IN FERNEM LAND

EL PARSIFAL SEGONS THOMAS HENGELBROCK


Parsifal, acte 3er, producció original de l'estrena a Bayreuth (1882)

Parsifal, acte 3er, producció original de l’estrena a Bayreuth (1882)

Un dels esdeveniments wagnerians de la commemoració del bicentenari és sense cap mena de dubte la versió de Parsifal que el director alemany Thomas Hengelbrock (Wilhelmshaven, 9 de juny de 1958) ha ofert a Dortmund, Essen i al Teatro Real de Madrid, intentant recuperar el so original de l’estrena, incorporant instruments reconstruïts, imitant els de l’època de l’estrena de l’òpera.

Al mestre Hengelbrock ja li devem aproximacions historicistes d’altres òperes, com la de Norma de Bellini, de la que en va fer una versió que va suposà el debut de Cecilia Bartoli en el rol (Dortmund 2010). A la seva pàgina web trobareu més informació dels nous projectes.

El primer que cal saber en aquesta reconstrucció historicista és la utilització d’un diapasó de 435Hz en front dels 440Hz actuals, això vol dir una baixada notable que en principi sembla que ha de treure brillantor a la interpretació, però no és així.

També en la reconstrucció dels instruments s’ha tingut en compte la utilització de les cordes de tripa en lloc de les d’acer que s’utilitzen avui en dia.

Pel que fa a la pulsació instrumental s’intenta evitar el vibrat que queda cenyit a moment molt concrets de la partitura, d’aquesta manera s’obté una sonoritat més opaca, sense tanta brillantor, però també més arrodonida, etèria i càlida.

El mestre Thomas Hengelbrock endut per els criteris associats a la música antiga i barroca, també utilitza per aquest Parsifal uns temps molt lleugers (91:35 minuts el primer acte, 61 el segon i 64:21 en el tercer), que sorprenen, si bé no molesten. La mística no té que anar associada amb la lentitud cerimoniosa, però a vegades sembla que a Hengelbrock se li escapi el tren i la versió queda una mica despullada i fora del context romàntic en que la que jo suposo que va ser escrita, o és que el concepte de romanticisme associat al gruix expressiu de l’orquestra és una invenció moderna?

L’efecte sonor suposo que al natural era més sorprenent, ja que tan sols escoltat en la gravació de la transmissió radiofònica, aviat deixa de sorprendre i ens acostumem, al menys jo, de manera plaent a les sonoritats suposadament originals, tot i que en certs moments s’utilitzen efectes sonors “nous”, com les famoses campanes del canvi d’escena al primer i tercer acte, o la destrucció del castell de Klingsor, amb la utilització de la mateixa maquinària emprada a l’estrena, que suposem un efecte absolutament nou.

El so és esplèndid, arrodonit i ple, no perd mai la consistència ni el gruix, però sona més dolç, menys agressiu, sobretot els metalls.

Pel que fa a la utilització de les veus blanques en el cor és una solució que en la gravació produeix un efecte interessant, si bé la rapidesa del tempo li resta atractiu i misticisme angelical que sembla que hauria d’acompanyar la incorporació de les veus blanques.

Escoltem el canvi d’escena del primer acte fins l’entrada de Titurel.

Amalie Materna, Emil Scaria i Hermann Winkelmann al Parsifal de 1882 a Bayreuth

Amalie Materna, Emil Scaria i Hermann Winkelmann al Parsifal de 1882 a Bayreuth

No em deixa de sorprendre que mentre es busca una sonoritat orquestral “autèntica”, amb la recerca del so i la interpretació personal del director, amb les veus es tendeixi a l’alleugeriment impropi de l’estrena, és com un contrasentit pensar que cantants com Simon O’Neill (Parsifal amb veu de pissarrí a mida que la veu passa la zona central que intenta emmascarar), Matthias Goerne (Amfortas schubertià que suposo que en teatre deu costar traspassar l’orquestra i al que he trobat molt afectat d’emissió però lluint i exhibint el legato que el caracteritza), Frank van Hove (Gurnemanz insuficient s’escolti amb les orelles ben obertes o ben tancades, al menys al Real van tenir a Kwangchul Youn) o Angela Denoke (Kundry únicament amb temperament, ja que la veu és poc apropiada i està malmesa), puguin tenir algun punt de contacte amb Hermann Winkelmann (Parsifal), Amalie Materna (Kundry), Emil Scaria (Gurnemanz) o Theodor Reichmann (Amfortas)

La veu de Hermann Winkelmann a l’any 1900, quan tenia 51 anys i divuit després de l’estrena de Parsifal a Bayreuth, sonava així en la precarietat entranyable d’aquelles juràssiques gravacions. Interpreta “Am stillen Herd” de Die Meistersinger von Nürnberg, amb acompanyament pianístic. Tot i els inconvenients sonors, s’aprecia una consistència sonora ben diferent a O’Neill, i no vull mencionar altres Parsifals del moment com l’escolanet per no enredar més la troca.

Pel que fa a Amelie Materna, de la que no disposem de cap gravació i que també va ser la primera Brünnhilde del primer Ring complert al Festspielhaus de Bayreuth (1876) era una soprano dramàtica suposadament a molta distància de la Sra. Denoke, una lírica amb problemes en ambdós extrems de la tessitura que llastren definitivament la intensa interpretació que ens pugui oferir.

Escoltem els darrers 10 minuts del segon acte, que tenint en compte la velocitat de creuer del mestre Hengelbrock és molt tros. Escoltarem a Denoke, O’NeillJohannes Martin Kränzle (Klingsor)

Del tercer acte escoltem a Matthias Goerne (primera vegada que interpreta Amfortas) i el seu imponent lament “Ja wehe!Wehe!” i fins l’acabem de l’acte. Un moment veritablement màgic i que crec que il·lustre magníficament el concepte sonor i estètic que Thomas Hengelbrock vol oferir en aquesta “nova” visió de Parsifal.

Thomas Hengelbrock

Thomas Hengelbrock

PARSIFAL
Richard Wagner

Amfortas: Matthias Goerne
Titurel: Victor von Halem
Gurnemanz: Frank van Hove
Parsifal: Simon O’Neill
Klingsor: Johannes Martin Kränzle
Kundry: Angela Denoke
Stimmen aus der Höhe: Marion Eckstein
Knappen: Virgil Hartinger, Manuel Warwitz
Ritter: Hermann Oswald, Marek Rzepka
Blumenmädchen: Katja Stuber, Gunta Gelgote, Antonia Bourvè,
Tanya Aspelmeier, Heike Heilmann, Marion Eckstein

Knabenchor der Chorakademie am Konzerthaus Dortmund
(Einstudierung: Jost Salm)
Balthasar-Neumann-Chor
(Einstudierung: Detlef Bratschke)
Balthasar-Neumann-Ensemble
Dirigent: Thomas Hengelbrock
Gravació efectuada a Dortmund, gener de 2013

ENLLAÇ mp3 (comprimit en un únic arxiu rar)

http://rapidshare.com/files/1839847180/Parsifal_Hengelbrock_0113.rar

Suposo que el somni de Thomas Hengelbrock seria interpretar Parsifal, amb els instruments “originals” i els criteris interpretatius exposats en aquesta interessantíssima versió, en el fossat del Festspielhaus de Bayreuth, on va debutà en l’estrena de l’actual i polèmica producció de Tannhaüser  l’any 2011 (al 2012 va ser substituït per Thielemann).

En el fossat de Bayreuth aquest Parsifal prendria tota la seva magnitud i la  suposada autenticitat, i per tant el treball de recerca del director seria just que pogués ser escoltat en la caixa acústica ideada per aquesta òpera. Qui sap si un dia les germanastres li cediran el privilegi per fer-ho.

Demà a mitjanit esteu convocats a IFL, tenim festa d’aniversari

22 comments

  1. Pues me gusta mucho. Creí que iba a echar pestes, pero me parece muy interesante y digno de ser escuchado y valorado en directo.
    Los que fueron al Real y de cuyo criterio me fío, me lo elogiaron sin reservas.
    Las voces ya son otra cosa. Aunque ese Amfortas en la Schubertiada, me encanta.

    “¿o és que el concepte de romanticisme associat al gruix expressiu de l’orquestra és una invenció moderna?”.
    Cada vez tengo más claro que sí. Lo cual no quita para que, si así fuera, lo considere una invención muy acertada.
    Un abrazo

    PS. Nos vemos pronto, aunque sea sin Antonenko, ¿no?

    M'agrada

    • Si me demuestras que el romanticismo musical era diferente a como nos lo han vendido hasta ahora, tienes pagado un vermut.
      Nos vemos pronto, si, aunque terminen cantando los covers de los covers, faltaria más, aunque el tal Benetikt, quien sabe si descendiente de Papas, me preocupa un tanto 😥

      M'agrada

  2. En vivo y en directo, fue algo memorable, aunque de acuerdo con las imperfecciones que matizas sobre el aspecto vocal.
    El sonido y el tempo nunca oido, sorprendente al principio, consiguió abducirnos en el transcurso sonoro con una atención total.
    Gracias por la oportunidad de revivirlo!!.
    Goerne (y su danza corporal) hizo un Anfortas doliente y atormentado de gran expresión. Fue un placer escuchar todo el canto sin que tuvieran que gritar.
    Dispongo de programa de mano por si te interesa, imagino lo debes tener…

    M'agrada

    • Vocalment la cosa hagués hagut de ser tractada amb el mateix criteri i rigor, peró lamentablement no va ser així.
      Jo no disposo de cap programa, tots els que conec que hi van anar no me’n van portar cap, m’interessa, t’escriuré un e-mail
      Gràcies Josefina

      M'agrada

  3. simone

    A mi també m’agrada molt aquesta versio historicista. S’agraeixen els 435 Hz, mes propers a la frequencia que diuen es la del cos huma (432 Hz). Poder els habituals 440 o 442 funcionen per obrir les orelles del public? 😉
    Aixo de “pissarrí” (?) es un mica menys dolent que “escolanet”, oi?

    M'agrada

    • Hi ha una peli molt bona de Stephen Frears, que es titula Prick Up Your Ears 🙂
      Pisarrí és menys que escolanet, l’escolanet al menys canta bé i pot arribar a diaca o prevere, mai a bisbe, però aquest O’neill és desagradable 👿

      M'agrada

  4. Carlos R.

    Una experiencia que jamás olvidaré, a pesar de O’Neill y por encima de todos, de la insufrible Denoke. En cuanto a Goerne no creo que fuera un debut acertado, el rol a pesar de la precaución de Hengelbrock no parece el más adecuado a su voz y a su estilo. Amfortas no es Winterreise.
    En el Real tuvimos el lujo de escuchar al mejor Gurnemanz actual, y me atrevería a decir que uno de los mejores de todos los tiempos, al cual esta versión con criterios históricos aun favorece más, por supuesto hablo de Kwangchul Youn.
    En cuanto a lo que dices de poder escuchar esta versión en el mismísimo Bayreuth, es tan deseable como imposible.
    Te agradezco la oportunidad de volver a revivir aquello.

    M'agrada

  5. Niklaus Vogel

    Bon dia.
    Quina sorpresa! Jo també vaig tenir la sort de poder assistir a Madrid a un dels concerts d’aquest Parsifal i em va encantar. El so, efectivament, era molt peculiar, especialment recordo els intruments de percussió (aquelles campanes que anunciaven la cerimònia del Grial!), alguns d’ells provenien del llunyà orient i, si bé és veritat que des del punt de vista vocal era irregular (Goerne va patir una mica, en canvi sí que em van agradar Denoke i Youn), en conjunt va ser una vetllada extraordinària que repetiria avui mateix. Merci, Joaqui, per permetre’ns rememorar-ho!

    M'agrada

    • Caram! sembla com si només m’ho hagués perdut jo. Quina sort! i si, quina enveja.
      Et va agradar la Denoke?, bé potser va estar millor que a Dortmund, ja que de no ser així, no ho entenc…

      M'agrada

    • Gràcies per deixar-nos aquests enllaços.
      Jo crec que t’agradarà aquest Parsifal malgrat algunes veus. Sobretot hauràs de fer un reset després d’haver escoltat el concert de Dresde 🙂

      M'agrada

    • simone

      Jan, moltísimes gràcies pels enllaços! he “descobert” com veure el canal arte!!! 🙂 Fins ara pensava que calia una antena parabólica i com aixó de la TV no es lo meu no tenia ni idea com veure arte. Avui emeten un documental dramatitzat de la vida de Wagner, que es diu “Wagnerwahn” (no se si tambe hi es en la pàgina francesa) que sembla força interessant. Estava buscant algu que m’ho pugessi gravar pero ara ja el podre veure gracies al enllaços que vas deixar tu!! Moltes mercès! 🙂
      http://www.arte.tv/guide/de/047038-000/wagnerwahn

      M'agrada

  6. L’he escoltat per sobre i sona bé, ja ho comentaré més en profunditat quan hi pugui dedicar una mica de temps.

    Tot i això, tocar Wagner amb criteris historicistes és una mica dubtós. Algú dubte que ell hauria volgut els millors instruments disponibles per a les seves obres, i no uns que sonessin pitjor?

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: