IN FERNEM LAND

SIMON RATTLE DIRIGEIX A LA LONDON SYMPHONY I BARBARA HANNIGAN (vídeo)


Sabeu els que fa temps que em seguiu, que en la mesura del possible m’agrada portar a IFL l’actualitat però sempre subjecta a tota mena de músiques, estils i repertoris,  per tant avui després de parlar tant de belcanto, he trobat molt terapèutic i depurador oferir-vos un concert que va tenir lloc al Barbican de Londres el passat 15 de gener, i que va tenir com a protagonista al director anglès Sir Simon Rattle, que tot sembla indicar que serà el nou director de la London Symphony Orchestra quan deixi Berlín, per oferir-nos un concert amb l’orquestra londinenca que a aquestes alçades no hauria d’espantar a ningú, malgrat que les obres programades siguin de compositors encara estigmatitzats per a massa melòmans:

Anton Webern
Sis Peces per orquestra op. 6
Alban Berg
Tres fragments de ‘Wozzeck’
György Ligeti
Mystères du Macabre
Igor Stravinsky
La consagració de la primavera

A part de l’espectacular Stravinsky que estic segur que uns deixarà meravellats, el concert ofereix la possibilitat d’endinsar-nos una vegada més en el repertori més assequible de Webern i Berg, alhora que retornar al Macabre  de Ligeti amb una explosiva Barbara Hannigan, que de ben segur veient les fotografies que encapçalen l’apunt ja us en han vingut ganes.

Aquesta gran cantant canadenca que ja ens ha visitat vàries vegades és tota una força de la natura, tocada per la  gràcia de les muses  i que fan que qualsevol de les seves actuacions siguin per si mateixes un esdeveniment. La interpretació de la “poca-soltada” de Ligeti és hilarant, brillant i explosiva, mentre que en la dramàtica intervenció de Wozzeck, potser amb una veu és massa lleugera per la Marie, evidencia la versatilitat dramàtica  per passar d’un món dramàtic, tràgic i sever a l’altre, només amb un entreacte pel mig (amb una interessant entrevista). No us ho perdeu és la sublimació del histrionisme escènic. Una festa vocal i dramàtica.

Estigueu segurs que us deixo un magnífic concert amb una LSO pletòrica al capdavant d’un director que s’està reivindicant per substituir a Gergiev com a principal director i tornar a la seva terra després de la seva llarga estada a Berlín.

Només amb la demostració que exhibeix a la Consagració de la primavera ja us quedareu aclaparats, però és que a més a més, el concert té més, molts més al·licients amb les peces de Webern i l’assequible Berg dels colpidors tres fragment de  Wozzeck i Hannigan, és clar.

London Symphony Orchestra
Direcció Simon Rattle
Barbara Hannigan (soprano)

Barbican Hall, Londres, 15 de gener de 2015

ENLLAÇ vídeo

https://mega.co.nz/#F!rR0XxDhJ!ouLf2LgfemgZFrIN5GWSDA

Demà Andreas Scholl al Liceu.

18 comments

  1. Moltes gràcies. És molt interessant. En el meu cas, que no m’atrau massa la contemporània, les peces seleccionades sí que m’agraden excepte Ligeti, que solament aguante com a banda sonora de Kubrick. Quants a la cantant, és evident que el seu “look” és clarament de “Lolita”, també de Kubrick,, i Nabokov entre altres, i és clarament una fantasia pedòfila molt al gust dels japonesos – allí les “lolites” – causen furor. Això sí, queda tot molt bé tant en la part musical com dramàtica. Acabe – i espere no t’ho prengues a mal – però com vaig dir el mestre Simon Rattle és un dels valedors de Dudamel per a Berlín.

    Salut.
    Regí

    M'agrada

    • Home Regi una fantasia pedòfila?, la senyora Hannigan encara que és molt jove fa anys que és adulta i molt adulta, i ni disfressada de Lolita passa per una adolescent amb ganes de gresca. En fi, ho veig una mica retorçat i sabent que el fragment de Le GRand Macabre és el que és…hagués pogut fer-ho pornogràfic, t’ho asseguro.
      Rattle s’equivoca, també s’equivoca, i si creu que Dudamel és el director que l’ha de succeit podria ser que tingui por que si el que li va al darrere sigui realment bo, l’oblidin o li faci ombra, i ara sóc jo el retorçat, mentre que si és Dudamel…

      M'agrada

      • Em sembla molt atractiva aquesta dona i fa un bon paper, sense dubte. “Lolita” es una novel.la de culte. Jeremy Irons està d’allò més bé en la peli moderna sobre el tema. Però no em digues que no es tracta d’una fantasia “pedòfila”. Solament li falta xuplar un gelat o un lollypop. Mentre la fantasia no passe de ser això, una fantasia, no passa res. En un altre lloc comentava la cosa. Pot explicar-se des de la filosofia de Schopenhauer o la psicologia de Freud. Tots es redueix a la multiplicació de l’espècie. Quan la Papagina de la Flauta va disfressada de velleta, Pamino la rebutja, però quan descobreix que és no una “dona” sino una “noieta” li falta poc per anar per ella com si fos una ampolla de vi.

        Sobre Rattle, dir que no és l’únic. Abbado i altres també. Ara, jo preferisc a Thielemann que manifestà la seua voluntat de rescatar l’escola directorial alemanya que Wagner va iniciar.

        Petit comentari “polític”. Aixó com a Dudamel el tracten de “radical xavista”, l’alemany va ser acusat de nazi, cosa que ell negà. L’acusà un locutor en una retransmissió de Bayreuth, no era Arteaga, sino un que no semblava saber molt del tema.

        Resumint, que l’actuació està molt bé. D

        M'agrada

      • Errada de les grosses: Qui es fixa en Papagena és -lògicament – Papageno, no Tamino que és el príncep enamorat de Pamina.

        Se m’ha acaba d’acudir una cosa. Una versió de la Flauta on Sarastro no siga tan virtuós – que all`de la virtut és prou avorrit – i s’enamore de Monistatos. No escric els “detalls”, que són tipus Querelle-Fassbinder, un director de “culte” no apte per a menors.:D

        Gràcies per la filmació.

        M'agrada

      • Doncs no m’ho sembla Regí, ho sento, no estic veient una nena, estic veient una dóna adulta amb un vestit de colegiala, no és una Lolita, és una que fa de Lolita i això canvia molt la percepció. mentalment estic en un altre estadi que el teu.

        Abbado era un director grandiós, que també tenia les seves debilitats, perquè per sobre de tot era un home.

        Si ara tingués ganes de fer soroll et parlaria dels comptes de Venezuela al banc suís, però no ho faré, no insisteixis.

        M'agrada

      • No… si ara va a resultar que sóc un pedòfil xavista. La dona fa de “Lolita”, oi que sí. És clar que no és una menor, però es evident que va vestida de “colegiala”. Hi ha un subgènere porno per aquestes coses.

        M'agrada

  2. Compositors molt durs per la meva sensibilitat. Voldria que m’arribessin però no em causen cap impacte i em limito a pensar que amb molta legitimitat experimenten amb el so en un moment que la melodia ja ha fet cims de grandesa.
    Kis.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: