EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

L’AMOUR DE LOIN DE AMIN MAALOUF I KAIJA SAARIAHO

Tamara Mumford (El pelegrí) a L'amour de loin de Kaija Saarihao, producció de Robert Lepage a Quebec. Fotografia Louise Leblanc

Tamara Mumford (El pelegrí) a L’amour de loin de Kaija Saarihao, producció de Robert Lepage a Quebec. Fotografia Louise Leblanc

La conservadora temporada 2016/2017 del MET de Nova York ens reserva una òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho que suposa el revulsiu als altres 25 títols que l’integren, la immensa majoria del repertori més sovintejat. Per sort aquesta òpera “L’amour de loin” la seva primera incursió en el món operístic també s’ha inclòs en la llista d’òperes que integren la temporada del MET al cinema.

Kaija Saariaho Anneli va néixer el 14 d’octubre de 1952,  va estudiar composició a Hèlsinki, Friburg i París, on viu des de 1982. La seva recerca a l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica (IRCAM) ha marcat un punt d’inflexió en la seva obra allunyant-la del serialisme per endinsar-se en l’espectralisme.  La seva música acostuma a incloure  components electrònics que l’enriqueixen amb polifonies sorprenents i una paleta àmplia de timbres i colors que no poden deixar indiferent a l’oient, ni tan sols aquell més intransigent i ancorat en la tradició melódica. Continua llegint