Les valquíries de la Staatsoper de Viena 13/01/2016

Tomasz Konieczny i Tomasz Konieczny

Linda Watson i Tomasz Konieczny

Waltraud Meier

Christopher Ventris i Waltraud Meier

El dia 13, com ja vaig anunciar-vos en l’apunt del Rheingold va tenir lloc la representació de Die Walküre, que gràcies al streaming han pogut gaudir tots els afortunats que s’han subscrit al servei que ofereix la Staatsoper de Viena, i altres e manera colateral.

La més popular i estimada de les jornades del Ring va comptar amb al·licients vocals  importants, altres lamentablement no tant, però sobretot va constatar que Adam Fischer al capdavant de la poderosa i en un excel·lent estat, orquestra de la Staatsoper és l’absoluta garantia per fer arribar a bon port el repte apassionant de programar un Ring, encara que només sigui en una única tanda, quelcom agosarat i només a l’abast d’un teatre que té la rutina del repertori com a model i és clar, el poder i els mitjans per fer-ho, amb una orquestra capaç d’alternar títol, assajar i presentar noves produccions (no gaires).

Adam Fischer treu de l’orquestra un so molt càlid i molt líric, molt diferent al classicisme que avui en dia representa Thielemann i potser més proper a un Clemen Kraus sense tanta cura per la transparencia, però no hi ha dubte que en gran part, l’èxit de la representació és per a ell i la seva impecable quotidianitat, amb moments veritablement poderosos que coincideixen amb els ja de per si poderosos finals d’acte. L’orquestra mostra algunes petites però evidents pífies, que al costat de tot el bo que ens va oferir no van acabar tenint cap rellevància.

Segurament hi ha actualment directors que ofereixen uns Ring més personals i fins i tot genials que el seu, no cal anar gaire lluny, penso en Thielemann, Petrenko, Barenboim o el mateix Simon Rattle que la temporada passada el va dirigir en la mateixa Staatsoper, però Fischer, que sabem que no ens trencarà cap esquema, ens garanteix una solidesa i una seguretat que també s’agraeix, jo al menys ho faig.

Vocalment a Die Walküre sempre hi acostuma a haver un punt engrescador en el meravellós primer acte,quan es reuneix un tercet de cantants notables, com és el cas.

Em va agradar molt el Siegmund de Christopher Ventris, amb una veu relaxada i un cant natural, gens forçat, amb dicció i emissió clara. En el final del primer acte va arribar una mica just de fiato però el seu Siegmund és molt notable, passional i engrescador, perquè mostra una veu segura i molta convicció en el canta, malgrat que ell com la resta, tinguin que disfressar-se amb un vestuari  de Marianne Glittenberg de dubtós gust i afavoriment discutible.

Waltraud Meier continua sent una gran Sieglinde malgrat que la veu i la figura ja no siguin  juvenils, sobretot amb certes vocals grinyolant en excés i enlletgint l’emissió engolada que l’ha caracteritzat sempre, però la intensitat del fraseig és tan impactant i la grandesa del cant i l’artista continua sent tan inalterable, que la seva Sieglinde continua sent un referent. Meier encara denota sobre l’escenari la seva mítica grandesa com a cantant i artista.

El Hundig de Ain Anger té ressonàncies terrorífiques, amb una veu de veritable baix i un cant propens a la severitat, és clar que el rol no ha de mostrar gaires alegries, ans al contrari, És un Hundig sense discussió.

Amb aquest tercet degudament arropat per una orquestra embolcallant i un director amatent, no era gaire difícil engrescar al públic, tot i que com acostuma a passar, amb els primers compassos del segon acte després del primer indici de la cavalcada, el Wotan més parlat que cantat de Tomasz Konieczny i la Brünnhilde més cridada que cantada de Linda Watson, ens van tornar a la mediocritat habitual del cant wagnerià, també en els primers teatres. Watson una vegada ha superat el temible handicap de la sortida es centre una mica i canta una Brünnhilde intensa i sentida, però el seu registre agut, massa aproximat la majoria de vegades, i una emissió a vegades calant, li juguen  males passades que l’haurien de fer replantejar-se assumir aquest rol. La darrera vegada que el va cantar a Bayreuth em va agradar menys que ara a Viena, però costa acceptar segons quines coses que òbviament en un altre repertori la massacrarien.

Pel que fa al Wotan de Tomasz Konieczny, constata els problemes ja apareguts en el pròleg, si bé a la primera jornada té el famós monòleg del segon acte que si no el canta una veu consistent amb totes les notes greus que ell no té, la personalitat i importància del rol queda massa diluïda, i sobretot en el final del tercer acte on l’exigència vocal el sobrepassa, malgrat mostrar a estones una veu bonica i un color adequat.

Michaela Schuster continua mostrat la solidesa i autoritat del pròleg, aquí amb l’afegitó de la gravetat moral del seu monòleg, imposant-se a un Wotan, en tots els sentits, feble.

El grup de valquíries del tercer acte mostren, com acostuma a passar, una disparitat d’estats i condicions, però el streaming les massacra amb un vestuari que les condemna i la companyia d’unes coreografies dels guerrers que més aviat semblen anònims administratius de banca, que no ajuden a prendre seriosament un moment culminant. Al seu darrere uns cavalls de cartró pedra s’ho miren glaçats.

I és que la proposta escènica de Sven-Eric Bechtolf no millora la pobre impressió conceptual del Rheingold. Resulta més aviat plana, molt poc trencadora i menys estimulant. Podria ser estètica (la del MET), però ni això, no molesta, i potser aquest és el seu gran mèrit, però un Ring ha de portar associat, es vulgui o no, una producció escènica a l’alçada de l’obra i els intèrprets. A hores d’ara sembla imperdonable desatendre un dels aspectes que han donat més joc i també polèmica en una obra d’art com aquesta.

Al final el públic vienès sembla prou satisfet tot i que aïlladament s’escolten algunes protestes que no són en absolut compartides (per a mi tampoc). Meier triomfa com no podia ser d’altra manera, també ho fan Konieczny i Watson, i això ja no ho entenc tant, al menys amb la intensitat que rebuda.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Christopher Ventris (Siegmund)
Ain Anger (Hunding)
Tomasz Konieczny (Wotan)
Waltraud Meier (Sieglinde)
Linda Watson (Brünnhilde)
Michaela Schuster (Fricka)
Caroline Wenborne (Gerhilde)
Hyuna Ko (Ortlinde)
Margaret Plummer (Waltraute)
Carole Wilson (Schwertleite)
Regine Hangler (Helmwige)
Ulrike Helzel (Siegrune)
Ilseyar Khayrullova (Grimgerde)
Isabel Seebacher (Roßweiße)

Director musical: Adam Fischer
Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg
Vídeo: fettFilm (Momme Hinrichs und Torge Möller)

Staatsoper de Viena 13 de gener de 2016

Ens queden encara dues jornades que podrem seguir comentant aquí, dues jornades intenses i complexes que poden decantar el resultat d’un Ring, ja que després de Die Walküre s’esvaeixen alguns dubtes però també se’n inicien de nous.