IN FERNEM LAND

OBC 2014/2015: CHIN I TXAIKOVSKI (Kriikku-González)


OBC, concert 24 Kari Kriikku, Pablo González i Unsuk Chin.

OBC, concert 24 Kari Kriikku, Pablo González i Unsuk Chin.

Els responsables de la temporada 2014/2015 de l’OBC no podien haver escollit un programa més antagònic per el concert múmero 24, format per el concert per a clarinet i orquestra de Unsuk Chin (2014) i la quarta simfonia de Piotr Ilitx Txaikovski.

I aquest antagonisme m’ha semblat que es contagiava també en el resultat final ja que mentre que el mestre González s’implicava en oferir una versió mesurada, atenta a la complexitat tècnica, tímbrica i estructural del concert de la compositora coreana, una obra que m’ha agradat més aviat poc, per ser generós, en canvi ha desequilibrat fins l’exasperació la direcció d’una obra que m’agrada molt, la quarta de Txaikovski. Resultats dispars per dues obres dispars, que intentaré explicar-vos segons ho vaig viure i patir jo.

El concert va començar de manera didàctica i esplèndida, amb la intervenció del mestre González, el solista finés de clarinet, l’eminent Kari Kriikku i la compositora coreana Unsuk Chin, llàstima de no poder comptar amb la presència de Txaikovski, i perdoneu-me l’acudit fàcil. El mestre González és un gran comunicador que emprant l’anglès, el castellà i el perfecte català (això si que és integració!), ha volgut fer una interessant aproximació al concert que iniciava el programa, amb preguntes que ell mateix traduïa pera tots aquells que ho necessitaven, alhora que va fer  tocar al clarinetista un petit fragment per demostrar les possibilitats i la complexitat del clarinet davant les exigències tècniques estratosfèriques que Chin exigeix en aquesta partitura sense cap mena de dubte difícil i nomñés d’interpretar.

L’obra estrenada l’any passat a Götteborg, és un encàrrec múltiple de la Simfònica de Götteborg, Filharmònica de New York, Philharmonia de Londres, Simfònica de la WDR de Colònia i l’OBC. Està estructurada en tres moviments: Mirage, Hymnos i Improvisation on a groove, sense cap forma on poder-se agafar quan al cap de cinc minuts ja veus que Chin t’ha llençat en mig d’un oceà sonor i conceptualment tens, sense salvavides on agafar-se per intentar surar en mig d’una extraordinària i severa experiència. En a mi l’obra no em va agradar perquè em va resultar difícil trobar un fil, per petit i feble que fos, que em permetés seguir l’experiència d’una manera deixeu-me dir, convencional, i no vaig ser capaç. Més enllà de trobar moments d’un impacte tímbric aclaparador, no debades Chin desplega un potencial en la secció de percussió, que jo crec que no havia vist mai, i que el mestre González de manera curiosa i curosa, tot i comptar amb un desplegament orquestral molt nombrós, mai va forçar fins a l’extrem d’ofec sonor. L’obra està prodigiosament orquestrada i Chin crea atmosferes que podrien arribar a ser suggeridores i captivadores si hagués estat capaç o ella en la composició, o possiblement jo en l’audició, de concatenar aquests moments o cèl·lules, en un tot, però mai ho vaig aconseguir, i malgrat que l’obra no arriba a la mitja hora de durada, van ser masses moments en el que em vaig desconnectar, amb la qual cosa tornar a entrar suposava un constant anar i venir que va afectar a la imprescindible concentració que una obra com aquesta necessita. Potser hagués hagut d’anar precedida d’una obra que ens predisposes més a la concentració, o fins i tot interpretar-la a la segona part, però la rigidesa de certs convencionalismes estètics crec que juguen en contra de la correcta apreciació de moltes obres contemporànies, sempre o quasi, relegades a ser  taloneres de l’obra principal, que els mateixos responsables del programa de l’OBC van deixar-ho ben palès, com es habitual en el bateig sovint arbitrari dels concerts de cap de setmana.

Segurament comptar amb la compositora i el brillant solista que la va estrenar i per a qui va ser escrita l’obra, mereixia un tracte d’excepcionalitat més destacat. El que va arribar a fer Kari Kriikku amb el clarinet sembla impossible de interpretar, i no cal dir d’aprendre. Em va deixar bocabadat alhora que indiferent, però no puc més que admirar la mestrívola demostració del domini virtuosístic del clarinet, així com aplaudir que Pablo González no es desboqués, com acostuma, i ho engegués tot a rodar, és clar que faltava la segona part.

No cal dir que Kriikku, es mereixia un aplaudiment eixordador, i en canvi va rebre només una bona resposta, però res comparat al que jo crec que mereixia. Va rebre el que podrien anomenar “un succès d’estime” del públic que no omplia ni de bon tros L‘Auditori. Ningú va insistir en allò que tan agrada, la propina, no fos cas que ens oferís una altra perla de la senyora Chin. Llàstima! em va semblar un clarinetista extraordinari.

A la segona part ens esperava la quarta de Txaikovski, és a dir, dirigint el mestre González era d’esperar que els moviments extrems serien aclaparadors i els dos centrals més equilibrats. Va ser més o menys així, si no fos que l’aclaparament excessiu del primer i quart moviment, no es va compensar en la lectura plana i buida dels dos moviments centrals.

No em va agradar gens, però quan dic gens, és gens, la direcció, ahir el mestre González va llençar per la borda la bona impressió dels seus Mahler, amb un Txaikovski que lluny de l’exultant optimisme que aquesta quarta hauria de transmetre, va provocar-me crispació gràcies a la violència sonora, desagradable i buida de qualsevol sentit que va fer sorgir de l’hemicicle. Al mestre González se li en va anar la mà, i el so se li va escapar de manera fins i tot grollera, amb uns metalls esplèndids que es cruspien sense contemplacions qualsevol intent de la poderosa i quasi sempre luxosa corda, per mantenir consistentment un edifici sonor que deixava de ser interessant, en un desequilibri imperdonable.

En el segon i el tercer moviment potser hagués pogut buscar una certa compensació, però aleshores el mestre González no va saber extraure del seus músics, les potencialitats que en molts casos tenen, i la bona tasca dels solistes de fusta, amb el fagot i el clarinet al capdavant no va servir de gaire, ja que l’OBC ahir em va sonar vulgar, i ni en l’andantino, ni en el deliciós pizzicato ostinato, ideals per crear una fascinació sonora i climàtica, ni que fos momentània, ho va aconseguir.

Feia temps que no sortia tan desconcertadament enfadat de l’Auditori, per cert, el mateix dia que els acomodadors van fer vaga (porten diverses jornades acumulades) i el servei de seguretat s’encarregava amb poca diligència, tot cal dir-ho, de controlar les entrades del públic assistent.

Ja tinc ganes que el mestre Ono li doni la volta a l’OBC, ara només faltarà que els musics es deixin.

7 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo de 2015 | Beckmesser

  2. Fernando S.T.

    No habrá sido el mejor director que ha pasado por la OBC pero creo que ha hecho un trabajo de continuidad importante y como mínimo no ha dejado una orquesta crispada como si lo hizo Ernest Martínez Izquierdo, aunque estoy de acuerdo contigo que el concierto de este fin de semana no ha sido para recordar.
    La obra de Unsuk Chin me interesó, aunque quizás le sobraban unos cuantos minutos.

    M'agrada

    • És una manera de llegir la seva titularitat, però la OBC no necessita continuïtats, ¡ni l’OBC ni cap orquestra, però quan encara no s’ha assolit un nivell d’excel·lència, la continuïtat pot ser una pèrdua de temps.

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    Em va agradar el concert per a clarinet i orquestra. Tant la composició de Unsuk Chin com la interpretació de Kari Kriikku. Voldría destacar-ne el segon moviment, Hymnos, realment captivador i molt original. De instrumentació molt el.laborada, tot l’obra és un desplagament bastant curiós de colors orquestrals, amb un tractament de la percusió gens emfàtic però de molta presència. Si una gran majoria d’obres actuals passen amb més pena que glòria pels auditoris, i de les que amb prou feines retens alguna nota, frase o acord al cap de poca estona d’haver-les escoltat, no ha estat aquest el cas que ens ocupa per a mi. Amb gust la tornaría a escoltar (era la segona vegada que ho feia i això em fa reafirmar la meva primera impresió) i estic convençut que, com a tantes i tantes obres del repertori, noves audicions permetirian als esceptics revisar les critiques…o no.

    Tambè em va agradar força la interpretació de la cuarta de Txaikovski. No són les simfonies el que més m’agrada d’aquest fantàstic compositor, però la cuarta és sensacional en riquessa temàtica, molt brillant, molt contrastada entre els diferents temes dins del mateix moviments, dels que el segon i tercer són una meravella. En els moviments extrems, Txaikovski fa anar els metalls de manera exegerada, como en totes les seves simfonies, res de nou, i curiosament només en la segona (“Petita Russia”) li trobo sentit a tanta energia “eólica” desfermada. És dificil apaivagar fortíssims en els metalls, i si es fa en excès sonaría raríssim. Tambè cal dir, com a curiositat acústica, que el primer dia vaig escoltar la simfonia des de ben amunt del segon pis i ahir des de platea, i hi ha una diferència ben perceptible d’intensitat sonora entre totes dues posicions, arribant a dalt el so bastant més compacte i equilibrat. No hi ha color, a dalt se sent molt millor. Tambè amb Gatti i la ONF vaig escoltar la mateixa simfonia des de platea i els metalls encara els vaig sentir amb més intensitat.

    M'agrada

    • Del concert de clarinet no et discutiré res. Jo no el vaig saber pair, però no entenc que t’agradés la direcció de la quarta, em costa fins i tot assimilar-ho, ja que penso que va ser una de les pitjors direccions que he presenciat de González.
      Jo també era a platea amb Gatti i res a veure. Els metalls de la quarta són els metalls de la quarta, però el volum general de l’obra entre el mezzo forte, el forte i el fortissimo em va esgotar i a més a més, sense cap genialitat.
      Pel que fa a l’acústica del segon amfiteatre, sempre he dit que és excel·lent, sempre i quan parlem de grans orquestres simfòniques, no tant quan hi ha solistes, i molt menys quan hi ha solistes vocals.

      M'agrada

  4. José Luis

    Cal dir que un dels trets característics del so que Kiikku extrau del clarinet és la el so MULTIFÒNIC. Sonen dos o més sons a la vegada i amb molta distància entre ells.
    Es veu que és molt difícil d´aconseguir .L´interpret ens ho demostrà com a exemple a instàncies del Pablo Gonzàlez abans del concert.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: