L’activitat de la Bayerische Staatsoper és envejable, mentre escric aquest apunt del streaming d’abans d’ahir, la radiodifussió europea transmet el Mefistiolefe de Boito (streaming el dia 15 de novembre), ambdós esdeveniments de gran nivell musical i vocal. Ja parlarem de la magnífica òpera del millor llibretista de Verdi, però avui us vull parlar de l’òpera de Richard Strauss sota les direccions de Kirill Petrenko i Robert Carsen.

El director rus fa una superba direcció d’aquesta partitura que tot i comptar amb una orquestra de cambra (34 músics) desenvolupa una riquesa orquestral extraordinària, amb lleugeresa i transparència cristallina, però també amb densitat i gruix sonor, perfilant amb contundència un discurs dramàtic amb excés de decibels.

Petrenko ha demostrat amb escreix la seva vàlua en tots els repertoris, sorprèn que encara hores d’ara molts posin en dubte la nominació com a substitut de Rattle al capdavant de la poderosa Berliner Philharmoniker, precisament per elecció i voluntat dels popis músics.

Magnífic equip vocal amb Amber Wagner com a protagonista, que substituïa a l’anunciada Anja Harteros que va renunciar a un debut en  un rol que semblava ideal per a ella, lluitant contra una incapacitat dramàtica com a actriu, condicionada per un físic limitant, amb un cant ple i rotund, gràcies a una veu preciosa d’ample i contundent registre, i sucós timbre. La soprano nord-americana  no sé si farà molta carrera, altres exemples de sopranos amb veus excel·lents i “problemes” similars al seu,  hem vist com desapareixien de les programacions. Espero que ella no sigui una més.

Alice Coote és un compositor vibrant. Algunes notes agudes  potser són una mica tibants, cridades fins i tot, però tot en la seva actuació es pur entusiasme. Tampoc té un físic fàcil, vull dir que no estar en els estàndards exigibles per els directors d’escena, capaços de vetar a un cantant per apartar-se dels cànons físics de les revistes més “fashions”. Ella s’ha especialitzat en els rols transvestits, i intenta fer, com en aquesta ocasió, tota una creació.

L’altra gran encert de l’equip és l’espurnejant Zerbinetta de la soprano nord-americana Brenda Rae, tota una explosiva creació, gràcies a la bogeria de Carsen que atorga al preciós personatge d’una càrrega esbojarrada i eròtica a les antípodes de l’Ariadne.

Vocalment Brenda Rae llueix recursos brillants, precisió i virtuosisme, amb una simpatia escènica contagiosa, roba l’escena a tothom sempre que està sobre de  l’escenari, i en aquest sentit la producció de Carsen la beneficia molt.

Peter Seiffert no està per gaires alegries. Certament va estar millor que en altres ocasions que li he escoltat darrerament. Comença bastant bé en la seva entrada fora d’escena com a Bacchus, no esmentaré les anecdòtiques intervencions com a tenor en el pròleg, ara bé, a mida que el duo final s’enlaira, Seiffert va perdent alè i mostra una fatiga que l’acaba literalment ofegant, i obviant els aguts més compromesos de manera evidentment maldestre. La veu continua tenint un timbre i color preciós, però preocupa veure com ja no és capaç de mantenir, tot i reconèixer la dificultat d’un rol curt però extremadament exigent,  una línia homogènia i solvent. Segurament el públic muniquès s’hagués estimat més tenir com el parisenc uns dies abans a Jonas Kaufmann, però tot i així al final reben, malgrat les fatigues, de manera generosa a Seiffert.

La resta de l’equip funciona bé, amb un bon mestre de música de Markus Eiche o un Harlekin jovial d’Elliot Madore, alhora que les nimfes de Eri Nakamura (Najade), Okka von der Damerau (Dryade) i Anna Virovlansky (Echo) són el contrapunt ideal a la hieràtica Ariadne.

Un altre dels grans encerts és l’austera producció de Robert Carsen, amb grans moments teatrals enmig d’una aparent nuesa. Carsen és un mag, un gran il·lusionista que juga amb l’habitual potència visual de les seves propostes encara que en aquesta ocasió sorprengui l’austeritat del plantejament, lluny de les grans escenografies de pressupostos allunyats de la realitat actual (La Bastille compta amb produccions del canadenc aclaparadores).

Estem una vegada més amb el teatre dins el teatre i el públic quan entra a la sala es troba que a l’escenari hi ha una classe del cos de ball, amb miralls, barres, pianista i un exercici coreogràfic que s’acaba integrant amb el pròleg de l’òpera de manera quasi natural.

Carsen utilitza gags escènics i visuals, alguns força divertits, quasi sempre associats a Zerbinetta, mentre que en altres pot resultar excessivament críptic, però és un gran coneixedor del món teatral i domina perfectament el tempo narratiu i quan sembla que ja s’hagi acabat la sorpresa, ens reserva l’enèsim gir (el compositor entregant la seva òpera a Petrenko).

La producció deu funcionar molt millor en el teatre, ja que la televisió no ajuda en tota l’escena final amb un excés de blancor que dilueix i distorsiona la imatge televisiva, de la mateixa manera que els primer plans massacren les incapacitats dramàtiques de Wagner o Seiffert. En aquest sentit només l’explosiva Rae també surt guanyadora davant de les càmeres.

Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS
Oper in einem Aufzug nebst einem Vorspiel, op. 60
Libretto von Hugo von Hofmannsthal

Haushofmeister,Johannes Klama
Ein Musiklehrer, Markus Eiche
Der Komponist, Alice Coote
Bacchus/Der Tenor, Peter Seiffert
Ein Offizier, Petr Nekoranec
Ein Tanzmeister, Kevin Conners
Ein Perückenmacher, John Carpenter
Ein Lakai, Christian Rieger
Zerbinetta, Brenda Rae
Ariadne/Primadonna, Amber Wagner
Harlekin, Elliot Madore
Scaramuccio, Dean Power
Truffaldin, Tareq Nazmi
Brighella, Matthew Grills
Najade, Eri Nakamura
Dryade, Okka von der Damerau
Echo, Anna Virovlansky

Bayerisches Staatsorchester
Musikalische Leitung: Kirill Petrenko

Inszenierung: Robert Carsen
Bühne: Peter Pabst
Kostüme: Falk Bauer
Licht: Manfred Voss
Choreographie: Marco Santi
Dramaturgie: Ingrid Zellner

Nationaltheater, Bayerische Staatsoper, 23 d’octubre de 2015

La Staatsoper muniquesa ens ofereix la possibilitat de gaudir de moltes de les seves òperes en streaming gratuït, un exemple que hauria de condir entre tots els teatres d’òpera. Aquí ens convindria per fomentar l’òpera i després veure els teatres plens, no hi ha millor difusió.

Us deixo la informació dels streamings d’aquesta temporada

https://www.staatsoper.de/tv.html?no_cache=1