IN FERNEM LAND

MIRANT ENRERE: BAYREUTH 1936 (Lohengrin, Die Walküre i Siegfried)


Avui en una regressió fragmentada, us proposo traslladar-nos al Bayeruth  políticament més menyspreable, el de l’exaltació nazi, però d’un esplendor vocal  admirable, amb tres aproximacions a tres dels títols que van pujar a l’escenari del Festspielhaus en el fatídic estiu de l’any 1936.

En aquella edició del festival es va representar la Tetralogia, Lohengrin i Parsifal, i tant en el Lohengrin com a Der Ring des Nibelungen en la direcció musical es varen alternar Wilhem Furtwängler i Hein Tietjen, mentre que Parsifal només va ser dirigit per Furt.

Furtwängler va debutar a Bayreuth l’any 1931 dirigint  Tristan und Isolde, en la mateixa edició del festival on va coincidir amb Toscanini (Tannhäuser i Parsifal). L’italià que hi havia debutat l’any anterior ja no hi tornaria mai més, però si el berlinès que ho faria en els festivals de 1936, 1937, 1943 i 1944, tots ells presidits per la creu gamada.

En el festival de 1936 es van gravar els fragments que avui us porto a IFL, no durant les representacions però si gravats durant el Festival i dins la mítica sala.

No va ser Furtwängler l’encarregat de deixar el testimoni oficial (més endavant trobareu la gravació amb els fragments del Lohengrin conservat de les representacions) per la posteritat de com n’eren de glorioses les veus wagnerianes i també el cant, durant aquells anys, sinó Heinz Tietjen, un director alemany més que col·laboracionista i que segons s’afirma va arribar a tenir una relació amb Winifred Wagner (Winifred Marjorie Williams) la dona de Siegfried Wagner, directora del Festival i idolatra de Hitler.

Tietjen és un dels noms importants de la història  del festival de Bayreuth,  entre 1933 i 1959, va dirigir musicalment 6 títols: els 4 edicions de  la Tetralogia en les edicions de 1934,36, 38,39 i 1941, Lohengrin en les edicions de 1936, 37 i 1959, i Meistersinger en els festivals de 1933 i 1934 ).  Escènicament  ha estat fins ara qui ha dirigit més títols a excepció dels membres de la família Wagner, els va dirigir tots amb l’excepció de Tannhäuser: La Tetralogia de les edicions de 1933,34,36,37,38,39,40,41 i 1942; Parsifal en les edicions de 1934,36,37,38 i 1939; Die Meistersinger von Nürnberg en les edicions de 1933, 34, 43 i 1944; Der Fliegende Holländer en els festivals de 1939,40,41 i 1942;  Tristan und Isolde en dues ocasions 1938 i 1939; i finalment Lohengrin també en dues ocasions 1936 i 1937.

Va co-dirigir artísticament el festival amb Winifred i després de ser “purificat” en acabar la guerra, en aquells processos de dubtosa profilaxis, va morir honorat a Baden-Baden l’any 1967. L’any 1959 va tornar a dirigir en un Bayreuth ja “democràtic”,  Lohengrin alternant-se amb Lovro von Matacic.

Hitler i Heinz Tietjen © Hans-Jürgen Syberberg

Hitler i Heinz Tietjen © Hans-Jürgen Syberberg

Atenent estrictament a la seva tasca com a director musical hi ha poc a dir, són direccions excel·lents.

Pel que fa als cantants que podreu escoltar en aquests 12 fragments no cal dir gaires coses, llegint els noms us adonareu que estem parlant del bo i millor del cant wagnerià, qui sap si mai superat fins ara, i pel camí que anem…

Maria Müller, Margarete Klose, Franz Völker, Jaro Prohaska, Josef von Manowarda (un baix!!!) Max Lorenz (inmens) o  Erich Zimmermann

Veus amb cos i consistència, fermes i dúctils, al servei de cantants expressius, sense tibantors, ni molestes i esgotadores vacil·lacions. És impossible no sentir nostàlgia d’un cant wagnerià com aquell

La versió de “In Fernem Land” és la recuperada, complerta i original, abans que Wagner la modifiqués.

Per a tots els que no sigueu addictes a les gravacions antigues i més aviat sortiu cames ajudeu-me de versions que no siguin de rabiosa actualitat, us diré que el so és excel·lent, però potser us jugaré una mala passada pel que fa a les veus, ja que si sou capaços de perdre una horeta del vostre preuat temps, qui sap! potser quan escolteu això que avui us proposo potser començareu a posar en dubte algunes de les coses que s’escolten avui en dia, no cal dir a Bayreuth, on el Lohengrin actual és d’una “ratolinada i escolanesca limitació” o en les Tetralogies, on hem de buscar on aferrar-nos en veus que no defalleixin, com a únic i heroic al·licient per acabar d’escoltar una òpera sencera mínimament satisfets.

Tots els fragments que escoltareu avui a l’apunt han estat publicats comercialment.

Gaudiu-ho, demà tornaré a la rabiosa i a vegades dolorosa actualitat. Avui no, avui toca treure el reclinatori.

FESTIVAL DE BAYREUTH 1936
Chor und Orchester des Festspielhauses Bayreuth
Director: Heinz Tietjen

LOHENGRIN

  • Mein Herr und Gott [24 August 1936]
  • Vorspiel zum. III Akt [20 August 1936]
  • Treulich geführt [20 August 1936]
  • Das süsse Lied…Atmest du nicht mit mir [20 August 1936]
  • Höchstes Vertrau’n [29 August 1936]
  • In fernem Land [20 August 1936]
  • Mein lieber Schwan [29 August 1936]

Elsa von Brabant: Maria Müller
Ortrud: Margarete Klose
Lohengrin: Franz Völker
Telramund: Jaro Prohaska
Konig Heinrich: Josef von Manowarda

El cant de Maria Müller i Franz Völker en el gran duo del tercer acte és una delícia i la resta del cast que els acompanyen en els fragments a disposició, és senzillament admirable. Només cal lamentar que els micròfons no haguessin captat alguna representació sencera o que posats a gravar no no haguessin fet  íntegrament.

Si volguéssiu escoltar a Furtwängler dirigint quasi els mateixos fragments del Lohengrin de 1936, però en el mes de juliol, podeu prémer aquí

DIE WALKÜRE

  • Winterstürme…Du bist der Lenz [rec. 24 August 1936]
  • Siegmund heiss ich [rec. 24 August 1936]

Siegmund: Franz Völker
Sieglinde: Maria Müller

Max Lorenz

Max Lorenz

SIEGFRIED

  • Notung! Notung! [rec. 20 August 1936]
  • Schmiede mein Hammer [rec. 20 August 1936]
  • Dass der mein Vater nicht ist [rec. 20 August 1936]

Siegfried: Max Lorenz
Mime: Erich Zimmermann

Sempre he dit que per sobre de Melchior jo posaria a Lorenz, l’exponent màxim de la veu de tenor purament heroica i genuïnament wagneriana. Tots els que es fan dir heldentenors fins i tot a les portades de discs, sense ser-ho, haurien d’escoltar a Lorenz, com a mínim per saber el que és un heldentenor i després que s’anomenin o els anomenin com ells creguin més convenient, però al menys que quedin clares les bases que fonamenten una vocalitat que va existir de veritat, no és una invenció.

Bon diumenge!

14 comments

  1. ORDET

    Ohhh…Moltes gràcies Joaquim per aquestes veus impressionants. Que malament es viu a l’època de llautó de cant wagnerià després d’entrar a la màquina del temps i viatjar a l’època d’or.

    M'agrada

  2. A vegades fins i tot el llautó em sembla excessiu per valorar a segons quines mediocritats, sé que comparar-les amb aquestes d’or fa mal i de fet hi ha algú que ha passat per l’apunt i s’ha rebotat, ja veus, però ignorar-les ens fa més ignorants i res més lluny del que volem.
    Gràcies per comentar

    M'agrada

  3. joaquim

    Impresionant post. Una vegada més, gràcies Joaquim per aquest “regal” extraordinari.
    Quines veus!! i l’estil i l’encís d’aquell Bayreuth. Res a veure, dissortadament,
    amb l’actualitat.
    Reclinatori absolut per a Max Lorenz. Et quedas sensa adjectius davant la bellesa, potencia, musicalitat
    i vocalitat d’aquest autentic heldentenor. que commou. Et fa estremir.
    Periódicament, crec, mereix la pena, recordar aquestes i altres veus del passat. Sempre de qualitat,
    per descomtat.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: