IN FERNEM LAND

LICEU: NORMA (1)


Ahir per la tarda i amb un Liceu d’aquells que fan goig, ple de gom a gom (també de tísics estossegadors mal educats), va tenir lloc la primera representació de la nova producció de l’esperadíssima Norma de Vincenzo Bellini amb el primer dels dos repartiments previstos, encapçalat per la soprano Sondra Radvanovsky, acompanyada per el Pollione de Gregory Kunde i l’Adalgisa d’Ekaterina Gubanova, és a dir un repartiment  de grans noms i grans veus que ha motivat el interès de molts amants de l’òpera que sortosament la podran veure als cinemes (la representació del 17 de febrer) en una iniciativa que mai s’hagués hagut de interrompre, sobretot tenint en compte que va ser el Liceu el primer teatre en difondre títols de la seva temporada als cinemes. Tant de bo tornem a entrar al circuit, voldrà dir que la programació del Liceu és mereixedora del interès del aficionats d’arreu. Per aquesta reposició del títol bellinià s’ha comptat amb la direcció musical del mestre Renato Palumbo, en principi tota una garantia però en a mi no m’ha agradat. Ni l’orquestra va sonar dignament, i això encara que massa habitual és molt greu, ni la pròpia direcció, amb esclats decibèlics impropis del repertori belcantista, que no van ajudar a que des del fossar sortís el so càlid, embolcallant, misteriós i nocturn tan propi d’aquesta òpera. Pel que fa pròpiament a l’orquestra ahir van estar especialment despistada. amb manca de concentració, manca d’equilibri, manca d’un so mínimament curós en totes i cadascuna de les famílies, no tan sols els habituals metalls, ahir incapaços de fer sons en pianíssim acompanyant el duo del primer acte de Norma i Adalgisa, sinó tampoc els violoncels i les fustes, ahir amb un so francament millorable. Com sempre espero que la cosa vagi millorant i que el proper dia 17 el món ens escolti amb un so més treballat, després si el mestre Palumbo s’excedeix amb dinàmiques, volums o efectes especials més propis de Hiroshima (final del primer acte exageradíssim) que d’una òpera belliniana, ja serà un altre tema. El Cor del Gran Teatre del Liceu va complir bé les parts de farciment i les clarament protagonistes però convenen reforços per intentar trobar més cos sense necessitat de forçar els volums. El rol de Norma és extremadament difícil i extenuant, la cantant protagonista s’ha de dosificar i ha de tenir prou recursos per arribar al gran final amb autoritat colpidora. Comptar amb la soprano Sondra Radvanovsky és sempre un luxe ja que la veu és escandalosament impactant per el volum i la projecció, però sobretot la soprano nord-americana fascina per el registre agut tan espectacular, ja sigui en els fortes com els pianos i pianissims que ahir va deixar anar a tort i a dret amb aparent facilitat i enorme efecte captivador. Sondra Radvanovsky és una grandíssima cantant i ja ho puc dir, una grandíssima Norma, sí, ho és, perquè fer tot el que va fer ahir, sobretot en el segon acte, no està a l’abast de gaires sopranos, ara bé la Norma de Sondra Radvanovsky no és belcantista perquè no sap cantar belcanto. És important això?, a aquestes alçades no sé que dir-vos, segurament és essencial, si més no per fer front a uns quants passatges on és imprescindible l’agilitat i la coloratura, ja que per contra el cant lligat i les mitges veus no se li resisteixen, però ahir ningú al teatre semblava recordar com s’han de cantar certes parts del belcanto més florit i no cal dir que Norma és un dels exponents més evident. Per altra banda semblaria que la Norma per a una cantant verdiana com ella (aquí sí que no hi ha discussió possible) esdevindria molt més dramàtica, tant en la intensitat del cant, com en el passatges recitats, en canvi la Norma de Radvanovsky és eminentment molt lírica de concepte i resultats, fent molt més èmfasi en els passatges dolços i encara us diré més, endolcint quasi fins desvirtuar-los els passatges més dramàtics, com per exemple el duo amb Pollione “In mia man”, d’una suavitat expositiva si més no sorprenent. En el primer acte no em va agradar especialment. Sense fer res malament (Déu me’n guardi de dir una cosa que no va ser), la seva entrada em va semblar poc incisiva en el recitatiu, poc climàtica en la famosa pregària a la lluna i una mica descontrolada en la cabaletta on els aguts de “Ah bello a me ritorna” van ser llençats de manera espectacular, però llençats, no pas emesos. Pot semblar un matís irrellevant però per a mi va ser essencial. En el posterior duo amb Adalgisa i en el tercet final del primer acte, amb unes coloratures només apuntades i molt barroeres en els resultats, tota aquella exuberància vocal, no només d’ella, semblaven més propicis per La Gioconda de Ponchielli que no pas per el belcantista Bellini, però no hi va haver dubte que sobre l’escenari del Liceu hi havia ganes, potser no ben bé de belcanto, però si de deixar espaterrat al públic àvid de sensacions fortes (ho podríem titllar de pre-verisme refinat). En el segon acte la senyora Radvanovsky em va agradar bastant més i va tenir moments on em va agradar molt, no en el segon duo on es van repetir els defectes del primer, sense cap fascinació vocal d’aquelles que aturen el temps, ni cap virtuosisme d’agilitat sorprenent, però si que en els solos de la gran escena final va deixar anar coses de gran artista d’aquelles que es recordaran forever and ever, de control de la veu, de fiato, de reguladors, de pianissims meravellosos, de salts intervàlics i de coratge i valentia vocal sense xarxa. No és Norma, ho sento, però caram quina Norma! El teatre, acostumat aquest any a mitges virtuts, s’ha desplomat als seus peus quan en acabar la representació s’ha aixecat el teló i ella ha rebut tota sola, com ha de ser, un aclaparador allau de bravos i cridòria desfermada, és normal que sigui així, no hi ha gaires cantants amb aquestes facultats i que ho donin tot per agradar, encara menys. La gran òpera és això i pr això després de tants anys encara es representen òperes com Norma. Ekaterina Gubanova és una mezzosoprano molt notable, en a mi ja no em va dir gaire cosa com a Jean Seymour a l’Anna Bolena del MET al costat de Netrebko, i com a Adalgisa m’ha passat una mica el mateix, aprecio molt la seva veu bonica de timbre i color i el seu cant distingit, però una Adalgisa ha de produir un efecte de contrapès vocal a la Norma en els dos grans duos, i sempre ha de mostrar una dolcesa tant en el cant com en l’emissió. Ella va contribuir bastant en que el tercet del “finale primo” sembles més de Ponchielli que de Bellini, i en els duos, tot i anar als aguts amb  solvència treballada, que no va tenir res a veure amb l’exultant facilitat de Radvanovsky, li mancava agilitat i lleugeresa en l’emissió, i sobretot fer el contrapunt precís a la soprano i això era bastant complicat quan totes dues posseeixen instruments bastant similar de color i fins i tot timbre.  El públic disposat a agrair tanta generositat vocal la va saludar amb agraïments molt notables, sense arribar a les cotes de la protagonista, és clar. Debutava al Liceu i tinc moltes ganes que torni, però quan ho faci estaria bé que el repertori fos més adient. El cas del tenor Kunde ja forma part de la història de l’òpera recent i malgrat que la veu no està en el seu millor moment (l’Otello de Verdi ha de passar factura per força), continua sorprenent per el volum molt més que generós i els aguts contundents sense oscil·lacions, llençats amb una projecció que no pot deixar indiferent a ningú. Més enllà d’aquestes notòries virtuts queda una emissió molt particular (sempre l’ha tingut), amb uns portamentos exagerats i una zona greu inexistent que fa que algunes notes siguin salvades amb esforç lloable i altres quedin absolutament inexistents. En la segona estrofa de l’ària i cabaletta ens va fer unes gracioses variacions sense gaires complicacions però demostrant que sap el que canta i com ho canta, altre cosa és que els resultats d’aquest Pollione siguin els idonis. Com que tenors amb aquest desvergonyiment vocal no són habituals, no cal dir que gran part del públic va sortir encantat, jo no tant, però si admirat del fenómen. Raymond Aceto va ser Oroveso i ja estem parlant d’una altra categoria. Bé a estones i en altres una veu quasi anecdòtica que ni tan sols semblava un baix. Tant a Francisco Vas com a Ana Puche els he d’agrair que em fessin saber que l’òpera es cantava en italià, ja que a la resta dels seus companys pràcticament no els vaig entendre un borrall del que cantaven, i a part de la correcció i la cura en la dicció magnífica, els haig d’agrair que siguin tan bons professionals que fan bé tot els papers de l’auca. Jo no sé perquè el Liceu es va desfer de la producció que Negrin ens va fer d’aquesta òpera. D’acord que ja la varem veure al Teatre Victòria i després la varem tornar a veure degudament adaptada al nou escenari del reconstruït Liceu, però crec que encara feria prou servei i sabent com està d’oprimida la pàtria, no entenc el dispendi en una nova per molt co-produïda que estigui amb San Francisco, Chicago i Canada. Aquesta nova producció deguda a Kevin Newbury i al Liceu reposada per l’estrafolari R.B.Schlather (ho dic per el modelet que ens lluïa al final) fonamentada en els aspectes més rituals (festa de l’avet de Centelles inclosa) i en la vessant maternal de la sacerdotessa, ja que des de que s’alça el teló en el preludi veiem a la mare fent vetlla amb els dos fills arraulits en mig de l’escenari, en una imatge que es tornarà a repartir, ara amb tot el sentit del món, en l’inici del segon acte abans que Norma canti el colpidor ” Dormono entrambi”, és una producció absolutament prescindible en una òpera on la producció escènica importa molt poc, potser per això quan va sortir l’equip escènic a saludar no va passar res d’extraordinari (potser és un fracàs això, oi?, si no hi ha escàndol no parlarem d’ells), ja que tothom estava pendent dels cantants (com ha de ser en una òpera com Norma) i a tots se’ns va oblidar tota aquella molesta activitat al fons de l’escenari amb uns actors posant i traient una rampa en vàries ocasions i que encara no sé exactament perquè servia tot plegat, o la poca utilitat de fer cantar a Norma enlairada a sobre d’un carro amb pretensions, amb els riscos laborals perillosament en entredit i per acabar-ho d’adobar, sense  aconseguir cap efecte especialment notable per endur-nos de record a la tomba.  Em va semblar una producció senzillament prescindible. Ara bé si us parlés del disseny de vestuari dels romans (Pollione i Flavio) o dels druides (ells, perquè elles em van semblar molt romanitzades en contra del seus bàrbars mascles), aleshores la meva amable condescendència passaria a ser més severa reprimenda. Sobretot perquè a estones Norma semblava treta d’un anunci de cava local que no anomenaré, i no és per cap mena de boicot sinó perquè no em subvencionaran generosament aquest apunt si els anomeno. Una Norma daurada en mig de la blavor generalitzada que els feia molt propers als barrufets. No us perdeu aquesta Norma, belcanto garantit no en tindreu, però veus excepcionals d’artistes excepcionals, si. Diumenge vinent espero veure el segon repartiment, ja us en parlaré dintre de set dies. Les fotografies de l’encapçalament són de © A. Bofill i gentilesa del Gran Teatre del Liceu. Bona setmana

ACTUALITZACIÓ

ENLLAÇ àudio del dia 11/05/2014 amb el mateix repartiment (mp3)

https://www.mediafire.com/folder/km6b1clwe7kkm/NORMA_Liceu_250115

70 comments

  1. ELS DESGRACIATS DEL TORN T.

    Al llegir-te he vist que parlaves del segon repartiment del proper diumenge. Incrèdul m’he mirat el programa i efectivament en el torn T toca el segon repartiment. Devem ser uns botiguers que ens ho empassem tot ja que les entrades soltes són molt més barates.
    Ja ens va tocar Una voce in off/ La voix humane, que en la següent representació ja s’oferien les moltíssimes entrades lliures a preu d'”oferton”. També ens toca I due Foscari en versió concert. D’acord, amb el Plácido Domingo, però a la seva edat ja no és cap garantia.
    Que més ens ha de fer el Liceu per a que no renovem com a abonats?. Prou de prendre’ns el pèl que ja porto trenta anys d’abonament i mai no m’havia sentit tan humiliat.
    Si no es produeix un miracle, la propera temporada, el Liceu tindrà un abonat menys .

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2015 | Beckmesser

  3. Rosa

    Joaquim totalment d’acord amb la teva crònica. Pel que fa a les veus, malgrat ser bones, no en va ahir vespre vaig penjar al meu mur de FB el”Mira, o Norma” d’Ebbe Stigniani i Maria Callas.
    Vaig comentar el mateix que tu pel que fa a no haver aprofitar la posada en escena estrenada al Victoria i reposada dues vegades al Liceu. No valia la pena la despesa que es va fer per la que ara es presenta.
    Actors que es passen la funció movent “trastos” d’un costat a l’altre d’escenari, què hi havia por que el públic s’avorrís escoltant els cantants?.
    Pel que fa al vestuari vaig pensar en els gals de debò i amb va fer pena que la seva memòria, a nivell popular, ens arribi mitjançant els invents que es fan per a la “Norma” i les aventures d’Asterix i Obelix. Pel que fa als romans tampoc van sortir gaire ben parats.

    M'agrada

  4. alex

    Yo no puedo opinar porque hasta hoy lunes y pasado mañana miércoles, no estaré en el teatro.
    Pero me sorprenden esas “pegas” a Kunde, efectivamente tenor con más de 30 años de carrera y más de 61 años de edad que pese a esa voz desgastada y sin graves , no tiene rival hoy en dia y en su cuerda de tenor para cantar el Pollione, mostrando además que es un excelente músico por las variaciones que él mismo introduce en su aria y cabaletta, lo cual es evidente en varios youtubes que el mismo tiene ( uno de ellos, de Taormina 2012)
    ( indicadme hoy en dia, un Pollione mejor . Yo no lo encontraría)

    M'agrada

    • Jordi

      I com no n’hi ha cap Pollione millor Kunde ja és bo?, vaja argument més empíric.
      Em preocupa pensar que Gregory Kunde és un gran Pollione. ja que la seva veuarra em va resultar fins i tot molesta.
      Ahir em va agradar molt Radvanovsky i encara que els retrets que li fas són justos, va fer coses tan precioses que també dic satisfet ¡Quina Norma! Crec que és el millor que ha fet a Barcelona
      Gubanova és bona també, però cantant Wagner.
      L’orquestra necessita un parell d’hòsties per reaccionar? No hi manera que una estrena la puguin fer bé?
      El cor m’agrada com evoluciona i la producció em va agradar, m’estimo més això que veure entrar a Pollione amb un tanc o a Adalgisa amb minifaldilla.

      M'agrada

    • Pues del terceto protagonista es a quien más pegas pongo, si hablamos de canto, así te lo digo.. Una cosa es srproender con el Otello de Verdi y otra cantar Pollione de esa manera, lo siento, el si sabe lo que es el belcanto, pero esos excesos me parecieron de mal gusto, a parte que hay cosas técnicas que siempre me han disgustado en este tenor.
      No se me ocurre un Pollione mejor, el último que vi en Peralada fue bochornosos y Berti que lo hace por estos mundos de Dios, ni te cuento, por no hablar de Osborn en la versión bartoliana, un insuylto, pero mira, tengo esperanzas en Andrea Caré.

      M'agrada

      • Joaquim, recordarte que grandes Otello del pasado ( Del Monaco, Giacomini, Vickers ) y que de belcantistas tenían poco, han sido también ilustres Pollione . Y añado, tambien por ej. a Lavirgen que nunca ha sido un belcantista.
        En cambio Kunde, claro baritenor o ex baritenor, si es o ha sido un belcantista , como Domenico Donzelli que estrenó el rol de Pollione.
        Lo que habria que analizar o debatir la evolución vocal del rol de Pollione que lo han cantado belcantistas y luego, heroicos o hasta casi tenores spinto dramáticos

        M'agrada

      • Kunde nunca ha sido baritenor, nu ca ha twnido el registro central y grave para serlo. De lírico ligero inicial, o contraltino pasoó a lo que es hoy una voz enorme, que nada tiene que ver con un baritenor. Por ejemplo, Bruce Ford, con mucho menos volumen eera más baritenor que Kunde.
        El problema, si es que eso es un problema, es que Kunde ahora lo canta todo, y no creo que Donzelli cantara tan abierto como lo hace el americano, no creo que tuviera el dudoso gusto kostrado por Kunde ayer, eso si, dejo unos cañonazos perfectamente emitidos que pusieron a más de uno sin necesidad de Viagra para unos cuantos meses.
        Pero a parte de los agudos esplendorosos e envidiables para un señor de esa edad, lo demás me interesó poco, parece que va a su bola, porqué debe ser muy dificil congeniar vocalmente con un canto y una voz como la suya.
        El gran problema, si es que es un problema, que ya no lo sé, es que ayer noi hubo suos, hubo intervenciones individuales acompañadas de otras intervenciones individuales, tanto en los dúos Norma/Adalgisa, como Norma/Pollione y Pollione/Adalgisa. Lo más notable de los tres vino en las intervenciones individuales. Creo que eso define perfectamente lo que viví yo ayer en el Liceu.

        M'agrada

      • alex

        Aquí y me baso en tus comentarios ( espero a la función de mañana miércoles), parece que no han funcionado ni los duos, ni los tercetos y que más o menos, cada solista iba un poco ” a su bola”.
        Si es así que no lo dudo Joaquim, hay un responsable principal de tal irregularidad con nombre y apellido : Renato Palumbo, maestro director y concertador, no?

        M'agrada

      • Pudiera ser, de hecho el maestro Palumbo es todo un carácter, pero no sé si en Norma es donde el puede lucir sus virtudes, de hecho yo creo que se excede, bajo mi punto de vista claro y quizás para este tipo de obra lo mejor es dejar que sean las voces las que encuentren el completo equilibrio y la compenetración adecuadas, ahí es donde reside mi decepción respecto a la representación ya que el canto no se ajusta al belcanto, mayormente porqué el estilo no es el correcto, aunque las voces sean excelentes y la de Radvanovsky excepcional. Cuando ella decide consigue unas cotas de excepcional calidad, eso si, no le pidas lo que no puede dar, se aproxima con más o menos fortuna al canto de coloratura y a las agilidadres, pero para contrarrestar hace cosas maravillosas. De Gubanova y Kunde no puede decirse lo mismo, si quieres están estupendos pero no excepcionales, aunque hay un público determinado que con un par de agudos tienen suficiente para colocar una vez más a Kunde en los altares,

        M'agrada

  5. Eduardo

    Upss, desde las antípodas, he entendido, que en reino de ciegos el tuerto es el rey!!!!!!!! Me dejas tu apunte, algo diferente, porque los cantantes de hoy, (María y Caballé, lo han hecho), no respectan el estilo, musical de lo que hagan….. solo me pregunto, no han oído voces del pasado, no han entendido lo que es bel canto????
    Quizas, la culpa se deba a la escasez, que no respectan a un “estilo”, y simplemente los teatros del planeta solo apuestan sus nombres……. no lo entiendo, conformarse con una Norma, que luego de Maria y Monserrat, nadie les puede cumplir al rol, no me asombra, solo me deja algo triste……..

    M'agrada

    • Hoy en día hay cantantes belcantistas espléndidas y esplendidos, por lo tanto como ocurre siempre, no es cierto que hoy en día no existan cantantes para hacer frente a según que repertorios. El caso de la señora Radvanovsky no es excepcional, ella como tantas grandes cantantes ha querido hacer frente a un rol para el cual carece de algunas características esenciales, pero por eso es una de las grandes sopranos de la actualidad, y como en el pasado lo hicieron tantos y tantas, adapta su estilo y voz a los roles que interpreta. Aunque no sea belcantista hizo cosas realmente maravillosas que muchas belcantistas quisieran para ellas, pero carece de algo básico en este rol y repertorio, lo cual tampoco me parece imperdonable, repito, lo que ofrece es mucho, pero como hace otras cosas estupendas y conecta con el público, seguramente a muchos les importará poco que se ajuste al repertorio, entre otras cosas porqué en la ópera siempre ha sido así, incluso con las más grandes, la misma Callas cantó cosas que no hubiera debido, por no hablar de Caballé. Radvanovsky ayer conectó con el teatro como sólo las grandes saben hacerlo y cuando eso sucede, más allña de mis predilecciones, es que su Norma hay que considerarla.
      No debemos entristecernos, las grabaciones siempre estan allí, en su época ya sabes que había quien se lamentaba del pasado, y siempre ha sido así. Ayer en el Liceu quizás no hubo belcantismo, però ópera te aseguro que sí y de aquellas que crean afición.

      M'agrada

  6. JordiP

    Hola, jo vaig ser a la funcio. Sense entrar en detalls, el primer que diria es que, tan de bo aquest fos el nivell mig de tot el que veiem. D’altra banda, i tenint en compte les meves limitades facultats per a una analisi tecnica del tema, si que voldria apuntar les quatre coses que vaig copsar sense massa esforç:
    – L’orquestra no em va captivar, em va passar desapercebuda
    – El pare de Norma (ara no en recordo el nom) una veu mooolt discreta
    – El cor, em va semblar molt be, molt millor i mes treballat que a la Stuarda. Bones noticies
    – Les tres veus principals van ser unes grans veus. D’acord que aixo no en fa una gran representacio, pero d’entrada hi ha bons ingredients.
    – La Radvanovsky, al primer acte semblava que no hagues trobat el confort dins el paper, pero en començar el segon acte ja va sortir un xic diferent i es va anar transformant conforme avançava aquest. Per a mi va ser apoteosic quan anuncia el nom de la que anira a la pira: “Son Io” i dos segons de silenci absolut, tothom amb el cor encongit! Ni 10.000 litres d’Iniston haguessin acabat amb tots els estossecs amb aquella efectivitat, collons!!!. I es clar, a partir d’aqui, amb bel canto o sense ens tenia a tots ben agafats!!

    Per acabar la meva reflexio personal es que al marge de consideracions mes tecniques o puristes, quan vaig al Liceu espero veure la funcio i que em facin sentir emocio (com deia la seva publicitat). Ahir la Norma ho va aconseguir, en va tenir l’ultima mitja hora amb la boca badada damunt la baraneta del cinque pis, patint per veure com acabava (i com si no ho sabes d’abans d’iniciar-se la sessio)!!!!
    Aquests partits son dels que dan aficio, independentment del marcador.
    Gaudiu-ne els que pugueu i a veure quan en Quim ens obsequia amb l’audio!!!

    Arreveure companys!

    M'agrada

  7. maac

    Encuentro que esa Norma que tenéis en el Liceu es muy apetecible, a mí particularmente me gusta el timbre de Kunde, con todos los defectos que pueda tener lo encuentro cálido, personal y agradable (es una cuestión personal, de la misma forma que el de Kaufmann no termina de gustarme), además es un artista y sabe lo que hace (en eso, y teniendo en cuenta la diferencia estilística, coincide con el alemán). La Norma de Radvanovsky, por lo que cuentas, no me sorprende, con sus características vocales ya hace bastante, pero no es su repertorio y no le podemos pedir lo que es incapaz de dar, yo creo que semejante voz no debe ser nada fácil de domeñar. El resultado, con todas las pegas que pones y que, a priori, sin haber asistido, las veo lógicas, me parece que ha sido positivo..

    M'agrada

    • Hola maac, me alegra verte por aquí.
      A Kunde lo he podido ver en numerosos roles, básicamente en Rossini, que en principio es lo que le va y siempre me ha molestado el timbre y el cambio de homogeneidad en los diferentes registros. la voz es enorme y eso siempre se agradce, pero ultimamente parece estar de vuelta de todo y como ya se lo ha subido a los altares de la excelencia me parece que haga lo que haga, y como lo haga no se le discute. para mi este rol debería cantarse de otro modo, no tanto por el modo de cantar, pero si de emitir y laanzar la voz. El caso es que ayer en el Liceu había tres voces grandes y tres grandes voces.
      Para terminar, del centro al grave, y como esto no el Otello verdiano donde el declamado puede esconder carencias, la voz desaparece y el efecto sorprendente no existe, al contrario decepciona, pero como hay quien solamente quiere escuchar agudos como truenos, porqué son muy agradecidosy porqué no abundan, lo demás poco importa.
      El resultado ha sido positivo, sin duda, porqué escuchar a Radvanovsky es un lujo y tal como está nuestro panorama operístico y la presente temporada, hasta ahora con más sombras que luces, su Norma supone un rencuentro con la esencia de la ópera, no tanto del belcanto, pero insisto, después de lo escuchado no es que no importe, es que tuvo sus impresionantes atenuantes.

      M'agrada

  8. Marta B

    Ahir també era al Liceu. No discutiré amb vosaltres les vostres apreciacions perquè sou molt més entesos que jo i segur que a mi se’m van escapar molts detalls, però vaig sortir molt contenta del teatre, la d’ahir fa ser una funció de les que creen afició.

    M'agrada

  9. Ferran

    Totalment d’acord amb la crònica…, la vaig anar a veure ahir dilluns 9 de febrer i tot molt correcte, final amb un nivell per sobre de la resta.., però jo el belcanto l’acostumo a gaudir de principi a final i amb una intensitat que ahir només em va arribar en comptadíssimes ocasions. Orquestra que ja des de l’inici no m’arribava, divorciats només començar.., el cor semblava recòrrer tota l’estona un hipermercat, amunt i avall, buscant la llet i el sucre amb carro de la compra gegant inclòs.., duos i trios que no em transmetien res, molt desgavellats… Mesos esperant i encara em costa creure el poc entusiasme amb el que vaig viure ahir tota la vetllada. I si, últimament he vist coses mediocres al Liceu (fins i tot em vaig donar de baixa de l’abonament popular per poder ‘triar’ millor), però la manca de vibracions d’ahir no me l’esperava

    M'agrada

    • Hola Ferran, però tu vas veure un altre repartiment, el que jo veuré diumenge vinent, per tant tret de l’escena que és la mateixa la resta és tot diferent, inclús que el mateix director amb cantants diferents pot variar la concertació.

      M'agrada

      • Ferran

        Ja, ja em dirás…., vaig anar amb un amic fanàtic de Norma i tambè va sortir escamat…Tampoc entenia quina necessitat havia de desfer-se de la producció de Negrín.

        M'agrada

  10. alex

    Pues al tal Andrea Carè, en la función de anoche silencio prácticamente, después del …mecco al altar… + mi protege mi difende…. ( en la cabaletta, casi no fue al registro agudo del que se mostró más que inseguro )

    M'agrada

  11. Olave

    Yo también tengo muchas ganas de que llegue mañana, miércoles, para disfrutar del conjunto del espectáculo y de todos los atributos vocales del elenco que protagoniza esta ópera a pesar de las carencias que tienen algunos, como muy bien apuntas. Guardo un recuerdo gratísimo de Las Vísperas Sicilianas que le vimos interpretar a Sondra Radvanovsky en el Carlo Felice de Génova hace unos años, aunque aquélla era una ópera verdiana y aunque la coloratura que exige el bolero no se pueda comparar con la de Norma sobre todo en el primer acto, las otras cualidades de su suntuosa voz se muestran, por lo que comentas, perfectamente en la concepción de la sacerdotisa… A ver si hay suerte y se repite el éxito del domingo. La crónica de El País también lo recoge.

    M'agrada

    • Si no filés prim IFL no tindria la meitat de visites que té. Encara que el que digui no sigui compartit per la gran majoria dels meus lectors, aquests volen saber que opino, i això em satisfà. Les entrades de dilluns i dimarts a l’apunt de la primera Norma són espectaculars, 823 visites el dilluns i 316 ahir dimarts, les d’avui encara no s´çon significatives de res, i baixaran bastant, però com que aquesta nit hi ha representació amb el mateix repartiment de diumenge, demà és possible que torni a remuntar i encara que sigui per discrepar, aquest filar prim es considera. Òbviament m’agrada que sigui així, em satisfà.
      Ara sóc jo qui t’envia un petó

      M'agrada

  12. Elio

    Avui he pogut gaudir d’aquesta Norma que esperava amb tantes ànsies. He escoltat massa vegades aquesta òpera (i fins i tot l’he “interpretat” fins a l’avorriment… el concertant del primer acte és molt divertit per practicar la lectura a vista al piano) i tinc la impressió que sóc incapaç de seguir disfrutant-la com abans. Aquest cop, tot i ser de lluny la millor versió que he sentit en directe, se m’ha fet llarga i en alguns moments pesada. La introducció d’oroveso, per exemple, sempre m’ha semblat una meravella que ens transporta a l’època dels druides. Avui l’hagués retallat sense compassió (segur que el mediocre Orovesso d’Aceto no ha ajudat gaire). En fi, tot això són coses meves. Anem a la part més “objectiva”:

    Una amiga que va anar a l’estrena em comentava que els vents van estar bastant malament. Avui s’han equilibrat amb la resta de l’orquestra: han estat TOTS malament. Els meus comentaris no acostumen a ser massa crítics amb l’orquestra i el cor, però avui he sentit veritable vergonya, especialment al final quan els han bravejat. M’he contingut per respecte als molts músics que segur que s’han esforçat al màxim, però ganes de protestar no me’n faltaven. Com pot ser que toquin així una partitura tan simple? I amb un director que es notava que tenia idees (encara que no totes arribessin a bon port, qui sap per culpa de qui) no poden argumentar falta de motivació. Senzillament patètic.
    El cor tampoc m’ha agradat, i ja és la segona vegada aquest any. El Jan, amb qui he tingut el plaer de coincidir, em deia que l’altre dia, assegut en una zona diferent, els va notar molt més equilibrats. Pot ser que el nou director no conegui les particularitats de l’acústica del teatre i això es tradueixi en aquests desequilibris entre les diferents veus?

    Pel què fa als cantants, Radvanovski es, de lluny, la millor Norma que he sentit en directe, però li he trobat massa pegues. Reconec que la seva veu (el timbre exageradament ample i el vibrato) no m’ha agradat mai, però mentre que a Tosca això no em va molestar gens, aquí sí. També m’ha donat la impressió que anava massa per lliure i s’escapava de l’orquestra, cosa que era més evident en els concertants. Res greu, ho se, però quan les expectatives són tan altes… La seva Casta Diva ha estat impecable, es nota que s’esforçava per controlar el seu doll de veu, i de fet ho ha aconseguit. Llàstima que el tempo (culpa seva o de Palumbo) era massa lent, i per mi ha convertit la fervent pregaria en una mena de lectura solemne, tot plegat massa artificial.
    La Gubanova m’ha decepcionat, així de clar. Després de la seva extraordinari Frika (un paper tan antipàtic i potencialment pesat) pensava que seria capaç de conferir més personalitat a Adalgisa. Encara que el personatge sigui una bleda ho podria dissimular millor. Això sí, tímbricament empastava amb Radvanovski com si estesin fetes l’una per l’altre. Preciosos els seus duets.

    I Kunde… M’ha entusiasmat! Reconec que sento una gran admiració per aquest cantant i això em pot condicionar, però tot i així crec que objectivament ha estat esplèndid. Ha sabut dissimular les inevitables carències vocals que té i ha cantat amb una musicalitat envejable. Fins i tot en els greus, totalment sords, era capaç de frasejar amb elegància i, sobretot, amb naturalitat. Ara, sembla mentida que dient tant bé el text després sigui tan maldestre movent-se per l’escenari!

    En fi, se que probablement ningú estarà d’acord amb mi, però jo ja ho he dit 🙂

    Liked by 1 person

    • Acabo de penjar l’àudio de la transmissió de Ctaalunya Música.
      Des de casa m’ha agradat menys que al teatre, això és normal.
      He trobat que Radvanovsky no estava tan segura com el diumenge, sobretot en el segon acte, amb lleus vacilacions en els atacs en pianissim, res greu, però diumenge això no hio va fer.
      Continuo pensant que la seva sortida és poc convincent, ni el recitatiu, ni la “casta diva”, ni la cabaletta em semblen a l’alçada del que fa després, tot i així és una Norma massa tova i excessivament lírica malgrat la veu tan important, no és qüestió de veu, és qüestió de interpretació.
      Tots aquells que li retreien a Caballé que era massa lírica, estàtica i sense dramatisme, no sé que diran ara amb Radvanovsky, Caballé al seu costat és Ana Magnani.
      Jo a Kunde el discuteixo molt perquè acada vegada em molesta més, però amb això com tu amb tot lo altra, no coincideixo amb ningú. Li reconec moltes coses, però no m’agrada com emet la veu, com utilitza i abusa dels portamentos, com obra les vocals i sobretot les canonades que fa en els aguts, ho desvirtuen tot, encara que estiguin perfectament afinats.
      Jo tambñe m’apunto a la Fricka de Gubanova, no sé com pot dir que els duos anaven tan ben conjuntades, no feien belcanto, no em va semblar ni diumenge ni ahir per ràdio, que es produís aquella màgia que Bellini va saber crear amb l’alternança de veus. Els duos aquests són molt complicats i en cap moment els he sentit virtuosos malgrat que les notes hi eren quasi totes menys quan es tenien que fer les coloratures, ja que aleshores tan una com l’altre de cada tres notes en feien una.
      De fet ahir quan va acabar el segon duo la resposta va ser fredíssima, quan normalment el teatre s’hauria d’ensorrar.
      En radigales ha dit que tenim Radvanovsky per anys, de la qual cosa me n’alegro, ara bé, que ens faci un altre repertori, que ens faci aquells Verdi que fa tan bé i s’oblida del belcanto. Possiblement Norma com ella no n’hi ha cap, però més belcantista segurament sí, fins i tot ara.
      Gràcies per deixar-nos la teva opinió operística.

      M'agrada

  13. alex

    Dígamos que ha sido una NORMA de grandes voces la función de anoche desde el propio teatro, con una escena final emotiva y espléndida en cuando a dominio de fiato, canto sostenido y dominio de las medias voces y filados por parte de un poderoso instrumento como es el de Radvanosky
    Palumbo ha estado irregular con los tempi, me ha parecido muy premiosa toda su dirección del Primer acto, con una obertura muy simplista
    Kunde pese a una voz como ya es sabido mate y desgastada, sin registro grave, bien a partir del paso con espectaculares agudos , unido a sus conocidas variaciones en la segunda estrofa de la cabaletta que a mi no me han parecido para nada de mal gusto, todo lo contrario

    Sondra R. que no es la típica Norma de escasa voz ni de cursilerías ni de agilidades porque no las tiene, ha cantado con voz de seda a ratos , con fuerza en otros momentos, combinando un volumen con mucha proyección y unas medias voces y filados excelentes .

    Gubanova como Adalgisa notable voz, pero lineal como cantante ( puede cantar la Adalgisa, como la Waltraute o la Brangäne )

    la producción no molesta, pero tampoco aporta novedades destacables salvo ciertas vestimentas y decorados que parecen salir de la serie ” juego de tronos ” y supongo, no ha resultado barata ( al pobre Kunde, no se si le visten de romano, o de guardián de una nave espacial???), mientras que los galos podrían haber aparecido como acompañantes de Robin Hood.

    M'agrada

    • colbran

      Te contesto a tí, Alex, por centrarme en alguien en particular, pero no para discrepar contigo y sólo respecto a Radvanovsky, a quien he escuchado por radio y no en vivo esta vez, por las razones que ya conoces.

      La Norma de Radvanovsky es blanda, sin vigor ni carácter, sin fuerza. Canta “Sediziosi voci” como si ya estuviera cantando “Casta diva”. “Fine al rito” no tiene ningún ímpetu. “Son miei figli!” no pone los pelos de punta porque carece de patetismo, “Son io…!” no produce ni pena ni comunica dolor. “In mia man” es la cosa más sosa del mundo, interpretada por ella…Enfín sus pianísimos son purísimos, pero colocados a la primera de cambio. Su dicción muy mejorable. Qué queda? Una gran voz que no ha entendido el personaje y parece más bien que cante “La sonnambula” que “Norma”.

      Que venga al Liceu cuantas veces pueda, pero que se olvide del bel canto porque no ha nacido para este género. Pierde el tiempo, por lo que a mi respecta. No me gustó en Perelada y sigue sin gustarme en esta retransmisión. Carece de fuerza y dramatismo. Es más Adalgisa que Norma.

      Liked by 1 person

      • alex

        Gracias por la respuesta amigo Colbran y te deseo lo mejor .
        Como ya he dicho en otros lares, de lo escuchado por radio ( con por cierto, unas tomas de sonido siempre multiplicadas y o exageradas cuando la función va por radio o tv. ) a lo que se escucha en teatro y según la ubicación de cada uno, pueden existir bastantes diferencias y hasta soprendentes

        De lo único que he reescuchado por el audio de Catalunya Música, a Kunde en su aria y cabaletta , se le escuchan unas oscilaciones a partir del centro y de la zona de paso que yo y bastante más gente en el teatro, no se se notaron

        En cuanto a la Radvanosky que no es una Norma de agilidades ni de coloratura ( de todos modos prefiero su Norma sobria como la suya sin inventos raros, que las cursiladas que pueden hacer o hacen hoy en día otras líricas o lírico ligeras con este rol y cuyo nombre puedes imaginarte y que no voy a citar para evitar polémicas)
        Su segundo acto aunque pudieran faltar acentos en el fraseo ( también era más que fría interpretativamente la Norma de la Sutherland), a mi y sobre todo a partir de …cual cor tradisti…, me emocionó realmente y me gustó
        esta combinación de dulzura con ciertas dotes de autoridad cuando más o menos fulmina al “romano prisionero” ; su voz plena, con esos pianissimi y medias voces exhibidas son de una gran calidad técnica, además de mostrar un asombroso control del fiato y o respiración con ese alargamiento o sostenibilidad del fraseo.
        Parte quizás de esa falta de garra de la Sondra, fuese debido a los tiempos ( en el primer acto ) tan premiosos o morosos del maestro Palumbo pero con lo que hay hoy en día en el mercdo actual de sopranos, bravo por la Radvanosky ( aún ssiendo quizás más verdiana que belliniana, por supuesto)

        Por cierto, la Radvanosky ya anuncia para cantar en el Met no sé si en una temporada solo o en varias, la trilogía TUDOR ( Bolena, Stuarda y Elizabetta).

        M'agrada

  14. Kàtia

    Hi vaig anar ahir al vespre fora del meu abonament que no ha contemplat el primer repartiment per el torn D i el T.No ho entenc gaire.Norma em va agrada molt i com estic més tova que una esponja vaig plorar,Sondra R.estava imponent em semblava impossible que aquell fil de veu pogués arribar tan amunt.L’ínic que no em va agradar va ser Kunde,per mí cridava enlloc de cantar però se’l va aplaudir força. Pels quatre gats que componen el cor van fer molt bona feina.

    M'agrada

  15. Agustí Sancho

    Jo també penso que la veu d aquesta dona es mes adecuada per una abigaille o una odabella malgrat l exhibició vocal amb que ens va obsequiar. Es clar que si tingues un color de veu mes clar seria la caballe…per la facilitat de modular i apianar. En quant a Kunde..es cert que mola un ou sentir una veu d aquest tipus . tant cert com que mai havia sentit un tenor spinto sense greus. Aquests van ser completament descolocats i mancats de cap tipus de projecció.
    Per cert. ..algu em pot explicar perque es passa tota l escena de l aria i la cabaletta atonyinant el pobre flavio???

    M'agrada

    • Hola Agustí. Kunde no és un spinto, vaja, jo cerc que de cap manera, com tampoc és un baritenor, ni molt menys un dramàtic. és Gregory Kunde. Pensaràs Quina bajanada!, sí però és que Kunde, amb aquest volum tan gran i el bagatge belcantista i no ho oblidem, d’òpera francesa, que porta al darrere, és adir de bon gust i qualitat musical, ha entrat en un estadi on ningú gossa dubtar del que fa. Hi ha tota una colla que ja l’han encimbellat a aquell estadi on ets diví ho facis com ho facis. Ell ho canta tot, i no tot bé, però ningú li discuteix que no tingui registre greu malgrat necessitar-lo per fer Ballo, Forza, Norma o tots aquets rols que necessiten d’un tenor complert. Ell té molt volum sonor i sobretot uns aguts impressionants, i a l’òpera això afegit a l’honestedat i la musicalitat, és un tresor. No he dit el bon gust perquè jo crec que l’ha anat perdent a força de veure com la veu continua responent de manera miraculosa i conservant el registre agut que fa embogir al públic.
      Escoltant la seva magnífica gravació de Lakmé al costat de la Dessay, sembla mentida que estiguem parlant del mateix tenor que canta Pollione aquest dies al Liceu, i no cal dir el seu Otello de Verdi. una fita tan sorprenent com formidable, perquè de tots els rols inassumibles és curiosament el que canta millor.

      M'agrada

      • Agustí Sancho Bové

        Jo el que penso despres d haver lo sentit en un don pasquale que corre pel youtube es on collons era aquest paio fa 25 anys quan en la seva tessitura tant sols brillaven araiza, blake i quatre de comptats…es clar que fa 25 anys estavem mes que ben servits d altres tenors..i a diari…

        M'agrada

      • Fa 25 anys no agradava gaire en Kunde, per suposat a cap dels que ara els entusiasme, és clar.
        Ara bé, anant al que ens interessa, si comparem el Alvaro qua canta ara Kunde, per no parlar del Riccardo, és inevitable anar als 70/80 per trobar els darrers referents que encara a hores d’ara no s’han superat.

        M'agrada

  16. bocachete

    Vaig anar-hi ahir, dissabte. La veritat, feia temps que no es veia el teatre tan ple i, sobretot, tan entusiasmat al final. Feia anys (llevat d’algun recital) que les ovacions no eren tan unànimes ni continuades. I feia anys on l’impacte global d’una producció no era tan gran. Feia goig sentir tanta gent que sortia contenta de la funció, molts dient “això abans era més habitual” o “quan feia que no gaudíem així”. La veritat és que globalment, va ser una gran funció. Potser ja porten rodatge, però l’orquestra no va desafinar ostensiblement: sí que és cert que Palumbo té moments, si no wagnerians, sí excessivament fort, per al que es pot esperar de Bellini. I, ja posats, amb les veus que canten, el resultat és espectacular, amb una aguts que sobrepassen d’una muralla sonora, però em temo que Palumbo mantindrà el mateix to amb l’altre repartiment i el desequilibri serà desastrós. Kunde comença amb un ímpetu poc habitual, com volent “marcar terreny” abans que surti la Norma… Se li noten cosetes, i l’edat en alguns moment, però fa un paperàs. I Radvanovsky té moments gloriosos. En la primera cabaleta, va col·locar un agut esplèndid, d’una sonoritat trompeteril (molt musical) i de facilitat gairebé insultant que va omplir el teatre (era al cinquè pis i se sentia amb un volum que a d’altres només ni se les sent a platea): a un habitual de la fila del darrere se li va escapar un sentit “Hòstia!” (amb perdó) que es va sentir en la rodalia i que, d’alguna manera, sintetitza una impressió de sorpresa davant una manera de cantar que feia temps que no se sentia. Coincideix, però, que no em va emocionar (per no dir que no va dir-me res) en l’escena del frustrat parricidi: sí, actual, però el “Son miei figli” va quedar en poca cosa. O el “Son io” del final, certament ben dit, però sense el clímax emotiu que hauria de transmetre. En general, ja s’ha dit tot i no cal afegir-hi gran cosa més. En tot cas, no pot negar-se una grandíssima veu amb un gran talent.
    La producció és correcta: en destacaria una il·luminació amb moments molt brillants que francament tenia un sentit dramàtic. No vaig acabar d’entendre el carro aquest tan polivalent on va pujant tothom. El “pi de Centelles” que diu el Joaquim, té un moment d’arbre de Nadal, amb les llumetes, però té el seu què, amb l’ombra projectada en alguna escena que fa bonic. El vestuari… molt dolent: el pitjor de la funció. Les gal·les anaven a l’última moda de Lutetia, “a la romana” com calamars qualssevol; els romans, ni se sap i Norma… no sé jo. Però no deixa de ser un aspecte menor.
    En fi, que, de moment, la funció més rodona en conjunt de la temporada. Realment, Arabella segurament era més rodona: tothom va cantar bé, en l’estil i vocalitat adequada, etc., etc. Però és més probable que quedi en la memòria una Norma imperfecta com aquesta que l’Arabella més perfecta que es pogués trobar: hi ha un plus gens objectiu en aquesta òpera que provoca aquestes injustícies… Què hi farem! En fi, que si algú encara pogués anar el dia 17 (que sembla que no, que estaven exhaurides les entrades), que no se la perdi.

    Liked by 1 person

    • Gràcies per la crònica bocachete, aquesta sensació que transmets és la generalitzada. A veure si els nous responsables capten el missatge que aquest èxit els vol dir, comprant amb el desgraciat barbiere està ben clar, per si algú no ho ha entès.
      Pel que fa als que van tard i ja no tenen oportunitat de veure aquesta Norma, el dia 17 la passen per els cinemes de mig món, que no facin tard també al cinema.

      M'agrada

      • rosetapiccina

        Jo també vaig ser-hi dissabte, i em va agradar l’orquestra, el cor i Kunde. Segurament vaig ser l’única de tot el teatre a qui no va agradar la Sondra. Pot ser el meu problema és que jo portava un empatx de Caballé/Sutherland/(Callas). La potència i algunes altres habilitats esportives de la soprano no em van fer gaudir com jo esperava de la per mi meravellosa música d’aquesta obra. La Casta Diva em va semblar especialment lletja. Avui he tornat a sentir la Norma de la Caballé per recuperar el bon feeling.

        Liked by 1 person

      • Potser dissabte tenien un bon dia, perquè diumenge l’orquestra va tornar a sonar vulgar, amb errades i una sonoritat gens atractiva. pel que a a Kunde no insistiré, perquè entenent que sigui un fenomen en a mi no m’agrada el seu estil, això sí escoltar els seus aguts em renova la sang, però un tenor belcantista no hauria de ser només un depuratiu.
        pel que fa a Radvanovsky ja he dit la meva, que pràcticament no es compartida per ningú, però si en arribar a casa vas escoltar a Caballé, m’entens una mica més que la resta.
        Gràcies per deixar la teva opinió.

        M'agrada

      • Agustí Sancho Bové

        Perdó. ..jo si comparteixo lo de la ravandoska ( ja se que mai podre escriure aquest nom be igual que dvorowstsky)😃.
        a mi em sembla una veu mes pels primers verdis i el timbre em recorda a la dimitrova.

        M'agrada

      • Pels primers i els darrers. És una veu verdiana amb certes capacitats per les coloratures (Elena de I Vespri Sicilianni, per exemple), també per la Elvira de Ernani, per AMelia, i és clar, Attila, Abigaille, no ´se si el Macbeth, perquè és una mica tova, el seu belcanto no m0acaba de satisfer, perquè en aquesta vida no tot és una veuarra i hi ha coses que no són per aquesta veu. Tot i així és capaç de fer uns pianíssims de somni.

        M'agrada

  17. Raúl

    Jo hi vaig anar dissabte i en vaig sortir enormement satisfet.
    Radvanovsky va ser la que de lluny més em va agradar, de ben segur la seva Norma la recordaré per sempre.
    Kunde també em va agradar molt, un plaer haver-lo pogut escoltar.
    Pel que fa a la resta de cantants més o menys opino igual que tu.
    Tant de bo aquest pogués ser sempre el nivell de les funcions del Liceu, aquest any ja era hora de poder sortir plenament satisfet!

    M'agrada

  18. Josep M

    Hola, les bones referències tant aquí, com a d’altes llocs, em varen animar a mirar de trobar entrades i ara puc dir que vaig ser molt afortunat d’aconseguir-ne una, a un preu mes o menys pagable, per ahir. Feia molt temps que no veia una òpera en directe i la veritat es que en vaig gaudir. La vaig trobar molt equilibrada i això, es fonamental. La part estrictament vocal la deixo en mans del entesos, jo no puc aportar gaire cosa, la veritat.
    Amb petits matisos, ho vaig trobar tot molt adient, evidentment la grandiosa Sondra, no es ni la Caballé ni la Callas, segurament el Kunde, segurament el vestuari, l’orquesta…, però segurament costarà tornar a veure en directe una Norma d’aquest nivell global.
    Per a mi va ser un espectacle extraordinari, però potser el més extraordinari es que va ser a casa, i això em sembla que passa poc sovint…

    M'agrada

    • Benvingut a IFL, Josep M.
      Gràcies per deixar-nos el teu comentari. M’agradaria molt que sempre estiguéssim a l nivell d’aquestes representacions de Norma, però malauradament aquesta temporada no està sent així, tant de bo a partir d’ara tot siguin èxits.
      Espero que aquesta intervenció no sigui l’última, tens le sportes obertes per comentar tantes vegades ho desitgis.

      M'agrada

  19. Rosa Gelpi

    Hola Joaquim! Ayer asistí a la última representación de esa Norma que tantos y distintos comentarios ha suscitado. Iba muy concienciada y posiblemente demasiado influenciada de tantas opiniones leidas y oídas desde el estreno. Soy una admiradora de Radvanovsky y me gusta mucho Kunde.
    Empecemos por la mezzo, no me convenció Gubenova, un amigo que la oyó en el Met me dijo que me iba a siorprender y lo hizo pero en negativo. Tiene una linda voz y tuvo una actuación muy digna, pero la rival de Norma tiene que ser otra cosa, Sondra se la comió con patatas, no sé quién podría ser ahora, rival de esa Norma de voz de otra galaxia, quizàs Barcellona ? Lo dejo para los expertos como ud admirado Joaquim. Los duos Caballé-Cossotto (salian chispas) o Sutherland-Horne e incluso una versión concierto aquí en Barcelona con Sweet-Zajick son historia que nunca volverá.
    Kunde flojeo al principio, no me gustó el fraseo, pero conforme avanzaba la función fue un excelente Pollione y hacia el final cantó sobresaliente, los aplausos le hicieron justicia.
    De Radvanovsky se ha dicho todo, tiene una voz de otro mundo, suscribo todo lo que ud escribe y más, escucharla en vivo es una experiencia para recordar. Las grabaciones no le hacen justicia. Yo aún estoy en schock, fue una emoción indescriptible.
    En lo que difiero bastante, tomando como referencia la función de ayer, es en la dirección de Palumbo, me pareció magnífica y la orquesta, criticada con razón en funciones anteriores y aunque mejorable muy digna y en evidente progresión.Y del coro opino lo mismo, siempre la mejora es deseable pero si el conjunto de orquesta, coro y cantantes son capaces de emocionar
    ya no pido más.
    Recordaré esa Norma y agradezco que hayamos podido gozarlo en casa, en nuestro Liceu.
    Las octavillas lanzadas desde los pisos de arriba para Radvanovsky, un detalle que seguro agradecerá y que sin duda merece sobradamente.
    Bravo Sondra !!

    M'agrada

    • Muchas gracias Rosa por la crónica.
      Sin duda Radvanovsky ya ha entrado en la galeria de cantantes míitcas del Liceu, teatro que siempre se ha caracterizado por su fervor hacia los grandes cantantes con grandes voces, y ella és grande como artista y tiene una voz enorme.
      Parece ser que está entusiasmada con el Liceu y su público y ya tiene apalabradas o firmadas futuras actuaciones, por lo tanto la veremos muy a menudo, cosa que me satisface enormemente.

      M'agrada

  20. Leonor

    Poco más puedo añadir; estuve en esa función, el sábado y confirmo la explosión colectiva de apoteosis, de derroche, de locura, desde el escenario al público y viceversa por lo que Sondra y Kunde se crecieron y ofrecieron lo mejor de si mismos y valor, arrojo. Para recordarla.
    Un derroche espectacular.
    Maravilloso.

    M'agrada

  21. Jan

    Bé, ara que ja he vist ls funcions del 11, 12 (segon cast), 14 i 17 puc opinar.

    Començaré per l’orquestra. El dia de l’assaig em van semblar molt bé. Estava al 2n pis a la punta i malgrat aquest volum un pèl exagerat em van agradar. I sobretot em va semblar que Palumbo feia una lectura original de la obra un pèl lenta a vegades (“Casta diva” ja m’agrada lenta) i un pèl ràpida (“guerra guerra”). Però passats el dies cada vegada han estat pitjor arribant al dia del cine amb un so de poca qualitat i fins i tot es van descuadrar en algun moment. Millorable malgrat que Palumbo té idees i en algun moment aconsegueixen sonar molt bé.

    El cor. Doncs em va passar una mica el mateix que amb l’orquestra però en general em van agradar molt més. El dia de l’assaig molt bé, l’11 no gaire i els dos derrers dies molt bé. M’hagués agradat que fessin cara de voler guerra, se’ls veia massa tranquils. El 17 em va semblar que els del cine els havien dit que fessin més cara d’enfadats, em van semblar és ficats en la interpretació.

    Raymond Aceto no ho fa malament, la veu és sonora menys els aguts que se li queden enrere però bé. En l’escena final va saber donar el toc just d’emoció en les seves frases. Bé.

    Ana Puche i Francisco Vas molt bé en els seus rols. Bravi!

    Ekaterina Gubanova no em va acabar de fer el pes ni en l’assaig ni el dia 11, però el 14 va estar fantàstica (?) i el 17 també va estar molt bé, sense estar tant bé com el 17. Els aguts son treballats però va fer una bona Adalgisa. La veu és maca. Notable.

    Gregory Kunde té una veu extranya, poc brillant i no gaire bonica però amb volum. L’emissió com dius és extranya però com canta! Em va fer gaudir. Aquests aguts no els sentim massa sovint. Em va agradar que fes un Pollione matisat i que fes variacions en la seva ària tot i que penso que no li costen gens ni mica. Gran Pollione. Quin “In mia man” ens van fer amb la Radvanovsky el dia 17! Mare meva!

    Per acabar…. SONDRA RADVANOVSKY. Quina Norma!!! Ja és una Norma de referència amb totes les pegues que s’hi vuluin trobar (totes en tenen alguna de pega). La veu és extranya però per a mí no és lletja sense ser la Tebaldi pel que fa a la bellesa de la veu. Té una extensió que li permet fer uns greus audibles i rotunds a la vegada que li permet fer un Re sobreagut al final del primer acte. Impressionant! A més, amb aquest volum que té, té la capacitat de fer reguladors i pianíssims de somni. Les coloratures van estar pràcticament exactes sobretot el dia 14 (funció rodona) i el 17, i els altres dies que la he vist m’ha semblat que les feia amb més que solvencia.
    El que més m’agrada d’aquesta soprano és que la interpretació dramàtica te la creus. L’escena final de la Radvanovsky sols l’he escoltat d’una manera igual d’emotiva i emocionant per la Caballé a Orange. És la Norma de l’actualitat. Altres papers belcantistes no se que tal els farà (em sembla que li queden més irregulars) però aquest potser perquè el té més rodat o perquè s’adiu més a la seva veu i manera de cantar, el broda! Jo pensava que després de la inoblidable Tosca no es superaria, i sí. Aquesta Norma per a mí és el millor que ens ha fet al Liceu. I mira, m’atreviria a dir que la funció del 14 és del millor que ha fet a la seva vida. Quina Norma!

    Realment em sento orgullós d’haver vist aquesta Norma. No l’oblidaré mai 🙂

    M'agrada

    • Moltes gràcies Jan per la teva opinió detallada i argumentada.
      No vull entrar en valoracions de percepció personal, perquè en aquí només val la percepció de cadascú.
      Radavanovsky està clar que ha fet una evolució notable de la seva primera Norma, la de pEralada o la de San Francisco molt més recent i hi ha una exhibició vocal admirable que arrossega amb justícia al públic.
      La veu és molt gran fet que no vol dur que sigui una dramàtica, i menys coloratura, el seu handicap, però vaja les treu amb correcció. En canvi hi ha un aspecte ben curiós en la seva Norma, i és per a mi la manca de intensitat dramàtica en com diu les frases més dramàtiques, fet que la distància de les meves Norma preferenvcials, ja siguin dramàtiques de veritat com Callas o Cerquetti, ja siguin líriques o Spinto, com Caballé.
      Per això i en aquest sentit, comen la perfecta dicció, la senyora Wilson em va convèncer més tot i que la seva veu és molt menys important i el seus recursos molt menys espectaculars.
      Amb Kunde com que és una cosa exclusivament de gust, encara que de registre també perquè té molt agut i cap greu en un rol com aquest on els necessita. però també entenc que la veu immensa i els aguts d’escàndol tenen la seva “gràcia”.
      El que és incontestable és que funcions com la Norma són el que li convé al Liceu i no sé si el que ens espera anirà per aquí.
      Repeteixo, gràcies per explicar-nos-ho. Saps perfectament que aquí és pot opinar de tot i tothom.

      M'agrada

  22. Rosa Gelpi

    Jo demanaria el audio del dia 17 per comparar el del dia de la estrena del cual discrepo amb la direcció de Palumbo i a més segons veig i llegeixo l’ actuació de Sondra va ser millor aquest ultim dia, crec que poder conseguirla i guardarla val la pena

    M'agrada

  23. Guillem Tnom

    Molt bones,
    Nou d’avui mateix … Us saludo a totes i a tots …
    I al mestre Joaquim, moltes gràcies x l’iniciativa i, sobretot, x l’esforç …
    Naltros tenim el torn de dissabtes … Es clar, el 14 …
    Tot i q em considero vidu de Callas i de Sutherland (segones nupcies) … he trobat aquest magnífic blog fent-me amic de miss Radvanovsky (Facebook).
    Jo sempre acabava Norma amb el trio. El segon acte … El vaig descobrir dissabte 14.
    De vegades, x la feina q li porta reduir el volum, em recorda a la Sra. Gulín … q tant m’havia fet gaudir de jove …
    A veure Sigfried … i Tristan, modalitat “cita a ciegas”
    Per cert, il sopracutto del final del trio … ningú el sent x sobre del re? A mi em va semblar sostingut (mi bemoll, com les grans, excepte Caballe, es clar)
    Renovo salutacions. Fins aviat!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: