TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado)

El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la  sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.

Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado,  les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. Continua llegint

SALZBURG 2016: INSISTINT EN FAUST (Beczala-Agresta-Abdrazakov-Markov-Erraught;von der Thannen-Pérez)

Charles Gounod/Faust Ildar Abdrazakov (Méphistophélès), Maria Agresta (Marguerite) i Piotr Beczala (Faust) Salzburg 2016 Copyright: Monika Rittershaus

Faust , producció de von der Thannen amb Ildar Abdrazakov (Méphistophélès), Maria Agresta (Marguerite) i Piotr Beczala (Faust) Salzburg 2016
Copyright: Monika Rittershaus

No és una insistència que m’entusiasmi gaire, de fet no m’entusiasma gens però l’actualitat mana i en tot cas haureu de ser vosaltres qui haureu de dir la vostra última paraula d’aquest Faust, per a mi desgraciat per culpa de les dues direccions, sobretot la musical, perquè de l’escènica, que no m’agrada gens, me’n puc extraure.

La versió retransmesa per  Medici TV és del dia 23 d’agost, per tant uns quants dies més tard  de la retransmissió radiofònica de la Ö1. Hi ha diferències, però substancialment l’apunt del dia 18 d’agost serveix per aquest d’avui. Continua llegint

SALZBURG 2016: FAUST (Beczala-Agresta-Abdrazakov-Markov-Erraught;Pérez)

Iniciem el periple estiuenc salzburguès del 2016 amb la producció de Faust de Charles Gounod.

No he pogut veure encara la producció però per les fotografies tot em fa creure que és un nyap més, en aquesta ocasió degut a Reinhard von der Thannen, a l’estil de Neuenfels (el creador del Lohengrin bayreuthià dels ratolins).

Només us parlaré de la qüestió musical i vocal que he escoltat gràcies a la retransmissió radiofònica de la Ö1 austríaca. Continua llegint

INSISTINT EN LA PREPARACIÓ DEL SIMON BOCCANEGRA: LES VEUS

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon,

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon. Palazzo San Giorgio de Gènova

 

Simon Boccanegra és una òpera de veus masculines, profundes i fosques que donen vida a personatges foscos, torturats, ambiciosos i polièdrics. La trama política pren una volada que ja fa preveure les trames conspirativas de “Un ballo in maschera” i sobretot “Don Carlos”, i potser per això la trama amorosa queda relegada a un pla més secundari i per sota de la tradicional vesant paterno-filial que caracteritza les òperes verdianes i els seus moments musicalment més notables.

Per fer front al rol protagonista cal un baríton dramàtic capaç de mostrar tota la complexitat psicológica d’un personatge ambiciós i conspirador en el pròleg i ja com a Dux, autoritari, magnànim i just, mentre que en la vesant particular desborda la tendresa que tant li agradava mostrar a Verdi, com intentant suplir el gran buit que suposava haver perdut els fills que va tenir en el seu primer matrimoni.

Boccanegra és el centre de tota l’òpera i en la cabdal intervenció que Boito va fer per remodelar la versió original de 1857 afegint el pròleg i escena final del primer acte, la grandesa del personatge el situa al costat dels grandiosos rols dramàtics per a baríton que Verdi va escriure, com Nabucco, Carlo, Rigoletto, Macbeth o  Jago. No és tan sols la complexitat de trobar un cantant amb un registre vocal ampli i poderós, sinó també d’atorgar la capacitat d’oferir la vessant declamatòria del text de manera justa i convincent, en un rol on no hi ha cap ària, ni cap escena individualitzada que faciliti aquest protagonisme quasi omnipresent. Continua llegint

EL RÈQUIEM DE VERDI A LA BASÍLICA DE SAN MARCO A MILÀ (Agresta-Rachvelishvili-Berrugi-Colombara-Mehta)

Missa de Rèquiem a la Basílica de San Marco de Milà foto Facebook Valentino Klose

El 22 de maig de 1874 s’estrenava, en ocasió del primer aniversari de la mort de Alessandro Manzoni i a l’església de San Marco a Milà, la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi, ell mateix en va ser el director i els quatre solistes van ser: Teresa Stolz (soprano), Maria Waldmann (mezzosoprano), Giuseppe Capponi (tenor) i Ormondo Maini (baix)

Ençà d’aquella estrena que esdevingué un èxit memorable, l’església milanesa ha esdevingut un escenari habitual de l’execució de l’obra verdiana i la darrera ha estat el passat 29 i 30 de setembre d’aquest any, amb l’Orquestra i el Cor del Teatre de la Scala sota la direcció de Zubin Mehta i un quartet solista no gaire equilibrat, amb Maria Agresta, Anita Rachvelishvili, Giorgio Berrugi i Carlo Colombara. Continua llegint

EL VÍDEO DE OTELLO A LES ARTS 2013: KUNDE-ÁLVAREZ-AGRESTA-LIVERMORE-MEHTA

Aviat farà dos anys que varem assistir a Les Arts de València a la inauguració del Festival del Mediterrani, aquell festival que tantes alegries ens va donar i que esperem que en temps propers ens les torni a donar, a la representació d’un magnífic Otello verdià que va merèixer aquest apunt a IFL

Avui us porto el vídeo d’aquella producció que sense cap mena de dubte va suposar un altre encert de la programació valenciana, per tal de que tots aquells que no ho vareu poder gaudir tingueu l’oportunitat de fer-ho, i no cal dir que per a tots aquells afortunats que hi vareu anar, poder recordar-ho. Continua llegint

EL VÍDEO DE TURANDOT A LA SCALA (Stemme-Antonenko-Agresta-Tsymbalyuk;Lehnhoff-Chailly)

Preocupant inauguració operística de l’Expo 2015 a Milà, on hom suposa que sent com és o era la capital Llombarda,  un dels feus referencials de l’òpera, aquesta “seconda prima” de la temporada, empolainada amb les “millors” gales de la societat política i social, hagués hagut de ser un esdeveniment memorable, i potser memorable ho ha estat ja que dubto que els assistents puguin oblidar la mediocritat vocal d’aquesta representació, però el que és ben segur és que no va ser digne, perquè les carències vocals van ser massa notables i sagnants, i ni la brillant direcció de Chailly ni la imaginativa  producció tan estrafolària com fascinant i atractiva de Lehnhoff, van poder amagar aquestes debilitats imperdonables a la Scala.

El mestre Chailly va escollir el final de Berio, una elecció perfectament vàlida, ja que una òpera del segle XX inacabada podia ser perfectament acabada per un altre músic del segle XX, res sembla més coherent si no fos que el final de Luciano Berio en a mi em sembla el més allunyat possible del món melòdic puccinià, perquè la seva deconstrucció melòdica i la fredor que aconsegueix, just quan la princesa hauria de desfer el gel, són antagònics a tot el que hem escoltat fins el comiat de Timur a Liù. Berio per altra part no s’atreveix del tot a deixar enrere el material melòdic i la seva solució acaba sent com un resum volgudament “molest i divers” de la versió abreujada del duo d’Alfano sense l’apoteosi coral que tant ajuda a fer un triomf i que Berio trasnforma en un clima suspès de incertesa estàtica.

Mentre el que escoltem és Puccini, Riccardo Chailly sense fer grans concessions al sucre, planteja un gran poema simfònic que mira més al futur que no pas al món més sentimental del Puccini més popular i estimat, potser per això va escollir Berio.

Aquesta Turandot de moments orquestrals i corals de relleu i colors expressionistes hauria d’vaer comptat sobretot amb un altre Calaf, ja que Antonenko, que rep unes tímides protestes (qui t’ha vist i qui et veu Scala de Milà) destrossa la partitura quan ell intervé, ja sigui per els sons mal emesos, per les desafinades i per la manca constant de lirisme i seducció heroica.

Nina Stemme que acaba de fer una sensacional primera Elektra de Strauss a Viena no li va Turandot. No puc negar que la veu té moments que l’aproximen a aquelles Turandot germàniques de tendències wagnerianes i gelors nòrdiques, però només són moments que no la poden posar a nivell de Nilsson, ja que ella en aquest rol no poseeeix ni la precisió, ni la seguretat i tècnica vocal en tot el registre, especialment els aguts de la seva compatriota. Stemme voreja el crit i en algun moment la veu es trenca.

Agresta és la reina de la representació, no tan sols per ser italiana i transmetre escalfor, sentit i sentiment en el que canta, sinó perquè primordialment canta bé i les seves característiques vocals s’adeqüen de manera ideal al rol,

La resta del cast em sembla fins i tot estrany que s’hagi permès un nivell tan discret, vorejant en algun cas el desastre més absolut, com és el cas del mandarí de Robert Bork.

Alexander Tsymbalyuk només aprova justet i els tres ministres, si no fos per la inventiva visual de Lehnhoff, passarien a engruixir la llista de greuges contra la Scala per haver ensorrat una representació que d’haver comptat amb un equip vocal de primera hagués esdevingut sense cap mena de dubte, un triomf.

I és que Lehnhoff i el seu equip escènic aconsegueixen sota els seus trets característics d’altres muntatges, crear un món fantasiós, ple de misteri, de impacte visual i estètica captivadora, que ens apropa a un art déco sui generis, amb pinzellades germàniques d’una RDA anacrònica . És cert que no sempre es capaç de mantenir la mateixa fascinació i a vegades cau en la vulgaritat, ja sigui en el vestuari o les solucions plàstiques, quelcom quasi imperdonable en un conte cruel, però revestit de bellesa musical, mentre que en altres l’originalitat estètica de la proposta, que trenca amb amb la majoria d’estereotips orientals, resulta sorprenent i captivadora.

Els pitjors indicis que es podien extraure de l’àudio de l’assaig general que us vaig deixar fa tres dies, s’han confirmat en aquesta prima que la televisió italiana va transmetre.

Aquí la teniu

TURANDOT
dramma lirico in 3 atti e 5 quadri di Giuseppe Adami e Renato Simoni
musica di Giacomo Puccini (Finale di Luciano Berio)

Turandot, principessa Nina Stemme
Altoum, imperatore Carlo Bosi
Timur, re tartaro spodestato Alexander Tsymbalyuk
Calaf, principe ignoto, suo figlio Aleksandrs Antonenko
Liù, giovane schiava Maria Agresta
Ping, gran cancelliere Angelo Veccia
Pang, gran provveditore Roberto Covatta
Pong, gran cuciniere Blagoj Nacoski
un mandarino Robert Bork
prima ancella Barbara Rita Lavarian
seconda ancella Kjersti Odegaard

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
Coro di Voci Bianche dell’Accademia del Teatro alla Scala
maestro del coro Bruno Casoni
direttore Riccardo Chailly

Regia Nikolaus Lehnhoff
Scene Raimund Bauer
Costumi Andrea Schmidt-Futterer
Luci Duane Schuler
Coreografia Denni Sayers

Teatro alla Scala Milà, 1 de maig de 2015

ENLLAÇ Vídeo

https://mega.co.nz/#!8cFUXQrI!uxNqmp4u4SDJu-BaatSE1EAB21Yx4AklsGxsQ5Brbi0

Demà espero parlar de I due Foscari al Liceu

AIXÍ PODRIA SER LA TURANDOT DE LA SCALA (Stemme-Antonenko-Agresta-Chailly)

Locandina Turandot - Scala 28.4.2015

Us deixo una hipòtesi de com poden ser les esperades representacions de l’òpera Turandot que tindran lloc al teatro  alla Scala a partir de l’1 de maig i fins el 23 del mateix mes, inaugurant l’EXPO 2015 que tindrà lloc a la capital llombarda.

Ni us deixo enllaços de descàrrega, per raons òbvies, ni els actes sencers, però si una àmplia mostra que ens permet fer una idea de per on poden anar els trets, si bé el que escoltareu no deixa de ser un assaig. Continua llegint

FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2015: CAVALLERIA RUSTICANA I PAGLIACCI (vídeo)

El doble programa més famós de la història de l’òpera, és a dir Cavalleria Rusticana i Pagliacci era un dels punts de màxim interès dels festivals de Pasqua del 2015, quelcom que podria arribar a semblar fins i tot irreverent, si no fos perquè el Festival de Pasqua de Salzburg ha apostat fort i bé.

Jo no us diré que m’estimi més Cavalleria i Pagliacci que un Parsifal o la Missa en Si menor, però no hi ha dubte que comptar amb Jonas Kaufmann com a Turiddu i Canio era un reclam important, com ho era que l’acompanyessin noms d’alçada: Monastyrska, Agresta, Maestri, Stroppa Platanias, tots dirigits per Christian Thielemann que no em sembla el paradigma del verisme musical, però que garanteix qualitat. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA (Piazzola, Prestia, Agresta, Meli, Kim;De Rosa, Chung) vídeo

Avui us porto una notable representació verdiana d’una de les òperes que més estimo, Simon Boccanegra, i el més rellevant és que el repartiment és quasi íntegrament italià i que el rol protagonista està cantat per un baríton de veritat, un baríton jove que ho fa molt bé i que té una línia potser més belcantista que verdiana, però que fraseja, que té cura del sentit dramàtic del cant i que la seva emissió és homogènia i veritablement baritonal sense emmascarar colors i timbres, memoritzeu el seu nom perquè no trigarà a ser un imprescindible, Simone Piazzola. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: I DUE FOSCARI (Agresta-Meli-Domingo-Muraro; Strassberger-Pappano) Vídeo

Avui us porto una altra sessió de la temporada d’òpera als cinemes, ara és el Covent Garden  de Londres amb l’òpera de Giuseppe VerdiI due Foscari, òpera que també podrem escoltar en versió concertant en aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu i amb el comú denominador amb  aquesta de la ROH, del Francesco Foscari de Plácido Domingo, que lluny de frenar l’activitat, ja té anunciat per aquesta temporada un nou rol més de baríton, el Don Carlo d’Ernani, també de Verdi.

Inútil és insistir amb la poca gràcia que em fa aquesta carrera baritonal del tenor espanyol, però el continuen aplaudint i el que és més important, contractant, ja que omple teatres i això per sobre de l’interès artístic i musical, és que el que més importa als directors de teatre. Continua llegint

LICEU: IL PRIGIONIERO i SUOR ANGELICA

Liceu PriSuor

Ahir va tenir lloc la primera de les 5 representacions del doble programa que tanca la temporada d’abonament del Gran Teatre del Liceu 2013/2014, tot i que el teatre continuarà l’activitat fins els primers dies del mes d’agost, primer amb Porgy and Bess i després amb l’afegitó de Los Miserables.

Malgrat que la unió entre aquests dos móns estètics i sonors tan contrastats com són Dallapiccola i Puccini ha quedat clar que és possible, per a mi és forçar en excés unes parelles de fet que seria més convenient, tant per el Prigioniero com per Suor Angelica, que fossin unes altres. Ni a l’obra de Dallapiccola li escau bé fer de telonera, ni a les monges de Puccini les afavoreix gaire que primer s’hagi escoltat una obra tan important, impactant i terrible, com Il Prigioniero.

Quan escoltem Suor Angelica després de Il Tabarro tot queda emmarcat en un melodrama prou artificiós com per no acabar de involucrar-nos gaire amb la truculència o la sensibleria accentuada que Puccini utilitza , però amb el Prigioniero no és bo fer-hi gaires bromes, és terrible en tots els aspectes: la música, el llibret, l’exigència vocal i el tractament orquestral.

Dallapiccola demana molt, l’opera és d’una gran exigència i el Liceu la serveix  amb un bon equip vocal, una producció que impacta i imposa, i una direcció musical d’Edmon Colomer que no sé si no ha pogut fer més, però que m’ha semblat excessiva en els volums i poc curosa en el so, si bé tenim l’orquestra com la tenim i tampoc es poden demanar gaires miracles. Aquest Prigioniero és la culminació d’un trimestre molt intens per l’orquestra, una orquestra que necessita recursos per millorar i poder servir una òpera com aquesta amb tota la força, els matisos i la bellesa de so que ara no pot donar. No he percebut terrabastalls, però després del raves verdians, el inici orquestral de la temporada va ser molt més esperançador que aquest final. Un cop completat l’equip directiu l’objectiu de la millora de l’orquestra i del cor no s’hauria de demorar més, és la prioritat per fer del Liceu el teatre de referència internacional per el que el senyor Guasch apostava a l’entrevista publicada ahir, fins i tot crec que la millora és una eina imprescindible per portar més públic al teatre, principal objectiu del director general.    Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA INAUGURAL DEL MAGGIO MUSICALE FIORENTINO 2014


Avui us porto la gala inaugural de la 77 edició del prestigiós Maggio Musicale Fiorentino, amb dos actes operístics (quart acte de l’Otello verdià) i el primer de Tosca, així com dues obres coreogràfiques, La Valse de Ravel i una obra de Arvo Pärt.

Crec que us interessarà a molts de vosatres, en primer lloc perquè us permetrà veure a Gegory Kunde i Maria Agresta en l’obra verdiana, així com a Fiorenza Cedolins, Marco Berti (aquest no sé si farà gaire il·lusió) i el tan celebrat  Ambrogio Maestri com Scarpia.

Per els amants de la dansa tindran l’oportunitat de veure ballar a Alessandra Ferri i Craig Hall.

Ara que Zubin Mehta acaba d’assolir un altre èxit espectacular a Les Arts dirigint precisament a Gregory Kunde, entre d’altres cantants, a La forza del destino, veure’l dirigir aquesta gala en l’altre centre operístic que dirigeix i que estrenava un nou i espectacular teatre, de ben segur serà un motiu prou interessant per a molts. Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE A LA SCALA (Álvarez-Agresta-Semenchuk-Vassallo-Youn; Rustioni-De Ana)

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

Ahir em vareu fer contestar tants comentaris que no m’heu deixat temps per escriure un apunt detallat.

En realitat tampoc hi ha gaires coses a dir. Avui us porto una representació de Il Trovatore programada el febrer passat a la Scala de Milà, amb Marcelo Álvarez de Manrico, millor que al MET, però sense acabar de ser el gran Manrico que podria ser, amb les seves virtuts belcantistes i els seus defectes dramàtics, amb la “Pira” escurçada i baixada de to, of curse. A la Scala ja no protesten, els han acabat domesticant.

Interessant com sempre Maria Agresta, una Leonora potser excessivament lírica, però una cantant sempre interessant, creativa i seguidora de la tradició de l’escola de cant italiana. En realitat Leonora és el seu límit vocal, al menys avui per avui, ja que el registre greu continua sent l’assignatura pendent. Quan et diuen els compromisos futurs de la soprano, preocupa.

Ekaterina Semenchuk és una correcta Azucena, lluny del que hauria de ser i per sota de la seva explosiva Eboli a Sazburg, mentre que Kwangchul Youn està tan allunyat del cant verdià, com proper a la correcció més absoluta, tot i que mostra en alguna ocasió una oscil·lació preocupant.

El Sr. Vassallo… en la línia dels barítons verdians actuals, és a dir, res de res, fa el que pot dins d’una correcció dubtosa.

Continua llegint

I PURITANI A L’ONP (Agresta-Korchak-Pertusi-Kwiecien:Pelly-Mariotti) vídeo

I Puritani a l'ONP, produccioó de Laurent Pellly

I Puritani a l’ONP, produccioó de Laurent Pellly

Interessant estrena de I Puritani a l’Òpera de Paris, es va estrenar al Theatre des Italiennes i la darrera vegada que es va presentar a la capital francesa va ser a l’any 1987 però a l’Opéra-Comique, ara per primera vegada a la casa gran no han estat a l’alçada de trobar un repartiment que pogués emular al que les cròniques de l’època van dir de la Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, un pòquer vocal  de les millors veus del moment i que al 2013 no s’ha repetit, si bé l’elecció de la soprano protagonista ha recaigut en Maria Agresta, soprano que com bé sabeu m’interessa molt i que lluny de ser un rossinyol i encara que no sigui una dramàtica d’agilitat, posseeix  una veu de soprano lírica amb veu càlida, sucosa i prou ample per cantar certs rols del repertori verdià i ara aquests belcantites que potser li convenen més que aquells més decididament dramàtics que crec que haurien d’esperar una mica.

L’ONP ha confiat la nova producció al jove director italià Michele Mariotti, especialista rossinià que ha sortit de l’entorn del ROF, no debades ell és fill del intendent del festival rossinià i pesarès de naixença, i la part escènica a Laurent Pelly, que aquests reparteix activitat amb la Cendrillon liceista i que és un dels noms de l’actualitat escènica operística.

Mariotti és un director que coneix bé el belcanto, que deixa cantar als cantants, que concerta bé, de manera polida, que crea moments d’interès dramàtic, bons crecendos i que té consciència de l’estil, però en el cas d’aquesta producció m’ha semblat excessivament anònim o  impersonal, mancat d’una personalitat més definida, si bé davant de certs riscs, amb Mariotti tenim garantit l’estil i el respecte ales partitures i cantants, que no és poc, però una mica més de personalitat m’hagués agradat, fins i tot per fer de I Puritani el capolavoro que és i que aquí no ho sembla.

El cas de Pelly és un altre. És un director a vegades  genial i en altres absolutament insubstancial i decoratiu. Quan pot deixar anar la seva vena còmic-satíric-humorística com en la famosa La Fille du Régiment o en aquesta Cendrillon que divendres s’estrena al Liceu, el resultats són excel·lents, però en altres ocasions com aquesta, sembla que no tingui res a dir. Treballa amb certa gràcia els moviments de masses, però quan ha d’aprofundir amb els protagonistes de manera individual, no hi ha res nou, ni especialment atractiu. Aquesta producció podria ser de fa 20 anys i ni aleshores ni molt menys ara em semblaria nova.

L’escenografia és simple, un esquelet d’una gran estructura metàl·lica que en certs moments és elegant i s’apropa a dissenys fets a plumilla d’un delineant, i en altres en mig de la immensitat de La Bastille, queda massa esquemàtica, distant i freda. És como una gran gàbia o presó pels protagonistes, sobretot per Elvira, però crec que el recurs està molt gastat i si a més a més l’estructura no para de donar voltes i voltes, la monotonia visual pot arribar a marejar.

La producció no molesta, però hom espera molt més de Pelly i de la ONP.

ELS CANTANTS

I Puritani és una òpera de cantants, i de cantants de categoria. Especialistes en el belcanto, amb instruments sans i segurs, però també amb una especial habilitat per transmetre les emocions amb elegant línia de cant i depurada tècnica.

Com ja he dit al començament per a mi l’interès màxim recau en Agresta, que té el color, la tessitura (recordeu que no hi ha cap dels sobreaguts que la tradició ha imposat i tot i així ella en fa dels no escrits) i l’estil idoni. Les sonoritats en el registre agut no sempre presenten uniformitat, ni tan sols un timbre bonic, però canta amb intensitat dramàtica com correspon i amb temperament, controla l’essencial legato malgrat que el seu cant no té el virtuosisme que aquest rol demana, ni les coloratures perfectes que el belcanto exigeix.

La seva Elvira és voluntariosa, aplicada, intencionada i intensa, també valenta, però no acaba de rematar ni el virtuosisme estilístic, ni en la filigrana vocal. Amb una bona interpretació jo no en tinc prou.

L’Arturo de Dmitri Korchak és insuficient, no té el cos suficient en el centre, el seu agut és forçat, poruc i insegur, i per tant els seus sobreaguts són una aproximació que la majoria de vegades no encerten en l’afinació exacta, però sobretot no formen part d’una línia de cant cuidada i conseqüència d’una crescendo emocional, no, en el seu cas semblen notes d’aixades anar i si l’encerto l’endevino. Acaba el perillós i vocalment extrem tercer acte com pot, quasi demanant-ho de genollons. No hauria de fer aquest rol, però sobretot no li haurien d’oferir, és un error total.

El Sir Giorgio de Michele Pertusi és per estil perfecte, però la tessitura requereix un baix, no un baix-baríton, i els greus del cantant italià són molt febles i de poca dimensió. A la gegantina Bastille no sé as com s’ho deu fer per fer-se sentir a la darrera fila del darrer amfiteatre.

Decepció total amb el Sir Riccardo de Mariusz Kwiecien, el baríton polonès deu estar passant un moment vocal perillós, que espero sigui momentani, ja que no voldria creure que ja ha començat el declivi. Malament en el registre agut, poc estable i amb oscil·lacions preocupants, pèrdua de color i manca de legato i fiato. Voldria creure que va cantar indisposat.

Interessant i a seguir la mezzosoprano Andrea Soare en el rol d’Enrichetta di Francia.

Correctes Wojtek Smilek i un recuperat Luca Lombardo, si bé en rols menors, després d’haver cantat amb Muti a la Scala, ja fa molts anys Lodoiska.

L’estrena de I Puritani en el primer teatre de França necessitava un cast més sòlid, potent i espectacular,i si d’entrada ja s’intuïen alguns errors, un cop visionat el vídeo no tan sols es confirmen, sinó que crec estar en disposició de dir-li al Sr. Korchak que pel seu bé i el del públic s’oblidi de moment d’Arturo i si no fa bondat, que s’oblidi de tot, ja que no he reconegut aquell tenor que a Pesaro em va cridar positivament l’atenció, al Sr. Kwiecien que es cuidi, reposi i pensi seriosament en el que està fent i com ho està fent, al Sr. Pertusi que eviti els macro-teatres i els rols de baix profund. Finalment a la Sra. Agresta si vol cantar belcanto, pel que crec que està dotada i capacitada, li diria que s’apliqui una mica més en el cant ornamenta, i que intenti fer-ho de manera virtuosística, si no pot, potser millor que agafi un altre adreça, el repertori de les sopranos líriques és pràcticament inesgotable.

Us deixo amb dos àudios extrets del vídeo:

L’escena d’Elvira “O rendetemi le speme…Qui la voce…Vien diletto”

I tot el final del tercer acte des de “Nel mirarti un solo istante”

Agresta Puritani ONP (2)

Vincenzo Bellini
I PURITANI
melodramma serio in tre parti (1835)
libretto Carlo Pepoli

Wojtek Smilek Lord Gualtiero Valton
Michele Pertusi Sir Giorgio
Dmitry Korchak Lord Arturo Talbot
Mariusz Kwiecien Sir Riccardo Forth
Luca Lombardo Sir Bruno Roberton
Andrea Soare Enrichetta di Francia
Maria Agresta Elvira

Cor i Orquestra de l’Òpera National de Paris

Direcció musical: Michele Mariotti
Direcció escènica: Laurent Pelly
Disseny de vestuari: Laurent Pelly
Escenografia: Chantal Thomas
Disseny de llums: Joël Adam
Director del Cor: Patrick Marie Aubert

París, 9 de desembre de 2013

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/EFADEA50585A77184D16395BC87032D3

ENLLAÇ àudio mp3 (2 arxius)

http://rapidshare.com/share/FCC06DF39F88EBB56972018017812F66

Per I Puritani no es poden fer gaires experiments i encara menys optar per cantants inexperts. Jo no sé quants Arturos haurà fet el Sr. Korchak abans de cantar-lo a Paris, en el cas que siguin els primers és inacceptable i si ja els he fet en altres teatres dubto jo que després d’escoltar i veure (és una nul·litat com actor) n entenc com no han buscat un substitut, i és que em sembla inadmissible que un teatre d’aquesta categoria li doni aquest rol.

No cal dir que tot el que jo dic són apreciacions exclusivament meves i que si us fixeu amb els aplaudiments del públic de La Bastille quasi sembla que els cantants fossin els mateixos de l’estrena, és a dir els mítics Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, tot i que a Rubini segur que no el van protestar i entre mig de la festa parisenca no es poden evitar algunes protestes d’espectadors decebuts per la prestació del tenor rus, però la resta obté un incomprensible èxit, veredicte que no puc compartir.

Demà intentaré millorar-ho, però no vull acabar l’apunt sense agrair una vegada més a Kiko la inestimable col·laboració.

IL TROVATORE A AMSTERDAM (Pretti-Agresta-Alaimo-Lamanda-Palazzi;Andretta)

El Concert-Gebouw d'Amsterdam

El Concert-Gebouw d’Amsterdam

Avui, per començar una nova setmana us deixo un Trovatore que es va interpretar en versió de concert al Concert-gebouw d’Amsterdam, dissabte passat dia 14 de setembre.

Interessant versió que comptava amb Maria Agresta com a Leonora, la soprano que sabeu que m’agrada tant i que de tot el repartiment era la més reconeguda, quelcom que no vol dir que en la resta de cantants no trobeu sorpreses, espero que  agradables,  que us garanteixin una bona escoltada.

A part de la soprano italiana, que continua cantant una Leonora di tutto rispetto, en el repartiment trobem al tenor Piero Pretti com a Manrico, Continua llegint

PROMS 2013: VIVA VERDI! amb l’Accademia Santa Cecilia de Roma-Antonio Pappano – vídeo

Antonio Pappano als PROMS, foto gentilesa de la BBC (Facebook)

Antonio Pappano als PROMS, foto gentilesa de la BBC (Facebook)

Fa un mes va tenir lloc als PROMS londinencs un concert dedicat íntegrament a Giuseppe Verdi, els protagonistes van ser la orquestra i el cor de la Accademia Nazionale Santa Cecilia de Roma dirigits pel seu titular, el mestre anglès Antonio Pappano i va comptar amb la participació de la soprano Maria Agresta, a la que ja vam tenir ocasió de veure no fa gaires dies en el Rèquiem del Festival de Verbier.

Ja és ben curiós que el festival londinenc hagi dedicat tantes sessions íntegrament a Wagner i només aquesta al compositor italià. Continua llegint

VERBIER 2013: RÈQUIEM DE VERDI (Agresta-Barcellona-Beczala-Abdrazakov;Noseda) VÍDEO

Gianandrea Noseda, Maria Agresta, Daniela Barcellona, Piotr Beeczala i Ildar Abdrazakov a Verbier, Salle des Combins 1 d'agost de 2013

Gianandrea Noseda, Maria Agresta, Daniela Barcellona, Piotr Beeczala i Ildar Abdrazakov a Verbier, Salle des Combins 1 d’agost de 2013

Al Festival de Verbier va tenir lloc el passat 1 d’agost un concert on es va interpretar la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi, una de les obres més interpretades del geni italià durant l’any del bicentenari, potser per allò de que és una òpera en versió de concert, com molts diuen.

L’orquestra del Festival sota la direcció del mestre Gianandrea Noseda, va comptar amb el Cor del Teatro Regio de Torino, del que Noseda és com sabeu el director musical, i el quartet solista de rellevància més que notòria i en bona forma vocal estava format per:  Maria Agresta, Daniela BarcellonaPiotr BeczalaIldar Abdrazakov, a això jo en dic adequació vocal.

La versió de Noseda és esplèndida i us garanteixo, encara que sembli un contrasentit lingüístic, un Rèquiem feliç. Continua llegint

LES ARTS: OTELLO

Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

En un viatge llampec ahir ens varem apropar a la sempre acollidora València per assistir a la inauguració del Festival del Mediterrani, que va tenir lloc amb tota la pompa i les circumstàncies que hom pugui imaginar, amb tota la representació política de la Comunitat i la visita de la Reina d’Espanya, rebuda amb aplaudiments i simpàtica acollida, lluny de les mostres de desaprovació  i enuig amb que el seu fill i la jove van rebre al Liceu dijous d’aquesta mateixa setmana. Segurament motius per estar descontents com nosaltres em consta que a València també en tenen, però la in auguració estava carregada del establishment i tot estava sota control, fins i tot l’entrada al teatre , om t’obligaven a passar per arcs detectors de metalls, ocasionant unes cues sota la calorada pre-estiuenca, una mica enutjoses.

Retrobar-nos amb tants bons amics sempre és un motiu de satisfacció i a Les Arts, al menys sempre que hi hem anat, hem vist espectacles de qualitat, sobretot perquè el Cor i l’Orquestra tenen un nivell extraordinari i fins ara els repartiments garantien noms il·lustres, sempre sota la direcció de Zubin Mehta en el cas del Festival. Continua llegint

OBERTO A LA SCALA: Agresta, Ganassi, Pertusi, Sartori;Frizza

Sonia Ganassi i Michele Pertusi a Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala. Producció de Mario Martone

Sonia Ganassi i Michele Pertusi a Oberto Conte di San Bonifacio a la Scala. Producció de Mario Martone

Avui tornarem a la Scala per escoltar la primera de les representacions que aquesta temporada el teatre milanès ha programat de la primera òpera de Giuseppe Verdi, Oberto Conte di San Bonifacio, estrenada el 17 de novembre de 1839 al mateix teatre.

Diguem d’entrada que l’òpera és com un esborrany de les òperes del Verdi jove, i per tant com esborrany, apunta coses que encara no es defineixen, si bé, coneixedors com som de tot l’opus verdià, ja intuïm tot allò que vindrà immediatament amb les òperes primerenques, lluny encara d’aquelles que tots tenim al cap, però amb la grapa i la rauxa que les caracteritza.

Per tal de que aquesta òpera en particular mereixi l’audició i programació als escenaris, calen uns cantants que sàpiguen extraure més que els valors musicals que l’obra no té, l’emoció gràcies a unes facultats, tècnica i musicalitat d’excepció.

Quatre rols importants, per a una soprano spinto o dramàtica d’agilitat, una mezzosoprano d’empenta, ambdós rols quasi intercanviables, un tenor líric i un baix-baríton de centre consistent, amb capacitat per assumir un cert cant d’agilitat, hereu encara del belcanto rossinià, encara que Verdi intenta allunyar-se’n tot el possible a la recerca d’un llenguatge nou. Queda un rol més anecdòtic per a la sempre necessària confident, en aquest cas de Cunizia.

A la Scala crec que no han acabat de trobar el quartet perfectament enquadrat en la vocalitat adient als rols, o els cantants més idonis, però potser cal dir, això és el que hi ha.  Continua llegint