IN FERNEM LAND

L’AMOUR DE LOIN DE AMIN MAALOUF I KAIJA SAARIAHO


Tamara Mumford (El pelegrí) a L'amour de loin de Kaija Saarihao, producció de Robert Lepage a Quebec. Fotografia Louise Leblanc

Tamara Mumford (El pelegrí) a L’amour de loin de Kaija Saarihao, producció de Robert Lepage a Quebec. Fotografia Louise Leblanc

La conservadora temporada 2016/2017 del MET de Nova York ens reserva una òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho que suposa el revulsiu als altres 25 títols que l’integren, la immensa majoria del repertori més sovintejat. Per sort aquesta òpera “L’amour de loin” la seva primera incursió en el món operístic també s’ha inclòs en la llista d’òperes que integren la temporada del MET al cinema.

Kaija Saariaho Anneli va néixer el 14 d’octubre de 1952,  va estudiar composició a Hèlsinki, Friburg i París, on viu des de 1982. La seva recerca a l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica (IRCAM) ha marcat un punt d’inflexió en la seva obra allunyant-la del serialisme per endinsar-se en l’espectralisme.  La seva música acostuma a incloure  components electrònics que l’enriqueixen amb polifonies sorprenents i una paleta àmplia de timbres i colors que no poden deixar indiferent a l’oient, ni tan sols aquell més intransigent i ancorat en la tradició melódica.

L’any 1986, va ser guardonada amb el Kranichsteiner Preis en els Cursos d’Estiu de Darmstadt Internacional per a la nova música. El 1988, va guanyar el Premi d’Itàlia per la seva obra Stilleben. L’any següent aquesta mateixa obra i Io  van ser guardonades amb el premi Ars Electronica. L’any 2013 va rebre el prestigiós premi Polar.

Ha rebut encàrrecs del Lincoln Center, del Kronos Quartet i de l’IRCAM per l’Ensemble Intercontemporain, de la BBC, de la Filharmònica de Nova York, del Festival de Música de Salzburg conjuntament amb  el Théâtre du Châtelet de París i de l’Òpera Nacional de Finlàndia , entre d’altres.

Precisament l’encàrrec del Salzburguer Festspiele i el Théâtre du Châtelet de París va ser la composició de la seva primera òpera, “Amour de Loin“, que es va estrenar en el festival austríac el 15 d’agost de l’any 2000.

Influenciada i esperonada per l’òpera Saint François d’Assise d’Olivier Messiaen i per la producció de Peters Sellars, ella va trobar la inspiració en l’obra La vida breve del trobador del segle XII, Jaufré Rudel.

Avui doncs, i encara que quedin molts mesos per l’emissió als cinemes des del MET (10 de desembre de 2016) us proposo parlar d’aquesta òpera gràcies a la transmissió radiofònica que he obtingut de la representació que va tenir lloc al Châtelet de  París

SINOPSIS

Acte I:
Jaufré Rudel, príncep de Blaye, s’ha convertit cansat dels plaers de la vida que porten els joves del seu rang. Ell anhela un amor diferent, llunyà, un amor que ell mateix s’adona que havia renunciat. Els seus antics companys, com un cor, li retreuen aquest canvi i es riuen d’ell. Li diuen que la dona que canta no existeix. No obstant això, un pelegrí arribat des de l’estranger, afirma que aquesta dona que anhela existeix realment i que ell l’ha conegut. A partir d’aquest moment ella serà l’únic pensament que tindrà Jaufré.

Acte II:
Després d’haver retornat a l’Orient el pelegrí es troba amb la comtessa de Trípoli i confessa que a Occident, un príncep-trobador l’exalçà en les seves cançons, cridant el seu “amor de lluny”. Ofesa en un primer moment, la dona comença a somiar amb aquest amant estrany i llunyà, però també es pregunta si mereix tal devoció.

Acte III:
Primera Escena – De nou a Blaye, el pelegrí es reuneix ara amb Jaufré i li fa saber que la senyora ja coneix que ell canta sobre ella. Jaufré decideix anar al seu encontre.

Segona escena – Clémence, la comtessa de Tripoli, sembla preferir que la seva relació segueixi sent distant. Ella no vol viure d’espera, ella no vol patir.

Acte IV:
A alta mar. Jaufré està impacient per conèixer al seu “amor llunyà”, però, al mateix temps que tem aquesta reunió. Es penedeix d’haver-se deixat endur per impuls i la seva angoixa és tan forta que cau malalt, agreujant-se el a mida que  s’acosta a Trípoli, on arriba agonitzant…

Acte V:
En arribar a Trípoli el pelegrí s’apressa a informar la comtessa que Jaufré ha arribat agonitzant però demana veure-la. El trobador és portat inconscient i en llitera a la ciutadella de Trípoli. En presència de la dona lloada i anhelada recupera a poc a poc els seus sentits. Els dos amants “de lluny”, llavors es troben i la tragèdia que s’apropa obliga a actuar en forma precipitada. Confessen la seva passió i mantenen la promesa d’estimar-se … Quan Jaufré mor en els seus braços Clémence es rebela contra el cel i després, sent conscient que ella mateixa és responsable de la tragèdia, decideix entrar en un convent. L’última escena ens mostra a la comtessa pregant, però les seves paraules són ambigües i no està clar a qui ella està pregant de genolls: si al seu Déu llunyà o al seu “amor de lluny”.

Una proposta com aquesta al MET ja ens hauria de donar unes certes pistes, ja que tot i que el teatre novaiorquès no ha deixat d’estrenar òperes contemporànies, m’atreviria a dir que aquestes més aviat les podríem catalogar “d’assequibles” a un públic que al menys fins ara, no està del tot disposat a que les sacsejades siguin radicals.

Tot i que en una proposta com aquesta és imprescindible la vessant teatral que jo no us puc oferir i que en el cas de la producció del MET promet una seducció inqüestionable, ja que serà Robert Lepage l’encarregat de la direcció escènica i per tant la màgia visual està garantida. Crec d’altra banda, que la primera aproximació, només auditiva, ens permetrà concentrar-nos més en l’obra de Kaija Saariaho i apreciar tant l’impressionant desplegament orquestral, com el tractament vocal, sempre conflictiu en la majoria de compositors contemporanis, que semblen escriure-hi en contra, però que sortosament  no és el cas, no patiu, ja que no hi ha agressió, ans al contrari hi ha una vocalitat, si voleu arcaica que sembla mirar en la música medieval, en el recitatiu heretat del Pelleas, però també en la utilització sense complexes d’una línea melòdica que mira tant en la tradició musical de l’occident cristià més auster, com de l’orient més místic i de seductora fascinació melòdica i tímbrica, conformant una unió molt original i  reeixida d’una música que sembla en molts moments suspesa entre boires espectrals.

L’obra escrita només per a tres personatges, el poeta (baríton), la comtessa (soprano lírica) i el pelegrí (mezzosoprano) i el cor, la va estrenar Dwayne Croft, Dawn Upshaw i Dagmar Pecková sota la direcció de Kent Nagano i la producció de Peter Sellars.

A la versió parisenca del Châtelet, la soprano repeteix (recordeu que també va estrenar el Saint François d’Assise de Messiaen interpretant l’àngel), però el baríton va ser l’excel·lent baríton Gerald Finley, mentre que el pelegrí va anar a càrrec de la mezzosoprano finlandesa Lilli Paasikivi.

Al MET el tercet protagonista anirà a càrrec de Susanna Philips, Tamara Munford, Eric Owens, dirigirà l’orquestra Susanna Mälkki i la producció de Lepage serà la mateixa que es va presentar l’estiu passat al Festival de Quebec (fotografia d’encapçalament).

Us vull deixar la segona escena del tercer acte com a tast, segur que voldreu seguir investigant…en a mi m’ha fascinat. L’òpera és esplèndida, però la interpretació també, tant per la part dels tres solistes com el magnífic cor i l’orquestra de París. És un música tan captivadora com intensa, que no triga gaire a atrapar a l’oient

Kaija Saariaho
L’AMOUR DE LOIN
llibret d’Amin Maalouf

Clémence: Dawn Upshaw
Jaufré Rudel: Gerald Finley
Le Pèlerin: Lilli Paasikivi

Choeur de Chambre Accentus
Orchestre de Paris
Director musical: Kent Nagano

Théâtre du Châtelet, Paris 2 de desembre de 2001

Enllaç a la pàgina web creada per a aquesta òpera, amb la sinopsis dels actes i el llibret (francès/anglès).

http://www.tripoli-city.org/amour/

D’aquesta òpera hi ha un enregistrament en CD de l’estrena a Salzburg, com un DVD amb la producció de Peter Sellars i la direcció de Esa-Pekka Salonen. Ambdues no cal dir que totalment recomanables.

Aquí en tornaré a parlar quan veiem una de les perles de la propera temporada als cinemes, jo ja en tinc moltes ganes.

12 comments

  1. Fernando S.T.

    Me regalarón el DVD que mencionas y pese a la pereza que siempre me produce algo wue lleve la firma de Sellars.l, debo decir que quede enganchado por la música y no lo negaré, por la escena.
    Me pareció tan bella que la he visionado un par o tres veces más.
    No pienso perderme la representación del Met.
    Creo recordar que la OBC hace tiempo programó una obra sinfónica de Saariaho que me gustó. No asusta, ni como dices, tampoco agrede.
    Del precioso fragmento que has puesto, yo diria que Upshaw aun está mejor en el DVD.

    M'agrada

  2. Olga

    A mi no m’ha acabat d’entrar. Potser vist amb l’escena canvii, però la música sola m’ha deixat bastant indiferent, la veritat. Reconec que no sóc asídua de la música del segle XX (llevat de Puccini, Strauss i alguna cosa de Britten) i encara menys del XXI, però és que no m’entra 😦

    M'agrada

  3. Xavier C.

    Ostres… m’ha costat Déu i ajut trobar què dimonis tenia a veure Amin Maalouf amb aquesta òpera. Per un moment he arribat fins i tot a pensar que ho havies posat només com a reclam publicitari…
    M’ has deixat tant esgotat que ja no puc dir ni fava.
    Apa, bona setmana a tots!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: