IN FERNEM LAND

EL BELCANTO DE KARINE DESHAYES


Karine Deshayes Foto Askonas Holt

Karine Deshayes Foto Askonas Holt

Ara que la tenim fins el dia 7 de gener (demà dia 3 i el 7  ella canta el rol protagonista) en el repartiment alternatiu de la fantàstica Cendrillon que es representa al Liceu, us vull posar tres fragments de la mezzosoprano Karine Deshayes cantant belcanto italià.

Les característiques vocals de la mezzosoprano francesa, amb un registre molt extens, li permet assolir rols destinats a les sopranos rossinianes, especialment aquells escrits per a la Colbran, que com sabem eren de registre central i greu amb escadusseres ascensions a l’agut. Els aguts tampoc han de ser un problema per Deshayes ja que ens ha deixat estorats amb aquesta extensió que li permet cantar rols de mezzosoprano però també arribar al Re sobreagut, una nota que moltes sopranos no posseeixen.

No tot és el registre, ja que Deshayes sobretot té la tècnica i l’estil que li permet assolir aquests rols del belcanto més ornamentat, amb coloratures i elegància interpretativa.

Us faré escoltar a la cantant francesa en tres representacions diferents.

La primera cantant el rol de Elena a La donna del lago de Gioacchino Rossini, en una representació que va tenir lloc el 18 de gener de 2012 a Moscou.

Escoltem a la mezzsoprano en l’espectacular duo/tercet del segon acte “Alla ragion dh rieda” acompanyada dels tenors Randall Bills (Rodrigo) i Colin Lee (Umberto). Dirigeix  a la New Russian SO Luciano Acocella.

I de la mateixa representació escoltem com cantava fa dos anys “Tanti affetti in tal momento” el Rondó final d’Elena

Pocs mesos més tard d’aquesta actuació a Moscu,  el 2 de febrer de 2013, Karine Deshayes cantava al Metropolitan Opera House de Nova York el rol de Isoler de Le Comte Ory de Rossini, en la fantàstica producció que també varem veure al cinema, en aquella ocasió el rol de Isolier el cantava Joyce DiDonato.

Escoltem a Deshayes com va cantar al costat de Juan Diego Flórez “Une  dame de haut parage” dirigits per Maurizio Benini.

I ara el famós i hilarant tercet del segon acte “À la faveur de cette nuit obscure”, acompanyada per Juan Diego Flórez (Comte Ory) i Pretty Yende (Comtesse Adèle)

Finalment escoltarem una gravació recent de Karine Deshayes cantant el rol de Isoletta de l’òpera La straniera de Vincenzo Bellini, en una versió de concert celebrada a l’òpera de Marsella el passat 31 d’octubre de 2013.

El primer fragment que he escollit és el duo del primer acte amb Valdeburgo “Io la vidi”, el rol de Valdeburgo el canta el baríton Ludovic Tézier i l’orquestra la dirigeix Paolo Arribaveni.

Finalment escoltem a Karine Deshayes cantant l’ària “Nè alcun ricorda?…Era pur questo!…Ah! se non m’ami più”

L’evolució vocal és prou evident, així com el magnífic estil i l’excel·lent línia belcantista, que ens garanteix un futur esplèndid.

No sé si en els propers anys el Liceu la tindrà prevista en les seves  programacions, si no la “lliguem” ara em temo que els nombrosos compromisos ens privaran de gaudir d’aquesta veu i artista excepcional.

43 comments

  1. alex

    Le escuché en Paris – creo la temporada pasada o hace dos como máximo -, la Rosina de IL BARBIERE de aquella producción de C.Serrault y estuvo fantástica vocalmente.
    Mañana viernes dia 3, la tengo en mi turno del PA como Cendrillon alternativo.
    Opino como Joaquim que es una mezzo lírica o belcantista muy en alza actualmente y que habría que seguir
    ( para mi gusto, junto a Garanca, las dos mejores mezzos belcantistas o cantábiles del momento -siendo ambas de características diferentes – , quizá la letona con mayor registro grave )

    M'agrada

    • alex

      Me olvidaba! En Paris, será Charlotte ( Werther ) en enero/feb. con Alagna y en abril/mayo, Romeo ( I Capuletti ) junto a la Siurina como Giulietta
      Ojalá vuelva pronto al Liceu! ( ¿ año 2015, como Romeo de I Capuletti, alternándose con Garanca,en dos diferentes casts ?)

      M'agrada

    • Creía que era más joven de lo que realmente es, y es que incluso la voz es de una radiante juventud, sin mácula de tiranteces o vocales con sonoridades envejecidas, como acostumbra a pasar en cantantes con con más de una década de carrera.

      M'agrada

    • Aquesta noia ja havia cantat al Liceu, en aquella sel·lecció en forma de concert de Faust. Ella va cantar el Siebel i després ens va regalar, i mai millor dit, la seva actuació en el concert L’Ànima del Liceu, on ens va cantar l’ària de Rosina de Il Barbiere rossinià.

      M'agrada

      • tristany

        I amb l’Orquestra del Liceu i el mestre Pons van fer minigira catalana cantant -ella- la delicadíssima “Shéhérazade” de Ravel. No sé si també es va fer a Barcelona. En tinc molt bon record, de l’obra (que no coneixia) i d’ella. Seria cap allà el 2007 o el 2008.

        M'agrada

        • BONA MEMÒRIA Tristany.
          A can Fanga ens ho vam perdre.

          24 de gener de 2009 a l’Auditori de Girona
          25 de gener de 2009 a l’Auditori Enric Granados de Lleida
          27 de gener de 2009 al Teatre Fortuny de Reus
          29 de gener de 2009 a l’Auditori del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa

          Direcció d’orquestra: Josep Pons (24, 25 i 27) / Alfons Reverté (29)
          Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
          Solista: Karine Deshayes (soprano)

          Manuel de Falla: “Interludio” i “Danza” de La vida breve
          Maurice Ravel: Shérézade
          Anton Dvorak: Simfonia núm 9 en Mi menor, op. 95 “del Nou Món”

          M'agrada

  2. Jaume T.

    Felicitats pels compliments que dediqueu a la senyora Deshayes. Vull adverir tothom que el cognomm s’ha de pronunciar Déè. M’ho explicar molt bé. Només dues E, la prinera tancada i la segona oberta. Res de “deseis” di “desais” ni “deixeivs”. Li han dit de tot.

    M'agrada

    • Pobre, no sé si se’n sortirà. De fet els francesos no són els millors exemples ha seguir, ells acaben afrancesant tots els cognoms accentuant la darrera síl·laba i passa que t’he vist. Hernandés, Carrerás, Domingó 😦
      En qualsevol cas gràcies per la informació

      M'agrada

  3. Regí

    A mi em recorda bastant a Cecilia Bartoli, la “metralleta” pels jocs d’artifici vocals de què és capaç. He escoltat amb atenció i he de dir que el Belcanto no és el meu cant favorit, sense que ningú se senta ofés, clar. Tinc enés que, des d’unes dècades ençà, mai no s’ha cantat tan bé ni hi ha hagut tan bons cantants. No dic que no sone bonic, però és artificial, massa recaragolar la cosa, massa antinatural. És fet a mida dels antics castratos i dels divos i dives posteriors: puer lluïment vocal sense que tinga massa interés què diuen o què passa dramàticament. Ací rau la cosa al meu entendre. El públic que assistia a les representacions era un públic de parlava amb la llum encesa, que mostrava les seues joies, que caminava… i que quan arribava el divo, paraven un poc per a sentir-lo; després seguien “fent societat”. Això és por veure en els quadres de l’època. En aquest context, els llibrets no eren massa importants: un recitatius que ningú anava a escoltar entre unes quantes àries, que és el que importava. Dit això, en termes generals, clar.

    En una entrevista li preguntaren a la Bartoli que perquè no es dedicava més al belcanto italià i ella ho va dir ben clar: no li interessaven els llibrets, els considerava molt fluixos, per això s’estimava més Mozart, Hayn, Vivaldi o Gluck. El Belcanto no té Dapontes entre altres coses, perquè no interesa QUÈ es canta sino COM es canta, just al contrari que la tradició francesa o alemanya on el QUÈ és tan important com el COM.

    D’això ja fa uns anys.Com tots sabeu fa reeixir en Rossini, especialment en Il Barbiere i Cenerentola, però que jo sàpiga, no ha abordat als Bellini, Donitzeti ni Verdi, el primer, el belcantista.

    M’agrada l’òpera barroca, en versió concert,,però no faig gens de cas als llibrets; no valen res i no foren escrits pera ser ni llegits ni escoltats. Espere a les àries da capo, els concertants, els corn.. i poc m’importa de què va la història, sempre és el mateix. Una història d’amor entre una intrincada i absurda historieta mitològica o pseudo-històrica. En un recital d’àries barroques la Bartoli és un crack. No importa què diu, sino com ho diu, pura pirotècnia vocal agradable a l’oïda.

    Per a gaudir d’una òpera al 100 per 100, necessite una drama musical, és a dir, el que els inventors de l’òpera idearen, com ara Monteverdi. És a dir, que la parole e la musique s’hi fusionen en un tot integrat al servei del drama. Això, encara que té antecedents en Gluck, Mozart i d’altres, no passa fins a mitjans del XIX i del XX. L’altre dia, Joaquim va portar-nos uns “Diàlegs de les carmelites” que rersponen a aquest esquema: paraula, música i escena al servei del drama, que pot ser una comèdia. Això passa amb totes les obres de R. Strauss, Wozzeck, Boris Godunov i, per què no dir-ho Wagner i amb l’últim Verdi, quan començaa abandonar el Belcanto, a partir d’Aida i sobretot en Otel.lo i Falstaff. Piave i els seus llibrets roïns, era lluny, i Boito sapigué adaptar Shakespeare molt bé. Ara ja tenim un drama musical com cal, no una successió d’àries amb moments que a ningú no importen. Si estàs presenciant Otel.lo, estàs pendent del que li va a passar a Desdèmona, dels pensaments de Iago, etc.
    Resumint: l¡òpera que m’interessa és la que combina teatre amb mísuca, i per això fan falta dues coses almenys: un bon llibretista i un bon compositor. Tots coneixem Daponte o Boito com a autors de llibrets. A ningú no l’interessa qui va escriure cap libreto de Bellino, Donitzeti o Rosini. És que no tenia la més mínima imporancia.
    Un fet fonamental en el tema va ser la idea de wagner d’apagar els llums que, fins a la seua etapa, estaven encesos.

    Rex.

    M'agrada

    • Regí

      Perdoneu les errades.

      Per posar-vosun exemple italià: Verdi m’avorreix en genenal; en canvi Puccini m’entusiasma, m’emociona em fa gaudir una obra d’art total. Madama Butterfly o Tosca trobe que són d’una qualitat molt superior a la mitja verdiana. És un altre món. Una pena, perquè en el Rèquiem, el de Buseto va demostrar el que era capaç de fer i no feia perquè els gustos del públic eren per a ell, el primer; no l’art que sí que era capaç de fer. Otel.lo nés un exemple.

      Bé, aquesta és la meua opinió, no excloent clar.

      Rex

      M'agrada

      • Cecilia Bartoli ha triunfado en casi todo cuanto ha interpretado y yo soy un seguidor suyo desde hace 28 años, disponiendo de todas sus grabaciones videográficas y de la mayoría de discográficas. A los títulos que mencionas que Bartoli ha interpretado -o está a punto de interpretar- de Rossini has de añadir: “La scala di seta”, “Lítaliana in Algeri”, “Il turco in Italia”, “Otello” y “Le comte Ory” y tiene preparada “La donna del lago” y me gustaría que también interpretara “Semiramide” que creo que ya ha revisado la partitura más de una vez. De algunas de estas óperas ya dispongo del DVD aún cuando no han sido comercializadas todavía, gracias a Joaquim.

        Sobre la calidad de los libretos que cayeron en manos de Rossini, es cierto que algunos son infumables, pero no todos. Creo que nadie puede discutir la excelente calidad del de Cesare Sterbini para “Il barbiere di Siviglia” ni el de Eugène Scribe/Charles-Gaspard delestre-Poirson para “Le comte Ory”. Lo que sucede es que la música extraordinaria de Rossini hace olvidar tonterías como el libretto de “Ciro in Babilonia”.

        De todas maneras si el “bel canto” no es lo tuyo es inútil haberte expuesto lo que antecede, pero no he podido por menos de contestarte.

        M'agrada

      • Ai Senyor!, ens estàs dient que trobes millor Butterfly que Traviata, Simon Boccanegra, Macbeth, Don Carlo, Aida, Un ballo in maschera, Rigoletto o I Vespri Scilianni?, ja no t’anomeno les tradicionalment acceptades per tots els wagnerians, Otello o Falstaff…

        M'agrada

    • Només un comentari al respecte del que dius del belcanto:
      ” però és artificial, massa recaragolar la cosa, massa antinatural”.
      Em pots dir si cantar abans de suïcidar-te, per dir-li al teu cavall que t’acompanyi a la foguera, acomiadar-te del cigne/barca que t’ha portat a conèixer a la teva futura esposa o mentre li fots el salt al teu marit amb el teu germà, no és artificial, recaragolat i antinatural?
      L’òpera és tot això i més…
      Ah, no me’n puc estar, dir que el que més valores de Verdi és el seu Rèquiem, em preocupa, és el més allunyat del que jo entenc com una missa de difunts, ara bé, és una òpera preciosa.

      M'agrada

  4. Excelente Karine Deshayes, ideal para los 10 roles Colbran escritos por Rossini. Buena voz, notable volumen, agilidades muy bien ejecutadas, línea de canto depurada, agudo fácil y centro ancho; el grave, no obstante, debe trabajarlo un poco más, pues Rossini exige acceder a la zona grave frecuentemente en los roles citados. Muy bien como Isolier.

    Me faltan por escuchar los dos fragmentos de “La straniera”.

    Es una verdadera suerte poder descubrir nuevos talentos que pueden dar vida a títulos que no suelen ser demasiados frecuentes en los teatros de ópera actuales aunque diversos festivales los van desempolvando anualmente.

    Tenemos una nueva mezzo aguda que dada su facilidad para la zona alta también puede asumir algunos roles de soprano, como sucedia en los años gloriosos del bel canto del siglo XIX, con lo que dispone de unas posibilidades envidiables para situarse en primera línea de las cantantes líricas actuales.

    Estoy escuchando ahora los fragmentos de “La straniera” -que musicalmente no están a la altura de otros de Bellini- y donde parece que Deshayes no disponga del destacado volumen vocal que demuestra en vivo, pero sí me da idea de que puede ser tan buena Norma como Adalgisa; dispone de todos los requisitos para ambos roles. .

    Ojalá tengamos la suerte de volverla a escuchar pronto en el Liceu.

    M'agrada

      • Regí

        Gràcies a Colbran i Joaquim per les seues respostes. La meua intenció és opinar, aportar el que puga i -sobretot- APRENDRE de persones com vosaltres que teniu un gran cabal de coneixements musical.

        Colbran: De Rossini, l’obra que crec que és més coneguda és precisament la que has esmentat en primer lloc: “Il barbiere”, que precisament té un bon llibret, basat en Beaumarchais. Tinc el DVD amb la Bartoli i em va agradar molt, Ideal pera segir després amb el “Figaro” de Mozart. Això sí, i ho escric com ho sent, com que em va agradar “Il Barbiere”, vaig comprar-me “Cenerentola”, també amb la Bartoli, una de les meues cantants favorites que sempre que he pogut he anat a escoltar i això que els preus de les localitats pugen apreciablement quan ve ella. I no, no puc amb la “Cenerentola”, es massa pera mi, no puc acabar-la se’m fa eterna, cosa que no em passa amb “Il Barbiere” que em resulta una còmedia molt simpàtica.

        Sobre la Bartoli, ja t’ho he dit. No m’he perdut cap recital que ha fet que ha estat al meu abast i tinc – crec tots els seus discos-llibre, on podem trobar Vivaldi, Mozart, Haydn… però no recorde cap belcantista, encara que puc estar enganyat. El que va dir aquesta dona va ser en TVE en una entrevista que li va fer Pérez de Arteaga, que li va preguntar per què sent italiana i tenini la veu que té per què no cantava els belcantistes italians i Verdi. La resposta va ser la que diguí. Els llibrets són molt fluixos, paraules literals d’ella, que jo compartisc. D’això fa ans anys. Si ara o d’un temps a esta banda, ha volgut abordar el belcantisme, molt bé, té la veu adequada i és una excel.lent cantant i actriu.

        Gràcies per la teua atenció.

        Rex.

        M'agrada

        • Regí

          Joaquim:

          Quan em referia al recaragolament artificial em referia al cant, no al llibret. Resulta , pense jo, evident, que les àries barroques o belcantistes són pura artificialitat, focs d’artifici per cridar l’atenció del públic que, repetisc, no seguia l’obra. En les cartes de Mozart, que no era wagneria`,  podem llegir-ho. Beethoven també es queixa del mateix, i no era wagnerià 

          Quan el belcantisme passa a la història, tenim un cant molt més natural, més pròxim a la parla habitual i més intel·ligible. El drama guanya i tenim llibretistes amb qualitat literària que escriuen llibrets que es poden llegir a soles, sense música, molt per damunt dels de Piave i molts altres que han passat a l’oblit. Per no esmentar a Wagner, podem esmentar els de R. Strauss. No hi ha en el belcastisme, anivell literari qui es puga comparar a Oscar Wilde,
          Hugo von Hofmannsthal. o Stefan Zweig, això és inqüestionable; estem parlant d’autors escriptors amb qualitat literària. Si comparem “Salomé”, “Elektra”, “Rosenkavalier” o “La Dona sense ombra” amb qualsevol cosa de Piave, la diferència és ben notòria i indiscutible. El mateix podria dir dels llibrets de Daponte, tant en Mozart com en Martín i Soler. El de “Wozzeck” “La Ciutat Morta” o tants altres.

          Els llibrets barrocs i belcantistes no tenen cap qualitat literària, amb les excepcions que calga, perquè no la busquen senzillament.

          Parlant de Verdi, crec que la qualitat de les seues obres guanya molt quan s’associa a Boito, que no és un Piave del muntó, sinó una persona amb talent literari. Si a més és Shakespeare al davall, no et dic. A més, Verdi evoluciona cap un camí semblant al de Wagner. Suprimeix el tradicional recitatiu-ària per una mena airós continu i el conjunt guanya molt. “Otel.lo” o “Falstaff” els trobe molt per damunt de les seues primeres obres, millor dit, que la resta de les seues obres.

          No cap dubte que la “trilogia popular” té el seu interés; a mi m’agrada: “IL Trovatore”, “Rigoleto” o “La Traviatta” tenen àries ben boniques i moments esplèndids, però no són obres redones. Els llibrets no estan a l’altura -m’algrat que la darrera es basa en “La Dama de les Camèlies”- , la música resulta de vegades xavacana i algun ària que hauria de resutar “dramàtica” com ara “Di quella pira” quasi va riure precisament pel que té de Bel Canto. Eixa és la meua opinió i no pretenc ofendre ni pontificar, clar. Igual vaig errat.

          Si vols un Verdi bo, agafa el “Rèquiem”, una obra d’art digna del seu talent, sense concessions a un públic ancorat en el passat. Verdi sabia fer les coses millor, ho va demostrar en el Rèquiem, on no apareix el típic cartró-pedra de la major part de la seua obra.És òpera en estat pur. Per a mi, el millor rèquiem després del de Mozart

          Sobre Puccini, una amiga molt wagneriana, va dir-me que era “los 40 principales de la ópera”. Jo no ho crec. Puccini compta amb uns llibrets excel.lents i la seua música és plenament teatral, al servei del drama. Els personatges són reals, no cartró-pedra. Emociona, mai no cansa. Es el meu number two. Qüestió de gustos, clar.
          Quan va complir-se el 75é aniversari de la seua mort, li van fer un homenatge a València que va ser apoteòsic: Tosca, Butterfly, Turandot, etc. Una passada que repetiria demà mateix.

          Gràcies, Joaquim.

          Rex
          Respon

          M'agrada

        • Regí

          Joaquim:

          Un xicotet oblit. Efectivament el Rèquiem de Verdi, nacionalista italià i diputat del primer parlament – està allunyada de les típiques misses de difunts, senzillament, l’obra no era per al cult, entre altres coses perqù en Verdi no era creient i la seua obra no segueix les “recomancions” que el mateix Vaticà va fer per aquest tipus d’obra. Verdi i el Papa, enemic de l’unificació italiana que es feu sobre les sigles VERDI , no es duien massa bét. Verdi va ser tatxat “d’heretge”.
          El va composar en honor de Manzoni, patriota amb qui compartia idees polítiques. També volgué fer un Réquiem per al teu adorat Rossini, però la cosa no quallà o li faltà temps.

          De Rèquiems agnòstics també en tenim el de Brahms, escrit en alemany, que té un segon movement formidable i espectacular, com el Dies Irae de Verdi.

          Salut

          Rex.

          M'agrada

        • No Regí, no, no són els arguments, jo només parlo de la música i el cant, un fet tan anormal, com recaragolat i sofisticat per expressar sentiments i situacions forçant la veu fins a límits extraordinaris, o potser l’entrada de Brünhilde és la manera més normal de donar la benvinguda a un pare? Hotojo! Hotojo! No és normal l’exigència vocal de Wagner, si em parles de pelleas et melisdande encara, però les exigències wagnerianes no són gens naturals.
          L’òpera é sun artifici vocal i aquest artifici és una vehicle d’expressió, per això provoca tanta emoció. S¡’utilitzen veus impostades, preparades per emetre la veu amb una projecció que no en té res de natural, i han de superar una orquestra que en molts moments supera en molt el volum acústic d’un embús de tràfic d’una avinguda en hora punta.
          T’ho dic amb la ma al cor, quan llegeixo coses com aquesta:
          No cap dubte que la “trilogia popular” té el seu interés; a mi m’agrada: “IL Trovatore”, “Rigoleto” o “La Traviatta” tenen àries ben boniques i moments esplèndids, però no són obres redones. Els llibrets no estan a l’altura -m’algrat que la darrera es basa en “La Dama de les Camèlies”- , la música resulta de vegades xavacana i algun ària que hauria de resutar “dramàtica” com ara “Di quella pira” quasi va riure precisament pel que té de Bel Canto. Eixa és la meua opinió i no pretenc ofendre ni pontificar, clar. Igual vaig errat.
          Se’m passen les ganes de contestar, no hi ha possibilitat de discussió, ja que per a tu no hi ha emoció en allò que per a molts de nosaltres és sensacional. Jo com la Pretty Woman amb una Traviata com cal, em mullo de dalt a baix i no cal que et digui que em produeix escoltar Il Trovatore per Price, Simionato, Corelli, Bastianini i Karajan…
          Valoro la teva sinceritat, però la manera de sentenciar em deixa sense ganes d’argumentar ja que penso, i per què?

          M'agrada

        • Regí

          Doncs, home. Jo t’agraisc que argumentes. Ja he dit que estic ací per aprendre. El que no puc evitar és ser sincer procurant no molestar ningú. A més, allò de la debilitat dels llibrets de Verdi és una cosa que jo no m’he inventat. Ho diu la Bartoli i el mateix Verdi que tingué la mala sort de no trobar un bon llibretista fins que conegué en Boito. I ho dien els crítics.

          Beethoven deia el mateix, que no composava més òperes perquè no trobava llibrets del seu interès.

          En aquest mateix blog he pogut llegir que “malgrat” “l’impossible” llibret de Il Trovatore, la música el salva. En altres llocs, he llegit sobre la debilitat de Verdi per a crear personatges creïbles, no sempre pot fer-ho. Rigoletto és un rol molt ben caracteritzat psicològicament; és creïble. En canvi, el duc de Mantua no resulta creïble, sembla cartó-pedra encara que cante àries estupendes. Això és el que volia dir i no crec que nungú s’haja de emprenyar perquè done la meua opinió, que podria matisar més però no vull allargar-me massa.

          Sobre l’entrada de la walkiria en el II acte i els seus sons, solament dir dues coses: és emocionant i posa la pell de gallina si es fa ben fet. Segona, Wagner recull el salut que es fa en les seues fonts, la mitologia nòrdica. Qui haja sentit Astrid Varnay, Birgit Nilsson, Kirsten Flagstad o Martha Mödl, li agrade el Bel Canto o no, supose que comprendrà el que dic.

          I el que dius és cert, Wagner és molt exigent, per això falten tenors heroics especialment, però no oblidem pas que la línea de cant d’Otel.lo és semblant a la de tot un heldentenor wagnerià, Per això, el rol ha estat interpretat amb èxit per cantants que també han destacat en Wagner com ara Plácido Domingo, Ramón Vinay, Wolfgang Windgassen o Jon Vickers.

          I vinga que vinga Wagner. He parlat de Puccini i sembla ser que no mereix el mateix respecte que Rossini o que Verdi, Joaquim, que l’has deixat prou malament, dit això amb tot respecte, i no crec que s’ho meresca. Una cosa són els gustos personals; una altra no reconéixer que el de Lucca és un dels compositors més representats i possiblement el més popular entre el públic.
          També he parlat de Mozart, Strauss, , Berg, etc. que jo no sóc only Wagner, per favor.

          I el que menys comprenc és com és possible que em manifeste amb tots els respectes pels gustos de tothom, els compartisca o no, i fa l’efecte que algú es puga molestar. No m’entra en el cap. A mi no m’agraden els Meistersinger i no passa res, com tampoc no passa perquè algú em diga que no li agrada Wagner o Puccini. Allà cada qual.

          Per cert, què té de roí Puccini?

          Moltes gràcies.

          Rex.

          M'agrada

        • Benvolgut Regí, com que tendeixes a interpretar el que escric, en lloc de cenyir-te al que realment dic, vas tan prèviament llençant que m’atribueixes coses que no he dit. Quan i a on he dit que Puccini era roí?, i per tant davant d’aquesta falsedat m’estimo més passar. No es tracta de que argumenti i no argumenti, es tracta que vas amb un disc posat i molt ben aprés i es fa difícil argumentar res.
          Parteixes de la base que els llibrets, sovint discutibles de Wagner són un tresor literari i que el Duc de Rigoletto és un personatge de cartró pedra (jo n’he conegut algun, t’ho asseguro, tan buit i cínic com ell), i davant d’aquestes màximes que ens proporciones em nego a debatre res. Per a mi l’òpera en línies generals és música i cant, ja que la immensa majoria, comptes de fades de Her Wagner incloses, no em diuen res, però precisament el que ells com a músics van aportar a històries hores d’ara superades, fan que m’empassi com aquell qui res un Trovatore o l’absurda història del meravellós Lohegrin, però malgrat que ja ho he dit abans, tu insisteixes amb el tema llibrets, en fi.
          Puccini m’agrada molt i ell també, tan gran i tan bo, jugava de manera quasi pornogràfica amb els sentiments del personal, en una tendenciosa utilització del melodrama més ensucrat, en llibrets molt teatrals per`de discutible vàlua literària (n vull esmentar La Fanciulla….), però renoi, QUINA MÚSICA! i quin orquestrador. Com ell tants altres en la història de l’òpera que amb arguments que ara ja no interessen a ningú, per això aquesta manipulació vergonyant dels directors d’escena, van composar músiques que traspassen les fronteres del tòpic convencionalisme dramàtic fruit en la immensa majoria dels casos dels gustos del segle XVIII i XIX.
          Moltes de les òperes estan inspirades en obres literàries i de teatre que no es representen, obres que en el seu moment eren grans èxits de taquilla. Si no fos per la música dels operistes qui se’n recordaria avui de La dama de les camèlies?, on es representa? En canvi La Traviata ha esdevingut una de les imprescindibles.
          Si Verdi i el que va representar en la història de la música i el teatre, el trobes vulgar, no puc fer-hi res, és una qüestió de gustos personals i davant d’aquesta màxima no valen arguments.

          Per últim, m’anomenes grandioses cantants wagnerianes que amb els seus hotojo fan enlairar-te de la butaca, per justificar les proeses vocals artificials que tan critiques del belcanto, i no estès fent res més que utilitzant els mateixos arguments que jo i tants altres utilitzm per emocionar-nos amb Caballé, Callas, Price, Freni, Gencer, Simionato, Sutherland i la llista immensament inacabable de cantants que amb l’artifici vocal, com Nilsson, Varnay, Mödl, Rysanek, Winsgassen, Hotter, Melchior, Flagstad, Lorenz, King, Klose….Stemme, Meier, Westbroek o Kaufmann, entre tants i tants altres ho feien i ho fan en el repertori wagnerià.
          No tinc cap problema em gaudir de La donna del lago abans o després de submergir-me amb Götterdammerung, Wozzeck o Don Carlo.

          M'agrada

        • Regí

          Joaquim:

          Com no podria ser d’una altra manera, si estic ací és perquè admire el teu treball, que seguesc des de fa anys, encara que sense participar perquè m’he centrat més en Wagner i un altre foro i, com saps, tinc una llista de correus amb amics de diversos països.

          Una paraula con “falsedat” em fa mal. Jo no tinc cap mala fe. Done la meua opinió, que pot ser equivocada. Ni sóc un déu ni profeta de ningú, que és el títol d’una opera de Meyerbeer, per cert. El que vaig dir sobre Puccini és a dalt. Sense ànims de polèmica ni de ferir a qui admire, quan vaig dir que Puccini era el meu number two, tu vas escriure:

          “Joaquim, on 3 gener 2014 at 15:55 said:

          Ai Senyor!, ens estàs dient que trobes millor Butterfly que Traviata, Simon Boccanegra, Macbeth, Don Carlo, Aida, Un ballo in maschera, Rigoletto o I Vespri Scilianni?, ja no t’anomeno les tradicionalment acceptades per tots els wagnerians, Otello o Falstaff…”

          D’ací que jo et preguntara si hi havia quelcom de dolent en Puccini. En altres ocasions, algú m’ha criticat aquest gust. Una wagneriana de pro va dir-me que el de Lucca era “los 40 principales de l’òpera”. Molt bé. Sense desmeréixer en Verdi, jo m’estime més Puccini, que era verdià. Les seues tragèdies de “llagrimeta” – com el deia, m’encisen. Què hi farem? La música i el TEXT – no ho oblidem – van directament al cor i m’emociona, que és el que m’importa personalment. També em satisfà la seua darrera i inconclusa obra, Turandot, que no és cap melodrama, sinó una composició molt avançada per a l’època. L’únic que no m’agrada del de Lucca és que va simpatitzar amb Mussolini, que d’això ningú no en diu res. De Wagner, menteixen i tot.

          Una altra cosa és la concepció que es tinga de l’òpera. Jo ho tinc clar. No és solament música i cant. És també teatre, libreto, poesia, etc. Són dues concepcions oposades d’entendre el fet operístic. Jo preferisc el drama musical – no solament wagnerià, Boris també ho és – a l’òpera tradicional on el que interesa és el que se sent. És una discusió antiga que es remunta a Monteverdi i que R. Strauss arreplega en alguna de les seues obres. Gluck, el reformador, també hi participa.. Primer la música, després la paraula..o al contrari. Hi ha teories filosòfiques, musicals i estètiques sobre el tema.

          És cert el que dius, de llibrets horribles poden eixir òperes estupendes com poder veure en Haendel, per exemple. Però també és veritat que quan se sumen les dues coses el resultat és descomunal. Un exemple seria “Salome” d’Strauss, on la musique i la parola van junts. El llibret, inspirat en l’obra d’O. Wilde té vida pròpia, no necessita música; això sí, amb ella és una obra d’art que perdurarà en el temps.

          Sempre em parles de Wagner. Tens la idea que sóc una espècie de “creient wagnerià” i no és així en absolut. Ja he pagat en pròpia carn els atacs i vexacions per dir el que pense d’allò que no m’agrada gens ni mica d’ell. I et parle de gent perillosa, de fanàtics extremistes que ‘han atacat personalment. Per això no puc admetre que se m’entre per ahí , però per l’altre costat. Els llibrets de Wagner formen part de la literatura alemanya i universal. No ho dic jo, que no sóc ningú. Ho digueren poetes de l’alçada de Baudelaire, Mallarmé i els simbolistes. A la Catalunya Noucentista també hi hagué poetes, escriptors, pensadors, etc. que opinaven el mateix; per això la traducció al català dels llibrets de Wagner no triga massa a fer-se. Deryck Cooke deia que la trilogia dramàtica occidental la formaven: Esquil, Shakespeare i Wagner. Pot ser exagerat, depén de qui ho diga, clar. I això sense entar en la música, on ningú no discuteix el seu valor.

          En ma casa tinc versions novel.lades i teatrals de llibrets de Wagner. Es publiquen perquè es venen. Jo mateix, com vaig dir, he fet adptacions per a xiquets de Lohengrin, Ring,i Holandés – que pense són les més apropiades per a les criatures – en català, castellà i anglés amb il.lustracions wagnerianes diverses i amb propostes didàctiques i les he treballat a escola; també les he compartides amb mestres d’una bona part d’Espanya i Latinoamèrica. Els llibrets tenen valor literari: des de l’èpica a la més intima lírica. Qui ha llegit el duo d’amor del II Acte del Tristany i no ha gaudit d’una poema que emociona? Baudelaire, Nietzche o Menéndez y Pidal tenen escrists sobre això.

          Bé, aquesta és la meua humil opinió amb la qual no pretenc ni pontificar ni fer de menys els gustos dels altres. Dic el que sent i el que he llegit.

          Lògicament, repetesc, hi ha altres llibrets de gran vàlua literària com ara els de Wozzeck, Boris, Otel.lo, Falstaff, La Ciutat Morta….

          Una abraçada i, per favor, no veges en mi el més mínim interés en emprenyar. Diuen que els wagnerians són susceptibles. Supose serà cert.

          Rex.

          M'agrada

        • I em pots dir de on treus el roí de la meva frase?. Interpretes massa Regí, només això. Et pregunto si tu creus que Butterfly és superior a les òperes que esmento de Verdi, només això. Si tu d’aquesta pregunta creus que trobo roí a Puccini, amb tot el respecte que em mereixes, t’ho has de fer mirar.

          M'agrada

        • Regí

          Perdona, doncs, Joaquim, un malentés. De totes maneres jo no afirmava res, solament preguntava; que no és el mateix.

          Per respondre, jo no considere que Puccini siga “superior” o “inferior” a Verdi – això seria cosa d’experts musicòlegs, en tot cas – senzillament dic que m’agrada més, respectant als que pensen el contrari.

          També m’agrada més Shostakovich que no pas Prokofiev, sense pontificar, que no sóc cap expert. És simplement, qüestions de gustos i no crec, amb tots els respectes, que m’ho haja de fer mirar

          Una abraçada.

          Rex

          M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: