IN FERNEM LAND

OBC: MAHLER, L’ÚLTIMA SIMFONIA O EL COMIAT DE PABLO GONZÁLEZ


Mahler9

Aquest matí amb un Auditori vistós i un entorn molt sorollós (continua la vaga del personal contractat per acomodar al públic, vaga a la que s’han sumat els acomodadors del Liceu, treballadors de la mateixa ETT) s’ha celebrat el darrer concert de la temporada 2014/2015 i per tant el comiat del mestre Pablo González al capdavant de la titularitat de l’OBC.

Ja sabeu quina acostuma a ser la meva opinió sobre les direccions del mestre asturià i la seva tasca al capdavant de l’OBC i avui ni l’ha millorat ni l’ha empitjorat, ha estat fidel a si mateix triant una obra perillosa que en principi el beneficiava però que té paranys que per  ami no ha pogut salvar en la seva integritat.

Ençà dels anys llunyans de la re-fundació de l’orquestra amb el mestre Decker, el repertori post romàntic amb les grans simfonies de Bruckner i Mahler, o els grans poemes simfònics de Richard Strauss han constituït el repertori predilecte per a tots els directors titulars de l’orquestra, potser amb l’excepció del mestre Foster que s’estimava més conrear el repertori impressionista francès però que no debades també es va acomiadar de l’OBC amb la setena de Mahler. El cas és que aquest repertori ha estat el més programat alhora d’exhibir i exhibir-se, i ara el mestre González, com també van fer els seus predecessors (Oue amb la segona simfonia i Martínez Izquierdo amb la primera), ha triat la novena simfonia per deixar constància de tot el que ha aprés en aquests cinc anys, ja que aquest compositor li ha servit darrerament per treure pit, el millor pit, per acomiada-se, tot i que l’any vinent en la seva única direcció tornarà a dirigir la tercera, en una decisió per  a mi inexplicable, que ja l’havia dirigit sent-ne el titular (2011).

La novena de Mahler té un problema, un problema que es diu els tres primers moviments, i que el mateix Mahler va corregir, i de quina manera, amb un quart moviment que li va agradar tant, que el va allargar excessivament, però no per això deixa de ser un dels moviments simfònics més colpidors, bells i catàrtics de la història. El veritable comiat, el testament musical d’un geni. Ja ho sé que acabo d’escriure una provocació de les meves, però així ho penso i així ho escric, i si més no enceto un debat.

Amb una simfonia com aquesta cal estar molt atent, mesurar molt bé les forces, controlar encara millor els equilibris i no havent-n’hi prou amb aquesta difícil feinada, a més a més s’ha d’emocionar, quelcom molt susceptible però imprescindible. Mahler ho posa en teoria fàcil al director, i aquest “només” ha de ser mínimament sensible per no esgarrar-ho i emocionar al personal.

El mestre González ha demostrat durant aquests cinc anys que una de les coses que ha fet millor és tenir cura dels detalls, a vegades sent molt més curós en els petits detalls més que en el grans moments on s’ha mostrat més espès o s’ha deixat enlluernar per la magnificència sonora que ha acabat convertint els passatges més intensos en aldarulls més o menys controlats, però aldarulla al cap i a la fi.

I això és el que li ha passat una mica en el primer moviment, el “andante comodo” que ha esdevingut en algun moment incòmode i precipitat, embrutant textures i atropellant més d’una vegada el propi equilibri entre seccions.

Les coses han millorat en els moviments centrals, molt més controlats i disseccionats amb l’habitual perícia del mestre, que s’ha estimat involucrar-se plenament en el darrer moviment, limitant-se a llegir correctament, sabent que on es guanya la partida d’aquesta simfonia és en el incommensurable adagi, ja que el burlesc tan típic de certs moviments mahlerians difícilment poden deixar petjada més enllà de la pulcritud de la interpretació, quelcom garantit per una OBC ben sòlida i amb algunes cares noves, entre substitucions i suplències, algunes ben luxoses per cert (flauta i  trompa sobretot) i no tant els clarinets que ahir no comptaven ni amb el titular Passi ni amb l’assistent Fuster.

L’adagi final és absolutament aclaparador des del mateix inici i Pablo González l’ha portat bé, però en els moments de màxima intensitat jo crec que ha abusat dels decibels, com acostuma, quelcom que en a mi m’ha tret més d’una vegada de la concentració imprescindible per viure-ho en profunditat. Jo no m’he emocionat en cap moment, he posat ganes però no he pogut gaudir-lo com hagués volgut. M’ha semblat una interpretació correcta, fins i tot intensa però no emotiva i això que l’asturià s’ha mostrat lleugerament “tocat” quan al principi del concert s’ha adreçat al públic per agrair aquests cinc anys. M’ha emocionat més parlant-nos en el seu perfecte català que no dirigint el darrer moviment de la novena mahlerina, i aquest podria ser el més encertat balanç dels cinc anys al capdavant de  l’orquestra. Ha fet una bona feina per comunicar i transmetre quan no era sobre el podi i en canvi no sempre ha estat capaç de transmetre-ho dirigint.

L’Auditori que avui l’ha rebut amb una ovació de gala, l’ha acomiadat amb grans i sorolloses mostres d’estima i agraïment, amb la majoria de públic dret, però res comparat amb la darrera vegada que vaig assistir al comiat del director titular, tampoc l’actitud de l’orquestra tenia res a veure, no hi havia aquella comunió tripartita, tan intensa, especial i única.

No hi ha dubte que el mestre González ha evolucionat positivament com a director durant aquests anys, anys que de ben segur hauran estat més cabdals per a ell que per a l’OBC, que havent mantingut el nivell que tenia, no crec que l’hagi millorat. Som on érem, positivant aquests anys podem dir que no hem endarrerit malgrat que les retallades no han deixat contractar les baixes produïdes per causes naturals, ni segurament programar amb més risc, però el salt que tots volem per l’OBC, aquell que l’ha de fer passar d’una bona orquestra a una orquestra de primera divisió, no l’hem assolit. Segurament no tot és responsabilitat del mestre González i la política també hi deu tenir molt a veure, però ara ens cal aquest salt.

Serà el mestre Ono capaç de fer-ho? El deixaran? Podrà fer tot allò que s’ha de fer per acabar sent una orquestra de Champions? Per on ha passat darrerament ha deixat una petjada potent i l’OBC no hauria de ser diferent, ni els seus responsables indiferents al repte etern que tenen d’enlairar-la d’una vegada, i amb ell a tots els seus fidels abonats i al públic que la segueix amb estima.

Gràcies mestre González per la feina feta i sort!

19 comments

  1. Per a mi ha estat un gran concert i l’adagio d’aquesta simfonia es d’aquells moments musicals que em posen la pell de gallina. Avui ha tornat a succeir. Ja sé que no opines el mateix, però per a mi Gonzalez ha fet una bona feina i penso que l’OBC sona molt be. No entraré en si millor o pitjor que abans que ell arribés, però n’estic molt satisfet de l’orquestra i espero que amb Ono, millori encara més.

    M'agrada

    • Jo crec que l’OBC és una molt bona orquestra de segona divisió i Barcelona es mereix molt més, González només ha fet el que podia fer, mantenir-la.
      Ja no vull comparar-la amb les que tothom tenim al cap, però si Roma pot tenir la Santa Cecilia amb Pappano, perquè no aspirar que Barcelona pugui assolir aquest nivell de primera.

      M'agrada

  2. josep olive

    La simfonia que m’agradava més de Mahler (d’altres les aprecio molt més ara) efectivament té un greu problema: els tres primers moviments. Semblarà mentida, però això pensava jo també en sortir de l’Auditori el divendres. L’efecte de l’adagi es tant aclaparador que fa oblidar una certa decepció en sentir fórmules i músiques ja escoltades en obres anteriors.

    Pel que fa a la interpretació em va agradar força i trobo que tant l’orquestra com González van sortir airosos amb el sempre complicat Mahler, i una vegada més, no he percebut jo estridències en els fortíssims. Acabo d’escoltar en directe un Mahler (sisena) amb l’ONE i un director que coneix molt bé com navagar pels pentagrames d’aquest genial compositor (Semion Bychkov) i els fortes i fortissims sonen igual o més fortes i fortissims com els escoltats el divendres.

    Bon concert de comiat. L’OBC està a un bon nivell, millor que fa cinc anys al meu entendre. Sona millor, més compacta, la veig més segura i regular i respon molt bé al repertori romàntic i post romàntic. Ha fet doncs per a mi molt bona feina en Pablo Gonzalez, tot i el important handicap de contractació de nous músics, i el públic així ho ha reconegut.

    M'agrada

    • Un director pot fer sonar una orquestra molt forte tenint en compte quina orquestra el fa.
      Jo no sé com està la ONE ara, la darrera visita al Palau em va semblar que per sota de l’OBC i per tant no sé si m’agradaria escoltar el que dius, tot i ser Bychkov el director, és clar que les orquestres amb els bons directors es transformen, cosa que no crec que hagi succeït amb la novena de Mahler i González, un director en plena formació que segur que acabarà sent, amb els anys, un molt bon director, però que per a mi no ha fet evolucionar cap on calia, una OBC que està sempre en la mateixa zona, en termes futbolístics a la meitat de la taula.
      El dia que tinguem un Conseller de Cultura que estimi la música i cregui amb els beneficis que ens pot portar una orquestra de primer nivell, potser aquell dia acabarem de fer el salt. El mestre Ono té la fama d’enlairar les orquestres que dirigeix, Brussel·les i Lió, les darreres, a més a més té un currículum internacional que l’avala, cosa que González no tenia i en prou feines té ara, gràcies a l’OBC.
      Que sigui un bon professional, honest i treballador no és suficient, per a mi, no.

      M'agrada

  3. Manu

    Un paio honest i bon músic el Pablo González que crec ara és més conscient de les seves limitacions com a director que al principi.
    Va ser un error del Sr. Oller fer-li un contracte per a 5 anys d’entrada però es va encertar en no fer-lo fora (com era la intenció del inefable Sr. Perez que seguint el seu prodigiós nas hagués posat a algú com el Antonini) quan el públic i la massa critica, també en aquest blog, el volia lluny de Barcelona.

    M'agrada

    • Joan

      Si el que vol el públic comptés l’OBC encara ara estaria dirigida per Oue. A mi em sembla que Antonini no fa per l’OBC però d’aquí al que vaig llegir… que no pensava tornar a dirigir-la perquè no li va agradar l’actitud dels músics davant dels seus plantejaments Tampoc em sembla que l’OBC faci per Savall i procuraré no perdre’m la seva col.laboració. Apostem a que aquest cop sí faran el que els demani el mestre sense piular? Jo que sempre he estat crític envers la direcció de Gonzalez, fins al punt de deixar d’anar a determinats concerts que m’agraden perquè els dirigia ell, després d’escoltar aquest darrer concert (convidat, és clar)em queda la impressió que s’acomiada un músic honest i treballador. Per a mi la música ha de transmetre, no n’hi ha prou amb servir menys o més bé la partitura. I en Pablo Gonzalez no m’arriba. Fins i tot Martínez Izquierdo en el seu repertori (SXX) m’agradava més. .Però són gustos…

      M'agrada

    • I on hem arribat? Sempre escalfant motors, sempre a l’espera d’un llançament que mai arriba, amb gires provincianes i ressò limitat, més interessades per agències i agents, que no pas per la repercussió internacional.
      Quan ahir escoltava als esforçar contrabaixos intentant sobrepassar amb autoritat una orquestra que els desbordava, vaig pensar que encara queda molta feina per fer abans de creure’ns tan bons

      M'agrada

  4. Jordi Comellas

    En el discurs de comiat de González ha estat molt significatiu el no agraïment explícit de la tasca dels músics. Ha llençat moltes floretes al públic… no hauria d’haver agraït la companyia d’aquells imprescindibles per oferir un bona interpretació? La fredor amb què sempre l’acull l’orquestra deu estar prou justificada. I així no podem esperar res màgic per part de cap director titular. Ha fet bé de marxar (o l’Auditori de treure-se’l de sobre). Recordeu els últims programes de Oue? (Vaig estar al concert de dissabte, no al de diumenge.)

    M'agrada

      • Segurament tots, és prou coneguda la mala relació entre els musics de l’OBC i els directors assignats. Sense cap mena de dubte un material molt interessant per fer un llibre sucós i un èxit de vendes garantit, Algú s’anima?

        M'agrada

  5. gloria aparicio

    Jo l’escoltat per cat-Música i naturalment m’encantat, es veritat que a en Mahler sempre l’espero amb molt bon estat d’ànim i no sòc tant técnicament entessa com per filar molt prim però, tot i que no es el mateix escoltar la transmissió radiofónica que ser al propi Auditori, a mí m’arribat fins emocionar-me en varis passatges, potser també després d’uns dies de no poguer escoltar Música ( compromissos familiars ) jo hagi estat més receptiva ….
    Algú ha dit que l`’orquestra s’escolta millor ara que fa cinc anys , personalment no estic gens d’acord…..
    Joaquim et demano disculpa aquest any t’he fallat, ( pel mateix motiu que he senyalat ) però si miras en positiu t’he fet un dia més “jove” i per felicitar a un amic qualsevól dia es bó, (excusa treta de la mániga…) de manera que de tot cor…MOLTISSIMES FELICITATS !!! i que cumpleixis molts més
    Una forta abraçada.

    M'agrada

  6. carme olivella

    Jo vaig anar divendres al vespre.
    A mi m’ha semblat que la corda sonava molt bé. Els violins anaven tots a una, però les trompes em va semblar que cada una anava al seu aire, i amb una potència de só que amagava tots els altres instruments. També pot influir que sóc a les primeres files de platea.

    El primer moviment era una barreja de sons on era difícil de trobar alguna melodia. I, a més de vegades havia acoblaments,a causa de la potència excessiva . Al segon i al tercer no hi ha tanta potència de só i em van semblar millors.
    L’adagio, en el qual els violins tenen molt protagonisme, em va emocionar i els compassos finals amb la viola van estar molt aconseguits.

    M'agrada

    • Hola Carme:
      I no et va semblar que els contrabaixos quedaven tapats?
      No fa gaire ens va visitar l’orquestra de la Radio Sueca i aquells contrabaixos no els oblidaré mai.
      Són aquelles coses que esperes en certs moments i que a l’Auditori amb l’OBC no acostumen a passar, no per culpa dels instrumentistes, més aviat per poca capacitat del director per fer sonar un passatge amb una intensitat que no s’obté amb el volum exagerat, són coses diverses.
      En canvi amb el solistes si que té la cura d’embolcallar-los per tal de resaltar les seves intervencions, i amb cura.

      M'agrada

      • Carme

        Tens tota la raó. Però des de la meva posició a l’esquerra de l’escenari veig molt be les violins, però no els contrabaixos no. Només he comentat el que tenia molt clar: que els violinistes movien l’arquet i no se sentia res quan entraven els trompes.
        No em puc apuntar al cicle de grans orquestres a l’auditori d’Ibercàmera, però a alguna si que hi vaig. Al concert de l’orquestra de la Ràdio de Suècia no hi vaig anar.

        M'agrada

  7. Vicent

    Jo no dic que el darrer moviment de la 9a de Mahler no siga llarg però a mi se’m fa curt (a diferència del també bell darrer moviment de la tercera i el menys bell de la sisena). Crec que tota la simfonia i en especial aquest moviment de més de mitja hora son un monument referencial en la història de la música, per inspiració, bellesa, tímbrica, trascendència metafísica etc. No obstant, crec que és tercer el que majors problemes planteja al director i que és el que més bé hi ha de treballar (a l’igual que el darrer de la sisena). Jo personalment, fins que no li ho vaig escoltar a Leonard Bernstein no el vaig entendre.

    Mai no oblidaré la interpretació que en va fer el mestre Decker de la Novena de Mahler a Barna, no sé si la darrera seva amb la OCB o una de les darreres. Va ser a principis de la primera dècada del 2000, no néstic segur si va ser el 2002 o el 2003… Va ser intensíssima i emocionantíssima, per a mí més que la 9a de Bruckner (una altra de les meues icones simfòniques) que va dirigir Baremboim a la Filarmònica de Berlin al Liceu, crec que a finals de la dècada dels 80, abans de l’incendi.

    M'agrada

    • Memorable novena aquella, i potser l’orquestra està millor ara, però el director hi fa molt, de fet en aquests moviment tan emblemàtics ho fan tot.
      Els concerts de Barenboim al Liceu (dissabte tarda i diumenge matí) a la Berliner són un dels tops musicals de la meva vida.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: