IN FERNEM LAND

ANGELA MEADE MATILDE DE GUGLIELMO TELL A TORÍ


Angela Meade, Matilde a Guglielmo TEll, Teatro Regio Torino, Fotografia  Ramella & Giannese Regio Torino

Angela Meade, Matilde a Guglielmo Tell, Teatro Regio Torino, Fotografia Ramella & Giannese Regio Torino

El Teatro Regio de Torino ha presentat en aquesta temporada el monumental Gugliemo Tell de Gioacchino Rossini sota la direcció musical del seu titular, Gianandrea Noseda i la producció de Graham Vick presentada a Pesaro en el darrer festival.

El Regio de Torí és un teatre magnífic, amb una temporada sempre interessant i amb un pressupost que segurament ara es deu apropar més al del Liceu, i no pas per que s’hagi augmentat, sinó perquè el del Liceu s’ha rebaixat ostensiblement, com bé sabeu. Malgrat la seva posició de centre operístic provincià avantatjat i suposo que gràcies al prestigi del seu director i en conseqüència a la seva magnífica tasca, els cosos estables tenen un bon nivell i els permet ser presents a festivals internacionals, teatres i  sales de concert de prestigi. Si aquest estiu passat tenien presència en el Festival de Verbier, el proper desembre repetiran aquest Guglielmo Tell, en versió de concert en una sala tan prestigiosa i emblemàtica com el Carnegie Hall de Nova York, amb un repartiment molt similar al de les representacions torineses, substituint a Dalibor Jenis, Tell a Torí, per Fabio Capitanucci a Nova York, així com Giacomo Prestia substituirà el Meltchal de Fabrizzio Beggi.

El bellíssim i exigent testament operístic de Rossini necessita d’uns cantants que costa trobar en el panorama vocal actual, ja que ni tenim un baríton dramàtic prou consistent vocal, tècnica i estilísticament, prou curós en el belcantisme, ni de la mateixa manera i característiques idèntiques, ens manca un tenor líric de veu robusta, cant heroic i línia  elegant per cantar el temible Arnold amb tots els aguts a lloc i cantants com ara s’exigeix, de pit. Si bé el baix-baríton Michelle Pertusi o el baríton anglès Gerald Finley han signat digníssimes versions de l’heroi suís, pràcticament és John Osborn, el tenor nord-americà qui està sent l’Arnold oficial, amb el permís de l’intent molt més que dubtós de Juan Diego Flórez al ROF del 2013, afegint el rol a la seva llista de rols rossinians, si bé en aquest cas, i sempre sota el meu criteri, bastant per sota de les seves memorables interpretacions dels rols de contraltino, que és el que a ell li escau.

A Torí Noseda ha comptat amb el baríton Dalibor Jenis, que sense ser el Tell ideal m’ha agradat més del que em pensava, si bé no té la noblesa de Pertusi o fins i tot de Finley en la magnífica gravació de Pappano a Roma. Osborn fa els possibles per esdevenir un Arnold sòlid, però la veu no és la de PavarottiMerritt i ni tan sols Gedda, si bé és en tota la seva extensió una mica més carnosa que la de Flórez, malgrat que no tingui la bellesa vocal i de línia, ni la innata elegància del tenor peruà. Els aguts són quasi sempre en el seu lloc, i si alguna vegada l’emissió és un tant dubtosa, el rol és d’una exigència tan extrema que ell se’n surt amb una lloable dignitat, especialment en l’esperada escena del quart acte, amb un ària exquisida i una vibrant cabaletta.

La soprano que canti Matilde ha de tenir una veu consistent, dúctil, d’ampli registre i facilitat per la coloratura. Una soprano lírica pura pot cantar Matilde perfectament, també una spinto i fins i tot alguna dramàtica d’agilitat l’ha cantat, però una lírica lleugera em sembla més discutible. Quan el ROF del 2013 va anunciar Marina Rebeka per aquest rol vaig tenir una gran decepció, i una vegada més el festival que hauria de mantenir l’essència de la veritable vocalitat rossiniana es va deixar endur per altres i incomprensibles interessos.

No obstant si ens atenem a la sopran0 que va estrenar el rol, la francesa Laura Cinti Damoreau, ens sorprendrà comprovar que va cantar rols rossinians com Rosina de Il Barbieri, Angelina de La Cenerentola, la Ninetta de La Gaza ladra, la Cntesa Flleville de Il Viaggi a Reims, la Pamyra de Le Siège de Corinthe, l’Anaï de Moïse et Pharaon o la Comtesse de Formoutiers de Le Cmte Ory, rol assciat a una lírica lleugera. ALtres òperes no rossinianes que va cantar van ser Fernand Cortez de Spontini (per a una dramàtica o spinto), la Muete de Portici o Le Dominó Noir d’Auber (una lírica),  Robert le diable de Meyerbeer ( va estrenar el rol de Isabelle, que és el més dramatic). En qualsevol cas una veu molt versàtil, que diuen que no era molt gran però si dúctil i amb gran facilitat per el cant ornamentat.

A Torí i repetirà al Carnegie Hall, la soprano és la jove nord-americana Angela Meade, que ofereix al rol tonalitats idònies i intensió, si bé el pas de la veu no el té del tot ben aprés i el color no és del tot homogeni quan caldria desitjar. Malgrat això la seva Matilde és un dels punts interessants d’aquesta bella representació.

Us deix escoltar l’ària de sortida del segon acte “S’allontanano alfine!…Selva opaca, deserta brughiera“, seguit del gran duo amb Arnold “Tutto apprendi, o sventurato” que ens permetrà escoltar el cant elegant de Meade i l’Arnold d’Osborn

L’escoltem tot seguit en l’ària de l’inici del tercer acte “Pel nostro amre non v’ha più speme“, on Matilde deixa el cant elegíac del segon acte per esdevenir més incisivament més dramàtica, i on ha de fer front a unes coloratures i escales ascendents i descendents a notes greus, que una veu més lleugera és difícil que sigui capaç d’assolir amb intenció i convicció. Angela Meade, tot i el canvi de color esmentat, com podreu escoltar i comprovar assoleix amb convicció el rol i supera els paranys tècnics amb resolució i fermesa.

Si us ha agradat com espero  teniu ganes de baixar-vos tota l’òpera sencera, us deixo els quatre enllaços (un per acte) en una carpeta. Jo que sóc un entusiasta defensor d’aquesta òpera, no cal que us digui que desitjaria veure-la programada al Liceu, malgrat l’estigma que ha d’arrossegar per la tràgica nit de les bombes. Si ara no es programa no crec que sigui per això. Esperem que el nu director artístic del Liceu li tingui més estima que Joan Matabosch, i ens l’acabi oferint en una futura temporada d’aquestes que el Sr Guasch diu que no perdrem el prestigi i el nivell artístic assolit.

Per si de cas i encara que sigui sense data fixada, aquesta gravació podria ser una opció decent per preparar les representacions. La direcció de Noseda és esplèndida, plena de contrasts dinàmics i riquíssima de matisos gràcies també a una orquestra envejable.

Gioachino Rossini
GUGLIELMO TELL
melodramma tragico in 4 atti di Étienne de Jouy e Hippolyte Bis
Traduzione ritmica italiana di Calisto Bassi

Guglielmo Tell, congiurato svizzero Dalibor Jenis
Arnoldo Melchthal, congiurato svizzero John Osborn
Gualtiero Farst, congiurato svizzero Mirco Palazzi
Melchthal, padre di Arnoldo Fabrizio Beggi
Jemmy, figlio di Guglielmo Tell Erika Grimaldi
Gessler, governatore dei cantoni di Schwitz e di Uri Luca Tittoto
Rodolfo, capo degli arceri di Gesler Luca Casalin
Ruodi, pescatore Mikeldi Atxalandabaso
Leutoldo, pastore Ryan Milstead
Matilde, principessa della casata degli Asburgo Angela Meade
Edwige, moglie di Guglielmo Tell Anna Maria Chiuri
un cacciatore Giuseppe Capoferri

Orchestra e Coro del Teatro Regio di Torino
maestro del coro Claudio Fenoglio
direttore Gianandrea Noseda

Teatro Regio de Torí, 7 de maig de 2014

ENLLAÇ mp3 (4 arxius, un per acte)

https://mega.co.nz/#F!pgoQQQAb!GUSdBHYy76wgPjeoY4yFfg

Com que sempre m’agrada posar alguna pega, llàstima que al Regio no hagin representat Guillaume Tell, en l’original francès.

Gaudiu-la!

16 comments

  1. simone

    Bon diiiia! Moltes gràcies per aquest Tell de Rossini! Ens servira molt per preparar el que veurem al estiu a Munic. L’unic que sera en francès. Tindré que investigar aquestes dues versions, l’italiana i la francesa. (Encara que estic segura que la nostra enciclopèdia andante rossiniana ens fara cinc centims) 😉

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Gràcies tambè per aquest apunt, donat que és òpera que li tinc moltíssimes ganes al ser encara reticent de que m’entri fàcilment i en canvi ser òpera cabdal per als rossinians, i com que no hi ha manera de veure-la per aqui doncs m’arribarè a Bologna a l’Octubre amb la mateixa producció de Vick. Tinc els meus dubtes envers els cantans, però és l’única opció que tinc.

    M'agrada

    • SANTI

      Alerta amb el repartiment de Bolonya:
      Carlos Álvarez és Tell i Michael Spyers és Arnold, dirigeix Mariotti i Matilde és la soprano canaria Yolanda Auyanet.
      Josep Olivé és molt interessant

      M'agrada

    • És difícil aquesta òpera i és imprescindible un director musical amb molta personalitat que sàpiga donar-li la tensió necessària. És molt llarga i és molt possible que si el director i els cantants, amb unes parts molt exigents, no estan a l’alçada, sigui feixuga.
      La millor direcció la de Muti i els cantants de Gardelli per a mi són quasi de reclinatori. Chailly en la seva primera gravació discogràfica va posar el llistó molt alt, però a mi em sembla una gravació freda.

      M'agrada

  3. Yo prefiero la versión francesa a la italiana, siendo esta última una adaptación rítmica del texto en italiano para adecuarla a la música, con lo que se cambian algunas intenciones del texto original francés. No obstante la música de Rossini es tan maravillosa y la orquestación tan sublime que quien no conozca la versión original aceptará de buen grado la adaptación italiana. La versión italiana dirigida por Muti en 1988 contiene prácticamente íntegra la partitura original escrita por Rossini, incluídas páginas que el autor tuvo que recortar en su estreno, debido a su larga duración (sobrepasa las 4 horas de música) y se encuentra disponible en DVD. Cheryl Studer tiene algún problema en la segunda aria de Mathilde y en ocasionales momentos de la función, pero su voz tenía el grosor que yo creo adecuado para el rol, como también lo tenía Montserrat Caballé. Giorgio Zancanaro no es el basso cantante requerido por Rossini para Tell pero está muy convincente y Chris Merritt disponía de todas las notas para Arnold. La dirección de Muti es sensacional.

    En cuanto a esta versión que nos ofrece Joaquim, me ha entusiasmado la dirección de Noseda y el arrojo de Meade, pero su resultado vocal no me convence, aunque dispone de todo lo exigible por Rossini, pero su canto no acaba de satisfacerme, a veces su voz se estrangula y pierde cuerpo. John Osborne me ha gustado más, es más uniforme.

    La Mathilde original (la Cinti-Damoreau) es un auténtico enigma. Por lo visto cantaba muy bien y disponía de un registro que le permitía interpretar roles de soprano y de contralto (éstos supongo que mediante transposiciones), pero según dicen era más fría que el témpano y muchos la descalificaban por ello, pero enseñó a muchos cantantes noveles y gozó de un prestigio notable en su tiempo por su facilidad para las coloraturas. Sin embargo aunque Rossini escribió el rol de Mathilde sabiendo que ella iba a interpretarlo, su música es tan vibrante que no la concibo interpretada por una cantante fría. Aunque probablemente la Cinti-Damoreau no lo era, yo creo que la voz más indicada para la protagonista femenina es una soprano lírico-spinto o una dramática de agilidad de las que escasean tanto. Angela Meade es muy voluntariosa y sale adelante, mejor en la segunda aria -la más difícil- que en la primera, la maravillosa “Ombre forêt” (“Selva opaca”), pero hay momentos en que su voz suena crispada y me crispa,a mí, quizás al natural me agradaría más. Pero, dado que es tan difícil que se interprete esta ópera y encontrar una soprano con “bemoles” mucho más, bienvenida sea la Meade.

    Si existiera la posibilidad de poder visualizar una grabación videográfica, yo estaría muy contento de ello, para poderla comparar con las diversas que tengo. Quizás salga comercializada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: