IN FERNEM LAND

LICEU: LA SONNAMBULA (Ciofi-Flórez-Buratto-Ulivieri)


JUan Diego Flórez i Patrzia Ciofi a La sonnambula. Foto A.Bofill

Juan Diego Flórez i Patrzia Ciofi a La sonnambula. Foto A.Bofill

A un cantant d’òpera jo li demano que ho doni tot, que malgrat algunes carències o dificultats que pugui tenir o en les que es pugui trobar, sigui honest i valent, que no deixi mai de implicar-se i que em vulgui guanyar des del primer moment, sense reservar-se per la gran ària i passar més o menys anònimament per la resta de l’òpera. Ho hem vist infinitat de vegades, ahir sortosament no.

Patrizia Ciofi està o estava afectada per un refredat (com mig Catalunya)  o alguna cosa similar que la perjudica en certs moments de l’emissió. La veu de Ciofi , i això no és d’ara, té una certa afonia, com un tul que li treu la brillantor i esmalt dels anys joves, però això no va perjudicar la seva línia de cant i l’excel·lència del sentit dramàtic i la musicalitat. La veu no és gaire distingida i de petit format, però ella és la primera que coneix  les seves possibilitats i limitacions, i la seva honestedat i la categoria artística va fer que ahir, des de la primera nota a la primera escena, fins el darrer agut en l’acord conclusiu de l’òpera, fos una constant evolució  i implicació amb Amina, una complicitat, una superació personal i una creació. Ni les seqüeles evidents d’un refredat, ni molt menys encara, el fet de cantar al costat d’una figura estratosfèrica com Juan Diego Flórez, la va empetitir o atemorir, ans al contrari, va ser un  esperó. Ella sap que Amina és la protagonista i que en ella recau tota l’òpera, ella és el centre i és al seu voltant on els altres podran lluir i Ciofi es va aferrat a la responsabilitat i va dur la nau al millor dels ports, al de l’èxit sense discussió, sense magnanimitats de cap mena, sense concessions, un èxit rotund i satisfactori. Ahir Ciofi, la petita, discreta i anònima Ciofi em va fer feliç, molt més que altres amb molt més nom i ínfules. Ella va fer belcanto pur i va deixar signada una interpretació per a mi, memorable.

Segur que no és la millor Amina i potser tampoc passarà a la història com una grandiosa cantant, però Ciofi emociona, transmet, pateix, es dóna i se’ns dóna, és una veu insignificant i poc personal, res que et faci obrir la boca d’admiració només sentir-la, et va guanyant, amb esforç, amb veritat i patiment, amb una implicació i rigor estètic admirable. Des del primer moment es van fer evidents unes sonoritats seques produïdes per aquest refredat, però això no va impedir que no defallís, ni que es reservés. Volia triomfar i ho va aconseguir, sobretot en l’escena final, és clar, però abans va fer coses magnífiques i si ahir us deia que en el finale primo Massis, amb una distinció vocal superior, desapareixia per imperatius de vocalitat, Ciofi en canvi va mantenir aquell centre vocal que equilibra la magnífica frase musical que sustenta  aquest concertant tan brillant, i ahir tant Flórez com ella es repartien el protagonisme vocal. La veu de Ciofi és de lírica lleugera, com Massis, però el seu centre és més ferm, encara que els greus siguin febles i els aguts molt més treballats i dificultosos que els de la soprano francesa, però el centre, tan imprescindible en aquest rol, és més consistent i ella el reforça amb encert i distinció, i com fraseja!

Si dissabte Massis va fer una versió immaculada de  “Ah, non credea mirarti”, ahir Ciofi ho va superar. El mèrit és molt gran ja que la veu és més poca cosa, però la soprano italiana transmet molt bé el que diu, li dóna més sentit dramàtic  i se li entén tot, la dicció és claríssima i l’adequació amb la seva interpretació escènica és tota una recreació. També en la cabaletta final, i mesurant molt i molt bé tot el que feia, em va agradar més que Massis, ja que Ciofi em va semblar menys precipitada, segurament més prudent, però molt valenta i amb ganes de rematar un treball excel·lent. Va assolir un merescut i sorollós èxit, i ella, com ha de ser, va ser la gran triomfadora, tot i tenir a Flórez com l’Elvino ideal. Gran, molt gran la petita Ciofi.

Juan Diego Flórez va fer anunciar dijous passat que no estava en perfecte estat, una traqueïtis sembla que en va ser la causa, ahir diumenge no van anunciar res, però no calia, es va veure en un parell de vegades com s’apropava un spray a la boca, però sobretot en el segon acte es van evidenciar unes certes dificultats quan emetia els aguts, però malgrat aquestes evidències i el perdó que ens va demanar en rebre l’aclaparadora ovació senyalant el coll i fer una gesticulació de impotència amb les mans i les espatlles, el cas és que el Elvino  de Juan Diego Flórez és immillorable, és un goig, és una lliçó, és un festival.

A Flórez se li ha eixamplat una mica la veu, res que faci preveure una ampliació de repertori i molt menys que sigui aconsellable, però si que dóna més consistència al seu cant sempre elegant, aristocràtic, senyorívol,  excels i mestrívol. Flórez té el privilegi del més grans, crea i fascina mentre canta, controla i domina les frases, les notes, els silencis, les respiracions, és un prodigi plaent i mentre el sents cantar no et queda cap dubte que estàs sentint quelcom únic i meravellós. Més enllà de les predileccions personals o els arguments que puguin cercar els seus detractors, aquests retrets mai podran ser ni musicals, ni vocals, ni estilístics. S’hauran d’agafar a coses alienes al cant i a la música. i per tant que en a mi poc m’importen.

Mai podré dir que Flórez és fred si em fa badar estorat davant del legato controlat i natural, davant la demostració del control amb el que emmotlla l’emissió o la graduació de la intensitat de les frases. Els aguts hi eren i quants tenors els voldrien així de “dificultosos” En realitat no sé quin perdó ens demanava ahir, ja que el regal va ser com acostuma a ser, grandiós.

Ara bé, demanar-li a Flórez que es despentini o arrugui la perfecta ratlla dels pantalons és una temeritat. A l’assaig general em va semblar que el tenor peruà cantava i tota la resta feien una òpera, ahir no tant, però us enganyaria si us digués que participa activament de l’acció escènica, per altre part i com ja vaig dir ahir, perfectament prescindible. A Flórez tots l’hem vist molt més integrat en una producció (La fille di règiment), però sigui perquè Elvino és un rol estúpid, o sigui perquè la producció és poc reeixida, el cas és que dóna la sensació que ell passi per allà i ens canti meravellosament bé. Amb Albelo no passa, però tampoc et fa sentir en un altre món, com si ho fa Flórez quan l’escoltes.

Veritablement gaudir d’aquests anys esplendorosos del gran tenor peruà, és un privilegi que tenim els liceistes i que malauradament no ho hem pogut dir de tots els grans cantants que han passat per aquest teatre, jo ho agraeixo moltíssim i espero que ens continuí venint. El públic l’estima i ell a dalt de l’escenari va fer mostres que a nosaltres també. Tot allò que faci fora de l’escenari, parafrasejant a Rhett Butler “Frankly my dear, I don’t give a damn”.

La soprano italiana Eleonora Buratto té una veu gran, que al costat de les menudeses de Ciofi i Flórez encara sembla més escandalosament sonora. Va resoldre bé l’ària inicial i amb més dificultat, però molt més encertada que el dia de l’assaig, la segona ària amb aquells picats tan compromesos. Va estar francament bé.

El baix, o potser millor seria dir baix-baríton Nicola Ulivieri fa un suficient Comte Rodolfo, però no posseeix la distinció de Pertusi ni el registre greu prou definit per atorgar tota l’autoritat que el rol necessita, però no hi ha cap dubte que sense ser quelcom inoblidable, equilibra bé el quartet principal.

En el rols secundaris es repetien tots els cantants de dissabte, amb la magnífica Teresa de Coma-Alabert i Alex Sanmartí com Alessio i Jordi Casanova com a notari.

El mestre Oren, que va rebre un petit i poc evident signe de protesta va repetir la seva tediosa versió, amb moments de la quasi desaparició de l’orquestra per tal de que els reis absoluts fossin el cantants. No crec que la seva solució sigui la més adequada, però el que li retrec més, és l’estat de catalèpsia que assoleix en algun moment gràcies a un tempo lent i d’efecte soporífer. No estaria gens malament que aprengués de Renée Jacobs com fer un tractament dels recitatius molt més dramàtics i teatralment intensos.

L’orquestra, quan la vàrem sentir, magnífica, i el cor, que el vàrem sentir sempre, també.

El Liceu estava ple a vessar, amb molts “florits” vinguts d’arreu i amb ganes de fer-lo una vegada més el rei absolut de la representació. Sigui perquè el tenor va mostrar aquests signes de mortalitat o per mèrits propis, i em decanto per aquesta segona opció, ahir la reina va ser Patrizia Ciofi, amb un triomf guanyat amb sang i suor, i que sortosament no va portar llàgrimes associades.

A la sortida signes molt generalitzats de grandíssima satisfacció i la veritat  és que no hi ha millor manera de fer front a la setmana que avui comença.

Espero que sigui per a tots vosaltres, ben bona.

Apunt relacionat:

98 comments

  1. Robert

    “la petita, discreta i anònima Ciofi” ?!!!I .I think she is a great singer and a great artist. Sam’s voice is not everything – said Callas.
    Is Patrizia go down in history? I do not know. And do go Damrau, Dessay etc? I do not know.

    M'agrada

    • rosetapiccina

      Robert, I think one can be great as singer and artist, and at the same time not a great voice. Ciofi was really amazing yesterday, she conveyed emotion and musical sensibility, and she worked hard to give the best to the plubic, which thing she thoroughly achieved. But her voice sounded always rough in the low pitches, and the volume was just moderate.

      M'agrada

  2. M’alegra molt llegir el que dius de la Ciofi i la seva grandiosa actuació en La Sonnambula. Jo sempre que la he vist m’ha encantat i tot i que, tot es qüestió de gustos, no estic d’acord amb els que, només veure el seu nom, ja arrufen el nas i la voldrien condemnar a segons i tercers repartiments. Brava Patrizia!

    M'agrada

    • Hi ha moltes fòbies, el món de l’òpera és molt tòxic i no sempre o més ben dit, quasi mai per culpa dels propis artistes.
      Ciofi és una gran cantant, una artista molt professional i no fa gaires ximpleries, i quan canta, que és el que compte, enamora.

      M'agrada

  3. Llàstima als roncs greus de la Patrizia, sí, en la part mitja i pujant va fer una gran sonnambula.. m’ho he passat molt bé.Et diré que m’han agradat els 4 principals i fins i tot l’escena eclèctica, un discret sanatori decómuntanya màgica. Ara, la història és ben boba, el primer acte de sopor i jo, de l’Almina marxava amb el comte, l’únic que és gentil i defensor de la dama, i carbasses a l’indecís de l’Elvino, que vaja nom pel prota.

    M'agrada

    • En la ópera se sobreentiende que el conde es su padre. Amina le recuerda a una joven tristemente fallecida que se parecía mucho a ella, se supone que en la época en la que aún vivía en ese pueblo, y además sabemos que Amina no es la verdadera hija de Teresa…
      Un poco mucho para Bellini esta relación incestuosa, ¿no?

      M'agrada

    • Em sorprèn molt que hagis passat aspectes de disseny de producció que en altres muntatges has massacrat, per exemple, els tamborets de la barra del bar jo crec que no tenen cap relació amb el vestuari de les senyores invitades al casori, per altre part massa mudades per anar a una celebració d’un pianista i una cambrera, no et sembla?

      M'agrada

  4. bocachete

    Satisfets, sí: i plenament. Tot i que La sonnambula és una òpera que no em diu gran cosa (només hagués salvat, abans de la representació, el “Prendi, l’anel ti dono” i “Ah, non credea mirarti”), ahir em va mantenir atent i admirat del que poden fer uns grans intèrprets amb uns papers impossibles i gairebé ridículs. I fins i tot vaig trobar inspiradíssims altres fragments de la partitura. Realment, a la languidesa inherent a Bellini, que deuria haver nascut ja cansat, es va sumar el director: sense trobar-lo soporífer, sí que es notava una ralentització que, no sé… De la Ciofi, això del refredat semblava que es notava més en alguns moments dels recitatius, que era com si els gratés, però quan començava a cantar estava en plena forma… És una gran cantant i una gran intèrpret en tot. Fora del Liceu, la vaig veure en una Traviata a La Fenice i va fer una gran actuació, totalment creïble i de gran dramatisme (suposo que ajuden les dimensions del teatre, que feia que la veu arribés bé arreu). No entenc que hi hagi prevencions perquè figuri al cartell, o comentaris com alguns que se sentien ahir del tipus “disortadament, no canta Damrau i només tenim la Ciofi”. Probablement ho hagués fet igual de bé, però no sabrem si millor i se’n podria dubtar i tot. En fi, una gran tarda en una temporada sorprenent amb tres títols indiscutiblement menors en versions memorables. A veure el quart, que ja no és menor…

    M'agrada

    • Certament els tres primers títols “menors” han estat molt ben servits, Tosca és tota una altra cosa i en tenim a la memòria visual i auditiva molts referents. D’entrada i sobre el paper no tenim la mateixa excel·lència, veurem!

      M'agrada

  5. S’ha de ser molt artísta, s’ha de tenir un amor pel que fas molt gran, s’ha d’estar molt implicat en que allò que dones arribi, perquè vols que arribi, perquè saps que has d’estar a l’alçada dels que han pagat una entrada per veure’t, que fins i tot han fet un viatge per escoltar-te… I encara més, s’ha de tenir un orgull ample, generós, una il.lusió esclatant pel que fas i per volguer agradar, i per volguer demostrar, quan a més saps que encara que siguis la protagonista molta gent que hi ha al teatre de fet ha vingut a escoltar a la teva parella de repartiment…i s’ha de tenir aquesta lluita interna, no de voler demostrar que un dia aquest teatre va ser molt injust amb ella, perquè això ja ho ha demostrat, sino de voler mostrar què es pot ser molt gran actuant amb sinceritat. Ciofi va triunfar ahir no per ser qui és, sino per ser com és. Grandíssima Ciofi!

    Tambè el gran Florez va estar a l’alçada. Hagués pogut cancel.lar, hagués pogut fer que ens adonessim de les seves facultats mermades, però va estar alli, va cantar amb un legato meravellós, com ell sol sap fer-ho, amb aquest timbre de veu tan homogeni, tant fantàstic, tant preciós, tant penetrant, tant net… Què importa que no li escoltessim ahir els seus pinyols nets, esclatants i brillants habitual si amb uns sola frase et deixa enamorat del seu cant!

    Em vaig emocionar ahir amb aquesta parella de cantants, en una obra que s’ha de ser molt gran, s’ha de donar molt, s’ha de transmetre molt perquè t’arribi. I m’he emocionar tambè aquest mati en llegir aquest post. És molt gratificant sentir el mateix que moltes persones senten.

    M'agrada

    • La meva impressió és que diumenge varem ser molts els que varem compartir les mateixes emocions i el valor principal és que Ciofi no és de les cantants que hagi guanyat el partit abans de jugar-lo.

      M'agrada

  6. Concep

    M’agraden els teus apunts, sempre són molt interessants, però quan més els gaudeixo és quan ens parles de les representacions i concerts que assisteixes, jo hi aniré dissabte vinent i no saps pas les ganes que en tinc després de llegir-te.
    Gràcies per fer aquesta tasca incansable

    M'agrada

  7. Raúl

    El dia 27 vaig anar a veure-la. Va ser la meva primera òpera al Liceu. N’he vist 3 a Lleida (que em van agradar molt) i per fi vaig decidir que ja era hora d’anar al Liceu.
    Jo vaig disfrutar molt durant tota l’òpera. El principal defecte que li vaig trobar va ser el preu del mini-entrepà que em viag menjar a l’entreacte.
    Bromes a part, he de dir que JDF em va colpir (espero que la propera temporada torni), i Lisa també. Dillums a la Ciofi se li notava molt que estava refredada, però li agraeixo profundament que ho donés tot, ja que també em va fer gaudir molt.
    El segon acte em va agradar més que el primer, i la direcció de l’orquestra espero que diumenge vinent, que vaig a veure el segon repartiement, sigui millor.
    Pel que fa a l’escenografia, em va agradar en general, però hi va haver certes coses que feien que no m’acabés de creure la història: que Amina es quedi adormida al menjador em sembla forçar massa les coses, la barra de bar m’hi sobrava i no m’acabava d’ubicar exactament en el moment històric. I que Amina surti al final amb un vestit vermell ben viu trenca una mica la història, de cop i volta sembla que sigui un personatge totalment diferent.
    De totes maneres vaig gaudir molt i vaig sortir molt satisfet de la meva primera òpera liceística.
    Em sembla que agafaré bastantes vegades el tren de Lleida a Barcelona per venir al Liceu. De moment torno el dia 9 a veure el segon repartiment, i ja tinc entrades per Tosca,i Die Walküre. Per Kitege tinc el tren però no l’entrada (no se si será molt arriscat esperar al descompte d’ultima hora pel dia 13 d’abril, em fa una mica de por ja que he vist que els dies que toca el torn T -al qual m’abonaré quan surti lo nova temporada- les entrades pràcticament es van esgotar i les que solen quedar a ultima hora solen ser les que, dins de les cares son les més dolentes).

    M'agrada

    • Trepit

      A l’explicació prèvia al foyer van dir que la raó perquè el director escènic fa sortir la protagonista al final amb el vestit vermell i enjoiada és per fer un homenatge a les ‘dives’ (Callas, Sutherland, Caballé,..) que fa uns anys van revitalitzar el belcanto, que estava força oblidat.
      Però, es clar, el que no ho sàpiga, no pot entendre el perquè. És com un acudit, si al acabar, l’has d’explicar (no s’entén sol) … malament !!!

      M'agrada

      • Raúl

        El dia 27 vaig arribar massa just de temps per anar a la sessió explicativa. Hi pensava anar el dia 9, quan vaig a veure el segon repartiment.
        Per intuir-ho sense que t’ho hagin dit fa falta més que perspicàcia!!!

        M'agrada

      • Quina estupidesa! els homenatge sa les dives que tenen a veure? i sobretot, si l’homenatge trenca tot el treball anterior, quin sentit té?. Quan Callas o Sutherland cantaven el rol d’Amina no es posaven les joies de Violeta.
        Aquests directors no saben que fer i quan no saben que fer i fan coses, la pífien, per no ser escatològic no dic la …

        M'agrada

    • Raúl, que ens diguis “Em sembla que agafaré bastantes vegades el tren de Lleida a Barcelona per venir al Liceu. De moment torno el dia 9 a veure el segon repartiment, i ja tinc entrades per Tosca,i Die Walküre” és el millor que ens podries dir, em satisfà molt.
      Jo ja trauria l’entrada de Kitege ara 🙂
      Gràcies per comentar i explicar-nos les teves experiències liceistes, és una satisfacció, i com que ets jove, encara més.

      M'agrada

      • Raúl

        Ja tinc entrada per Kitege el dia 13. Pel que posa a operabase em sembla que aquesta temporada només la fan al Liceu. Serà el regalet que em faré per celebrar la fi de la primera tanda d’examens del segon quatrimestre (els acabo el dia 9).
        Per cert Joaquim, penses que per la temporada que ve podré trobar un bon abonament al torn T? Es que pel que veig les bones entrades de 4t i 5è pis estan sempre esgotades (suposo que la gran majoria deuen ser abonats), les de zona 3 són una mica cares, més si tenim en compte que fins i tot a Il prigioniero només queden les més laterals (perquè a la 3ª fila de les llotges laterals d’amfiteatre o a una llotja lateral de platea no hi vull anar, em sembla que la visió i l’acustica no són precisament envejables). A la zona 2 sé segur que en queden de bones però els 911€ em fan bastant respecte per dir-ho d’alguna manera. Si tu o algu altre em pot ajudar us ho agrairia molt, perquè vaig enviar un correu al Liceu i em van contestar que estigués tranquil, que em trucarien per triar localitat quan sigui el moment de fer l’abonament, però no em van aclarar res sobre les localitats disponibles.
        Gràcies!

        M'agrada

      • El torn T és el més buscat, però tal i com està el tema d’abonaments, jo penso que podràs trobar alguna cosa decent a la zona 5, sigui de 4at pis o d’una altra zona.
        Les llotges de platea són horroroses, no perdis el temps.

        M'agrada

      • Raúl

        Les llotges de platea ja les tenia descartades, aquí heu dit a vegades que són cegues i sordes. Suposo que lo millor de la zona 5 és el 4t pis central. Als laterals del segon pis que són zona 5 hi vaig estar fent una ullada l’altre dia i la visió és parcial i no m’acaben de convèncer.
        El que sí que m’agradria és tenir una visió propera al 100%, encara que hagi de fer una mica més de guardiola.

        M'agrada

      • Els centrals de 4at i 5è pis del torn T són difícils d’aconseguir, de fet crec que impossible, ja que pensa que per davant de tu hi ha els abonats que estan situats més laterals que amida que hi ha un forat van centrant-se. Tots hem hagut de passar per aquest trajecte al centre, és per l’únic que he viatjat al centre 😉

        M'agrada

  8. maria

    de acuerdo con tus comentarios. Yo fui el dia que avisaron que florez tenia traqueatitis, y tambien se vio que de cuado en cuando se giraba y se ponia un spray, y a psar de todo estuvo my bien aunque no hizo los pinyols espectaculares . lo que no entendi es el ritmo soporifero de oren ? por qué tan lento ?

    M'agrada

  9. Fernando S.T.

    Hasta que no oigamos, seguramente en IFL, la Amina de Damrau en el MET, no podremos decir si Ciofi es mejor, pero por ahora dudo que nadie me haga olvidar la tarde emocionante de ayer en el Liceu.
    De Flórez ya esperaba lo que nos dio, pero de Ciofi no, quizás por aquello de suplir a la diva y de venir del segundo cast, por eso ese final me dejo admirado.

    M'agrada

  10. Jan

    Ahir vaig disfrutar moltíssim!
    Sobretot perquè la Patrizia Ciofi va estar memorable!! la millor del repertiment (ahir).
    Després de l’Ah non credea, el teatre s’enfonsava, i quan semblava que els aplaudiments ja s’acabaven, un li crida: “Bravíssima!” i apa! Tots a tornar-hi a aplaudir, ella va estar contentíssima, i ens va regalar un gran “Ah non giunge!”. Fabulosa! I si és cert que l’any vinent vindrà a fer La traviata, estic contentíssim!
    Juan Diego flórez va fer una primera part perfecta. Després però a la seva escena va anar en comte i no ens va regalar els pinyols que havia fet el dia de l’assaig, però… és que escoltar-lo és una passada!
    Espero que ens visiti d’aquí poc.
    La Lisa de la Eleonora buratto em va agradar molt. La veu es bonica i corre molt. Me la imagino en una Mimí, en papers de soprano lírica.
    El baix no em va convéncer malgrat no fer-ho malament, tampoc era res de l’altre món.
    Daniel Oren fa una versió massa lenta pel meu gust. Ell ho deu escoltar bé, però des del 5è pis l’orquestra sonava massa fluixeta. A l’assaig que a la segona part em vaig posar a la fila 1 de platea, l’orquestra però em va agradar, potser també perquè al tenir-lo ben aprop em van agradar els gestos i les cares que fa. Però ahir no em va agradar gaire no…
    encara la veuré uns quants dies més, o sigui que es recuperin del tot, que els volem al 100% pot ser la bomba!

    M'agrada

  11. willy

    He disfrutado mucho tu crítica Joaquín y la de los otros participantes, que bueno que se han emocionado con la Ciofi que al parecer es una cantante muy frágil, sólo la he visto en videos y me ha parecido muy sensible y honesta en su canto.

    M'agrada

  12. simone

    M’ho vaig passar molt be ahir! Patricia Ciofi em va agradar moltíssim i mes tenint en compte que estaba refredada, bravissima! De Florez em esperava mes. La escena correcta, la direccio d’escena avorrida. No obstant una gran tarda al Liceu! Gràcies per la teva crónica sempre acurada! 🙂

    M'agrada

  13. dandini

    Estic bastant d’acord.
    La producció tot i els seus punts discutibles em sembla força bona i visualment atractiva.El final amb vestit vermell i exces de bisuteria no té cap sentit.Després de dues hores de música etèria per que ens quedi ben clar la puresa d’Amina la fí de les seves desgràcies han de demostrar la seva alegria pero no convertir-la en Violetta Valery.
    A mí no em desgrada la direcció lenta i detallista de Daniel Oren que s’engresca en els finales.El que passa és que em sembla que els seus tempos estan força determinats per la voluntat dels cantants(fet bastant habitual en el bel canto).
    M’agrada molt Patrizia Ciofi.Crec que és una artista excel·lent que es mou be,canta amb molt de gust i amb l’adeqüació estilística gairebe perfecta.La seva veu és un xic velada pot considerar-se un defecte pero crec que ella ho aprofita per crear un so especialment elegant i allunyarse del so més metalic i gallina d’altres cantants.La coloratura no és estratosfèrica pero sí de gran nivell , els aguts hi són tots i la dicció és entenedora.Llastima les constants rasquedetes en els inicis de frase.En resum podriem dir que la Ciofi que tant ens fa gaudir del bel canto resulta excel·lent en gairebe tot pero no és la “millor “en res.Jo personalment la trobo bastant més interessant que la catedràtica Devia que no em transmet gairebe res i té el so bastant pitjor.
    Juan Diego Flórez ,com va dir molt be un crític a ran del seu Leicester al costat d’Edita Gruberova, és un cantant que enamora el públic pel so ,per la linea ,per l’intenció i sobre tot pel seu cant inmaculat.Jo en aquest rol i malgrat que ahir no estava al 100% (potser al 90) crec que supera a referents com Luciano Pavarotti i Alfredo Kraus.Ell és el millor Elvino possible de moltes decades.
    Magnífic Nicola Ulivieri com Rodolfo malgrat ser una mica curt de greus i d’aguts.
    Secundaris de nivell Met.El públic va sortir content per haver presenciat un espectacle operístic de gran nivell.
    Us deixo un enllaç de La Sonnambula del Liceu de 1987 amb Enedina Lloris i Rockwell Blake.La perfecció de l’ús del trinat en aquest duo per part de ambdos interprets feia que el teatre esclatés amb una gran ovació a cada funció.

    M'agrada

      • Jan

        No ho diguis gaire alt, que no sé si la majoria pensarà el mateix jajajajaja 😀
        Jo al Blake no l’he vist (clar) però que bé que cantava! Aquests trinats no els fa ningú! Ara, la veu era lletjota, llàstima. En aquest vídeo justament m’agrada molt, però n’hi he escoltat d’altres que no m’han agradat tant.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Ja, ja, ja, ja, Jan, gràcies per avisar!!! Ara he recordat que ja havia sentit aquesta veu quan el Joaquim va deixar un fragment per preparar ‘la Sonnambula’, i jo ja vaig dir que no m’agradava gens. El que fa la ignorància, pot ser d’aquí uns anys el sàpiga valorar més.

        M'agrada

      • Blake és un dels més grans cantants, fixat que ja no dic tenor, que jo he vist fins ara.
        El seu concert del Liceu és una de les nits més glorioses del teatre que jo he viscut.
        La veu és lletja, si, però no crec que Flórez el superi cantant. Fes l’esforç d’escoltar-lo, si et ve de gust, una mica més i de mica en mica te n’adonaràs. Estioc segur que en el teatre t’hagués agfradat moltíssim. Escolta si us plau això

        o això

        o això

        *
        Jo el trobo inabastable

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Uff, em falta bagatge per apreciar-ho.

        De totes formes, lo de la veu lletja sembla que era universalment reconegut. Exemple: New York Times Review; ‘Apollo’ and ‘Thamos,’

        Rockwell Blake’s tenor begins with valuable assets. The delivery is articulate, rhythmically true and carefully thought out; there is also a pointed sense of drama. It is a shame Mr. Blake makes such an unpleasant sound while accomplishing all this -abrasively thin, alternately swooping and jarring in its attacks and with that kind of concentrated head resonance that tinges ”in-tune” notes with sharpness.

        M'agrada

      • Hi ha tants cantants que m’agraden amb veus que la majoria posen en la parcel·la de lletges, que ja no li dono importància, per contra les veus boniques i res més no em diuen res, i no vull dir noms.

        M'agrada

  14. alex

    Esperemos que para la semana del 11 ( tengo previsto ir a dos funciones con este cast), Flórez y Ciofi estén al 100% recuperados de sus resfriados y disfrute como mínimo , como vosotros ayer ( pese a Oren )

    M'agrada

  15. Anteayer me aburrí y ayer disfruté. Lo cual está clarísimo que se debe a la pareja principal. Juan Diego Flórez interpretó mermado respecto al ensayo en que estuvo excepcional, pero admirable sin embargo, mientras que Patricia Ciofi que me dijo poco en el ensayo ayer estuvo brillante y con ganas de agradar.

    Patrcia Ciofi es una cantante “comparable” a Gregory Kunde, casi siempre dan más de lo que pueden, se arriesgan y se entregan totalmente al público, con el espléndido resultado consiguiente.

    Daniel Oren sigue en sus trece de lentitud y parsimonia. además debiera asesorarse de cómo se escucha la orquesta a partir del segundo piso del Liceu, pues hay momentos en esta “Sonnambula” -cuya orquestación es tan pobre- que desde el cuarto piso el sonido de la orquesta prácticamente desaparece.

    Me alegro mucho del éxito conseguido por Patricia Ciofi; ahora ya puede definitivamente sacarse la espina de aquella inexplicable protesta que tuvo hace años en “Lucia di Lammermoor”, por razones más de filias por la diva ausente que ella sustituía que por deméritos propios.

    M'agrada

    • rosetapiccina

      Cobran, me alegra oirte hablar repetidamente de la pobreza de orquestación. ¿por qué? porque me sentía “culpable” de que me gustara ‘l’elisir d’amor’, siendo una obra tan desprestigiada, y en concreto recuerdo la conversación contigo en que me decías que tiene una orquestación muy pobre. Pues bien, cuando empecé a escuchar ‘la sonnambula’, pensé que, aunque tiene mucho mayor proporción de melodías bonitas (muy bonitas), por lo demás también parecía pobre. Me alegra ver que tus comentarios confirman mis impresiones.

      M'agrada

    • El primer dia, un nostàlgic de no se què i qui, la va protestar. Sense saber com ho va fer, és una vergonya ja que per molt malament que ho fes no és “ara per ara”, una cantant a protestar.

      M'agrada

      • Jan

        Doncs no ho tinc tan clar. Hi era i no sé si era una protesta. Va ser en el final de “Care compagne”. Va ser a poques butaques d’on era jo i crec que era un grup de gent més o menys jove que va cridar un buh, crec més aviat que era un bravo, però no ho tinc clar. Em vaig girar de cop, pensant: Si era per protestar-la, no té vergonya. Però crec que venia a ser un bravo a la americana.

        M'agrada

  16. El jueves 30, que es cuando se anunció que Flórez estaba mal, sí que se notó mucho la merma de facultades. El pobre hizo lo que pudo, lo cual se agradece mucho, pero sí es cierto que la voz le sonaba áfona, sin ese brillo que siempre tiene, y que evitó dar todos los agudos que sí que cantó en el ensayo.
    Aún así, Florez sigue siendo estupendo.
    Y la Ciofi una pareja que no le desmerece en nada. Ha sido un lujazo poder escucharlos juntos otra vez.

    M'agrada

  17. piofabri

    Me alegra mucho oír criticas positivas de la Ciofi, es una cantante increíble y una belcantista de academia. Pena que por las particularidades de su voz muchos le echen los perros sin valorar lo que hace como artista. No la he podido escuchar en esta Sonnambula, pero con esta reseña que has hecho espero con ansias la retransmisión de Radio Clasica, porque la de Catalunya Musica nos la perdimos todos. La Straniera de hace un par de meses en Marsella fue de impresion.

    M'agrada

  18. anna

    Jo vaig anar-hi el dia de l’estrena i a mi em va semblar que la Patricia Ciofi estava refredada, Això no obstant estic completament d’acord amb tu perque tot i les mancances a las quals et refereixes jo crec que va demostar ser una gran profesional i que va cantar molt bé. Pel que fa al Juan Diego no puc afegir res de nou: és únic.

    M'agrada

  19. rosetapiccina

    Com sempre, inestimable anàlisi del Joaquim.

    Jo ahir m’ho vaig passar molt bé amb tot, excepte amb el defecte de la veu de la Ciofi als baixos, que em feia patir. Fins i tot el muntatge no em va desagradar, tenint en compte el difícil que és fer encaixar un argument tan absurd.

    Els cantants van treure el màxim suc d’aquestes melodies tan belles (i poc variades, tot s’ha de dir). Com que de la Ciofi i del Florez ja s’ha dit molt, destacaria la Lisa i el cor.

    Tant de bo pugui viure molts dies així al Liceu.

    M'agrada

  20. Jordi R

    La Ciofi es una cantant fenomenal. Per a mi, es el paradigma d’una combinació que inclouria honestedat, entusiasme, talent i tècnica, res a veure amb el divisme en ocasions ridícul d’altres que no sempre estan a l’alçada per que s’emborratxen del seu propi ego. El control que desplega la Ciofi i la seva milimètrica dedicació (malgrat la seva veu sigui, com dius, de petit format) li permeten cantar no només obres del XIX, si no també repertori barroc (i de quina forma!). El seu disc amb motets de Vivaldi sota la direcció de Fabio Biondi es una meravella. Ho recomano.

    M'agrada

  21. Amfortas

    Anirem el 8 al Liceu (el dia de la Rusalka al Met): Espero que m’agradi tant com a tu i la majoria de seguidors de IFL.
    Ja saps que comento poc però avui no em queda mes remei, emocionat per poder recordar un gran dia al Liceu: El concert del gran Rockwell Blake. Gràcies Joaquim.

    M'agrada

    • Llàstima que no ens veurem aquesta vegada. Jo crec que us agradarà, tot i que l’obra no és precisament per llençar coets, si canten com saben, és un festival.
      Pel que fa al concert de Blake és d’aquelles nits que et queden marcades per sempre.
      No saps pas com m’agrada que treguis el nas per IFL.
      Una abraçada

      M'agrada

  22. Marta B

    Dissabte vam assistir a aquesta Sonnambula, quin goig feia el Liceu! Estava ple de gom a gom. Ara bé, no sé si és perquè no em trobava gaire bé, però el primer acte se’m va fer molt llarg.

    Patricia Ciofi, malgrat les seves mancaces va estar imponent, es va posar el públic a la butxaca, però JD Florez no va acabar de tenir la nit rodona, va cantar perfecte com sempre, però la seva actuació va ser molt freda, només es va llançar amb l’ària “non posso odiarti”, no se si li va saber greu que el públic no l’aplaudís en les àries anteriors o és que no es trobava bé. La veritat és que aquesta vegada no em va entusiasmar gaire, quina diferència amb la “Fille du régimen” de fa uns anys.

    Pel que fa a la resta de repartiment i la direcció musical al 100% d’acord amb tu i la resta de comentaristes.

    M'agrada

    • Leonor

      Eso sí, tras aplausos atronadores (tras su “Ah, perchè non posso odiarti”), entró a escena a recibir los aplausos (estaba fuera ya) y me chocó un poco. Se le premió e igualmente a Ciofi, que dio lo mejor que pudo y supo de ella, lo que-a mi humilde entender- es justo premiar tal como lo hizo el Liceu- Sobre la dirección musical, a mí no me molestó (siempre me han sonado así las Sonnambulas). Eso sí, prefiero una “cabaletta” a tiempo de cabaletta, más velos, vaya…¡Saludos, infernems!

      M'agrada

    • Quan malgrat les mancances, els inconvenients, els imponderables de l’estat de salut i altres “foteses” no es tenen en compte i el resultat és esclatant, vol dir que al davant hi ha un equip d’excel·lència.
      La parella Ciofi Flórez ja ens ha deixat dos moment gloriosos al Liceu, com m’agradaria tornar-los a veure plegats.
      Flórez sembla que no hagi estat al 100%, però què vols que et digui, no saps pas com m’agradaria que tots els cantants que vinguessin ho fessin en aquest estat…

      M'agrada

  23. alex

    extraordinario anoche dia 11 Juan Diego Flórez! probablemente, su mejor y más completa función de la serie.
    Excelentes y magistrales sus variaciones en la segunda estrofa del..perchè non posso odiarti…
    Lastima que la Ciofi muy implicada como siempre, tenga esa voz ´tan áfona y de cantante mayor en centro y graves, ya que el estilo es de pura belcantisa. Su línea de canto es una lucha contra su propio instrumento
    Ayer incluso, Oren más fluido y agil que en anteriores funciones, ayudando mucho con los tempi a Ciofi

    M'agrada

    • Me alegro mucho por todos que así fuera. Ciofi siempre canta más allá de sus propios límites y este esfuerzo se transmite al público que se lo agradece. Se ha superado el ligero bache de Flórez y me congratulo de ello. En cuanto a Oren, no dudo de tus palabras pero me cuesta un poco creerlo porque en tres funciones que yo he presenciado no le he visto ningún aumento de ritmo ni de volumen orquestal. En esos días su versión fue de dormirse…

      M'agrada

    • No me acordé de escuchar la transmisión de Rádio Clásica. Estaré atento para pescarla.
      Poco me importa que la voz de Ciofi sea afona, ya que en el teatro transmite, y lo hace mucho mejor que las voces impolutas y cristalinas

      M'agrada

      • Jan

        Fede, he vist al blog “GTL Torn T” que el senyor Florez vindrà el 2017 per fer: L’assedio di Corinto de Rossini. Suposo que et deu fer gràcia 🙂

        M'agrada

      • el 2017 i tal com està el Liceu…i una òpera tan magnífica com poc comercial…no sé, deixa’m que ho posi en dubte, tot i que l’òpera és meravellosa i seria una autentica delícia i novetat veure-la al Liceu.

        M'agrada

      • Mucha gracia me hace, Jan, pero faltan tres años aún. Ahora habrá que saber quién es la soprano y la contralto o mezzo.

        “L’assedio di Corinto” es una traduccion al italiano de “Le siiège de Corinthe” que a su vez es la adaptación al francés de “Maometto Secondo” con muchos cambios, incluso de tesituras, nombres de los personajes y música -contiene dos ballets-, por lo que se considera una ópera distinta. Así la mezzo original de “Maometto Secondo” (Isabella Colbran) pasó a ser soprano y la contralto (Adelaide Comelli) a mezzo. La versión francesa e italiana de “Le siège de Corinthe”/”L’assedio di Corinto” es pues más aguda, lo cual favorecerá a Flórez. Un caso similar lo encontramos en “Mosé in Egitto” y “Moïse et Pharaon” y en Giuseppe Verdi con su “Stiffelio” (1850) que variando el argumento, con nombres distintos y partitura algo diferente pasó a llamarse “Aroldo” siete años más tarde. Y también sucedió lo mismo con la también verdiana “I lombardi alla prima crociata” que cuando se estrenó en Francia en francés se llamó “Jerusalem” , con variantes en el argumento, nombres distintos de los personajes y música también algo diferente, incluído un ballet.

        Si es cierto que la temporada que viene se programa “Il barbiere di Siviglia” como me dijiste, parece que las aguas -en cuanto a programación- están cambiando con respecto a Rossini. Ya era hora!!!

        M'agrada

      • Jan

        El Barber segur segur que és la temporada que ve (no se quins cantants) i l’assedio di Corinto també es farà, perquè és nou, ho deuen haver firmat fa poc amb el Flórez, es va actualitzar fa molts pocs dies.
        Sí, sembla que Rossini ocupa poc a poc un lloc millor, quan ho vaig veure vaig pensar: Al fede li farà una ilusió! 😀 jaja

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: