IN FERNEM LAND

El vídeo de l’estrena de Brokeback Mountain de Charles Wuorinen


brokeback-mountain_TReal_2

Tom Randle i Daniel Okulitch a Brokeback Mountain al Teatro Real 2014

L’any 2005 es va estrenar la pel·lícula Brokeback Mountain del director taiwanès Ang Lee protagonitzada per Heath Ledger, Jake Gyllenhaal, Anne Hathaway i Michelle Williams. Les crítiques i la resposta del públic no podien ser més entusiastes i va esdevenir una pel·lícula amb grans guanys econòmics  reunint alhora una llista considerable de premis :

  • BAFTA a la millor pel·lícula
  • BAFTA a la millor direcció – Ang Lee
  • BAFTA al millor actor secundari – Jake Gyllenhaal
  • BAFTA al millor guió adaptat
  • Oscar a la millor música
  • Oscar al millor director – Ang Lee
  • Oscar al millor guió adaptat

Brokeback Mountain narra la història d’Ennis Del Mar i Jack Twist, dos homes joves i pobres que es coneixen i s’enamoren en un treball de pastors d’ovelles a la muntanya Brokeback a Wyoming l’estiu de 1963. La pel·lícula segueix aquesta història d’amor  durant les dues dècades següents i ens mostra la seva complexa relació emocional i física, que continua després que els dos s’hagin casat amb dues dones  i hagin estat pares. Jack vol intentar crear una vida junts, però Ennis, perseguit per un record de la seva infantesa, té por de ser rebutjat per la seva família o ser assassinat pels membres de la comunitat si ell i Jack se’n van a viure junts. Tot sovint només poden contactar l’un amb l’altre per correu. Malgrat tot això, l’Ennis i en Jack lluiten contra la pressió social i familiar, i contra les seves pròpies pors que els avisen del perill del seu amor. (Resum de la Viquipèdia).

Que el cinema més comercial i de mans d’un director reconegut des del seu gran treball dirigint “Sentit i sensibilitat” (1995), tractés l’amor homosexual ja era una proesa, però que ho situés en un món tan presumiblement homofòbic i  mític copm el western, encara que sigui contemporani, semblava una provocació, és clar que això va acabar sent més enllà dels grans mèrits que té la pel·lícula, la més gran de les campanyes publicitàries.

Mai m’hagués imaginat que Brokeback Mountain acabés sent una òpera, no perquè el tema no sigui adient, ans al contrari, Puccini hagués fet una partitura meravellosa si no fos que tan faldiller com era, hagués estat altament improbable que s’hagués inspirat en l’amor entre dos homenots de Far West. Us imagineu un duo d’amor entre Jack Rance i Dick Johnson?, jo no, però la història de la novel·lista Annie Proulx, té tots els ingredients i tòpics per fer un gran llibret operístic, al menys com s’entenia l’òpera abans que esdevingués un laboratori d’experiments de tota mena d’arguments i narracions, la majoria sense cap interès teatral.

La idea de transformar aquest argument en òpera va ser de Gerald Mortier quan va fer el seu pas efímer per la malaguanyada NYCO. Quan finalment va anar a parar al Teatro Real de Madrid, els hi va encolomar el projecte i ara es llegeix en el web del teatre madrileny “Encargo y nueva producción del Teatro Real” quan més aviat hagués hagut de dir proyecto impuesto por el señor Mortier.

Del 28 de gener fins ahir, 11 de febrer de 2014, el Real ha programat vuit representacions d’aquesta òpera que no ha suposat ni una gran estrena, ni un gran fracàs. Mortier, sempre polèmic i molt espavilat, parlava que La Traviata va ser un escàndol a la seva estrena per representar a dalt de l’escenari un amor no apte a la societat del seu temps, i ves per on Brokeback Mountain si s’hagués estrenat als anys seixanta del segle passat, que és quan s’inicia la relació entre aquests dos solitaris, si que hagués pogut ser com La Traviata, però ara no. Òbviament encara hi ha llocs que fan de la homofòbia un reclam polític, i llocs del primer món com  malauradament Rússia amb Putin al capdavant, recolzat de manera “passiva” per noms molt estimats en el món musical (Gergiev ja m’has vist prou! i Annita ves en compte no et quedis sense el suport de la majoria dels teus parroquians).

Dit això em cridava molt l’atenció esbrinar quina mena de llenguatge musical utilitzaria Charles Wuorinen per commoure’ns com ho va fer Ang Lee al cinema i aquest aspecte és el que m’ha semblat més decebedor després de veure el vídeo de la retransmissió del 7 de febrer que us deixo al final de l’apunt, en un únic enllaç.

Una música que no transmet res, o deixeu-m’ho dir bé, que no em transmet res del que ens vol explicar la història, és una partitura errada, una partitura antiga que ens remet a principis del segle XX, amb una atonalitat digerible, un anar fent que subratlla unes situacions dramàtiques sense fondre’s mai amb els sentiments. És una música distant i freda, que mai identifico ni amb les situacions, ni més trist encara, amb els personatges. Cap moment musical de complicitat i el distanciament, barrejat amb una posada en escena també freda i esquemàtica, no ajuda gaire a implicar-se en el relat.

Els cantants si que s’impliquen amb actuacions prou convincents, sobretot els dos protagonistes, el tenor Tom Randle com a Jack Twist i el baix-baríton Daniel Okulitch com a Ennis del Mar. La resta de la companyia forma un bon i compacte equip, però crec que el recurs fàcil d’ambientar les escenes exteriors amb una gran pantalla on es projecten grans paisatges naturals i per contra, les escenes interiors, esquematitzades en excés en un escenari desolat, no ajuda gens a viure el drama dels personatges. Potser els seus creadors no s’han atrevit i han volgut que fóssim  espectadors distants d’una relació amorosa entre dos homes. El que va aconseguir al cinema amb un públic molt més generalista i susceptible de no acceptar.ho, no ho ha aconseguit una òpera, amb un públic molt més conscienciat i còmplice dels amors d’Ennis del Mar i Jack Twist.

brokeback-mountain-teatro-real

Tom Randle i Daniel Okulitch a Brokeback Mountain al Teatro Real 2014

BROKEBACK MOUNTAIN
Òpera en dos actes
Música de Charles Wuorinen (1938)
Llibret d’Annie Proulx, basat en la sena novel·la homònima

Ennis del Mar: Daniel Okulitch
Jack Twist: Tom Randle
Alma: Heather Buck
Lureen: Hannah Esther Minutillo
Aguirre / Hog-Boy: Ethan Herschenfeld
Mare d’Alma: Celia Alcedo
Pare de Jack: Ryan MacPherson
Mare de Jack: Jane Henschel
Camarera: Hilary Summers
Una venedora: Letitia Singleton
Un vaquer: Gaizka Gurruchaga
Bill Jones: Vasco Fracanzani

Coro y Orquesta Titulares del Teatro Real
(Coro Intermezzo y Orquesta Sinfónica de Madrid)
Dirección del coro: Andrés Máspero

Direcció musical: Titus Engel
Direcció d’escena: Ivo van Hove
Escenografia i il·luminació: Jan Versweyveld
Disseny de vestuari: Wojciech Dziedzic
Vídeo: Tal Yarden
Dramatúrgia: Jan Vandenhouwe

ENLLAÇ VÍDEO (un únic arxiu)

http://rapidshare.com/share/68804625FBC454E77E828C2A6575FEA8

Que en un teatre d’òpera programi estrenes mundials és molt important, que aquestes siguin de compositors locals o internacionals no hauria de ser un problema, però el que m’ha semblat un problema és que hi hagi musics locals que no puguin estrenar les seves obres, potser fins i tot millors que aquesta, i en canvi, alguns que malgrat no tenir grans mèrits operístics a les seves espatlles, estrenin senzillament… no sé ben bé perquè, a no ser que l’ancestral odi que Mortier sempre ha mostrat per a tot allò hispànic, acabés sent el gran motiu per el qual els responsables de la Marca España creguessin que aquesta era la millor manera de promocionar-la. El Teatro Real s’ha col·locat una mica més en el plano internacional malgrat que l’obra passarà ben aviat, a la nòmina d’òperes estrenades i oblidades.

Ja em direu que us ha semblat, o no, tampoc hi ha cap obligació.

20 comments

  1. Francisco Daniel

    la partitura es generica, como de catalogo para una opera contemporanea, pero no demasiado. No hay un solo motivo musical, aunque solo sea una pequeña idea que caracterice la relación motivo de la trama. Todo es igual, termina aburriendo. La puesta es pobre, no despojada. Aunque debo decir que encontré algo de emoción hacia el final a partir de la escena con los padres de Jack, pero la camisa subiendo (supongo que al cielo, tipo Margarita en Fausto) es deplorable y lo arruina todo.

    M'agrada

    • Francisco, bienvenido a IFL y gracias por comentar.
      Al final es cierto que la obra quiere conmover un poco, pero es tarde ya para intentar recuperarnos del tedio.
      La ópera debería haberse hecho con el corazón y no con el cerebro, y eso va tanto para Wuorinen como para el director de escena.
      Regresa cuando quieras, estas en tu casa

      M'agrada

  2. demo

    Pel que he llegit Brokeback Moutain és una òpera que no insita a tenir ganes de veurela.He llegit alguns crítics musicals i un d´ells diu: “el resultat d´aquesta òpera és d´una monotonía exesperant revestida d´una manca d´imaginació evident al cap d´un quart d´hora de l´inicide l´espectacle .ôpera que lamentablement oblidarem ben aviat….” Un altre crític diu” Brokeback Moutain de Charles Wourien és un avorriment de (quasi) principi a fí……”.Amb tots aquets comentaris qui té ganes de coneger-la?.

    M'agrada

  3. Carlos R.

    Soporífera.
    La narración adolece del ritmo narrativo necesario que haga como mínimo interesante el seguimiento del drama, mientras que la música no ayuda a involucrarse.
    Creo que la película está valorada en exceso pero de lejos consigue más lo que persigue que la versión operística.
    En la representación que yo presencié, hubo un goteo constante de deserciones.

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Bon dia,
    Jo la vaig poder veure en directe aprofitant una visita al Real per gaudir d’un Tristany i, tot i ésser musicalment poc atractiva, com tu dius, vaig valorar l’experiència positivament. No tan sols pel fet de trobar-me davant d’una estrena absoluta, la qual cosa ja m’agrada prou, sinó perquè crec que dramàticament la història sí funciona, em va passar volant i pot ser un bon complement al text i a la pel·lícula. Naturalment, l’emoció que transmet el film, no està present en l’òpera, però no oblidem que són dos mitjans molt diferents…
    Salutacions!

    M'agrada

    • Suposo, benvolgut Niklaus, que els efectes del directe sempre beneficien l’espectacle, però per a mi una obra que parla tant de sentiments en no pot ser conceptualment tan aliena.
      És clar que són llenguatges diferents, però precisament perquè Lee aprofita al màxim tots els que el mitjà li posa a disposició, l’òpera amb la música i el cant com a base fonamental els desaprofita miserablement.

      M'agrada

  5. Si em permets*, Joaquim, voldria fer-te un suggeriment/petició (ara sí que em pots dir amb totes les lletres allò de “quina barraaaa!!!” 🙂 ) per quan penges vídeos: entre tota la informació que dónes podries afegir l´idioma dels subtítols? Quan es tracta d´una Tosca o un Don Giovanni tant em fa, però amb les òperes que no conec no m´agrada baixar-me-les si les he de veure sense acabar d´entendre el que passa a escena (indefectiblement acabo convertint el “no he entès el que passa en aquesta òpera” en un “en aquesta òpera no s´entén el que passa”; i no es just). Gràcies!

    [*De totes maneres, hauràs notat que si no em permets… jo ja la he deixat anar!!! 😆 ]

    M'agrada

    • Ho tindré en compte, tens raó, ajuden molt. Alguna vegada he deixat una gravació amb subtítols en japonès, que t’ho miris com t’ho miris, són una put……….
      En el cas que ens ocupa els subtítols són en anglès.

      M'agrada

  6. Una nueva ópera siempre es un aliciente para creer que el género está vivo, pero estoy tan “chamuscado” con los nuevas óperas que he visto últimamente que se me hace cuesta arriba verla entera -sólo he oído unos minutos y no me han interesado-, a pesar de que el tema daba para bastante, pero yo en la ópera pido emoción, sensualidad -si corresponde y aquí corresponde- y no matemáticas, como se pone en boca de Joan Fontaine en “La ninfa constante” (1943) -a propósito de una preciosa melodía destrozada por la corriente antimelódica-.

    Si esta ópera la firmara John Corigliano o Andrè Previn no me perdía ni un acorde. Son los dos únicos compositores vivos que me provocan emociones con sus óperas.

    De todas formas disponer tan a mano de un reciente estreno es de agradecer a Joaquim por su incansable afán de ponernos al día, luego que cada uno juzgue según su criterio y para ello hay que verla y escucharla entera y yo haré lo posible por hacerlo y así dispondré de una opinión correcta.

    M'agrada

  7. e

    Disponer de una opera que ha estado en cartel hasta antes de ayer es un lujo. Muchas gracias¡¡¡¡
    Creo que hay que verla aunque sea aburrida . Musicalmente me pareció un recitativo que empieza y dura y dura …. toda la opera.

    M'agrada

  8. Totalmente de acordo, Joaquim. Uma oportunidade muito desaproveitada. Seria necessário retirar coisas que estão a mais, refazer os diálogos, compor uma música nova que nos emocionasse (Puccini, sim).

    M'agrada

    • Hi ha una cosa Paulo que em desespera, quan la música es distancia dels sentiments, sobretot si és un drama sentimental, perquè Brokeback Mountain és un drama sentimental i voler fer-ne una altra cosa és, com s’ha comprovat, un error.

      M'agrada

  9. Efectivament, voler presentar una relació amorosa dins d’un contexte social advers demana una música que, sigui del tipus que segui (barroca, clássica, romàntica, verista, neoclàssica, expresionista, atonal, dodecafònica, minimalista, moderna, pop…) ens mostri què hi ha dins i fora de l’acció dramàtica, una música que conecti amb el drama que s’eta vivint. Res d’això hi va haver, i si Mortier va aconseguir un puntàs enorme amb l’originalíssima “Indian Queen” fa uns mesos, aquesta vegada el fracàs ha sigut estrepitós. I no en quant a poder de convocatoria, donat que el Real ha estat un cop més centre de l’atenció internacional, però si un fracàs musical en tota regla. I trobo que l’assumte en questió, el drama que es representa té molta substància i que efectivament un Puccini en plan verista hagués fet una altra de les seves obres mestres.

    Vaig assistir a una de les funcions d’aquesta estrena mondial el día desprès del Tristan. Ambdues obres es presentaven sota la mateixa motivació temàtica, cosa que Mortier fa molt sovint i ja ha fet aquesta temporada amb la conquesta de Mèxic. Però la comparació ente el Tristan i Brokeback no és possible. Mai poden anar aquestes dues obres juntes. La trepitjada de la primera sobre la segona és esferidora.

    M'agrada

    • És una òpera amb moltes possibilitats, malauradament malmeses, quelcom massa habitual en les òperes contemporànies, la immensa totalitat de les estrenes no es representen mai més, senyal inequívoc del nyap.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: