Calia triar i jo fa aproximadament un any vaig comprar l’entrada del concert de Rolando Villazón al Palau amb l’esperança de trobar-lo recuperat. Després de les representacions de L’elisir al Liceu tenia molts dubtes i temors, però també l’esperança de que amb un programa fet a la mida de les seves capacitats actuals i amb el pertinent descans que ofereix el format concert amb orquestra, creia que podria oblidar el darrer Nemorino.
Per anar a escoltar a Villazón cal desar al calaix qualsevol intent de trobar una adequació estilística al repertori escollit, per tant de la mateixa manera que quan canta Mozart ho fa sui generis, és més, ell mateix diu que això dels estils i les escoles és una invenció que no s’ajusta a la voluntat del compositor, doncs quan canta Verdi també ho fa a la seva, és a dir “a la villazón”.
Que ningú busqui l’elegant fraseig en les amples frases melòdiques que Verdi va composar, i que ningú busqui un cant romàntic i heroic, ja que no ho trobarà. Si assistim als seus concerts amb clixés i models del tipus Pertile, Bergonzi o Carreras, perdrem el temps, millor deixar els estereotips a casa i intentar gaudir-lo, així ho vaig fe, Giuro! (Com Floria Tosca). Vaig anar predisposat a villazonejar, a veure si per fi em recuperava per la causa.
Amb Villazón trobem un apassionament exacerbat, una exageració en la interpretació, en el fraseig, en l’emissió, uns sons oberts i una veu al límit com si escoltéssim el repertori verista més exaltat. Pocs matisos i poques delicadeses, quelcom que fins no fa gaire encara lluïa el cant villazonià. Ahir no va ser el dia de les mitges veus, ni dels pianissims i és una llàstima, ja que ell era dels pocs tenors que ho dominava com cap altre. Amb Villazón tot és directa, obert, franc i esgotador per la intensitat i l’esforç. Esforç i franquesa que els seus fans adoren i gaudeixen. Els hi dóna tot i encara que aquest tot no sigui gaire ells agraïts ho premien i celebren com si haguessin escoltat una cosa extraordinària.
En el cas que ens ocupa, el programa era ben senzill. Intercalades entre les habituals peces orquestrals, el tenor mexicà va cantar a la primera part: “La mia letizia infondere” de I Lombardi, “Eccomi prigioniero” més que una ària un recitatiu de Il Corsaro, la cançó Il mistero, amb l’orquestració de Berio i “Quando le sere al placido” aquesta si una ària com Verdi mana, de Luisa Miller.
La primera sorpresa va ser molt agradable, ja que en escoltar la veu de Villazón ferma i segura, sense defallences ni (gaires) engolaments, tot i algunes sonoritats obertes, sobretot a les “a” i les “e”, però mantenint un control i un cert estil, vaig creure s’havia obert una escletxa a l’esperança, és clar que l’ària de I Lombardi és un bombó i ell la va aprofitar fins la darrera nota amb la seguretat, convicció i entusiasme habitual. .
Ja us he dit que l’ària escollida de Il Corsario no és precisament el moment més lluït dels que té el personatge de Corrado, però diguem que servia per mantenir l’escalf inicial a l’espera del moment que comencés a exercir de tenor. La veritat és que Il mistero, una de les cançons per a veu i piano que Berio va orquestrar, no va afegir gaire emoció a una primera part que començava a ser preocupant per la manca de risc i de veritable emoció. Tan sols amb la darrera ària abans de la mitja part, la magnífica “Quando le sere al placido” Villazón va fer de veritable tenor d’òpera. Va donar tot el que tenia, no cal recordar que és generós i expansiu, i amb la veu que li queda, sense cap mena de cobertura, es va llençar amb generositat. El resultat va ser rotund però discutible per estil i sobretot per la reiterada utilització que en va fer al llarg del concert, d’allargar excessivament els finals amb l’exhibició del seu portentós legato del que en fa us i abús. No en té prou en allargar les notes fins l’extenuació de la pròpia orquestra que l’ha d’esperar, que en els darrers segons obre la veu amb un cert mal gust, per deixar sobre l’escenari el darrer alè, quasi la vida. L’efecte en el públic, en el seu públic, és catàrtic, és clar. Per a mi és d’una vulgaritat extrema. Les virtuts que encara conserva són explotades sense misericòrdia i emprades de manera reiterativa, amb la qual cosa el cant acaba sent monòton, ja que l’estat de la veu, limitada en volum i extensió, no li permet prendre gaires riscos i quan els pren ho ha de fer en una “zona amb xarxa”, és a dir en la tessitura central.
En acabar la primera part la sensació era d’una veu amb millor estat i més segura, un cant sense matisos, entregat i generós com és habitual en ell, però un concert amb poca substància, un concert aparentment còmode. No hi havia cap ària de Rigoletto, Traviata, Don Carlo, Ballo, res de res, un concert limitat a la veu central i amb reserves.
A la segona i també entre peces orquestrals, ens va oferir l’ària “Ciel que feci!…Ciel pietoso” de Oberto conte di San Bonifacio. Primera sorpresa, la veu tenia un altre registre i un altre emissió. Diferent a la seguretat mostrada a la primera part. oscil·lava més i mostrava un vibrato que a la primera part no havia aparegut en cap moment. Al final de l’ària va passar per un lleu entrebanc sense importància que constatava que la seguretat de la primera part havia desaparegut. Després va cantar l’ària de Macduff de Macbeth, amb la veu que no corria gaire i més aviat enganxada al clatell. Els intents d’alliberar-la tan sols feien vulgaritzar més les sonoritats, ja definitivament obertes en unes vocals ingrates i exagerades. Tot seguit va cantar una altra de les cançons orquestrades per Berio, aquesta copiant l’acompanyament de “mon coeur s’ouvre a ta voix” de Samson et Dalila de Saint-Saens aprofitant que Verdi agafés en préstec un fragment de la bellíssima melodia. Villazón semblava que hi deixés la vida.
Finalment el concert va acabar de manera oficial amb L’esule, una altre de les cançons, aquesta més llarga i exigent i amb reminiscències wagnerianes en utilitzar Berio una frase del Lohengrin. Villazón estava cansat, la veu no corria i l’orquestra inclement el tapava o potser fins i tot l’ajudava, no ho sé. La zona greu desapareixia i es convertia en quasi un parlando, mentre l’aguda era pràcticament inaudible. La passió del cant era l’únic que quedava en una segona part decebedora.
Per concloure el concert i immersos en una allau descontrolada d’entusiasme popular, Villazón no va arriscar, senyal que la veu no estava per a gaires reptes, i ens va cantar tres cançons que no van representar gaires novetats vocals al que havíem escoltat fins al moment, tret de la desbordant simpatia i alegria que tant Il poveretto com sobretot Il Brindisi, amb un gerra de cervesa a la mà que es va beure d’una tirada en acabar, tot provocant l’enveja de l’acalorat públic que havia “sofert” per voluntat del propi tenor, tot el concert sense aire condicionat, van desenfrenar l’èxtasi col·lectiu d’un públic absolutament entregat a la festa villazonista.
Aquest Villazón està massa lluny d’aquell que em va entusiasmar fa 8 anys i que em va fer fer quilòmetres. És una ombra, una caricatura i malgrat conservar intacta aquell carisma abassegador, el tenor ja no m’interessa, s’ha acabat per a mi.
No puc obviar parlar de l’orquestra i el seu director, Guerassim Voronkov.
Desconec si durant tota la gira de promoció del disc dedicat a Verdi (15 concerts), que es va iniciar el 19 d’abril a Baden-Baden i va concloure ahir a Barcelona, Villazón ha cantat amb l’orquestra Simfònica Nacional Txeca i dirigits sempre per Voronkov, crec que si, ja que des de que el va dirigir al Liceu de manera sobtada per desavinences amb el director prèviament escollit, s’ha convertit en el director dels seus concerts i francament em costa entendre l’elecció, però si s’entenen a la perfecció, o més aviat si Villazón se sent còmode amb ell, res a dir. Voronkov possiblement no havia imaginat mai una loteria com aquesta.
L’orquestra ja va demostrar en l’obertura inicial de Nabucco, que no era precisament una gran orquestra. El so era brut, gruixut, empastat i estrident. Voronkov a part de portar-la molt lenta, la feia sonar en excés i no li donava cap matis. Els fragments orquestrals es van fer llargs i esgotadors, feridors en alguns moments, per culpa d’una percussió que atacava directament el cervell i una manca de qualitat generalitzada. Lamentable que el públic es mostrés tan generós i “bravejador” en unes interpretacions d’un maltracta a Verdi esfereïdor.
La vulgaritat de les interpretacions orquestrals també va augmentar a la segona part, amb un inici vergonyós i insultant. No sé de on van treure aquell preludi d’Otello, que el mateix Roger Alier en el programa de mà va creure que es tractava dels compassos inicials i tempestuosos del primer acte, quelcom rar ja que no hi ha prou material per confeccionar una mínima obertura. El cas és que vam escoltar un popurri mal girbat, no sé si una primícia mundial deguda a no sé qui, ja que el programa no informa de qui és el “verdicida” que va cometre semblant salvatjada, que per a més inri va ser tocada de manera lamentable, amb errades notables i notòries. Indigne. i protestable, vaig estar en un tres i no res, però no vaig tenir prou valor, ho confesso (m’he fet definitivament gran)
Ens quedava encara el ballet de Macbeth i l’obertura de I vespri sicilianni, ambdues escoltades feia una setmana a L’Auditori, com també ho va ser l’obertura de Nabucco, amb l’Orquestra Nacional de França i Gatti dirigint. Aquella versió no em va agradar gaire, wagneritzant vaig gosar a qualificar-la, però ara em semblen meravelloses i extraordinàriament verdianes, després del despropòsit d’ahir. Si el ballet de Macbeth va ser insultant per les sonoritats vulgars i l’excés decibèlic, l’obertura de I vespri sicilianni, a part de ser molt bravejada, va mostrar de manera sagnant, les febleses d’una orquestra que segurament esgotada per la gira i sotmesa a la direcció sense matisos, grollera fins l’exasperació i sense cap estil, va destrossar una de les obertures més reeixides de Verdi.
Comprenc que la personalitat, el carisma, la simpatia i la rauxa de Villazón arrossegui a l’entusiasme col·lectiu, jo ja no el puc compartir, ara ja no, ja he sortit de la secta, però el puc arribar a comprendre, ara bé, el que no em sembla acceptable és que tot el que l’envolta malgrat tenir tan poca qualitat i ser tan groller, esdevingui bravejable, ja que quan això succeeix, aleshores cal posar en dubte el mateix fenómen Villazón.
La festa té les seves limitacions
IN FERNEM LAND 
No em vaig atrevir. Em sembla tan bon xicot, que no vull veure´l patir.
M'agradaM'agrada
Bon xicot ho deu ser molt, i simpàtic i …
M'agradaM'agrada
Yo ayer escuché no un Rolando Villazón sino dos. Uno en la primera parte que sonó seguro y me sorprendió gratamente, a pesar de cierta vulgaridad en el canto que ya es marca de la casa y otro en la segunda parte con un molesto vibrato caprino, problemas próximos al “gallo” y unos cambios en las sonoridades de las vocales -“O figli, figli miei!” lo convirtió en “O fegli, fegli miei”-, aparte de unas aperturas molestas en las “a” y en las “e”.
Villazón -generoso en la entrega como siempre- y yo salvando mentalmente por mi parte cualquier tipo de juicio severo, quedé bastante satisfecho y así lo comenté con los amigos. Por lo menos me había atenuado el mal gusto de su lamentable “Elisir”. Pero en la segunda parte todo se desmoronó. Ya en el aria de “Oberto” un vibrato inexistente en la primera parte le aproximó al sonido molesto de Joseph Calleja y así continuó hasta el final, mientras la voz se iba apagando en volumen hasta parecer inexistente en las dos últimas propinas que fueron dos canciones de lo más pobre e insignificante compuesto por Verdi y que sonaron casi imperceptiblemente habladas que no cantadas.
Qué pasó en el entreacto? Yo no lo sé, pero la voz no era la misma, era la que últimamente me produce pena porque no corresponde al Villazón que nos enamoró en su primer “Elisir” de hace ya unos cuantos años.
No obstante su público “die hard” le braveó y vitoreó todo y una agradable señora que estuvo cerca de mí llegó a decir que era la voz que más le recordaba a Caruso (?)…Oído esto ya se comprende todo.
La orquesta sonó garrafal, más a banda de pueblo que a una formación sinfónica. Se interpretaron las que son para mí peor y mejor oberturas de Verdi: la vulgar de “Nabucco” -que ayer sonó catastrófica- y la extraordinaria de “I vespri siciliani” que no se pudo interpretar peor, siendo ambas la primera y última interpretadas y entre ellas sonó el agradable preludio de “I masnadieri” que quizás fue lo único salvable -siendo generoso- a cargo de la orquesta. La dirección musical del conciero estuvo a la escasa altura de la calidad de la orquesta y al servicio del cantante, “tapándole” tres agudos que creo fue de gran ayuda.
M'agradaM'agrada
La agradable senyora estava com una xota, acalorada (com tots) i tota ella era un fogot, òbviament sense cantar ja se’hagués abraonat sobre el seu Caruso. Ella va ser una de les que va cridar bravo després de l’engendra de l’Otello.
M'agradaM'agrada
Com diu el Xavi, em sap greu perquè el RV es un xicot que s’entrega fins el límit, però….
La veritat es que el concert d’ahir, em va avorrir força, l’orquestra va sonar fort i malament, tapant al cantant en més d’una ocasió (imperdonable!) i la feina del Sr.Voronkov em va semblar nefasta. Sembla clar que d’on no n’hi ha, no en raja.
M'agradaM'agrada
Villazón a banda, el que vam escoltar ahir per l’orquestra feia molts anys que no ho escoltava en una orquestra i en una sala de concerts de primer nivell. El que més em va doldre va ser el reconeixement majoritari del públic, i em sap greu dir-ho, però denota una manca de preparació musical alarmant.
M'agradaM'agrada
I a on et deixes l’emoció que produeix al públic?
No sé si ho vas veure, però la platea es va posar dreta al final.
No estic d’acord amb la teva crítica, no tot és pot mesurar sota aspectes purament tècnics.
M'agradaM'agrada
No me la deixo Jordi. Parlo del gran èxit assolit, per a mi incomprensible. És clar que vaig veure tot l’entusiasme i si fa temps que em llegeixes sabràs que per a mi l’emoció és quelcom imprescindible, però si al darrera no hi ha uns mínims, jo no m’emociono i ahir t’asseguro que en cap dels moments i ho creia després de la primera ària, però el concert no va ser gens emocionant, justament perquè estava mal dissenyat, era fàcil i no hi havia una progressió emotiva, més enllà dels excessius allargaments de notes amb obertura final inclosa, per guanyar-se de manera fàcil a un públic prèviament entregat.
M'agradaM'agrada
Jo no vaig asistir al concert del Palau, però pel que he llegit en aquest espot, confirma la meva teoría de que a Rolando Villazón se l’ha supervalorat des d’un principi potser pel fet de que és un tenor mexica.
No es pot negar de que és un bon tenor encara que una mica excèntric i massa expressiu, tot i que això és el que li agrada a la majoria dels seus seguidors.
El que es comenta en aquest espai jo ho vaig observar en una de les sessions de l’Elisir d’amor que va representar al Liceu.
En alguns moments de l’obra l’oquestra li tapava la veu. Jo ho vaig excusar degut que estaba a la segona fila de platea, o sigui massa a prop de l’orquestra i això motivava aquesta impressió, però pel que veig és bastant habitual aquesta deficiencia.
De totes maneres sigui com sigui és una persona que ha sapigut guanyar-se la confiança d’una part majoritària del públic que el segueix.
La seva mímica, les polifacètiques expressions corporals i la seva simpatía són la causa principal de satisfer a unes persones que el segueixen indondicialment.
Tot i això em re reconèixer que és un bon tenor amb els seus alts i baixos temporals.
M'agradaM'agrada
Era un bon tenor, i ara és un cantant carismàtic, no sabria dir-ho d’un altre manera. És clar que tenor ho serà sempre, però la tessitura es cada vegada més curta i central, no és suficient per passar a baríton, ja que la veu és la d’un líric malgrat la seva foscor, però renoi, amb el programa que ens va oferir ahir em va crear molts dubtes.
M'agradaM'agrada
L’ ho ascoltato lo scorso anno nell’ Elisir a Baden Baden. vocalmente è un cantante finito.
M'agradaM'agrada
Purtroppo sembra così, resta poco e soprattutto il dubbio che Io ho è conoscere le opere che può fare sul palco. Se non è capace di cantare un concerto senza molto impegno, come cantare Don Carlo, Cavaradossi, Rodolfo?
M'agradaM'agrada
Joaquim, em va fer molta il·lusió veure-us, a tu i al Fede, i al Josep i la Glòria. No tenia pensat anar-hi però vaig tenir molta sort i em va caure del cel la possibilitat de venir.
Jo estava una mica cansada ahir, m’havia llevat molt d’hora, però reconec que especialment em va emocionar en tres moments. Dos de la primera part i un de la segona. Crec que va agafant més projecció, com bé dius sense riscos, però ell és tot emoció i sentiment. Si per arriscar fa patir i pot perdre la veu, m’estimo més que continuï així, i que en puguem fruir tots durant més temps.
Sobre l’orquestra, una mica xumba xumba… però jo no venia a escoltar l’orquestra… I taaant malament no ho vaig sentir.
Espero no saber mai tant com tu, perquè vull disfrutar sovint!
Un plaer! ❤
M'agradaM'agrada
Jo que sóc molt d’emocionar-me, m’agrada, ho busco, ahir em vaig quedar per estrenar.
Jo lamento molt que continuï així, ja que cada dia es va fent malbé i ja queden massa lluny aquelles representacions on des de la primera a l’última nota era pura emoció. És més dubto molt que cantant així el pugueu fruir gaire.
L’orquestra era essencial per escoltar-lo a ell, i a vegades (masses) el va tapar, o sigui que com a mínim t’hauria de saber greu que l’hagués tapat, sobretot a la segona part, on se’l notava molt esgotat.
Saber poc o molt depen de cadascú, dubto sincerament que creguis el que has dit, voler ser ignorant no beneficia a ningú i pensa que potser quan jo gaudeixo ho faig molt més que tu. Intento vendre el producte, suposo que m’entens 🙂
M'agradaM'agrada
Touché!
M'agradaM'agrada
Gràcies per la teva crónica Joaquim. Saps si es transmetra per radio? M’agradaria escoltar-ho per tenir un exemple com NO deu sonar
>:-S
M'agradaM'agrada
No crec que ho gravessin i no sé si dir-te que millor que sigui així. Si vols et pots comprar el disc, és més arriscat, hi ha més àries i encara que no és un gran disc és molt millor que el que vaig escoltar ahir al Palau.
M'agradaM'agrada
no, no, no cal…. te la veu molt malament – confirmat per la meva profe 😉 em referia a la direcció 😦
M'agradaM'agrada
Di, és clar, on vas a parar!!! Noseda és un gran director i mai, i amb la pitjor orquestra hagués comés les vulgars barbaritats escoltades al Palau
M'agradaM'agrada
Pues no te creas que en el Liceu las cosas fueran mejor, menudo tostón el Rienzi
M'agradaM'agrada
No me asustes….
M'agradaM'agrada
una cosa es el tostón de la obra, que era una de les primeres de Wagner i no puedes compararla con las que compuso al final – otra cosa es la interpretació… ves preparat
M'agradaM'agrada
Hi vaig… 😥
M'agradaM'agrada
A L’Auditori, Savall & Co. nomes notable alt per el meu gust. El millor, de llarg, Bach.
M'agradaM'agrada
La peça de Haendel també va sonar molt bé. Ara, realment, la de Bach era la més consistent. I la interpretació va ser bona, home… El cor i l’orquestra es van lluir i els solistes, traient el tenoret que no se sentia, van fer-ho bé. Com és habiitual en Savall, era un concert molt didàctic en el plantejament: dos Jubilate (Lully i Haendel) i dos Magnificat (Vivaldi i Bach), cronològicament presentats, fent un viatge musical de París a Londres, i de Venècia a Leipzig, francament molt representatiu. Vist el que va passar al Palau, va ser una bona elecció.
M'agradaM'agrada
I tant que ho va ser…
M'agradaM'agrada
NOTABLE ALT!!!!, on s’ha de signar?
M'agradaM'agrada
És tan gran la demanda de clàssica a Barcelona, tant els turistes a distreure per la tarda-nit que ens programen Savall/Bach, Villazón/Verdi i Rienzi/OBC al mateix dia! No és la primera vegada que passa aquesta temporada. Ansiós estic per a saber les coincidències de la temporada propera per aixi triar correctament i amb temps.
Vaig estar al Liceu amb Rienzi, així que res puc dir del concert de Villazón, tan sols que lo llegit no ha estat cap sorpresa i l’única que podria dir que ho és i amb la que veritablement estic molt i molt intrigat no fa referència a ell sino a la mena de preludi que va sonar d’Otelo. Encuriosit estic….a no ser que els que em volguin bé m’aconsellin que m’oblidi de ser tant curiós… Tampoc estic sorprés de la poca cura que es té amb les obres orquestrals en aquesta mena de recitals, on sembla ser que la prioritat no és la qualitat sino omplir com sigui el temps de descans dels cantants, la qual cosa s’està donant per sentat que l’únic que importa és la veu solista. Doncs millor el silenci, que s’obrin els llums de la sala aquells cinc o sis minutets, petar una xerrada silenciosa o consultar la pantalleta, que escoltar com t’esguerren partituras apreciades.
M'agradaM'agrada
Hi ha un disc titulat VERDI DISCOVERIES de la DECCA, on Riccardo Chailly dirigeix l’Orchestra Sinfonica di Milano Giuseppe Verdi, on s’inclouen obres simfòniques de Verdi i entre elles s’inclou aquest preludi. Sembla ser que el va escriure el propi Verdi i després el va sortosament descartar. Costa creure que fos Verdi qui segurament en un mal dia va fer aquesta macedònia, però atenent a les notes del per altre banda excel·lent disc, és així i va ser Boito qui va aconsellar (beneït Arrigo!) prescindir-ne.
La gravació del disc de Chailly va ser la prima mundial, però t’asseguro que el que vam escoltar ahir al Palau,volent ser aquest preludi va sonar Ligeti i no crec que fos la intenció 🙂
Aquí el tens ben tocat
M'agradaM'agrada
O sigui…que (entre d’altres temes i motius de l’Otelo) el…”Esultate, l’orgoglio musulmano sepolto è in mar, nostra e del cel è gloria, dopo l’armi lo vinse l’uroganooooooo”…que em sé de memòria des de fa no sé quan anys perquè és una de les entrades més brutals/fantàstiques que fa un tenor en una òpera aquí és “cantat” per la trompeta! Si més no, curiós haver-ho conegut! Completament d’acord amb tu Joaquim: beneït Arrigo! Moltes gràcies de totes maneres per aquesta mena d’informacions que m’agradan tant, informació que tindré en compte més culturalment que musicalment! 🙂
M'agradaM'agrada
Imaginat que això anava abans de l’esclat tempestuós, és a dir escoltávem el tema cabdal Iago que tant impacte a l’inici del segon acte, només començar. Era un nyap i Boito li va dir a Verdi que on anava a parar, amb allò. Deu ser difícil dir-li a un geni que s’ha equivocat, però Verdi a més era intel·ligent i es deixava aconsellar per persones de tanta vàlua com Boito, amb ell, quina casualitat, va signar les millors obres.
M'agradaM'agrada
Sense Boito ben segur avui no tindriem els Falstaff i Otelo que avui coneixem i que són les obres més perfectes de Verdi. Li debem l’impuls, la guspira que va tonar a encendre al geni, fent-lo encara més geni del que ja era, tot musicant dos llibrets que són teatre en estat pur. Un deute impagable! 🙂
M'agradaM'agrada
Jo tampoc vaig venir, com ja he comentat: vaig triar Savall. Si el Joaquim diu que ja no l’interessa, a mi ja em va passar (poc pacient que dec ser) amb el recital-massacre del Dictherliebe schumannià. Llavors ja vaig “aparcar-lo” en el record. Pot semblar cruel, però o agrada o no agrada, i, sense entrar a valorar els aspectes extramusicals, hi ha uns mínims que s’han de complir.
No trobo just un comentari com “Espero no saber mai tant com tu, perquè vull disfrutar sovint!”, com menystenint qui, sabent o no, no pot disculpar errades evidents i gaudir perquè sí, perquè el cantant és més o menys simpàtic. Com acusant el crític d’anar a buscar la punta perquè ja no és capaç de gaudir de la bellesa de la música, “per culpa” de la saviesa acumulada (l’experiència, al cap i a la fi). Perquè sabem, podem apreciar millor i valorar millor, i ésser justos en el judici, que no deixa de ser el més important. Una altra cosa és que ens sàpiga greu constatar el declivi absolut d’un cantant que venerem. Primer de tot, el cantant ha de ser cantant: interpretar fidelment un repertori, i hi ha uns criteris objectius, que podem dir-ne “tècnics” o no, per valorar-ne l’adequació. A banda, hi haurà factors subjectius com la gràcia que tingui, el carisma o coses per l’estil, però sempre seran a més. En el moment que això passa per davant de la interpretació musical, parlem d’altres coses que no pas de música.
En el meu cas, per molt bé que em pugui caure, no puc acceptar-li que em prengui el pèl i em “vengui” (que vaig pagar l’entrada, o sigui que el verb és correcte) una ferralla fora d’estil i mal cantada a preu de Dictherliebe, o que em destrossi una de les obres més belles de la història de la música. Per molt ben predisposat que hi vagi, m’ho farà passar malament. I si per gaudir-ne haig d’ignorar aquella peça (potser si no la conec no noto la diferència? No es nota que allò no pot cantar-se així?), prefereixo no anar-hi.
I no és qüestió d'”arxivar” els grans que no estan en bona forma: no és això. Victòria dels Àngels, en els recitals dels vuitanta, per exemple, ja no tenia la gran veu de jove, però continuava essent un referent en tècnica i expressivitat, però sempre musical, conservant l’estil i emocianant, però sempre, abans de tot, interpretant el músic a qui servia. I això falta en Villazón, i aquest és el problema. Sap greu? Sí, és clar, però això no fa que millori. I aplaudir-lo com si fos Caruso, com deia aquella senyora, tampoc no l’ajudarà.
M'agradaM'agrada
Jo després d’aquell Schumann li he continuat donant oportunitats i sempre espero tornar a re enganxar-me, però al final has de reconèixer per a la pròpia salut que com tants d’altres, ell molt abans del que tocava, s’ha acabat, queda un altre Villazón que ja no m’interessa. Ahir mentre suava com si fóssim a la sauna, vaig dir-me que a un concert o recital amb ell com a únic protagonista no hi tornaria i com que no confio gaire en que la cosa millori, doncs va ser el comiat. Al Liceu té previst cantar Werther, Alfredo i Lenski, hi hauré d’anar si la resta del repartiment paga la pena, però a hores d’ara no sé pas com podrà fer front a aquests rols.
M'agradaM'agrada
Jo estic completament d’acord amb el que diu el Colbran de que van haver-hi dos Villazón. El de la primera part que em va sorprendre vocalment després de l’Elisir del Liceu. I aleshores esperava francament una segona part en augment com sol passar a la majoria de concerts,que anés a més. Però per desgràcia vaig trobar que va ser al contrari. A part esperava un altre repertori sobretot al final, tot i que això ja és a gust de cada un.
M'agradaM'agrada
Fent unes quantes àries més del disc, Rigoletto, Traviata, Don Carlo, Ballo, segurament hagéssim sortit més contents, és clar que per a ell hagués sigut molt pitjor, oi que ens entenem?
M'agradaM'agrada
Com sempre una excel:lent resenya, de la qual hi estic completament d’acord.
Villazon és una persona en carisma, propera a la gent pel seu tarannà i poder de seducció, però per desgràcia aquí s’acaba tot. Els problemes vocals són considerables, les seves limitacions ha estat ben palesa en aquest concert, amb un cant sense matissos, a tota veu, on tant era cantar una cançó com una ària, tot era igual, i mancat a vegades de bon gust, això si,posant l’ànima, donant el màxim del què li queda, amb la voluntat d’agradar a un públic que l’estima sense reserves i, ell agraït es tira _com sempre dic- a la piscina sense aigua.
Estic trista,perquè malgrat haver pronosticat la seva curta carrera, per la manera de cantar, arribat molt aviat, és massa jove per aquesta davallada. Tinc l’esperança d’escoltar-lo molt millor i gaudir-lo com abans, malgrat no creure en miracles.
Referent al concert no m’ha agradat ni mica, Un programa poc atractiu, amb una orquestra i director, jo diria i crec no equivocar-me, del pitjor que he escoltat en els meus anys (que són molts) d’afeccionada.
M'agradaM'agrada
Gràcies Isolda. En acabar la primera part ja et vaig veure la cara i això que per a mi va ser millor, o sigui que m’imagino la que feies en acabar el concert.
S’ha acabat massa aviat, tot i que ja ho dèiem…
M'agradaM'agrada
No vaig estar ni al Palau ni al Liceu sino a la feina.Al arrivar a casa vaig poguer sentir la 2ª part d’Il Trovatore”desde Munich.
Esplèndid cantant Jonas Kaufmann.M’es indiferent si no sona estrictament idiomàtic si m’ho canta i expressa així de be no li puc demanar més.
Extraordinària Anja Harteros(tot i que va calar lleugerament la darrera nota de “D’amor sul’ali rosee”) amb la veu ideal per aquest rol trampa que necessita picats,trinats,pianíssims,aguts,timbre spinto i legato i expressivitat verdianes.
Molt be Alexey Markov ,valent i entregat pero amb algun vici propi del repertori eslau que sense dubte es pot corregir.Despres del desastros Macbeth puc dir que m’agrada més que Lucic.
Molt be Elena Manistina ,ja coneguda al Liceu pel Viñas i per l’Azucena amb alguna dificultad a l’ascenció a l’agut.
Inici d’oscil·lació (potser al teatre era menys aparent)a la veu del meu admirat Kwangchul Youn.
Fantàstics l’orquestra i el mestre Paolo Carignani que té una idea molt encertada de com s’ha de dirigir Verdi.
Al final ovacions per tothom amb bravos a ritme creixent per Manistina,Carignani,Markov,Kaufmann i Harteros.Em aquest darrer cas amb el pataleig aprovatori inclós.
Divisió d’opinions per Olivier Py (bravos + boos)
La funció del 5 de Juliol es podrá veure per la xarxa.Que ningú s’ho perdi…
M'agradaM'agrada
Penso que exageres… no n’hi va haver per tant. Em va agradar molt l’orquestra, però les veus no van estar tan tan bé.
Kaufmann té el “problema” de que és alemany, i per Verdi doncs se li nota molt. Però se li ha d’agrair el bon gust que té, la valentia i les ganes de fer-ho bé. Però no és Manrico.
Harteros a mi em va agradar bastant malgrant que va calar una miqueta molt… jeje
La mezzo a mi no em va agradar gens malgrat alguna sonoritat a lo “Horne”.
I el baríton doncs més o menys. En qualsevol cas molt millor que el seu compatriota Hvorostovsky.
Esperaré al dia 5, ahir em vaig quedar bastant decepcionat.
M'agradaM'agrada
En seguim parlant demà, ja que serè l’apunt previst 🙂
M'agradaM'agrada
on es pot veure, sisplau?!
soc de las que no se entera… 😦
M'agradaM'agrada
http://www.bayerische.staatsoper.de/1174-ZG9tPWRvbTEmbD1lbg-~kosmosoper~opern_tv.html
M'agradaM'agrada
El meu marit i jo varem escoltar aquest mateix concert a París a finals d’abril, i les sensacions varen ser exactament les mateixes, i ens varem fer un tip de patir, quan veus que no arriba a les notes, que les allarga per aconseguir un lluiment; en resum, no ens va fer gaudir com anys enrere. També varem ser al Liceu amb L’elisir d’amore, i tampoc va ser el RV d’abans. El que va tenir a les cordes vocals no l’ajuda, sincerament crec que hauria de plegar i dedicar-se a ensenyar el que ell sap fer molt bé però veig que ja no pot fer. Ja no tinc ganes d’escoltar-lo més, com no siguin les gravacions antigues, ara em fa patir. Encara que té recursos, perquè és un bon professional, no pot suplir la vibració correcta de les seves cordes vocals que ja no són el que eren. Ha estat una qüestió de mala sort, i penso que ha de plegar. Nosaltres hem fet molts quilómetres per escoltar-lo, varem ser a Munich fa dos anys per L’elisir d’amore, i no es pot explicar el que va passar, seria molt llarg, ja hauria d’haver plegat aleshores. En canvi, a Londres, fa uns quatre anys, amb Haëndel va ser una meravella. En fi, crec que hem perdut un bon tenor, amb sentiment, expressió, i un munt de qualitats que ara ja no té. Una llàstima !!!
M'agradaM'agrada
Hola Maria Mercè, benvinguda a IFL.
Jo ja he anat perdent cantants que per moltes circumstàncies han anat donant pas, sortosament, a altres, Villazón va ser un d’ells, però malauradament aquest ha desaparegut del meu interès molt aviat i totm i que es veia a venir des de el mateix esclatant inici, que ens hagi provat de nits glorioses a menys de deu anys del seu esclat, no deixa de ser decebedor.
Torna quan vulguis, estic segur que a tots els que em sovintegen els agradarà afegir una nova comentarista.
M'agradaM'agrada
Gràcies, si et sembla us explicaré com van les coses per Salzburg: La Creació, Les estacions, el Réquiem de Mozart, la 8a de Mahler, i altres. Fins aviat.
M'agradaM'agrada
Caram! quina agenda
M'agradaM'agrada
Aquest va ser un concert difícil de digerir. Hi vaig anar amb por i vaig sortir-ne amb tristor. Del Villazón que vam escoltar el 2005 al Liceu no en resta res. Penso que ha de ser molt dur per a ell mateix adonar-se de la pèrdua. La segona part va ser un patiment per al cantant i per al públic.
M'agradaM'agrada
Malauradament coincidim.
M'agradaM'agrada
Jo, ja fa temps, vaig decidir que no l’aniria a veure més…és clar que això no es pot dir mai però res és el que era d’aquell Nemorino i fins i tot del Des Grieux. Ho sento. D’aquí dos dies ja no es parlarà d’ell.
M'agradaM'agrada
No ho crec això que dius que passarà dintre de dos dies, serà un cantant que deixarà petjada, ja que no tinguis cap dubte que és un cantant que ha creat afició nova, i això és sempre molt valuós.
M'agradaM'agrada