IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: FALSTAFF


Ambrogi Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Ambrogio Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

El retorn al fossat del MET del mestre James Levine no podia ser més feliç, ja que la direcció vital, àgil, teatral, detallista , extraordinàriament enèrgica i juvenil del director musical del teatre novaiorquès m’ha semblat el millor d’una representació rodona, d’una maquinària perfecta que des de el fossat ha fet que tot encaixés com si fos la millor companyia de cant la que es trobava sobre l’escenari quan era evident que els cantants reunits, grans professionals en línies generals, podien ser millors.

Que el  mestre Levine amb les dificultats físiques actuals tregui de la meravellosa orquestra,unes sonoritats d’una qualitat altíssima, unes dinàmiques contrastades, vertiginoses i estimulants, o unes atmosferes  de nocturnitat màgica en el tercer acte, és miraculós. La sempre magnífica orquestra del MET en les seves mans es transforma, i la virtuosa teatralitat de les direccions operístiques del mestre brilla fins enlluernar en una òpera “scherzant” com aquesta, on el discurs continuo es va transformant en una versió absolutament respectuosa amb els cantants que mai són relegats a un segon nivell, tot i ser una òpera on l’orquestra té un protagonisme essencial.

La mirada de Levine hagués pogut ser crepuscular, com era la genial direcció dels darrers anys de gran Giulini o també la de Karajan, en canvi Levine té una cura especial, com sempre, en el color orquestral càlid i mòrbid, el respecte a les grans frases cantables d’una partitura riquíssima en breus cèl·lules  melòdiques que en mans de directors poc detallistes passen desapercebudes. En canvi Levine respecta el traç discursiu eminentment teatral, donant relleu a l’orquestra però sense oblidar mai que el centre d’atenció es troba a sobre l’escenari, en una companyia que ha d’encaixar com una perfecta maquinària, sense divos, malgrat que el personatge principal és  per sobre de la resta, fins i tot quan no surt, el centre de tota l’acció musical i dramàtica.

Stephanie Blythe (Quickly) i AMbrogio Maestri (Falstaff) al Falstaff de Verdi al MET, producció de Robert Carsen.

Stephanie Blythe (Quickly) i Ambrogio Maestri (Falstaff) al Falstaff de Verdi al MET, producció de Robert Carsen.

La companyia de cant és això, una companyia que treballa en equip i que per tant funciona a la perfecció com un tot, i en aquest sentit, valorada de manera global és magnífica, sobretot perquè el treball teatral de Carsen els fa encaixar de la mateixa manera que Levine ho fa des de el fossar.

Analitzats per separat la cosa canvia, ja que les veus són les que són, veus en alguns casos pobres i limitades, i en altres mancades de seducció.

Ambrogio Maestri és el Falstaff del moment, la qual cosa no vol dir que sigui un gran Falstaff. S’ha fet el seu rol que ell mateix ha dit en l’entreacte que l’adapta a totes les produccions, però en aquest sentit va a pinyó fix.  Si teatralmet el seu Falstaff no té cap fissura, vocalment si, però les dissimula molt bé amb els recursos que el propi rol li ofereix en safata. Maestri acostuma a cridar en els moments de màxima potència decibèlica i si a Falstaff pot semblar que són recursos teatrals, en altres rols (Dulcamara) se li veu fàcilment el truc. Veurem com resoldrà el proper Scarpia al Liceu, però massa sovint no canta, més aviat recita, oblidant que a Falstaff també hi ha monòlegs amb frases molt musicals i mitges veus, també hi hauria d’haver subtilesa i matisos, que si no fos per els trucs vocals que sovint utilitza, mostrarien les carències d’una línia sovint mancada de legato. Costa no rendir-se al Falstaff de Maestri, sobretot perquè tot ell és bonhomia però si parlem de cant, parlem de cant.

Angela Meade és una bona soprano lírica, que controla bé la veu en la zona central i alta. Sap fer els trinats, picats i cant ornamentat que el rol li demana, però quan s’ha de moure en la zona més central/greu i greu, la veu té una tendència a desaparèixer  i per fer-se més present força una mica el so, l’obra i l’enlletgeix. Les “i” i les “e”, les vocals més problemàtiques, li surten una mica obertes. Són detalls que ha de corregir, no són greus i la veu anirà agafant més cos. És una soprano de veu verdiana i per tant cal que no es deixi enlluernar per propostes que la podrien perjudicar, és jove i pot fer moltes coses.

No m’ha agradat gens Franco Vassallo. És un baríton curt que no té prou consistència en el seu registre central que fàcilment perd presència. No té gaire distinció i en el seu gran monòleg ha demostrat ser més aviat vulgar.

Stephanie Blythe és una magnífica Quickly, de tota la companyia de cant és la que més m’ha agradat. Veu homogènia, bonica en el registre central i imponent en el greu, mai obert, mai ordinari, en canvi el registre agut ja no és tan esclatant com fa uns anys però encara conserva la dignitat i la distinció. Al costat d’una actuació escènica brillant, en les seves intervencions s’ha convertit en el centre d’atenció. Magnífica!

Lisette Oropesa és una soprano lírica de la companyia del MET, ja l’hem vist en altres ocasions i sempre les resolt bé. La seva Nannetta vol ser  deliciosa però està mancada de la fascinació creativa que la magnètica “Sul fil d’un soffio etesio” regala a una soprano distingida que ho sàpiga aprofitar. Ho canta bé però no m’ha trasbalsat, és clar que aquí a Carsen li ha mancat la inspiració i no l’ha ajudat, però una soprano amb una mica més seducció i bastant més elegància, segur que hagués superat la incomprensible manca de inspiració del director canadenc.

Al Fenton de Paolo Fanale li passa una mica el mateix que a Oropesa, però ell queda una mica per sota de la soprano pel que fa a la mateixa línia de cant, que en el cas del tenor  no és ni homogènia ni prou consistent per mantenir el legato de les frases lligades com el famós “Bocca baciata non perde ventura”. En l’ària del tercer acte ha millorat una mica, però com Oropesa està mancat de la seducció vocal, potser és que només es cuida de la seducció física, que no hi ha dubte que és important, però clarament insuficient.

El rol de Meg Page és ingrat, però Jennifer Johnson Cano, a qui no coneixia, l’ha vestit molt bé, traient relleu en les poques ocasions que la partitura li permet.Teatralment la seva interpretació és brillant.

Fluixet el Dr. Cajus de Carlo Bosi i més notables el Bardolfo i Pistola de  Keith Jameson i Christian Van Horn.

Falstaff acte 3er, proucció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Falstaff acte 3er, proucció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Robert Carsen sempre m’ha semblat un gran director teatral i les seves propostes escèniques, em semblen la majoria de vegades unes brillants propostes visuals, encara que en algun cas defalleixi el discurs dramàtic.

No és el cas d’aquest Falstaff, que durant els dos primers actes és un imparable  successió de gags ambientats en els anys cinquanta d’un ambient de sèrie televisiva (Bewitched o el Show de Lucille Ball) que funcionen la mar de bé, però que només serveixen per canviar el vestuari i l’escenografia, ja que el comportament de tots els personatges és exactament el mateix que es descriuen en el llibret. Per què doncs aquesta mania en canviar d’època? no ho sé, però el mateix que hem vist però amb el vestuari i escenografia original seria titllat de tradicional i potser a Carsen això no li agrada i l’única manera que té de ser “modern” és ambientar-ho als anys cinquanta tot i conservant les situacions i personatges de manera fidel al llibret.

Sense entrar en alguna incoherència en les llicències de Carsen en aquest club distingit que prohibiria en qualsevol cas l’entrada de Quickly al seus salons o en l’actitud dels comensals al Restaurant del primer acte, així com a la confusa primera escena del primer acte (on ens trobem?), o la meravellosa cuina del segon quadre del segon acte, on no té cap sentit que es llenci la bugada al riu quan de ben segur els aposentats Ford ja teníem rentadora i no estic tan segur que les neveres fossin com la que ocupa un lloc destacat a la seva cuina. Són “petits” detalls de incoherència escènica que en una transcripció contemporània no s’haurien de permetre, però que funcionen en la seva globalitat com una gran maquinària teatral que no deixa de ser una enganyifa monumental (tutti gabbàtti).

En canvi m’ha sorprès que Carsen, un fascinador visual de contrastada eficàcia, no hagi resolt millor el tercer acte, on l’estable de la primera escena (ningú ens explica perquè un Falstaff que en el primer acte estava envoltat de servei i luxe) jeu ara en mig de la palla acompanyat d’un cavall  que a part de fer les delícies del sempre agraït públic del MET, no té gaire explicació dramàtica, ni tan sols com a gag visual. En la segona escena del tercer acte, que tothom imaginaria màgica, com ho era aquella inoblidable “A midsummer night’s dream” al Liceu, tot es resolt amb un fons estelat, una mica de boira teatral i una foscor poc apte per la transmissió cinematogràfica.

Això si, Carsen en un tres i no res, transforma el bosc “frondós” de Windsor en un menjador amb taula nupcial que servirà de passarel·la i unes làmpades de cristall luxós, per donar el darrer, gratuït i gratificant gag teatral en la famosa fuga final, testament verdià d’una producció operística incommensurable.

Carsen és llest i com tot bon director enganya a l’espectador i ens fa creure  el que ell vol fer-nos creure. L’espectacle és brillant, els actors/cantants funcionen molt bé, el gag del intent de seducció sexual a la taula de la cuina o al bosc, són hilarants, el treball amb el cor en tota l’escena de la cuina és plàsticament molt reeixit i utilitzar les figures més que generoses  d’algunes de les cantants, ajudades per un vestuari que encara les fa més prominents, a favor de la producció és una mostra més del seu talent, altres haguessin demanat el canvi de les cantants.

Falstaff (Verdi) al MET, 3er acte, escena 2ª producció de Robert Carsen

Falstaff (Verdi) al MET, 3er acte, escena 2ª producció de Robert Carsen

FALSTAFF
Giuseppe Verdi–Arrigo Boito

Sir John Falstaff…….Ambrogio Maestri
Alice Ford…………..Angela Meade
Ford………………..Franco Vassallo
Dame Quickly…………Stephanie Blythe
Nannetta…………….Lisette Oropesa
Fenton………………Paolo Fanale
Meg Page…………….Jennifer Johnson Cano
Dr. Cajus……………Carlo Bosi
Bardolfo…………….Keith Jameson
Pistola……………..Christian Van Horn

Conductor……………James Levine

Production…………..Robert Carsen
Set Designer…………Paul Steinberg
Costume Designer……..Brigitte Reiffenstuel
Lighting designer…….Robert Carsen
Lighting Designer…….Peter Van Praet

Metropolitan Opera House
Nova York 14 de desembre de 2013

Amb aquest Falstaff i a manca de l’Ernani que el mestre Muti dirigeix aquest dies a Roma, acomiadem un any de celebració verdiana més aviat trist. Aquesta representació novaiorquesa si més no, ens ha fet passar una bona estona i hem sortit del cinema una mica més contents del que hem entrat, que en aquests temps que corren potser és molt.

16 comments

  1. josep

    Jo m’ho vaig passar molt bé. L’escenografia em va semblar magnífica, tot i no ser tampoc jo, gaire partidari dels canvis d’època. Levine, magistral i els intèrprets van estar molt divertits. Musicalment em van agradar gairebé tots i em va semblar, en general, una interpretació de “molt pes” en el més ampli sentit de la paraula.

    M'agrada

  2. giaccomo

    Yo me lo pase tan bien que hasta le perdoné a Carsen los fallos que ha detectado Joaquin, de los cuales descubrí yo solito un 80%, pero gracias a Levine todo fluía bien. De acuerdo con Josep y con el último párrafo de la crónica del maestro.

    M'agrada

  3. Xavier C.

    Un luxe asiàtic això de poder anar i tornar en una tarda a Nova York i gaudir, com qui no vol la cosa, d‛una representació divertida, ben feta, de nivell… I tenir l‛endemà una crònica divertida, ben feta i de nivell… de la Xina filipina, tu… 🙂

    M'agrada

    • Quan la cosa rutlla, això de l’òpera al cinema és un gran invent, i aquest abonament al MET esdevindrà una partida fixa en la despesa musical anual, potser més segura que l’abonament a qualsevol cicle local, mira el que et dic!

      M'agrada

  4. El tandem Verdi-Boito ens va deixar, ja quan semblava que Verdi ho havia fet tot, en la segona versió del Simone, en l’Otello i en aquest Falstaff unes obres perfectes, superlatives i sense cap concessió a tòpics verdians pel massa lleugers i amb massa protagonisme en algunes de les seves partitures més brillants. Pel que fa a Falstaff sempre he vist dues òperes en una, dues farses en una, tal és al canvi climàtic i escènic que a partir del tercer acte s’imposa. I totes dues, a poc que es representin amb dignitat, mai m’han deixat de fascinar i de deixar-me aclaparat per la seva majestuosa genialitat i perfecció musical. No vaig percebre ahir unes prestacions vocals de gran excel.lència, però tampoc vaig quedar gens decepcionat (per exemple em van agradar força Maestri i Meade) i és que la producció, en la seva globalitat, em va agradar molt. I si les veus no desentonen, aleshores les seves imperfeccions (en les que ben segur tens raò) mai eviten que disfruti del que veig i escolto, i menys encara quan la versió servida per James Levine (encara que físicament limitat fa goig tornar-lo a veure!) i l’orquestra del MET és tan superba. De tots els Falstaffs presencenciats (l’últim molt recentment al moderníssim i espectacular teatre d’òpera de Copenhaguen) aquest ha estat el més brillant escènicament i musicalment parlant, amb un segon quadre del segon acte sencillament magistral en els moviments i en la coordinació teatral-musical. I sí, tambè tens raò en evidenciar alguns moments incoherents, tant de temps com d’espai, però tot sovint estic tan embadalit pel que veig i pel que escolto que se m’escapen aquets detalls.

    M'agrada

    • La producció funciona molt bé, però Levine va fer molt per tal de que la cosa esdevingués excel·lent, amb la mateixa producció i Hardind dirigint, a la Scala, que co-produïa la producció, no va funcionar tan bé. Tampoc el repartiment era tan rodó, i no ho dic per el perímetre de la cintura del cast. 😉

      M'agrada

  5. Jan

    M’ho vaig passar bomba!! És una veritable obra mestra i mai et decepciona.
    Musicalment va funcionar molt bé gràcies a James Levine. A mí sí em va agradar Maestri i Angela Meade. La millor va ser Stephanie Blythe.
    I escènicament encara va funcionar millor.
    Tinc ganes de poder baixar-me el vídeo, Maestri el trobo un boníssim Falstaff. Li dono vot de confiança per el Scarpia. A mí amb un bon bosinasso ja se’m posen a la butxaca, i veureu amb “Un tal baccano in chiesa!” 😉

    M'agrada

    • Aviat espero tenir el vídeo, però no ho doneu per fet, ja que em sabria greu no poder estar a l’alçada 😉
      Jo els clams operístics només els admeto del públic a l’escenari en format BRAVO!, de l’escenari a la sala, no m’agraden.

      M'agrada

  6. Disfruté mucho con el primer y segundo acto de este “Falstaff” y no tanto con el tercero. La escena de la “cuadra” no me gustó nada y la escenificación del bosque tampoco. En realidad Carsen no se ha inventado nada. Joaquim y yo vimos en la Volksoper de Viena ya
    hace unos 10/12 años una versión divertidísima y muy bien cantada de esta misma ópera, ambientada igualmente en los años 50’s del siglo pasado, donde destacó una espléndida contralto Malgorzata Walewska como Quickly -cantante que no ha tenido la resonancia internacional que se merecía-.

    En esta ocasión quien más me ha gustado ha sido James Levine y su cuidadísima dirección orquestal. Los cantantes en su conjunto han estado correctos y se lo han pasado en grande y eso se comunica al público. Ambrogio Maestri es un Falstaff que ya lo lleva en su cuerpo y poco le cuesta hacer creíble el personaje, vocalmente vocifera bastante, pero es indudable que habiéndose retirado Joan Pons nadie -de momento- le hace sombra en este rol. Stephanie Blythe ha estado estupenda y Angela Meade convincente; la pareja joven mejor ella que él, pero ambos correctos y poco destacables. La Meg de Jennifer Johnson Cano sí que ha destacado mucho más que la mayoría de Megs que he visto hasta el momento.

    Una función bastante satisfactoria de una absoluta obra maestra.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: