Angela Meade, Matilde a Guglielmo Tell, Teatro Regio Torino, Fotografia Ramella & Giannese Regio Torino

El Teatro Regio de Torino ha presentat en aquesta temporada el monumental Gugliemo Tell de Gioacchino Rossini sota la direcció musical del seu titular, Gianandrea Noseda i la producció de Graham Vick presentada a Pesaro en el darrer festival.

El Regio de Torí és un teatre magnífic, amb una temporada sempre interessant i amb un pressupost que segurament ara es deu apropar més al del Liceu, i no pas per que s’hagi augmentat, sinó perquè el del Liceu s’ha rebaixat ostensiblement, com bé sabeu. Malgrat la seva posició de centre operístic provincià avantatjat i suposo que gràcies al prestigi del seu director i en conseqüència a la seva magnífica tasca, els cosos estables tenen un bon nivell i els permet ser presents a festivals internacionals, teatres i  sales de concert de prestigi. Si aquest estiu passat tenien presència en el Festival de Verbier, el proper desembre repetiran aquest Guglielmo Tell, en versió de concert en una sala tan prestigiosa i emblemàtica com el Carnegie Hall de Nova York, amb un repartiment molt similar al de les representacions torineses, substituint a Dalibor Jenis, Tell a Torí, per Fabio Capitanucci a Nova York, així com Giacomo Prestia substituirà el Meltchal de Fabrizzio Beggi.

El bellíssim i exigent testament operístic de Rossini necessita d’uns cantants que costa trobar en el panorama vocal actual, ja que ni tenim un baríton dramàtic prou consistent vocal, tècnica i estilísticament, prou curós en el belcantisme, ni de la mateixa manera i característiques idèntiques, ens manca un tenor líric de veu robusta, cant heroic i línia  elegant per cantar el temible Arnold amb tots els aguts a lloc i cantants com ara s’exigeix, de pit. Si bé el baix-baríton Michelle Pertusi o el baríton anglès Gerald Finley han signat digníssimes versions de l’heroi suís, pràcticament és John Osborn, el tenor nord-americà qui està sent l’Arnold oficial, amb el permís de l’intent molt més que dubtós de Juan Diego Flórez al ROF del 2013, afegint el rol a la seva llista de rols rossinians, si bé en aquest cas, i sempre sota el meu criteri, bastant per sota de les seves memorables interpretacions dels rols de contraltino, que és el que a ell li escau.

A Torí Noseda ha comptat amb el baríton Dalibor Jenis, que sense ser el Tell ideal m’ha agradat més del que em pensava, si bé no té la noblesa de Pertusi o fins i tot de Finley en la magnífica gravació de Pappano a Roma. Osborn fa els possibles per esdevenir un Arnold sòlid, però la veu no és la de Pavarotti,  Merritt i ni tan sols Gedda, si bé és en tota la seva extensió una mica més carnosa que la de Flórez, malgrat que no tingui la bellesa vocal i de línia, ni la innata elegància del tenor peruà. Els aguts són quasi sempre en el seu lloc, i si alguna vegada l’emissió és un tant dubtosa, el rol és d’una exigència tan extrema que ell se’n surt amb una lloable dignitat, especialment en l’esperada escena del quart acte, amb un ària exquisida i una vibrant cabaletta.

La soprano que canti Matilde ha de tenir una veu consistent, dúctil, d’ampli registre i facilitat per la coloratura. Una soprano lírica pura pot cantar Matilde perfectament, també una spinto i fins i tot alguna dramàtica d’agilitat l’ha cantat, però una lírica lleugera em sembla més discutible. Quan el ROF del 2013 va anunciar Marina Rebeka per aquest rol vaig tenir una gran decepció, i una vegada més el festival que hauria de mantenir l’essència de la veritable vocalitat rossiniana es va deixar endur per altres i incomprensibles interessos.

No obstant si ens atenem a la sopran0 que va estrenar el rol, la francesa Laura Cinti Damoreau, ens sorprendrà comprovar que va cantar rols rossinians com Rosina de Il Barbieri, Angelina de La Cenerentola, la Ninetta de La Gaza ladra, la Cntesa Flleville de Il Viaggi a Reims, la Pamyra de Le Siège de Corinthe, l’Anaï de Moïse et Pharaon o la Comtesse de Formoutiers de Le Cmte Ory, rol assciat a una lírica lleugera. ALtres òperes no rossinianes que va cantar van ser Fernand Cortez de Spontini (per a una dramàtica o spinto), la Muete de Portici o Le Dominó Noir d’Auber (una lírica),  Robert le diable de Meyerbeer ( va estrenar el rol de Isabelle, que és el més dramatic). En qualsevol cas una veu molt versàtil, que diuen que no era molt gran però si dúctil i amb gran facilitat per el cant ornamentat.

A Torí i repetirà al Carnegie Hall, la soprano és la jove nord-americana Angela Meade, que ofereix al rol tonalitats idònies i intensió, si bé el pas de la veu no el té del tot ben aprés i el color no és del tot homogeni quan caldria desitjar. Malgrat això la seva Matilde és un dels punts interessants d’aquesta bella representació.

Us deix escoltar l’ària de sortida del segon acte “S’allontanano alfine!…Selva opaca, deserta brughiera“, seguit del gran duo amb Arnold “Tutto apprendi, o sventurato” que ens permetrà escoltar el cant elegant de Meade i l’Arnold d’Osborn

L’escoltem tot seguit en l’ària de l’inici del tercer acte “Pel nostro amre non v’ha più speme“, on Matilde deixa el cant elegíac del segon acte per esdevenir més incisivament més dramàtica, i on ha de fer front a unes coloratures i escales ascendents i descendents a notes greus, que una veu més lleugera és difícil que sigui capaç d’assolir amb intenció i convicció. Angela Meade, tot i el canvi de color esmentat, com podreu escoltar i comprovar assoleix amb convicció el rol i supera els paranys tècnics amb resolució i fermesa.

Si us ha agradat com espero  teniu ganes de baixar-vos tota l’òpera sencera, us deixo els quatre enllaços (un per acte) en una carpeta. Jo que sóc un entusiasta defensor d’aquesta òpera, no cal que us digui que desitjaria veure-la programada al Liceu, malgrat l’estigma que ha d’arrossegar per la tràgica nit de les bombes. Si ara no es programa no crec que sigui per això. Esperem que el nu director artístic del Liceu li tingui més estima que Joan Matabosch, i ens l’acabi oferint en una futura temporada d’aquestes que el Sr Guasch diu que no perdrem el prestigi i el nivell artístic assolit.

Per si de cas i encara que sigui sense data fixada, aquesta gravació podria ser una opció decent per preparar les representacions. La direcció de Noseda és esplèndida, plena de contrasts dinàmics i riquíssima de matisos gràcies també a una orquestra envejable.

Gioachino Rossini
GUGLIELMO TELL
melodramma tragico in 4 atti di Étienne de Jouy e Hippolyte Bis
Traduzione ritmica italiana di Calisto Bassi

Guglielmo Tell, congiurato svizzero Dalibor Jenis
Arnoldo Melchthal, congiurato svizzero John Osborn
Gualtiero Farst, congiurato svizzero Mirco Palazzi
Melchthal, padre di Arnoldo Fabrizio Beggi
Jemmy, figlio di Guglielmo Tell Erika Grimaldi
Gessler, governatore dei cantoni di Schwitz e di Uri Luca Tittoto
Rodolfo, capo degli arceri di Gesler Luca Casalin
Ruodi, pescatore Mikeldi Atxalandabaso
Leutoldo, pastore Ryan Milstead
Matilde, principessa della casata degli Asburgo Angela Meade
Edwige, moglie di Guglielmo Tell Anna Maria Chiuri
un cacciatore Giuseppe Capoferri

Orchestra e Coro del Teatro Regio di Torino
maestro del coro Claudio Fenoglio
direttore Gianandrea Noseda

Teatro Regio de Torí, 7 de maig de 2014

ENLLAÇ mp3 (4 arxius, un per acte)

https://mega.co.nz/#F!pgoQQQAb!GUSdBHYy76wgPjeoY4yFfg

Com que sempre m’agrada posar alguna pega, llàstima que al Regio no hagin representat Guillaume Tell, en l’original francès.

Gaudiu-la!