L’any 2005 quan George Benjamin no havia escrit encara cap òpera va dir a David Cortés en una entrevista efectuada a Londres y publicada en un llibre monogràfic dedicat al compositor anglès i editat per la ONE (Carta Blanca a George Benjamin):
Tot i que en l’actualitat nombrosos compositors estan escrivint òperes, la qüestió primordial segueix vigent. És possible una nova aproximació a la narrativa de l’òpera? Estic convençut que es pot trobar un angle inèdit, una solució que, allunyant-se de la narrativa tradicional, posseeixi però el seu mateix poder i intensitat. Considero que és possible un compromís que eviti qualsevol forma de narració directa i permeti una expressió musical del text molt més multidimensional, que inclogui un desenvolupament narratiu però també un altre reflexiu.
Existeixen alguns models en la història de la música, com l’òpera del segle XVIII o l’oratori, on s’alternen els moments d’acció -els recitativos- i aquells que tenen un caràcter reflexiu, que mediten entorn dels sentiments -les aries- . Per descomptat, per al tipus de música que jo escric, el model romàntic o verista seria inviable. Però així mateix sóc molt conscient que el teatre exigeix i reclama acció, narrativa i tensió.
L’any 2006 estrenava a París la seva primera òpera “Into The Little Hill“, que va arribar al Foyer del Liceu l’any 2010 acompanyat d’altres obres simfòniques i instrumentals del compositor, quan el teatre barceloní tenia en l’espai alternatiu un projecte integrat en la temporada operística de grat record i que enyoro com tantes altres coses del passat recent.
Sis anys més tard (juliol del 2012) i en el marc del prestigiós Festival d’Aix-en-Provence Benjamin estrenava “Written on Skin” amb llibret de Martin Crimp basada en una llegenda sobre el noble trovador català Guillem de Cabestany, la seva amant i el marit d’aquesta, Ramon de Castell Roselló, que també va tenir cabuda entre altres obres al Decameró de Bocaccio.
Ençà d’aquesta estrena i de l’èxit assolit l’òpera es va representar a la ROH l’any 2013 i posteriorment a la Scala, l’Òpera Holandesa, a Munich, a Viena i al Capitol de Tolosa de Llanguedoc, teatres tots ells coproductors de l’esplèndida producció de Katie Mitchell, producció que no veurem en l’estrena liceista, ja que resultava molt costós portar-la de gira, i que ara en una versió semi-escenificada a càrrec de Benjamin Davis, s’estrena el dia 16 al Liceu i l’endemà al Teatro Real.
Serà interessant comprovar si la música de Bejamin atrapa tant sense el treball de Mitchell, que en a mi em va semblar i em continua semblant excepcional, i si és capaç d’atrapar-nos durant els 90 minuts llargs de durada de l’òpera. Música que seguint la magnífica entrevista esmentada a l’inici de l’apunt, el mateix compositor defineix de la següent manera:
He de dir que l’actitud romàntica, que encara avui resulta tan atractiva per a l’oïda i que el públic segueix adorant per sobre de qualsevol altra cosa, on tot passa a través de l’ànima salvatge de l’artista, crec que no és possible, ni tan sols desitjable, en el món actual, en l’edat de la informàtica, del cinema i dels viatges. Es requereix un altre angle de l’expressivitat musical.
M’agrada la música romàntica. Però és improbable tornar a habitar la mateixa expressivitat. Això no vol dir que la música no hagi de tenir expressivitat. Al contrari. Hi ha emoció en la música que escric, desitjo que estigui tensada per una forta expressivitat, Sempre hi ha d’haver alguna forma de força emocional que no puc, ni tampoc vull, descriure amb paraules. Per descomptat si hi ha algun compositor que pugui obrir una nova porta, que és el veritablement important, en aquesta expressivitat, llavors magnífic. Però des de la desaparició del paradigma serial i el debilitament d’un model de modernitat abstracta, bona part de la música contemporània ha tornat als gestos i a les formes romàntiques, transformant-les lleument amb alguns efectes orquestrals, en el que no és sinó una manera de compondre ” a l’estil Hollywood “. Estic totalment ne contra d’aquestes fórmules i clixés.
Doncs bé amics, amb aquesta declaració d’intencions que no hauria d’espantar a aquestes alçades a ningú, i que en cap cas representar fer front a la música de Benjamin sota la temença que estem davant d’una música críptica, llunyana i inabastable i no és així, al menys per a mi.
La seva música pot resultar per a alguns, monótona i per tant avorrida però Benjamin coneix bé i per tant respecte la veu humana, i no exigeix com si ho fan tants i tants compositors contemporanis, allò que acaba esdevenint impossible de cantar sense cridar a risc de destrossar-se la veu si és disciplinat i professional, tensant al màxim el registre fent-los cantar permanentment en la zona del passatge i transgredint una norma sagrada per a Benjamin, que el text pugui ser comprés per l’audiència, quelcom que esdevé impossible per a tants cantants forçats al crit.
L’obra està escrita per a tres rols principals, dos sense nom “El protector” un baríton, i el noi, un contratenor, mentre que la soprano és Agnès, la dona del protector i l’amant del noi, un contratenor. Els altres tres rols són més secundaris i corresponen a un contratenor (el primer àngel que després serà el noi), una mezzosoprano per interpretar el segon àngel i Marie, la germana d’Agnès, i un tenor pel tercer àngel.
L’obra està dividida en tres parts:
- En la primera els tres àngels retornen al passat (segle XIII) per narrar la terrorífica historia del Protector, que encarrega a un noi (el primer àngel transformat) il·luminador de manuscrits un panegíric de la seva vida. Agnès i el noi no trigaran a seduir-se mútuament.
- La segona part es mostra un Protector engelosit i temeros que fruit d’un malson rebutja a Agnès i aquesta volent posar a prova al marit el repta a que pregunti al noi com és ella realment. El noi amb un intent de salvar a Agnès de la gelosia del Protector, fa veure que s’enllita amb la germana d’Agnès (Marie) i aleshores és Agnès qui és mostra contrariada.
- En la tercera part el noi entrega el llibre al Protector i en ell s’evidencia la relació que ha tingut ell amb Agnès. El Protector mata al noi i fa menjar sense que ella ho sàpiga, el cor del noi a la seva esposa. Quan ella ho sap lloa el bon gust de boca i es llença pel balcó abans de que el seu marit la vulgui matar.
La cruel i apassionada historia dóna peu a que Benjamin escrigui una música que recorre vuit segles, entre les melodies arcaiques medievals i un llenguatge molt més contemporani de complexitat orquestral malgrat l’aparent senzillesa, gràcies a un món sonor seductor, sensual i en creixent tensió dramàtic ambiental. No és una música senzilla, però ni crispa, ni s’escolta des de la distància. Benjamin atrapa i t’implica, i ara que he escoltat l’òpera sense tornar a veure la impactant producció, me n’he adonat millor de la categoria de l’òpera, gràcies també en comptar amb uns cantants esplèndids, dos d’ells Purves i Hannigan també ho cantaran al Liceu, i a manca de saber com ho farà Tim Mead, és una llàstima que ens haguem quedat sense escoltar els duos entre Hannigan i Bejun Mehta, el Noi de l’estrena, ja que potser a nivell vocal, són els passatges cantats entre ells dos, els més fascinants d’una partitura farcida de motius i al·licients per quedar-ne enganxat.
Benjamin tracta bé a les veus, les deixa cantar i tot i l’exigència, sobretot per a la soprano, mai utilitza la veu de manera extrema o crispada. El contrast, el joc harmònic entre les tres veus solistes, baríton, soprano i contratenor està magníficament treballat, mentre que per a l’orquestra, la variada utilització de recursos, textures, timbres i colors, sempre a favor de la veu, és un ajut més per fer d’aquesta òpera un referent assequible de la música dels nostres dies.
És clar que hi haurà qui no entrarà de cap de les maneres, tot i que dubto que aquests més reclosos en el passat hi acabin anant, però fins i tot entre aquells més inquiets que espero que omplin el teatre, podria ser que hi hagués qui no li agradi, tant és, aquest no és el fet important, el que realment té importància és que aquesta obra s’estreni al Liceu 4 anys després d’haver-ho fet a mundialment, tot i que l’absència de la vessant escènica sigui quelcom que ens posarà més a prova.
L’òpera sencera
L’apunt original (estrena del 2012 a Aix amb material de suport)
AIX-EN-PROVENCE: ESTRENA MUNDIAL DE WRITTEN ON SKIN DE BENJAMIN
Els cantants de l’estrena
Rol | tipologia de veu | Estrena mundial, Aix-en-Provence Juliol 2012 (Director: George Benjamin) |
,Royal Opera House 16 de març 2013 (Director: George Benjamin) |
---|---|---|---|
Agnès | soprano | Barbara Hannigan | Barbara Hannigan |
Protector | bass-baritone | Christopher Purves | Christopher Purves |
First Angel/Boy | countertenor | Bejun Mehta | Bejun Mehta |
Second Angel/Marie | mezzo-soprano | Rebecca Jo Loeb | Victoria Simmonds |
Third Angel/John | tenor | Allan Clayton | Allan Clayton |
Enllaç al Gran Teatre del Liceu
http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/written-on-skin/presentacio.html
DISCOGRAFIA
Hi ha la gravació àudio del Festival d’Aix comercialitzada pel segell Nimbus i hi ha un DVD comercial gravat a la ROH i comercialitzat per Opus Art.
Llevo unos cuantos días mudo, que no ausente y te agradezco este preparatorio.
Espero estar en Barcelona el próximo miércoles.
M'agradaLiked by 1 person
Se te echa de menos.
Un saludo
M'agradaM'agrada
Me apetece mucho esta ópera. No la he visto entera todavía, la tengo pendiente. Empecé un día y reconozco que me atrapó, pero tuve que parar y no he querido retomarla. Viendo como evoluciona la tensión musical es para verla entera de una sentada y con calma. Este fin de semana empezaré de nuevo.
M'agradaM'agrada
Veremos si semi-escenificada resulta tan potente. La producció original és bellísima
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. L’he sentida sencera un parell de cops i potser no és la música més fàcil del món, però té alguna cosa que m’atrau. Dimecres ho comprovarem en directe.
M'agradaM'agrada
Excata, ens esperem a dimecres i ja veurem com resulta. En tinc ganes.
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir a l’estrena alemanya, a Munic, fa tres anys, i em va deixar clavada a la butaca: em va semblar una obra difícil de cantar, molt compromesa per als tres papers grans, i bellíssima, emotiva; en fi, no us la perdeu!
M'agradaM'agrada
Suposo que la vas veure escenificada, però jo també en tinc ganes de gaudir-la després d’haver-la vist en vídeo un parell de vegades i escoltada una altra
M'agradaM'agrada
Jo l’he preparada amb el DVD d’opus art. Sorprèn sobretot la clara dicció de tots els personatges Tinc el dubte de saber com serà la versió semi-escenificada. Quina llàstima no poder veure la posada en escena de Katie Mitchell. Segueixo pensant que aquesta obra, que exhauriria les localitats al mercat de les flors o al grec, 1) S’hauria d’haver venut millor i 2) No s’hauria d’haver contraprogramat amb el recital de Monteverdi de Magdalena Kozena al palau, encara que això suposés que s’estrenés abans a Madrid. (també allà semiescenificada?)però potser el que ha aconseguit la senyora Scheppelmann és precisament que la poguem escoltar l’única data disponible, no ho sé. I llàstima tamber no tenir a Bejun Mehta, sí.
M'agradaM'agrada
Al Real igual que al Liceu, semi.
M'agradaM'agrada
He llegit que Benjamin exigeix que el text sigui totalment entenedor per l’espectador i l’oient. Hauria d eser quelcom primordial en tots els repertoris. No s’entendria en el teatre de text i per tant tampoc s’entén en l’òpera. Si hi ha cantants que ho fan magníficament, perquè altres ho obliden?
M'agradaM'agrada
Eeep! Ens hi veurem dimecres. Jo no he escoltat mai res d’aquesta òpera, així que serà la primera impressió. Tot i així sentia molta curiositat per una òpera contemporània.
M'agradaM'agrada
Convindria fer una passada pel vídeo 😉
M'agradaM'agrada
Ja veurem com queda aquesta òpera sense escenificació. El drama és tan truculent que entendria que perdés força. Espero molt doncs de la dita semi-escenificació, perquè és important que mostri, al menys, la important vena dramatúrgica que l’obra conté. Pel que fa a la música, sincerament, m’esperava més. He visionat i escoltat varies vegades el DVD d’Opus Arte i mai la música em va treure de cert ensopiment. L’obra, en el seu conjunt, és bastant deutora de Britten, tan en el format dramàtic com en el musical (“The turn of the screw”, “The rape of Lucretia”…). Però aixi com Britten no em fa caure la tensió musical, amb aquesta obra de Benjamin em costa mantenir-la. Bo serà escoltar-la en viu i en directe per aixi poder canviar d’opinió. Per acabar, hi han afirmacions a l’entrevista que no hi estic massa d’acord. Aporta raons pel anodines i prou mestagades per a explicar una determinada manera de fer música. Un geni sempre farà una música genial, amb informàtica o sense, amb viatges o sense, amb cinema o sense. El que passa és que ja fa molts anys que molts creadors es dediquen a provar les seves experiències teòriques en una sala de concerts quan ho haurien de fer als conservatoris. Ja se sap, lo bell és vulgar. Entre aquests, obviament no hi és en Banjamin.
M'agradaM'agrada
Entenc l’escepticisme però per a mi la visió del DVD mai m0ha caigut l’interès, però tinc por que sense l’escena meravellosa d’aquesta producció d el’estrena la cosa funcioni amb la mateixa força.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per aquest, un’altre cop, magnífic assaig sobre la propera òpera.
Gran introducció a un estil que molts estem encara descobrint.
M'agradaM'agrada
No seà fàcil però és apassionant
M'agradaM'agrada
Gracias por el descubrimiento de esta obra nueva, desconocida para mí; ojalá se grabe y (bien Liceu, Real o ambos) la emitan.
Una aquí sigue, entre exámenes. Espero la crónica.
Un placer como siempre. Y fascinantemente sugerente.
¡Besos, infernems!
M'agradaM'agrada
No creo que se radie y si quieres disfrutarla mira el youtube, y si te gusta no dudes en adquirir el DVD.
M'agradaM'agrada
L’esperem amb candeletes! És curiós que dues de les òperes contemporànies de més èxit, amb pocs anys de diferència en l’estrena, es basin en la vida de sengles trobadors medievals: aquesta i L’amour de loin, de Kaija Saariaho. També podria arribar algun dia, però em sembla que està tan llunyà com l’amour en qüestió.
M'agradaM'agrada
Aquesta ha arribat com una mena de torna i perquè es fa un dia i sense gaires costos, tot i així la resposta no crec que sigui multitudinària.
M'agradaM'agrada
Jo no tinc intenció d’anar, si hagués estat escenificada possiblement hagués fet l’esforç, però en versió de concert o amb un cert moviment escènic, no, doncs aquesta música no em transmet res.
M'agradaM'agrada
T’entenc…
M'agradaM'agrada
Jo no hi aniré. Encara me queda molt de barroc, clàssica, romàntica, etc. per descobrir i Stravinsky jove es fins a on m’atreveixo.
Experimentaré amb el youtube del post, a veure si m’enganxa.
M'agradaM'agrada
No hi ha cap obligació, No hem d’anar a tot, sobretot perquè no estem obligats a que ens agradi tot, només faltaria.
M'agradaM'agrada