IN FERNEM LAND

BARBARA HANNIGAN DIRIGEIX A BARBARA HANNIGAN


Barbara Hannigan

Barbara Hannigan (1971), a la que jo fins ara coneixia només com a excel·lent soprano, va oferir un concert dissabte passat al Concertgebouw d’Amsterdam, on es posava al capdavant de la Ludwig Chamber Orchestra per acompanyar-se ella mateixa en les parts cantades del concert.

La soprano canadenca és una cantant sorprenent, la veu potser no és molt bella, però l’artista és incommensurable i ja em va trasbalsar cantant l’Agnès de Written on Skin, la meravellosa òpera de George Benjamin que us vaig deixar fa temps, però també al Liceu on va participar a Le Grand Macabre de Ligeti interpretant l’estratosfèric rol del cap de policia. Combina el repertori contemporani, del que n’és una especialista, amb Mozart, el barroc o Mahler i ara en aquest concert al Concertgebauw per primera vegada s’ha dirigit a ella mateixa, ja que com a directora ja havia debutat  a Finlàndia.

Podreu apreciar en aquest concert eclèctic, ja que va de Nono a Stravinski, tot passant per Mozart i Haydn (orquestral), com Hannigan desplega talent, virtuosisme i sensibilitat. No sé si cantar i dirigir deu ser gaire còmode, fins i tot potser resultat estèticament xocant, però escoltant el concert, sense el condicionant visual no apreciem res especialment rar, o forçat.

El concert s’inicia de manera impactant amb Hannigan cantant a capella Djamila Boupachà de Luigi Nono, una obra virtuosística i molt complexa que quan acaba enllaça de manera ideal amb la simfonia número 49 de Haydn. L’efecte, ja m’ho sabreu dir,  és tan sorprenent com bellíssim, de la simfonia de Haydn només us deixo els primers minuts per tal de comprovar l’efecte d’aquesta confrontació entre Nono i Haydn gràcies al talent de Hannigan.

Després de la magnífica simfonia de Hayd, la soprano va acabar la primera part amb la meravellosa ària i cabaletta d’Anna Trulove de The Rake Progress de Stravinski. Hannigan està perfecta!

A la segona part la soprano va cantar tres àries de concert de Mozart, jo us deixo la tercera, la bellíssima Misera! dove son?. No m’agrada tant en Mozart com amb Stravinski, on m’entusiasme, però h fa així de bé:

Luigi Nono

  • Djamila Boupachà

Franz Joseph Haydn

  • Simfonia núm.49 ‘La passione’

Igor Stravinsky

  • ària i cabaletta van Anne Trulove (The Rake’s Progress)

_._._
Wolfgang Amadeus Mozart

  • Vado, ma dove? KV 583
  • Un moto di gioia KV 579
  • Misera! dove son? KV 369

Igor Stravinsky

  • Danses concertants

Ensemble Ludwig
Barbara Hannigan, soprano i direcció musical

Concertgebouw, Amsterdam 5 d’abril de 2014.

Barbara Hannigan_2

ENLLAÇ mp3

https://mega.co.nz/#!dsRWhaQA!jWL7KKBaBM5fwi16TrFYLF1yvhgGMaB0ejq2TrC4cgQ

Per què encara resulta exòtic veure una dona dirigir una orquestra simfònica?. Per què n’hi ha tan poques?, o per què tan poques arribant als grans circuits?. Que Hannigan sigui soprano i directora ja és una raresa, ja que en el gènere masculí tampoc en sovintegen tants i menys que es dirigeixin a si mateixos en no concert, però que les dones no hagin pogut accedir amb normalitat als podis, és una assignatura pendent incomprensible. En qualsevol cas segur que poden ser tan mediocres com tants directors masculins que coneixem i fins i tot patim.

Estic segur que més enllà de la sorpresa, Barbara Hannigan us agradarà tant com en a mi, o com a Elio, a qui dedico l’apunt ja que és un admirador de la soprano canadenca que actualment viu a Holanda.

13 comments

  1. Fernando S.T.

    Me he despistado unos días y luego el trabajo se acumula de tal manera que cuesta un montón actualizarse.
    Es sorprendente a la vez que gratificante el caso de Hannigan. El choque entre Nono y Haydn es muy inteligente y como fórmula para iniciar un concierto me parece espléndida, original y chocante, algo que siempre se echa en falta en los conciertos siempre tan estrictos en las formas.
    Aún lo interesante de la propuesta, creo que no es enriquecedor que un solista vocal sea el propio director de orquestal de las obras que interpreta. Me gustaría ver como se las apaña para cantar de cara al público y dirigir a la formación orquestal, ya que parece un tanto forzado. Cuando es un violinista o un pianista, su posición con respecto a la orquesta y público lo permite, pero en el caso de un cantante, no.
    Por cierto, ¿Para cuando The Rake’s Progress en el Liceu?
    Como siempre atento a la actualidad y ofreciendo material de sumo interés, muchas gracias.

    M'agrada

  2. Ostres, quin Gepopo aquell!!! Jo tinc molt mala memòria i normalment l´endemà ja no recordo que he sopat la nit anterior, però aquell Macabre és de les coses fora del comú que es fixen a la memòria per anys. Brutal! Quins temps aquells (ja veurem quan tornen) en que podíem veure al Liceu segons quines coses, oi? El Written on skin, per exemple, no seria mala pensada, said the man.

    M'agrada

  3. eva d

    Gràcies!! Gran Hannigan!! De debò que no saps com agraeixo que comparteixis tot això, Joaquim.
    Va ser gran al Liceu, però això demostra que també és profunda i capdavantera. Una artista completa, que sap desenvolupar el seu talent i la seva sensibilitat.
    Calen més dones com ella, perquè calen més homes que apostin per elles, homes que es comprometin amb l’art sense pensar en un sexe determinat, perquè dones com ella puguin desenvolupar el seu talent amb plena llibertat i amb tota l’amplitud possible.

    M'agrada

    • Hi ha moltes dones amb talent que estan deixant als homes molt enrere, potser per això hi ha tants recels, però en el camp de la direcció musical no acabo d’entendre perquè no n’hi ha.

      M'agrada

  4. Elio

    Moltes gràcies per la dedicatoria, però sobretot per portar la Hannigan una vegada més a IFL!

    Certament aquesta soprano em té del tot fascinat, i és un dels millors exemples actuals d’artista total. I no precisament pel fet de cantar i dirigir, ja sigui a la vegada o no. Això és anecdòtic. Em refereixo a la manera d’entendre l’art i afrontar el repertori que interpreta. Més enllà de la seva tècnica virtuosa (que molta gent pot aconseguir amb anys de pràctica) el què em meravella és la seva implicació i comprensió dels personatges, la seva intensitat a l’escenari i la seva valentia a l’hora de triar el repertori, sempre innovador i estimulan.
    Us deixo un video molt ilustratiu en el què parla del personatge de Lulú i del què li va suposar preparar i interpretar el personatge. Tan de bo vingués més al Liceu!!!

    M'agrada

  5. simone

    Molt interesant!! I magnifica.
    Aquesta vegada tinc un problema amb MEGA que es queda al 99% de descarrega… algú te un consell?
    Gràcies… 🙂

    M'agrada

  6. Gerardot

    Bufa! Pell de gallina amb el vídeo… La Hannigan és una persona espectacular. Recordo que va venir a fer una conferència a l’ESMUC i vam quedar molt aclaparats. A veure si la porten més per aquí.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: