Pierre Réach i Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Joan Martín Royo Winterreise al Teatre de Sarrià 13 de març de 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Ahir per la tarda va tenir lloc al Teatre de Sarrià, el liederabend solidari que ja us vaig anticipar el dia 8 de març a IFL. El teatre feia bastant goig tractant-se d’un recital de lied, lluny del centre i a les 5 de la tarda d’un diumenge, per tant la mobilització i la consciència social va funcionar una vegada més, unint en aquest cas una causa justa que farà una mica més feliços als nens de Cambodja a qui “Le Refuge Kol“els proporcionarà un àpat tres dies a la setmana. Dit així, un àpat tres dies a la setmana, és desolador, sobretot escoltat des de l’acollidora comoditat d’una butaca del Teatre de Sarrià després d’haver fet un àpat dominical i abans d’assistir a una vetllada sota tots els punts de vista inoblidable. Convé que de tant en tant algú ens recordi aquestes coses i convé conèixer que hi ha persones que dediquen la seva vida a intentar millorar-ho.

El preciós concert és va iniciar amb el breu, amable i demolidor parlament de Didier Laclau-Barrère que ens va informar en quatre pinzellades tot el que està fent l’ONG que ell presideix al costat de la mezzosoprano francesa Sophie Koch. Després va ser el torn del poeta Sam Abrams qui ens va llegir un preciós text al voltant de Schubert i el cabdal Winterraise, assegut davant una petita taula a l’esquerra del piano, que després esdevindria una mínima escenografia per facilitar a Joan Martín-Royo una dramatització austera, envoltat per una llum càlida que atorgava a l’espai escènic, una quotidianitat domèstica.

No sóc gaire partidari d’embolcallar els liederabend amb atrezzos que afegeixin coses que sempre acaben sent innecessàries, com aquelles pintures de William Kentridge amb les que Matthias Goerne va acompanyar la seva proposta al Festival d’Aix-en-Provence de 2014. El que Martín-Royo proposa està lluny d’aquella innecessària transgressió, però no deixa de ser un recurs escènic que pretén ajudar tant al intèrpret com al públic a facilitar l’accés a l’obra, això sí, amb el risc de distreure’l.

El Winterreise va començar amb l’excel·lent pianista Pierre Réach a l’escenari lleugerament il·luminat iniciant el preludi de “Gute Nacht” mentre Joan Martín-Royo iniciava la bellíssima melodia de “Fremd bin ich eingezogen” (Com un estrany vaig arribar…) des del fons de la platea mentre a poc a poc i de manera íntima i discreta s’apropava a l’escenari pel passadís central de la platea. És un bon efecte teatral que d’haver estar sobretitulat amb el text dels preciosos poemes de Wilhelm Müller, segurament hagués ajudat a alguns dels assistents.

L’esvelta figura del baríton barceloní, enfundat en un abric gris sobre un vestit del mateix color, l’atorgava un aire romàntic vuitcentista que s’esqueia molt bé en aquesta lleugera posada en escena. Un cop a dalt de l’escenari, Martín-Royo va utilitzar amb discreció espartana els pocs elements que disposava, seient darrere la taula, bevent una mica d’aigua que de ben segur l’ajudava en aquest tour de force vocal, o senzillament alternant la posició habitual dels cantants al costat del piano amb aquesta taula i cadira que ben mirat era un senzill truc per no fatigar tant al solista.

Que Joan Martín-Royo és un gran liderista no és cap secret, i per a mi actualment és el millor que hi ha al nostre país. Ser un gran cantant de lied no és gens fàcil, perquè es necessita una especialització sincera i molt acurada, començant per el perfecte domini de l’idioma de les cançons que s’interpreten, i en aquest cas el seu alemany és claríssim, ja que se li entenen totes les paraules encara que com és el meu cas, no es conegui l’idioma. Però sobretot el que situa a Martín-Royo al capdavant dels intèrprets de lied del nostre país és la senzillesa i austeritat de la seva interpretació, sense cap afectació vocal, sense cap mena d’histrionisme o efecte teatral com a conseqüència d’una influència operística que l’acabi distanciant en lloc d’apropar. La seva interpretació traspua sinceritat i per això arriba a l’oient de manera definitiva.

El viatge interior i profund de Martín-Royo és des de la sobrietat i allunyat del melodrama. No hi ha cap afectació, cap exageració, ni en la dramatització, ni en l’emissió vocal, que sempre és clara i natural, sense artificis. T’explica el Winterreise sense melodrames, a cau d’orella com si es tractés d’una intensa xarrada, d’una llarga confidencia d’un amic a un altre amic. Resulta infalible

La versió va ser preciosa i va tenir molta cura del matís, ja que és en el matís, en el detall i en la precisió on recau la seva gran força, i com que la versió de Joan Martín-Royo va ser una delicada miniatura que mai va voler ser grandiloqüent, ni espectacular, potser podia  resultar feixuga per a qui s’hi apropava per primera vegada, però esdevé inoblidable per a tots els que estimem el lied.

L’evolució dramàtica dels 24 lieds va tenir una culminació colpidora en el “Der Leiermann” (El músic del carrer) final. Per un moment vaig creure que marxaria de l’escena cantant-la, tancant d’aquesta manera com havia començat el cicle, però no, la veu es va anar fonent com la llum sobre l’escenari amb els quasi xiuxiuejats i demolidors versos finals “Wunderlicher Alter, Soll ich mit dir geh’n? Willst zu meinen Liedern Deine Leier dreh’n?” (Oh vell estrany! Puc venir amb tu? Podria el teu orguenet acompanyar les meves cançons?)

La veu càlida, bonica i dúctil de Joan Martín-Royo s’imposava a voluntat, sense exageracions, amb un domini del registre quasi total, tret d’un lleu contratemps en la zona més aguda i que el seu mestratge tècnic va resoldre sense que en prou feines en quedés constància, i tot plegat amb una claredat admirable, amb una homogeneïtat i equilibri en l’emissió de grandíssim nivell.

Per assolir el grau de madura musicalitat, de sensibilitat i equilibri amb els que Martín-Royo ens va seduir, era imprescindible comptar amb un pianista que es compenetrés a la perfecció amb la seva íntima i austera interpretació, i Pierre Réach ho va brodar.

El clima creat va ser excepcional i es podia percebre l’absoluta concentració i compenetració tant a dalt de l’escenari com a la sala, on no es va escoltar ni un estossec, ni un mòbil, ni un caramelet desplegant-se amb incordiant dissonància.

Només un petit retret, no hagués estat gens malament esperar tres, quatre o cinc segons més a esclatar a aplaudir.

Encara varem tenir una propina tan innecessària com deliciosa,  amb la interpretació de la famosa Ständchen (serenata) de Schubert que òbviament va encisar-nos una vegada més.

Al final en Joan (ara ja l’home afable que desprèn bonhomia i simpatia a cabassos) va parlar cofoi i molt emocionat, repartint agraïments a dojo, també per a IFL per ajudar a divulgar el concert i la causa solidària, i no se n’adona que som tots nosaltres qui hem d’estar profundament agraïts i cofois de tenir la sort de que les nostres vides coincideixin amb el seu esclat, l’esclat d’un gran artista i d’una millor persona que està destinat a donar-nos grans satisfaccions. El lied està d’enhorabona i nosaltres també.

Per  atots els que no hi vareu poder anar, us informo que tot sembla indicar que properament s’editarà el CD d’aquest concert, i que la seva venda continuarà servint per finançar el projecte de “Le Refuge Kol”

Si mentrestant esperem voleu contribuir amb l’ONG, continua oberta la fila zero.

Podeu fer donatius al compte ES79 2100 1008 4102 0031 4990

Les fotografies que encapçalen l’apunt són gentilesa de l’amic Josep Colet