IN FERNEM LAND

MEFISTOFELE A MUNICH (Pape-Calleja-Opolais;Schwab-Wellber)


El Mefistofele de Arrigo Boito és una tan genial com difícil d eveure representada a dalt d’un escenari i malgrat això jo n’he vist tres, ja que en el Liceu en un breu període de temps ens la varen programar en tres ocasions: temporada 1976/1977 després de  Benvenuto Cellini, Bonado Giaiotti, Elena Mauti Nunziata i Joan Lloveras varen protagonitzar la primera. La segona va ser a la temporada 1981/1982 amb Giaiotti, Luis Lima i Natalia Troitskaia (Margarita i Elena) en la primera temporada amb Gandolfi i Sicuri dirigint el cor, i la tercera i última vegada, fins ara, a la temporada 1987/1988 encara amb Giaioitti, Antonio Ordoñez i Montserrat Caballé (youtube a disposició).

Des de aleshores Mefistofele no ha tornat al Liceu i en prou feines s’ha vist anunciada en altres teatres, només la producció majestuosa de Robert Carsen a San Francisco i la de Muti a la Scala em venen a la memòria i és per això que aquesta nova producció a la Staatsoper de Munich em cridava molt l’atenció, malgrat que l’equip congregat per fer  realitat la llarga espera em suscitava alguns temors, temors que pràcticament s’han vist materialitzats en la visió d’aquesta genial partitura en el streaming que el teatre muniquès va fer ahir diumenge al vespre.

No em va agradar gens la direcció de l’ex de Les Arts, Omer Meir Wellber, que potser degut a una posició nefasta dels micròfons o a un excés exagerat de volum, en molts moments va tapar-ho tot en un excés decibèlic abusiu i molest. Ja sabem que és una òpera propensa als clímax i a les explosions radicals, ja sigui en el majestuós i esclatant cel del pròleg i l’epíleg, ja sigui en el sàbat mefistofèlic, no tan inspirat però igualment grandiloqüent i impactant del final del segon acte.

A Wellber semblava que l’obra se li escapava de les mans i només gràcies a aquest  clímax de caire explosiu que conclou l’òpera el va ajudar a triomfar, quan per a mi en realitat es mereixia una immensa xiulada de protesta.

No és una òpera fàcil, precisament per aquests contrasts entre escenes i també per el tractament melòdic, tímbric i eminentment coral d’una partitura espectacular que malauradament compta amb un llibret massa genèric de la genial obra de Goethe. Boito va saber escriure llibrets per a Verdi, però el seu propi llibret no el va acabar de perfilar com calia.

El director israelià no acaba de trobar el detall, la personalitat i el just tractament a cadascuna de les escenes, i sembla només preocupat amb sortir ben parat dels grans  moments concertants i corals.. El públic de Munich no li té en compte i es conforma amb un final d’apoteosis previsible, per premiar la tasca del director i aclamar al cor com a un dels merescuts triomfadors de la vetllada.

No m’estranya que a Les Arts, acostumats a Metha i Maazel, les direccions del que deien que era una gran promesa, els motivés els primers disgusts.

Amb un director allunyat de la genialitat que una partitura com la de Boito requereix, calia apostar fort per les veus, i en aquest sentit potser algú es pensava que el baix alemany René Pape era la gran garantia, però si bé ell és un gran cantant, encara no té la veu per fer front a un rol destinat a un baix rotund i a poder ser profund.

Mefistofele no és Gurnemanz, ni Marke, ni tan sols el Mephistofélès de Gounod o el de Berlioz, rols de tessitura més amable que un baix-baríton pot fer amb molta més facilitat i comoditat, però el diable de Boito requereix a banda d’unes capacitats dramàtiques i una presència imponents, les d’un gran actor, una veu pleníssima, una tessitura àmplia que vagi dels aguts esplendorosos als greus cavernosos, sempre amb una veu notòria i present, i una emissió ferma i audible, no debades parlem del diable. Wellber no li va posar les coses gaire fàcils, i en els grans moments corals on ell ha de intervenir (pròleg, sàbat i epíleg) se’l va cruspir sense pietat. El rol el sobrepassa i ell tampoc força tant com per convèncer, i ja sabem que un dels defectes de Pape és quan no s’acaba de implicar.

El tenor maltès Joseph Calleja va ser Faust. El rol és ideal per a la seva veu, clara i projectada. Va estar magnífic en les dues àries, sobretot la segona i bellíssima “Giunto sul passo estremo” tot i que a mida que l’òpera avançava el “molest” vibrato caprí es va anar aguditzant, quelcom que ell va intentar suplir amb un gust exquisit en la línia, en les emissions a mitja veu i els detalls que en mans d’un director més creatiu que Wellber, haguessin pogut donar molt més joc. Llàstima que Calleja en aquest emmirallar-se en Pavarotti que el caracteritza, ho faci fins i tot en la poca expressivitat que caracteritzava al modenès. Va obtenir un èxit esclatant.

Kristine Opolais va ser Margarita, en una personificació intensa, esforçada i que sobrepassa les seves capacitats vocals de lírica, sense poder abraçar les tonalitats més dramàtiques amb comoditat, naturalitat i suficiència. Opolais és una bona professional que ha tingut la sort i la destresa de saber-se col·locar i estar en el lloc idoni i en el moment idoni, però vocalment és bastant limitada, i les limitacions fan que en el registre agut i en els moments més intensos la veu es crispi fins vorejar el crit, mentre que en la zona més greu hagi d’obrir de manera esforçada i artificial la seva nítida veu de lírica, fent que el color canvií i eo centre perdi intensitat i identitat.

És clar que tot això potser són apreciacions allunyades de la veritat, ja que a Munich semblava que acabessin d’escoltar la Tebaldi.

Per cert, el seu “L’altra notte in fondo al mare” va resultar tan correcte com poc emotiu, mentre que en el deliciós “Lontano, lontano, lontano” el duet posterior amb Faust em va agradar més.

Bé la Elena de la soprano armènia Karine Babajanyan en la seva important intervenció al quart acte “Notte cupa, truce, senza fine, funèbre” i el Pantalis de Rachael Wilson que l’acompanya en el duet inicial, mentre que la Marta “motoritzada” de Heike Grötzinger, el Wagner de Andrea Borghini i el Nerèo de Joshua Owen Mills, em van semblar massa discrets.

Però el gran fracàs, fins i tot per sobre de la direcció anti climàtica de Wellber, va ser la producció escènica de Roland Schwab, en un exponent més de l’habitual “opera trash” que acompanya les produccions italianes de l’òpera estatal bavaresa. Poca diferència hi ha entre Il Trovatore, la Forza o aquest Mefistofele, totes les produccions podrien ser intercanviables i les famoses dramatúrgies acabarien quadrant encara que les trames no tinguin res a veure.

Tot em va semblar confós, ple de referències que només el psicoanalista del senyor Schwab i ell mateix poden entendre i desxifrar. Només la solució del manicomi del quart acte em va semblar interessant com a idea, però com acostuma a passar amb aquesta “jovenalla germànica” no acaben de saber plasmar-ho si no és entre deixalles, porqueria, confusió i explicitacions de caire sexual, entre meuques, “leaders”, xulos i drogats de tota mena i condició, i com que l’òpera té fins i tot un aquelarre, el senyor Schwab fa sessió extra amb el seu especialista psicològic i es munta una paranoia amb unes embarassades posseïdes, una placenta i un ritual satànic que de ben segur forma part del manual de final de carrera de tot regisseur amb pretensions.

En a mi tant me fa que no surti un cel amb angelets en el pròleg, però algú m’haurà d’explicar que hi pinta Centarl Park, John Lenon, un avió que per un moment vaig pensar que s’acabaria estavellant contra les torres bessones i una gramola de 75 anys anterior a l’acció, com a mitjà per escoltar música a can “mefisto”, em va semblar que sobrepassava la categoria de trash per endinsar-se directament al femer.

Arrigo Boito
MEFISTOFELE

Mefistofele: René Pape
Faust: Joseph Calleja
Margherita: Kristine Opolais
Marta: Heike Grötzinger
Wagner: Andrea Borghini
Elena: Karine Babajanyan
Pantalis: Rachael Wilson
Nerèo: Joshua Owen Mills

Bayerisches Staatsorchester
Chor und Kinderchor der Bayerischen Staatsoper

Director del cor: Sören Eckhoff
Director del cor infantil: Stellario Fagone
Director musical: Omer Meir Wellber

Director d’escena: Roland Schwab
Escenografia: Piero Vinciguerra
Disseny de vestuari: Renée Listerdal
Disseny de llums: Michael Bauer
Video: Lea Heutelbeck
Coreografia: Stefano Giannetti
Dramatúrgia: Daniel Menne

Sento decebre a tots els que esperen el aquí pertinent, però no perdré més temps amb aquest enèsim nyap, amb aquest atemptat perpetrat amb nocturnitat i traïdoria contra l’òpera italiana a la Staatsoper bavaresa. Quanta mandra provoquen.

Aquesta òpera bellíssima necessita d’una nova producció intel·ligent que atrapi a tots aquells que només amb un equip vocal de mitjanies i una direcció musical sorollosament vulgar no hagin trobat cap dels atractius que sense cap mena de dubte posseeix.

14 comments

  1. alex

    Gracias Joaquim.
    Tuve la suerte de presenciar los dos últimos MEFISTOFELE liceisticos de los 80s y sobre todo , disfruté del último ( con unos excelentes – todavía – Giaiotti y Caballé y un prometedor Ordoñez – tenor de muy corta carrera -)
    En Valencia, escuché in situ mi último MEFISTO ( en el pequeño Auditori anexo a Les Arts, con deficiente acústica ) por allá 2011 o 2012, con una excelente prestación de orquesta ( dirigida por Luisotti) y coros e irregularidad de los cantantes ( muy bien recuerdo a I.Adbrazakox¡v, poderosa pero gritona Lucrezia García, una sorpresa muy positiva la soprano Noah y ya insuficiente y con ciertas tiranteces R.Vargas)
    Creo que la Opolais se está haciendo la dueña sopranil ( junto a Harteros) de Múnich, sobre todo en ópera italiana.
    Veremos que tal como Rachel el próximo año alli, en la Juive producción de Bieito y con Alagna de Eleazar

    M'agrada

  2. jordi magriñá

    Fa anys un diumenge a la tarde al Liceu, era la primera vegada que veia el Mefistofeles. Recordo com un moment magic com Elena Mauti Nunziata va cantar¨ L´altre notte in fondo al mare”. Es un d´aquells moments que recordes tota la vida.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2015 | Beckmesser

  4. colbran

    He visto las tres producciones del Liceu que cita Joaquim más la de diciembre de 1969 con Justino Diaz, el gran estilista Juan Oncina y Clarice Carson, amén de los DVDs que circulan, uno con el nefasto Filianoti, y tengo -o conozco- las grabaciones en CD que están y estaban en circulación, comerciales o piratas. Esta versión no le llega a la “suela de los zapatos” ni a la de Siepi/Tebaldi/del Monaco ni a la de Treigle/Caballé/Domingo y sólo es comparable a la de Furlanetto/Theodossiou/Filianoti, ya que vocalmente -unos intérpretes más y otros menos- el nivel vocal es bastante parejo.

    René Pape no me convence casi nunca, aquí tampoco. Calleja está mejor que en otras ocasiones, pero monolítico, aburrido, caprino y pavarottiano como siempre. Y Opolais sigue carente de graves, agudos tirantes y volumen vocal -según me han asegurado, yo no la he visto en vivo- bastante escaso. Da la impresión de que en la actuakidad para ser cantante femenina de ópera se ha de ser -por lo general- muy guapa, tener buena figura y disponer de algo de voz…Opolais es una mujer bella, muy esbelta y canta.

    En honor a la verdad he de decir que no me quedé a ver el final de la ópera porque dado el disgusto que tuve con el coro “en el cielo” no quería sufrir otro con la salmodia final.

    Totalmente de acuerdo con la opinión de Joaquim sobre la dirección musical. Los coros bien, sin exagerar y la puesta en escena una porquería más.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: