IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN


No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana.

Feia temps que no escoltava a l’orquestra del MET tan grisa i mancada de guspira, tan sorollosa i poc matisada. El senyor Abel ho ha aconseguit.

Pel que fa al l’equip vocal la millor de tots i amb molta diferència és Kate Lindsey, que per altre part crec que és la que més canta de tots. La veu és preciosa, és una cantant distingida i exhibeix una línia exquisida. Té talent i el  transmet, té encant, és elegant cantant i actuant. M’agrada molt

També m’ha agradat, però menys, la Giulietta de Christine Rice, amb una veu poderosa i amb totes les possibilitats hagudes i per haver, però en aquesta Giulietta imperdonablement o potser no era culpa exclusivament seva, amb un cant més monòton, sense la luxuriosa exuberància que la cortesana veneciana ha de transmetre.

La veu de la soprano russa Hibla Gerzmava és interessant, amb possibilitats, de color atractiu mentre es situa al centre del registre, altra cosa és la expressió, el sentit dramàtic i la monotonia del seu cant, i pel que fa a la tècnica, és clarament millorable, ja que la seva veu es tensa i vibra en la zona aguda, molt limitada i poc lliure. Antonia és el rol més emotiu i dramàtic de l’òpera, però la senyora Gerzmava no va emocionar-me gens.

Pel que fa a la Olympia de la soprano  nord-americana Erin Morley és de les més grises i menys espectaculars que he escoltat mai, i això que ella ho intenta amb unes notes sobreagudes arriscades, però ni li surten bé, ni acaben enlluernant que és el que s’espera d’una Olympia. La prova evident és que quan acaba l’ària el públic  tan agraït del MET respon amb una fredor impròpia.

Molt bé la veu de la mare d’Antonia, de la mezzosoprano russa Olesya Petrova.

L’equip masculí m’ha semblat molt decebedor, no és que esperés gaire, però encara m’ha agradat menys del que esperava.

Quan vaig veure per primera vegada a Vittorio Grigolo al Liceu amb aquell Cassio de l’Otello vaig pensar que teníem un nou tenor pel futur, el futur ha arribat i aquest nou tenor no és Grigolo, o no ho és com jo creia que podia ser-ho.

Grigolo és un cantant discret, amb una veu limitada que quan l’ha de forçar perd tot l’escàs atractiu que posseeix i crida. No és molt creatiu, ni té un fraseig especialment interessant, sembla un cantant de rols secundaris que l’hagin cridat a última hora per fer un cover, en cap cas em sembla mereixedor d’interpretar rols tan importants com Hoffmann en un teatre com el MET. Si no fos que el seu físic és agradable i desborda joventut i empenta “avillazonada” no entendria res, de fet no ho entenc, però cada vegada estic més convençut que l’òpera s’està convertint en un divertiment en lloc d’un art, i per això,perquè és un entreteniment per passar l’estona es pot acceptar una interpretació com la de Grigolo en aquest Hoffmann.

El cas de Thomas Hampson és més preocupant, si bé ell ha demostrat en alguns dels camps i estils als que fa front en la seva ja llarga carrera, que és un magnífic, un excel·lent cantant, però precisament per això, hauria de saber que els quatre dolents no són per a ell, que ell no té la veu per fer-ho, que no canta, que parla, que si no té el registre greu per ser un baríton en molts dels repertoris, molt menys els té en un rols que necessiten o un baríton dramàtic o molt millor un baix-baríton. Sent els quatre rols tan importants en la veu de Hampson resulten ínfims, ni malèfics en la intenció, ni molt menys en el cant, Una veritable nul·litat.

Discret Tony Stevenson, tenint en compte que a ell li toca cantar el pitjor de tota l’òpera, els insofribles cuplets de Frantz.

Entre la resta dels rols només crec veritablement destacable a Dennis Petersen, que sembla si més no que vocalment a hores d’ara ja podria assumir amb més solvència que Hampson, els quatre dolents.

Finalment la producció:

De Bartlett Sher ja coneixia les produccions de Il barbiere di Siviglia, L’elisir d’amore i Le Comte Ory del MET i el celebrat South Pacific de Broadway amb Kelli O’Hara i Paulo Szot. Aquests Contes és la pitjor amb diferència. És una producció confusa, fosca i no només per la manca de llum i color. El món fantàstic, oníric i psicològic dels relats de Hoffmann es perd en un disseny que té pretensions de ser intel·lectual, ambientat a principis del segle XX sense que tingui una explicació especialment raonable, i vestida amb uns dissenys veritablement lletjos. No hi ha en aquesta producció, o jo no l’he sabut trobar, poesia, ni tan sols en l’acte d’Antonia, ni màgia. Tot m’ha semblat pla, genèric i sense emoció, i l’intent de recrear el món visual de Magritté, un opció que semblava inicialment una via interessant, crec que Sher no la va saber desenvolupar amb la fascinació del pintor belga.

Teatralment es segueix bé la trama, al menys si la coneixes d’antuvi, no hi ha dramatúrgies paral·leles, ni deconstruccions, tot és com ha de ser, no hi ha cap sorpresa entre les tenebres d’un escenari on a vegades és difícil no aclucar els ulls per l’esgotament del no res.

Aquí ho teniu, i fins i tot podeu escollir els subtítols    

 LES CONTES D’HOFFMANN

Jacques Offenbach-Jules Barbier

Hoffmann…………….Vittorio Grigolo
Olympia……………..Erin Morley
Giulietta……………Christine Rice
Antonia……………..Hibla Gerzmava
Stella………………Hibla Gerzmava
Lindorf……………..Thomas Hampson
Coppélius……………Thomas Hampson
Dappertutto………….Thomas Hampson
Dr. Miracle………….Thomas Hampson
Nicklausse…………..Kate Lindsey
Muse………………..Kate Lindsey
Andrès………………Tony Stevenson
Cochenille…………..Tony Stevenson
Pitichinaccio………..Tony Stevenson
Frantz………………Tony Stevenson
Luther………………David Pittsinger
Nathanael……………Dennis Petersen
Hermann……………..David Crawford
Spalanzani…………..Dennis Petersen
Schlemil…………….David Crawford
Crespel……………..David Pittsinger
Mother’s Voice……….Olesya Petrova

Director musical……………Yves Abel

Direcció d’escena…………..Bartlett Sher
Escenografia…………Michael Yeargan
Disseny de vestuari……..Catherine Zuber
Disseny de llums…….James F. Ingalls
Coreografia………..Dou Dou Huang

New York, 31 de gener de 2015

ENLLAÇ vídeo

https://mega.co.nz/#F!SEtBkSzT!tzGBwywrvPoxLrzg7mKb0g

Demà tocarà la Norma del Liceu, tot un repte.

27 comments

    • Això no sé si vol dir que encara et va agradar menys que en a mi, o si estàs completament en desacord amb la meva valoració.
      . perquè ben bé podria ser que en Grigolo t’hagués agradat molt, no serà el primer i l’últim 😉

      M'agrada

      • Xavier C.

        No ho has acabat d´agafar perquè no ets futbolero. Quan el millor del teu equip ha estat un defensa o el porter… és que has fet un partit molt dolent!
        Diria que no ens va acabar de fer el pes a cap dels (poquets) que hi érem. Musicalment ensopida (i això, amb Els contes i una orquestra com la del Met, és de querella criminal), l´escena fosca i irrellevant (però posem-ho en interrogant, que en Miquel -que d´això en sap molt més que jo- tampoc tenia una visió tan i tan negativa), de les noies l´única que em va mig agradar va ser l´Antonia, i de Hampson ja ho has dit tu tot. Així les coses, i potser perquè no esperava res bo d´ell sinó més aviat tot el contrari, l´únic que salvaria va ser precisament en Grigolo. Que, per sorpresa de propis i estranys, vaig pensar “ah… bueno… mira, tu… dintre de tot, encara ho ha fet prou bé”. Qui ho hauria de dir… Deu ser allò que diuen que al país dels cecs, el borni és el rei.

        M'agrada

      • Home! explicat així tenim un problema, perquè si a un equip el protagonista és un porter o el defensa…El tenor quasi sempre és el davanter i en el Hoffmann encara més, dir que el Grigolo ha estat un defensa o un porter és quasi pijor que dir que és un actor de repartiment, un secundari.
        En fi, trist, perquè de Hoffmann’s tots o molts tenim el record de Kraus, de Domingo, de Araiza, de Shicoff, del millor Villazón.. i és clar en Grigolo per a mi és un recull pilotes sense possibilitat com en Guardiola d’acabar fent història, ara ja no.

        M'agrada

  1. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2015 | Beckmesser

  2. Fernando S.T.

    Estamos de acuerdo, aunque tu eres muy severo.
    Las voces inapropiadas o insignificantes.
    Cuando me repuse de la decepción me vi. el DVD de Domingo, Cotrubas, Serra y Baltsa
    Qué ópera tan maravillosa!

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Res va estar a l’altura d’aquesta superba òpera. Però ho és tan de superba que malgrat les mancances de cast i d’escena en uns quants moments em va fer oblidar que estava davant d’una molt pobre producció. Aquesta òpera, amb cantants i escena adients, és una experiència musical i dramática inoblidable.

    M'agrada

  4. ToniG

    Una gran decepció. Encara em sorpren que un director, una sola persona pugui fer sonar de manera tan mediocre una orquestra que ens te acostumats a l’excel·lència en totes les representacions. El cast senzill, massa pel MET i la producció lletja.
    El nivell del MET ha decaigut molt ultimament, esperem que nomes sigui temporal.

    M'agrada

  5. willy

    Muchas gracias Joaquín por mantenernos al día con estas producciones del met y otros importantes teatros, por lo que he visto esta versión incorpora un final alternativo muy interesante ,

    M'agrada

    • Este final ya no es alternativo, a pesar de las mil y unas versiones posibles de una ópera inacabada y por tanto eternamente manipulada, esta parece ser, hasta que no salga otro que haga una nueva versión crítica, la oficialmente aceptada como definitiva.

      M'agrada

  6. Estupenda crònica as always.
    Contenta dels teus comentaris sobre Grigolo que, segons em va semblar a la Manon de Covent Garden, és una icona d’un determinat públic que solament li exigeix ser guapo i que ja se suposa que canta bé. Aquest home crida i crida i quan fa un recital de música lleugera en un estadi no és menys dolent que quan té la osadia de fer òpera…és clar que si els grans teatres el van contractant és allò de “Busca sort i fota’t a jaure”.

    M'agrada

  7. Ad

    Desde que vi el reparto dije que no iría a verla, así que pasé el sábado haciendo otras cosas. Ahora que la veo (¡Gracias por el video! :)) creo que tomé una buena desición. Les Contes d’Hoffmann da muchas posibilidades tanto musicales como de puesta en escena, y a mi gusto esta producción falló en ambas.

    Estoy de acuerdo que Kate Lindsey fue lo mejor, los demás de grises a malos, lo que considero casi un delito tratándose del MET. A Thomas Hampson se lo paso porque el ha probado que es un gran cantante, creo que simplemente no fue una buena decisión tomar el papel de los 4 malos. Olympia/Antonia/Giulietta no me gustaron nada. Grigolo ni hablar, nunca me ha convencido (solo me gustó en Rigoletto), la balada de Kleinzach me pareció especialmente mala. En fin, de entrada no tenía muchas expectativas de esta producción.

    M'agrada

    • Ni los cuatro villanos, ni los Verdi dramàticos, ni tantos roles inadecuados,, Hampson es un excelente cantante, exquisito diría yo, pero querer emular a sus ilustres compatriotas en la cuerda de barítono, me parece una desvergüenza.

      M'agrada

  8. colbran

    He visto con mucha atención esta grabación, gracias a la gentileza de Joaquim, porque no quise hacer el mínimo esfuerzo para asistir al cine (tenía la entrada comprada, ya que yo fui el primer abonado de toda la temporada) para ver un reparto encabezado por un tenor de tercera categoría y que sería un aceptable comprimario pero nunca un primer tenor. La gracia debe consistir en su encanto (?) personal, según subrayó el director de escena -que debe estar por sus “huesos”- porque me niego a ceer que lo sea por su categoría vocal.

    El reparto ha sido anodino en general, a mí ni me ha gustado Rice, por no mencionar la mediocre Antonia, su madre y la barata Olympia. La única cantante de interés ha sido Kate Lindsey, aunque tiene el “handicap” de su muy opaca voz, con lo que no sé cómo debe “correr” su voz en vivo ,en un teatro, si no va acompañada de la célebre “ayuda” amplificada del Met. La escena terriblemente oscura. Los atuendos ridículos, en especial los femeninos. La dirección actoral infame y la dirección musical una auténtica plasta, cosa lamentable ante una orquesta como la del Met.

    Se han cargado una ópera que es una de mis favoritas de todo el repertorio. Me he aburrido soberanamente y que esto me suceda con una obra que yo calificaría de maestra es muy triste..

    La temporada actual del Met es casi lamentable y yo diría que la peor función de la temporada -hasta el momento- ha sido la que se comenta en este “post”..

    Capítulo aparte merece destacar la incalificable actuación vocal y escénica de un barítono sin graves ni agudos que en su momento los franceses calificaron de “le Roi”. Debiera abadonar la escena operística para siempre y dedicarse al Lied que es el estilo que mejor controla o controlaba.

    De las 25/30 versiones o más que tengo de esta ópera en audio o vídeo esta es la peor.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: