IN FERNEM LAND

LICEU: LA SONNAMBULA (Massis-Albelo-Pertusi-Puértolas)


La sonnambula, producció de Marco ARturo Marelli. Fotografia de Bill Cooper ROH

La sonnambula, producció de Marco ARturo Marelli. Fotografia de Bill Cooper ROH

Ahir vaig anar a veure la primera Sonnambula oficial de la temporada 2013/2014, ja que el divendres de la setmana passada vaig assistir a un assaig pre-general amb el cast que veuré avui, però tractant-se d’un assaig mai vull donar opinió. En la funció de ahir dissabte i amb un Liceu molt ple, va cantar l’excel·lent repartiment alternatiu que en qualsevol teatre de primer nivell seria un primeríssim repartiment.

La sonnambula és una òpera que necessita excel·lents cantants i una soprano protagonista amb molta personalitat, ja que ha de ser capaç de fer-nos oblidar l’estupidesa d’una història impossible, uns personatges febles i irreals, i una música que sense l’excel·lència vocal esdevé molt feble. Les melodies són boniques, algunes molt, però no ho són prou per mantenir l’interès durant tota la representació, per tant recau en els cantants la total responsabilitat de l’èxit d’una representació, que ni tan sols un director d’orquestra té gaires coses a fer, si bé algunes sí que pot fer, fins i tot malament, que és el que crec que ha fet el mestre Daniel Oren, que jo mai hagués contractat per dirigir una òpera com aquesta.

El mestre Oren utilitza una orquestra de 40 músics, res a dir, la majoria de les orquestres en temps de Bellini no arribaven ni tan sols a aquesta quantitat de músics. El problema és que en la majoria de moments l’orquestra sona com si toquessin 20, amb una sordina i uns temps lentíssims que provoquen un tedi i un avorriment generalitzat, sobretot en els impossibles recitatius que no plantegen cap tensió dramàtica. Curiosament si miraves com dirigia el mestre, la gesticulació grandiloqüent i vehement no s’adeia gens amb el so bonic, petit i avorrit que sortia del fossar. Fins i tot en moments se’l sentia emetre sons i deixar-hi la pell, el resultat és tot un altre.  Crec que un altre director hagués fet possible, sense oblidar l’atmosfera etèria que Bellini va voler donar, una varietat  i un dinamisme necessari per tal de que el discurs musical i “dramàtic” no caigués entre número i número en un tedi sense solució. No m’ha agradat gens (tampoc em va agradar a l’assaig).

L’orquestra del Liceu sona magníficament bé, equilibrada  i amb un so pulcre i molt mesurat, però a La sonnambula l’orquestra és una anècdota i a vegades fins i tot una anècdota anecdòtica.

Tampoc el cor, malgrat tenir intervencions de farciment, té grans moments, cosa que no ha estat obstacle per oferir una intervenció més que correcta, ben equilibrada  i sense les tibantors que a vegades es perceben en les cordes femenines. Bona prestació.

Com tots sabeu aquest repartiment alternatiu tenia que comptar amb l’Amina de Patricia Ciofi, que al anular Damrau en el seu debut en aquest rol per problemes poc clars, tot i que és fàcil intuir que necessitava un descans que li permetés recuperar-se i  cantar-la al MET, després de la discutible Violeta de la Scala, que ha acabat passant-li factura. Per substituir a Ciofi el Liceu i Joan Matabosch (suposo) en particular, s’ha apuntat un nou encert amb la contractació de Annick Massis després de la seva espectacular Fada de Cendrillon.

La soprano francesa és una cantant exquisida i una notabilíssima belcantista, de això no hi ha cap dubte després d’escoltar-la en tot el recitatiu i ària final, el seu “Ah, non credea mirarti” és tot un catàleg de com s’ha de cantar aquesta ària, com s’ha de frasejar, com s’ha de respirar, com s’ha de fer front al legato i com s’ha d’emetre el so, però alhora Massis interpreta molt bé, malgrat que la seva dicció no és gaire clara. Potser perquè ja estava esgotada o potser perquè la direcció d’escena  l’obliga entre l’acabament de l’ària i abans de fer front a “Ah! non giunge uman pensiero” la brillant cabaletta final, a canviar-se de vestit i enjoiar-se per sortir davant del teló, com si fos una vedette d’El Molino històric, amb la qual cosa va una mica estressada i potser més fatigada del que ja és habitual quan s’arriba a aquest punt de la representació, el cas és que tot i fer-ho bé, per a mi no ha estat un final esclatant.

Hi ha molts moments de La sonnambula que no són adients a la veu de Massis. Si ens fixem en el magnífic concertant del finale primo ens adonem que tot està fonamentat en el centre de la veu i en aquesta zona a Massis, com a totes les sopranos líric lleugeres, la veu no li brilla i per tant tot el pes del concertant recau en el tenor, el que provoca un desequilibri. Escoltant atentament la partitura, és fàcil adonar-se que Amina sempre canta en la zona central, amb algunes baixades al registre greu, que Massis s’ha de dir que resolt molt bé, i tot allò que són sobreaguts es veu que són clarament opcions sobreposades, a la cabaletta final és molt evident. Massis ha cantat molt bé durant tota la representació, amb una sortida notable i unes intervencions en els duos i concertats molt curoses, però quan ha excel·lit ha estat al final, la resta de la funció semblava com una mica reservada, però és admirable l’estil i l’elegància d’una cantant veritablement notable. Després de la seva estel·lar intervenció a Cendrillon m’esperava una mica més, aquesta és la veritat.

Per fi ha debutat Celso Albelo al Liceu. La veu és gran, i tot fa preveure que rols com Elvino aviat deixaran de formar part del seu repertori. Té qualitats, no cal dir-ho i un agut esplendorós, a vegades massa, i m’explicaré.

El principal problema que té Albelo, perquè sí, té problemes en contra del que molts volen fer-nos creure, és que té l’obsessió per ser el nou Kraus i en lloc de ser creatiu, esdevé una copia (no sempre bona) del gran tenor canari. Les sonoritats cranials, la famosa màscara, algunes notes nasals i fins i tot els finals dels aguts abruptes (del final de la carrera de Kraus), són copiats i a Albelo encara no li toca fer aquests finals. Si fos més original i més personal en el seu cant, i s’oblidés de copiar i es fixés més en altres aspectes de l’elegant línia del seu compatriota, hi sortiria guanyant ell i nosaltres. Albelo no mesura bé l’emissió dels aguts, que resulten estentoris, i Elvino no és Manrico, que tingui cura com té en algunes frases i mitges veus no serveix de gaire si després trenca la màgia amb un agut ben emès però massa en forte. Cal tenir en compte que en època de Bellini aquests aguts es feien com sabeu, en falset, si es fan de pit, crec que és molt millor i molt més difícil, li suggeriria que els fes més més controlats, reduïts, ja que sinó, el desequilibri sonor perjudica tota la línia.  Albelo, potser perquè aquest repertori ja no li convé, fa uns portaments innecessaris que li faciliten certes emissions però enlletgeixen el resultat global. Potser ens trobem en un moment de canvi i el futur de Celso Albelo passa per rols més gruixuts i densos, la veu ho fa albirar, veurem si s’oblida de copiar, aprèn el que ha d’aprendre del mestre i es centre en un repertori on pugui lluir amb naturalitat, sense obsessionar-se per emetre aquests esplendorosos aguts i aconsegueix emocionar-nos una mica més.

Molt bé Sabina Puértolas coma Lisa, si bé en la segona ària, que normalment es talla, no va estar del tot precisa en algunes coloratures, però  és una cantant molt segura i amb una veu molt consistent.

Excel·lent el Comte Rodolfo de l’eminent Michele Pertusi, un gran belcantista que ha cantat amb extraordinària classe “Vi ravviso, luoghi ameni… Tu non sai con quei bei occhi”. Cmptar amb ell per aquest rol és tot un regal.

Excel·lent Gemma Coma-Albert com a Teresa, un rol important que no disposa de cap moment solista, però la mezzosoprano catalana en cada intervenció liceista demostra un domini escènic i vocal tan notable com necessari en aquests rols que en els moments concertants els equilibren harmònicament.

Àlex Sanmartí en l’episòdic Alessio i Jordi Casanova en l’anecdòtic notari.

La producció de la Staatsoper de Viena i la ROH londinenca és de Marco Arturo-Marelli i té un decorat únic amb variacions, tan impactant com pràctic, però feixuc i com en el vestuari, amb incongruències estilístiques, ja que els tamborets de la barra del bar i vestuari femení del cor, són incompatibles.

Voler fer coses noves i originals a La sonnambula és absurd. No té solució possible. No hi ha personatge més cretí que Elvino, ni personatge més buit que Lisa, i Amina no és que sigui gaire atractiva dramàticament, a part de que el Comte és un rol odiós amagat en la noblesa d’una aristocràcia classista i fatxenda, i si parlem de Teresa, la mare de Amina, és incomprensible com després de tants anys encara no sàpiga que la nena és somnàmbula. Total que el director d’escena de torn, va decidir no fer res més que canviar d’època, OH! QUÈ ORIGINAL!!! i situar l’acció en un balneari suís. No em queda gaire clar a quina època ens trobem, ja que si miro les clientes del balneari diria que ens trobem a principis del segle XX, però en canvi si miro a Lisa juraria que estem als anys 60 del segle passat. Entre els membres del cor tampoc em queda gaire clar, però això si, queda “bonic”, mobiliari desconcertant un corista amb una càmera fotogràfica que s’intueix digital. Visca el rigor!

Què la suposada relació entre el Comte i Amina tingui lloc en mig del menjador té credibilitat zero, sobretot tenint unes habitacions molt més còmodes i anònimes, tan sols pujant una escala.

El final és de traca. Com que hi ha poc a fer, Marelli decideix que abans de la cabaletta final s’abaixi el teló i tan aviat l’orquestra fa front a ,’engrescadora “!Ah non giunge” aparegui Amina vestida com Jezzabel en el famós ball, d’exultant i provocatiu roig encès que tira per terra tota la innocència i pretesa puresa que hom li suposa i que s’ha posat en dubte durant tota l’obra, i carregada de joies es posa a fer la passarel·la per el prosceni, mentre s’acaba tornat a obrir el teló per ensenyar altre vegada el menjador i el cor que l’ha d’acompanyar. Les joies de ben segur han estat generosament donades pel Comte Rodolfo, amb la qual cosa caldrà creure que l’idiota Elvino tindrà el just càstig per haver canviat tantes vegades de parer a l’hora de triar i que com em deia l’amiga Bea a la sortida, l’Amina no és sonnambula i s’ha entès (per dir-ho en termes d’horari protegit), com Lisa, amb el Comte que exercint el seu feudal dret de pernada, no en deixa escapar ni una.

Si Bellini i Romani aixequessin el cap, de ben segur s’haguessin fotut un tip de riure.

Sent una bona representació que el públic va bravejar al final, sobretot a Massis i menys a Albelo, diria que aquesta Sonnambula queda per sota dels altres dos espectacles operístics de la temporada.

Demà tindreu la crònica del repartiment de l’estrena. Ja té mèrit dos dies seguits “somnambulajant”.

37 comments

  1. rosetapiccina

    En realitat el comte sap que l’Amina és filla seva, per això no busca en ella “prestacions” que sí busca en la Lisa, i es pren una mica d’interès per deixar ben casada. 😉

    Caram, Quim, m’has deixat sense ganes d’anar-hi, només em queda la il·lusió pel JDF.

    Ens veiem després!!

    M'agrada

    • Ordet

      Doncs dijous el Florez estava en hores baixes (van anunciar que tenia algo k no vaig entendre… Suposo que sha costipat). Quan va sortir a saludar va demanar perdó al públic per haver escatimat gairebé tots els aguts típics de la seva interpretació del rol…

      M'agrada

    • Mira per on, també és una manera, o la manera, d’entendre perquè respecta a Amina tenint-la tan a l’abast.
      No era pas la meva pretensió de deixar-vos sense ganes d’anar, ans al contrari, m’he moderat….intentant treure els aspectes millors, però l’òpera és veritat que se m’ha fet feixuga, i ara sant tornem-hi

      M'agrada

  2. En gneral em va semblar un repartiment molt equilibrat, amb molt bones interpretacions, espacialment de Massis. El muntatge… amb les incongruències típiques del canvi d’època de la història. La pitjor, quan parlan del mocador i ensenyen una sabata!. La història, la veritat, no dona per a gaire, exactament igual que en la inmensa majoria d’òperes, tant si son serioses com si son còmiques. El més important, es que, portem ja tres bones propostes de les tres que s’han representat aquesta temporada.

    M'agrada

  3. Alex

    De la función que presencié el pasado martes – torn PA – con ese mismo cast, practicamente tengo que ratificar casi todo lo escrito por Joaquim de anoche.

    Creo que OREN se carga esta SONNAMBULA, con un primer acto que orquestalmente entre lo susurrado del volumen, lo lentísimo de los tempi, hizo una SONNAMBULA ” ordinal” . Luego mejoró algo en el 2° acto con mayor fluidez. Ademàs, ejerció de divo de la batuta ejerciendo un control férreo de cantantes y músicos ( todo un caten acucio, impropio de una ópera belcantista y de bello sonido ).
    Que diferencia de la SONNAMBULA que concertó de modo ejemplar el maestro Gatto en 1.987!
    De las voces, casi totalmente de acuerdo con Joaquim m salvo con Puértolas que el pasado martes estuvo bastante mal en su aria de salida…Tutto e guía…, con agudos chillados y poco afinados

    M'agrada

  4. Pues yo me aburrí mucho. Esta ópera no hay por donde cogerla. La orquestación es vergonzante. Había músicos que incluso también se aburrían porque no tenían intervención alguna durante bastantes minutos. Hay quien acusa a Jacinto Guerrero de ser un pobre orquestador porque acostumbraba a olvidar el contrapunto, pues bien esta “Sonnambula” posee unas melodías agradables, pero el acompañamiento orquestal es pedestre. Si no la salvan los cantantes no hay quien la aguante.

    Ayer había un buen plantel de solistas líricos, pero sólo me convenció Michele Pertusi. Anick Massis es una excelente cantante y me enamoró en “Cendrillon” pero en esta Amina la he encontrado escasa y muy preocupada de no cansarse para llegar segura a la traca final. No es voz para “La sonnambula”; actualmente Jessica Pratt la supera en este rol. En cuanto a Celso Albelo lo encuentro mejorado respecto a su pobrísima “Marina” ofrecida por TVE hace unos meses, pero a menudo canta fuera de estilo y en ocasiones incluso desafina algo. La voz es bonita y potente pero la “fijación” en Kraus que señala Joaquim es un demérito a su canto. Lo veo para otros roles, el Elvino debe dejarlo -creo haber oído o leído que no la volverá cantar más-, me parece lo más conveniente-.

    La dirección de Daniel Oren es de lo más aburrido que oído en muchos años y para evitar que sea el público el que se vuelva “sonnámbulo” se precisa un director que agilice el ritmo -sin pasarse, claro- para dar algo más de brillo a una partitura tan dulce como poco “engrescadora”. Aparte de ello se requiere un trío protagonista de auténtica calidad: una soprano dramática de agilidad si no se cuenta con una mezzo aguda adecuada, un tenor lírico que disponga de graves, de centro y de agudos limpios y controlados y de un bajo o bajo cantante de canto noble. En mi opinión ayer sólo tuve el bajo adecuado.

    De la escena mejor ni mencionarla. Vaya, ya lo he hecho, mecachis!

    M'agrada

    • També en a mi em sembla que la millor Amina actual és Pratt, sempre i quan parlem d’Amina en la veu de líric lleugera, ja per desgracia i a part de l’experiment Bartoli, ningú s’atreveix a fer l’intent de retornar-la a la vocalitat més o menys original.

      M'agrada

  5. Jofre

    Tenia ganes de llegir-te.
    Jo ja he vist els dos repartiments i vaig anar el primer dia i ja et llegiré demà, però d’aquest segon que jo vaig veure l’endemà coincideixo bastant amb tu.
    A mi em va agradar molt, però molt Massis, Albelo no tant, n’esperava molt ja que molta gent sempre parla meravelles,però hi ha una diferència abismal amb Flórez, no és gaire polit i a vegades és fins i tot destraler, mentre que en altres ho fa molt bonic, no ho entenc. La veu és molt bona, més que el cantant.
    Ella si que és encisadora i fa tot el que esperes que ha de fer, i bé, afinat, sense cridar, sense passar corre que t’he vist per les dificultats, és un encant.
    Puértolas, com diu Alex no va estar gens fina, però és que l’altra tampoc.
    Em va semblar que Flórez/Ciofi canten un fragment més del duo que Massis/Albelo, algú m’ho pot confirmar?
    Pertusi em va agradar més que Uliveri i jo l’orquestra la vaig trobar correcta.
    No em vaig fixar amb les coses de l’escena, però ara que ho dius potser si que tens raó, però en aquestes obres a ningú l’importen aquestes ocurrències, mentre quedi estèticament bonic ja està bé. El belcanto ja és això, tot ben bonic.

    M'agrada

  6. Es cierto que, el día del estreno, al final del primer acto me entró un sospechoso sopor, pero la orquesta sonó muy bien todo el tiempo, y me gustó mucho en el segundo acto. Espero que lo de Ciofi, que rascaba como un demonio, fuese pasajero. Y lo mismo para la traqueítis que dijeron que tenía Flórez el segundo día.

    M'agrada

  7. Kàtia

    Vaig anar-hi el dijous i després de l’anunci de “traqueitis” ja ens vam mosquejar.Potser sí que no va fer els fantástics aguts que té peró es va defensar molt bé,Flórez en aquesta peça canta de manera molt dolça o en a mí m’ho van semblar.La gesticulació es tendra excepte quán sènfada,es clar,peró en general el vaig trobar encertat.Cioffi té un color de veu bonic,en els greus és una mica complicada,com si tingués la veu esquerdada peró els pasatjes complicats els va resoldre molt bé.La resta del repartiment,encertat,sobretot Lisa,potent i divertida…En general m’ho vaig passar bé, “ja era hora”.
    Recordeu sempre que aquest es el meu parer…

    M'agrada

  8. jaumeM

    Gracies. Coincidim altre vegada i això me dona confiança i autoestima…
    A mi me va agradar per que hi vaig anar pensant que no m’agradaria. A. Massis me va agradar mes que a la fada que jo li vaig veure.

    M'agrada

  9. Jan

    Avui m’he emprenyat molt. Lo d’Albelo és una estafa! M’atreviria a dir que és un dels pitjors tenors que he escoltat. Simplement perquè no és que desafini una mica, no, desafina cada cop que obre la boca!
    I és una pena perquè la veu és bona però… com pot ser que faci aquests crits desafinats, perquè per a mí no son ni aguts ni sobreaguts.
    La Massis, sí, m’ha convençut malgrat que la he trobat distant.
    Pertusi el millor, molt bé!
    I Puértolas també força bé, sobretot escenicament molt divertida.

    No hi ha dret que amb la de gent que hi ha amb talent canti un tenor que desafini tant. Lo d’avui per a mí ha sigut vergonyós!

    M'agrada

    • Em sap greu això d’Albelo, però que no acabi de despagar era molt estrany, ara que l’hem vist i ja no hi ha excuses ni aquells dubtes per les lloances que des d’alguns blocs i foros li fan, tot aprofitant carregar-se a Flórez per a més inri, ja podem dir sense por a equivocar-nos que aquest xicot necessita millorar.

      M'agrada

  10. Raúl

    Avui he anat a veure el segon repartiment de la Sonnambula. He sortit molt satisfet. Massis m’ha agradat MOLT, m’ha fet gaudir cada un dels moments que ha cantat, encara que al principi estava una mica més fluixa. El final ha estat excel·lent. Ha rebut molts aplaudiments, penso que merescuts.
    Albelo no es pot ni comparar amb JDF, però tampoc m’ha desagradat.
    Pertussi boníssim, tant pel que fa al cant com per a l’actuació.
    Puértolas bé, però em va agradar més Eleonora Buratto.
    Avui he trobat millor l’orquestra i se m’ha fet més creible la història que l’altre dia.
    En conclusió, avui he tornat a casa molt satisfet i molt content d’haver comprat una entrada per aquest segon repartiment. Malgrat tots els peròs que se li puguin trobar, penso que ha estat una gran funció. Potser s’hi han esforçat més avui que era la seva última funció?
    A no ser que em toquin les dues entrades que sortegen pel dia 17, propera parada el dia 20 de Març amb Tosca (suposo que he fet bé triant el primer repartiment amb Radvanovsky-Maestri-Massi)

    M'agrada

      • Raúl

        Tingues en compte que jo encara només he vingut dues vegades al Liceu. Estic segur que amb el temps em tornaré més exigent, però les primeres vegades sempre fa més ilusió i es tendeixen a veure les coses millor del que són, suposo. Si em va agradar no va ser pel Albelo, sino sobretot per Massis i Pertussi. Per mi Albelo es clarament el pitjor dels que feien un paper principal. En Albelo no hi tenia posades massa esperances, sobretot després de veure al gran JDF, i com la Massis va estar a l’alçada del que esperava i la que més m’interessava era ella, vaig sortir content.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: