IN FERNEM LAND

WERTHER A PARIS (Alagna-Deshayes-Lapointe-Guilmette;Plasson)


Karine Deshayes i Roberto Alagna en el tercer acte de Werther a l'ONP, producció de Benoît Jacquot. Fotografia de ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Karine Deshayes i Roberto Alagna en el tercer acte de Werther a l’ONP, producció de Benoît Jacquot. Fotografia de ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Aquests dies té lloc a l’Òpera Nacional de Paris la reposició de la lloada i recordada producció de Werther deguda a Michele Plasson i Benoît Jacquot que van estrenar Kaufmann i Koch. Werther és potser l’òpera que m’agrada més de Jules Masenet, i si és amb una “esporgada prèvia”  que ens alliberi de Sophie, l’alcalde i sobretot de Schmidt, Johann i la canalla, millor que millor (ja em permetreu la boutade)

Les representacions parisenques tenen ara per a mi dos atractius, el Werther de Roberto Alagna, un rol que hagués hagut de sovintejar molt més, tot deixant estar aventures passades, presents i futures que ni li convenen, ni li donen més prestigi i honor a la carrera i molt menys deixen records  memorables per a la història. L’altra focus d’atenció recau en la mezzosoprano Karine Deshayes que tant em va agradar a la Cendrillon liceista.

Alagna ens va deixar un primer testimoni del seu Werther, diríem juvenil, en la gravació de l’any 1998, al costat de Gheorghiu i sota una direcció una mica decebedora de Pappano. La veu del tenor francès ha perdut aquella frescor juvenil i la bellesa tímbrica d’una veu privilegiada, amb un fraseig i una dicció admirable. Un tenor francès cantant Werther després de Thill i Vanzo!!!, massa temps sense aquest privilegi. Si bé en aquella versió discogràfica a Alagna li faltava la introspecció del personatge i els clarobscurs d’una psicologia entre malaltissa i torturada, sempre havia cregut que amb el pas dels anys seria capaç de deixar de “tenorejar” i viure amb més intensitat i recolliment al jove Werther, que continua tenint en Kaufmann el millor exponent d’aquesta personalitat hiper romàntica  que sap equilibrar l’expansió lírica amb un interiorisme torturat, sempre sota el meu particular i segurament esbiaixat criteri que tant preocupa a alguns.

Alagna continua fent ostentació de recursos, tot i que alguns cims són més costeruts i rocosos i ja no hi ha aquella facilitat insultant per superar obstacles purament vocals. Aquella volguda  maduresa del personatge i aquella introspecció que li demanava aleshores tampoc l’he sabut veure ara, però us enganyaria si us digues que el Werther de Roberto Alagna no m’agrada, ja que  si que m’agrada i a estones molt, però com que penso que podria ser el millor Werther (té la veu més idònia) i no ho és, em sap greu, tot i que possiblement ni està lluny del primer, ni això ha de ser un permanent concurs. Li trobo a faltar més variació expressiva, el domini de la mitja veus i menys heroïcitat, Werther no pot tenir trets de Cavaradossi i encara menys de Chènier i el recurs fàcil del ploriqueig en algunes frases no s’escau en aquest personatge. Li manca elegància, quelcom que ja sabem que no té ni a dins ni a fora de l’escenari. Tècnicament té en alguns moments, el conegut problema de la manca de l’exacta afinació i potser si el sovintegés més acabaria polint aquestes arestes que penso que no són cap obstacle insalvable. La pronunciació i la dicció perfectes són un luxe, i l’arrogància llatina de la seva interpretació un interessant punt de confrontació estilística. No em faria res comprovar-ho personalment al Liceu.

Magnífica Karine Deshayes, que encara que no tingui greus dramàtics, si que dóna el color fosc i sensual que fa tan atractiu un personatge sovint massa ignorat pel públic. És passiu fins que esclata, massa tard, en el tercer acte. Deshayes exhibeix classe i categoria, elegant fraseig i una bona dosi de temperament dramàtic en una veu privilegiada i carnosa, sense tibantors i estelles feridores. La mezzo francesa ja ens va demostrar que és sensible i molt musical, sabent extraure de cada racó de la partitura moments d’emoció i intensitat.

Jean-François Lapointe no és Tézier, ni per veu ni per noblesa, el seu Albert és més anecdòtic del que que Massenet segurament voldria.

La Sophie de Hélène Guilmette és exactament el que hom espera de Sophie, una miniatura colorista amb veu de rossinyol.

La resta entre insofribles i mediocres, amb una menció especial per a Jean-Philippe Lafont que hauria de fer pensaments seriosos d’acomiadar-se dels escenaris.

Michel Plasson continua sent el referent en aquest repertori i l’orquestra, tot i la procedència de la gravació, esdevé luxosa co-protagonista.

A l’espera d’una gravació més oficial, crec que us agradarà tenir aquest document que heu d’agrair a un dels infernemlandaires més joves, inquiets i actius que coneixeu. Gràcies amic

Ara, abans de descarregar o mentre ho feu, uns quants fragments:

Comencem per l’entrada de Werther “Allons, c’est bien ici…je ne sais si je veille”

I ara el magnífic duo “Il faut nos séparer”

Del segon acte escoltarem  a ALagna cantant “Un autre est son époux!…J’aurais sur ma poitrine”

i ara “Oui, ce qu’elle m’ordonne…Lorsque l’enfant revient”

I del tercer acte escoltarem tota la primera escena, amb “Ces lettres” i “Va! laissez couler mes larmes”, que ens permetrà escoltar a part de Deshayes, la Spohie d’Hélène Guilmette. A Deshayes potser li manca una mica més de sentit tràgic, sobretot en la segona ària, però no hi ha dubte que la veu és d’aquelles que omplen l’escena.

Ara és el moment de la celebèrrima “Toute mon âme est là!…Pourquoi me réveiller” i el posterior i intens duo. Podreu apreciar els límits i limitacions d’un expansiu Alagna.

i finalment la llarguíssima agonia de Werther, un moment especialment inspirat i intens de Michel Plasson, i òbviament dels dos protagonistes.

mort de Werther

Roberto Alagna i Karine Deshayes en el segon acte de Werther a l'ONP Foto ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Roberto Alagna i Karine Deshayes en el segon acte de Werther a l’ONP Foto ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

WERTHER
Drama líric en quatre actes i cinc quadres (1892)
Música de Jules Massenet (1842-1912)
Llibret d’Edouard Blau, Pail Milliey i Georges Hartmann basat en l’obra de Johann Woflgang von Goethe.

Roberto Alagna: Werther
Jean-François Lapointe: Albert
Karine Deshayes: Charlotte
Hélène Guilmette: Sophie
Jean-Philippe Lafont: Le Bailli
Luca Lombardo: Schmidt
Christian Tréguier: Johann
Joao Pedro Cabral: Brühlmann
Alix Le Saux: Kätchen

Orchestre de l’Opéra national de Paris
Maîtrise des Hauts-de-Seine ⁄ Chœur d’enfants de l’Opéra national de Paris

Direcció musical: Michel Plasson
ONP Paris 9 de febrer de 2014

ENLLAÇ mp3 (3 arxius, un per cada acte)

http://rapidshare.com/share/AA5A03F656799F7650783B5727FD165F

Espero que ho trobeu interessant.

33 comments

  1. alex

    Aunque quizás Alagna no estuvo tan emotivo ( lo cual, ya es una apreciación personal) al parecer como en en las dos primeras funciones, estuve el pasado día 9 y me pareció que con una voz descansada, homogénea, proyectada y brillante, estuvo completísimo de principio a fin.
    Lo que sí no hizo, fue sobreactuar innecesariamente
    En cuanto a Deshayes que es más soprano que mezzo, su justeza de graves le produce alguna limitación en su gran escena de ..ces lettres..donde solo recibió tibios aplausos. Eso sí, entregada y poderosa en el registro agudo
    Plasson, un maestro y una referencia para este repertorio

    Yo disfruté in situ y mucho. Habrá que esperar la grabación oficial quizás de France Musiques

    M'agrada

  2. SANTI

    Si m’haig de fer una idea per aquests àudios, Alagna està lluny del seu millor moment i jo diria que s’ha espatllat la veu.
    Cala, a vegades crida i ha oblidat que el cant a vegades també ha de ser melangiós, sobretot si el rol que interpreta és Werther. Aquí recorda més Don José.

    M'agrada

  3. dandini

    Merci !
    M’entusiasma aquesta obra.
    Crec que Roberto Alagna s’en surt molt be pero no es pot ocultar que el seu registre agut està tocat i sona oscil·lant.Aquest aspecte és possible que al teatre quedi força dissimulat.La seva interpretació és arauxada de formes i poc efectiva desde el punt de vista emotiu a estones superficial.És curiós que un cantant que sovint s’etiqueta de fred com Alfredo Kraus sigui en aquest aspecte més subtil i efectiu.
    Karine Deshayes ,una boníssima cantant, exhibeix una veu sana i enèrgica , una linea de cant excel·lent i un registre greu discret.

    No puc evitar deixar-vos una lliço magistral de cant ,interpretació i dicció francesa d’una cantant amb menys salut vocal com era Victoria de los Angeles l’any 1968.És dificil fer-ho i imaginar-ho més ben fet.

    M'agrada

    • alex

      en el teatro y desde la parte trasera de la platea, salvo un portamento en un ataque al agudo en el ..o nature…, no aprecié ninguna oscilación vocal en ningún agudo.
      ¿No estará “trucado” el audio de algún liceísta que estuvo por allá y que no le convenció Alagna? je..je…je… ( dicho en broma )

      M'agrada

    • La Charlotte de Victoria no té res a veure amb les altres Charlotte conegudes, entre ella o la Crespin, Gorr, Obraztsova i altre smezzos, és abismal. Berganza va seguir la seva petja, com en la Carmen, i va encertar de ple. Llàstima que no la sovinteges, ja que la veu era molt més idònia.
      Cal una veu càlida i una mica fosca per expressar l’erotisme soterrat d’un personatge molt calent. Les sopranos poden cantar-ho molt bé, però el color les traeix. Victoria que tantes vegades feia gala d’un centre quasi mezzosopranil ho va saber fer molt bé, Gheorghiu no tant.

      M'agrada

  4. En principio la voz de Roberto Alagna parece adecuadísima para “Werther”, pero no me acaba de convencer en esta grabación. Quizás su voz no estaba en su mejor día y además las grabaciones de audio son muy “canallas” porque acentúan los defectos y no te permiten juzgar la actuación que acompaña al canto y que quizás justifica en ocasiones tal o cual emisión. Lo que sí he notado es un agudo muy forzado, a veces oscilante y una falta de matices, amén de un canto algo estentóreo, impensable en él hace unos años. En el dúo posterior a “Pourquoi me réveiller” me ha hecho sufrir un poco. Hoy por hoy Kaufmann hace más creíble el personaje y le aporta muchos más matices.

    El rol de Charlotte está escrito para una voz intermedia entre la soprano y la mezzo, por lo que parece indicadísimo para Deshayes, pero yo creo que hará mejores interpretaciones cuando tenga el personaje más trabajado. Debiera dedicar más atención a la zona grave de su voz. En la zona aguda me ha parecido algo crispada, no obstante en general está correcta pero no impresiona, indudablemente habría que verla también en acción, para comprobar cómo encarna el personaje.

    Es de agradecer el hecho de que podamos juzgar una interpretación tan reciente, por medio del blog de Joaquim y del “jovencito” infernemlamdaire que le ha suministrado la grabación.

    M'agrada

  5. Muchisimas gracias, tenia muchisimas ganas de escucharlo 🙂 Me trae unos bellisimos recuerdos, es oir a Plasson con la musica y volver a sentirme en la Bastille sentada ahi. ah…

    Hecho mucho de menos a Alain Vernes como Bailli… para no mencionar ‘ma faiblesse’ LT como Albert 😉 Pero eso seria un poco injusto mencionarlo y Lapointe tiene una voz muy agradable. Es solo el hecho de que es dificil separarse mentalmente de algo que fue tan especial escuchando practicamente la misma musica 🙂

    A mi me gusta mucho Alagna en musica francesa y es un lujo escuchar un tenor frances en el papel. Y aunque el tb es un poco ‘ma faiblesse’ 😉 tengo que decir que empezo el primer aria y pense lo mismo que tu, porque se le ha perdido el Mario Cavaradossi en el papel? Y me quedo un poco con la misma frustracion de saber que el puede hacerlo mas dulce y mas melancolico porque se lo he oido en otras cosas pero supongo decidio no interpretarlo asi aqui. Una pena porque con un poco mas de dulzura y introspeccion en vez de exhibicion hubiera sido perfecto 🙂

    M'agrada

    • El reparto de esta reposición tiene que luchar con aquel maravilloso e inolvidable estreno. Alagna podría ser una alternativa a Kaufmann, pero lo echa a perder, no tanto por el lógico desgaste vocal, como por la visión del personaje. Con sus facultades actuales podría ser un Werther de referencia.

      M'agrada

  6. Leonor

    ¡Bien! Estos días, concluímos “Werther” de Goethe y (tras las lágrimas de mis chicas) vamos a ver la ópera; esta versión de Alagna (algo visto por yutú) me dejó asombrada y felizmente veo esta recuperación en él y me alegro. Ya tenemos un “Werther” más ¡Gracias! 😀

    M'agrada

      • Leonor

        Me parece romántico a borbotones, apasionadísimo…Maravilloso, como el de Goethe; lo reescucharé y comento. Me maravilla y “encisa”…Con todo.

        M'agrada

      • alex

        Tampoco esa elegancia asociada fue mostrada por Jonas Kaufmann ( si valen las comparaciones) hace dos años en esa misma regia, según lo que presencié a ambos y con dos años de diferencia.
        Si el apasionamiento y romanticismo “goethiano”
        Si buscamos ELEGANCIA, hay que retroceder ya a los inimitables Vanzo y Kraus.
        Pero ya términos como mayor o menor elegancia, mayor o menos romanticismo, son gustos subjetivos de cada uno de nosotr@s

        M'agrada

      • Discrepo Alex, para mí Kaufmann canta de manera muy elegante, otra cosa es la voz oscura o las sonoridades nasales o de gola, pero el canto, el fraseo.la utilización de la media voz y los pianos, que utiliza Kaufmann cuando afronta el repertorio francés creo que es muy adecuado en el estilo.

        M'agrada

  7. dandini

    Si no vaig errat Teresa Berganza va debutar la Charlotte a Aix 1979 en una edició que va suposar la consagració internacional de Neil Schicoff.Diuen que despres de l’essaig (enregistrat en video)va enmalaltir i va haver de ser substiutuida per Nadine Denize.Sembla que la relació amb Schicoff no era massa fluida i uns anys més tard va abandonar unes funcions de Carmen a Paris perque Schicoff havia arrivat uns dies més tard que ella als essaijos.
    Jo trobo que la seva Charlotte és excel·lent i una de les millors sense dubte pero no iguala aquella sensació tendresa+bellesa+dicció de la de Victoria.Comparteixo la diferència abismal que tú menciones respecte a Crespin ,Gorr i Obraztsova.
    La Carmen no era un rol per Victoria de los Angeles ni per veu ni per carácter.
    En el cas de Berganza l’adeqüació era algo superior pero a mí no em convenç.Aquells “Tringles des sistres tintaient” no aixecaven l’anim ni a Lilas Pastia ni a cap dels seus clients.
    Les seves nombroses entrevistes respecte el rol de Carmen reduint-lo a “la liberté”de la dona sense mencionar que s’havia de barallar a ganivetades amb Manuelita o que havia de seduir de forma irresistible a gairebe a tot el regiment i part del públic de la sala eren una autèntica menjada de coco(ben treballada) per desviar l’atenció de les seves propies limitacions.Un interpret operístic ha de convencer en el disc o en el teatre no en els diaris.Aquesta és la meva opinió personal .
    Com Charlotte sí que era fabulosa.Aquí la teniu.

    M'agrada

    • Tengo la grabación completa en DVD de Berganza en París (14.5.1980) y está genial. El público se la “come” a aplausos y para mi es una de las mejores Carmen, si no la mejor, pero todo son apreciaciones. Está completa en YouTube, con Domingo, Ricciarelli y Raimondi.También tengo completa “Werther” con Shicoff y me gusta mucho, pero la prefiero en “Carmen”.

      M'agrada

    • Discutir es pot discutir tot, però la Carmen de Berganza va ser molt més del que tu ens vols fer creure i ja des de l’estra a Edimburg de la producció de Abbado i Fagioni va quedar ben palés que ella va fer un gir genial a Carmen. No calia ser sexual per portar als homes de cul i precisament aquest poder d’autosuficiència que Berganza sap donar, és el que revoluciona, excita i exaspera als homes que l’envolten i que saben que no la podran tenir mai.
      Després d’Edimburg Berganza va passejar la seva Carmen amb èxits clamorosos, des de Paris a Viena, atribuir-ho a una menjada de “coco” m’ha fet riure, és injust, incert i una manipulació fàcilment rebatible. Sota aquest criteri, qualsevol estar sota la influència d’alguna menjada de coco.

      M'agrada

  8. Kàtia

    No es pot comparar Alagna amb Kaufmann de cap de les maneres.Alagna per mí en aquest paper es més dolç que Kaufmann.Es cert que no té la veu dels darrers anys però ho fraseja molt bé i se’n surt bastant bé.Kaufmann m’agrada moltissim peró es que en aquest tenor no li costa gens projectar la veu,obra la boca i Apa!! ja hi som.En Werther el trobo massa germànic tot i que també l’he disfrutat molt.I a més a més Alagna com a persona l’hi tinc una especial simpatia.Una que es fa gran oi??

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: