Exhaurides les localitats!!!
Feia molt temps que no es llegia en els cartells lluminosos situats a sobre de les taquilles el meravellós advertiment d’exhaurides les localitats. Magnífica resposta dels amants del musical que sumats als abonats que no van trobar excuses i el públic atret per un programa refrescant i diferent van omplir tot l’aforament
Possiblement després de la festa i l’esclat final alguns que no havien anat mai a un concert de l’OBC, hi tornaran, tant si com es preveu en futures temporades hi figura un programa dedicat al teatre musical, com si s’arrisquen a assistir a un concert amb obres de Mozart, Beethoven, Mahler o Xostakòvitx. Si això acaba succeint, els concerts d’aquest cap de setmana hauran assolit un èxit molt més gran i important del que es va constatar ahir en acabar entre bravos, xiulets aprovatoris, aplaudiments i part del públic en peu, com si acabessin de veure i escoltar a Ethel Mermann, Julie Andrews, Alfred Drake o John Raitt.
Tan bo va ser el concert? Tan excepcional?…Ara us ho explico
Si els responsables de l’Auditori i l’OBC decideixen tornar a fer un programa dedicat al teatre musical o qualsevol altre programa que necessiti amplificació, el primer que han de fer és: o utilitzar una taula de so i uns altaveus d’òptima categoria, o buscar un enginyer de so capaç de fer possible que l’orquestra i les veus s’equilibrin, no es saturin i ens arribi la música i el cant amb la màxima qualitat. Sense aquesta premisa, els recomano que no hi tornin. El so ahir va ser horrorós. L’orquestra no, ja que l’amplificació en teoria no els afectava, però per les veus va ser nefast, ja que sortia brut, barrejat i la sensació era que l’Auditori semblava més un garatge que una sala de concerts. Ja sabem que l’acústica no és la millor possible, però ahir era inadmissible.
No pot ser que unes veus que sense micròfon no traspassen de banda a banda el passadís de casa meva, tapessin a tota la secció de corda de l’OBC. No pot ser que la percussió i el ritme de la bateria en particular, acabés sent com un martell que ho massacrava tot. Això amb una bona mescla a la taula de so, s’arregla i si la taula de so no es pot canviar, no s’han de programar concerts que necessitin amplificació. Així de clar
És clar que si en lloc de Robert Purvis director acostumat a dirigir orquestres de format molt petit, haguessin contractat un director experimentat i prestigiós en el camp del teatre musical, penso amb John Mauceri, molt habituat a les orquestres simfòniques, o John Wilson imprescindible en els PROMS londinencs, estic segur que tot hagués sonat molt diferent, i no cal dir que millor, i amb més qualitat. No sé si el mestre Purvis està molt habituat a dirigir orquestres simfòniques, però la sensació que donava en veure’l dirigir i sobretot després d’escoltar els resultats, és que l’OBC li venia molt i molt gran. Problemes d’equilibri, de quadratura amb els cantants que anaven al seu aire i mai el miraven, ans al contrari era ell qui els tenia que seguir i això amb una orquestra de 15 músics i uns sintetitzadors és inadmissible però més fàcil, ara bé, amb una orquestra de més de vuitanta músics, és impossible.
Hi van haver moments massa perillosos, miraculosament salvats suposo que per la intercessió del mateix Bernstein que veient com el seu famós Amèrica s’abocava a un final catastròfic, va decidir baixar de la seva parcel·la celestial i salvar-ho en el darrer compàs.Però quin desastre de concertació! No hi havia gaire cura en res, i la protagonista, l’OBC aquella que els invitava a tots en la seva temporada, va quedar massa tapada, massa anònima, massa secundària. D’acord que en la majoria de musicals les parts orquestrals no són gaire importants, però penso amb els musicals de Rodgers, on hi ha grans escenes de ball amb números orquestrals prou importants com “Slaughter on Tenth Avenue” de “On your toes”, coreografiat a l’estrena per Balancine o els famosos de Oklahoma! i Carousel, coreografiats per Agnes de Mille, per no caure sempre en les dances simfòniques de West Side Story que el mestre Purvis crec que no hagués estat capaç de dirigir amb una orquestra simfònica com l’OBC, sense risc d’estavellar-la.
En el concert d’aquest cap de setmana només hi havia una obertura, la de Kiss me Kate (Porter), que no crec que es correspongui a l’original de l’estrena (ho hauré de comprovar), més aviat era una adaptació i no hi havia cap altre fragment que donés una mica més de protagonisme a l’OBC, potser un altre moment simfònic a l’inici de la segona part no hagués estat gens malament. Però insisteixo, amb un altre director, per tant en futures edicions s’ha de tenir en compte que el concert forma part de la temporada de l’orquestra i en un lloc tan secundari i marginal no està bé que la deixem.
M’hagués agradat parlar més de l’OBC.
aspecte immillorable de l’Auditori de Barcelona el dissabte 11 de gener de 2014
Els 5 cantants que han vingut a Barcelona és un pack que fan aquest programa o un altre similar arreu. Si fossin extraordinaris entendria la seva contractació, però sent entre discrets i més que discrets, a Barcelona en tenim uns 15 o 20 senzillament millors. No em va saber greu que tinguessin tant d’èxit, em va saber greu que a dalt de l’hemicicle de l’Auditori no hi haguessin cantants catalans que s’haguessin emportat el mateix èxit cantant molt millor, tot i que jo, estimar-me, el que es diu estimar-me, hagués preferit que ens haguessin visitat els cantants que a Londres fan els rols principals.
Ahir van estar molt millor ells que elles.
Deborah Myers és la soprano. Té una veu d’ínfima projecció que gràcies al micròfon arriba al públic, però discretament. Mostra una preocupant inconsistència en la zona central on no hi ha res, ni tan sols amb un micròfon salvador. Preocupant en “The Phantom of the Opera” i sobretot a “I dream a dream” (Les Misérables) on l’inici va ser inaudible. A “The Phantom” quan va començar a fer les escales ascendents va assolir el seu màxim esplendor fins arribar al temible sobreagut final que va esgarrar estrepitosament. Montserrat Martí al Liceu i sense micròfon ho va fer extraordinàriament bé el dia de l’homenatge a la seva mare. A la resta de intervencions: “Falling in love with love” (The Boys from Siracuse”, “A boy like that” (West Side Story) i en els números de conjunt no va millorar la discreció.
Louisa Lydell representava que era la mezzosoprano. Això és el de menys. Ni la seva veu és maca, ni canta bé, ni afina, ni mereixia participar a la temporada de l’OBC. A ella li va correspondre com Anita, cantar el duo amb Maria “A boy like that” de “West Side Story“, amb més intenció que resultats, l’emblemàtic “Don’t cry for me Argentina” d’Evita potser el pitjor de tot el concert, malgrat l’apoteosi d’un públic al que només li va faltar cantar-la en veu alta, i “Anything you can do” d’Annie Get your Gun, amb limitacions vocals en els extrems agut i greu. Podria participar amb seriosos dubtes, en alguns conjunts, però no és una cantant per cantar números solistes, al menys a l’Auditori de Barcelona, en la temporada de l’OBC i en un programa dedicat al teatre musical, encara que en la seva biografia hi figurin grans títols del repertori més brillant. Caldria acompanyar el rols que va cantar en aquests títols estel·lars, no fos cas que fossin tots secundaris.
Molt millor, però sense justificar la seva contractació tenint cantants millors aquí, Ian Virgo, el tenor que va cantar la popular “Maria” de “West Side Story” de manera digna i amb certa distinció, malgrat els problemes de quadratura amb Mr Purvis. També va cantar de manera acceptable John Addison (tenor) “Empty chairs at empty tables” (Les Misérables) i “All I ask you” (Phantom) al costat de Myers.
Més discret que el seus companys, Adrian der Gregorian que segons deia el programa de mà és baríton, i ho deu ser senzillament perquè no arriba a les notes de tenor, ja que qualsevol semblança vocal amb amb Drake, Keel, Goulet o Stokes Mitchell és pura coincidència. Va tenir unes intervencions gens rellevant a “The Phantom of the Opera” o “Anything you can do” aquesta última salvada gràcies al tremp de Irving Berlín, ja que vocalment, ni ell ni Lydell van superar en prou feines la dignitat, això sí, taules escèniques, les que vulguis.
Possiblement molts que no hageu anat al concert de dissabte no entendreu que amb el que dic a l’apunt, el concert fos, per la resposta del públic, un dels concerts més memorables dels que hagi assistit jo. Com s’explica això?. Suposo que les ganes d’escoltar musicals en un entorn de qualitat, amb molts més mitjans dels que normalment tenen les companyies, els actors, els cantants i els directors que es dediquen a aquest magnífic gènere a casa nostra, hi tingui molt a veure. Hi havia gana de musicals, però jo insisteixo amb l’argument que tots aquests mitjans emprats (pocs o molts, no ho sé) no hagin servit per donar una oportunitat d’or com aquesta, a artistes nostrats i versats en teatre musical.
L’OBC ja la tenim, no sé si els fragments escollits, que ja deuen venir amb el paquet d’aquesta mini companyia que mai tornarà a tenir un èxit així en les seves gires, fossin els més favorables per a l’organitzadora del esdeveniment, però que el director fos més rellevant, sí que ho demano, com també demano que si han de portar cantants de fora, aquests siguin del nivell de Maria Friedman, Kim Criswell, Brent Barrett, Brian Stokes Mitchell, Michael Ball o per demanar que no quedi, Audra McDowell o Thmas Hampson. Si aquests o molts altres que al West End o Broadway canten els rols principals no ens els podem permetre, que també podria ser, aleshores el director artístic de l’OBC (per cert, qui és?) hauria de visitar les companyies locals, les escoles i les agències teatrals, ja que aleshores estic segur que traurà dos o tres equips magnífics, sense intermediaris i amb els diners que s’estalviarà, qui sap si ajudarem a comprar un equip d’amplificació que dignifiqui l’Auditori.
L’apoteosi assolida va fer que se’ns oferissin dues propines, l’engrescador “Hello Dolly!” de Jerry Herman (amb una única “n”, no confondre amb Bernard Hermann) cantat per tots cinc solistes i amb el públic acompanyant de manera espontània el crescendo rítmic final amb les mans i per segona vegada el sempre catàrtic “One day more” de Les Misérables que va fer que l’Auditori s’ensorres.
En realitat no em quedaria altra alternativa que estar més que eufòric per haver viscut una catarsi col·lectiva d’aquesta magnitud, però com que del que m’agrada, com és el cas, m’agrada que m’ho ofereixin en les millors condicions possibles, no puc per menys que lamentar que el concert número 10 de la temporada 2013/2014 de l’OBC no hagi cobert les expectatives, i ben mirat era possible.
Per la propera vegada ja els he donat unes quantes idees, a veure si em fan cas.
Ah! m’oblidava!, el disseny lumínic del concert, amb forces coloraines projectades sobre les cortines que tapaven el forat de la vergonya, altrament dit el forat de l’orgue fantasma, donaven un aire festívol que no em molestava, però que no sé si és del tot necessari, la música com quasi bé sempre, ja ho diu tot.
El proper cap de setmana amb la setena de Mahler i un dels grans dirigint l’OBC, Eliahu Inbal, també m’agradaria veure penjat el il·lusionant “exhaurides les localitats”, però el que m’agradaria més de tot, és que al final del concert, la catarsi fos com a mínim similar a la viscuda ahir, però entre altres coses això depèn del públic habitual i els passavolants que esperem que omplin l’Auditori.
Intentarem no faltar a la cita.
IN FERNEM LAND 
Mitjana d´edat dels assistents com l´habitual? o més baixa? (més alta no crec que sigui gaire possible 😕 )
M'agradaM'agrada
Més baixa, tot i que la representació de la fila del darrera de la llotja on jo tenia l’entrada, tots sumats s’apropaven als 500 anys 😆
Públic molt divers, moltes cares noves, noies i nois que es veia d’una hora lluny que no eren habituals de la casa, un entusiasme i un positivisme que engrescava a qualsevol… en aquest sentit un èxit sense precedents
M'agradaM'agrada
Sobretodo en la primera función, ¿no habrá acudido en masa la colonia anglófila residente en nuestra ciudad?
M'agradaM'agrada
Tot pot ser, però en a mi em va semblar veure gent d’aquí, molts “musicaleros” de fa tres dies, per entendre’ns, amb un grau d’exigència sota mínims, la cosa és que fessin un concert de musicals, si els cantants eren poqueta cosa era igual, els hi van vendre que eren del West End i amb això ja n’hi va haver prou per creure que escoltaven a Michaell Ball i la Ruthie Henshall, com si després d’escoltar el “Don’t cry for me Argentina”, no fos una prova prou evident de “l’estafa” i motiu suficient per sortir a buscar la primera comissaria dels mossos, per cert ben a prop de l’Auditori, i posar una denùncia. 🙂
M'agradaM'agrada
Al lateral escena, en canvi les veus no se sentien tant. Per tant tenim un desequilibri important amb els altaveus. Així i tot, les noies em van fer patir molt , ni afinaven, ni anaven amb el ritme, i amb timbre desagradable. L’orquestra, moltes vegades, un desgavell. I els nois, força millor, especialment Mr Virgo. Les llumetes, una cursilada, i els focus mal dirigits: una parella de la primera filera devien sentir el concert ben enlluernats.
El programa sí que em va agradar, encara que els sobrevalorats Miserables no arriben a la categoria d’un Gershwin o Porter.
Molt contents pel ple, però si el curs que ve programen musical, més val que et faci cas!
M'agradaM'agrada
Perdó: que et FACIN cas.
M'agradaM'agrada
Jo repetiré a Catmúsica, a veure si la cosa millora.
M'agradaM'agrada
Quan amplifiquen és complicat que a tot arreu arribi d ela mateixa manera, o si no es corre el rics que sembli tot gravat, com ja va succeir en un concert celebrat l’any passat dirigit per l’inefable Cobos, contra l’apujada del IVA organitzat per l’AMPOS. Tot anava amplificat, fins i tot l’orquestra, i si que s’escoltava tot millor, però semblava talment un playback.
Hi ha concerts memorables de musicals interpretats per la Berliner Philharmoniker sota la direcció de Rattle (Wonderful Town de Bernstein) i els cantants (fabulosos tots) van amplificats amb resultats esplèndids, es tracta de posar professionals i equips de vàlua, senzill, oi?
M'agradaM'agrada
Se seguirá vía radio.
M'agradaM'agrada
El programa de ayer puedo definirlo así: buena idea y desgraciado resultado. Ayer en lugar de sonidos escuché ruidos, algunos muy desagradables.
Si los cantantes precisan amplificación por su enclenque entidad vocal el sonido ha de ser exquisito y las voces han de sonar claras y no como si tuvieran una toalla por micrófono y el volumen de la amplificación ha de ser moderado, para que podamos diferenciar una de otra y no el barullo desordenado que se oyó ayer, ya que cuando cantaban a duo, trio o quinteto no había manera de diferenciar las voces, todo era una mezcla, a menudo desagradable. Increiblemente el público aceptó todo y lo vitoreó (?). Qué poco nivel de exigencia o qué carencia de conocimientos del auténtico musical!!!
Estoy seguro que por radio sonará mejor, claro que la dirección musical no es para tirar cohetes, ya que Robert Purvis no es un director para la OBC -cuya cuerda no sé llegó a escuchar para nada en vivo-. Es decir modesto director para una buena orquesta. Resultado: un lamentable guirigay.
La primera parte fue dedicada a tres musicales basados en obras de Shakespeare: “Kiss me, Kate” (“La fierecilla domada”), “The boys from Syracuse” (“La comedia de los errores”) y “West Side Story” (“Romeo y Julieta”). La segunda a musicales/ópera, con la interpolación de la celebérrima “Annie get your gun” (que contiene el himno teatral por antonomasia: “There’s no business like show business”) y “High society”, un musical malo derivado de una película espléndida que interpretaron en el cine Grace Kelly, Bing Crosby, Frank Sinatra y una gloria del teatro de Broadway que hizo mucho cine e incluso ganó oscar: Celeste Holm
Sobre las voces no quiero ni hablar, más mediocres imposible y no se les entendía una palabra, con lo que una proyección de sobretítulos o los textos en el programa hubiera sido de agradecer.
Estoy escuchando la radio, sin ser buenas las voces se distinguen, lo que no sucede en el Auditorio.
M'agradaM'agrada
a la ràdio, per mí, és pitjor, quina pena. I sona garatge, com diu el Joaquim
M'agradaM'agrada
Lo estoy escuchando; la elección de los temas y su interpretación por la OBC me parecen de grandísima calidad. La voces, pues…Lo que habéis comentado.
M'agradaM'agrada
Ui! grandísima calidad, estas muuuy generosa 😉
M'agradaM'agrada
¡Por Mozart! Me gustó la calidad de la orquesta al interpretar los temas que, mira por dónde, me gustan mucho y encuentro que estaban seleccionados para atraer la atención de oyentes de todo tipo. Insisto, muy por debajo los cantantes, ya que el director y la propia orquesta tuvieron que estar al tanto de sus “interpretaciones” ¿Podría haber sido mejor? Sin duda. De ahí mi comentario ¡Saludos, infernems y buena semana a tod@s!
M'agradaM'agrada
Es que yo por radio no supe calibrar-la.
El último concierto fue l’Enfance de Christ de Berlioz y aquello tenía una categoría, no supe ver la correspondencia ni en el Auditori ni por radio y yo soy exigente en todos los repertorios, con el mismo grado de exigencia, no me relajo si se trata de un musical y me pongo impertinentemente serio si hablamos de Mozart y ese mismo nivel en Mozart no lo hubieras soportado, no por la OBC, pero si por todo lo demás, aunque de la OBC te aseguro que se le puede sacar un partido que Purvis contento y emocionado como un niño con un juguete nuevo, no supo sacarle
M'agradaM'agrada
Y también (lo reconozco) ha habido conciertos MUY superiores en calidad. Ah, lo de “¡Por Mozart!” es una exclamación mía, muy típica, que no sé yo la razón de vitorearlo (no lo pongo de ejemplo de concierto, ni compositor ni nada; si lo eliminas, mi mensaje es el mismo).
M'agradaM'agrada
Por Mozart= Por Dios, ¿no?
M'agradaM'agrada
A la ràdio era diferent, que no vol dir millor, ja que cm succeeix sempre, s’aprecia TOT
M'agradaM'agrada
Te respondo (no sé si es aquí, si no pues se borra). Más o menos ése es el sentido, aunque Mozart está por encima siempre. También reconozco que oí el concierto mientras hacía otras tareas (lo de los cantantes, mejor otros, desde luego). Lo reconozco (ea, a castigarme con dos sesiones seguidas de “Tristan” más “Ring”) ¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Vaya castigo, eso lo haces cada verano entre el 25 de julio y el 2 ó 3 de agosto y no sufres demasiado, incluso sufriendo algunos cantantes que…tela
M'agradaM'agrada
¡Por eso! Una no es masoquista; la música de Wagner es muy hermosa y, si no me gustan los cantantes, me centro en ella…Y en las direcciones musicales…
M'agradaM'agrada
Di que si!
M'agradaM'agrada
Però potser hagués estat millor que no s’haguessin sentit…maradedeudelempenta quina colla!
M'agradaM'agrada
Recordo que ja fa uns quans anys, sense seguir massa el mon del futbol, a El Pais, tots els dilluns, hi havia un periodista, en Santiago Segurola, que feia cròniques de futbol i el llegia amb interés per la manera com ho explicava. Doncs no sent el programa del concert de l’OBC d’ahir atractiu per a mi (sóc dels que vaig trobar excuses) la veritat és que m’ha encantat llegir-te. I és tot un goig la fotografia del post. Tanco els ulls i crec que haig d’anar a uns quans anys enrera per obtenir la mateixa imatge…Barenboim amb L’Emperador potser? Doncs fa una bona tira d’anys! Tant de bó acabi aquesta espantosa crisi i en un futur no mássa llunyà lo que veiem a la fotografia no sigui un fet excepcional.
Si com llegeixo, i sense dubtar-ho pels detalls tècnics que aportas, el resultat artístic va ser més aviat pobre, molt pobre, como s’explica l’èxit apoteosic? Jo crec que estem davant d’un públic més desenfadat (que no vol dir fàcil o simple) i amb moltes ganes d’escoltar la seva música preferida. No és això, amb tot, lo determinant. Lo determinant, al meu parer, ho és el fet de que va anar a escoltar la música que més li agrada en un entorn molt diferent, tot just al contrari de tu, Joaquim, on d’aquest entorn saps molt bé el que pots esperar d’ell. Vull dir, que per a molts assistens d’ahir tenir a l’OBC al darrera era el gran atractiu de la nit, i en canvi en el teu cas, i no cal dir en el cas del Fede, t’haguessis extasiat si, a més de tenir-la, les veus haguessin estat de major qualitat i l’equip de so hagués estat a l’alçada. D’altra banda, constatar que un fet tan clau com el so no es tracti amb cura en un concert d’aquestes característiques…doncs que molt malament senyors de l’Auditoi/OBC.
M'agradaM'agrada
Hi havia molt públic de musical, que encara que a molts us pugui semblar estrany, existeix, i no entraré en detalls de la vàlua, els coneixements i la categoria de cadascun de ells, vosaltres coneixeu prou bé en Colbran i no cal dir res més, doncs com ell n’hi ha legió. No estic gaire segur que aquests sortissin gaire entusiasmats, però l’eufòria venia de part de públic molt jove que per sobre de l’anàlisi que es podia fer, valoraven escoltar aquelles peces en directa i amb una orquestra de veritat, això segur que impresionava. No comprenc el deliri per els cantants, però en aquí hi ha altres factors físics, que també es donen el camp de l’òpera amb cantants com Kaufmann o el mateix escolanet, que causen orgasmes en públics molt més selectes i d’ambdós sexes. No estem tan lluny de les teenegers que esperaven a fora que sortís el Sr Virgo (el cognom en aquest cas sembla un acudit).
M'agradaM'agrada
No sóc de musicals, però la vegada que he disfrutat més va ser amb una orquestra molt, molt molt molt reduida…un piano solista i prou! El musical: Chicago. El lloc: El teatre Princpal. Fará uns 15 anys. Vaig disfrutar moltíssim. Curiosamet hi han moltes versions de cançons de musicals que interpretades amb piano solista m’agraden molt. Per exemple, la versió de “Hello Doly”….
Si tuJaquim, o Colbran o algú que llegeixi aquesta entrada em pot fer cinc centims d’aquell Chicago li agrairia molt. Com sempre em vaig guardar el paper de la funció massa ben guardat i no hi ha manera….
🙂
M'agradaM'agrada
Vols dir que va ser el Principal?, potser si, però jo creia que et referies el que es va estrenar a l’Arnau dirigit per Coco Comin o potser aquest teu és un altre o després va anar al Principal. Però si, era molt senzill i amb un únic piano la cosa funcionava meravellosament bé.
També es va fer un altre espectacle esplèndid en un teatre petitíssim a Gràcia, crec que ja no existeix, que es va titular Adéu a Berlín i que era una versió magnífica de Cabaret, amb un piano només i un equip de cantants/actors que ja haguéssim volgut ahir a L’Auditori.
Tu coneixes el Wonderful Town dirigit per Rattle amb la Berliner en una gala del 31 de desembre de no sé quin any? o el Candide de Bernstein dirigit per ell mateix o un Carousel que jo us vaig deixar del Lincoln Center amb els cantants passejant i actuant entre el musics? Vull dir que si l’orquestra està ben dirigida i correctament dimensionada, equilibrada i motivada, el resultat és immillorable, si no es pot, un piano pot fer meravelles i si l’orquestra no ho fa prou bé, enyores el piano.
M'agradaM'agrada
Ja és ben trist que s’escolti millor avui per ràdio que ahir nit des de la platea de L’Auditori… Si han de revisar pressupostos per tal de canviar les amplificacions, que ho facin si us plau. S’ho poden permetre posant les veus que tenim al nostre país i estalviant-se les de fora.
M'agradaM'agrada
Ja vas veure la cara de qui vas veure la cara quan ho varem dir a la sortida.
Si volen fer un programa de musical que busquin assessoria, no és el seu bussines, prou que va quedar clar amb l’amplificació, escollir aquell director i els cantants (qui els deu haver enredat?) i finalment, contractar un BATERIA angles per fer el que va fer.
I M P E R D O N A B L E
M'agradaM'agrada
Discrepo amb l’opinió de Kalamar. Sense ser un concert per tirar “cohets” el d’avui no té res a veure amb l’ho escoltat ahir a l’Auditori. T’agradarán o no les veus, però per radio pots percebre molt millor el nivell i qualitat d’elles.
Continuo dient que Louisa Lydell té la veu de “gallina escaldada” i per mi l’Evita és la més mal cantada que he sentit mai, però la resta m’estan agradant més que ahir a la sala. L’orquestra no sona tan estrident, però amb el mateix mal gust, problema del director Purvis.
Les llums són discretes no molesten, a mi m’agraden.
M'agradaM'agrada
Deixam ser una mica dolent, jo m’estimo més dir que per la ràdio s’aprecien les veus que ens han portat, i obviaria la qualitat. Ells em van semblar més bons a l’Auditori que per ràdio i elles no sé que dir-te, jo crec que la ràdio les perjudicava, ja que posaven en evidència les limitacions i el mal cantar. Per sort la Sra Myers sabent que es retransmetia per la ràdio i que l’agut final del Phantom podia acabar donant la volta al món, va tenir dos dits d’enteniment i no el va fer. No passarà a la posteritat 👿
M'agradaM'agrada
Des Cat-Música fatal… dolent el so, descompensades i fent patir les veus, molt més les femenines, de tant en tant una desafinada clara, pertant no ho he resistit i després de la segona peça, he optat per anar en busca de la meva Música enllaunada i he passat un bon matí amb els concerts per a piano de Beethoven, la meva infidelitat a Cat-Música, de llarg, ha valgut la pena………
M'agradaM'agrada
Has fet bé Glòria, però jo de tu m’hagués posat un musical tocat i cantat com Cole Porter mana 😉 , a vegades va bé saltar i ballar (dins les possibilitats de cadascú, és clar) per cas un diumenge pel matí. 🙂
M'agradaM'agrada
Acabo d’arribar de l’Auditori amb la impresssió de que el concert d’ahir i el d’avui no tenen res a veure. M’ha agradat, sense arribar a l’entusiasme de la major part del públic, però m’ha agradat. Una altra cosa es si han hagut detalls a polir i que es podrien haver fet millor, però globalment, penso que ha estat força bé. Els cantants, millorables, però han complert tot i alguns moments no massa encertats. La música escollida m’ha agradat bastant, tot i que també soc dels que pensa que “Les Miserables”, sent un bon musical, està sobrevalorat. El so, ha estat molt millor del que esperava després de llegir la teva acurada crònica. També m’ha agradat veure l’Auditori plé a vessar i amb un públic entregat que ha gaudit de l’espectacle.
M'agradaM'agrada
La meua enhorabona als que hagen gaudit de l’espectacle. Contra el que algú puga pensar, alguna idea del del tema, ja que un poc d’experiència en tinc. Fa un anys Paloma San Basilio va vindre al Palau de la Música de València. Les entrades també es van exhaurir. Fora dels abonats, la major part de públic no era l’habitual i possiblement era la primera vegada que hi entraven. La dona sap cantar, evidentment, al contrari que la majoria dels companys del seu gènere. El programa era molt atractiu, dedicat quasi en exclusiva a l’autor de “Summertime”. Lògicament, cantava amb micro, amb una amplificació per a un camp de futbol. El resultat va ser desastrós. L’orquestra no se sentia, però els seus fan aplaudien a rabiar.Jo acabí amb mal de cap.
Qui haja anat a recitals pop, com ara els de Mecano, haurà observat que passa el mateix. Massa megawats. Impossible entendre què canten per la distorsió acústica. Igualment, el públic aplaudint a rabiar.
Fa uns anys aní a sentir el musical “Hoy no me puedo levantar”, amb cançons de Mecano per acompanyar el meu nebot adolescent. Una porqueria en tots els sentits. Els cantants no sabien cantar i la música no estava ben interpretada. Això sí un èxit apoteòsic de públic i mesos en cartell. Al meu nebot li va encisar. Solament això em va compensar.
Conec molta gent que va a Madrid a veure el musical en cartell. Es tracta de persones que no són melòmans i que en la vida han assistit a un concert o a una òpera.
Que vaja tanta gent no significa que tinga qualitat un espectable, més bé al contrari. En paraules de Berlioz – que ja m’he llegit el llibre – la música , la bona música no és feta per tothom.
Bisbal o Operación Triunfo tenen més èxit que Mozart o Beethoven junts.
Solament en una ocasió vaig eixir satisfet d’una experiència d’aquestes. Ací sí que hi havia qualitat. També al Palau. Ute Lemper cantant Weill en alemany, francés i anglés i cançons de cabaret berlinés. Això sí. Deixem-nos de “Cats” o de “Lion King”, amb perdó dels fans, perquè és un altre món que no té res a veure amb el que Berlioz deia “música”, música de qualitat.
Sobre la qualitat i la quantitat ja saben el que pensen les mosques.
i si algú pensa que sóc “classista” o “elitista” està en el seu dret, però s’enganya. A més, estic convençut que escric el que molts pensen, però callen.
I conste que la majoria de les cançons de Mecano m’agraden i que tinc la majoria dels seus discos.
Joaquim: allò de la N, e Herman, és perquè el Hermann que jo conec és l’autor de bandes sonores, un excel.lent compositor com ara Morricone o Willians. Sense H no coneixi ningú.
Abans he parlat de la Lemper. Doncs bé, la pela és la pela i ella també fa musical “infantil”, com ara “Perter Pan” o “Cats” en alemany. Pose entre cometes “infantil” perquè “Peter Pan” de Disney no va ser ideat per a melòmans, sinó per a xiquets. Quan una cosa és evident , l’expliques i en poses exemples no comprenc el per què de determinades reaccions. Una cosa és que es facen coses per a nans, que com a mestre em sembla molt bé, una altra és que es dirigisca al públic adult i que, a més, tinga tant d’èxit. És un fenòmen preocupant. Sense anar més lluny, per ací van les paraules de Fabra sobre el Palau de les Arts i els “vaquers”. S’acaba l’òpera “elitista” i ens posen “musicals” amb canyants que no saben cantar i sarsueles “d’alt nivell” amb José Luis Moreno.
Comprens per on vaig? Aix’o no és elitisme és “demagògia” i “populisme” barroer.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
No penses que West Side Story és música de qualitat?
M'agradaM'agrada
Rosetapiccina.
Clar que sí, Especialment si canta Josep Carreras i Kiri Te Kanawa, no si canten dos persones sense formació musical. Estem parlant de Berstein i hi ha més exemples de qualitat. Porgi and Bess, també és una obra de qualitat , el que feu Weill, especialment a l’etapa alamanya. ¿Com vaig a dir jo que no té qualitat? En el món de l’opereta passa el mateix, i en el de la sarsuela. Offenbach té coses interessants, però no tant com “Els contes de Hoffman”. “La bella Elena” no és comparable ni de lluny.
Però són excepcions. ¿Té qualitat “The Lion King” o “Cats”? ¿”Hoy no me puedo levantar?”. I és tracta d’obres per a adults. Solament hem de veure que els que canten igual no són ni cantants. Pepe Sacristán es un actor y canta sarsuela i musical “El hombre de la Mancha”. ¿Quina qualitat pot haver si els que canten NO son cantants? Cap. Això està dirigit a un public que no sap apreciar i distingir entre músiques de qualitat i sucedanis. En els EEUU es molt frequent que actors “canten musicals, com en “Chicago” amb Richard Gere que ho fa fatal, cosa que no importa perquè va dirigit a un públic poc entés i exigent. Si algú creu que aquest guaperes canta bé és que no té ni remota idea. I podria posar molt més exemples.
I, per favor,. no cregues que sóc cap “elitista” ni coses per l’estil. Escric el que crec que pensa la majoria dels aficionats. ¿Té qualitat “Operación Triunfo, el musical”? Jo crec que no. Té un públic que supera als que acudierien a un concert de Beethoven i de Brahms junts. Això no indica qualitat, sinó quantitat.
Acabe amb la sarsuela. El paper de Don Hilarión de “La verbena de la Paloma” que ha passat a la història el feia un senyor afònic que era actor i no sabia cantar. Això sí, actuava molt bé, però catar,,,, de pena
El que tenen aquests muntatges és que són comercials. Eixa és la seua raó de ser i res més. A qui li agarde, millor per a ell. Està en el seu dret. Però jo també ho estic en donar la meua opinió. Amb el que he sentit de “Follies” n’he tingut prou. A mi no em convens en absolut i no tinc cap necessitat de firngir per “quedar bé”.
Et deixe amb “las coplas de Don Hilarión” ; tu em diràs si canata bé.
http://sulugarpreferido.blogspot.com.es/2013/08/coplas-de-don-hilarion-una-rubia-y-una.html
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Què vols que et digui? Llavors, si canta Kanawa té qualitat i si canta la Marni Nixon (que era qui doblava la Natalie Wood) no? Si era una cantant excel·lent! La música, si té qualitat, la tindrà sempre independentment de qui la interpreti. La interpretació no serà de qualitat, però la música sí. Tu creus que una cançó tan absolutament genial com El noi de la mare no té qualitat? Perquè no és que la cantin cantants no professionals, sinó que ni tan sols l’ha composat un músic professional. O El cant dels ocells, o qualsevol cançó tradicional d’on sigui. La qualitat de la música no té a veure amb qui la interpreta, de manera abstracta. I el paper de Don Hilarión pot estar interpretat per un actor dolent o per un tenor de primera, però La verbena de la Paloma no deixarà de tenir una música d’una altíssima qualitat per això.
M'agradaM'agrada
Crec que no m’he expresat bé. Evidentment la qualitat d’una obra és independent de l’intèrpret. El que volia dir és que un cantant dolent la pot llançar a perdre, de la mateixa manera que un director mediocre pot arruinar una simfonia o una òpera. Si em preguntes pel meu gust, jo m’estime més Kanawa que Marni. La pel.lícula és excel.lent, això és induacutible i tot un model de musical amb textos de Sondheim – que van ser censurats – Jo això no ho negue, pero – al meu modest parer, té més qualitat el DVD de DG amb Bertein-Carreas-Kanawa-Troyanos-Horne… No es poden comparar a nivell vocal. Això sí cada cosa té el seu valor i el seu públic. A mi m’agraden ambdues, però em va més l’òpera si el que interesa el la música i el cant; si n’és l’actuació, me’n vaig a la pel.li.
Sobre “El cant dels ocells”, sobretot si és tocat al cel.lo per Pau Casals, solament puc dir que m’arriba al cor. No tinc manies, m’agrada la música tradicional ben excecutada. M’agrada Raimon i Llach. Brel i Brassens.
La sarsuela no entra en els meus gustos, encara que cante Plácido Domingo. Una vegada vaig anar a una perquè estava en el meu abonament, amb Domingo – que és el meu tenor favorit – i no parava de mirar el rellotge perquè se´m feia insuportable. Ni me’n recorde del nom. En el barroc també existia la sarsuela.Un gènere que considere de qualitat, però la produïda en el XIX-XX crec que té molt a desitjar. És la meua opinió i sóc conscient que un altre puga pensar diferent. De fet, a mon pare li agrada.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Això jo crec que ho canta millor Nixon que Te Kanawa.
Don Hilarión és per un actor o cantant de caràcter, és un rol buffo que sobretot ha de dir amb gràcia.
La verbena de la Paloma, benvolgut Bocachete, estic d’acord amb tu, és una obra mestra, sense necessitat de comparar-la amb res, ella sola, aïllada, per a gaudir-la com una delicatessen.
M'agradaM'agrada
Rex
A mi també m’irrita que a les zarzuelas actuï que no són cantants. Els darrers anys he acompanyat al meu pare a veure zarzuelas fetes per companyies de baixa estofa, i realment he patit, en canvi la majoria del públic ha gaudit molt. Però una bona zarzuela ben feta pot estar molt bé (sense ser Parsifal, evidentment), i és una pena que no les tractin millor.
D’altra banda, a alguna òpera genial de vegades també posen algun personatge horrible que sembla que s’hagi de cantar desafinant i fent el ridícul, no creus? http://www.youtube.com/watch?v=8z5kKheTv9E
Respecte als musicals jo faria una gran divisió entre musicals de veritat (Chicago, Les miserables, …), i refregits que han seguit l’estela de Mamma Mia: posen totes juntes unes quantes cançons d’èxit (d’un grup, d’una pel·lícula, …), i tenen públic assegurat.
Sobre els cantants que no són cantants, jo també tinc prejudicis. Vaig dir a aquest foro que em negava a anar a veure la pel·lícula “Les miserables” perquè cantaven cantants en comptes d’actors. Vaig rebre 😉 Però després quan vaig sentir la Hathaway vaig pensar que els meus prejudicis eren encertats Ho sento, per a mi, això no és cantar, és actuar, però no és música. Em fan mal les orelles.
M'agradaM'agrada
rosetapiccina:
Et done la raó i les gràcies per l’enllaç. He vist coses que m’han agradat. Com en tots els gèneres, hi ha coses bones i dolentes. Una altra cosa és que a un li agrade o no, que ja parlem de gustos. En el cas de les sarsueles – i jo sóc d’na terra amb afició al gènere, compositors, etc – el més habitual és que et trobes amb “produccions” d’infima qualitat. Aficionats. Però és igual, tant a Madrid com a València he vist bones produccions amb Plácido Domingo , i ni per ahí, no m’agraga el gènere i ja està. Crec – i no busque ofendre ningú – que no hi ha qualitat; sí que n’hi havia en les sarsueles barroques, no en les posteriors. Ës el meu punt de vista,clar. L’única que trobe acceptable és “La Verbena de la Paloma” perquè em resulta simpàtica. Això sí, no és una cosa de l’altre món.
Com dius, també un mal cantant pot arruïnar una òpera; i jo afegisc que no a tothom ha d’agradar-li tot el repertori.
Sobremusicals, n’hi ha de millor i de pitjor. A mi m’encisa la pel.l i “West Side Story”.. És tot un clàssic. “Chicago” també m’agradà molt, excepte quan Richard Gere, que ho fa fatal; no és un cantant, es posa a “cantar” pitjor que Pepe Sacristán en el seu rol de musical com a Don Quijote. Hi ha més actors americans que canten en musicals, com ara la meua admirada Glenn Close que no és cantant. Fins i tot Telly Savallas, “Kojak” cantava. Això no em sembla seriós.
El que dius és cert. En el cas de sacristán ho diu ell mateix, “Soy un actor que sabe entonar , pero lo mío es actuar”
Per altra banda, no comprenc per què algú s’haja molestat per fer referència a Disney. Evidentment la seu música prové del musical i en les seues bandes sonores podem trobar cantants de la categoria d’ Elton John.en “El rey Lleó”. No sóc jo qui té prejudicis. Com a mestre utilize DVDs Disney, i he de dir que les bandes sonores de “Pocahontas”, o “El Geperut de Nôtre Dame són formidables. Tenen moments de musical quasi operístics. A mi m’agrada i els utilize amb els nens per aficionar-se amb la música.
Possiblement els que van a Broadway o Londres buscant glamur, oropel, llentilles i luxe en uns musicals edulcolorats i colorful tinguen un altre concepte que jo no compartisc.Jo m’estime més en música lleugera un altre autor de musicals: Kurt Weill amb textos corrosius i de feroç crítica social de Bertolt Brecht amb Lotte Lenya – que cantava i actuava estupendament amb una orquestina de cabaret berlinés, amb una ironia àcida antiburgesa. Tot el contari dels musicals anglosaxons d’auto complaença i alienació. Em resulta repulsiu en extrem els vestits de llentilles brillans que solen vestir.
Això m’ho estime més: Kurt Weill – Berthold Brecht – Die Dreigroschenoper original 1930
M'agradaM'agrada
És ben curiós Josep, a mi per ràdio el mateix concert que has vist, m’ha continuat desagradant, si bé s’apreciaven coses que jo ahir no vaig poder captar amb aquell batibull sonor. El que si s’ha apreciat avui per ràdio és que la resposta del públic no era, sobretot a la segona part tan exultant com dissabte, semblava un públic més “entès”.
A veure si veient l’èxit assolit l’any que ve reincideixen però millorant tots els aspectes millorables i sobretot donant oportunitat a gent d’aquí si és que no poden pagar les figures que tots voldríem veure.
M'agradaM'agrada
Una oportunidad desperdiciada. Probablemente esta mañana las cosas, desde el punto de vista del sonido han ido mejor que anoche, sobre todo después de leer lo que comentáis en el post. Pero lo que no se puede dejar pasar por alto es la absoluta mediocridad que reinó en casi todas las canciones, algunas (como las de El Fantasma… fueron una verdadera fantasmada). Los tres cantantes, aún sin ser muy buenos, tenían cierto estilo musical y ponían la carne al asador. Pero las dos chicas eran realmente insoportables, indignas de atreverse con los temas que les tocó cantar. El orden del programa tampoco creo que fuera el más adecuado. ¿A que viene lo del West End en un programa anunciado como de Broadway? Los temas de Annie get your gun y el de High Society, tendrían que haberse colocado en la primera parte a continuación del tema de The boys from Siracuse y abrir la segunda parte con la obertura de West Side Story (que habría dado un poco más de lucimiento a la OCB) en lugar del espantoso arreglo de The Panthom of the Opera, en plan marcheta super rápida y no hablemos de cuando empezó a cantar Deborah Myers que hizo que casi me levantara y me marchara. ¡Qué desastre!
Según declaraciones del director Robert Purvis a la prensa (y lo traslado a continuación)
“Será en un formato que mezclará versiones sinfónicas con baile y escenografía de musicales basados en obras de Shakespeare y musicales contemporáneos muy conocidos, bajo la producción del productor inglés de musicales Gray Brown y con los intérpretes de la Orquesta de Barcelona.”
Por supuesto esto brilló por su ausencia (¿qué baile, qué escenografía?), pero tal como dice en su comentario Frederic, parece que el nivel de exigencia y aceptación de nuestro público denota el poco conocimiento que tienen sobre lo que son temas de musicales bien cantados. A la salida y ya en la calle, un grupo de ¿fans? tenía atrapado a Ian Virgo (con su traje negro colgado de una percha en la pared de L’Auditori) haciéndole firmar autógrafos como si de un Brent Barret o John Raitt se tratara. Y dentro de todo, Mr. Virgo no lo hizo del todo mal, pero de ahí a pedirle autógrafos….. No sé si este tipo de concierto hará que el público se vuelque masivamente a ver musicales en Barcelona, cosa que dudo ya que ni un clásico como “The sound of music” aguanta más de tres meses en cartel, con un montaje bastante digno. Por algo será que no se animan a traer a estos lares “El rey León” o la oportunidad perdida de ver el “Follies” de Mario Gas.
Me reitero en lo dicho al principio, una oportunidad desperdiciada.
M'agradaM'agrada
El musical a Catalunya s’ha de fer en català, entre altres coses perquè l’idioma és molt més propici que el castellà, dita aquesta bajanada sense ànim d’entrar en batalles lingüístiques, els productors sabent que aquests grans musicals que fan a Madrid aquí no triomfaran perquè el teatre en castellà aquí no acaba de funcionar, al menys en temporades tan llargues que justifiquin la inversió. El turisme per altra part si el fessin en català o castellà tant li fa, oi? caldria subtitular-lo i ja està.
Mario Gas hauria de muntar Follies amb un repartiment d’aquí, d ela mateix manera que es va fer el sweeney Todd i d’aquí a la glòria. Tot i així el Follies de Madrid aquí, amb la Massiel, hagués provocat algun que altra merder.
A Barcelona es poden fer musicals magnífics, no cal dir-ho, ara s’han de invertir diners i ara per ara no hi ha ningú que en tingui o els vulgui arriscar per a una empresa de resultat incert. L’empresari teatral no té res a veure amb al de fa 60, 50 o 40 anys. Les subvencions han ajudat tant com perjudicat.
Els concerts de l’AUditori el que posen en evidència és que els que han contractat aquest paquet o bé no en tenen ni idea, o els han enredat com a xinesos, o les dues coses. En properes ocasions s’han de deixar assessorar per professionals locals que de ben segur amb el cost d’aquests concerts, en fan dos o tres magnífics i a l’alçada del que esperem de l’OBC i Barcelona mereix.
M'agradaM'agrada
Després d’haver anat a musicals a Broadway i Londres, estic encantada d’haver anat al concert de l’auditori i haver-hi portat a tota la meva família. El Sr. Robert Purvis és un director talentós i amb molta experiència i prestigi en l’àmbit dels musicals i nogensmenys, que d’allà on el musicals fan història. Agraeixo que hagi portat a terme aquest projecte amb els mateixos cantants de Londres aquí, que s’hagi posat al davant d’uns músics tan competents i preparats com els de l’OBC i que el públic hagi respost tant bé. Vostès no només estan criticant despectivament la taula de so, els cantants, el director, els timbals… si no també al públic, a les persones. Vostès, amb les seves crítiques plenes de noms d’ací i d’allà, demostren una actitud egotista i de menysteniment a cap a tothom. I això és inadmissible. L’únic que aconseguiran és que el Sr. Purvis, el seu productor, els cantants… pensin que els catalans no mereixem la seva visita. Cal reflexionar-hi.
Per cert si tant va desagradar, per què no vau anar a dir-li a la sortida? Estava tothom molt a l’abast i disposat a rebre salutacions. Jo mateixa vaig anar a parlar amb el senyor Purvis i el vaig felicitar, també perquè des que sabia que vindria a Barcelona, ha estat aprenent català per a dirigir-se als músics en català. Chapeau, Sr. Purvis!. Salut.
M'agradaM'agrada
Cuántos años hace que ves musicales?
M'agradaM'agrada
Me refiero a Fina, claro.
M'agradaM'agrada
Fina, m’he hagut de pensar aquest inici, però com que he decidit que el segon comentari no el publicaria i els demés no sabran de que va la cosa, millor per a tu, permetem que no et contesti.
Vas gaudir-ho?, molt bé, et felicito, però si vols opinar una altra vegada aquí, et prego que no m’insultis i aleshores parlarem.
Ben cordialment
M'agradaM'agrada
És curiós varem anar al mateix dia i la percepció són ben diferents. Malauradament, jo no domino aquest génere, per tant poca cosa puc afegir al què he dit, això si, crec que els oides encara els tinc bé, suposo que la meva localitat era pitjor i vull creure que s’escoltava més deficient,perquè, malgrat el concert no era per tocar castanyoles, el que vaig escoltar a la sala, no té res a veure al escoltat per radio que fou millor.
M'agradaM'agrada
El so va ser millor, però escoltant-se tot millor, també vaig apreciar unes coses que en guirigall del dissabte van quedar més dissimulades.
M'agradaM'agrada
Tanto el buen amigo Roberto como yo ya comentamos hace muchos días por teléfono que este bolo seudo-West End -que no Broadway- iba a ser un quiero y no puedo. Ni una sola estrella, ni un director de prestigio, sin ellos las piezas interpretadas no han podido lucir y partituras tan conseguidas han sido terriblemente destrozadas por voces de “coristas” con pretensiones y un director sin categoría. Todo sonaba barato, estridente y “catapunchinchín”, sin un sólo matíz. Si el musical al que yo estoy acostumbrado hubiera sido así -porque lamentablemente el musical ya se acabó hace años- yo no le hubiera dedicado ni un segundo más que a la Pantoja que no le he dedicado ninguno.
Qué pena. A ver si esto sirve de lección para quien corresponda, por si se tiene la intención de repetir.
En el Auditori hemos visto conciertos de opereta (uno con Martina Serafin), de música cinematográfica de auténtica calidad, etc. dignísimos. Lo que se ha ofrecido en el Auditori este fin de semana -tal como se ha ofrecido- en Londres hubieran tenido que salir los intérpretes del teatro por piernas. Bueno ni eso porque nadie los hubiera contratado.
M'agradaM'agrada
Jo només demano que quan facin ¡un programa de musicals tinguin tanta cura com quan programen L’Enfance du Christ.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,feia quasi un any que no et deixava cap comentari, si no ho recordo malament des del Street Scene del Liceu.
Ahir vaig estar a l’auditori i prèviament havia llegit el que en vas dir i personalment penso que et vas contenir. Potser et va saber greu dir el que pensaves de veritat. Per a mi va ser dolent.
Ni com dius, el director i els cantants eren bons, però tampoc cal tanta orquestra, amb la meitat n’hi havia ben bé prou. Les orquestres dels musicals clàssics no passaven mai de 50 músics.
Si amb uns cantants amb poca veu els hi posen al darrere vuitanta músics, la major part de la feina l’ha de fer l’amplificador. La diferència és total, abans amb molta veu i menys orquestra, cantaven sense amplificadors.
No em va agradar res.
No sé pas a on van anar buscar a aquests cantants, jo segueixo l’actualitat del West End i Broadway i no em sona cap dels noms.
He vist que aquests dies has deixat un Follies que no coneixia i un concert de la Fleming amb un bloc dedicat als musicals, m’ho baixaré tot.Moltes gràcies!.
També he vist i m’he quedat a quadres, que has fet un fitxatge galàctic amb un individu que les diu sense miraments coses ben curioses i sense miraments, de l’alçada d’un campanar. Potser intervindré.
Gràcies i dedica-li més espai als musicals, ho trobo a faltar
M'agradaM'agrada
Home! quina alegria!
Abans de fer aquests apunts crec que n’havia fet alguns altres ençà Street Scene, dedicats a musicals i no havies tret el cap, però tant li fa, estic content que tornis a treure el cap, encara que comprenc el teu enuig després d’assistir al concert.
Jo crec que algú els va oferir aquest paquet i el van comprar sense contrastar el que contractaven, és clar que també pot ser que els responsables artístics de l’OBC no estigui gaire al dia de musicals…o que no sigui el seu àmbit de competència més rellevant i per dir-ho aviat, els han colat un gol d’escàndol.
Certament el nivell no és per l’OBC i l’única cosa que cal exigir és que quan facin repertoris diferents als habituals, que el grau d’exigència sigui el mateix.
Ja em diràs que et sembla la versió de Follies, estic segur que et sorprendrà positivament.
Gràcies per tornar
M'agradaM'agrada
Jo que sóc tant de Carreras penso que el famós West Side Story amb Te Kanawa i Troyanos no li arriba a la sola de la sabata a la banda sonora de la pel·lícula i tampoc a l’original de teatre.
Als anys 80 i 90 després de gravar-se aquesta versió van sortir moltes comèdies musicals cantades per cantants de òpera, Domingo, Carreras i Te Kanawa una altra vegada, la Migenes, Hampson i molts altres i en totes elles hi faltava la veu lleugera dels cantants originals, cantants amb veus semi líriques més flexibles, que saben passar del cant impostat al de gola sense traumes i patiments. Els cantants d’òpera emfatitzen el so i el musical necessita veus diferents.
Jo em quedo amb aquesta versió
Si Bernstein hagués volgut veus d’òpera ja les hauria triat per l’estrena, no us sembla? L’experiment de la gravació dels 80 li van portar molts beneficis, però algú s’imagina els cantants d’òpera ballant com gimnastes a sobre de l’escenari?.
Escoltant el concert per ràdio no vaig passar-ho gaire bé.
M'agradaM'agrada
Tienes toda la razón del mundo, Concep. Las voces de Larry Kert -fallecido tan joven- y Carol Lawrence son irrepetibles y superan con creces a las de Carreras y Te Kanawa en “West Side Story” porque son las originales del estreno y las escogidas por el propio Leonard Bernstein para ello y el sabía lo que quería en 1957. Fue además el descubrimiento de Chita Rivera y el público puso mucha atención en la soprano de color Reri Grist que cantaba el sugestivo “Somewhere” y luego tuvo una destacada carrera operística y discográfica.
Lo que mucha gente no sabe es que todos los cantantes de Broadway tienen estudios musicales y de canto lírico, lo que sucede es que no tienen necesidad de enfatizar su voz con la impostación para los roles que asumen, pero cuando hay una canción que lo exige pueden perfectamente impostar como cualquier cantante de ópera, lo que sucede es que la mayoría de ellos no poseen una voz de una potencia y calidad como para poder dedicarse exclusivamente a la Opera y destacar en dicho género como grandes estrellas. Algunos lo consiguen. Un ejemplo: Grace Moore la celebrada soprano del Met, comenzó en Broadway antes de pisar un escenario de ópera y hay muchos ejemplos más. Y también al revés Nelson Eddy comenzó en el mundo de la ópera, cantó “Wozzek”,-el tambor Mayor- “Feuersnot”, “Aida”, Pagliacci”, “Tannháuser”, etc en los roles principales de barítono, estrenando “Maria Egiziaca” de Respighi bajo la dirección del propio compositor que sustituía a un Toscanini enfermo. Y después de este bagaje de éxitos en la ópera pasó a la opereta y de ahi al cine en más de 20 films musicales.
Los cantantes de Broadway saben lo que es cantar y cómo, según las exigencias de las piezas encomendadas.
M'agradaM'agrada
Rectifico Larry Kert no murió tan joven pero sí enfermó gravemente de Sida, enfermedad que le condujo a la muerte a los 60 años en 1991.
M'agradaM'agrada
Genial versió Concep, fins i tot millor millor que la de la peli, si bé aquesta és un dels meus tops cinematogràfics, és clar. No sóc gaire orignal
M'agradaM'agrada
Diumenge al mati la sonoritat era prou bona, per no dir molt bona… almenys des del lateral on acostumem a asseure. A nosaltres ens va agradar molt, a pesar de les mancances evidents d’alguns solistes. Globalment considero que va ser un bon concert i m’agradaria molt que l’OBC tornes ben aviat a programar concerts de musica popular de tant en quant.
L’Auditori diumenge era una Festa i aixi la varem viure nosaltres. Feia molt de temps que no el veiem ple com aquest cap de setmana on els dos concerts tenien les entrades exhaurides.
M'agradaM'agrada
Quizás los responsables del Auditori escucharon las quejas directas de Joaquim y mía, en persona, y corrigieron el desgraciado sonido que parecía que surgiera de micros cubiertos por una “toalla”. Era insoportable el sábado. Los que lo hemos criticado negativamente asistimos ese día, aparte de que las interpretaciones escuchadas tanto en persona como por radio eran de una pobreza manifiesta y la dirección de Mr. Purbis nefasta. La sección de cuerda no se oyó nunca ni el sábado ni en la retransmisión del domingo. todo era “pachín-pachín”. Tengo la grabación.
M'agradaM'agrada
Jo només demano que el grau d’exigència per part de la direcció artística de l’OBC sigui el mateix quan programen un concert simfònic amb solista, que un concert de musicals.
El director i els solistes, ja poden inflar els curris del programa com vulguin no arribaven als mínims exigibles per a una orquestra de la categoria de l’OBC.
Si per a un concert de l’abonament, amb obres de Mozart i Beethoven, per posar dos compositors prou coneguts i apreciats com perquè la majoria de públic pugui fer un judici sense ser extremadament expert, portessin un director i un solista al nivell d’aquests, t’asseguro que el resultat no hagués estat el que va ser en aquest concert.
Dissabte també va ser una festa, però una festa major…
El millor l’assistència, de lluny el factor més notori, destacable i lloable.
M'agradaM'agrada