IN FERNEM LAND

PREPARANT ARABELLA


Arabella

La darrera de les sis cabdals col·laboracions entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal va ser l’òpera que a partir d’aquest proper 17 de novembre i fins el dia 29 del mateix mes ens oferirà el Gran Teatre del Liceu com a tercer títol operístic de la temporada 2014/2015. Es tracta de Arabella, estrenada el 1 de juliol de 1933 a la Staatsoper de Dresden ( Sächsisches Staatstheater).

Strauss va demanar al llibretista, 10 anys abans de l’estrena, que volia un nou Rosenkavalier, però sense els errors (!) i la llargada de la genial partitura, tan genial que malgrat els errors que va dir que contenia, van ser el seu referent per intentar repetir un dels cims de la història de l’òpera. Precisament aquest referent i no cap altre dels que també hagués pogut emprar com a model, és el que constitueix una prova més de la barrera que el compositor es va posar a l’hora d’anar més enllà en els terrenys musical, després de les enlluernadores obres simfòniques i dels esclatants i prometedors inicis operístics (obviant les dues primeres “proves” post wagnerianes).

El compositor li va demanar una obra delicada, alegra i sentimental, afegint que ell encara no havia dit la seva última paraula (trigaria uns quants anys encara).

Hofmannsthal va trigar sis anys a entregar-li el llibert definitiu, ja que entre mig tenia dos projectes teatrals, “Lucidor, Figuren zu einer ungeschtieben Komödie”, que no va arribar a escriure i “Der Fiaker als Graf”, que serviria per dissenyar la mateixa Arabella, ja que un dels personatges acabarà sent Zdenka, la germana de la protagonista.

El poeta va morir poc després d’entregar el llibret al compositor, que quan va començar a escriure la partitura ja no el tenia al costat per fer els retocs que de ben segur s’haguessin fet de no produir-se la prematura mort a causa d’un infart, el 15 de juliol de 1929, poc després de que un fill seu es suïcidés.

El pitjor que podia passar-li a aquesta òpera és que Strauss volgués alhora que emmirallar-se amb Rosenkavalier, millorar-la, quelcom impossible com va quedar prou demostrat. Si el mateix compositor no s’hagués posat aquest objectiu, qui sap si Arabella hagués resultat molt més fresca i espontània, malgrat que segurament el que hagués estat més interessant fora haver donat una puntada de peu a la decadència vienesa i mirar cap al futur, però com que aquesta solució és tan sols una hipòtesi, és millor centrar-nos en el que va succeir i no en allò que m’hagués agradat. De fet tret d’alguns moments d’algunes òperes posteriors a Die Frau ohne Schatten (1918), Arabella inclosa, Strauss es va superar mai.

Arabella esdevé per tant la germana burgesa de la gran Mariscala, amb grans similituds i anhels estètics d’una música que flota en un ambient de decadència vienesa, on la nostàlgia persisteix però sense l’esplendor d’un imperi que ha perdut els oripells i ens obre les portes a la quotidianitat, si bé  Strauss, més vell i més savi, ho orquestra amb més magisteri i fantasia tímbrica, que no vol dir inspiració o innovació, ja que les vaporoses frases melòdiques “tan sols” acompanyen un parlat quasi continuïtat, això sí, farcit d’explosions tímbriques que envolten l’acció teatral d’aquest conflicte familiar a la Viena de 1860, quelcom ja molt allunyat del vodevil  aristocràtic de la cort rococó de Maria Teresa.

LA TRAMA

Acte 1er

Un hotel de Viena.

La comtessa Adelaida fa que li pronostiquin el futur. Com a resultat de l’addicció del joc del comte, la família Waldner s’arruïnarà a menys que la seva filla Arabella es casi amb un home ric. La comtessa creu que és el comte Elemer, pretendent que Arabella ja va rebutjar fa temps. Com els Waldner no poden permetre’s casar les dues filles, vesteixen la filla menor, Zdenka, com un noi i la presenten com “Zdenko”. L’endevinadora de cartes prediu que les coses poden empitjorar si els Waldner tenen una altra filla, la qual cosa redueix les possibilitats de Zdenka de trobar una història amorosa amb final feliç. La filla menor està enamorada de Matteo, un oficial sense diners que estima Arabella. Per a evitar que ell es suïcidi, Zdenka li escriu cartes d’amor que firma amb el nom d’Arabella. Al mateix temps, Arabella és pretesa per tres cavallers: Elemer, Dominik i Lamoral, però s’ha enamorat a primera vista d’un estrany a qui ha vist al passar pel carrer. El comte Waldner, totalment arruïnat, ha escrit a tots els seus amics perquè l’ajudin econòmicament, però sense èxit. Waldner confiava que un vell croat el respongués, a qui fins i tot ha tramès un retrat d’Arabella, proposant-li matrimoni. El nebot del croat, Mandryka, apareix. El seu oncle ha mort i ell, el seu hereu, ha rebut la carta i el retrat. S’ofereix en matrimoni a Arabella i dóna diners a Waldner. Matteo li pregunta a Zdenka quan rebrà una altra carta d’Arabella. Zdenka li diu que en rebrà una aquella mateixa nit, en el ball.

Acte 2on

Un saló de ball.

Arabella coneix Mandryka, qui resulta ser el seu fascinant desconegut. Mandryka li parla de la seva vida i els costums del seu país, en el que les joves ofereixen als seus enamorats un got d’aigua com a senyal d’acceptació del matrimoni. Zdenka li dóna a Matteo la clau de l’habitació pròxima a la d’Arabella, prometent-li que Arabella es reunirà amb ell. Mandryka sent la proposta i, boig de gelosia i decepció, insulta a l’absent Arabella davant de tots els convidats i balla amb Fiakermilli, la bella del ball. Els Waldner insisteixen en el fet que parli amb Arabella per intentar aclarir la situació.

Acte 3er

Recepció de l’hotel.

Arabella festeja amb Matteo. Com Arabella està enamorada (de Mandryka) i Matteo ho està d’Arabella,l creu que gaudirà d’una reunió privada amb ella, la seva conversa és al mateix temps confusa i emotiva. El comte, la comtessa i Mandryka arriben en aquest moment, mentre s’incrementa la tensió i la confusió. Llavors arriba Zdenka, sense disfressar, declarant que pretén ofegar-se. Al final s’aclareix la situació. Matteo descobreix que les cartes van ser falsificades per Zdenka, amb qui accepta casar-se. Mandryka es queda sol, per a reconsiderar el seu comportament indecorós, pensant que ha perdut a Arabella. No obstant això, Arabella baixa l’escala amb un got d’aigua, en senyal de reconciliació.

Estem doncs davant d’una comèdia romàntica on la rosa platejada amb un deliciós i embriagador perfum aràbic deixa pas a un got d’aigua cristallina, quelcom que no evita que el gran Strauss tracti amb deliciosa cura, però lluny de l’èxtasi embriagador de la presentació de la rosa o el magisteri emotiu del gloriós tercet final a Der Rosenkavalier. Ni tan sols ens apropem als monòlegs de la Princesa de Werdenberg, ni als deliciosament anacrònics ritmes de vals, aquí perfectament encaixats en l’època i acció, i que amb tant d’encert van fer d’aquella òpera la més estimada per el propi músic.

Ambdues òperes aniran sempre associades, per la pròpia trama, el context, els personatges i la seva psicologia, la decadència i la nostàlgia tan ben descrita i associada a l’opus straussià. Ambdues òperes tenen un tractament tímbric similar, amb atmosferes orquestrals paral·leles i tractaments melòdics recurrents, però a Arabella no trobarem números tancats que esdevinguin referents, ja que podríem definir-la com un gran diàleg on les escenes es van succeint de manera subtil.

Strauss, gran mestre orquestrador, va utilitzar per Arabella una estructura quasi cambrística , similar al que ja havia fet a Ariadne auf Naxos (1912), si bé amb una orquestra al complert. L’orquestració és subtil i delicada, quasi fràgil, equilibrada i dóna relleu a les veus, principalment a la gran protagonista Arabella.

LES VEUS:

Arabella necessita d’una típica soprano straussiana (Salome, Ariadne, Mariscala, Emperatriu, Daphne, Elena, la comtessa), una lírica de veu plena i ampla, que assoleixi els aguts amb seguretat i morbidesa, que sàpiga deixar el so flotant sense asprors i tibantors que desllueixin la imatge encisadora i aristocràtica que sempre ha de tenir l’encisadora protagonista, un retrat meravellós, dels molts que omplen la galeria straussiana.

Escoltem a Viorica Ursuleac dirigida per Clemens Kraus, ambdós participants en l’estrena, en una gravació de l’any 1942 a Salzburg, cantant “Mein Elemer!”. La mítica soprano straussiana va estrenar també Friedenstag (1938) i Capriccio, ambdues a Munich (1942), sent també una notable Mariscala i Ariadne.

Escoltem el mateix fragment per Anja Harteros dirigida per Thielemann a Dresden, en el concert de commemoració Strauss que ja us vaig deixar a IFL.

I no vull deixar l’oportunitat de deixar-vos escoltar el mateix fragment per Lisa della Casa, potser la millor Arabella fins ara, sota la direcció de Georg Solti, en la mítica gravació de la DECCA, potser la referència.

Al costat d’Arabella ens trobem amb la sacrificada germana Zdenka, una altre veu de lírica si bé aquesta, com ja succeeix amb la Sophie del Rosenkavalier, ha de ser més lleugera i de tons més cristal·lins per donar al personatge el to més jovenívol i el contrast necessari amb la seva germana.

Escoltem un dels moments més deliciosos de l’òpera el duet entre Arabella i Zdenka del primer acte “Aber der Richtige”, per la gran Lisa della Casa i una Zdenka de somni, Anneliese Rothenberger, l’any 1963. El paral·lelisme amb Der Rosenkavalier és pru evident.

I el mateix fragment per dues grans cantants com són Gundula Janowitz i Arleen Auger l’any 1969, dirigides per Kurt Eichhorn

Però no vull deixar-vos sense la versió de Maria Reining i Lisa della Casa, ara com a Zdenka, a l’any 1947

La resta de personatges femenins es completen amb la mare, Adelaide, una mezzosoprano, l’endevinadora de cartes, una mezzosoprano o soprano dramàtica, i l’esbojarrada Fiakermilli, un esbós de Zerbinetta, destinat a una soprano lleugera que ha d’enlluernar, com li agradava a Strauss, amb una extensió que l’ha de fer arribar al Re sobreagut.

Escoltem la seva intervenció en la festa del segon acte, per una joveníssima Natalie Dessay al MET de Nova York a l’any 1995 dirigida per Thielemann

I així d’enlluernadora estava Edita Gruberova en la versió filmada dirigida de manera luxosa per Georg Solti.

La galeria masculina l’encapçala Mandryka, un baríton noble  que ha de fer el just contrapunt a la Viena frívola i burgesa, amb una alenada de puresa camperola amb fonaments ancestrals eslaus (és un terratinent croat) que ofereixen al personatge un to entre rústic, noble i sobretot pur. Vocalment estem davant d’un baríton rotund , com Barak, Orest o el mateix Jochanaan, veus plenes que troben en un baix-baríton la vocalitat ideal.

Escoltem al gran George London cantant en anglès (MET 1961) sota la direcció d’Erich Leinsdorf, “Wenn aber das die Folge wär, gewesen”, en un estat vocal i interpretatiu excel·lent, per això l’he portat aquí malgrat l’idioma empra.

En un estat vocal menys brillant, però en el mateix fragment  us deixo al baríton alemany Bernd Weikl, dirigit per Sawallisch en una representació a Tokyo de la Staatsoper de Munich, l’any 1988.

Matteo és el rol de tenor, amb tessitura exigent, nombroses intervencions i lluïment limitat, tractament que fa palesa una vegada més la poca amabilitat amb la que el compositor tractava als soferts tenors.

Escoltem al tenor Rene Kollo (Matteo), en un magnífic estat vocal, al costat de la soprano Sona Ghazariuan (Zdenka), en el duet del primer acte, sota la direcció de Georg Solti

I ara el Matteo de Peter Seiffert al costat de l’Arabella de Lucia Popp, els dos darrers protagonistes d’aquests rols en l’edició de l’any 1988/89 al Liceu, en una representació de la Bayerischen Staatsoper a Tokyo a la mateixa època, però dirigida per Wolfgang Sawallisch, cantant “Über seine Felder wird der Wagen fahren”

Per a fer front als tres pretendents Strauss utilitza un tenor, un baríton i un baix, és a dir el Comte Elemer, el Comte Dominik i el Comte Lamoral, sense gaires possibilitats de lluïment individual i exigència garantida. Si bé el rol dramàticament més rellevant dels secundaris és el de  l’oficial de cavalleria retirat el Comte Waldner, pare de les protagonistes, destinat a un baix que podria tenir directes referències al Faninal rosenkavalleresc, en aquest cas un baríton.

La resta de rols són parlats.

Els cantants de l’estrena:

Arabella soprano Viorica Ursuleac
Zdenka, la seva germana,soprano Margit Bokor
Comte Waldner, el seu pare, un oficial de cavalleria retirat, baix Friedrich Plaschke
Adelaide, la mare mezzo-soprano Camilla Kallab
Mandryka, un terratinent Croat, baríton Alfred Jerger
Matteo, un jove oficial, tenor Martin Kremer
Comte Elemer, pretendent d’Arabella, tenor Karl Albrecht Streib
Comte Dominik, pretendent d’Arabella, baríton Kurt Böhme
Comte Lamoral, pretendent d’Arabella, baix Arno Schellenberg
Fiakermilli, la reina delBasll de Cotxers, soprano coloratura Ellice Illiard
Tiradora de cartes, soprano Jessyka Koettrik
Welko, Djura, Jankel, servents de Mandrykas, rols parlats, Robert Büssel, Robert Schmalnauer, Horst Falke
Porter de l’Hotel, rol parlat Ludwig Eybisch

Director d’orquestra: Clemens Kraus

L’aire vienès que es respira en tota l’obra té una especial personificació en el popular ball del segon acte, el dels cotxers, una festa que es remunta a l’any 1787 en els suburbis de la capital austríaca, però que va acabà celebrant-se en un restaurant luxós de la famosa Ringstrasse, el Saló de les flors, que és on té lloc el segon acte de la nostra història. L’època més esplendorosa d’aquest esdeveniment social va ser el darrer quart del segle XIX

Emilie Turaczek (1846 - 1889).

Emilie Turaczek (1846 – 1889).

“Fiakermilli” no és un personatge de ficció, va ser una famosa cantant popular Emilie Turaczek que cantava al costat d’un quartet vocal i vestia  una peculiar indumentària que l’allunyava de la feminitat i de la tessitura amb que Strauss la va immortalitzà.

LES GRAVACIONS A TENIR EN COMPTE

  • 1942 Viorica Ursuleac, Trude Eipperle, Hans Reinmar, Horst Taubmann, Luise Willer, Theo Herrmanni Else Böttcher, sota la direcció de Clemens Kraus. MYTO.
  • 1947: Maria Reining, Lisa della Casa, Hans Hotter, Horst Taubmann, Rosette Anday, George Hann, Herman Handl, sota la direcció de Karl Böhm. Festival de Salzburg. DG
  • 1957: Lisa della casa, Hilde Güden, George London, ANton Dermota, Ira Malaniuk, Otto Edelmann, Mimi Coertse. Direcció George Solti. DECCA
  • 1963: Lisa della Casa, Anneliese Rothenberger, Dietrich Fischer-Dieskau, George Paskuda, Ira Malaniuk, Karl Christian Kohn, Eva Maria Rogner. Director Joseph Keilberth (Munich) DG
  • 1963: Lisa della Casa, Anneliese Rothenberger, Dietrich Fischer-Dieskau, George Paskuda, Ira Malaniuk, Karl Christian Kohn, Eva Maria Rogner. Director Joseph Keilberth Director d’escena Rudolf Hatmann (Munich) Standing Room
  • 1977 Gundula Janowitz, Sona Ghazarian, Bernd Weikl, Rene Kollo, Margarita Lilowa, Hans Kraemmer, Edita Gruberova. Direcció George Solti , direcció d’escena Otto Schenk (film) DECCA
  • 1981 Julia Varady, Heen Donath, Dietrich Fischer-Dieskau, Asolf Dallapozza, Helga Schmidt, Walter Berry, Elfriede Höharth. Direcció Wolfgang Sawallisch ORFEO
  • 1984 Ashley Putmann, Gianna Rolandi, John  Bröcheler, Keith Lewis, Regina Sarfaty, Artur Korn, Gwendolyn Bradley. Direcció Berhard Haitink, direcció d’escena John Cox. Festival de Glyndeburne. WARNER.
  • 1994 Kiri te Kanawa, Marie McLaughlin, Wolfgang Brendel, David Kuebler, Helga Dernesch, Donald McIntyre, Natalie Dessay. Director Christian Thielemann, direcció d’escena Otto Schenk. MET DG.
  • 2008 Renée Fleming, Julia Kleiter, Morten Frank Larsen, Johan Weige, Cornelia Kallisch, Alfred Muff, Sen Guo,. Director Franz Welser-Möst, direcció d’escena Gotz Friedrich. Zurich DECCA 
Montserrat Caballé, Arabella, Gran Teatre del Liceu 1962

Montserrat Caballé, Arabella, Gran Teatre del Liceu 1962

ARABELLA AL LICEU:

Arabella s’ha fet molt poc al Liceu, 11 vegades fins ara.

El 7 de gener de 1962 va tenir lloc la primera representació d’aquesta òpera al Liceu, una nit històrica, no només per aquest fet ja ben notable, sinó per ser el debut de Montserrat Caballé al Liceu, acompanyada per Erna Maria Duske, Rudolf Knoll, Kurt Wehofschitz, Joan Lloveras. Direcció Meinhard von Zallinger.

Caballé cantava així de meravellosament bé  “Er ist der richtige nicht fur mich…Aber der Richtige” al costat d’una molt discreta Zdenka de Olivera Miljakovic

I ara escolteu-la en l’escena final al costat del Mandryka de Siegmund Nimsgern.

Ambdues gravacions són de la versió de la RAI italiana dirigida per Wolfgang Rennert l’any 1973

Arabella no va tornar al Liceu fins la temporada 1976/1977 en una versió molt anònima, pròpia d’aquells any de penúria i que va ser la primera que jo vaig veure. Els intèrprets van ser: Hans Nowack, Ilse Köhler, Astrid Schirmer, June Card, Raymond Wolansky/Peter Binder, Hans Jürgend Schmidt, Dalmau González, sota la direcció de Hans Walter

La darrera vegada que Arabella va pujar a l’escenari del Liceu va ser la temporada 1988/1989 amb Lucia Popp, Kristina Laki, Rudolf Konstantin, Peter Seiffert, Josef Protschka, Hermann Becht, Patricia Johnson, . Direcció musical de Christof Prick i l’escènica de Pierre Médecin. Malgrat els noms estel·lars i ser l’única vegada que la gran i deliciosa Lucia Popp va actuar al Liceu, va ser una de les produccions més penoses que jo hagi vist mai a Barcelona, amb una producció escènica indigna fins i tot per a un teatre de províncies en crisi, i amb un Mandryka que produïa vergonya aliena.

L’ARABELLA DE LA TEMPORADA 2014/2015

En aquesta ocasió tot sembla indicar que la representació tindrà in notable nivell.

Després del sobtat canvi de la direcció musical, deguda a unes taquicàrdies del mestre Ros-Marbà, la direcció musical anirà a càrrec del director austríac Ralf Weikert, que anys enrere ja havia dirigit al Liceu (Giulio Cesare, Fidelio), mentre que l’escènica corre a càrrec del prestigiós Christof Loy.

Pel que fa al cast vocal, també ha sofert un canvi important, ja que la Zdenka inicialment prevista, l’esperada Genia Kühmeier ha cancel·lat i en el seu lloc tindrem a Ofèlia Sala.

El cast complert és el següent:

Arabella Anne Schwanewilms
Zdenka Ofelia Sala
Comte Waldner Alfred Reiter
Adelaide Doris Soffel
Mandryka Michael Volle
Matteo Will Hartmann
Comte Elmer Thomas Piffka
Comte Dominik Roger Smeets
Comte Lamoral Torben Jürgens
La Fiakermilli Susanne Elmark
La tiradora de cartes Ursula Hesse von den Steinen
Cambrer Frieder Stricker
Welko Joan Prados
Djura Miquel Rosales
Jankel Gabriel Diap

Més informació de l’Arabella liceísta:

A manca d’escoltar a Schwanewilms com a Arabella, escoltem-la cantant els quatre darrers lieders de Strauss, sota la direcció de Juanjo Mena, en els PROMS de l’any 2012.

Finalment us deixo dues propostes videogràfiques que ja us havia deixat i que encara tenen els arxius actius:

Richard Strauss
ARABELLA
Lyrische Komödie in drei Aufzügen
Llibret de Hugo von Hofmannsthal

Emily Magee, Arabella
Genia Kühmeier,Zdenka
Tomasz Konieczny,Mandryka
Michael Schade,Matteo
Wolfgang Bankl,Count Waldner
Zoryana Kushple,Adelaide
Norbert Ernst, Count Elemer
Clemens Unterreiner, Count Dominik
Sorin Coliban, Count Lamoral
Daniela Fally, The Fiakermilli
Donna Ellen, A fortune-teller

Director musical: Franz Welser-Möst
Director escènica: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg

Staastsoper de Viena 9 de maig de 2012
Subtítols en francès

ENLLAÇ vídeo (2 arxius)

https://mega.co.nz/#F!FY9ATToK!etPTp1qaGMlzT_62ytoC9g

ARABELLA
Oper in drei Aufzügen von Richard Strauss

Libretto: Hugo von Hofmannsthal

Arabella Renée Fleming 
Mandryka Thomas Hampson 
Graf Waldner Albert Dohmen 
Gräfin Adelaide Gabriela Benacková 
Zdenka Hanna-Elisabeth Müller 
Matteo Daniel Behle 
Graf Elemer Benjamin Bruns 
Graf Dominik Derek Welton 
Graf Lamoral Steven Humes 
Fiakermilli Daniela Fally 
Kartenaufschlägerin Jane Henschel 

Orchester und Chor Sächsische Staatskapelle, Dresden
Musikalische Leitung: Christian ThielemannChor
Inszenierung: Florentine Klepper

Festival de Pasqua, Salzburg 12 d’abril de 2014

ENLLAÇOS VÍDEO (6, enllaçar amb hjsplit o programa similar)

  1. https://mega.co.nz/#!do5EFLxJ!WHLH2jxpuK7yCPKrlzGRo7LZRjcZlt0UTKAzPWUVVbo
  2. https://mega.co.nz/#!opJmVbiA!46bIdO1gOgXj3YbWuoAzTwlb2l8JftxeBrcfrrLyeIc
  3. https://mega.co.nz/#!RlhhkZBS!_ZFPx6PBO9Vp8LgbUsTcm9wCkxr7wvInkhN3kMWBKpQ
  4. https://mega.co.nz/#!x0IkwCIJ!w7z1_Tu-XIo2d6dMOmFR1RboWig26ir1Y2xYxNKEhx4
  5. https://mega.co.nz/#!9l4WnaAI!Xa4Ey4bK6hrhkAWvPJ_b-KCLYCaPqUZbPcanh1JDPA0
  6. https://mega.co.nz/#!pkogiYQA!qs5UU0A4hA-NhcEda0LKcujKd2Gh83XrfmiUOjCKoK4

En tornarem a parlar.

24 comments

  1. alex

    Gracias Joaquim!
    A priori ( y con la duda que me pueda merecer la Zdenka de O.Sala), estamos ante un reparto vocal de alto nivel hoy en dia
    A Volle ya lo escuché como Mandryka hace dos años en Paris ( junto a R.Fleming – que no estuvo demasiado brillante -, una muy notable Julia Kleiter como Zdenka ) y creo, es actualmente uno de los mejores barítonos para este rol, por supuesto mucho mejor que el irregular y amanerado Hampson. En cuanto a Schwanewilms, es una Arabella más que notable ( aunque yo hubiera casi preferido para este rol a Harteros o incluso Serafin )
    Creo que si la batuta de Weikert funciona, podemos tener una de las mejores representaciones de la temporada

    M'agrada

    • Volle es un barítono de verdad y brilla en el repertorio aleman, no tanto cuando canta òperas italianas, aunque la voz y el cantante siguen siendo notables.
      En cuanto a la Arabella de Schwanewilms creo que estamos ante una de las mejores opciones posibles. A Fleming curiosamente, uyna Straussiana de pro, quizás lamejor de su generación, este rol se le resiste. En cunto a Serafin que fuera una notabilísima Mariscala no quiere decir que sea una buena opción como Arabella, que no sé si la tiene en su repertorio.
      Harteros es la opción, lástima que su irregularidad por problemas ajenos a su voz, lastre tanto su carrera.

      M'agrada

  2. alex

    A la espera de la crítica que haga Joaquim de la función de su turno, solo avanzar que ayer jueves ( función por radio también) estuve en el Liceu ( que pena, con casi un tercio de teatro vacío!) y debí tener mala suerte con la Schwanewilms.
    No sé si se escuchó por la radio, pero fuese porque estuviese ella todavía indispuesta ( nada se anunció por megafonía interna) o por lo que fuese, no me gustó su irregularidad vocal con el notorio galleo en el duo del primer acto con su hermana ( galleo o rotura de voz) y ese paso al agudo que resultó entre metálico, desafinado a ratos y chillado.
    Magnífico Volle hasta su escena final donde parecía con la voz cansada y bastante notable Ofelia Sala
    La orquesta muy correcta y ordenada, salvo quizás en el preludio del tercer acto donde el metal y el viento se descontrolaron un poco
    La producción, más que minimalista y hasta vacua de contenido, pero sin molestar nada

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: