Les Fêtes Vénitiennes (Les festes venecianes), és una opéra-ballet del compositor francès André Campra . Es compon d’un pròleg i tres plats principals (quatre o cinc en versions posteriors), si bé es van arribar a composar tots aquests: “Le Triomphe de la Folie sur la Raison dans le temps de Carnaval”, “La feste des barquerolles”, “Le bal ou le maître à danser“, “Les Sérénades et les joueurs”, “Les saltinbanques de la place St Marc ou L’Amour saltinbanque”, “La feste marine”, “Les devins de la Place St Marc” i “L’Opéra ou le maître à chanter” (en negreta els de la versió que avui us presento), que s’anaven combinant, afegint o traient a conveniència principalment dels cantants que intervenien.
Quan va acabar l’auster regnat de Lluís XIV , el públic, però també els compositors estaven famolencs de lleugeresa, de diversió, d’erotisme, de “La joie de vivre” i la formula ideal per conduir totes aquelles ganes de gresca teatral i musical, la van canalitzar en l’òpera-ballet durant la regència i regnat de Lluís XV, sobre l’escenari fluïen històries que evocaven amors, equívocs i plaents reconciliacions.
El llibret és d’Antoine Danchet . Va ser estrenada el 17 de juny 1710 a l’Académie Royale de Musique a la Salle du Palais-Royal de París. Originalment va ser catalogada de “ballet”, però és un dels casos més importants i reeixits del nou gènere després classificat pels estudiosos com opéra-ballet i que en el segle XVIII va ser un gènere molt apreciat.
El format era extremadament flexible ja que les trames dels diferents actes, escenes o plats, eren independents i cadascun tenia uns personatges que no tenien interrelació d’un a l’altre, els diversos plats que no actes, tenien un lligam molt feble i en el cas que ens ocupa només que tots comparteixen un mateix lloc en l’acció, Venècia.
Entre juny i desembre de 1710, Campra i Danchet va escriure dos pròlegs i vuit entrants. L’obra es va representar en diverses combinacions, fins que es va establir en una versió quasi definitiva reestructurant el rpròleg, que varen fer més curt i quatre plats principals, que posteriorment es van convertir en cinc.
L’obra va gaudir d’un èxit rotund: es va representar seixanta-sis vegades sense interrupció, entre juny i novembre de 1710, i després es va reprendre des del mes de gener 1711 fins a 1775. Es van comptar 300 representacions fins l’any 1760, amb canvis diversos i combinacions múltiples.
L’estrena va incloure el pròleg (El triomf de la raó en la bogeria en l’època de Carnaval) i tres plats:
“La Feste des Barquerolles”
“Les Sérénades et les Joueurs “dans la Ridote, où ils s’assemblent la nuit!”
“L’Amour saltimbanque, sur la place Saint-Marc”.
L’èxit obtingut va engrescar als autors a afegir nous plats.
La versió que William Christie ens proposa amb Les Arts Florissants és una festa barroca absoluta, per sort incomplerta, ja que no sé si algú seria capaç d’empassar-se més de tres plats que ja tenen una durada de quasi tres hores. La musica és una pura guspira, brillant i transparent ideal per a la dansa i Christie amb la seva formació en fa una festa de fluïdesa i de delicats contrasts entre les diverses i intranscendents histories que ens presenta cada plat d’aquest àpat barroc.
L’equip vocal és molt homogeni, ningú destaca ni ningú defalleix, potser la veu més destacada és la de Emmanuelle de Negri, però la partitura tampoc exigeix grans reptes.
El Scapino Ballet de Rotterdam és l’encarregat de la part coreogràfica bastant fluixeta, i l’òpera/ballet sembla decantada més per la part vocal que no la dansa.
La producció de Robert Carsen és intel·ligent, estètica i recorrent a altres espectacles barrocs que el director canadenc ja ha dut en escena, però té interès i es degusta amb amable distanciament.
André Campra
LES FÊTES VÉNITIENNES
Opéra-Ballet d’André Campra (1710) en un pròleg i 3 plats principals:
Le Bal, Les Sérénades et les joueurs and L’Opéra.
Emmanuelle de Negri – La Raison, Lucile, Lucie
Élodie Fonnard – Iphise, La Fortune
Rachel Redmond – Irène, Léontine et Flore
Emilie Renard – La Folie, Isabelle
Cyril Auvity – Maître de danse, Suivant de la Fortune, Adolphe
Reinoud Van Mechelen – Thémir et Un masque, Zéphir
Marcel Beekman – Maître de musique
Marc Mauillon – Alamir, Damir, Borée
François Lis – Le Carnaval, Léandre, Rodolphe
Sean Clayton – Démocrite
Geoffroy Buffière – Heroclite
Les Arts Florissants
William Christie
Scapino Ballet Rotterdam
Direcció d’escena: Robert Carsen
Coreografia: Ed Wubbe
Escenografia: Radu Boruzescu
Disseny de vestuari: Petra Reinhardt
Disseny de llums: Robert Carsen i Peter van Praet
Opéra Comique, 30 de gener de 2015
Us deixo un parell de youtubes per tal de que us feu una idea de l’¡obra, la versió i la producció de Carsen.
I ara el procés creatiu
Més informació sobre aquesta producció a:
http://www.opera-comique.com/en/seasons/2014-2015-season/january-and-february/fetes-venitiennes
ENLLAÇ vídeo
https://mega.co.nz/#F!SFl11RST!HTA0tAKlNtXJBaT9HopDnQ
La proposta d’avui em sembla interessant perquè ens permet descobrir una òpera barroca més enllà dels autors de sempre i els títols de sempre, també perquè qualsevol proposta de William Christie és una garantia de qualitat i la tercera perquè no podem viure sempre dels mateixos títols i cantants, sé que la legió de barroquistes m’ho agrairan.
Gaudiu-la!
IN FERNEM LAND 
Desde luego que te lo agradecemos 🙂 🙂 🙂
Una pieza muy iteresante
GRACIAS
M'agradaM'agrada
Llega a hacerse monótona, a pesar del magisterio de Christie y la fantasia visual de Carsen, pero conviene adentrarse en obras poco conocidas y la oportunidad era excelente.
M'agradaM'agrada
Sííí !!! Gràcies!!
Potser sí que és un xic monòton, però ens permet submergir-nos en una època en què la música era com aquell conte que els infants ens fan explicar un dia sí i l’altre també, i nosaltres pensem: com no se’n cansa?
Andiamo a godere, barroquistes!
M'agradaM'agrada
Cal veure i escoltar aquestes òperes i propostes amb un cert distanciament per gaudir-les més, al menys a mi em passa així, ja que em costa apassionar-me amb aquesta música, però cal conèixer, sempre, cal conèixer més i més, per poder opinar i triar
M'agradaM'agrada
gli amanti del barocco vi ringraziamo per la vostra gentilezza
M'agradaM'agrada
Complimenti
M'agradaM'agrada
Pero bueno, pero bueno, pero bueno…¡¡¡¡¡¡Qué maravilla!!!!!! ¡Eres un Rey (casi Sol, por aquello de la cercanía a Campra, en fin)! Aquí, las seguidoras y amantes de lo barroco (desde la zarzuela hasta las danzas, fiestas, óperas y muchos más espectáculos) te lanzamos unas “¡GRACIAS!” desde lo más profundo de nuestro corazón.
¡Muchas gracias y hasta pronto!
M'agradaM'agrada
Me encaaaaaaaaaaaaaaaaanta
M'agradaM'agrada
Un vídeo molt adequat per a Dijous Gras. Malgrat que a mi aquest barroc se’m acaba fent pesat, sempre val la pena conèixer coses noves. Moltes gràcies!
M'agradaM'agrada
Convé conéixer per saber si una cosa ens agrada o no i tampoc estem obligats a que ens agradi tot.
M'agradaM'agrada
Crec que tots teniu raó, cadascú a la seva manera. No es pot negar que la música és fantástica tot i que sembla més adient per a una dansa de ballet. Les veus també són molt bones i tot plegat fa que sigui un goig escoltar música barroca poc coneguda per la majoria de melòmans operístics actuals.
És cert que es fa monótona ja que les diferències en la partitura no són massa diferents d’un compàs a un altra. Sembla més aviat un opereta per a interpretar-la en els salons dels grans palaus que antigament representaven música d’aquesta mena.
De totes maneres és bo que algú les porti a l’època actual perquè es conegui música que ja ha passat a la historia però que malgrat el pas del temps s’ha de reconèixer que no totes les òperes que es representen són bones, agunes fins i tot són avorrides.
M'agradaM'agrada
Aquesta és la pretensió d el ‘apunt, donar a conèixer una música i una manera de fer òpera i ballet que el temps es va encarregar de situar-lo al seu llov just. Una recuperació d’aquesta mena és sense cap mena de dubte un gran treball de recuperació, un treball filològic i historicista, per ami res més, ni res menys, és clar.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada