SALZBURG 2015: WERTHER (Beczala-Gheorghiu-Schmutzhard-Tsallagova-Surian;Pérez)

Tornem a Salzburg per escoltar la versió en forma de concert de Werther de Jules Massenet a càrrec del tenor polonès Piotr Beczala i la sopramo rumana Angela Gheorghiu, que substituïa a la mezzosoprano letona Elina Garanca després d’anunciar a principis d’estiu la cancel·lació de tota la seva activitat artística per estar al costat de la seva mare, malalta de càncer, i que malauradament va morir fa pocs dies. Garanca mantén la cancel·lació de la seva activitat, ara en un període de dol comprensible i respectable.

Gheorghiu ja havia cantat el rol aquesta temporada passada a Viena, i prèviament i molts anys abans l’havia gravat amb Alagna  i Hampson, en una gravació notable dirigida per Antonio Pappano a l’any 1999.

Ja parlaré de Gheorghiu i Beczala, però en primer lloc cal parlar de la direcció del director argentí Alejo Pérez, debutant a Salzburg i premiat, segons vaig llegir, amb una esbroncada al final de la funció del primer dia (15 d’agost), que la ràdio no capta per prudència o censura. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

SALZBURG 2014: DER ROSENKAVALIER (Welser-Möst, Kupfer) vídeo

És curiós com hi ha òperes, molt poques, en les quals els directors d’escena no s’atreveixen a capgirar-les, transgredir-les o fins i tot ultratjar-les com si succeeix en la immensa majoria del repertori. Un d’aquests títols “respectats” és Der Rosenkavalier, que malgrat la producció de Richard Jones per el Festival de Glyndebourne d’aquest any i que us vaig deixar a l’apunt del 11 de juny dedicat a l’aniversari de Richard Strauss, que seria l’excepció que confirma la regla i  que no acaba de reeixir en aquest intent renovador d’una òpera que malgrat tenir un missatge universal està perfectament delimitada en un món que ja s’ha perdut i que segons la meva opinió no té translació possible en la contemporaneïtat que vol presentar-nos Jones.

Kupfer, com ja han fet altres abans que ell, trasllada l’òpera a l’època de la seva creació, és a dir la Viena del primer quart del segle XX, en aquell món que tan magistralment retrata Stefan Zweig a les seves imprescindibles memòries “El món d’ahir, memòries d’un europeu” i que jo us recomano llegir en la meravellosa traducció castellana de J. Fontcuberta i A. Orzeszek per a l’editorial Acantilado, i que el genial director  berlinès sap retratar (mai millor dit) en aquesta producció fascinant, de bellesa plàstica colpidora, no exempta de distanciament i platejada (un altre cop d’ull) fredor d’un passat irrecuperable, bell, cult i elegant. Continua llegint

22 DE NOVEMBRE: BENJAMIN BRITTEN (1913-2013)

© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

El 26 de gener de 1975 s’estrenava al Liceu i també a l’Estat Espanyol l’òpera de Benjamin Britten, Billy Budd, era un diumenge i jo em vaig “escapar de casa” per anar per primera vegada a la meva vida al Liceu i assistir a un espectacle operístic de veritat, ja que l’entranyable Marina que havia vist diverses vegades a Sant Andreu, com us podeu imaginar, tenia tota una altra significació i consideració. No sabia el que anava a veure, no sabia qui era Britten, no sabia res de res, jo volia anar a veure un vaixell sobre un escenari.

El impacte va ser brutal, primer en entrar al teatre i entreveure aquell sostre daurat des de les estretes portes del desgavellat passadís de quart pis, que tant contrastava amb el luxe decadent de la impressionant sala, i en segon lloc en veure o més ben dit,  malveure penjat des de els seients més laterals de les entades generals, un espectacle escènic molt superior al que es feia per aquells anys al Liceu, provinent de la Welsh National Opera, amb un jove i desconegut Thomas Allen cantant Billy i amb Nigel Douglas com a Vere i Forbes Robinson com a Claggart, dirigia Richard Ammstrong.

De la música d’aquell Billy Budd no recordo res, Continua llegint

SALZBURG 2013: WAR REQUIEM DE BRITTEN (Netrebko-Hampson-Bostridge;Pappano)

Antonio Pappano, Ian Bostridge, Anna Netrenbo, Thomas Hampson el 18 d'agost de 2013 al Festival de Salzburg. Foto: anna-netrebko.blogspot.com

Antonio Pappano, Ian Bostridge, Anna Netrenbo, Thomas Hampson el 18 d’agost de 2013 al Festival de Salzburg. Foto: anna-netrebko.blogspot.com

A Salzburg, el passat 18 d’agost va tenir lloc un concert amb el Cor i l’orquestra de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia i el Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor, sota la direcció d’Antonio Pappano, i amb el colpidor War Requiem de Britten com a absolut protagonista.

Si als PROMS la mateixa orquestra, cor i director van homenatjar a Vedi, a Salzurg, en aquest periple pels festivals estiuencs, ho han fet a Britten, el gran oblidat, comptant amb l’aportació estel·lar d’Anna Netrebko, en una part que ve estrena Galina Vishnevskaya, ja que la voluntat de Britten va ser reunir en aquest Requiem pacifista a un alemany, un rus i un anglès per a fer més ecumènica la celebració, els altres dos membres d el’estrena van ser Fischer-Dieskau i Peter Pears. Continua llegint

SALZBURG 2013: LA 8ª de MAHLER amb Dudamel i la Simón Bolívar Symphony Orchestra (vídeo)

Gustavo Dudamel el 24 de juliol de 2013 al Festival de Salzburg dirigint la vuitena simfonia de Gustav Mahler.

Gustavo Dudamel el 24 de juliol de 2013 al Festival de Salzburg dirigint la vuitena simfonia de Gustav Mahler.

El 24 de juliol de 2013 va tenir lloc la inauguració dels concerts simfònic de l’edició d’enguany de l’exclusiu, selecte i prestigiós Festival de Salzburg amb la interpretació d’una de les totxanes simfòniques més lloades de la història de la música, és clar que aquesta és una opinió tan personal com eixelebrada, però deixeu-me ser una mica políticament incorrecte, ja que tanta contenció com tinc davant de certes interpretacions i també comentaris, perquè negar-ho, juntament amb la calor estiuenca, acaben passant factura.

No us diré que el final no m’emocioni, és magnífic i provoca una lògica catarsi, però és que l’inici suposa per a mi un guirigall de difícil digestió i encara no he acabat de trobar una versió, un director, que me l’acabi fent digerible, i això que he anat a buscar a les fonts més solvents de la interpretació mahleriana, però ni Bernestein, ni Haitink, ni Chailly, ni Kubelik, ni Solti… Continua llegint

PARSIFAL AL FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2013

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Encara sota la influència i commoció del Parsifal al Metropolitan Opera House de Nova York, que va assolir l’excel·lència musical i vocal, ens arriba la proposta del Festival de Salzburg, edició Pasqual, que amb la deserció de la Berliner Philharmoniker, orquestra per la que va ser creat el Festival en èpoques vonkarajanianes, i que ara s’han estimat més acceptar la suculenta oferta econòmica de la competència, el Festival de Baden-Baden, substituïda amb la prestigiosa, luxosa i emèrita Staatskapelle de Dresden sota la direcció del grandiós Christian Thielemann.

Thielemann que jo cada vegada veig més a prop de la titularitat de la Berliner una vegada Rattle acabi el contracta, s’allunya del misticisme estàtic i contemplatiu de Daniele Gatti i ofereix una versió també esplendorosa, més àgil, lírica i quasi diria que idíl·lica en els moments més místics, densa i dramàtica en el segon acte, amb l’immensa complicitat d’una Staatskapelle de sonoritats riquíssimes i de superba qualitat tímbrica que sota la inspirada direcció del director alemany fan que l’experiència musical sigui extraordinària. Continua llegint