible, triple concerts, Stabats Mater i vuitena de Bruckner, de manera consecutiva. Dilluns Bach hagués estat el depurador ideal, però tot no pot ser.
Gràcies, de moment aquest proper cap de setmana tenim Requiem, a veure si l’amic PG aconsegueix unir-nos gràcies a verdi.
M'agradaM'agrada
Intentaré Sokolov, ara mateix m’ho miro.
Les dos vegades que he vist aquest cor, algun nen va caure i altres abandonaven l’escenari després d’una indicació del director, i no crec que fos allò de “senyoreta, tinc pipi”
M'agradaM'agrada
Vaja…no ho sabía…saps una cosa que pot estar relacionada? Ahir, abans d’entrar vaig veure a molts al pati exterior del Palau menjant un entrepà i em va sobtar el fet de que tots els entrepans eren iguals i tots el prenien moments abans de començar el concert… Un altre cosa divertida va ser que en els moments en que el cor no intervenia seien al mateix terra esglaonat de l’escenari de fons (les muses se’ls miraven pel estorades) i com que més aviat tots ells eran llargs i prims la visió era, si més no, divertida i pel hil.larant … Això si, cantar, lo que es diu cantar, molt bé! 🙂
M'agradaM'agrada
Jo em vaig descomptar, amb el Volodos: diria que va arribar als 12 o 13 bisos, i no li hagués costat continuar… Fabulós. En canvi, la Passió, no sé… em va deixar un pèl fred. No sé si va ser perquè trobava a faltar un registre de veus més greus, al cor, que en ser només de nen li dóna un color diferent, maco i tot el que es vulgui, però… Igual no tenia el dia, que també pot ser.
M'agradaM'agrada
Vaig llegir que van ser 11 propines
M'agradaM'agrada
Josep, gràcies per els teus ilustrats comentaris, m’han fet coneixer una mica més el treball d’aquest compositor (i d’altres…) en aquesta Simfonía que em costa de digerir , aquest blog s’enriqueix dia a dia per mèrits de gent que s’implica generosament i amb humilitat com vosaltres, tu, Joaquim ,Colbran , J.Luis etc…no em cansaré mai d’agraïr la vostre desinteressada tasca,
M'agradaM'agrada
Gràcies Gloria. Ja ho vaig dir un dia: el que és un plaer és poguer explicar el que un sent en una finestra com aquesta….i poguer llegir el que penses tu, per exemple.
M'agradaM'agrada
¿Esta sinfonía no era la sublimación de la música, según Alfonso Guerra? Pues ya está todo dicho, ya he pasado el cepillo.
No puedo aportar nada a algunas cosas que ya se han expuesto en este apasionante rosario de comentarios.
Junto a la brillantez hubo de todo un poco, pero jamás diría que Oue sea un director malo, ni tan siquiera mediocre, si no está dirigiendo las mejores orquestas será por otros aspectos extra musicales o artísticos, ya que como él o peores que él, están dirigiendo en orquestas estelares. Eso como todo el mundo sabe, es debido a las agencias artísticas y ese es un mundo a parte, el lado oscuro.
M'agradaM'agrada
Joaquim, m’has deixat molt intrigat i no sóc del “mundillo” no sé a quí t’estàs referint amb allò del director que “estava embolicat amb un afer d’una secta i unes immolacions” ¿Va venir a dirigir el Tom Cruise i no me’n vaig assabentar? ¿O era l’Acebes?.
I adreçat a tots els doctes brucknerians: què opineu de les versions de Günter Wand en els DVD de TDK?
M'agradaM'agrada
Aquí ho trobaràs
https://ximo.wordpress.com/2013/02/10/lobc-i-debussy/
i per ser més tremendista, aquest
http://www.20minutos.es/noticia/167881/0/secta/templo/solar/
M'agradaM'agrada
Les versions de Günter Wand són de referència, tant les que hi ha disponibles en DVD amb l’Orquestra de la NDR d’Hamburg, com les que van gravar en concerts a Berlin amb la Filharmònica de Berlin. Celibidache va ser referència “especial” de l’últim quart del segle XX de la música d’Anton Bruckner.Günter Wand, més terrenal, és l’últim director que millor ha servit la música de Bruckner.
M'agradaM'agrada
Hola Toni, quant temps!!!. me’n alegro tornar-te a veure per aquí.
Gràcies per la teva aportació
M'agradaM'agrada
Quasi 80 entrades (moltes ben extenses) per un concert de l’OBC! I sense Kaufmans ni Netrebkos! Brutal! 🙂
M'agradaM'agrada
Cal, no ho oblidis, Eiji Oue, un comentari tipus tisorades a la vuitena de Bruckner (un anatema com un altre) i és clar, la desinteressada o no, col·laboració de l’ombra del llardoner. Ja ho tenim, la tempesta perfecta.
M'agradaM'agrada
Para que los comentarios lleguen a 80 voy a decir algo. Yo no fui al Auditori. Me quedé en casa y grabé la retransmisión que está vuestro alcance.
A mí Bruckner no me interesa. Lo siento, me aburre. Procuro evitarlo. Cuantas veces he asistido a conciertos de su obra me distraigo con lo primero que me viene a la cabeza, pues a los 20 minutos ya estoy agotado. De lo que escuché en la retransmisión noté una lentitud pasmosa y sólo captaron positivamente mi atención los 15 minutos finales. Este juicio no quiero achacarlo ni a la dirección de Oue, ni a la calidad de la orquesta, ni -por supuesto- a la calidad intrínseca de la obra y del compositor, sino simplemente a que no conecto con Bruckner y a mi edad ya no estoy para machacarme para que un compositor me agrade si no me satisface.
Fede
M'agradaM'agrada
T’entenc: em passa igual. Deia el Josep que hi ha tot un procés per descobrir la immensitat d’algunes músiques, referint-se a Mozart. És cert: en el cas de Mozart, ha estat el temps qui m’ha fet copsar el seu geni, després d’anys d’un cert “menyspreu” per la facilitat o la poca (aparentment) substància de la seva música. Un dia l’escoltes i penses “oh, com és això?” i trobes que hi ha tot un món sota aquella diafanitat que sembla innocent i superficial, i que té tot un seguit d’obres de geni absolut. I he passat processos de “no puc amb ell” que han acabat en l’admiració més absoluta amb Brahms o Mahler (amb moltes reserves, en algun cas), on, com Sant Pau, hi ha hagut un descobriment progressiu i la conversió final. Amb Bruckner no he pogut: de tant en tant, el sento i miro al cel a veure si s’apareix la llum i em diu “Bocachete, Bocathete, per què no m’escoltes?” i caïc del cavall, però no… I ja no emprenc el camí de Damasc i em quedo a casa, malgrat que vingui tal orquestra o tal director. Encara estic en una fase de sentir-me “culpable” pel fet que no m’agradi, com si fos dolent que sigui així (se suposa que hauria de ser capaç d’entendre’l i tot això), però és, com dius, una qüestió diferent: de gust, de connectar-hi… I no hi ha manera.
M'agradaM'agrada
Igual que hi ha “jumellages” de ciutats n’hi hauria d’haver de persones. Em declaro, unilateralment, ànima bessona de Bocachete (Mozart, Brahms, Mahler…) tot esperant no prendre mal quan caiguem del cavall. Un dia haurem de sortir de l’armari demanant tisores i que no tradueixin els textos del diví Wagner)
M'agradaM'agrada
jumellages?, m’has fet mirar el diccionari de l’IEC i res de res, però pel que ve després he comprés la cosa, tot i que el mot… Estic segur que em faràs una petita dissertació, bé, m’encantaria que ho fessis, que és diferent.
M'agradaM'agrada
Sobra una ela.
El senyor Wikipedia en francès diu: “Le jumelage est l’action d’associer deux choses identiques ou complémentaires ; le terme est aujourd’hui largement attaché à l’association de deux villes (la plupart du temps de pays différents).”
Només vola posar de manifest que em vaig sorprendre de la semblaça en els processos que partint del rebuig o menyspreu inicial desemboquen en devoció (Mozart, Brahms, Mahler) i que segueixen en la tossuderia de voler trobar en Bruckner el que altres afortunats hi troben.
I el final només et volia provocar (una miqueta) demanant tisores també per algun Wagner i, especialment, que NO ens tradueixin els textos ja que, sovint, els trobo indigeribles i pedants. Per exemple tinc un greu problema amb els “Mestres cantaires”.
M'agradaM'agrada
Molt agraït per l’aclariment.
Pel que fa a la petita dolenteria, com si no hagués llegit res 🙄 Els texts de Wagner es poden retallar, però aleshores haurien de taral·larejar la partitura, perquè a a aquesta no et deixo fer-li cap tisorada. 🙂
El text de Meistersinger és fins i tot perillós.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva sinceritat amic Bocachete, tothom té el seu Monteverdi 😉
M'agradaM'agrada
Sí, sí… està vist que el meu és l’Antonet de Cal Santflorià, que Monteverdi ja m’està bé. I veient que el Lluísemili em “jumelageixa”, ja no em sento tan malament ni tan “bitxo rar”. De tota manera, oh mon jumeau, justament trobo que Die Meistersinger és el llibret on Wagner se’n surt millor, i el que menys retallaria. Com a mínim, hi demostra un cert sentit dramàtic totalment absent en altres obres.
M'agradaM'agrada
però té un discurs final d’esvàstica i bigotet, vaja que el dolç Sachs té un passat, un present, i sobretot un futur temible.
M'agradaM'agrada
A això (esvastica i bigotet) “em venia a referir”. Abans com que no els entenia…
M'agradaM'agrada
El sobre-titulat, tan criticat per molts, és imprescindible en moltes òperes i en moltes descobrim llums i ombres, en les de Wagner, s’evidencia la retòrica persistent i en molts casos la pedanteria d’un poeta que no està a l’alçada del music, però que per a mi, en la suma d’ambdues arts, excel·lia- En el cas de Meistersinger, la ideologia fàcilment associable al posterior nazisme, la fa en alguns moments, especialment incòmoda, però renoi quina música! (millor que s’espatlli el sobre-titulat, o com darrerament fan, canviat per adequar-se a les noves dramatúrgies.
M'agradaM'agrada
“Com a mínim, hi demostra un cert sentit dramàtic totalment absent en altres obres”
Uf!! Tinc massa son per contestar, que sinó… 😉
M'agradaM'agrada
No serem tan categòrics: “no tant present en moltes altres obres…”. I també combinat amb algunes escenes que podrien escurçar-se bastant. Però bé…
M'agradaM'agrada
No et tallis, home!
M'agradaM'agrada