IN FERNEM LAND

LICEU: RECITAL ANDREAS SCHOLL


Andreas Scholl Liceu 001

Com podeu veure en la foto del programa de mà que encapçala l’apunt, amb el títol de The Wanderer el contratenor alemany Andreas Scholl, acompanyat al piano per Tamar Halperin va oferir ahir un recital amb obres de Haydn, Schubert, Brahms i Mozart.

El passat 17 de novembre el contratenor i la mateixa pianista van oferir un recital al Wigmore Hall de Londres que us vaig deixar en un apunt 10 dies més tard EXPERIMENTANT REGISTRES AL WIGMORE HALL DE LONDRES, tant de bo en el Liceu ens hagués fet el mateix i preciós programa, de fet d’aquell concert avui ens va fer dues obres com a propina, que ja us dic ara que van ser el millor de tota la nit.

Andreas Scholl cantant exquisit, sensible i musical fins al moll de l’os va fer un programa molt poc adient a les seves possibilitats expressives. Schubert i Brahms, Mozart i Haydn, malgrat ser mons estètics ben diferenciats van sonar igual, igual de plans, sense matisos que arribessin per la manera de dir el text i emocionar amb la veu, perquè la veu a hores d’ara és molt poca cosa i no pot oferir tota la gama cromàtica i de registre per fer front als lieds romàntics i clàssics.

M’hagués agradat que Scholl m’hagués agradat, però em vaig avorrir molt durant tot el recital. Schöll va deixar en 3 ocasions que Tamar Halperin fos la protagonista, fet que el permetia descansar, no és un recurs insòlit en un liederabend, però si que és un senyal inequívoc que l’estat vocal del contratenor és feble i que necessita reposar tot i que l’exigència vocal de les obres escollides no era extrema.

A Scholl se l’ha de gaudir a curta distància, en el Wigmore Hall de Londres segur que la veu arriba molt millor a la darrera fila que al Liceu a mitja platea,  però és que a més amés el programa del Liceu s’havia de cantar a plena veu, per tal de fer arribar fins l’últim alè a l’oïdor, com que no va ser així difícilment ens podia arribar a emocionar, i si no hi va haver varietat expressiva i expositiva, tot semblava el mateix, fins i tot al final de la segona part va enllaçar Das Veilchen de Mozart amb Mein Mädel hat einen Rosenmund de Brahms sense que que res canvies i entre Mozart i Brahms hi ha un cert abisme.

La segona part hagués pogut variar, però es va mantenir en el mateix món de Schubert, Brahms i Mozart, i en el mateix letàrgic avorriment, tot i que part del públic (després parlaré del públic assistent) es va sentir alleugerit, ni  que fos de manera momentània, en iniciar-se la segona part amb l’Ave Maria de Schubert, fet que va motivar que al costat dret algú s’atrevís a cantussejar-la en un xiuxiueig tan lamentable com audible. En la impactant Death and the Maiden, Scholl es va estavellar definitivament en una manca de pathos per a mi lamentable.

Tot i així Scholl té el seu públic fidel i al final, malgrat que ens van donar molt poca cosa, se’l va aplaudir i ell va decidir fer dues propines, dues meravelloses propines que van valer per tota la vetllada, i encara que no van salvar la impressió global, al menys varem marxar una mica més alleugerits.

Ambdues propines també formaven part del preciós recital del Wigmore Hall, la primera In stiller Nacht del compositor israelià Idan Reichel i  la segona i darrera, la preciosa cançó de bressol hebraica Shir Éress de Sasha Argov.

La veu massa etèria per un teatre de les dimensions del Liceu, però sobretot un repertori poc adient a les característiques de la veu i el teatre, van ser per a mi letals, sobretot tenint en compte que era un recital que esperava amb molta il·lusió i que em va decebre.

Scholl mai ha tingut una veu espectacular com els contratenors que es dediquen al florit, exuberant i exigent barroc, però les seves armes de seducció sempre han estat unes altres, per això el desencís ha estat notable quan sent fidel a la seva projecció, facultats i estat vocal ha volgut cantar un repertori que necessita tot el contrari del que ell ens ha ofert.

Primera part

Joseph Haydn
Despair Hob. XXVIa: 25-36, núm. 4
The Wanderer Hob. XXVIa: 25-36, núm. 8
Recollection Hob. XXVIa: 25-36, núm. 2

Franz Schubert
Waltz op. 18 núm. 6 en B menor (piano solo)
Im Haine D.738
Abendstern D.806
An Mignon D.161
Du bist die Ruh D.776

Johannes Brahms
Intermezzo op. 118 núm. 2 (piano solo)

Wolfang Amadeus Mozart
Das Veilchen K.476

Johannes Brahms
Mein Mädel hat einen Rosenmund WoO 33, núm. 25

Segona part

Franz Schubert
Ave Maria op. 52, núm. 6

Johannes Brahms
All mein Gedanken WoO. 33, núm. 30
Da unten im Tale WoO. 33, núm. 6

Franz Schubert
Der Jüngling auf dem Hügel D.702

Wolfang Amadeus Mozart
Rondo en F major K.494 (piano solo)

Franz Schubert
Death and the Maiden D.531

Johannes Brahms
Es ging ein Maidlein zarte WoO. 33, núm. 21
In Stiller Nacht WoO. 33, núm. 42

Wolfang Amadeus Mozart
Abendempfindung K.523

Andreas Scholl, contratenor
Tamar Halperin, piano

Propines:

Idan Reichel In stiller Nacht
Sasha Argov: Shir Éress – “Lullaby”

Off topic, o no:

Ahir sembla ser que el Liceu va oferir a ultissima hora i en aquest frenètic espiral de descomptes, entrades de platea a 10€. Jo uns minuts abans de tancar la venda per Internet vaig comprar la meva entrada, que pel mateix preu em relegava a un lateral extrem de quart pis.

Les reflexions poden ser moltes i totes negatives. El Liceu ha entrat en una espiral de difícil solució. Potser ahir va aconseguir omplir la platea, però qui comprarà entrades anticipades a partir d’ara?. Jo ni una horeta abans, a partir d’avui m’aproparé a les taquilles cinc minuts abans de començar i amb una mica de sort pel mateix preu que em volia gastar aniré a platea de manera oficial. Jo només penso si ahir algú va comprar una entrada de platea a les cinc de la tarda al preu oficial i al costat seu va seure un “deueurista” beneficiat per el generós desgavell d’una direcció que està jugant amb foc.

Van vendre tan a darrere hora aquestes entrades que el recital va començar uns instants més tard perquè quan el senyor Scholl i la seva pianista ja eren a l’escenari va entrar en una desbandada fins ara mai vista, tot un grup d’atabalats beneficiats. Jo no ho comprenia, però després gràcies al mur de FB de la Teresa vaig assabentar-me de l’existència d’aquests “deueuristes” afortunats. El que no sé és mitjançant quina xarxa social es van assabentat de l’oferta suïcida tots aquests “deueuristes”.

Finalment, i encara parlant del públic, ahir hi havia alguns espectadors especialment neguitosos per aplaudir, i encara no s’havia esvaït el darrer acord ja es llençaven a fer-ho. No m’agradaria pensar que era la consigna associada als 10 euros/platea. Quan vaig començar a anar al Liceu la claca encara entrava de franc al quart i cinquè pis, ara qui sap si paga 10 € però va a platea. És només una hipòtesi maligna, no em feu cas.

Part del públic més habitual va estossegar, es va deixar els mòbils oberts i tan aviat van escoltar les primeres notes de Despair de Haydn es van començar a neguitejar, alguns quan es va iniciar la segona part ja havien abandonat el teatre.

44 comments

  1. Potser haurien de baixar els preus. D’aquesta manera el que fan es subvencionar al que tenen calés. En el cas de Les Arts les entrades en platea costen 135 E, és a dir, parlant en pts. vora 50.000 pts. per parella. Serà molt poc per als burgesos que van a lluir-se, però una animalada per als que vivim d’un sou rebaixat i congelat i hem de ajudar els germans que no tenen treball. Jo tenia un abonament en el tercer pis central que em costava més o menys 100 E per òpera. El vaig deixar per motius econòmic i passí al pla B. Comprar entrades barates de 38 E i baixar-me a platea on sempre hi havia lloc. Molts aficionats van donar-se de baixa perquè preferien anar el mateix dia al last minute. Fins i tot hi havia una màfia de suposats “discapacitats” que compraven entrades sense visibilitat a 15 E i anaven directament a platea, 135€. El dia de l’estrena era més car. Com que no hi anava ni Déu – solament els de protocol – ara costa el mateix. De totes manera no s’omple mai la platea. Les entrades barates sempre estan venudes però els seien els veus buits.

    Aquesta temporada no m’ha donat la gana entrar en solidaritat amb els treballadors que han despatxat i perquè la programació sembla de pasta italiana o espagueti belcantista. No m’interessa gens.

    En altres llocs, els preus són encara més cars. O siga, que se li paga el seien al burgés que por pagar més de 200 E per butaca. No em sembla bé. O preus populars o que les autoritats públiques ni hi posen ni un cèntim. Anys d’experiència em diuen que els que van baix podrien pagar molt més, encara que els currants no s’ho poden permetre. En el mitjà on em moc, poca, molt poca gent pot amollar 100 ó 200 E per passar unes hores assegut. En canvi, en el Palau de la Música es diferent. Els preus són molt més baixos: de 10 a 20 si toca l’Orquestra de València i un màxim de 70 si ve, com ha vingut la Filharmònica de Berlin o de Viena. A este Palau, sempre ple, sí que va gent del poble. Es nota. Molts joves i jubilats – amb un 50% de descompte. Per posar un exemple, aquest divendres que espere com aigua de maig, voré a Wlatraud Meier no recorde si per 20 ó 30 E en primera fila de platea, per vore-la bé. I és l’entrada més cara. En canvi, a les Arts van els de la pela, els que et miren per damunt del muscle, els empresaris que es creuen superior i cada volta en són menys, perquè la burgesia valenciana sempre ha tirat cap a Madrid i la subvenció. Per a ells, Don Pasquale, Norma i tot això. Ja vorem si hi ha “Festival del Mediterrani” i si es deixen de tanta pasta italiana.

    Bé, aquest és el meu relat de matinada esperant música clàssica i òpera per al poble, que ja ho crec que n’hi ha de persones humils amants del gènere. En conec en la meua família, la de la dona i els amics.

    Se m’oblidava esmentar al que van de “protocol”. No hi ha manera de saber-ne quants. Això sí, són consellers i gent “famosa” que hi va pel morro. El tio de la meua dona és un fervorós wagnerià. Mai ha pogut anar a l’òpera pel seu compte, mai. Cobra una pensió de 428 E al mes. Quan vingué La Fura vaig regalar-li un abonament dels baratets. Em costà 150 E el cicle complet. Diu que va ser la setmana més feliç de la seua vida. El pobre té una minusvalidesa ocular, però molt bona oïda.

    La gallineta ha dit que prou…. Visca la revolució!!!!

    M'agrada

    • T’havia fet un comentari que no t’hagués agradat, quan estava a punt de prémer el botó d’enviar, l’he rellegir i he decidit que no, i que no, i que no.
      Aquest és un apunt sobre un recital en el que em vaig avorrir molt, de Andreas Scholl.
      La gallineta pel caldo i la revolució per Andrea Chénier.

      M'agrada

      • Jo no m’ofenc per una opinió sempre que siga respectuosa. Tu has parlat de les entrades a 10 E i jo t’he donat la meua opinió. Conec gent que li agrada l’òpera però que no ho pot anar ni a les entrades més baixes. En les Arts valen 38 E, que no són res per a moltes persones, però que t’assegure són un capital per a una parella treballadora. Són vora 15.000 pts. Això, Joaquim és massa per a la majoria de la gent.

        M'agrada

      • Amb millor o pitjor criteri, he donat la meua opinió sobre la qüestió dels preus en l’òpera. Fede ha aplicat una paraula “plasta” per a fer un joc de paraules amb “pasta” que jo he fet servir per a referir-me al bel canto italià del XIX. Doncs bé, una “plasta” és una MERDA i este senyor ha dir “plasta valenciana”. Igual a tu et sembla molt bé ja que calles. A mi no em deixes passar ni una i això que jo no ofenc a ningú. I a més, no digues el que jo no he dit. Mai no he dir res de “burgesia inclulta”, a més la cultura costa diners i els burgesos en tenen. El que he dit és que també hi ha working class que dien els anglosaxosns que tenen molta més cultura de la que alguns pretensiosos presumits volen fer creure. No tots naixem amb un piano en el saló, però no som ignorants per això. I ja que has parlar de “lamer”, qui no necessita llepar-li la mà o el cul a cap burgés sóc jo. I estic en el meu dret a considerar aquesta classe social com la considere en conjunt amb totes les excepcions que calga. Afortunadament, jo no visc del salari que em paga cap burgés.

        Informació sobre la “plasta” de Fede, que estava callat fins que li ha donat per faltar el respecte als valencians. Una cosa, en tota la mil·lenària història de Catalunya no hi ha ni un sol compositor català que li arribe a la planta dels peus a Martín i Soler, ni un, ni mig, ni cap. I queda clar que m’estime molt Catalunya i els catalans, fins i tot n’envege moltes coses.

        Definicions de: plasta
        noun
        Cosa aplastada e informe.
        Masa blanda y pastosa, como el barro, los excrementos de ciertos animales, etc..
        “una plasta de vaca .”
        adjective
        [persona] Que es insistente, pesado y fastidioso.
        “un tomate cayó al suelo y quedó hecho una plasta de tan maduro que estaba .”

        Resumint: EXCREMENTO DE CIERTOS ANIMALES a no ser que la programació de M i S es considere “insistente, pesado y fastidioso.”, cosa impossible perquè a penes es programa.

        M'agrada

      • colbran

        Regí, nací en Valencia el 23 de enero de 1939, en El Grao, en el Palacio de los Condes de Bellver (o Bellber) que había sido habilitado como hospital durante nuestra lamentable Guerra Civíl, ya que mi padre estaba destacado en calidad de Comandante de Ingenieros (era Ingeniero Industrial); no hizo uso de nigún arma y sólo diseñaba puentes. Acabada la guerra fue condenado a tres penas de muerte por no haberse pasado al bando rebelde “nacional”, penas que por influencia de un alma generosa le fueron conmutadas una a una, estando en prisión 6 años y controlado por los franquistas el resto de su corta vida (muríó a los 56 años en 1966). Perdona este preámbulo, pero lo considero necesario, dada tu forma de pensar.

        No tengo nada contra lo valenciano, sería una estupida discrepacia siéndolo yo también. Me encanta la música valenciana, pero considero que la escrita por Martín y Soler es una plasta, más próxima a la de Salieri (otro músico de producción plasta) que a los geniales Mozart y Rossini.

        A lo largo de cientos de comentarios te has dedicado a desmerecer el “bel canto” y especialmente a Rossini, uno de los más grandes compositores de la Historia de la Música y el mejor de los belcantistas y por supuesto el mejor orquestador, con tres Festivales (en realidad cuatro, pues en Méjico también también celebran uno) dedicados a su obra. Estoicamente he ido aguantando tu menosprecio a este género, pero todo tiene un límite.

        Efectivamente la tercera acepción etimológica de “plasta” dice: “Se aplica a la persona o cosa que resulta fastidiosa o pesada”. Pues bien la música de Martín y Soler es para mí fastidiosa y pesada y conozco bastante su producción, lo cual no quiere decir que a otros les resulte agradable, pero a mí no, como a tí te resulta detestable el belcanto y lo relacionas con la pasta italiana, suponiendo yo que no con esto atacas a los italianos…

        M'agrada

      • Lamente mot lo de ton pare. A mon iaio li passà una cosa semblant. També va ser condemnat a mort i després li commutaren la pena per cadena perpètua i treballs forçat i després, anys després, vingué l’indult. Sobre el tema en qüestió jo estava parlant de la política de preus. Solament de manera molt de passada he dir que no m’interesava la programació perquè es reduïa a bel canto italià, que no m’agrada. No crec que siga delicte. Puccini i altres compositors en italià sí que m’agraden. Vaig fer referència a la “pasta” i al “espagueti”, que és cosa prou comuna quan es parla d’italians. Ells mateixos ho tenen molt assumit. Aleshores hi entres tu, que feia segles que no deies ni pruna i has un comentari que trobe ofensiu. Ja he dir per què. En primer lloc Martín i Soler no hi fot res ací. Tu l’has esmentat exclusivament perquè sóc valencià. Per què Martín i no qualsevol altre? Perquè és valencià. Després fas un desafortunat joc de paraules amb pasta i plasta, i ací es on em pica. “Pasta” no té cap cnnotació negativa, Ni espagueti tampoc. En canvi, “plasta” ja ho crec que sí. Soc professor de llengua i sé distingir entre un nom i un adjectiu. “Plasta” com a adjectiu vol dir “pesat”, avorrit” i coses per l’estiel. En canvi com a nom, que és ñ’us que tu has fet, sifnifica entre altres coses pudentes “excrement de vaca” i això no ho puc admetre. Si dpius “la plasta valenciana de M . S” això vol dir exactament: “La merda valenciana de M i S”. No és tolerable i no t’ho tolere ni a tu ni a Joaquim.

        Per altra banda, i més havent nascut a València, pensar del millor compositor valencià amb Gomis i Cavanilles que han donat a questes terrers així, t´ñe deleicte, encara que es qüstió de gustos. Això sí Vicent Martín i Soler era el “rei” de Viena molt per damunt de salieri i de Mozar. Tots es coneixies i feren coses junts. Per exemple, Martí li prestava material a Mozart i al contrari. Daponte preferia al valencià. Es pot llegir en el seu llibre de memòries. Va ser contractat per caterina de Rússia, on va passar el terc final de la seua vida, concretament a sant Petersburs, de manera que en la resta d’Europa va ser oblidat amb el temps. La seua tasca a Rússia va ser molt important no sols en òpera, sinó en ballet. És més, està considerats el creador del ballet rus, que és el millor del món.

        C. Rousset – francés – ha gravat obres de Martín, com Jordi Savall i la Capella de MInistres, que està gravant la seua obra. A mi m’importa un rave que t’agrade o no, com tu podràs comprendre. A mi sí que m’agrada i no perquè siga valencià, sinó perquè crec que és bo. També m’agrada Haydn, que és del mateix estil i Mozart, que per a mi és un dels quatre genis de la música junt a Bach, Beethoven i Wagner. Ja me passà una vegada que vaig tenir una discussió que acaba amb iuna relació amistosa perquè a un fan de la contemporània li diguí que no m’agradava Boulez. Així que hi estic acostumat.

        Jo seguiré considerant-me “cavaller valencià de nació catalana”, com deia el cronista Muntaner, nascut a Perelada i ciutadà de Xirivela, al costat de València, però mai no diré res de cap “plasta catalana”, al contrari, sempre defensaré una cultura que és la meua. Llach, Pedrolo, Russinyol, Espriu, etc. els considere tanm meua com Raimon, Estellés, Fuster, etc. Per cert, Llach té una cançó sobre els nous rics que van al Liceu que és d’allò més bo: “Vaig rambla avall pel Liceu….” Diu de “d’en Verdi toquen tabarra”, a la dona “fes el posat europeus”… i sí, no m’agraden els burgesos. Que hi farem! Ací va la lletra, que empalma amb”Neo-fatxes”:

        ESQUIZOCLUB
        Vaig Rambla avall, de Liceu,
        amb la Roser, que és diumenge.
        Fem el posat europeu
        tot i que ella és tan garrella.
        D’en Verdi toquen tabarra
        però, un cop a la setmana és bo,
        si el teu badall saps fer a l’uníson
        quan també el fa en Ferrusol…

        Què faig aquí a l’autopista?
        Què faig perdut a Dijon, sense tu ni torrons,
        lluny de la meva casa,
        lluny de la meva cuixa?
        La Tracy Chapman em dóna el pitet:
        lleteta negra per al meu blanc cafè.
        Diu en Tom Waits que “li faig tilín”.
        A mi també, però està més bo l’Sting.

        Vaig penetrant el Liceu:
        hi haurà el tothom de “la crème”.
        Respira fondo, Roser:
        sents el perfum de la reina…?

        Així vindran els sociates
        amb nou disseny d’aristocretins:
        per fer oblidar antics posats de Lenins
        broden negocis molt fins.

        Què faig aquí a l’autopista?
        Què faig perdut a Dijon, sense tu ni torrons,
        lluny de la meva casa,
        lluny de la meva cuixa?
        La Tracy Chapman amaga el pitet:
        Laureta negra, perquè passa fred.
        En Waits m’agrada, però està tan prim!
        Si bado en Rabi em fotrà l’Sting.

        Sortim a ramats del Liceu,
        culturitzats amb becaines.
        Fem el posat europeu
        i estalviem els viatges.

        Roser, anem cap a caseta
        que al “vidreo” tinc el Gazeta-sport
        per netejar-me el cervell de pinyols
        i retrobar-me els cognoms.

        Què faig aquí a l’autopista?
        Què faig perdut a Dijon, sense tu ni torrons,
        lluny de la meva casa,
        lluny de la meva cuixa?
        La Tracy Chapman em dóna el pitet:
        lleteta negra per al meu blanc cafè.
        Diu en Tom Waits que “li faig tilín”.
        A mi també, però està més bo l’Sting.

        M'agrada

      • No diràs, Joaquim que no has parlat del tema de les entrades a 10 E. Ho has fet. Forma part, per això, del fil d’aquest apunt. Doncs bé. En el segle XIX hi hagué un empresari que duia el Real o el Liceu, crec que el Real. Com saps en els dos llocs hi havia entrada “principal” a la qual s’arribava amb carruatge i la de la “xusma” per darrere, a peu i més escales que en les torres de Babel. La platea no sómplia perquè no hi havia pro persones amb calés suficients. L’empresari va pensar que seria bona idea baixar el preu de les entrades perquè hi pogués accedir més gent. Així va ser, però hi hagué un problema classista – encara n’hi ha – i els que portaven barret de copa i collars de perles deixaren d’anar en senyal de protesta perquè no volien juntar-se amb la “xusma”. Finalment, l’empresari tornà a pujar els preus i la segregació classista continua. Les dones que anaven de llarg ja no havien de suportar el perfum barat de les que se guanyaven la vida treballant. Sempre hi haurà classes o no? Parle de ciència-ficció? Jo crec que no i que tot ho sabem. Una altra cosa és no voler reconéixer la veritat. I qui vulga negar l’elitisme de l’òpera mentix com un “vellaco”.

        En el Palau de la Música de València fan concerts populars gratuïts amb la mateixa orquestra que entra dins de l’abonament. Sempre s’ompli. Molta de la gent que hi va aplaudixen entre moviment i moviment de les simfonies perquè no són els “habituals”, però els agrada i hi van. Els que no van son els que els miren per damunt del muscle, que ho fan, Joaquim, ja ho crec. En tinc moltes anècdotes. Una es titula: “¡Hombre! ¿Cómo tu por aquí?”, que va dir un conseller ara “imputat” a un pobre segurata a qui vaig invitar.

        M'agrada

      • La pasta , l’espagueti, etc. són paraules comunament associades a lo italià. Recorda els “Espagueti-westerns”. És una cosa assumida. Ara bé, la “plasta” no és el mateix i no pense explivar per què. Això sí, si li afegeixen “valenciana” sona pitjor encara. Ofensiu, diria jo. A més, benvolgut Colbran, manifestes el teu desconeixement de com van les coses per valència. Ací la majoria passa olímpicament de lo valencià. Agrada lo de fora i el sentiment d’autoodi és garrafal. Som una sucursal de Madrid. La primera gravació de “Una cosa rara” la v a fer un senyor d’Igualada, Jordi Savall. Quan s’ha programat alguna cosa d’aquest compositor, el públic ha passat com de la “plasta”. Així que no vingues amb això. Se li fa més cas en Madrid a Martín i Soler que a València. Una obra seua és “La madrilenya”. Per altra banda ulls amb “Martini” com li deien a Venècia Daponte i Mozart. Et recorde que en aquella època Mozart no era res en comparació amb el Valencià, que era qui triomfava, tant va ser així Caterina la Gran de totes les Rússies el va contractar. Mira a quin punt arribaria la cosa que Martín no solament composava òperes, sinó també ballets. El ballet rus va ser creat per ell. Gergiev anava a estudiar el cas en col.laboració amb València, però vingué la crisis i la cosa va quedar en no res.

        Sinzereamnet. allò de la “Plasta valenciana” de Martín i Soler sobra. En canvi falta que qui podria haver dit alguna cosa haja dir res. Jo no crec haver ofés a ningú. Tu has ofés als valencians i no hi ha dret. I a vore, per quina regla de tres m’ha d’agradar el bel canto italià? Doncs no m’agrada. Mozart o Soler en italià, sí. Si lliges les memòries de Daponte voràs en quin gran concepte tenia al compositor valencià. El llibre fa uns anys va ser publicat en castellà. Mozart també l’apreciava molt.

        Salut i òpera per a tothom.

        M'agrada

      • Davide Livermore va dir que volia fer del Festival del Mediterrani un Festival Martín i Soler, una plasta, per a mi també. No veig cap ofensa per en lloc i menys per sortir amb el santcristugros, la veritat.

        M'agrada

      • Averigua primer què vol dir “plasta” i no faces de menys un compositor que era més exitós en vida que Mozart, però que molt més. Cal llegir. Daponte ho explica molt bé. Les òperes de Mozart no duraven gaire en cartell. Les de “Martini” eren la moda. Daponte mateix preferia a Martin i Soler. En el XVIII aquest senyor era un dels més grans. La seua obra és ara poc coneguda, per exemple els seues ballets. Totes les representacions que he vist de Martín m’han agradat. Solament faltava qu akgun “cantamañanas” diguera que quan Daponte escrivia el llibret pera Martini ho feia pitjor que per a Mozart. A Viena, el valencià era el rei com a París el segle després ho va ser Meyerbeer. Passat el temps, Mozart va fer oblidar Martín i Soler, i Wagner a Meyerbeer.

        M'agrada

      • A veure si ens aclarim i no són tot llocs comuns i rutina. Per què c…. pot fer-se un festival Rossini i no un festival Martín i Soler? Coneixes a cas tota la seua obra. Evidentment no. No està encara gravada. Si Martín i Soler haguera tingut darrere un estat com ara Rossini, un altre gall cantaria. Insistisc, informat de l’obra d’aquest senyor, que no es limita a “Una cosa rara”, que a tot un “geni” com Mozart li encantava i va citar en “Don Giovanni”.

        Saps quantes òperes i sarsueles va composar? Quants ballets? Altres gèneres? Vinga home, clar que dóna per a un festival.

        M'agrada

      • Ací tenim una llista d’obres del compositor valencià. Pot ser si fora nascut al nord de l’Ebre els coemntaris anirien per un altre lloc. Pot fer-ser un “festival Martín i Soler”? Aigua va:
        La font és alemanya:
        http://www.operone.de/komponist/soler.html
        Martín y Soler
        (Atanasio Martín Ignacio) Vicente (Tadeo Francisco Pellegrin),
        auch Ignazio Vicente lo Spagnuolo
        oder il Valenziano, Ignaz Martini, Vicente Martínez
        * 2. Mai 1754 in Valencia
        + 10. Febr. (30. Jan.) 1806 in St. Petersburg
        Komponist

        Bühnenwerk

        I. Musikdramatische Werke
        Il tutore burlato (La Madrileña) (nach P. Miliotti, La finta semplice), opera buffa 3 Akte (1775 Madrid, Real Sitio de la Granja de S Ildefonso)
        Ifigenia in Aulide (L. Serio), dramma per musica 3 Akte (12. Jan. 1779 Neapel, Teatro S. Carlo)
        Ipermestra (Pietro Metastasio), dramma per musica 3 Akte (30. Mai 1780 Neapel, Teatro S. Carlo)
        Andromaca (Apostolo Zeno), dramma per musica 3 Akte (26. Dez. 1780 Turin, Teatro Regio)
        Astartea (Pietro Metastasio), opera seria 3 Akte (Karneval 1782 Lucca, Teatro Pubblico)
        Partenope (Pietro Metastasio), componimento drammatico 2 Akte (Febr. 1782 Neapel, Accademia di musica di dame e cavalieri)
        L’amor geloso (Librettist unbekannt), azione teatrale comica 2 Akte (Sommer 1782 Neapel, Real Teatro del Fondo di separazione die Lucri)
        In amor ci vuol destrezza (C. Lanfranchi-Rossi), opera buffa 2 Akte (Herbst 1782 Venedig, Teatro S. Samuele); aufgeführt unter dem Titel L’accorta cameriera mit dem Prolog La dora festeggiata (C. Olivieri), dramma giocoso (Sept. 1783 Turin, Teatro Regio)
        Vologeso (nach Apostolo Zeno Lucio Vero, Überarbeitung: A. Cigna), dramma per musica 3 Akte (Karneval 1783 Turin, Teatro Regio)
        Le burle per amore (M. Bernardini), dramma giocoso 2 Akte (Karneval 1784 Venedig, Teatro S Samuele)
        La vedova spiritosa (Librettist unbekannt), dramma giocoso 2 Akte (Karneval 1785 Parma, Teatro Ducale)
        Il Burbero di buon cuore (Lorenzo Da Ponte nach Carlo Goldoni Le bouru bienfaissant), dramma giocoso 2 Akte (4. Jan. 1786 Wien, Burgtheater)
        Una Cosa rara ossia Belezza ed onestà (Eine rare Sache oder Schönheit und Ehrbarkeit; Lorenzo Da Ponte nach Luis Vélez de Guevara La luna della Sierra; deutsche Textfassung Alexander Paeffgen), dramma giocoso 2 Akte (17. Nov. 1786 Wien, Burgtheater)
        L’arbore di Diana (Lorenzo Da Ponte), dramma giocoso 2 Akte (1. Okt. 1787 Wien, Burgtheater)
        Gorebogatyr’Kosometovič (Der traurige Held Kosometovič; Katharina II./A. V. Chrapvickij), Spiel mit Musik 5 Akte (29. Jan./9. Febr. 1789 St. Petersburg, Eremitage)
        Pesnoljubije (Melomania) (A.V. Chrapvickij), Spiel mit Musik 3 Akte (7./18. Jan. 1790 St. Petersburg, Eremitage)
        Fedul’ s det’mi (Fedul und seine Kinder; Katharina II./A. V. Chrapvickij), Spiel mit Musik 1 Akt (16./27. Jan. 1791 St. Petersburg, Eremitage) (mit Paškevič)
        La scuola dei maritati (auch: La capricciosa corretta; Gli sposi in contrasto; La moglie corretta) (Lorenzo Da Ponte nach William Shakespeare), comic opera 2 Akte (27. Jan. 1795 London, King’s Theatre)
        L’isola del piacere (auch: L’isola piacevole) (Lorenzo Da Ponte nach Bertati L’isola della fortuna), comic opera 2 Akte (26. Mai 1795 London, King’s Theatre)
        Le nozze de’contadini spagnuoli, Pasticcio aus mehreren Opern V. Martín y Solers (28. Mai 1795 London, King’s Theatre)
        Camille ou Le souterrain (B.-J. Marsollier des Vivetières), comédie mêlée de musique 3 Akte (19. Febr./1. März 1796 St. Petersburg, private Aufführung)
        La festa del villaggio (F. Moretti?), opera comica 2 Akte (15./26. Jan. 1798 St. Petersburg, Eremitage)

        II. Ballettmusik
        La sposa persiana (Li novelli sposi pesiani) (Ch. Lepicq) (10. Jan. 1778 Neapel)
        Griselda (Ch. Lepicq) (12. Jan. 1779 Caserta)
        La bella Arsene (Ch. Lepicq) (1779 Neapel)
        I ratti Sabini (Ch. Lepicq) (1780 Neapel)
        Il barbiere di Siviglia (1780/81 Neapel)
        Tamas Kouli-Kann (Ch. Lepicq) (13. Aug. 1781 Neapel)
        La regina di Golconda (Karneval 1782 Lucca)
        Cristiano il re di Danimarca (D. Ricciardi) (Karneval 1783 Venedig)
        Piuttosto la morte che la schiavità (D. Rossi) (Herbst 1783 Casalmaggiore)
        Aci e Galatea (1784 Parma)
        Didon abandonée (Ch. Lepicq) (1792 St. Petersburg)
        L’oracle (Ch. Lepicq) (1793 St. Petersburg)
        Amour et Psyché (Ch. Lepicq) (1793 St. Petersburg)
        Tancrède (Ch. Lepicq) (1799 St. Petersburg)
        La retour de Poliorcète (Ch. Lepicq) (1800 St. Petersburg)

        III. Beiträge zu Opern anderer Komponisten und zu Pasticci
        Anacreontica (Karneval 1778)
        L’Olimpiade (Wien 1786, nicht aufgeführt)
        Jefte (1788 Bologna)
        L’ape musicale (27. Febr. 1789 Wien); auch aufgeführt in revidierten Fassungen: L’ape musicale ossia Il poeta impresario (1792 Triest) bzw. L’ape musicale rinnovata (23. März 1791 Wien)
        Il regno della moda (Karneval 1790 Desenzano)
        Alzayda o sia La fata de’ prodigi (1790 Neapel)
        Il castello d’Atlante (Karneval 1791 Desenzano, Teatro comunale)
        Il pasticcio (Sommer 1791 Udine)
        zahlreiche Zitate aus Martíns bekanntesten Opern in Werken anderer Komponisten der Zeit (z.B. Mozart, Don Giovanni) bzw. in Pasticci

        Si’s plau, digues algun compositor català d’una obra comparable a Martín i Soler.

        M'agrada

      • N’he vist tres de Martin i Soler, La cosa rara, l’Arbore de Diana i Il burbero di buon cuore , i creu-me, ja n’he tingut en bé prou, com de Salieri.
        I és clar que es pot fer un Festival Martín i Soler amb totes les seves obres, però que no comptin amb mi. Ara bé, les de Meyerbeer les vull veure totes.
        Us pot sortir un Festival magnífic amb aquesta producció, la quantitat d’obra feta no és el problema. Òbviament no conec tota l’obra, però el que conec creu-me que no em diu res i crec que són les més ben valorades.

        Aquí tens les òperes que he tret de la Viquipèdia.

        Il tutore burlato (opera buffa, llibret de Filippo Livigni, 1775, Segòvia)
        Ifigenia in Aulide (dramma per musica, llibret de Luigi Serio, 1779, Nàpols)
        Ipermestra (dramma per musica, llibret de Pietro Metastasio, 1780, Nàpols)
        Andromaca (dramma per musica, llibret d’Apostolo Zeno, 1780, Lucca)
        Partenope (componimento drammatico, llibret de Pietro Metastasio, 1782, Nàpols)
        L’amor geloso (azione teatrale comica, 1782, Nàpols)
        In amor ci vuol destrezza (opera buffa, llibret de Carlo Giuseppe Lanfranchi-Rossi, 1782, Venècia)
        Il Vologeso (dramma per musica, llibret de Apostolo Zeno, revisat per Vittorio Amedeo Cigna-Santi, 1783, Torí)
        Le burle per amore (dramma giocoso, llibret de Marcello Bernardini, 1784, Venècia)
        La vedova spiritosa (dramma giocoso, 1785, Parma)
        Il burbero di buon cuore (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte sobre un de Carlo Goldoni, 1786, Viena)
        Una cosa rara ossia Bellezza ed onestà (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1786, Viena)
        L’arbore di Diana (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1787, Viena)
        Gorebogatïr’ Kosometovich (dramma con musica, 1789, Sant Petersburg)
        Pesnolyubiye (dramma con musica, 1790, Sant Petersburg)
        Fedul’ s det’mi (dramma con musica, 1791, Sant Petersburg)
        La scuola dei maritati (La capricciosa corretta; Gli sposi in contrasto; La moglie corretta) (opera comica, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1795, Londres)
        L’isola del piacere (L’isola piacevole) (opera comica, llibret de Lorenzo Da Ponte, basat en L’isola della fortuna di Giovanni Bertati, 1795, Londres)
        Le nozze de’ contadini spagnuoli (intermezzo, 1795, Londres)
        Camille ou Le souterrain (comédie mêlée de musique, llibret de Benoît-Joseph Marsollier des Vivetières, 1796, Sant Petersburg)
        La festa in villaggio (opera comica, llibret de Ferdinando Moretti, 1798, Sant Petersburg)

        No cal que et digui que Rossini m’agrada molt més que Martin i Soler, i em sembla que no sóc l’únic, però és que m’atreviria a dir sense cap mena de por o angunia que Rossini és molt millor compositor d’òpera que Martin i Soler, sense que això vulgui ser un atac contra el País Valencià i els seus habitants, però és clar cal aclarir-ho i tot i així no sé si serà interpretat correctament.

        M'agrada

      • Supose que serà qüestió de gustos. Potser els vienesos de l’època tenien gustos molt deficients com també Daponte i Mozart, que eren amics i companys del valencià i a més admiraven la seua obra. Repetisc. Has de llegir les memòries de Daponte. Escriu molt bé i en el llibre ho explica tot.
        Sobre el País Valencià, fer esment a la “plasta valenciana de ….” és una falta d’educació i de respecte inadmissible. Si no li a grada a Fede o a tu Martín i Soler és una cosa que a mi em té igual, però no puc acceptar que s’insulte com Fede ha fet. “plasta valenciana”, ¿a sant de què? Perquè dic que no m’agrada el bel canto italià. És prou infantil . no et sembla? Has esmentat obres amb llibret de Daponte, el mateix libretista que treballava pera Mozart. Martín i Soler és seguit a països de gran tradició musical con França, Itàlia o Alemanya. A mi m’agrada. Al nostre admirat Jordi Savall, també. a ell es deu la “recuperació” del compositor. Que t’agrada Rossini o Meyerbeer, molt bé; a mi no. Això sí, al contrari de Fede jo no parlaré de la “plasta catalana de…” perquè seria desconsiderat per la meua part i no tinc dret a faltar el respecte i menys per una qüestió del tipus “m’agrada”, “no m’agrada”. Et poses com et poses, el que ha passat és una eixida de to inacceptable. I és que va tot en el lot. Si dic que m’agrada Dudamel i que el “Sistema” va ser premiat per la UNESCO entre altres organismes, també faig mal. No sé, igual hauré de pensar que no és “el que es diu”, sinó “QUI ho diu”. Et comente el tema “`plasta valenciana” com a moderador i tu el que fas és ficar-hi més “plasta valenciana”. No em sebla bé, Joaquim. Possiblement si Martí i Soler haguera nascut a Barcelona, el posaries pels núvols. Si Meyerbeer triomfà en el XIX, Martín i Soler va fer-ho en el XVIII. Eixa és la veritat.

        Bon dia.

        M'agrada

      • No és qui ho diu o que diu és com ho diu.
        Si Martin i Soler hagués nascut a Barcelona o Gratallops tindria la mateix opinió. Acostumes a fer unes suposicions equivocades i sobre aquestes suposicions vas fent i fent i fent…
        No seré jo qui et respongui a la plasta, la meva moderació no la busquis, perquè si la plasta que es referia en Colbran és “adj. coloq. Dicho de una persona: Excesivamente pesada”, si és així referint-se a l’obra de Martín i Soler, almenys la que jo conec, també ho crec, com ho crec de tantes i tantes obres, de tants i tants músics, literats, dramaturgs, cineastes o poetes mundialment reconeguts.
        Triomfar no significa res més que tenir un gran reconeixement, que pot ser puntual o perdurable, res més.

        M'agrada

      • bocachete

        Més que res, que hi hagi un punt de vista “extern”. Jo llegeixo “plasta valenciana” (i més en el context, que fa “pendant” amb “pasta italiana”) i només veig un joc de paraules més o menys afortunat i interpreto “el pesat de MS”, res més. Un plasta és un plasta i aquí, gramaticalment, és clarament un adjectiu substantivitzat com tantes vegades fem.

        És una qüestió de gust, segurament, però també hi ha una certa objectivitat. A mi, personalment, després de passar anys llegint el nom de Martín i Soler sense poder-lo sentir, la primera Una cosa rara em va decebre, i vaig anar-hi i repetir amb ganes. I el mateix m’ha passat amb les quatre òperes seves que després he vist i amb les diria que totes les enregistrades que n’he sentit. És un músic, elegant, correcte, tècnicament impecable i amb alguns moments memorables, però li manca aquella guspira de geni que fa que l’obra perduri. Com passa amb tants altres músics (Salieri, Graun, Kraus, etc. però fins i tot moltes obres de Haydn). Inevitablement, quan sents MS, encara que no vulguis, tens com a referent Mozart, per moltes coses, i això li fa mal, perquè té una cosa que tots aquests altres no tenien. De debò, que he intentat durant anys trobar-li més suc a MS com a músic i no he pogut, tot i esforçar-m’hi amb la millor de les actituds.

        Vaig pensar que era qüestió de llibret (que, per molt Da Ponte que sigui, el d’Una cosa rara té poca força dramàtica), però en Il burbero, que deu el millor llibret que va treballar MS, tampoc hi ha aquesta plus de genialitat que t’enganxa. I simplement és això. Que triomfés al seu moment? També tenia més èxit Meyerbeer que Wagner i això no implica res sobre la qualitat dels músics. Que el públic estava equivocat? Segurament: estava habituat a una música més convencional, i MS o Salieri en feien d’aquesta; Mozart hi afegia alguna cosa que era diferent i que deuria sonar “massa moderna”. La història els posa al seu lloc i ja està.

        I el de menys és que sigui valencià. Ferran Sors era català i tampoc no m’acaba de fer el pes: li dius això a un guitarrista “sorsià” i ja veuràs! I Kraus era alemany i el mateix, i Wagner era de Leipzig i m’agrada. I trobo que hi ha músics valencians més interessants, per al meu gust: Chapí o Penella tenen un geni dramàtic que ja voldrien molts músics europeus, o Esplà i Rodrigo (per molt que es repeteixi en alguns moments).

        En conclusió: crec que has agafat el rave per les fulles (potser per una lectura massa esbiaixada) i has entrat en una espiral de retrets que no són raonables.. Era més fàcil llegir-ho d’una altra manera i ja està. I, en tot cas, ja està dit, home: tampoc cal dir-ho més.

        Pace e gioia per mil anni, que diria Rossini…

        M'agrada

      • Comprenc i respecte perfectament la teua opinió. El que no m’entra en el cap és que en una conversa sobre el preu de les entrades, les programacions, etc, per dir jo que no m’agrada el bel canto italià això done peu a l’expressió “Plasta valenciana de Martín i Soler”, no sé , què hi fot MS en el fet que venguen entrades a 10 E? T’ho diré, com que sóc valencià se m’ha d’atacar per eixe costat. I no ho comprenc perquè a cadascu li agrada el que li agrada. A mi m’agrada molt Wagner i m’importa un rave ser l’únic sobre la terra que li agrade. M’agrada i punt. El que és inadmissible és relacionar la caca de vaca amb València, inadmissible. Segur que si jo diguera, que no ho dic: “la plasta catalana de la Moreneta” (amb perdó) més d’un català se’n recordaria de ma mare, perquè plasta significa excrement moll com el de les vaques quan és substantiu ipesat quan és adjectiu. Siga com siga, no sabia jo que MS fora “`pesat” quan tan poc se li programa. Jo solament he tingut quatre ocasions per vore representacions del compositor valencià i m’ha agradat. No serà Mozart, però els seus malnoms són. “El Mozart valencià”, “il valenciano” i ” l’espagnuolo” i els nom que usa Daponte per referir-se a ell és “Martini”.
        Jo no sé si algu de vosaltres ha llegit les memèries de daponte. Són molt amnes i didàctiques. Per a aquest senyor MS era millor que mozart. És conegut que era qui triomfava a Viena i va ser el millor compositor del XVIII a ulls dels seus contemporanis.

        L’últim que em faltava llegir que que els llibret que el senyor Daponte escrivia eren millor o pitjor segons el compositor a qui anava dirigir. Això és absurd i no es pot defensar. daponte actuava de la següent maner: escrivia un llibret per a Mozart i després un altres per a MS, fins itot es feien préstecs entre ells.
        També resulta molt graciós que es diga que – millor dit, que es repetesca – que MS es un “plasta” que amb tres funcions s’ha d’enviar a la papera i en canvi Meyerbeer és un geni valuós en totes i cadascuna de les seues óperes, ben poques, per cer en l’etapa parisenca. De Meyerbeer no se’n parlaria sense Wagner, de la mateixa manera que sense Mozart no es parlaria d’Arriaga o de Martin i Soler. Això no vol dir que siguen un a”plasta” de vaca; és que els genis en són pocs: Bach, Mozart, Beethoven , Wagner. Això no vol dir que la música s’acabe en aquests quatre.

        Hi ha gustos per a tot, però dir que “L’arbre de Diana” o “L’illa del plaer”, “Una cosa rara” o “La madrilenya” són fem perquè servidor és de València és una falta de respecte. A més, a mi m’importa un rave. Preferisc Mozart, naturalment, però també m’agraden este obres. Igual a qui siga no li agrada el “Tirant lo Blanc”, l’obre més important en llengua catalana escrita a València. Molt bé, posat a llegir el Quijote si et fa més el pes, però si em diu que aquesta novel.la era caca de la vaca, m’ofens com a valencià i m’obligues a tenier pensaments defecatoris que m’estime més callar perquè insultar és molt f’acil i faltar el respecte, més. I si comet un delecte perque no m’agrada el bel canto és per pixar-se de riure. M’estime més Puccini o el verisme. Supone que tinc dret, dic jo.

        Salut.

        PD. Dudamel és una caca de vaca encara que Abbado o Rattle diguen que és molt bo. Però qui collons serà eixe Rattle per opinar? I per suposat un senyor que no li agrada a ningú, com ara Meyerbeer és mil voltes millor que la caca de MS senzillament perquè a Wagner no li agradava el que va qualificar de “banquer ficat a tonadiller”.

        La Universitat de València està fent un esforç per recuperar l’obra de Martín i Soler. Carles Magraner i la Capella de Ministrers ja han fet diverses gravacions. Sabeu què passa? Que es venen més els discos a França que a ací. Fins i tot hi ha directors francesos com ara C. Rousset que treballa aquest repertori,

        M'agrada

      • Una vegada més utilitzes aquest blog per promocionar el teu, quelcom que fas sovint i que deu ser el principal motiu per el qual sovinteges un lloc on et sents permanentment atacat de manera intolerable i on et deixo dir tot allò que en altres llocs t’han censurat.

        M'agrada

      • Bé, Joaquim, si penses així allà tu. Jo deixe el tema de la “plasta”. Feu ús del DRAE si voleu, que a mi tant se me’n fot. El que puc assegurat-te i demostrar-te és que molts anys abans de tenir jo bloc propi he promocionat el teu en nombroses ocasions. En recorde alguna que el tiparraco mesetari de torn va muntar un pollastre perquè el teu bloc és en català. Em digueren de tot excepte “Bonico ” o “Maco” que en dieu vosaltres, T’he promocionat fins i tot als EEUU, Argentina i Suècia on tinc amics i coneguts wagnerians.

        Avui, en el concert de la Meier jo he pagat 20 E. Els jubilats del cor i els fons, solament 5. Hi havia molts jubilats. Eixa és una bona política de preus. Tot ple. Ahir solament quedava el 5 % obligatori que s’ha de reservar per al dia del concert. Dudamel em va costar 60 E en platea; els iaios solament pagaven 15 E. Conec gent que no va poder aconseguir entrades en un aforament de 1700 ó 1800 localitats. Això el Palau de la Música (el vell). En els dels finolis, Les Arts, mai no omplin la platea. Són 135 E i no fan descomptes. Pots consultar el bloc d’un senyor que coneixes i que ho fa molt bé.Atticus. Mentre un Palau està sempre ple de gom a gom, l’altre, el dels burgesos presumits està mig buit. El mes que ve faran el tercer acte de Parsifal en versió concert. Doncs bé, ja és díficil aconseguir entrada, han venut quasi tot el paper. Les de platea valen 30 E; els iaios pagaran 7,7 E. Ve gent de la bona: John Tomlinson, Roman Trekel,PHILHARMONIA CHORUS. Preus sense descompte: 30/23/15 E
        Si demanaren cent i escaig o dos-cents i escaig, no anaven ni cinc,

        Bona nit.

        M'agrada

      • Faltava una cosa. “En altres llocs” no m’han “censurat” res. Senzillament la línea política de bona part dels participants era clara o vetladament neonazi o filo-nazi. Mai m’he trobat amb tanta gent d’aquesta corda com a Barcelona. Com comprendràs no vaig a dir més, El que puc assegurar-te és que ningú em va fer callar mentre tinguí ocasió de parlar. Ara, si vols sodidaritzar-te amb eixa gent, allà tu. Com diria Serrat: “Entre esos tipos y yo hay algo personal.”

        M'agrada

      • Xavier C.

        Caram… com tenim el pati. Us deixo un parell de dies sols i…

        Sé que me´n penediré, i que aquest vespre, a la mitja part del MET, rebré un bon clatellot (i ben merescut), però arribat aquest punt diré la meva. L´insereixo aquí perquè, com veureu, és on toca. Però quedi clar que no és cap rèplica o rectificació del comentari del company Regí.

        Mireu, jo tinc un problema: la concepció del present com font històrica del futur. Faig passar-ho tot per aquest sedàs: què en pensarien de nosaltres al futur, si del present s´hagués perdut tot rastre per ves a saber quin motiu, i per reconstruir-lo només tinguessin això/allò davant del que en aquell moment estic. Podria dir que és producte del temps que he passat mirant d´interpretar la història medieval a partir de quatre restes inconnexes que ens han quedat aquí o allà, però la veritat és que ja em venia una mica de sempre. Suposo que l´educació cristiana rebuda, amb un Déu omniscient que tot ho escateix, hi deu tenir a veure alguna cosa. Però és un no vivir, tu, permanentment escrutat pels historiadors del futur… Tant se val ara això. En tot cas, i per tant no amb ànim de posar més llenya al foc ni contradir ningú, no voldria que els historiadors del futur s´acostessin al que aquí s´ha dit i poguessin interpretar-ho malament. Amb voluntat exclusivament clarificadora, doncs, deixo aquí el comentari; i si no el deixo en una altra banda és pel temor a que, ves a saber per quina ciència, només en quedi aquest fragment d´aquí i es perdi la resta (i per tant, tenint allà el meu comentari, es conservi la font però no la pauta hermenèutica).

        Passo per sobre la disputa Rossini, Martin Soler, Mozart, Meyerbeer, etc. Aquí poc puc aportar tret dels manits me gusta/no me gusta. En tot cas, i a efectes purament numèrics -que intueixo que els historiadors del futur (seran persones o directament programes informàtics?) faran més recurs a l´anàlisi quàntic del que en fem nosaltres i ben probablement resoldran les nostres bizantines i sovintejades discussions sobre qui és millor en base a criteris més matemàtics que estètics- sí vull deixar constància d´un +1 para Mozart.

        On vull fer l´aclariment, doncs, és en això altre que s´ha dit de “mai m’he trobat amb tanta gent d’aquesta corda [clara o vetladament neonazi o filo-nazi] com a Barcelona”. Sincerament com a barceloní no m´agradaria que, si aquesta fos una de les poques referències de finals del s.XX-principis del segle XXI en les que quedés constància d´una ciutat que hi havia llavors que es deia Barcelona, hom pogués arribar a pensar que allà hi sovintejaven aleshores grups d´aquesta ideologia tan menyspreable, i el bon nom de la ciutat (i els seus habitants) pogués quedar associada per sempre més a aquesta xacra (no ens ho mereixeríem, crec). I com –potser només en la meva absurda preocupació per la futura interpretació històrica del present- això podria resultar així, especialment si es fa una afirmació com aquesta i ningú no en fa aclariment, vull deixar constància per la posteritat que, essent sense dubte veritable l´afirmació del Sr. Regí (que jo no en dubto pas i, si ell -que bé ho sap millor que ningú- ho diu, tinc per cert que és així i que el lloc de la seva vida on ell va trobar més gent clara o vetladament neonazi o filo-nazi va ser a Barcelona), vull aclarir als companys historiadors del futur –per evitar malentesos i la ignomínia que d´una mala interpretació d´aquesta frase es podria desprendre per la meva molt estimada ciutat- que malgrat això a Barcelona hi ha poquíssima gent d´aquesta ideologia, que és molt rar trobar-ne´n, i que qualsevol associació que es pogués arribar a fer entre Barcelona i neonazisme o filo-nazisme seria errònia. Del que vull deixar constància, perquè seria molt injust que, arran d´una mala interpretació de l´afirmació del Sr. Regí i de les seves experiències personals, el bon nom de la ciutat de Barcelona (que precisament tant activa ha estat, és i –en veient el tarannà del conjunt del seus ciutadans- estimo que serà en la lluita contra les ideologies totalitàries) quedés d´una o altra forma lligada a aquesta vergonya del passat (i afortunadament, crec que puc dir passat) europeu més recent.

        Queda dit!

        M'agrada

      • Efectivament, te’n parlaré o no, aquesta tarda,és clar que potser l’Annita ens farà oblidar tota aquesta mediocritat.
        En cap lloc com aquí (i me’n faig creus jo mateix) la paciència ha esdevingut més que magnànima, heroica.

        M'agrada

  2. Romeo

    Repertorio complicado para un contratenor. Sin llegar a aburrirme sí que me pareció un recital plano, dónde, tal y como apuntas, Mozart sonó igual que Brahms. Tampoco me parece adecuado ligar lieds de esa manera, sin dejar ese segundo de desconexión necesario entre canción y canción y, más aún, entre compositor y compositor.
    Yo fuí uno de los afortunados “deueuristas” (comprada dos -2- días antes por taquilla). Me parece totalmente injusto este tipo de promociones y más cuando no se dan a conocer a los abonados o al público en general (en la página web tan solo hay/habia un descuento del 20% para abonados si se compra/ba un pack de dos entradas para los dos recitales con contratenores). Me encontré este descuento “d’amagatotis” simplemente porque iba a comprar una entrada de las económicas y me ofrecieron una platea casi por el mismo precio.
    A quién corresponda del Liceu le diría que menos promociones y mas PEDAGOGIA. Pongan en nómina al Señor de este Blog, al que no conozco de nada, y seguro que les llena el aforo con meses de antelación a través de este estupendo Blog. Eso sí, manteniendo su independencia.

    M'agrada

    • Gracias Romeo.
      El nuevo equipo del Liceu ya ha invertido en personal, espero que reduciendo costes. Ahora ha de verse el resultado de todo ello y de momento la política de venta de entradas, promociones, descuentos, rebajas y saldos es nefasta.
      No tengo ni idea de como van a vender la próxima temporada, ni lo que van a ofrecer para fidelizarnos pero se habrán de esforzar mucho para intentar mantener a los abonados puesto que el agravio es monumental.
      Nunca he buscado entrar en el Liceu, la única oportunidad que tuve de colaboración, y era externa, fue con el equipo de dirección anterior. Con una publicación en el blog en un momento especialmente convulso, la eché a perder.
      Cuando hablas de mantener la independencia es eso y ambas cosas son imposibles.
      Yo en vez de lamer, actividad indispensable para conseguir según que cosas, prefiero mojar pan en platos suculentos con salsas apetitosas. En este mundo si no lames un poco es imposible, sobretodo manteniendo la independencia. Eres muy amable y te agradezco tus comentarios.

      M'agrada

  3. Mientras sigan confundiendo “PROMOCIÓN” con “SALDOS” la cosa seguirá yendo a peor. Promocionar es inundar la ciudad de carteles, tener un blog, utilizar correctamente las redes sociales, ser didáctico, promover el interés por un cantante o una obra… Muchos teatros lo hacen, basta con intentar copiar ideas que se ha demostrado que funcionan. Los descuentos grandes deberían aplicarse en los abonos, para que merezca la pena comprarlos y fidelizar a los “clientes”, no en las entradas de última hora.
    Al final me dio pereza ir al recital porque no me convence la voz de un contratenor para este tipo de repertorio (aunque Scholl me gusta bastante), pero visto lo visto, hice bien en no comprar la entrada antes de tiempo y dejarlo para el último minuto. Lo dicho, el año que viene, ni una entrada por adelantado más.

    M'agrada

    • estas medidas de urgencia las lamentaremos, ellos por supuesto y nosotros también, porqué no creo que ayuden para nada al teatro y todo lo que le perjudica nos acabará perjudicando.
      Estoy ansioso por conocer la nueva temporada, por saber si valdrá la pena abonarse, por conocer la nueva política de abonos, por conocer las ventajas, los descuentos y las facilidades a los sufridos abonados, quiero saber como será la venta anticipada y quiero sobretodo no ser un año más un imbécil al que se le toma el pelo, no sé si de manera consciente o inconsciente, pero absolutamente defraudado por el trato recibido. .

      M'agrada

  4. Arrigo

    Ay, los contratenores, cuando les escucho pienso lo difícil que es elegir un tipo de canto en el que tu vida musical (seguramente) será mucho más corta que en cualquier otro tipo de voz. De todas formas Scholl siempre es un hombre inteligente, y me alegro de que lo disfrutases aunque fuera intermitentemente.
    Respecto a lo de las entradas, creo que el Real hace algo parecido pero para jóvenes (lo que casi me parece mejor), pero sí que comprendo que primero se tendría que recompensar a la gente que va habitualmente, la fidelización, a la compra de último minuto.

    M'agrada

    • Adentrarse en un repertorio con una voz poco idónea para afrontarlo supone un riesgo. Scholl es un gran cantante, pero no supo encontrar o su voz de contratenor de escasa proyección no se lo permitía, los registros tanto musicales como expresivos para hacer llegar el lied romántico y optó por interpretar del mismo modo a Hayd, Mozart, Brahms y Schubert, no fue tan solo un error, fuen inmensamente aburrido.

      M'agrada

  5. Xavi, et responc ací perquè no trobe manera de fer-ho més amunt. He d’explicar-te el que vaig dir sobre Barcelona perquè ningú no es porte a engany. En primer lloc BCN és una ciutat que m’estime molt, la capital del meu país ni més ni menys. Com a valencià que parla català em sent català. Sempre he fet meues les paraules de Muntaner, catalano-valencià i crònista: “Cavaller valencià de nació catalana”.Això va dir-ho en la Baixa Edat Mitjana. A València-ciutat, d’on sóc i visc , hi ha molt de fatxa anticatalanista. Jo he patit en la meua carn directament la seua violència per defensar la unitat lingüística o el dret a l’autodeterminació dels catalans. En resum, em sent catalano-valencià en contra de la gran massa de gent paisana que mira cap a Madrid. A Barcelona sempre m’he sentit com a ma casa. Això no em passa a Madrid, on em sent estranger. En els meues viatges operístics amb la meua dona he tingut problemes a diferents ciutats espanyoles perquè entre nosaltres parlem, lògicament, en valencià. La més “expressiva” va ser “catalanes de mierda”, exactament en el teatre Pérez Galdós de Gran Canàries. Crec que no fa falta seguir per deixar ben clar el meu pensament positiu cap a Barcelona, Catalunya o els catalans.

    Per altra banda, sí que és cert que a Barcelona m’he trobat amb uns quants neonazis, filonazis i semblants. Podria escriure noms i cognoms, locals, etc. però comprendràs que no ho faça. És gent perillosa amb punys americans i bons advocats. Un amic meu d’Eivissa – com veus em moc a nivell de Països Catalans – que vivia a Barcelona va tenir lloc amb un grup ultra d’un equip de futbol. Va ser molt greu i es va trobar desprotegit. L’únic que podia fer era anar-se’n. Aquesta gent mata, assassina i se’n va de rosetes. Al País Valencià també passa. Un nazi assassinà a un xic “Maulet” d’una punyalada al cor a Montanejos, Castelló, va sortir de la presó en poc de temps. Es va presentar a les eleccions municipal i va ser elegit “concejal”. Al pare, d’EUPV li feren tant la punyeta que hagué de canviar de domicili perquè l’amenaçaren de mort. I sobre el cas de Barcelona, millor calle la boqueta per motius obvis. És gent amb bons contactes, negocis, finançament, etc. que quan passa pel jutjat no els passa res. Solament et diré que els dirigents neonazi més importants d’Espanya, els ideòlegs són i viuen a Barcelona. Ací també n’hi ha, però no es comparable. Barcelona és la capital del feixisme espanyol amb ramificacions amb països tan llunyans com ara Xile. Conec de què va la cosa perquè jo estic justament a l’altre costat i tinc dos conegut que “han hagut de canviar de casa”. Comprens?

    (En el meu bloc he parlat de tema, però no escriuré la direcció no siga que m’acusen de per-me propaganda gratuïta.)

    Per tot això em va tocar la moral que dues persones de Barcelona – almenys residents – facen broma amb “Temes valencians” per la gran “rucada” d’haver dit que no m’agrada el bel canto italià. És per riure. Tampoc m’agrada Boulez i sí m’agrada Adam. Comprenc que cadascú tinga un parer. Però a sant de què s’ha de fer esment a Martín i Soler? No era eixe el tema, sinò els preus i la programació. Si se parla de la “plasta valenciana de Martín i Soler” em sent ofés, siga eixa o no la intenció de qui ho digué. M’importa ben poc que agrade o no agrade MS. A Jordi Savall, que considere molt per damunt d’altres músics, sí que li a grada. Igual em té. A mi m’agrada. No diré, perquè no ho pense que siga millor que Mozart, que és un geni, però “plasta” i “valenciana” és molt ofensiu més propi d’un espanyolista fatxa que d’un senyor nascut a València i resident a Barcelona. Una “plasta” és una “merda” com a substantiu i “pesat” quan fa d’adjectiu aplicat a una persona. En els dos casos és una ofensa imperdonable. És com si se cagaren en la meua terra. No ho puc tolerar. Menys encara que el que se suposa modera este lloc repetesca fil per randa la parauleta. Hauré de regalar-los un exemplar del DRAE perquè comproven què és una “plasta”: mierda, excremento, deposición…. “Una plasta de vaca”.

    Acabe ja. Sobre Martín i Soler hi ha estudiosos no sols al País Valencià sinó a Itàlia, França, Rússia.. . En aquest país un tal Valeri Gergiev, que deu ser un analfabet o un indocumentat. La major part de l’obra del valencià es troba als arxius de Sant Petersburg, on va passar l’últim terç de la seua vida i va crear els ballets russos.
    Una cosa que m’ha fet molta gràcia és llegir que els llibrets de Daponte per a Martín eren pitjors que per a Mozart. Fa riure, especialment quan resulta que els escrivia pràcticament a l’hora. No et semba? Jo diria que no s’han llegit les memòries de Daponte i el que deia de “Martini, il valenciano” ( o il spagnuolo). Sobre l’extrema dreta, és el que t’he dit. Hi ha intent de fer un partit gran tipus FN francés. Es tracta d’unir els franquistes amb els nazis, que no es duen molt bé. A Barcelona viu l’ideòleg que s’encarrega d’això. A València també en tenim uns quants.

    I amb això crec que ja he dit tot el que havia de dir sobre aquest tema que ja em fa nosa i no volguera perpetuar. M’estime més parlar de la Meier.

    Salut

    M'agrada

  6. Hi ha una peli i un documental:
    “Martini, il valenciano”
    Reportatge de Canal 9:

    I una cosa, no es deia “VicentE” amb E postissa, sinó “Vicent” en valencià. tal i com figura en la partida de bateig.

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    Ja vaig llegir tot aquest post en el seu dia i tan perplexe que vaig quedar de llegir certs comentaris que no vaig gosar d’entrar-hi. Ara, amb certa perspectiva, i havent deixat passar cert temps amb l’esperança (crec que vana) de no liar-la encara més m’atreveixo a ficar la poteta. Ja dic, la poteta, no sigui que prengui mal (no sé, no sé…).

    Crec recordar que en ocasió de la representació de l’Arbore di Diana al Liceu vaig deixar constància en els meus comentaris de lo interessant que em semblava l’obra des d’una vesant intelectual, històrica i cultural de l’obra de Martin i Soler. Me interesan les tres òperes d’aquest autor (Cosa rara…Il barbero di…) com a captaniment per a conèixer el tarannar musical d’una època i d’un lloc determinats: acaballes del segle XVIII i Viena. I lo més important que jo mateix he deduit en sentir la música de les òperes, de totes elles, era que Martin oferia al públic vienés i a l’emperador el que volien sentir. No és un retret. Fins i tot és una qualitat. Molts altres compositors han practicat això en l’història de la música. Insisteixo, no és cap retret, no ho és, és sencillament una constatació personal sustentada fins i tot per l’anecdotari: Mozart oferia a José II obres amb massa notes. En aquella època el que dictava l’emperador era escropulosament assentit per la cort i la noblesa. Faltaría més. Per tant, que Martin i Soler i Salieri tinguessin èxit en vida és un fet incontestable i que ben reflexat estar en qualsevol publicació sèria de música. Per tant, res de nou per a qualsevol melòman ben informat i llegit. El que deixa estupefacte és que, coneixent les modes imperants de l’època, coneixent la mandra larvada de la cort i de la noblesa vienesa en atendre música que no fos agradable a les seves oïdes, coneixent en què es divertia Viena en aquells anys, coneixent en definitiva el seu entorn i ambient musical, sens pretengui justificar una excepcionalitat musical d’aquets dos compositors que el temps, i només el temps, ha possat al seu lloc. Al lloc que els hi correspond: és a dir, la de ser comparses històrics de la figura que, al contrari que ells, efectivament no va tenir prou èxit. I no el va tenir perquè les seves partitures tenien massa notes, que era un eufenmisme per a dir que no les entenien ni les volien entendre, què eran massa complicades. O sigui, certa vagància en compendre innovacions musicals. I el temps, i només el temps, ho ha deixat tot ben clar: és tan incomparable la música de l’Amadeus, és tan superba, està tant tocada d’alguna mena de inspiració divina (Riccardo Muti dixit) que qualsevol comparació amb Marti i Soler i amb Salieri fa fins i tot mandra i feresa intelectual defensar-la.

    Da Ponte deixà escrit quelcom de prou diàfen pel quí sàpiga llegir i ho volgui entendre…”…però a Viena només n’hi havia dos que mereixien la meva estima, Martini, el compositor aleshores preferit de Josep, i Mozart, el qual, tot i que proveït de talents superiors als de, potser, cap altre compositor del món passat, present i futur, no havia pogut mai, a causa de les intrigues dels seus enemics, exercir el seu geni divi a Viena, i restava ignorat i amagat, de la mateixa manera que la gemma preciosa que, enterrada en les entranyes de la terra, amaga el preuat brillant de la seva esplendor…”. Da Ponte dixit. I això és que va deixar escrit a les seves memòries. Més clar no es pot ser. Comparar la trilogia Da Ponte-Mozart amb la trilogia Da Ponte-Martin em sembla un exercici molt poc rigorós i fins i tot absurd, increiblement esperpèntic des del punt de vista musicològic llevat que no sigui una comparació sencillament de temporalitat històrica.

    Per acabar felicitar a Xavier per la brillantísima entrada en que, amb una hipèrbole magistral, ens posa sobre avis de certs equívocs que es poden donar en llegir segons quines afirmacions i donar tot el meu suport a Fede, persona cultísima, de coneixemnets musicals oceànics i injustament vituperada per qui fa un ús esbiaixat i malintencionat del que una persona pensa, diu i escriu. I és curiós que qui utilitza constantment sense embuts i de manera sovint molt ofensiva adjectius desqualificadors i maldestres sigui qui dicta sentència sobre el que altra persona ha volgut dir o deixar de dir. És la perversió de les voluntats: “…tu has volgut dir el que jo dic que has volgut dir…”…i aixi es monta una paradeta en aquest espai que li es imposible muntar a casa seva. Fede: et coneixem i savem perfectament nosaltres el que has volgut dir. Una abraçada.

    M'agrada

    • Josep, pegant tot tipus de voltes la veritat és que t’has passat quatre pobles amb mi. Paraules com ara “perversió” crec que són injustes i fora de lloc. Jo tinc en molt bon concepte a Fede, a Joaquim i de tu. El que faig és participar de la millor manera que sé. Si Fede esmenta “la plasta valenciana de Martín i Soler” referint-se a mi i sense que vinga al cas – no era d’això del que estàvem parlant – crec que tinc dret a dir-ne la meua. Coses:

      – Allò de “massa notes” de l’emperador a Mozart solament ho he sentit en “Amadeus”, que és una pel.lícula de ficció i no un documental històric. M’agradaria saber si realment va dir-ho perquè no ho oblidem, Mozart estava allí perquè el monarca volia; és més, li va ordenar a Da Ponte que solament escribira llibrets per a Martín, Salieri i Mozart; o siga, que als tres els apreciava.

      -No és cert de Vicent triomfara a Viena perquè composava el que li agradava a l’emperador ja que dóna la casualitat que va triomfar en tota Europa, agradava a tothom. A Madrid, a Nàpols i tota Itàlia, a Viena, a Sant Petersburg i no tant a Londres. Composà obres en castellà, italià i rus i va conrear molts altres gèneres. Agradava tant al emperadors com a la gent del carrer.

      -En les memòries de Da Ponte, queda clar que preferia a Martín, de fet eren tan amics que junts anaren a Londres i tingueren un embolic de faldes amb dues prime donne. Da Ponte podria haver cridar a Mozart a Londres, però a qui va cridar va ser a Martín.

      – Qualsevol que senta per primera vegada a Martín i Soler pensara que és Mozart, que sona a Mozart…i és cert, però al contrari. S’han fet estudis que demostren que les òperes de Mozart a Viena tenen com a model el del valencià. Es pot comprovar comparant les obres i mirant les dates. Un exemple: Le nozze di Figaro “sona” a “Il Burbero di buon cuore”, doncs bé són del mateix any solament que la del valencià és mesos anterior i mira per on van estrenar-se en el mateix teatre. No sé si coneixes “L’arbore di Diana”, jo la vaig veure al Palau de les Arts. Mira com comença: un home en terra i tres dones que acudeixen i l’envolten fins que arriba una altra dona, la que mana, i es posa a cantar unes àries molt maques. Et sona? Potser “La flauta”? Ja t’ho dic. El tema està estudiat. Quan el valencià se’n va a S. Petersburg, el nivell musical de Mozart decau. ¿No trobes que “La clemència de Tito” és molt inferior a les obres anteriors?

      Amb això, no vull dir que Martín siga superior a Mozart ni molt menys, però tampoc vaig a dir que el valencià siga una porqueria, que és això el que digué la nova emperadriu de La Clemència, “porqueria tedesca”. Els gustos canvien i ara agraden coses que abans no agradaven i a l’inrevés. Per la meua part, els quatre “genis” de la música són cronològicament Bach, Mozart, Beethoven, i Wagner. És la meua opinió clar, però és que tot són opinions i jo no pontifique. Opine i puc anar errat.

      I no és per fer-me “propaganda”, però del tema he parlat en el meu bloc i en un fòrum privat. Estic esperant autorització per fer-ho públic. Realment, és un tema, el de Mozart i Martín, que ja ha estat tractat amb anterioritat especialment en cercles valencians.

      I jo no tinc cap gana de discutir, sinó d’intercanviar opinions, si és possible, clar.

      Salut

      M'agrada

  8. Per pur a mor a l’art i amb ànim d’aprendre, m’agrada estar informat sobre aquest temes. Ni em tinc “malintencionat”, ni per “desqualificador”, ni sóc “pervers” ni pretenc “muntar paraetes”, senzillament responc al que em diuen i en done la meua opinió. Per part meua no hi cap mala intenció, ans al contrari i si molesta el que puga dir, solament se m’ha dir i punt perquè no tinc voluntat d’emprenyar a ningú. Sobre el tema, em quedava dir açò:
    He estat rellegint les “Memorie” de Da Ponte en la versió italiana original en format pdf. Això permet buscar ràpidament la informació que interese.

    La pel.lícula “Amadeus” es probablement la millor que s’ha fet mai sobre música, però és això, una ficció i no ñes acceptable coma a document historiogàfic ja que parteix d’una llegenda sobre la enveja de Salieri i el seu assassinat de Mozart. De Martín i Soler no es diu res. Si haguera hagut d’envejar a algú, hauria estat Martín, que era el favorit de l’emperador i qui triomfava aleshores. Mozart va morir en la misèria i va ser soterrat en una fossa comuna. En canvi, Salieri va tenir èxit en vida i va ser molt apreciat com a professor per Beethoven, Schuber i Liszt entre altres alumnes seus. Fins i tot un fill de Mozart va ser alumne seu. La llegenda és una fantasia romàtica que arreplega el rus Puixkin en un poema que Rimski-Korsakov aprofita per la seua òpera ·”Mozart i Salieri”. Aquesta és la base de Milos Forman per a filmar “Amadeus”.

    El millor document que tenim sobre aquest periode i fet són les “Memorie” de Da Ponte. En la peli es posa en boca de l’emperador, referint-se a Mozart, “massa note”. Doncs bé, Da Ponte – que ho conta tot en detall – no se’n va ressò. En cap cas fa servir l’expressió “troppe note”; ni una sola vegada. Tema enveja. La paraula “invidia” i els seus derivats els trobem amb profusió, però mai no es diu que Salieri sentira enveja per Mozart ni per ningú. Mai. Al contrari, sempre parla de manera elogiosa dels tres compositors, que tenien excel.lents relació entre sí i amb ell. Fins i tot es prestaven aries. Una mostra:

    “Me ne presentarono l’occasione i tre prelodati maestri, Martini, Mozzart e Salieri, che vennero tutti tre in una volta a chiedermi un dramma. Io gli amava e stimava tutti tre, e da tutti tre sperava un riparo alle passate cadute e qualche incremento alla mia gloriuccia teatrale.”

    Es sols una mostra que es repetix al llarg del text. És cert que parla de Mozart com a “divi” i afirma que és el que té més talent, però això no vol dir que fora el seu favorit. Ho era Martini, company d’eixides nocturnes i de embolic amb faldes. De fet és el compositor que esmenta més vegades, En segons lloc queda Mozart, i en darrer, Salieri.

    Obres. Les cita totes, però que que repetix sense parar és “Cosa rara” amb gran diferència sobre la resta. També repeteix contínuament que Martini era el favorit de “Giusepe”, l’emperador, i es lamenta de no haver pogut a Sant Petersburg amb el seu amic Martina que havia mogut fils per ell davan la tsarina. Finalment, els dos coincidiran a Londres a petició de l’italià.

    Finalment dir dues coses. Com el el cas del valencià, en l’actualitat hi ha un intent de recuperar a Salieri, que era un bon compositor i no el que se’ns mostra en “Amadeus”. I acabe, Hi ha un paralelisme entre Meyerber i Martin i Soler. Els dos foren els reis de l’escena en el seu temps i foren oblidat poc després de morir. També hi ha un intent de recuperar al rei de l’opera parisenca, fins i tot hi ha alguna associació que no es dedica solament a reivindicar al compositor sinó que , de pas, ataquen a Wagner fent-lo culpable del seu oblit quan va ser el canvi de moda el responsable.

    Una cordial salutació.

    Regí

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: