IN FERNEM LAND

SALZBURG 2014: DER ROSENKAVALIER (Welser-Möst, Kupfer) vídeo


És curiós com hi ha òperes, molt poques, en les quals els directors d’escena no s’atreveixen a capgirar-les, transgredir-les o fins i tot ultratjar-les com si succeeix en la immensa majoria del repertori. Un d’aquests títols “respectats” és Der Rosenkavalier, que malgrat la producció de Richard Jones per el Festival de Glyndebourne d’aquest any i que us vaig deixar a l’apunt del 11 de juny dedicat a l’aniversari de Richard Strauss, que seria l’excepció que confirma la regla i  que no acaba de reeixir en aquest intent renovador d’una òpera que malgrat tenir un missatge universal està perfectament delimitada en un món que ja s’ha perdut i que segons la meva opinió no té translació possible en la contemporaneïtat que vol presentar-nos Jones.

Kupfer, com ja han fet altres abans que ell, trasllada l’òpera a l’època de la seva creació, és a dir la Viena del primer quart del segle XX, en aquell món que tan magistralment retrata Stefan Zweig a les seves imprescindibles memòries “El món d’ahir, memòries d’un europeu” i que jo us recomano llegir en la meravellosa traducció castellana de J. Fontcuberta i A. Orzeszek per a l’editorial Acantilado, i que el genial director  berlinès sap retratar (mai millor dit) en aquesta producció fascinant, de bellesa plàstica colpidora, no exempta de distanciament i platejada (un altre cop d’ull) fredor d’un passat irrecuperable, bell, cult i elegant.

Fer òpera i segons quines òperes encara més, a l’enorme escenari del Großes Festspielhaus, és un repte impossible i distanciant, i malgrat que per aquesta enorme sala Karajan va deixar forever and ever, la mítica producció de Rudolf Hartmann, amb escenografia de Teo Otto i vestuari de Erni Kniepert, de difícil superació, no crec que sigui el lloc més adient per representar una òpera tan intimista com aquesta.

Wernicke a l’any 1995 i Carsen amb una monumental producció a l’any 2004 van intentar fer oblidar l’antiga producció de Hartmann que Karajan va fer restaurar i reposar l’any 1983 amb un equip de cantants que no podien fer ombra a Schwarkopf, Edelmann & Cia, però si amb una direcció orquestral que sota el meu particular parer atresorava tota la sapiència d’una llarguíssima relació amb aquesta òpera i que va captar la decadent mirada com no ho havia aconseguit en els gloriosos anys 50’s i 60’s del segle XX.

Algú potser esperava trobar el Kupfer del Parsifal gal·làctic, de les Tetralogies de Bayreuth o Berlín (la que varem veure al Liceu) o qui sap si aquell magistral Tannhäuser que va escandalitzar a la caverna wagneriana barcelonina, i com que no ha estat així , li retreuen que està caduc i mancat de idees, que esperaven una modernitat que no han trobat en un muntatge que efectivament, és molt clàssic, però amb alguns aspectes no precisament intranscendents, molt interessants, que denoten la sapiència, l’estil i l’exquisit sentit teatral que sempre ha tingut, fins i tot quan el làser era la seva obsessió.

Kupfer, amb el seu escenògraf habitual, Hans Schavernoch i amb l’ajuda de Thomas Reimer que dissenya uns sorprenents fons fotogràfics canviants, amb elements arquitectònics i espais oberts de magnètica fascinació, particularment al final del primer i el tercer acte, sempre de dimensions descomunals i amb perspectives agosarades, embolcalla, si és que tants metres cúbics es poden embolcallar, tota l’acció d’una atmosfera d’adient nostàlgia d’un passat sempre més feliç, sense cap mena de dubte idíl·lic i per força elegant (diametralment oposat a la disbauxa colorista de Jones a Glyndebourne), acompanyant l’espai amb elements escenogràfics mòbils, un mirall gegantí, un llit i una porta monumental en el primer acte, elements molt Wiener Sezession a la casa de Faninal al segon acte i una disbauxa populista al tercer que culmina amb una panoràmica idíl·lica del Prater Vienès  per donar més decadència, si cal, al meravellós tercet, abans que un impactant descapotable conduit per un més que prometedor Mohamed,  molt més que possible substitut a rebre els favors de la Marsicala s’endugui a Faninal i Die Feldmarschallin i deixi lliures a la parella jove, feliç i radiant, abans del darrer cop de teatre, tot plegat i per acabar-ho  d’arrodonir amb un disseny de llums de Jürgen Hoffmann que delimita perfectament  aquesta atmosfera boirosa de retrat antic.

L’avantatge de gaudir de la transmissió televisiva del sempre imprescindible Bryan Large, és que concentra la nostra atenció en l’acció dels cantants, que segons diu la privilegiada Rosa Massagué en la seva crònica a El Periódico, de la que en aquest cas discrepo en algunes coses, es perdien a mercè de la seva dissort en aquest espai incommensurable, desatesos per un Kupfer més atent a l’embolcall que al contingut. No dic que no sigui cert quan es gaudeix de la representació in situ, però per televisió la sensació per a mi ha estat tota una altra i el treball teatral minuciós.

Franz Welser-Möst, sempre titllat d’avorrit signa una versió gens ensucrada, fins i tot excessivament seca, sense la decadent cadència que molts directors utilitzen quan dirigeixen els valsos straussians que nodreixen tot aquest aparent vodevil que en aquesta producció resulten molt més adients que en l’original anacronisme de la Viena del XVIII. No obstant el director extrau de l’orquestra una riquesa tímbrica admirable. La direcció seva direcció és reposada, sàvia, detallista, efectivament absent de rauxa vienesa, a moments minimalista, però plena de colors que fan lluir l’orquestra més “rosenkavaliana” i als seus solistes d’una manera delicada, amb molta cura en no espatllar una peça de porcellana i cristall  delicadíssima. Estem lluny de Karajan, dels Kleiber (pare i fill) o actualment de Thielemann, però crec que no es pot ventilar el seu treball perdonant-li la vida i molt menys titllant-lo d’avorrit.

Per l’ocasió debutava com a Mariscala la soprano Krasimira Stoyanova, diva de la Staatsoper de Viena que associem més en el rols verdians i que lluny del distanciament aristocràtic de l’escola Schwarzkopf, s’alinea amb les caracteritzacions més carnals, i sensuals de la princesa de Werdenberg, com podria ser Regin Crespin, Gwynwth Jones o Martina Serafin, la darrera soprano que ho ha interpretat al Liceu, meravellosament, cal recordar. La Marschallin de la soprano búlgara té caràcter, sap el que vol però també sap el que succeirà, la seva nostàlgia és momentània i de la mateixa manera que Octavian no és el seu primer amant,  en aquesta producció sap que Mohammed, molt més crescudet que el que marca la tradició, acabarà satisfent les seves ànsies crepusculars. Vocalment la Stoyanova el canta amb plenitud vocal, servint-se d’un registre molt sa i d’una tècnica precisa, tant en l’emissió en forte en el temut moment àlgid del tercet, com en les frases en pianíssim del monòleg final del primer acte.

Octavian és la mezzosoprano francesa Sophie Koch, en un rol que domina a la perfecció i que ha cantat a tots els grans escenaris (també al Liceu). Conserva l’aspecte ideal, potser sense aquella empenta de fa uns anys, però amb la mateixa seguretat vocal, elegància en la línia i solvència escènica. La seva entrada amb la rosa continua sent d’un impacte fascinant i Kupfer la il·lumina, no només amb luminotècnia, amb cura extrema.

Un dels grans encerts de la producció és comptar amb un baró Ochs d’aspecte inusual. Estem acostumats a veure a vells xaruccs i en canvi el baix Günther Groissböck se’ns presenta com un Ochs encara amb un aspecte jovial que de no ser tan groller podria competir seriosament amb Octavian per guanyar-se a Sophie. Aquest aspecte em sembla molt interessant i Kupfer aprofita que té un cantant jove per dotar-lo d’una vigorosa sexualitat. No es tracta de fogots de vellesa i per corroborar-ho el director li reserva un final d’acte molt clarificador, amb una escena que lluny de ser el “Alice è mia! Va vecchio John” que acostuma, aquí esdevé una excitació del Baró molt carnal en rebre la carta de la suposada Mariandel de mans de l’intrigant Annina al final del segon acte o tot el comportament en el tercer, molt menys carallot del que acostuma.

Vocalment Groissböck està en plenitud, si bé els seus greus més profunds queden una mica sords, però la seva interpretació dramàtica és tot un encert, suposo que també ajudat per Kupfer, que de tots els personatges principals és el que millor perfila.

Sophie és la vocalment insignificant Mojca Erdmann, que però té el físic ideal per semblar quasi una adolescent que irradia dolçor, tendresa i virginal candidesa. És el rol bleda de l’òpera, però té dos moments gloriosos, la presentació de la rosa i el tercet, amb l’afegitó del duet que tanca l’òpera. La soprano alemanya té una veu amb molt poca substància, resolt quasi sempre bé les frases estratosfèriques amb els aguts flotants, però li manca a la veu tot allò que la seva presència física la fa ser ideal. En el duo final es desinfla. Potser tot es degut a un refredat que la va perjudicar el dia de l’estrena, ara bé, en totes les altres ocasions que l’he vist mai m’ha causat un impacte vocal notori.

Tota l’extensa nòmina de rols menors, encapçalat per el Faninal del baríton Adrian Eröd, la Marianne de Silvana Dussmann o l’Annina de Wiebke Lehmkuhl són d’una discreta correcció, vull dir que una mica més de notorietat vocal no hagués estat malament. És clar que més valia que el tenor que ha de intervenir en el primer acte per cantar ” Di rigori armato il seno contro amor mi ribellai …” fos tan notable com el que algunes vegades s’ha emprat per donar més luxosa distinció a aquestes produccions de festivals de traca i mocador. Penso amb Beczala, Kaufmann, Pavarotti, Araiza…, tots ells, entre altres, recordats en alguna representació filmada on aquesta part tan bonica com difícil, queda immortalitzada per alguna figura del moment. No és el cas del tenor romanès Stefan Pop, amb mitjans poderosos i sensibilitat sota mínims.

Malgrat les coses que no m’han acabat de fer el pes, i encara amb la il·lusió de veure alguna que altre producció pendent, aquest Rosenkavalier, juntament amb La Traviata del Festival de Glyndebourne que continua sent  el top estiuenc del 2014, és el que m’ha donat més satisfaccions, és clar que amb competidors tan discrets tampoc deu tenir tant mèrit.

Aquí us deixo l’enllaç que estic convençut que si us l’acabeu baixant no us decebrà.

Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER
Komödie für Musik in drei Aufzügen von Hugo von Hofmannsthal

Krassimira Stoyanova, Die Feldmarschallin Fürstin Werdenberg
Sophie Koch, Octavian
Mojca Erdmann, Sophie
Silvana Dussmann, Jungfer Marianne Leitmetzerin
Wiebke Lehmkuhl, Annina
Günther Groissböck, Der Baron Ochs auf Lerchenau
Adrian Eröd, Herr von Faninal
Rudolf Schasching, Valzacchi
Stefan Pop, Ein Sänger
Tobias Kehrer, Ein Polizeikommissar
Martin Piskorski*, Der Haushofmeister bei Faninal
Franz Supper, Der Haushofmeister bei der Feldmarschallin
Dirk Aleschus, Ein Notar
Roman Sadnik, Ein Wirt
Andreja Zidarič*, Phoebe Haines*, Idunnu Münch*, Drei adelige Waisen
Alexandra Flood*, Eine Modistin
Franz Gürtelschmied*, Ein Tierhändler
Rupert Grössinger, Leopold

Mitglieder der Angelika-Prokopp-Sommerakademie der Wiener Philharmoniker
Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor
Ernst Raffelsberger, Choreinstudierung
Wolfgang Götz, Choreinstudierung Kinderchor
Huw Rhys James, Assistenz Choreinstudierung

Wiener Philharmoniker
Director musical: Franz Welser-Möst

Director d’escena: Harry Kupfer
Escenografia: Hans Schavernoch
Disseny de vestuari: Yan Tax
Disseny de llums: Jürgen Hoffmann
Disseny de vídeos: Thomas Reimer

*Mitglied des Young Singers Project

Großes Festspielhaus, Salzburg 18 d’agost de 2014

Subtítols en alemany

ENLLAÇ vídeo (un únic enllaç)

https://mega.co.nz/#F!ORMgQY5S!z9vu52gEX-9QOfSr6WPtSw

Demà publicaré el penúltim apunt del concurs amb pistes definitives, o no.

44 comments

  1. Fernando S.T.

    Un Rosenkavalier en Salzburg, un Parsifal en Bayreuth, un Verdi en la Scala o un Mozart en Praga son aquellos tópicos musicales que no me importaría tener atesorados en mi memoria musical.
    Como creo que no podré complacerlos espero que me quede suficiente tiempo de vida para intentarlo, pero por si acaso los tendré en vídeo. Ya lo sé, no es lo mismo, pero peor es poder ir y no tener la sensibilidad para intentarlo y saborearlo.
    Menudo agosto nos estás regalando.

    M'agrada

    • Intento portar l’actualitat el més actualitzada possible, jo depenc de les ràdios i televisions i dels que després de gravar-ho ho comparteixen amb mi, de no ser així, no ho podria compartir amb vosaltres. La llàstima és que moltes vegades el producte final no és el que m’agradaria, però això no depèn de mi.

      M'agrada

  2. Niklaus Vogel

    Gràcies Joaquim, me l’he baixat i tinc moltes ganes de veure-la, en part perquè és un òpera que m’agrada moltíssim i en part perquè la proposta de’n Kupfer crec que és prou engrescadora.. No dono a bast de tantes coses que ens poses a disposició (reclinació en vers tu ) totes fantàstiques, a excepció del nyap de Bayreuth que, tal com vas anunciar, és un horror i espero oblidar-ho aviat. Tenies raó, havent vist el de Berlin no calia res més…
    Una abraçada

    M'agrada

    • Francesc

      Vull afegir una data que veig que no ha quedat reflectida i que crec que fa encara més interesant aquest Rosen. La versió que es dona a Salzburg dura 20 minuts més del normal, i es que es la primera vegada des de 1920 que es representa l’obra complerta. El paper de Ochs es el que te més amplada. El mateix Groischbock va explicar el que li costava acabar intacte¡

      M'agrada

      • No ho sabia, però el que està clar és que dura més del que és habitual i no pas per motiu Welser-Möst, ara s’explica tot. Més interessant encara.
        Gràcies per la informació

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Ondia! Desconeixia que lo que escoltem normalment d’aquesta meravellosa obra està retallat. Espero que siguin talls de circumstàncies. Baixar aquesta vegada l’enllaç té un plus d’interés notori. Gràcies!

        M'agrada

      • Isolde227

        Thank you again. I have enjoyed so many of your postings already. Rosenkavalier, Trovatore (Salzburger Festspiele) and Don Giovanni being among the very best I have ever seen! You don’t happen to have Cosi fan tutte from La Scala 2014, with Rolando Villazón, do you? That would be truly wonderful and I am sure a lot of your supporters would also enjoy it too!!!

        M'agrada

      • Hi isolde227
        I have the Così fan tutte La Scala, but the copy is not good, and for me I did not like anything artistic results (especially all singers), hence I did not worry about finding a copy in better condition, sorry.

        M'agrada

  3. colbran

    Magnífica versión de una de mis óperas preferidas. Hubiera podido ser espléndida si no contara con la insulsa Mojca Erdmann como Sophie que cada vez que la veo me gusta menos. Es tan alta como inexpresiva y su voz es de una poca categoría que yo no entiendo cómo ha sido elegida para este reparto tan bien seleccionado -en líneas generales-. Da el tipo juveníl del personaje pero su voz no comunica nada y no tiene calidad. En sus tres momentos culminantes -Presentación de la Rosa, Terceto y Dúo Final- no sé cómo no desmotiva a Sophie Koch, bueno, en el terceto y dúo final lo consigue.

    Stoyanova es para mí junto con Günther Groissböck lo mejor del elenco vocal, acompañados por una dirección musical si no sublime muy respetuosa con la obra. La escena me ha parecido una maravilla, Harry Kupfer nunca me defrauda.

    Es un verdadero deleite para el oído y para la vista.

    M'agrada

  4. Gràcies, Joaquim.

    Molt bona en tots ls aspectes. per fi una poducció que no destrossa l’obra, la Mariscala va de Mariscala, el Baró, de Baró…i la rosa és una rosa i no una alarma de biogàs. És una mostra que es pot fer òpera respectant el llibret, buscant la bellesa i sense “prostituir” com el senyor Matabosch va dir: “Les òperes són per a prostituir-les”. N senyor, són per a servir-les amb produccions de qualitat.
    Tant de bo foren totes així.

    M'agrada

    • Puc dir amb satisfacció que tinc una bona amistat amb en Joan Matabosch i no crec que ell diguis una frase com aquesta, en qualsevol cas caldria llegir-la en el context que es va dir, si és que ho va fer, que a hores d’ara deixem dubtar-ho.

      M'agrada

      • “si és que ho va fer,” Una altra vegada em toque la moral ¿Em dius mentider? Enseguida busque la frase. la va dir aquest senyor pense jo que en competència amb Morter a vore qui la dia més grossa. La va dir, pregunta-li-ho. Està escrit.

        M'agrada

      • No, no t’ho dic, llegeix el que t’he dit i veuràs com no. Matabosch, a part d’amic, és molt culte, intel·ligent i educat, a part que un director artístic de grandiós nivell que ha situat al Liceu a un nivell internacional envejable.
        Dit això, m’agradaria llegir aquesta frase en el seu context, no fos cas que fos un titular d’aquells intencionats, que saps que sovintegen en tots els aspectes de la nostra crispada societat.
        Avui estàs com el temps, tempestuós. 😉

        M'agrada

      • En el ABC:

        LAS ÓPERAS ESTÁN PARA SER PROSTITUIDAS

        En el ABC del 8-6-92 Joan Matabosch, que está en la dirección artística del Liceu, afirmó por escrito y de forma clara cual es su labor:

        “Digamos desde aquí para zanjar el problema, que a nuestro juicio las óperas existen para ser interpretadas, manipuladas, contradichas, trascendidas o prostituidas si es preciso.”

        http://archivowagner.com/715-barbaridades-anti-wagnerianas

        Solament has de consultar l¡hemeroteca del diari: ABC del 8-6-92

        Jo no sóc un mentider. Serà molt amic teu, però és el responsable que molta gent no vja al Liceu per les escenografies daltres amic que contracta, que són tot del mateix estil. Et recorde que tu mateix va comentar en un apunt que totes les escenografiees eren de la mateixa classe i que haguera estat millor elegir a regidors d’altres estils. Són paraules teues, joaquim.

        M'agrada

      • La frase és lleugerament diferent.
        Impossible que hagi dit això i ara si que ets un mentider, i ho lamento que em busquis les pessigolles.
        No podia dir mai això quan Matabosch ha portat directors d’escena que abracen totes les tendències artístiques, entre Sagi, Cavani, Pizzi, McVicar, Flo, Bieito, Guth, Kupfer, Py, Flo, Espert, Gutierrez (Mestres Cabanes), Pasqual, Konwitschny, Phillyda Lloyd, Sellars, Laufenberg, Joan Oller, Padrissa, Joan Font, Pelly, Deflo, Decker…
        Potser el públic estava més crispat perquè Matabosch programava Britten, Janacek, Szymanowsk, Korngold, d’Albert, Thomas, Dukas, Debussy, Zemlinsky (avortat), Martin i Soler….
        Regí, a Matabosch l’he qüestionat moltes coses i a la cara li he dit, però no em pots atribuir coses impossibles.

        M'agrada

      • Considere una falta de respecte imperdonable que em digues públicament MENTIDER, No t’ho perdone. M’has insultat i no hi ha dret. Per què no insultes a més gent? Potser jo siga una persona humil i sense contactes, però tinc la meua ètica.
        1-Que Matabosch (no dic com li diem per ací) va dir que les òperes són per a prostituir-les és de sobra conegut. El tema va ser tocat en un lloc on jo participava per això h tinc ben present. He portat informació al respecte, diari, dia, mes i any. En la Hemeroteca està el text complet.
        2- La intervenció de Joan Olivé no aporta res, ja que les declaracions les feu per a l’ABC, no per a EL País. I aquesta vegada no he dir res de Bieito.
        3- No sóc un mentider i crec que tinc bona memòria. En una temporada pròxima, Joaquim , vas escriure sobre la programació de la temporada, no ecrde quina, però no pararé fins que la troba. No em dius mentider i et quedes tan tranquil. Tu comentares que totes les escenografies eren de la mateixa classe, de les “trencadores”, això és així, i vas dir que podria haver elegits regidors de diverses tendències. Juraria que va ser Matabosch, conegut pel seu “Trencament”. El més que puc admetre és que no fora ell, sinó un altre, però crec que no. Se’m quedà el nom amb l’avís de no anar-hi que aquest és del biogàs. Podré enganyar-me, Joaquim, i rectificar si és el cas , però no et consent que em digues mentider.
        4-Va anys que et seguisc, encara que fins fa poc no he participat. Mai he vist que tractares a un contertulià com a mi. M’has insultat a la cara i jo no sóc un mentider, saps? Tot lo més em puc enganyar, que crec que no. Mortier i Matabosch són coneguts fora de l’oligopoli Madrid-Barcelona. El dos han fet declaracions “fortes” per cridar l’atenció. La de Matabosc és de les que no s’obliden, pròpia de Bieito. Si no hi hi llibertat per a parlar, no m’interessa seguir. Això, sí de MENTIDER res de res. T’ho demostraré. Ni li busque les voltes a ningú ni res per l’estil.
        5-He segut un estúpid cada vegada que he recomanat el teu bloc. En alguna ocasió, això ha aprofitat perquè gent filonazi la mamprenguera contra mi. Un estúpid. Mai més no tornarà a passar i no pararé fins a trobar les teues paraules. Fa unes temporades. No serà difícil.

        M'agrada

      • Josep:

        A risc que em consideren “senil” – molt educat per part de jovenet que ho ha escrit – les coses són com són. El supereducat senyor Matabosch va relacionar “òpera” amb “prostituir”. A l seu dia es va comentar molt en foros de música. Jo participava en un on s’hi va fer esment: Las óperas son para prostituirlas” era el titular del ABC.El text era el següent:

        ““Digamos desde aquí para zanjar el problema, que a nuestro juicio las óperas existen para ser interpretadas, manipuladas, contradichas, trascendidas o prostituidas si es preciso.”

        http://archivowagner.com/715-barbaridades-anti-wagnerianas

        És literal. El senyor Matabosch diu LITERALMENT…..PROSTITUIRLAS si es preciso, referit a LAS ÓPERAS. No cal ser professor de llengua, i jo ho sóc, per comprendre el que va dir este senyor.És molt senzill: cridar l’atenció perquè parlen d’un. Mira què gros tot el que diu: MANIPULARLAS, CONTRADICHAS,ETC. Queda clara la intencioalitat. No creus, oi? Si se vol ampliar informació ja que dit dia, mes i any. L’ABC té una hemeroteca on es pot consultar l’article complet. A mi no em fa falta més. En tic de sobra.

        M'agrada

      • Josep:

        A risc que em consideren “senil” – molt educat per part de jovenet que ho ha escrit – les coses són com són. El supereducat senyor Matabosch va relacionar “òpera” amb “prostituir”. A l seu dia es va comentar molt en foros de música. Jo participava en un on s’hi va fer esment: Las óperas son para prostituirlas” era el titular del ABC.El text era el següent:

        ““Digamos desde aquí para zanjar el problema, que a nuestro juicio las óperas existen para ser interpretadas, manipuladas, contradichas, trascendidas o prostituidas si es preciso.”

        http://archivowagner.com/715-barbaridades-anti-wagnerianas

        És literal. El senyor Matabosch diu LITERALMENT…..PROSTITUIRLAS si es preciso, referit a LAS ÓPERAS. No cal ser professor de llengua, i jo ho sóc, per comprendre el que va dir este senyor.És molt senzill: cridar l’atenció perquè parlen d’un. Mira què gros tot el que diu: MANIPULARLAS, CONTRADICHAS,ETC. Queda clara la intencioalitat. No creus, oi? Si se vol ampliar informació ja que dit dia, mes i any. L’ABC té una hemeroteca on es pot consultar l’article complet. A mi no em fa falta més. En tic de sobra.

        El que no puc tolerar és que em diga MENTIDER NINGÚ. Matabosh va dir e que està escrit i prou.

        M'agrada

      • Regi, encara que serè ben segur bandajat, em crec amb certa força per a comentar el següent: que els debats han de ser enriquidors, han d’aportar diferents punts de vista, diferents sensibilitats, i sobre tot han de tenir lo que tu ben segur deus apreciar molt, és a dir, han de tenir un fil conductor. I aquest fil conductor no pot ser altra que l’assumpte anunciat en el titol diari del post. És ja exasperant i molt molest, i perdona que sigui tant cru, que sigui quin sigui el tema proposat tu aprofitis per a insistir fins l’extenuació amb un discurs, el teu discurs, conegut i repetit entrada rera entrada, amb un to sovint vehement i displicent pels qui no pensen com tu, sempre en el limit gairebé de la impostura, del rebuig gairebé intolerant a d’altres punts de vista i amb una deriva monotemàtica francament aburrida. Diràs que em limiti a fer la meva entrada i que si no m’agrada el que escrius no tinc perquè llegir-ho. Probablement tens raò. Probablement ho hagi de fer per a no tenir d’escriure coses que s’aparten del tema del dia. Pero saps? M’importa la qualitat d’aquest blog. M’importa molt. Però fer-lo servir de manera esbiaixada d’altaveu del que pensem no és la millor manera de contribuir a millorar, encara més, el seu altíssim nivell.

        M'agrada

      • Josep, jo ja estic fart del tema. El meu pecat ha segut dir que l’escenografia de Kupker m’havia agradat perquè és respectuosa mb el llibret. Supose que puc dir-ho. No ha agradat el que he dir sobre Matabocsh. Fins i tot se m’ha dir MENTIDER i he demostrat que aquest senyor va dir el que va dir. Mal si dic que una escenografia m’agrada i mal si dic que no magrada. Potser el millor siga no dir res. Si lliges la meua primera intervenció en este fil ho voràs. La resta és “autodefensa” perquè jo no mentisc i no consent que m’ho diguen.

        M'agrada

      • No crec que siga ofesiu que diga que normalment m’agrada el treball de Kupfer però no el de Matabosch, per molt amic que siga dels seus amics. Si no puc dir això, callaré i ja està. Perquè ni sóc un maleducat que menysté a ningú ni un mentider.

        M'agrada

  5. willy

    Aprecio la ópera y te agradezco Joaquin que compartas estos videos para asi disfrutar producciones más o menos espectaculares pero igual fascinantes. Aunque no me importan para nada esas discusiones de personas seniles que de repente aparecen por ahí.

    M'agrada

    • Hola Willy, para no alimentar polémicas que tea seguro que me agotan, desearía que no se utilizaran adjetivos que puedan ser interpretados como negativos.
      Ser senil,palabra que proviene del senado que es donde se atesoraba en las civilizaciones clásicas, el gran conocimiento. Lamentablemente ese concepto ha desaparecido de las civilizaciones contemporáneas, donde se tiende a encerrar a los seniles en acomodaticias residencias, para que estorben lo menos posible, pero ese es otro tema.
      El señor Regí, si a fecha de nacimiento nos suscribimos, es tan senil como yo, o quizás yo un poco más.
      Dicho esto, te agradezco tu fidelidad al blog a pesar de estas discusiones que casi se convierten en privadas por el escaso interés que suscitan.
      Un saludo

      M'agrada

  6. Willy t’ho dic a tu directament. A mi no em falta el respecte ni tu ni ningú. Caldria vore qui és més senil. En tot cas has quedat de meravella. A mi la teua piloteria m’importa un rave, m’entés?

    M'agrada

    • colbran

      Yo cuando veo que una discusión se prolonga opto por no intervenir, pero hay algunas que de tan repetidas me aburren. Por qué no optas, Regí, por ampliar tus comentarios a otros temas? Por qué te sientes siempre atacado? Yo muchas veces veo que algún comentario es indirectamente negativo a mi forma de pensar -no me refiero expresamente a tí- y lo dejo pasar, únicamente cuando la opinión contraria es totalmente opuesta a la mía expreso mis argumentos sin menospreciar los otros porque hay que ser amplio de miras y aceptar la diversidad. Si alguien te califica, piensa primero si tú no has calificado directa o indirectamente a los demás.Antes de manifestar una aseveración que es constatable consulto mil y una fuentes para no errar, te aconsejo que hagas lo mismo. No me gusta la discusión inútil y que sólo lleva al enfrentamiento, tengo alguna antigua experiencia de ello, de ahí que haya optado por evitar esa desagradable situación; esas experiencias enseñan. Por qué te fijas tanto en el lado negativo de las cosas, excepto en lo que atañe a Wagner? Por qué aparece Wagner en cada uno de tus comentarios se trate de cuanto se trate? Un día se le ocurrirá a alguien citar a Sara Montiel y es posible que introduzcas a Wagner en tu eventual comentario sea como sea. Y no te tomes este “chascarrillo” al pie de la letra.

      No te gusta Bieito. Vale, ya lo has dicho muchas veces, demasiadas, incluso repitiendo las mismas frases. A mí tampoco me convence su visión escénica de muchas óperas -en algún caso hasta me ofende: “Don Giovanni”-, pero si tiene seguidores has de respetar esta diversidad de criterio y criticarlo cuando le veas una obra en concreto de la que no te haya gustado su trabajo o dejarlo para el olvido, como yo ya he hecho con La Fura dels Baus que no soporto, aún cuando haya visto alguna cosa que acepté en su momento..

      Te aconsejo que seas algo más elástico y menos monotemático. En este blog, a lo largo de más de siete años, se ha hablado de todo, o de casi todo. Joaquim ha tenido que hacer de “pax imperialis” en multitud de ocasiones porque algunos comentaristas han confundido su blog con un foro y no lo es. Si te gusta el contenido de sus super trabajados posts disfrútalos, en caso contrario tienes otros blogs donde escoger. Si quieres comentar házlo, pero intenta aportar algo nuevo y diferente que pueda interesar a la mayoría o a la minoría pero que nunca aburra por la repetición constante de juicios y prejuicios ni ofenda a nadie y dé pie a enfrentamientos directos ya sean hacia tí o de tí hacia otros -que también ha sucedido-. Cuando hagas uso de una aseveración asegúrate que es correcta, Wikipedia no es el lugar más idóneo para reforzar tu criterio, está plagada de errores, en cualquiera de sus versiones idiomáticas, pero hay multitud de libros a los que puedes acudir y generalmente los errores que se introdujeron en unos son corregidos en otros, gracias a la exhaustiva búsqueda de fuentes más fidedignas de autores inquietos y amantes de la verdad que contrastan datos hasta la saciedad, para evitar que esos errores, carencias o falsedades sigan vigentes y sean corregidas.

      No pretendo enseñarte nada, eres tú el que enseñas, ya que eres docente, pero como yo soy muy inquieto y perfeccionista antes de emitir un juicio procuro respaldarme por otros juicios mucho más creíbles que el mío y por conocimentos que me superan y cuando he cometido un error -todos lo hacemos- de apreciación o de exposición no tengo ningún reparo en reconocerlo, ya que la verdad absoluta no la tiene nadie, excepto Dios, todo lo demás son opiniones diversas o no. Por otra parte, aún cuando haya quien no esté de acuerdo -y yo lo acepto-, los años ayudan a disponer de una experiencia que si va acompañada de buena memoria y respaldada por material contrastado -del tipo que sea- al que puedes recurrir en cualquier momento, te permiten hablar con cierta seguridad, pero así y todo tampoco te convierte en poseedor de lo auténticamente veraz porque la vida y los hechos que la comportan tiene muchos “lados” (sides) -como dicen los sajones- desde donde interpretarlos.

      Por lo tanto, permíteme aconsejarte que te serenes, no interpretes que todo el mundo va contra tí, sino que simplemente discrepa de tus puntos de vista y que hay más temas de los cuales se puede hablar aparte de Wagner, Puccini, Bieito, Matabosch, nazismo y judaísmo, algunos de los cuales son muy delicados e impropios de que aparezcan constantemente en un blog dedicado a la música en todas sus vertientes que es lo que nos une a los visitantes, para disfrutarla y ser felices, durante el corto tiempo que dura la vida y cuyo paso es cada vez más rápido.

      Si decides leer este comentario te ruego que lo hagas al completo porque si extraes una frase de aquí y otra de allá puede que entiendas que te estoy atacando y ésta no es en absoluto mi intención, sino todo lo contrario

      He sido quizás demasiado extenso en mi exposición, pero es que yo también puedo serlo si lo pretendo..No obstante, en muchas ocasiones, una frase justa y precisa es mucho más contundente y significativa que una larga disertación que puede dar lugar a repeticiones e imprecisiones.

      Te deseo lo mejor.

      Fede.

      M'agrada

      • Fede:

        Te agradezco tus palabras. Me gusta leer. Ciertas cosas no pueden resumirse en dos líneas. A la conclusión que llego es que lo mejor que puedo hacer es ponerme el sombrero de Wanderer, observar y no intervenir. No es por hacerme la víctima, pero es que se me hace insoportable. Lo último que me han dedicado o así yo lo he entendido es que “rebajo del alto nivel del bloc”, más o menos, Dios me libre. Y salen espontáneos por doquier. Uno me llama “senil” sin que sepa yo por qué, por las “discusiones” parece ser. Otra me lanza a la car una novela de Cervantes que me sé casi de memoria y que he trabajado a fondo. Incluso he publicado algo sobre el tema. Molestaba mi alusión a los gitanos, seguro que es de mal gusto. Se puede hablar de palestinos y judíos, de gitanos, no.

        Si digo que Bieito no me gusta – no puedo ser más suave – se me enfada alguien y lo último ha sido Matabosc. Literalmente dije que me habia gustado el trabajo de Kupfer en Rosenkavalier y le di las gracias a Joaquim. Metí la ata al mencionar l concepto de ópera del senyor Matabosch.No és agradable que te digan MENTIDER así, por las buenas y en público cuando el tema me lo sé de memoria porque fue tocado en otro lugar en que se hablaba de ópera. No hice más que repetir la palabra que dijo el interesado. Está en los periódicos.

        Tampoco puedo aeptar que se me trate como a un maleducado que MENYTÉ a todos los usuarios del blog. Sinceramente, no lo comprendía. El asunto era que hasta hace bien poco no sabía nada de la ideología de Puccini y eso que soy pucciniano, aunque solo me quedo con la música, como la mayoría. Como algo sí que había leído y jamás encontré el texto: “Sono fascista perque non credo in democracia” lo comuniqué al blog para conocimiento general. Pues bien, el tiro por la culta estaba MENYSTENINT a tothom. Todos, absolutamente todos lo sabían menos yo, que además de maleducado debo ser un ignorante.

        Así que no veo solución, diga lo que diga es para mal. Hasta bajo a la altura del betún el enorme nivel del blog. Diga lo que diga, se molesta uno u otra. Si lo único que puedo decir son son frases sin contenido. No sé qué pinto por aquí. Me limitaré a leer lo que dicen los demás, a lo mejor aprendo algo que buena falta me hace.

        Moltes gràcies, Fede. No sé per què m’ho sortit en castellà. Ah, sí la culpa la té ”La Gitanilla”, que era tan requetebona perquè no era gitana, tenía “pureza de sangre” i la sang pot més que l’educació.

        Una abraçada.

        Regí.

        M'agrada

    • Compte Regí, aquí no amenaça ningú, m’has entès? I et faria falta una mica de la prudència i sapiència de la que els senils posseeixen, per entendre que tot té un límit.
      Ja et vaig dir en un altre comentari no et donaré el que sembla que busques, ets lliure d’entrar i sortir del blog quan vulguis, ni et vaig demanar que entressis, ni et demanaré que marxis, tu en aquest aspecte no ets diferent dels altres.

      M'agrada

      • Hola, Joaquim:

        Com li he dir a Fede, cec que serà millor que passe a imitar a Wanderer, mirar i callar, a vore si aprenc alguna cosa. Lamente el que ha passat. Això sí, t’assegure que mai no hi hagut mala intenció per part meua i que continue pensant que aquest és el millor bloc musical que conec.

        Us desitge el millor a tots, especialment a Fede i tu mateix i us done les gràcies per haver-me suportat. Ja que deixes la porta oberta, no decarte la possibilitat d’entrar-hi.

        Una abraçada.

        Regí

        M'agrada

      • Jordi R

        Jo seria partidari de vetar aquesta mena de discussions inacabables i absurdes que més aviat semblen de infants capritxosos que de veritables melòmans. ¿A qui l’importa fins a aquest punt el que hagi dit en Matabosch o el Papa de Roma? Els seguidors d’aquest magnífic blog no volem trobar comentaris de trolls, volem aprendre i compartir opinions civilizadament, potser en ocasions defensades amb contundencia però sempre mantenint la cortesia i una certa flexibilitat de criteris. Repeteixo: per respecte a la majoria, veto.

        M'agrada

  7. SANTI

    És molt esgotador aquest senyor que no aporta res de nou i que des de que llegeixo els seus comentaris en aquest blog es limita a introduir casi sempre amb calçador, la seva veritat. Amb la tolerància que exigeix i no practica, per bandera, repeteix de manera obsessiva les mateixes coses, els mateixos conceptes, les mateixes frases.
    Jo no volia parlar d’ell, que consti que jo vull parlar del Rosenkavalier que vaig veure ahir per la nit gràcies en a tu, però és que aconsegueix el que vol, ser protagonista a força de xinxar i provocar que ens exaltem, és quan es deu sentir més realitzat. No sé com tens tanta paciència.

    Aquest cavaller de la rosa m’ha semblat exquisit però no m’ha acabat de fer el pes vocal. Bé Stoyanova, per sota Koch que acaba esgotada i que ja no mostra la jovialitat que va admirar-me quan la va cantar al Liceu, per cert en una producció preciosa contractada per Matabosch, Groissböck no és un baix rotund, potser és que és massa jove, però està magnífic, sí. Sophie és clarament la més fluixa dels principals, Acostuma a passar que en els repartiments sigui la més fluixa de tots quan la seva part és fonamental per equilibrar els moments en que intervé.
    El tenor Pop, que espero no sigui família de la insigne Lucia, va destrossar la difícil intervenció amb un cant obert i molest, mentre que tota la resta dels altres cantants, sense fer-ho malament no es van fer notar gaire, sobretot els que tenen més importància, com Faninal i Aninna, que acostumen a ser interpretats per cantants notables, sobretot el pare de Sophie.

    A la direcció li falta xispa, és una versió massa seriosa i en aquesta òpera no tot és sempre transcendent, però és indubtable que l’orquestra sona de somni.
    La producció és molt bonica, no molesta mai i té moments màgics, però els tons platejats tan bonics la fan excessivament freda.

    M’ho vaig passar molt bé i t’ho agraeixo, per el mòdic preu de donar-te les gràcies he vist dos produccions de Salzburg en pocs dies, entre moltes altres coses, i algunes encara les tinc pendents de baixar o veure.

    M'agrada

    • Parlem del Rosenkavalier.
      Possiblement a Welser-Möst li manqui allò que tant ens agrada del sabor decadent de la Viena crepuscular amb els valsos amb el temps de vals arrossegat, ell no sé si és incapaç de transmetre-ho o per el contrari ho vol evitar. No em desagrada i li va bé en aquesta versió que possiblement miri el context de l’obra des d’una distància llunyana en el temps. la societat actual res té a veure amb els valors que Strauss i Hofmansthal van retratar tan bé, potser per això tant el director musical com Kupfer s’han distanciat, sense nostàlgies però amb un retrat finíssim, d’aquesta visió. Ho vull creure així perquè m’han convençut.
      Vocalment tens raó en to, sobretot amb la Sophie que és el punt més feble. Segurament la versió només escoltada no m’gardaria tant, però vista ha estat una satisfacció quasi total.

      M'agrada

  8. Ailo

    Bon dia! Per celebrar la tornada a la feina m’he descarregat Der Rosenkavalier i l’escoltaré al llarg del matí, estic emocionada… Si baixés l’angelet i m’ajudés una mica, el podríem proposar per arcàngel, ho tinc tot apilat i desendreçat.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: