IN FERNEM LAND

LA GIOCONDA A PARIS:Urmana-Álvarez-Sgura-D’Intino-Anastasov-Montiel;Pizzi-Oren (vídeo)


María José Montiel (la cieca) i Violeta Urmana (Gioconda) a La Gioconda de Ponchielli a l?ONP. Producció de Pier Luigi Pizzi.

María José Montiel (la cieca) i Violeta Urmana (Gioconda) i Claudio Sgura (Barnaba) a La Gioconda de Ponchielli a l?ONP. Producció de Pier Luigi Pizzi.

Quan l’any 2003 va aparèixer la gravació de La Gioconda protagonitzada per una esplendorosa Violeta Urmana, acompanyada per Plácido Domingo, Luciana D’Intino, Lado Atanelli, Roberto Scandiuzzi i Elisabetta Fiorillo, sota la direcció del malaurat Marcello Viotti, em vaig quedar bocabadat amb l’exhibició vocal i tècnica de Urmana, tot just acabat de fer el transit de mezzosoprano a soprano dramàtica.

La Gioconda de Urmana era un prodigi de facultats, no tenia la passió de bravura lleonina que s’esgarrapa  amb la excelsa Laura, però feia molt de goig.

Durant el mes de maig l’Òpera Nacional de Paris va presentar La Gioconda en la producció que es va estrenar a l’estiu del 2005 a l’Arena de Verona (DVD Dymamic disponible, amb Gruber, Berti, Mastromarino, Colomabra, Komlosi i Fiorillo, dirigits per Renzetti) i que a l’octubre del mateix any inaugurava la temporada del Liceu (DVD TDK disponible, amb Voigt, Margison, Fiorillo, Podles, Guelfi i Colombara, dirigits per Callegari), deguda al regista italià Pier Luigi Pizzi. Més tard es va presentar al Teatro Real ja que tots ells la coproduïen.

A Paris han reunit un cast prou interessant, amb l’atractiu d’escoltar a Urmana com a Gioconda. Han passat 10 anys des de la gravació per a la EMI que va tenir lloc a Munich en els mesos de juliol i agost del 2002, i la veu de Violeta Urmana presenta tota una altre faceta. Ni els aguts són aquell esclat de salut desbordada, ni els seus pianíssims floten de manera miraculosa, ara no els fa. Al darrera hi ha un repertori intens en rols i repertoris, jo crec que no sempre adients, i sobretot una tossuderia en cantar de soprano quan ella va tenir una formació de mezzo que l’ha condicionat en el posicionament de la seva veu, sempre en el centre i centre greu, que ha fet que l’esforç de passar massa sovint per la zona del passatge, aquesta que provoca tants maldecaps als cantants amb una tècnica dubtosa, que no era el cas de Urmana, ha malmès una veu que ara no és ni soprano dramàtica, ni mezzo, que sovint oscil·la, està crispada i allà on hi havia uns miraculosos sobreaguts en piano i flotants, ara hi ha el que hi ha.

En qualsevol cas las cantant lituana ho defensa amb més convicció que Deborah Voigt al Liceu i que altres sopranos, fins i tot italianes que de tant en tant s’atreveixen amb aquest rol tan espectacular, com difícil i agraït si es tenen les facultats vocals adients, ja que tradicionalment aquest rol s’ha fet crispat i malauradament cridat com avantsala dels estereotips malentesos de l’òpera verista. Alguns diuen que és la primera òpera verista, però potser és massa granginyolesca amb pretensions de Grand Òpera, amb grans números corals i un gran ballet al tercer acte, per prendre la teoria com a bona, si bé és veritat que hi ha alguns trets que els alumnes més avantatjats de Ponchielli, com Puccini o Mascagni desenvoluparien amb mestratge en el que seria el veritable esclat verista, és clar que les passions desbordades dels personatges i el caire popular de la protagonista ben bé podrien ser un punt de partença. En qualsevol cas l’impacte està garantit si es compta amb els cantants capaços de fer creïble, al menys vocalment, allò que l’escena de cartró pedra els nega.

La resta del repartiment és, com sabreu el que vareu anar als cinemes a veure-la, molt complidor, sens llençar gaires coets, però a nivell del que s’espera de un teatre tan important com Paris.

L’Enzo és un rol ideal per la veu de Marcelo Álvarez, llàstima que la seva prestació escènica sempre el desmereixi, escoltat resulta molt millor tot i que vulgaritza en excés algunes emissions de vocals excessivament obertes i pren massa cautela en l’emissió dels aguts. Luciana D’Intino, massa gran per ser Laura al cinema, mostra també el pas dels anys, amb notes obertes i una certa dificultat per cantar piano i amb el lirisme que Laura necessita en la seva ària i el duo amb Enzo, així com en el tercet del darrer acte, la seva veu sempre està disposada a barallar-se amb Gioconda, amb ostentació de greus oberts més propis del personatge de la cieca. El baríton Claudio Sgura fa de dolent i ho vol emfatitzar massa exagerant una veu que vol ser de baríton dramàtic sense ser-ho, però passa sense fer cap gran trencadissa per la prova del monumento, ja que s’esforça en dir el text amb convicció i procurant que se li entengui el que canta.

Maria José Montiel requereix un capítol apart. No és una contralt i ha de lluitar contra la gravació en DVD i el record dels que la varem veure d’Ewa Podles talibana al Liceu, una espectacular demostració de registre greu, però la mezzo madrilenya canta magníficament, amb intenció i calidesa, esdevenint un dels èxits absoluts i sense discussió, de la vetllada.

L’Alvise de Orlin Anastassov tan sols compleix, manca un baix imponent que reflecteixi el poder temible amb la veu. No és el cas i el seu italià tampoc ajuda gaire a valorar-lo més enllà de la discreció.

Repeteix l’espectacular parella de ball que va fer ensorrar el Liceu, Ángel Corella i Letizia Giuliani, però no és repeteix la màgia d’aquelles representacions barcelonines, els anys i els quilos hio deuen tenir a veure.

La producció elegantíssima i austera, llueix bé el joc de negres, grisos, vermells i blaus que Pizzi fa jugar enmig d’aquells esquemàtics i eficients decorats de ponts i escales negres, que despullen l’escenari, massa sovint desèrtic amb els tocs de color d’un atractiu vestuari.

Al mestre Oren li van aquestes òperes i en treu tot el partit possible.

El vídeo té interès, malgrat els crits, i la qualitat de la gravació és senzillament espectacular.

LA GIOCONDA

Amilcare Ponchielli
Tobia Gorrio (Arrigo Boito)

La Gioconda, cantatrice : VIOLETA URMANA
La Cieca, sua madre : MARÍA JOSÉ MONTIEL
Enzo Grimaldo, principe genovese : MARCELO ÁLVAREZ
Alvise Badœro, un capo dell’Inquisizione : ORLIN ANASTASSOV 
Laura Adorno, sua moglie : LUCIANA D’INTINO
Barnaba, una spia : CLAUDIO SGURA
Zuàne, regatante : DAMIEN PASS
Isèpo, scrivano pubblico : KEVIN AMIEL
un Pilota : YVES COCHOIS
un Barnabotto : OLIVIER AYAULT
Prima voce della laguna : NICOLAS MARIE
Seconda voce della laguna : JIAN-HONG ZHAO
un Frate : JULIEN JOGUET

Ballarins: LETIZIA GIULIANI i ÁNGEL CORELLA
Coreografia: GHEORGHE IANCU

Director musical: DANIEL OREN
Direcció escènica, escenografia i vestuari: PIER LUIGI PIZZI
Disseny de llums: SERGIO ROSI

Orquestra i Cor de la Òpera de París
Maîtrise des Hauts-de-Seine / Cor de nens de la ONP

ONP; La Bastille 13 de maig de 2013.

ENLLAÇOS VÍDEO (format mkv)

ACTE 1er

http://rapidshare.com/files/3198624974/Gio_ONP_1.mkv.001

http://rapidshare.com/files/2408734329/Gio_ONP_1.mkv.002

http://rapidshare.com/files/1871915587/Gio_ONP_1.mkv.003

http://rapidshare.com/files/1958414818/Gio_ONP_1.mkv.004

http://rapidshare.com/files/4080165698/Gio_ONP_1.mkv.005

ACTE 2on

http://rapidshare.com/files/3531439266/Gio_ONP_2.mkv.001

http://rapidshare.com/files/3752300929/Gio_ONP_2.mkv.002

http://rapidshare.com/files/1242298653/Gio_ONP_2.mkv.003

http://rapidshare.com/files/1840543991/Gio_ONP_2.mkv.004

ACTES 3er i 4at

http://rapidshare.com/files/2143967218/Gio_ONP_3.mkv.001

http://rapidshare.com/files/3341101547/Gio_ONP_3.mkv.002

http://rapidshare.com/files/743745535/Gio_ONP_3.mkv.003

http://rapidshare.com/files/282254436/Gio_ONP_3.mkv.004

http://rapidshare.com/files/2435648126/Gio_ONP_3.mkv.005

http://rapidshare.com/files/415241428/Gio_ONP_3.mkv.006

http://rapidshare.com/files/260197075/Gio_ONP_3.mkv.007

http://rapidshare.com/files/282893069/Gio_ONP_3.mkv.008

Us desitjo un bon cap de setmana

17 comments

  1. Alex

    Gracias Joaquim!
    Escuché el audio de una de las funciones que en diferido emitiò France Musiques y sinceramente desde el punto de vista vocal, fue una Gioconda olvidable.
    La Urmana casi inescuchable con lamentables agudos chillados y siempre abiertos, voz oscilante, etc.. (actualmente, ha regresado a su anterior cuerda de mezzo ), M.Alvarez que fue un buen lìrico y hasta lírico ligero años atràs, esforzado siempre, con portamentos en los ataques y cuando quiere cantar, se vuelve bastante azucarado en el estilo. Los demàs discretitos.

    Cuando quiero escuchar una buena Gioconda, lamentablemente hoy no representable por falta de voces, me tengo que ir a la época de la Milanov, Barbieri, Tucker, Warren, etc…y disfrutar de estos audios históricos.

    M'agrada

    • Bueno, María José Montiel ni yo ni La Bastille, que la aclama, parece discretita, pero estamos de acuerdo en que a Urmana no se la puede escuchar cuando pasa de la zona media. Dudo que pueda ofrecer memorables interpretaciones como mezzo, puesto que la colocación de la voz no es la apropiada y el deterioro (oscilaciones) notable.
      Álvarez no me parece tan desdeñable, yo lo tendría fijo, si pudiera, en todas las temporadas. Con sus ridiculeces incluídas, lo prefiero a tanto tenor anónimo que frecuentan los teatros. No entiendo que digas que empezó de lírico ligero, siempre ha sido un lírico, al principio con unos agudos sanísimos y eso si, con una adecuación para el belcanto, que nada tiene que ver con los tenores ligeros, que echó a perder cuando se paso a repertorios más spinto.

      M'agrada

  2. dandini

    La vaig veure al cinema.Els fulls que repartien contenien una errada molt important doncs deien que el rol de Barnaba estava cantat per Sergej Murzaev i no pas per Claudio Sgura,que és un bon baríton.
    La Urmana sempre m’interessa ,el seu estil és adient,la seva fonètica italiana és bonica, és expressiva i sap el que fa no es limita a fer les notes sense sapiguer el que diu.És una llàstima que els seus aguts sonin crispats.
    Totalment d’acord(ja era hora que coincidissim) amb la teva opinió sobre Maria Jose Montiel.Després d’aquella Carmen discreteta ens va sorprendre a tots per la seva magnífica i sensible Cieca.

    M'agrada

    • Potser Sergej Murzaev en va fer algunes i a última hora van canviar, sense donar temps a rectificar els fulls, o el cinema va pensar que canviar Charles Boyer per Charles Coburn no es notaria 😆
      La Urmana, pobre, veurem que ens pot oferir de bo en el futur, s’ha espatllat i d’aquella veu sumptuosa, rodona i dúctil, no en queda quasi res. És una crispació constant.

      M'agrada

  3. dandini

    No us perdèu el video de la Lucia de Munich.He sentit mi bemolls millors i coloratura més al·lucinant pero no he sentit mai una Lucia cantada amb aquest entusiasme interpretatiu.No és d’estranyar que la crítica novaiorkesa la nomenés la millor Lucia dels darrers anys…

    http://www.sonostream.tv/

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: