De Hans Knappertsbusch, el paradigma de la direcció wagneriana, el guardià de les essències i el referent quasi ecumènicament acceptat del millor Bayreuth  del que tenim testimoni i referència fonogràfica, ens mancava el testimoni de la seva direcció de Lohengrin i Tannhäuser. Doncs bé, ara els cercadors de tresors ja poden centrar-se només en el Tannhäuser perquè el segell austríac Orfeo, que tantes alegries ens dóna, acaba d’editar un Lohengrin dirigit per Kna el 2 de setembre de 1963 al Prinzregentheater de Munich, una fita que més enllà del resultat artístic, significa un document tan valuós com inesperat, ja que el director alemany no va dirigir mai aquesta òpera a Bayreuth i la gravació que ha editat el segell austríac tampoc prové de cap enregistrament de la radio bavaresa, és per tant un document insòlit gravat internament, de so, cal dir-ho, durant moltes estones acceptable,  però en altres molt millorable, sobretot no tant per la claredat però si per la pressa de so, no sempre equilibrada, a vegades imprecisa i llunyana en les veus, i en altres amb un molest rebot, produït per la posició dels cantants i els micròfons.

Suposo que els responsables de l’enregistrament mai van arribar a pensar que aquest preuat document sortiria publicat comercialment, ja que d’haver estat així haguessin tingut cura en alguns aspectes que està gravació ara i malgrat el treball que s’ha fet en la recuperació, no posseeix.

Però l’excepcionalitat documental de la gravació no acaba tan sols en la direcció, sinó que encara ens reserva una altra primícia, el Lohengrin del tenor Hans Hopf (Nuremberg 2 d’agost de 1916, Munich 25 de juny de 1993) del que no en teníem tampoc cap document sonor, sent com era, un dels principals tenors de la seva època.

L’alegria dels wagnerians quan varem saber no fa gaires dies que Orfeo ens avançava el regal de Nadal  es va veure materialitzada ahir al migdia quan vaig trobar-me sobre la taula, el mateix dia que sortia oficialment a la venda, la caixa del triple CD que com és lògic no vaig poder esperar a escoltar i que com no podia ser d’altra manera protagonitza l’apunt d’avui a IFL.

Cal anar en compte amb aquest enregistrament tan desitjat, ja que l’alegria i l’entusiasme de l’arribada no ens pot fer perdre el món de vista. No es tracta del millor Lohengrin que he escoltat en la meva vida, aviso!, ni el més ben dirigit a jutjar per el que la gravació ens ofereix, però no per això no deixa de ser molt valuós i admirable.

A Kna li costa posar ordre a la Bayrisches Staatsorchester i amb el Chor der Bayerischen Staatsoper diria que no ho aconsegueix. En aquest sentit hi ha una distància abismal amb el que ens han acostumat les gravacions pirates i oficials del Festival de Bayreuth de les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat, amb uns cors inigualables per la conjunció, la bellesa i homogeneïtat del so i l’expressivitat i una orquestra d’excel·lència, en canvi les forces bavareses en aquesta gravació i no només perquè la gravació no provingui de la ràdio alemanya, deixen molt que desitjar, sobretot el cor d’homes, d’un provincianisme que res té a veure amb el nivell que tenen ara i des de fa molts anys els cossos estables de Munich. Que Kna no aconseguís millors resultats no sé si és culpa de la poca qualitat que tenien aleshores les masses estables  o del seu esgotament quasi al final de la seva carrera (Kna moriria  dos anys més tard tot i que l’any següent d’aquesta gravació encara ens deixaria el mestrívol Parsifal de 1964).

Hi ha en el primer acte, entrades falses, errors , desequilibris, dubtes i tot i la bona tensió que el director dóna a la narració, no és gens difícil trobar una manca de grandiositat en el discurs que culmina en el gran concertant, en aquesta gravació gens colpidor, a banda que els problemes de so amb el rebot a l’entrada de Lohengrin desvirtua la correcta audició.

En el segon acte Kna aconsegueix millorar molt el relat, ja des de l’imponent, amenaçador i lúgubre preludi, hi ha una tensió dramàtica que es mantindrà fins l’entrada a la catedral, és clar que aquí les cantants també fan pujar el valor de la representació, però a banda de les pífies més o menys puntuals d’alguns metalls, el que m’ha sobtat més en la imprecisió generalitzada de la resposta orquestral.

En el canvi d’escena del tercer acte hi ha un desgavell considerable que no ajuda gaire a valorar de manera positiva la direcció orquestral. No vull ni imaginar-me que li passaria a un director si avui obtingués un resultat similar.

És clar que hi ha moments magnífics, però després de tant temps esperant un Lohengrin de Kna, ens adonem que Cluytens o Kempe, per exemple, continuen allà dalt de tot i com ells altres que han deixat el llistó dels Lohengrin quasi insalvable.

Potser a Kna no li agradava el Lohengrin (rar que no el dirigís mai a Bayreuth on tenia totes les garanties que el resultat seria òptim) o potser era l’heroisme romàntic el que no li acabava de fer el pes?  En cap cas aquest Lohengrin estarà a l’alçada del seu imponent Der Fliegende Holländer, si només ens centrem en les òperes primerenques acceptades en l’opus oficial wagnerià, i només ens quedarà el dubte de com hagués resultat un Lohengrin a Bayreuth dirigit per a ell, amb una orquestra i cor que de ben segur haguessin respost molt millor i potser l’haguessin permès esplaiar-se en altres aspectes que en aquesta gravació queden malauradament o en un segon terme, o ni tan sols s’intueixen.

L’equip vocal, encapçalat per l’altra primícia, HansHopf, també és millorable, si bé compta amb una parella femenina excepcional amb la Elsa de la soprano noruega Ingrid Bjoner, aleshores amb 36 anys i encara assumint rols de lírica abans de fer-se càrrec dels rols dramàtics que van caracteritzar la seva il·lustre carrera, i l’Ortrud descomunal de Astrid Varnay, no per molt coneguda menys admirada, en un rol on va excel·lir i que encara cantaria uns quants anys més.

Bjoner sorprèn molt gratament per la capacitat de modular una veu imponent, amb unes mitges veus, uns pianos i uns sons eteris quasi flotants, admirables. Personifica de manera excel·lent la dolçor, els dubtes i la por i en el gran duo del tercer acte assoleix el seu màxim nivell, tot i que des de la sortida en un deliciós “Einsam in trüben Tagen” ja deixa ben palès que estem davant d’una gran, i ara deixeu-me dir, massa sovint oblidada soparno wagneriana.

El cas de Astrid Varnay és digne de reclinatori, de fet és la cantant wagneriana que més estimo i malgrat que només escoltada ja s’intueix que no ens podem fer la idea de la dimensió real de la seva grandesa, em costa trobar a cantants que superin el grau d’emoció que em produeix ella i el seu cant. Altres tindran la veu més segura, menys incisiva i més dolça, sense les tibantors que la caracteritzen a partir de finals dels 50’s, però ningú com ella  és capaç d’aixecar-me de la butaca per la intensitat, l’entrega i la humanitat  del seu cant. Si no fos que Ortrud és la personificació del mal, me l’enduria a casa, perquè les seves imprecacions són un revulsiu per a qualsevol mediocritat, mitjania o vulgaritat que la vida s’encarrega cada dia de posar-nos pel davant. Varnay és la personificació d’allò que més estimo en l’òpera i només per això aquest enregistrament ja paga la pena, i no serà que no tingui altres Ortrud d’ella, però una vegada més comprovar com és capaç de manipular a Telramund en mig de la foscor, com enreda a Elsa, com impreca i com s’enfronta a l’adversitat utilitzant el pitjor, que en aquest cas és el millor, és per treure el reclinatori i recrear-se en unna cantant de raça quasi diria que extingida.

Malauradament a Hans Hopf, que quan va cantar aquest Lohengrin tenia 47 anys, la gravació no l’ajuda gaire per no dir gens. En molts moments i segurament per la situació  a l’escenari, la gravació capta un rebot i una llunyania que el perjudica, però els problemes constants que té amb l’afinació no tenen cap mena de justificació i encara menys perdó, a estones els problemes són clamorosos. Se’m fa difícil poder valorar aquest Lohengrin i em sap greu que sigui l’únic testimoni que de moment tenim del seu cavaller del cigne, per què a banda d’altres rols, amb Karajan ens va deixar mostres d’un bon Walther i d’un important emperador. No fa gaires dies recordava el Lohengrin de Volker i la veritat és que no hi ha color, com tampoc n’hi ha si el comparem amb Konya, segurament un dels millors Lohengrin de tots els temps i coetani de Hopf, però tampoc surt gaire ben parat si el confrontem amb Windgassen, per exemple. A Hopf, de veu  forta i més terrenal que etèria, li manca subtilesa, intenta apianar però és incapaç d’arribar a l’entonació justa i quan apiana els problemes es multipliquen. El comiat és especialment sagnant malgrat els lloables intents per recollir la veu, però li manca el legato imprescindible i sobretot la màgia fascinant que col·legues seus han sabut aportar a un rol que sembla que no sigui gaire idoni per a ell. En aquesta gravació pateix i fa patir.

Hans Günter Nöcker és un Telramund excessivament vociferant i a estones oscil·lant a la recerca d’una emissió, que massa sovint resulta forçada, mentre que Kurt Böhme, malgrat algun problema en el registre més agut, dona presència al rei Heinrich amb una veu potser massa clara per personificar l’autoritat reial.

L’heralde de Josef Metternich és un luxe i entre els patges del segon acte trobem a Brigitte Fassbanender, que no trigaria a despuntar, com tots bé sabeu.

El document és important, ja ho he dit al principi, però no em semblaria just dir alguna cosa diferent al que m’ha semblat senzillament perquè és una gravació del gran Kna i en aquest cas d’especial rellevància, doncs no, no és el millor Lohengrin que tinc a les prestatgeries de la meva cedeteca, ni és la millor nit de Hans Knapperrtsbusch, espero que per dir i deixar escrit això ningú em condemni a la foguera.

Santa Ingrid i Santa Astrid m’han endolcit una mica l’amargor d’un disgust inesperat.

Gràcies Fede, tu no en tens cap culpa i malgrat tot m’agrada tenir aquest document, que no tresor, entre les meves gravacions wagnerianes.